Lectures

Dimecres, 27 de desembre de 2023

Això és l'hivern, això és la nit, amor petit:
una mena de negra crinera,
estofa del camp, muda i rude,
acerada amb la lluentor
d'allò que verdes estrelles poden fer-ne a la nostra porta.

Amb aquests versos d'A la claror d'una espelma, donem la benvinguda a Sylvia Plath que serà l'autora del mes. Vaig començar l'any parlant-vos de Montserrat Abelló i el tanco amb Plath, si podem llegir els poemes de Plath, en català, és gràcies a la mirada, el criteri i la força poètica de la Montserrat Abelló. M'ha semblat bonic cloure l'any amb Plath ara que Edicions del Periscopi acaba de publicar Cartes a la meva mare. El recull viu a la meva tauleta de nit perquè les llegeixo a glopets, en subratllo fragments i m'hi submergeixo alguns vespres d'insomni. 

No és la primera vegada que a L'Espolsada es parla de Sylvia Plath, al gener de 2020 li vam dedicar un vespre amb l'editora, Marta Rubirola i la traductora, Marta Pera Cucurell, després de la publicació amb nova traducció de La campana de vidre.
La novel·la ens narra de manera simbòlica la baixada als inferns de la protagonista, alter ego de Plath, l'Esther Greenwood, una noia bonica, brillant i amb talent que rep una beca per treballar com a redactora en una revista de moda a Nova York. L'estada a la gran ciutat, la descoberta, les festes, els vestits fan que Esther Greenwood col·lapsi, la sensibilitat amb què observa la realitat, la vida i l'escriptura provoquen una depressió tan gran en l'Esther que acaba ingressada en un sanatori després d'un intent de suïcidi. A tot el llibre plana l'ombra de la mort, però no com una amenaça més aviat com una sortida a la vida, al voler ser i al voler crear. Plath trasllada tot el seu talent a l'Esther, bonica, amb pretendents que la voldrien lluir com un trofeu en sopars i esdeveniments socials, però ella no suporta el paper de dona abnegada i retreu a la seva mare, la de ficció i la real, que només esperi d'ella un matrimoni i uns fills.

Plath era una estudiant brillant, va rebre diferents beques entre les quals la Fulbright que li va permetre ampliar els estudis literaris a Cambridge. Allà coneix el poeta Ted Hughes i als quatre mesos ja es casava enamorada i enlluernada d'un home que en part li retornava la figura intel·lectual del seu pare. Plath va ser feliç durant uns mesos, una mostra en són els dibuixos que va fer i que estan publicats per Nórdica Libros en el llibre Dibujos.

Plath adorava Londres, però Hughes la convenç per deixar-la i anar a viure en una caseta de Devon seguint els desitjos del poeta, un llogaret amb un jardí on fer créixer les flors més boniques i alhora una gàbia per Sylvia. Tot el que passa al jardí és una metàfora de la vida i la mort. 

Ser mare, escriptora i dona. Viure, escriure i estar amb el seus. Són les constants de l'obra de Plath. Sempre ens l'hem mirada des del prisma de la depressió, del mal caràcter i la foscor de l'obra, però Plath també era vida i talent. Plath era sens dubte una de les veus literàries més sensibles, intel·ligents i avançades per una època on no se li va permetre trobar l'espai necessari per escriure i ser mare. Mai sabrem del tot qui va ser Sylvia Plath, va morir molt jove, a més, part del seu llegat literari i memorial va ser eliminat per Ted Hughes, el que encara era el seu marit legal després del suïcidi i que es va fer càrrec del llegat de l'autora. 

La maternitat va conviure en un moment d'explosió creativa, va publicar el poemari El colós i la seva única novel·la La campana de vidre va veure la llum setmanes abans de la mort amb el pseudònim de Victoria Lucas. Els últims 8 mesos van ser duríssims escrivia de nit amb el cafè i la nicotina com acompanyants, Ted Hughes l'havia abandonat per una de les moltes amants que l'adulaven.
Plath va morir exhausta i amb el cap dins el forn, però l'hem de recordar com una dona vital i curiosa tal com narra la magnífica novel·la, Eufòria d'Ellin Cullhed. L'autora explora la maternitat i la creació, tal com va fer Plath en un dels seus poemes més celebrats Tres dones, traduït per Montserrat Abelló i que va ser dut als escenaris.

