Novembre

Diumenge, 25 de novembre de 2018

El novembre és aquell mes estrany, tranquil i bonic abans de la bogeria nadalenca i de final d'any. A la llibreria és un mes de feina interna, de poca activitat comercial, però un mes que permet que passin coses d'aquelles que no s'obliden.
Aquest novembre ens ha visitat la il·lustradora Alba Marina Rivera que ha compartit una sessió amb les nostres puces lectores, hem fet sessió de ratolins lectors i dimarts sentíem els joves parlar de Cavall de guerra, una novel·la sobre l'absurditat dels conflictes bèl·lics i alhora un cant a l'amistat entre un cavall i un jove separats per la Primera Guerra Mundial.

 



Dijous l'autora sueca Golnaz Hashemzadeh es va asseure a les butaques de la llibreria per parlar-nos d'una història d'arrels i sorra o com sobreviure a l'exili polític i créixer entre dues cultures, l'Iran i Suècia. Un agraïment a la Golnaz i a l'editorial Les Hores per fer-ho possible.
 

Dissabte hem omplert la llibreria per escoltar L'espera de la Gina Clotet i veure dibuixar la Maria Girón, em quedo amb el missatge del dibuix que la Maria ha fet per L'Espolsada i aprofito per donar les gràcies a les famílies que ens fan confiança.

 

No podíem acabar el novembre sense fer-nos una pregunta, on són les dones? La resposta: a la cultura. Editant, pensant, traduint llibres i venent-los. És per això que divendres 30 donem veu a quatre editores per explicar-nos el seu projecte editorial. Ens agradaria molt que ens hi acompanyéssiu.

 


Tot això no seria possible sense l'ajuda i complicitat de l'Eli, la Lara, l'Anna i a partir de dilluns també de la Glòria Queirós que s'incorpora a l'equip de L'Espolsada.

Gràcies a tothom i que passeu una bona setmana,

Fe
#lespolsadallibres


L'illa de l'Abel

Dissabte, 17 de novembre de 2018

 

 abel 3

Quan ho tens tot, és difícil sobreviure sense res. Sàvies paraules per definir una novel·la com aquesta. Veure un ratolí damunt d'un arbre observant el cel em porta a pensar en les paraules de la xerrada que va fer Ellen Dutie dissabte passat en el fòrum l’Àlbum a l’aula. Tota la setmana que dono voltes a tot el que va dir sobre la literatura i l’utilitat d’aquesta. Pensar en la literatura com a disparadora d’idees em sembla una molt bona cosa, posar-hi el nom i cognom de Willima Steig, encara millor.

L’editorial Blackie books ha decidit recuperar els llibres de William Steig i dignificar-los: bones traduccions i edicions precioses. Va començar amb dos títols per primers lectors: El Dr. de Soto i Irene la Valenta (que recomano fervorosament). Ara ens porta L’illa de l’Abel, una novel·la per un públic més jove i per als adults. L’Abel és un ratolí que ho té tot, no li cal treballar perquè duu una vida molt acomodada al costat de la seva estimada Amanda. El dia de l’aniversari del casament decideixen fer un pícnic però una pluja inesperada, seguida d’una riuada, fan que l’Abel navegui riu enllà i quedi aillat durant un any en una illa.

 

abel 2

 

Aquest any assilvestrat, una mica com en Robinson Crusoe, desposseït de tot bé material li serveix per redescobrir-se. Reconeix les seves capacitats de rosegador i l’instint de supervivència el fa murri i àgil. L’Abel passa tot un any allunyat dels seus i del confort, per viure amagat dins d’un tronc que adopta com a casa. L’Abel no perd la confiança de poder tornar algun dia, de mentre, construeix unes estàtues amb la cara dels seus estimats per no oblidar-los, llegeix les pàgines d’un llibre immens que troba al bosc i que l'acompanyen.

“Per l’estat en què estava devia fer temps que era allà, i a part de la riuada devia haver sofert altres inclemències atmosfèriques. La cobert de tela estava bufada i clivellada; el títol, Fills i filles, estava mig esborrat i no es llegia bé. Per l’illa havia passat algun animal gros, potser per fer-hi un pícnic, i quan se n’havia anat s’havia descuidat el llibre i el rellotge. A l’Abel se li va accelerar el cor. L’illa era coneguda per éssers civilitzats que podien tornar a venir!”

 

 

abel 1

 

S’alimenta d’allò que la natura li porta. L’Abel parla sol i s’adona de com n’és d’important tenir algú amb qui comunicar-se, fins i tot arriba a discutir-se amb si mateix per tal d’experimentar sensacions que tenia oblidades i que també són importants pel bon funcionament d’un ratolí i qui sap si d’un humà...

L’illa de l’Abel és un tractat de filosofia que nens i nenes llegiran com un llibre d’aventures i misteri, ple de joc simbòlic, però entre les pàgines hi ha tota una lliçó de vida plena d’humor com només les grans plomes saben fer. Al llibre hi trobareu les il·lustracions en blanc i negre del propi Steig que també era un gran ninotaire.

