L'home de mar

Dissabte, 27 de maig de 2017

 

Homemar 3

 

A cavall entre el llibre d'aventures, un quadern de bitàcora i unes memòries ens arriba aquesta novel·la L'home de mar de l'autora francesa Catherine Poulain. Amb l'alter ego de la Lili narra el periple que la porta fins a Kodiak, a Alaska, per embarcar-se en un pesquer i fer-se a la mar, per conèixer el lloc on el món s'acaba, a la cerca dels confins de la llibertat.

Lili arriba a Kodiak amb el desgel, tot és brut, la gent estranya i esquerpa, tothom mira de trobar un lloc precisament allà on la terra té final. Allí conviuen expresidiaris, gent que fuig o que vol tornar a començar i la Lili hi arriba perquè anhela la llibertat i el somni de viure en pau amb la natura. El que la nostra protagonista no sap és que a Kodiak també hi ha unes regles de joc, que la vida en un pesquer és duríssima i alhora claustrofòbica per més que siguis a alta mar. Dins el vaixell també hi ha normes, rols i jerarquies que cal respectar i més encara si ets una dona. La Lili arriba en un indret dominat pels homes i on ser dona no és gens fàcil encara que impliqui fer-te mal, plorar en un racó i esberlar-te les mans.

Poulain va quedar finalista del Goncourt amb aquesta novel·la que a França ha venut més de 100.000 exemplars, un llibre fruit de les notes que va escriure en el seu viatge a Alaska anys enrere, ara viu plàcidament a la Provença tenint cura d'un ramat d'ovelles. Poulain no és dona d'artefactes literaris però en canvi el seu llibre és una gran metàfora de la lluita per estar vius, aconsegueix fer-te estremir, plorar i sentir el dolor a les mans i el fred. Cada cop que obro el llibre, el penso i el miro em recorre un calfred. És un llibre molt poètic i carregat de simbolisme que ens remet a alguns dels clàssics de la literatura de viatges i grans gestes, però en canvi ella només parla del que coneix, del que ha viscut i ha lluitat, la vida.

És una epopeia dels herois quotidians que es fan a la mar, que passen fred, pateixen mal de mar quan són a terra i busquen refugi en la beguda. La Lili busca ser lliure i al mínim lligam fuig sense mirar enrere. Tota una lliçó de vida, un cant a la natura, us recomano que llegiu aquesta entrevista i que gaudiu del llibre.

"Rieu. Rieu. Beveu. Col·loqueu-vos. Moriu-vos si voleu. Jo no. Jo me'n vaig a pescar a Alaska. Adéu."

 

Traduït per Mia Tarradas

Un altre encert d'Edicions de 1984 i Lumen (Allí donde se acaba el mundo


D'una nit bestial i altres històries

Dissabte, 13 de maig de 2017

 

 nens

 

En una setmana en què el foment de la lectura ha estat en boca de tothom gràcies a l'ocurrència d'una agència de publicitat d'enviar llibres a Donald Trump per veure si així obria la ment, una campanya que s'hauria sufragat amb diners públics, una campanya que clamava al cel per la incompetència ortogràfica de qui la redactava, en aquesta setmana a diferents llibreries del territori han passat coses molt boniques i a diferents biblioteques també. És curiós que cada vegada que algú planteja una campanya de foment de lectura s'oblidi d'asseure's amb els agents implicats, amb aquells que cada dia treballem en pro de la lectura i mirem de contagiar lecturina a tothom que se'ns acosta. Tot això ha passat just en una setmana en que he rebut uns quaranta nens d'una escola, que m'han entrevistat sobre l'ofici i amb els que hem treballat les diferents tipologies de text; també ha passat en la setmana que teníem puces lectores, aquell invent que la Glòria i una servidora vam parir un matí de juliol a les 8 del matí abans d'anar a les respectives feines, un invent que ens ha regalat grans alegries i que avui ens ha obsequiat amb un matí fantàstic.

 

 ullstapats

 

Avui les puces lectores han fet la seva primera sessió acompanyades dels autors del llibre que havien llegit, Una nit bestial, del tàndem Martí-Salomó. La història d'una mare i el seu fill que van conduint per una carretera que creua un bosc, és de nit i a cada revolt van trobant tot d'animals que van cap algun lloc que el lector no sap, en paral·lel veiem en imatges la història d'un ocell carter que va repartint tot de cartes als caus, nius i llars dels animals, unes cartes que amaguen el secret de la història que no desvetllarem. És una història de les que fa lectors i també ho és la sessió que ha ideat la Glòria. Ha preparat el terra amb una cinta adhesiva, ha fet pintar a les puces les línies de la carretera, teníem un cotxe que ens ha servit per rodar per la carretera i donar el torn de paraules, amb unes rodones de cartolina verda i marró hem fet el bosc. Per començar la sessió la Glòria ha repartit uns antifaços a les puces perquè experimentessin la sensació d'anar de nit per una carretera mentre la Meritxell i en Xavier els llegien en veu alta el text, un cop acabada la història el cotxe ha començat a rodar per la carretera i amb ell les preguntes de les pucetes sobre la creació del llibre, sobre els dibuixos i mil coses que els han passat pel cap. El colofó el moment de veure els dibuixos originals, les dedicatòries i el paquet que la vaca Florentina ha portat per en Xavier amb una sorpresa multicolor... 