Un poema ambiciós i dramàtic, il·lustrat per Anuska Allepuz en la versió en castellà, que dona veu a tres dones que es troben en una sala de maternitat. Va ser un encàrrec de la BBC i va ser llegit per tres actrius. A Barcelona es va representar el 1994. Des d'aquí un clam perquè torni a ser dramatitzat.
La primera veu és la d'una dona casada que decideix tirar endavant amb l'embaràs; la segona veu és la d'una secretària que pateix un avortament espontani i la tercera veu és la d'una estudiant que vol avortar.
Plath va morir amb només dos llibres publicats, la seva obra va ser editada a títol pòstum. El millor homenatge que podem fer-li és llegir-la i reivindicar-la com una de les grans autores del segle XX.
Plath viu a la columna de L'Espolsada perquè és una de les autores que més m'ha disseccionat com a lectora.

A Filmin hi ha un documental que he vist en bucle i que mostra una Sylvia que era estimada i admirada pels amics d'infància i joventut, ploro cada vegada que sento un dels poemes d'adolescència. Quin talent perdut abans d'hora i quina sort que Montserrat Abelló decidís portar-la al català, és així com també es construeix una cultura.

Només escric perquè
hi ha una veu dintre meu
que no vol callar.

Amb aquest versos de Plath escrits entre els quinze i els disset anys, us convido a llegir-la i regalar-la.


Trobareu una taula amb tots els seus llibres perquè pugueu triar i remenar.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Dimarts, 28 de novembre de 2023

Estic segura que molts heu degut pensar, qui és Karen Blixen? En canvi, si el correu es digués Memòries d'Àfrica, a tothom li vindrien imatges idíl·liques al cap de Meryl Streep i Robert Redford a Kènia. Karen Blixen és l'autora de les memòries, Lluny de l'Àfrica, que van inspirar la pel·lícula de Sydney Pollack. Però anem a pams. 

Isak Dinesen (un dels pseudònims de Karen Blixen) arriba a L'Espolsada el 2017, després d'un viatge a Dinamarca i d'haver visitat la casa natal de l'escriptora. Us he de confessar que fa uns anys, vaig enredar la família per desviar-nos de la ruta establerta i arribar-nos a la casa museu de Karen Blixen, als afores de Copenhaguen. Havia de ser una visita llampec, però hi vam passar gairebé un dia perquè el magnetisme que desprèn el lloc només es pot entendre quan hi ets i veus l’indret des d’on escrivia Blixen. Un despatx d’hivern i un d’estiu, segons tocava el sol, per suportar les baixes temperatures daneses, un menjador amb una taula parada, plena de flors i unes finestres a un jardí magnífic on perdre’s i admirar la frondositat dels arbres, de l’hort i les flors, fins arribar al lloc on és enterrada, als peus d’un arbre amb una senzilla làpida de pedra on reposa ella i el seu gos. 
Fins aleshores només havia llegit els seus magnífics contes. Una de les meves històries preferides de Blixen és El festí Babette, un relat, adaptat de manera excel·lent al cinema, i que conté una de les frases que més m'estimo de la literatura: "L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."

Amb l'edició en català a la maleta, el llibre va viatjar fins a Rungstedlund. Allà vaig saber que no voldria deixar de llegir-la i saber-ho tot d'ella, va ser on vaig entendre que Wallace Stegner, un dels meus autors de capçalera, li fes un petit homenatge a la novel·la El pájaro espectador. I on vaig entendre la dimensió de tota una vida. 

Blixen va perdre el pare quan tenia 10 anys, es va suïcidar. La mare es va quedar al capdavant de la família de 5 fills i va tirar endavant gràcies a l'ajuda de familiars i amics, això va permetre que Blixen rebés una gran educació. Es va casar amb un cosí llunyà, un baró, amb qui va marxar a Kènia on regentaven una plantació de cafè. El marit ben aviat la va abandonar després de transmetre-li la sífilis, malaltia que va condicionar la resta de la seva vida. Blixen va arribar a Kènia des del privilegi de ser blanca i en va tornar amb cor de lleona. Hi va passar 17 anys de la seva vida, els més feliços, malgrat el matrimoni fallit i la malaltia, va conèixer l'amor de la seva vida i va lluitar per tirar endavant la plantació mentre va aprendre a estimar un país, els nadius i els animals autòctons. Amb la plantació no se'n va sortir, va intentar suïcidar-se i això va marcar un punt d'inflexió, el retorn a Europa, no va tornar mai més a l'Àfrica, però en va escriure unes memòries que són una carta d'amor al lloc que la va fer feliç.

Per a mi, la lectura de Lluny de l’Àfrica va ser magnètica i reveladora, no tant per les descripcions del paisatge i la seva gent, que també, però per la humanitat i la saviesa que desprèn el text:

“La gent que somia quan dorm coneix una mena especial de felicitat que el món diürn no conté, una benaurança, una pau de cor, que són nèctar per als llavis. També sap que la veritable glòria dels somnis resideix en el seu clima de llibertat il·limitada. No es tracta de la llibertat del dictador, que imposa la seva voluntat al món, sinó la llibertat de l’artista, que no té voluntat, que és lliure de tota voluntat.”

La novel·la em va despertar alguna cosa que soc incapaç de descriure, però que Carson McCullers sap fer molt bé a Entre la solitud i el somni. Un assaig brillant sobre l’ofici d'escriure i la lectura com a processos vitals. McCullers no només parla d’ella i el seu procés creatiu, parla també d’altres autors de manera generosa, però els capítols dedicats a Isak Dinesen em semblen d’una gratitud i admiració gairebé inaudites en aquest món.

“Vam començar el viatge a primera hora de la tarda, i jo estava tan enlluernada amb la poesia i la veritat d’aquest gran llibre que, en fer-se fosc, vaig continuar llegint Lluny de l’Àfrica amb una llanterna. Em deia a mi mateixa que aquella bellesa i aquella veritat no podien continuar, però a mesura que passava les pàgines em sentia més i més encisada. Al final del llibre, era conscient que Isak Dinesen havia escrit una gran elegia del continent africà. Sentia aquella seguretat sublim que els escriptors autènticament genials poden donar a un lector. La seva simplicitat i la seva “noblesa incomparable” em va fer adonar que aquest era un dels llibres més brillants de la meva vida."

I és que ja deu ser això la literatura, estimar persones i paisatges que no són els nostres però que conviuen en el nostre interior, són la nostra biblioteca viscuda.

Karen Blixen és una gran narradora d'històries, per això els seus contes són impecables i juganers. Aquests mes trobareu una taula parada a la llibreria amb tots els seus llibres. 

"Sense històries els humans ens extingiríem com també ens extingiríem sense aigua." Karen Blixen

Us recomano moltíssim aquesta minisèrie sobre la seva vida. 

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Emily Dickinson és a la columna de L'Espolsada des d'aquest estiu, d'ella només hi ha aquesta imatge que és omnipresent i enigmàtica. La poesia d'Emily Dickinson m'acompanya de fa anys, l'enamorament amb els seus poemes ha sigut progressiu. A poc a poc i sense adonar-me'n, ja no podria viure sense els seus versos que m'han calat a dins l'ànima i sempre dormen a prop meu. A casa, et pots trobar un llibre de Dickinson per tot arreu, a la taula de la cuina, a la del menjador, a les escales i a la tauleta de nit. Els tinc repartits com si fossin un salvavides en cas d'emergència.
Fa molts anys, després de presentar Els nois de Toni Sala a la llibreria, l'autor va tornar una tarda fosca d'hivern a saludar i agrair la presentació. Va comprar-se un volum complet de Dickinson, en castellà perquè en català no es trobava, quan ja era a la porta em va dir, Fe, l'has de llegir. Curiosa de mena, vaig seguir el consell de Toni Sala.

Acostar-se a la poesia no és fàcil, ningú ens ensenya a llegir-ne, i a Dickinson l'envolta una àuria d'inaccessible, difícil i turmentada quan en realitat els seus poemes són com una abraçada. Els primers llibres que van arribar a casa d'Emily Dickinson van ser petits poemaris il·lustrats, el primer Carta al mundo y otros poemas, amb il·lustracions de l'admirada Isabelle Arsenault.

Llegir els poemes breus de Dickinson em van portar a voler-ne més, poder llegir-los en versió original i amb la traducció acarada és un gran encert. La poesia té una música pròpia en cada llengua i la de Dickinson més. La seva poètica juga amb la mètrica, la puntuació i les majúscules, fet gens habitual i encara menys a l'època que va viure. Trencar les convencions socials va fer que l'Emily decidís guardar els poemes en llibrets relligats minuciosament per ella i que no van ser trobats fins després de la seva mort. També va decidir viure reclosa a casa, des de la cambra pròpia observava el jardí que va ser una de les fonts d'inspiració. Des d'allà veia els arbres, els ocells i totes les plantes que amb tanta delicadesa versaria. El recolliment de Dickinson a casa, al jardí, van ser un acte de rebel·lia amb majúscules d'una dona davant d'una societat que no comprenia la seva espiritualitat, el seu amor profund per la seva cunyada i les idees avançades. 