 

dibuix

 

Tinc la sort de poder ser testimoni d'aquestes sessions des de fora, avui mentre l'observava pensava que si això no és foment de la lectura que el món s'aturi, pensava on eren els creatius de les agències que volien vendre un producte i on són els responsables de les polítiques culturals que es perden aquests petits miracles. Senyors i senyores, no cal un gran pressupost, cal saber trobar la gent que cada dia treballa en pro de lectura, escoltar-los, que ens preguntin, que s'asseguin amb nosaltres i que deixem de fer campanyes amb eslògans perquè si continuem així ben aviat no tindran lectors que els llegeixin. Cal dotar les biblioteques, donar valor a les llibreries, introduir la figura del bibliotecari escolar, reprendre el programa Nascuts per llegir, recomanar la lectura des de les consultes pediàtriques per aspirar a tenir gent que pensi, no voti en Trump i no miri programes com All you need is love o no. 

Tot això ho escric dissabte a la nit, mentre penso que dilluns a la tarda és el torn dels adolescents amb qui parlarem d'un llibre sobre els desapareguts durant la dictadura argentina, que dimarts al matí em reuniré amb el consell de redacció de la revista Faristol per parlar dels continguts del proper número, que dijous al vespre tindrem la sort de compartir el club dels adults amb una autora quebequesa que ha escrit una joia que es diu Una felicitat imposada i que divendres al matí passaran per la llibreria una vuitantena de nens de 5è i 6è i que parlaran amb un traductor i una editora i que acabarem la setmana amb la Gina Clotet i la seva maleta màgica de contes i farem unes capsetes per guardar-hi les paraules que més ens agraden... i així anem fent, defensant allò en què creiem i que tant estimem la lectura, sense eslògans.  

Professió del pare

Dissabte, 6 de maig de 2017

 Professió

Per a mi Sorj Chalandon sempre serà l'autor que havia de compartir club de lectura amb nosaltres per comentar en primícia La quarta paret, però l'atac de Charlie Hebdo ho va impedir, Chalandon havia perdut tres amics i companys. Chalandon també és l'home traït de Retorn a Killybegs i ara és l'home que va viure una infantesa que cap nen es mereix. Professió del pare és la novel·la més íntima, introspectiva i autobiogràfica que li hem llegit. Si bé Chalandon sempre ubica les novel·les en entorns bèl·lics, ha estat corresponsal de guerra durant molts anys, aquesta vegada el conflicte és domèstic i passa de portes endins.

" --És la guerra!

El pare va entrar donant un cop de porta. Va cridar aquelles paraules sense treure's l'abric. Va repetir "la guerra" al llindar de la sala d'estar i del menjador. La mare i jo érem a la cuina."

Émile Choulans (podríem llegir-hi Chalandon) és un nen que davant la pregunta que li fan a l'escola: quin és l'ofici del teu pare no sap què respondre. Què fa el seu pare cada dia és el que Émile intenta imaginar quan es veu obligat a omplir el maleït full. Émile creix en un pis claustrofòbic per l'ambient que s'hi viu, un pare opressor que tan aviat es creu assessor personal del general De Gaulle com paracaigudista, amb una única fixació tornar a annexionar-se Algèria i que França sigui completa. L'Émile i la seva mare viuen i aguanten estoicament la bogeria d'un pare que porta el seu fill a cometre petits actes de guerrilla urbana, un pare totalment alienat i que els fa viure l'horror d'una guerra, en aquest cas domèstica. Chalandon descriu un conflicte bèl·lic familiar, el d'un pare (el seu) obsessiu, maniàtic i que viu amb una paranoia total fins al punt de fer dormir la mare a l'estora de la porta d'entrada mentre colpeja el fill amb un cinturó. L'autor denuncia que no cal anar fins a l'altra punt per conviure amb la violència més dura.

"I després es va posar a plorar. Tristesa, desesperació. La cara que feia no era la seva. S'estirava els cabells, es donava cops al pit. Em vaig escapolir cap a la meva habitació, la seva angúnia clavada a l'esquena. Vaig tancar la porta. Em vaig asseure a terra, entre la paret i la taula, el cap entre les mans. Les temples em xisclaven, l'orella, els llavis tenien un regust de metall. Una munió de gent s'aplegava al meu petit per reclamar la meva mort."