En el confinament el recull de Poemes escollits, a cura de Marcel Riera, van ser el meu port i la finestra al món que teníem prohibit. Entendre la riquesa del món interior de la poeta va ser un bàlsam, la seva admiració absoluta per la vida i els éssers que l'habiten va ser un regal i aquests versos em van ressonar molt fort.

L'Esperança és la cosa amb plomes--
Que es posa sobre l'ànima--
I canta la melodia sense paraules-
I no s'atura --mai--

Dickinson va rebre una educació conservadora, però avançada per una noia de l'època, va estudiar llatí, grec, botànica, matemàtiques, astronomia i geologia. Els estudis, la ment privilegiada i una sensibilitat única van fer que mirés el món des d'un indret molt íntim. Dickinson va recol·lectar 424 flors i plantes, les va premsar i en va fer un herbari que es conserva a la biblioteca de la universitat de Harvard. A cada flor i planta va dedicar un poema que es troba en una edició facsímil Herbario & Antología poética que és un exemple de bon gust. 

Com diu Adrienne Rich en l'assaig, Vesuvi a casa. El poder d'Emily Dickinson: "La poesia d'estats extrems, la poesia del perill, pot permetre'ns a lectors i lectores anar més enllà de la nostra pròpia consciència, córrer riscs que mai no gosaríem." Descobrir que algú abans que nosaltres ja ha estat allí, i que davant les intempèries vitals no estem sols. 

Des de l'admiració més absoluta per la veu i els pensaments de Dickinson, he gosat parlar-vos de l'autora i la seva poesia que viu en mi. Si pogués demanar un desig en veu alta seria poder visitar la casa museu a Amherst mentre somio que la sento recitar els poemes.

Aquests dies que presenciem els horrors de què som capaços els humans, la bellesa ens és més necessària que mai. Per això us recomano aquesta pel·lícula inspirada en la vida de la poeta A quiet passion. 

Us semblarà una bogeria, però el dia 10 de novembre acollirem un vespre dedicat a Emily Dickinson i ens acompanyarà Míriam Cano, poeta i traductora. M'agradarà molt que vingueu i goseu llegir-la. A la llibreria trobareu durant tot el mes una taula amb una selecció dels seus llibres.
Mentrestant, jo seguiré somiant en el viatge a Amherst. 


Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Diumenge, 17 de setembre de 2023

Una de les lectures d'aquest estiu que més m'ha remogut és Massa deutes amb les flors. Una novel·la reveladora i que m'ha fet de mirall.

La protagonista de la novel·la s'instal·la a les valls altes, en un indret del Pirineu, per poder escriure. Allà coneix la història de la família que l'acull, una història de dolor i enyorança per la mare que ja no hi és. La Solitària, que busca refugi i pau, acaba sent testimoni del dolor de tots els membres d'una família que fa equilibris per sostenir-se, i serà en aquest patiment que fluirà l'escriptura que li permetrà entendre la pròpia aflicció. 

Ambientada al Pirineu, en un lloc prou remot perquè els protagonistes somiïn que poden començar de nou, Massa deutes en les flors ens recorda que els dimonis viuen dins nostre mentre no els plantem cara. La mare de la família es va enfonsar a la bassa per alliberar-se del dolor de viure, i la resta sobreviuen amb silenci fins que la Solitària arriba a les valls i els escolta a tots. A mesura que van parlant, van alliberant la pena per descobrir que les coses compartides són menys coses i són més vida. 

"Cada vegada tinc més clar que tot allò que és important per a mi ho he d'explicar. Durant algun temps la vida em va obligar a mirar-me a mi mateixa amb una forta i urgent claredat, una intensitat que encara em fa tremolar però que m'ha fet qui soc. Més forta. I a poc a poc en parlo. Perquè tot allò de què no parlem no existeix. I jo vull que existeixi."