Chalandon ha escrit un tractat de la bogeria, de fins a quin punt una malaltia mental no tractada pot anul·lar els sentiments d'algú, en aquest cas d'un pare, pel seu fill amb una mare totalment contaminada i que permet i és incapaç de reaccionar pel seu fill perquè també és víctima de la violència. Chalandon descriu amb precisió l'ambient d'aquell pis fètid, de finestres tancades i de llum controlada. I tanmateix, Professió del pare és una novel·la optimista perquè Chalandon explica com Émile creix, marxa de casa i construeix una família amb la precaució de no repetir els patrons de violència amb els que va créixer. Si una cosa ens demostra Chalandon és que el dolor es pot transformar en paraula i que aquesta és la millor arma per capgirar el nostre entorn i després el món. El poder de la literatura i de l'art una vegada més han salvat una vida. No deixeu de llegir-lo, si us plau.

Traduït per Josep Alemany

Editat per Edicions de 1984

Sant Jordi 2017 segona part

Dissabte, 29 d'abril de 2017

Avui fa una setmana érem a la vigília de Sant Jordi, la festa dels llibres i les roses per excel·lència, el dia que més llibres concentrats es venen de l'any. Preparar Sant Jordi comença a final de febrer amb les primeres compres, no exemptes de polèmiques per les males pràctiques d'alguns grups que et diuen que si vols tenir exemplars dels més venuts (ja saben que seran els més venuts quan encara no són a la venda) te'ls has de quedar sense les condicions pròpies de Sant Jordi que editors i llibreters compartim. És una cursa de fons que comences fresca com una rosa comprant llibres aquí i llibres allà mentre fas un equilibri per no perdre l'essència de la llibreria que defenses tot l'any i el que la gent que només compra llibres per Sant Jordi espera trobar. No és fàcil, ja us ho dic, compres i compres fins que t'emborratxes de llibres i aleshores arriben les caixes amb les que conviuràs fins al dia D. Caixes que cal comprovar, buidar, col·locar i separar per anar a parada, entres en una mena d'esquizofrènia i mires de no posar els ulls en blanc quan la gent amb un somriure et diu: és tan bonic Sant Jordi! 

I és que en essència ho és i molt. Nosaltres vam donar el tret de sortida a la campanya a final de març amb una presentació de les que ens agraden amb la Tina Vallès, la Jenn Díaz i la Marta Orriols que van omplir la llibreria de literatura amb majúscules, van dialogar amb calma amb els lectors que s'hi van aplegar. Va ser un vespre d'aquells que escriuen la història de la llibreria.

Enguany l'abril ha estat molt especial perquè l'hem començat a Bolonya, on Catalunya era el país convidat de la fira de literatura infantil i juvenil més important que hi ha (vegeu-ne el reportatge de l'Anna Guitart pel Tria 33). Va ser una experiència màgica, trobar-se pels carrerons de la ciutat vermella amb companys d'ofici, autors, il·lustradors, traductors, bibliotecàries i compartir aquella complicitat que fem en trobades en petit comitè no es pot descriure. Va ser molt bonica la recepció que l'Institut Ramon Llull va fer en un palauet de la ciutat i compartir brindis i somriures amb el talent del país, trobar-nos junts, xerrar distesament, abraçar-nos i posar cares a alguns il·lustradors de qui només coneixia l'obra. Bolonya va ser un espai molt bonic que ha estat possible gràcies a la tossuderia de la Paula Jarrín que ha fet de comissària de les dues exposicions que ens han representat com a país. Un agraïment públic a tothom que ho va fer possible. Vam sembrar una llavor que semblava que donava fruits, la premsa se'n va fer un bon ressò però ai... a dia d'avui ja sabem que els llibres més venuts de Sant Jordi són de literatura infantil i juvenil i l'endemà de la diada cap mitjà en parlava... Convindria fer-ho perquè entre els més venuts hi ha molt talent de casa, el que vam anar a ensenyar a Bolonya i al món. Els petits lectors de literatura infantil són els futurs lectors amb criteri de demà i es mereixen tot el respecte.

A l'abril tornen les visites dels nens i nenes de l'escola Camins, gràcies a un equip directiu que confia i creu en la literatura de debò, tots els nens de l'escola des de p-3 fins a 6è passaran per la llibreria començant al març i acabant al maig. Amb cada grup treballem diferents aspectes del llibre, de les llibreries, dels autors, traductors, tota una experiència que em permet veure'ls créixer a través dels llibres. I a l'abril també arriba Sant Jordi, un dia que per a la gent és molt bonic i que a mi em recorda la sort que tinc de tenir el comando Sant Jordi a punt com cada any. El dimarts abans ens vam trobar un vespre a la llibreria amb un beure i quatre coses per picar per parlar de llibres, de les nostres apostes, per fer intercanvi de lectures i opinions.

 

Comando

 

Per a molts aquest fet no deu tenir res d'extraordinari i per a mi és el moment més màgic, saber-te acompanyada, saber que tens gent al teu costat disposada a posar-se la samarreta i estar amb tu per fer de llibreters residents durant unes hores, gràcies a la Marta, l'Anna, l'Emma, l'Àlex, la Julia, en Pedro, en Dani, la Cristina, la Núria T, la Núria M, la Mercè, la Montse, en Josep M i enguany tenir l'Eli i la Gloria al meu costat durant tot el procés. Gràcies perquè la nostra manera de viure la literatura ha fet que els més venuts de l'Espolsada siguin tots els llibres però en particular aquells que ens interpel·len com a lectors. L'any que ve muntarem i desmuntarem la carpa a la primera! 