Massa deutes amb les flors, que pren el nom d'un vers d'Antònia Vicens, és un homenatge a la ruralitat, a les dones que han volgut viure fora de la norma i se les ha titllat de bruixes, putes i boges, a les escriptores talentoses que ens han deixat un llegat immens on trobar-nos, a la literatura, a la paraula, a les flors i, sobretot, a la tendresa.

"Les amigues d'aquells anys van ensenyar-me l'amistat entre dones. És la vida. Somric. Encara som amigues. Les amigues sempre hi són. Hi són. No em miren com Whitman. No em vigilen, m'acompanyen. L'amistat entre dones cada dia que passa m'agrada més. És a poc a poc. És una amistat intensa de manera lenta. Sempre hi és. Hi pots confiar. Cura."

 A poc a poc, així és com Iolanda Batallé ha cuinat aquesta novel·la, fent xup-xup, durant dotze anys i deixant-la reposar, per oferir-nos una prosa depurada i contundent. M'ha agradat molt per molts motius, però sobretot perquè m'hi he reconegut en moments i m'hi he sentit bressolada en d'altres. Llegiu-la.

Edita Columna

Dissabte, 3 de juny de 2023

Els experts afirmen que aprendre a llegir és un dels processos més complicats que arriba a fer un ésser humà al llarg de la seva vida. És el procés que et permet descodificar els sons figurats per les lletres, que formen paraules que conformen frases que estructuren el llenguatge escrit. La lectura requereix mecànica, pràctica, paciència però, sobretot, d’acompanyament i estima. Amb més o menys èxit, a llegir, n’aprenem tots; a comprendre què llegim, ja és tota una altra història. Valorar el que llegeixes no és qüestió de mecànica, cal un entorn que et sustenti, que no defalleixi i que sigui capaç d’oferir-te un ventall de possibilitats. A estimar la lectura no s’hi arriba amb proves que minutin la velocitat lectora, ni amb fer-te llegir en veu alta quan no estàs preparat, tampoc s’hi arriba amb preguntes que només persegueixin descobrir si has acabat el llibre. A estimar la lectura s’hi arriba des del vincle, l’afecte i l’acompanyament.

Soc curiosa de mena i per a mi la lectura va ser un procés meravellós, recordo anar asseguda al seient de darrere del 127 vermell de camí a casa els meus avis a Llinars. Era ben petita, però és d’aquells records que et queden a la memòria, el meu pare va parar el cotxe al voral perquè jo anava fent els sons de mal al peu ai, ai! ui, ui! del llibre Apa, apa de la col·lecció A poc a poc de M. Àngels Ollé i il·lustrada per Pere Prats que ens va ensenyar a llegir a tota una generació. En aquell moment ningú qüestionava que per aprendre a llegir calia dedicar temps a unir sons, a poc a poc per anar assimilant-nos. A casa meva no hi havia massa llibres, però a la meva habitació hi havia una enciclopèdia infantil de color blau. Un vespre abans d’adormir-me vaig agafar-ne un volum i vaig començar a llegir en veu alta, els meus pares que eren al menjador em van sentir i es van acostar a la porta de l’habitació mentre deien: està llegint! Està llegint! A partir d’aleshores no he parat de fer-ho, a casa ho van entendre molt ràpid i la meva mare va procurar que no em faltessin mai els llibres, per això va ser clau la Isabel, la llibretera de Can Carbó a Granollers; ho va ser una bibliotecària de Cardedeu, quan a l’estiu el meu pare se m’enduia a l’adrogueria que hi tenia i m’hi passava el matí estirada a terra i després em comprava un croissant de Can Vila i també la biblioteca d’aula de l’escola. A principi de curs tots dúiem un llibre ben folrat i el deixàvem tot el curs, durant l’any podies anar agafant en préstec els llibres i tornar-los. Per a mi allò era el més similar al paradís, els llibres van ser refugi amb la mort del meu pare quan només tenia 9 anys, van ser els millors amics en l’adolescència i els còmplices en la joventut.