 

Comando 2

No podem acabar el mes d'abril sense celebrar que fa 8 anys que va néixer el club de lectura i dijous al vespre després d'una sessió intensa amb Ladydi vam fer el nostre soparet a la llibreria, vam fer de jurat dels punts de llibre que veureu ben aviat, enhorabona als guanyadors, la Mercè i en Tamirat, i vam brindar per la literatura que ens ha permès trobar-nos i caminar durant 8 anys, voltar pel món i mirar d'entendre'l. Sou fantàstics.

Per últim, vull donar les gràcies a tothom que ha confiat en la llibreria, que ha celebrat Sant Jordi a Les Franqueses i que defensa el model independent i de proximitat, disculpeu-nos si aquell dia ens trobeu en baixa forma o no sou atesos com ho fem habitualment, tot plegat és massa gros. Disculpes també al noi que en ple Sant Jordi volia imprimir un treball i li vam dir que no i a la senyora que es va enfadar perquè a la parada no teníem punts de llibre i ens ho va venir a dir a crits a la llibreria, plena de capsetes amb punts perquè tothom en pogués agafar. 

Moltes gràcies per haver fet del Sant Jordi dels 10 anys de la llibreria un Sant Jordi tan bonic, gràcies. 

 

Sant Jordi 2017

Setmana de Sant Jordi 2017

Fer un tria de llibres per recomanar és molt complicat perquè n'hi ha tants que voldríem que arribessin a les cases per ser llegits... Som dels que defensem la literatura més enllà de Sant Jordi i ens agrada vendre llibres sempre, enguany que fem 10 anys us recomano 10 llibres que regalaria amb els ulls clucs, llibres que poden formar part de la vostra biblioteca personal. 

No hi són tots els que voldria però per això podeu passejar-vos per la web o venir-nos a veure que us esperem amb un somriure i amb molts llibres. Feu-nos confiança, les llibreries independents us necessitem!

 

Sin título

 

Dissabte ens trobareu a la llibreria matí i tarda i diumenge tot el dia a la parada i a la llibreria. Recordeu que diumenge és l'últim dia per lliurar els punts de llibre.

Des d'aquí vull fer un agraïment públic a les llibreteres residents, la Glòria i l'Eli, i a l'esquip de voluntaris que us atendrà i que fa que el Sant Jordi sigui possible.

Una abraçada,

Fe

#lespolsada10anys

La ciutat i la casa

Diumenge, 9 d'abril de 2017

 

ciutaticasa 2 

Parlar de Ginzburg no és fàcil perquè corres el risc de banalitzar-la i no s'ho mereix, ella es descrivia a si mateixa com "una escriptora petita" i a mi em sembla d'una grandesa extraordinària. Potser es considera petita perquè parla de coses menudes, de petits trasbalsos, alegries i d'instants fugaços que amaguen la contundència de viure, potser perquè té un estil planer i gens carregat. 

"No tens ni idea de quantes coses hi ha en una casa. Massa coses. Sembla mentida haver-ne comprat tantes. Sembla mentida haver-les comprat amb tanta il·lusió. En el moment que has de decidir si deixar-les o endur-te-les, les odies totes."

Ginzburg no va tenir una vida fàcil, casada amb Leone Ginzburg, capturat per la Gestapo i torturat fins a la mort, li va tocar lidiar la vida amb tres fills, més tard es tornaria a casar i tindria dos fills més. L'univers de Ginzburg és molt familiar, potser pel fet de ser dona, escriptora, traductora, mare, esposa i mestressa de casa, potser per això les novel·les de Ginzburg no parlen de grans gestes sinó que són plenes de batalles domèstiques.

La ciutat i la casa és una novel·la que sorprèn per l'estructura epistolar, llegeixes una carta rere l'altra i quan acabes t'adones que Ginzburg ha construït una novel·la immensa i profunda. És a través d'aquestes cartes que descobrim la vida d'uns vells amics que es cartegen per explicar-se el seu dia a dia a Roma, l'Úmbria i a Amèrica, amics que es narren les angoixes, les pors, la tendresa i la solitud, amics que canvien sovint de casa com si busquessin el seu lloc al món. Ginzburg descriu a pinzellades cada casa de manera que t'imagines el pis d'un, la casa amb porxo de Les Margarides o el fred de l'hivern a Princeton i alhora vas descobrint la buidor, la solitud, la tristesa d'un pare absent, d'un matrimoni fallit, de dos germans que ja no saben què dir-se, descriu com si res i de cop una pèrdua o una mort sobtada arriba. És una novel·la moderna no només per l'estructura sinó perquè a través dels personatges Ginzburg fa trontollar els models tradicionals de família, d'amor i de filiació. Ginzburg no és només una novel·lista és una intel·lectual que té molt clar què vol fer dir als seus personatges, què vol posar de manifest i quines situacions vol denunciar. 