Aquesta anècdota personal resumeix molt bé què ens cal per no defallir en l’acompanyament en la lectura: estima, presència, paciència i bons mediadors. Per això ens calen mestres ben formats en l’ofici, ens cal professorat lector que estimi la lectura i pugui ser-ne transmissor. No ens cal pressa, ni competició ni voler fer créixer els infants abans d’hora. No és necessari que a educació infantil sàpiguen llegir ni escriure, tot arriba amb maduresa, però sí que ens cal lectura en veu alta, vincle emocional amb la literatura, una bona tria, escoles ben dotades i hores de dedicació dels professionals. Ens calen famílies disposades a compartir una estona de lectura en veu alta amb els seus fills, si ho proveu no parareu de fer-ho. No podem deixar sols els infants quan tot just han après a descodificar, no ho faríem després d’aprendre a caminar ni a nedar. Cal persistir perquè el regal és meravellós. Confesso que amb l’adolescent que corre per casa ens llegim en veu alta, ens dediquem un temps per escoltar-nos i després conversar sobre allò que hem llegit.

Hi ha una pressa a la societat per ser els millors, una competició per veure qui hi arriba abans i un gran desconeixement de la literatura infantil i juvenil. Tendim a cremar etapes lectores i en el joc com si això ens fes inferiors quan en realitat és tan necessari gatejar, com seure a la falda perquè et cantin i et parlin, com compartir lectures en veu alta. A la llibreria sentim molt sovint la frase: això és massa infantil; té molt poca lletra; còmic? No, volem un llibre de veritat; no em gastaré els diners amb un llibre de dibuixos; vull un llibre per treballar la ràbia, la por, l’empatia, la gelosia... tot això davant dels infants. He vist infants mirar enlaire bufant perquè amb tres anys n’estan fins al capdamunt dels llibres per treballar. La literatura és molt més que això, la bona literatura ja porta implícita tota una sèrie d’artefactes màgics.

Ja fa anys que la societat es va perdent a mesura que les humanitats han estat arraconades de les escoles, instituts i de les facultats. No són productives, no serveixen per res. Doncs ja som al cap del carrer, tenim el que ens mereixem, una societat adotzenada que no comprèn el que llegeix, que no es qüestiona res, que té pressa per arribar a tot arreu i que amb aquestes eines també vota. D’aquí en podem extreure moltes conclusions, la primera és que el Pla nacional del llibre i la lectura no hauria de ser una eina política per marcar pit, però sí que hauria de ser una prioritat nacional, de fet una estructura d’estat que hauria de dependre de Presidència.

L’aventura de L’Espolsada no sé quants anys més resistirà, però sempre dic que una de les coses més boniques que haurem fet mai són els clubs de lectura en tots els seus formats. Acompanyar els lectors des del respecte, l’estima i la passió és un regal. Haver creat aquest espai de trobada m’emociona. Per això des d’aquí vull agrair tots els infants que un cop al mes s’asseuen en rotllana a comentar un llibre i a compartir-lo; als joves que se saben únics per formar part d’un club, resisteixen i se’n senten orgullosos; a les famílies que hi creuen; als adults que s’han demostrat a si mateixos que tenen el temps i l’espai per llegir; a la Glòria Gorchs, l’Anna Argemí, la Lara Reyes, l’Àgata Losantos i en Marc Alabart per haver fet camí amb L’Espolsada. Què fem a les llibreries? En aquest text hi teniu la resposta.

Acomiadem el maig i donem la benvinguda a Maya Angelou. La primera vegada que vaig sentir a parlar de Maya Angelou va ser a la universitat quan vaig llegir I know why the caged bird sings. Tenia dinou anys i vist amb perspectiva em pregunto si vaig entendre tota la força de l'obra d'aquesta autora afroamericana. El que sé del cert és que no en vaig tenir prou amb un llibre d'ella, i vaig buscar-ne un altre. No podré mai agrair prou al grup de professores de la Universitat de Vic que no es conformessin a fer-nos llegir i traduir els clàssics sinó que gosessin fer-nos descobrir les altres veus, aquelles que m'ajudarien a prendre consciència de la meva condició de privilegiada i despertarien en mi una curiositat i admiració per les veus silenciades i minoritzades. 

Maya Angelou és a la columna de L'Espolsada perquè em recorda que la vida s'ha de viure cada dia amb intensitat, però sobretot amb actitud i fermesa. Va néixer el 1928 a Saint Louis, educada per les àvies, va ser violada per la parella de la mare amb només 8 anys, fet que provocà el seu silenci volgut i que tan bé explica a Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado.

"Lo único que podía hacer era dejar de hablar a la gente, exceptuando Bailey. Instintivamente, o de algún modo, sabía que, como le quería tanto, nunca le haría daño, pero cualquiera otra persona a la que yo hablara podía morir también. Mi simple aliento, al emitir las palabras, podía envenenar a la gente y se harían una bola y morirían como las negras y gruesas babosas, que solo fingían. Tenía que dejar de hablar."