"Ens en vam anar, i pel carrer, pensava que és ben difícil desfer un matrimoni, en queden sempre miquetes escampades, que de tant en tant, tot de sobte, espurnegen i escupen sang."

Si encara no coneixeu la Ginzburg feu-vos el favor, la podeu trobar publicada a Lumen (de ja fa temps) i Acantilado en castellà i ara en català al Club editor, Àtic i Edicions de la ela geminada, el seu Léxico familiar és un gran exercici literari i el concepte de lèxic familiar és sensacional, jo tinc la sort de compartir un lèxic familiar amb la gent del club de lectura perquè compartim noms de personatges de novel·la, trossos de capítols i només nosaltres ens entenem perquè formen part de la nostra família lectora. 

Traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba (gran feina)

Edita Club editor i Lumen en castellà

Crònica de març i d'un vespre

Dissabte, 1 d'abril de 2017

El març és un mes estrany a la llibreria, hi ha poca venda però l'olla de Sant Jordi fa xup-xup i pels llibreters és un mes estressant, ple de dubtes, incertesa i cansament. La màquina editorial es desplega i has de barallar-te amb alguns comercials per tenir llibres, descomptes i tota una sèrie de coses que fan que quan sents la paraula Sant Jordi la cara se't transformi. És un mes que esgota físicament però mentalment, també. Fas compres llarguíssimes que es tradueixen en piles de capses plenes de llibres que no saps on posar, vols llegir per arribar a Sant Jordi amb un ventall ric de recomanacions però quan arribes a casa t'adorms. Aquest març he acumulat dinars amb autors, llibreters, viatges a Barcelona, taules rodones al ClJCAT, quatre clubs de lectura, visitar dos grups de tercer d'ESO un dilluns al matí, rebre dos grups de tercer i dos de quart de primària, una mare malalta i un fill a qui li han caigut dues dents.

Fruit de tot plegat he hagut de redreçar-me l'esquena dues vegades a l'osteòpata, però també m'he omplert d'energia de conèixer en David Trueba, la Maggie O'Farrell, xerrar amb l'Anna Guitart, saludar autors, companys d'ofici, rebre missatges bonics i acabar el mes dinant amb en Carles Capdevila amb tota una lliçó de vida que recull el llibre La vida que aprenc que comença amb la frase: "Prou sé que la vida s'aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d'endreçar els aprenentatges per escrit els consolida." En Carles a la dedicatòria em deia: Fe, visca els llibres i sobretot visca la vida. 

 

xerrada

 

M'agrada molt aquesta frase perquè per a mi la vida i els llibres caminen de bracet i m'han regalat instants tan bonics com el dinar de dimecres passat o el vespre d'ahir divendres amb tres autores que escriuen la vida. Tres autores que s'han trobat i conegut gràcies a la literatura. En aquest mes d'allau de novetats, de llibres murris que esperen triomfar el dia de Sant Jordi, de llibres amb publicitat brutal et sents que vas a contracorrent i sovint voldries tirar la tovallola, voler vendre allò segur i que no requereix cap esforç i deixar-te portar, però una veueta et recorda que tu vas voler ser llibretera per alguna cosa més que això, tu vas voler ser llibretera per tenir tres dames un divendres al vespre explicant processos creatius, literaris, parlar de veus, de llums, d'ombres, de personatges; vas voler ser llibretera per veure brillar els ulls de la gent; vas voler ser llibretera per poder continuar venent llibres com La memòria de l'arbre, Vida familiar, Anatomia de les distàncies curtes, més enllà de Sant Jordi; vas voler ser llibretera per convèncer la gent que un divendres al vespre vinguin a la llibreria, deixin les obligacions i s'asseguin i es deixin dur per les emocions; vas voler ser llibretera perquè passi que gent de Barcelona, del Maresme, de l'altre Vallès i de mitja comarca omplin la llibreria per sentir parlar la Tina Vallès de Vilaverd, d'un avi i d'un net o la Jenn Díaz d'uns contes que descriuen la vida domèstica i la quotidianitat; vas voler ser llibretera perquè la gent descobreixi que sota l'aparent senzillesa de La memòria de l'arbre hi ha una feinada d'escriptura, estructura i estil; vas voler ser llibretera per sentir la Jenn parlar de la memòria emocional que la duu a buidar-se; vas voler ser llibretera per veure la Marta Orriols fent la seva primera presentació de llibres (que no són el seu)... i podria seguir, per això us dono les gràcies a vosaltres autores i a vosaltres lectors, per fer de l'Espolsada un lloc especial on la literatura de les petites coses hi és rebuda per la porta gran. Escric tot això mentre faig maleta perquè demà marxo cap a Bolonya a la fira del llibre infantil més important i on, per primera vegada, Catalunya és el país convidat, hi serem per fer costat als autors i il·lustradors del país que tanta bona feina fan. 

Vida familiar

Dissabte, 25 de març de 2017

vidafamiliar

"T'ho vaig dir i no em vas creure perquè mai no m'has cregut, com que sóc massa jove...,  o això dius, que tampoc no n'hi ha per tant." 

Us explicaré un petit secret. A final de setembre vam presentar Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, la Jenn va establir un diàleg amb la Marta a partir dels seus contes ja que n'havia fet el pròleg. Després d'un d'aquells vespres bonics que et reconcilien amb la vida, vam anar a sopar les autores, parelles, un editor i algunes amigues. Tot parlant de literatura, vida i altres coses menudes la Jenn ens va explicar que s'havia presentat a un premi, que una mica més no hi arriba per culpa de la copisteria i les presses per Barcelona. És novel·la? -vaig demanar-li. No, són contes -em va dir. T'has presentat al Rodoreda -li dic. No, i ara!

Del no i ara, que no em vaig acabar de creure, a un missatge al matí de la nit de Santa Llúcia, quan es lliuren els premis: he guanyat el Rodoreda, te'n volia fer còmplice. La vas encertar. Són petites anècdotes que també formen part del panorama literari d'aquest país i que ajuden a teixir complicitats. Em va fer una il·lusió especial que ella hagués guanyat el Rodoreda, ella que té aquella veu i aquell univers tan propis, que llibre rere llibre va prenent cos i contundència.

Vida familiar és un recull de contes de to amarg i aspre conduïts per la família, la llar i les relacions personals. És un recull que dóna veu als silencis entre parelles, mares i fills, germans, avis o veïns que se'n van a una residència. Podríem dir que és la cara menys bonica de la vida domèstica. Díaz posa la lupa en les minúcies quotidianes per fer-les créixer fins a fer-les protagonistes d'uns relats que incomoden i remouen però que són molt bons, perquè fan de mirall. En aquesta institució que es diu família els homes no en surten massa ben parats, però no per un odi contra el gènere sinó com a representants d'un masclisme que portem incorporat fins i tot les generacions actuals que ens pensem tenir les coses molt clares fins que arriba la maternitat. La desmitificació de la maternitat és una constant en la seva literatura perquè ser mare no et fa més bona persona ni t'allibera de ser un ésser amb contradiccions, en especial quan tens una vida pròpia i ben plena. Poder parlar-ne i escriure-ho tampoc ens fa pitjors mares sinó que enriqueix un debat que Díaz ens brinda amb els seus contes. 

Díaz té un estil que provoca una lectura ràpida, però no caigueu en la trampa perquè la tria de cada paraula i cada coma és volguda, llegiu-la i sobretot rellegiu-los, els contes ens permeten engolir i tornar a començar per veure els matisos i les intencions de la Díaz com a escriptora. Són contes plens de detalls i tan reals com la vida que Díaz observa atentament, els més autobiogràfics diu, no en va el llibre comença amb una cita de Carson McCullers: Tot allò que succeeix als meus relats, m'ha passat, o em passarà.

Editat per Proa

Aquest deu ser el lloc

Dissabte, 18 de març de 2017

 

Maggie 2

 

Un matí de febrer mentre feinejava per la llibreria arriba la cartera amb tot de paquets, n'hi ha un de l'Altra i un de Libros del Asteroide, quan els obro tots dos contenen el mateix llibre, somric i penso com em coneixen l'Eugènia i en Luis. Em fa molta il·lusió que una autora com Maggie O'Farrell sigui acollida en aquests dos segells a veure si entre tots aconseguim que esclati. Al club de lectura, ja fa molts anys vam llegir i gaudir de L'estranya desaparició de l'Esme Lennox, més tard vaig devorar Instrucciones para una ola de calor i malgrat agradar-me molt l'autora, com a tants altres llibreters, no hem aconseguit, encara, que sigui prou coneguda. Voldria creure que amb aquest llibre, Aquest deu ser el lloc, Tiene que ser aquí, O'Farrell ha arribat per quedar-se i trobar els lectors que tant es mereix. 

 Maggie llibreters

 

Dimecres ambudes editorials ens van donar l'oportunitat de dinar i conèixer l'autora i poder conversar una mica amb ella. O'Farrell ens va explicar que un dels detonants que la va portar a escriure la novel·la va ser el fet d'estar a Londres, en una cafeteria i al costat tenir una actriu molt famosa, molt embarassada, amb tot de fotògrafs i gent fent-li fotos des del vidre, li va semblar molt trista i va pensar que si això li passés a ella fingiria estar morta per poder desaparèixer i començar de nou com fa la Claudette, la protagonista de la novel·la.