Silenci imposat que només va aconseguir trencar una mestra a través de la poesia que li feia recitar. Angelou va entendre que amb els llibres que sempre li havien servit de refugi no n'hi havia prou, calia fer sentir la seva veu i un cop ho va fer ja no va parar.
Angelou va ser la primera conductora de tramvia a San Francisco, va cantar en òperes, va ballar, va exercir la prostitució, va ser mare soltera, va treballar en un diari a Ghana i va acabar fent de professora de literatura a la universitat però mai va abandonar la cançó, ni el teatre ni la dansa. L'obra d'Angelou és autobiogràfica i de referència. Maya Angelou també va escriure poesia, referent de la comunitat afroamericana, activista pels drets civils, admiradora de Martin Luther King i amiga de Malcom X i Nelson Mandela, Maya Angelou va convertir la paraula en lluita.

És una llàstima que no puguem llegir Angelou en català. En castellà només trobem dues de les seves novel·les, Yo sé porqué canta el pájaro enjaulado i Mamá y yo y mamá (que va publicar als 85 anys) i la Poesía completa. També trobem un petit llibre que narra la vida d'Angelou per a joves.
La poesia d'Angelou esborrona i és bonic saber que ha inspirat artistes com Alicia Keys o Ben Harper. Us deixo amb uns versos del poema Still I Rise/Aún así me levanto

Dejando atrás noches de terror y miedo
yo me levanto
en un amanecer maravillosamente claro
yo me levanto
trayendo los regalos legados por mis ancestros
yo soy el sueño y la esperanza del esclavo.
Me levanto
me levanto
me levanto.

Aquí podreu sentir Maya Angelou recitant-lo i cantant-lo. 

Trobareu tots els seus llibres en una tauleta a la llibreria durant tot el mes.
Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Dissabte, 27 de maig de 2023

Acabo de llegir La pell del món i he emmudit. M’ha semblat una novel·la extraordinària, d’una gran maduresa literària, em trec el barret i aplaudeixo ben fort.

“Voldries saber com soc.

Voldries entendre’m.

Però quan penses en mi, només saps veure la mort.

I la mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix."

La pell del món és la història del retrobament de dos germans després d’anys de no veure’s per acomiadar la mare en el llit de mort. Ella viu a París, treballa com a lectora editorial. Ell s’ha quedat al poble i fa de professor en un institut. Ells són el tu i tu anònims que l’autor ens presenta des de perspectives diferents. En aquesta habitació impersonal d’hospital els germans es retroben i s’acosten davant d’una mare moribunda. Ella fa anys que no tornava, ell porta el pes d’haver-se quedat i cuida’t la mare còmplice del silenci.

La novel·la està dividida en dues parts principals que narren fets i espais comuns però des de punts de vista diferents i una petita tercera part que els converteix en vosaltres. Una infantesa trista, desolada i plena de violència amb una mare sotmesa a un pare maltractador que atemoria tota la família i qualsevol que s’hi apropés. El llibre són les vides i com es reparen, hores de teràpia a París i aquí, converses sobre el jo, el qui vam ser i qui serem amb el pes de les vivències i dels silencis.

“No entens el seu dolor, però l’hi respectes. I malgrat que t’esforcis a entendre’l, no te’n surts, perquè no pares de preguntar-te perquè plora per la mort de la persona que la va fer petita, petita, petita fins a consumir-la, fins a reduir-la a pols. I sospites que potser és per això que el plora. Perquè amb el pare, almenys era pols. Però sense el pare, no sap ser ni la pols.”

La pell del món és poesia del buit, del dolor, del silenci i del mal. Des d’Els nois de Toni Sala que ningú m’explicava tan bé la violència i el mal perquè sí, la desmitificació de la vida al poble i dels entorns rurals que per més ocells que cantin poden ser l’infern més salvatge. Quan algú mor i t’ha fet mal, aquesta persona ja no hi és però el dolor persisteix i et corseca fins a fer-te oblidar de qui ets i de com es podia estimar. Desolador veure la mort en vida d’una dona, d’una mare, que és víctima i alhora còmplice del terror, a vegades la família és l’avern i només en pots fugir, reparar-te i trobar refugi en la poesia.

Llegiu-lo, no en sortireu indemnes però sí molt reconfortats perquè ens parla de la comprensió de les pròpies vivències. Quin talent!

EL VULL

Edita L'Altra editorial

Dissabte, 20 de maig de 2023

Dimarts vam tenir la sort de poder dinar amb Jane Smiley, autora nord-americana d'aire hippy i somriure murri. Dona de sentit de l’humor i molt intel·ligent que ens va venir a presentar Herederás la tierra, llibre amb el que va guanyar el Pulitzer i que ha estat descatalogat durant anys. Ens sorprèn que una autora creui l’oceà per venir-nos a parlar d’un llibre que va escriure l’any 1991 i a mi em sembla fantàstic que una editorial recuperi clàssics com aquest i l’autora vingui i comparteixi una estona amb llibreters i lectors.

He viscut uns quants dies immersa en aquesta novel·la que revisita la tragèdia d’El Rei Lear de William Shakespeare. Smiley ens explicava que a l’institut i a la universitat sempre els feien llegir Shakespeare i que aquesta gran obra sempre la posava nerviosa perquè el Rei Lear tenia tot el protagonisme i el poder, les filles no tenien veu per parlar i estaven sotmeses a la tirana del seu pare. Simley que vivia a Iowa quan va escriure la novel·la, va decidir que en aquell entorn rural volia deixar parlar les filles del Rei Lear.

La novel·la s’estructura en sis llibres que permeten l’autora anar desplegant la història dels Cook. Una família que durant generacions ha treballat la terra fins a convertir la granja en una de les més pròsperes de les contrada. Ningú gosa contradir el cap de la família, és un home respectat i admirat sobretot després de la mort de la seva dona i d’haver-se de fer càrrec de les tres filles, de l’explotació agrícola i ramadera. La sorpresa arriba quan enmig d’una festa familiar i de veïns, el patriarca de la família anuncia que cedeix les propietats a les seves filles. Es fa un silenci eixordador. La Ginny i la Rose acaten la notícia mentre la petita, la Caroline que fa d’advocada a ciutat, qüestiona la decisió i és exclosa de l’herència de manera fulminant. A partir d’aquest punt, tot aquell paratge idíl·lic comença a fer-se miques i anem descobrint la tragèdia que amaguen els Cook. Smiley sí que dota de veu les filles, combina la primera i la tercera persona per explicar-les des de punts de vista diferents que ens permeten descobrir els secrets que amaguen les parets de la granja. La Ginny és el que es considera una bona noia, observadora i gran narradora que conviu amb la infertilitat i uns quants avortaments. La Rose es recupera d’un càncer, és intel·ligent però s’ha passat la vida servint als altres i creu que es mereix tot el que vol després de la vida que ha tingut. La Caroline és la petita, sempre atesa per les germanes grans, és de la que menys coses sabem i la que ha tingut una relació diferent amb el pare. És a mesura que els personatges són ells mateixos que més complicats es tornen i la novel·la va assolint el seu clímax.

En aquests sis llibres amb què s’estructura Heredarás la tierra, Smiley va preparant el lector per la tragèdia que arribarà. És la sensació de quan s’acosta una tempesta que el cel es va enfosquint, se senten els trons, es veu algun llamp i els ocells voleien esverats buscant aixopluc, de cop hi ha un silenci sepulcral i tot esclata en un instant.

Deu ser una de les obres més ambicioses de Smiley, capaç de revisitar Shakespeare amb respecte pel dramaturg però donant veu a les dones, escoltant-les i sostenint-les. Hi ha molts temes en les pàgines d’aquesta novel·la. Em sembla brillant com narra la pèrdua de poder del patriarca de la família que sempre ho ha tingut tot sota control. Larry Cook no és prou conscient de l’impacte que té la decisió de cedir les propietats, tot allò que estava latent esclata i mai més res serà igual. Smiley és la reina de les relacions familiars, de narrar-les i disseccionar-les. Aquí la família Cook i la granja són les protagonistes i això permet Smiley parlar de la terra i com ens hi relacionem, de la sobirania alimentària, d'ecologia, de la profunditat de les conviccions, de la frustració del somni americà, del paper de les dones rurals sotmeses pels marits i l’església. Herederás la tierra és una sacsejada literària i social que dispara contra els mites fundacionals, deu ser per això que en l’afany de perseguir llibres, alguns estats de Nord-Amèrica l’han prohibit.

EL VULL

Traducció d’Inga Pellisa

Edita Sexto Piso