La Claudette és una actriu molt reconeguda que un dia no se suporta més, ni a ella ni a la fama que l'envolta, i fingeix que s'ofega, a partir d'aquí comença una vida en la clandestinitat en una vella granja en algun lloc recondit d'Irlanda. La casualitat la porta a conèixer en Daniel, un lingüista nord-americà, de Nova York, que recorre Irlanda per recollir les cendres del seu avi. Entre ells neix una història d'amor molt bonica fins que una notícia de la ràdio connecta en Daniel amb una relació del passat que l'engoleix fins a caure en l'abisme. Mentre escric em ve al cap que als llibres d'O'Farrell sempre hi ha algú que fuig i en aquesta novel·la són els protagonistes. Tots dos es troben a Donegal en un indret on la força de la natura els permet ser ells mateixos fins que la motxilla del passat truca a la porta. La Claudette té un fill de la parella anterior, en Daniel en té dos a Califòrnia a qui no pot veure perquè la seva exdona li ha impedit sempre, però en Daniel els estima amb bogeria, amb aquests antecedents es troben, s'enamoren apassionadament i formen una família amb dos fills més. Fins aquí podria semblar una novel·la corrent, però no! El que construeix O'Farrell és un llibre molt ambiciós pel que fa a l'estructura amb viatges constants entre fusos horaris i en el temps, si parléssim de com es construeix una novel·la aquesta hauria de ser posada com exemple. És brutal com dibuixa el personatge de la Claudette i la seva desaparició fins i tot ens mostra fotografies de la subasta d'objectes de la gran actriu desapareguda, aquest moment m'ha portat al llibre de l'Esme i la protagonista que regenta una botiga d'objectes antics, ara em venen totes les preguntes que dimecres no vaig ser capaç de fer-li en directe, per què les fugides, els viatges entre passat i present... O'Farrell ens va comentar que tenia clar que li sortiria una novel·la llarga de molts personatges i que per això es va comprar un suro i tot de cartolines de colors que l'ajudaven a fer l'estructura fins que un dels seus fills va aparèixer amb un manyoc de papers de colors a la mà cridant: they're gone, això la va portar a tornar a començar i a reescriure el que ja tenia pensat. Maggie O'Farrell té tres fills, un marit escriptor i gats que formen el paisatge domèstic on escriu, potser per això en aquest llibre ens ensenya uns infants molt intel·ligents, autònoms i capaços. Us parlo dels fills i dels nens perquè formen part del calidoscopi de personatges secundaris que conformen l'obra, tots ells importants siguin esbossats o dibuixats amb precisió com ho és el paisatge triat per cada moment vital.

Aquest deu ser el lloc és una novel·la coral i rica en matisos que parla de bona gent que un dia s'equivoca, fuig i conviu amb alguna cosa interior no resolta i això els fa canviar de lloc geogràfic però com diu l'autora el lloc ets tu, per tant, les pèrdues, la família i les relacions t'acompanyen. O'Farrell construeix uns personatges molt empàtics sense jutjar-los, et dóna molta informació com a lector perquè els arribis a conèixer i participis del llibre intensament, tots m'han agradat però en Niall i l'Ari em tenen el cor robat. 

Ara que s'acosten uns dies de descans per la majoria, faríeu bé de posar a la maleta aquest llibre.

Traduït per Marc Rubió al català i Concha Cardeñoso al castellà

Editat per l'Altra editorial i Libros del Asteroide 

Dos llibres infantils per donar la benvinguda a la primavera

Dissabte, 11 de març de 2017

Ara que tot fa olor de primavera, que un dia plou i tres el sol brilla, que els carrers comencen a prendre color, que al terra neixen flors voldria parlar-vos de dos llibres que són un cant a la natura i a les petites coses que ens regala. Abans no sigui massa tard i escalfem el planeta del tot i perdem aquesta sensació tan bonica de veure les estacions com passen i tornen, dos llibres per explicar en família, a l'escola, a la biblioteca per aturar-nos i gaudir mirant del que la natura ens regala cada dia. 

Del primer àlbum que voldria parlar-vos és ¿Mau iz io? de la brillant Carson Ellis que en aquest llibre recrea un microcosmos de cuques i animalets amb un llenguatge particular. El primer dia que va arribar a la llibreria me'l vaig endur cap a casa perquè ja vaig veure que amb una ullada no en tindria prou perquè amagava alguna cosa màgica. Al vespre amb el meu petit ajudant vam descobrir-ho, vaig saber que era fantàstic quan de sobte vam començar a parlar en l'idioma que Ellis recrea per les cuques i que només mirar-nos esclatàvem a riure. Però el llibre és molt més que un joc divertit de llenguatge inventat és un tractat de biologia animal i botànica. 

978 84 15208 88 4 MAU IZ IO 03

978 84 15208 88 4 MAU IZ IO 01

Ben aviat descobrirem tot de cuques i insectes meravellats amb una planta que esclata i que cada dia va creixent amb la presència d'un capoll que espera pacientment el seu moment. El despertar de les bestioles es fa palès a mesura que la planta s'enforteix perquè s'hi gronxen, hi construeixen un vaixell pirata, s'hi estiren a llegir i es mengen els bolets que hi creixen als peus. La planta els regala una flor preciosa i esclata la joia, però la flor perd els pètals, la planta es marceix i les cuques desapareixen. De mentre, a la llum de la lluna del capoll en surt una papallona de nit acompanyada per la música d'un grill. La neu arriba i la vida sembla aturar-se però ¿Mau iz zio? la primavera torna a trucar a la porta. Regaleu-vos-el, moments únics garantits gràcies al talent de Carson Ellis. 

Editat per Barbara Fiore

 

Del segon àlbum que vull parlar-vos és Un camí de flors ideat pel poeta JonArno Lawson que recrea un dia a dia amb la seva filla passejant per la ciutat, mentre pensava en la història va tenir clar que no hi calien paraules sinó il·lustracions i l'encarregat de fer-les va ser Sydney Smith que copsa a la perfecció la idea de Lawson. La trama és ben senzilla, un pare i una filla passegen per una ciutat grisa camí de casa, el pare s'atura a comprar, parla per telèfon i va amb pressa, la nena vestida amb un abric vermell de connotacions literàries, observa, mira, olora i s'atura a recollir floretes que va trobant. Una ciutat per més grisa que ens pugui semblar sempre hi ha lloc per una flor o una planta que resisteix tenaçment. El llibre s'anirà tenyint de colors a mesura que la petita vagi collint flors i s'acostin a casa. 

 

un camino de flores 21

un camino de flores 41 744372dbcee9999bfa14870850095062 1024 1024

 Amb ulls de nen és com no hauríem de deixar de mirar el nostre entorn, aturar-nos a cada detall que fa la vida més especial. Les il·lustracions de Smith us faran venir ganes de sortir al carrer i mirar tot allò que s'amaga. Un regal pels sentits. 

Una menció per les guardes del llibre perquè me les penjaria al menjador de casa. 

Editat per Libroz del Zorro Rojo

Traduït per Ricard Fernández 

La memòria de l'arbre

Dissabte, 4 de març de 2017

Em fa feliç que una veu com la de Tina Vallès vagi consolidant-se i agafant volada, no en va ja va guanyar el Mercè Rodoreda de contes i ens va deixar glaçats amb Maic, una novel·la que haurien de llegit tots els adolescents, i no tant, que corren pel món. Amb La memòria de l'arbre acaba de guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb una història deliciosa sobre un avi i un nét acostumats a compartir les vacances al poble, Vilaverd, i que de sobte passen a viure junts cada dia a Barcelona. 

"Una vegada vaig anar a passar el cap de setmana a casa els avis del Moisès. Viuen en un poblet prop del mar, a Sant Antoni de Calonge, en un edifici amb piscina, i es passen tot el dia en banyador i xancletes.

-Només sortim de l'aigua per menjar i per dormir! -em va dir el Moisès entusiasmat. 

-I l'olor de llenya?

-Quina olor de llenya?

-La que fan totes les cases dels avis.

-Què? No, casa els meus avis fa olor de mar. 

Així vaig descobrir que les cases dels avis sí que fan una olor especial, però no totes la mateixa."

La memòria de l'arbre és una novel·la sobre els records, sobre aquells petits instants de complicitat que esdevindran una imatge que sempre ens acompanyarà. Com construïm els records? De què estan fets? Vallès dóna resposta a aquestes preguntes descrivint la relació d'un nen, en Jan, que viu a Barcelona amb els pares i que d'un dia per un altre veu com els avis s'instal·len a casa, primer al sofà llit del despatx i després en un llit de debò. L'avi està malalt però per en Jan els dies amb els avis a casa són un regal, els entrepans del berenar són cruixents i acabats de fer, les converses amb l'avi de tornada a casa, el dinar fet per l'àvia, els arbres, els deures compartits, les rialles, els oblits cada cop més freqüents de l'avi construeixen la memòria del Jan, tot passat pel sedàs d'un desmai que hi havia a la plaça del poble i que era l'amic de l'avi Joan. 

"L'avi és un arbre, he pensat. I ara és el desmai ferit pel llamp. I quan no en quedi ni la soca, em tacaré els dits de guix verd per dibuixar-lo."

Vallès ha escrit una novel·la que es beu d'un sol glop, però creieu-me si us dic que val la pena tornar-hi i anar rellegint trossets plens de records i de memòria, els del protagonista però també els nostres, perquè mentre llegiu somriureu al rememorar els vostres estius i us emocionareu quan recordeu les estones compartides amb els avis, perquè hi ha records que ens queden gravats com una fotografia que no vols oblidar mai a no ser que arribi la malaltia que tot ho esborra, com la de l'avi Joan.

No és mai fàcil fer parlar un nen i que resulti creïble, però Tina Vallès té una capacitat minuciosa de descriure els detalls i la quotidianitat, mira el món amb ulls d'infant que observa el món dels adults amb astorament. M'agrada que els arbres siguin un element vertebrador de la novel·la, perquè són un testimoni de les ciutats i els pobles i sovint no els valorem prou. Un premi literari merescut, Tina Vallès té molt talent pel que escriu i com ho escriu!

Editat per Anagrama