Faríeu bé d’incorporar-lo a la vostra biblioteca. Mestres de cicle superior lectura ideal per llegir en veu alta i debatre.

Traduït per Xavier Pàmies i per M. Luisa Balseiro en castellà

Editat per Blackie Books

Les formes del verb anar

Dissabte, 10 de novembre de 2018

 

 formesverb

 

Vaig, vas, va, anem, aneu, van... mai havia reflexionat tant sobre la conjugació del verb anar com quan he llegit aquesta història. Hi ha moltes maneres d’anar per la vida: transitant-la, vivint-la intensament o mirant de sobreviure-la. En Richard és un professor universitari acabat de jubilar, vidu i que ha partit peres amb l’amant perquè l’enganyava amb algú altre. En Richard té una vida normal, sense estridències, amb amics i familiars amb qui compartir neguits, sopars i teatre.

Un dia passejant per Alexanderplatz topa amb un grup de refugiats africans que estan concentrats amb tendes de campanya. Més tard, sabrà que fan vaga de fam i que no només ocupen un espai al mig de la plaça berlinesa sinó que són allà per fer-se visibles. Anar-hi, veure’ls i mirar de parlar-hi el connecta amb el seu passat, Richard va fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial.

L'autora per veu d'un narrador omniscient explica la història de les persones refugiades que va conèixer, el personatge de Richard enriqueix la narració amb tot de reflexions i preguntes, sovint sense resposta, que donen veu a unes persones que viuen atrapades en un sistema que els vol acollir però que no sap què fer-ne quan els té a terra ferma. Erpenbeck ha escrit un llibre profund i contemporani que gosa interrogar la societat europea del segle XXI que encara es pregunta com vam deixar que existissin els camp de concentració i extermini però que en canvi no fa res, o gairebé res, per salvar les persones que moren ofegades a la Mediterrània o s'amunteguen a les fronteres.


“L’Osarobo, quan tenia quinze anys, va veure com mataven els seus pares i els seus amics.
I ara, des de fa tres anys, veu que el món no el necessita. Te’n recordes del do major?, pregunta en Richard.”


En Richard acompanya aquest grup de refugiats fins a saber com viuen, en una centre d’acollida, sempre amb la por constant de ser expulsats, no ser renovats, vexats per la policia o ser enviats a la mort directa si els retornen als seus països, per això molts opten pel suïcidi. En Richard es troba fent de mediador amb aquestes persones i les traves burocràtiques sense sortida, els acompanya en la recerca d’un ofici que no poden trobar perquè no tenen papers i per tant no són ningú. Els obre les portes de casa mentre és testimoni de les dificultats de conjugar els verbs a les classes d’alemany quan tens fred, gana i por, molta por i mires de fer-te visible en una societat que fa veure que no et veu. L’autora també posa de manifest el perill que la responsabilitat davant d’aquest drama recaigui només en la societat civil, mentre a l’altre costat de la balança són els partits ultranacionalistes amb discurs xenòfob qui van guanyant pes arreu del vell continent.


“A la vida d’aquests homes hi ha molta inquietud, i al cap no els queda espai per a les paraules. No saben què en serà, d’ells. Tenen por. És difícil, aprendre una llengua, quan no se sap per què s’aprèn.”


Erpenbeck ha escrit un llibre molt valent, gens paternalista, un llibre que posa sobre la taula un munt de qüestions que com a ciutadans no hauríem de deixar de fer-nos cada dia. Heus aquí la utilitat de la literatura, llibres com aquest. Una gran novel·la, de les millors que he llegit aquest any.

Traduït per Marta Pera Cucurell
Edita Angle editorial/Anagrama en castellà

Una educació

Dissabte, 3 de novembre de 2018

 

Educacio

 

Vaig acabar la lectura d’Una educació totalment trasbalsada i alhora admirada per l’autora, la seva tenacitat i fermesa. Una educació són unes memòries de Tara Westover, una noia nascuda en el si d’una família mormona fonamentalista que viu al mig d’una vall a Idaho amb el Buck’s Peak com a sentinella de les activitats familiars.

La Tara va néixer durant l’any 1986, no se sap exactament la data perquè no consta cap certificat de naixement ja que els fills d’aquesta família neixen a casa, no van a l’escola i no són registrats perquè el govern no pugui exercir cap mena de control sobre una família que viu pendent de la fi del món i que es prepara per als Dies de l’Abominació. La Tara i els sis germans creixen fent conserves de préssec, destil·lant herbes per als medicaments que fa la mare i treballant a la planta de ferralla que el pare té al voltant de la casa.

La mare de la Tara fa de llevadora i atén els parts de la comunitat, ella l’ajuda essent una nena alhora que també es baralla amb la ferralla del pare, no va l’escola perquè els pares consideren que ells ja els eduquen en el treball i en els coneixements necessaris per preparar-se quan només ells sobrevisquin al caos. Els germans grans de la Tara havien estat escolaritzats però en la mesura que el sistema topa amb les creences del pare deixen d’anar-hi, una pràctica estesa en la comunitat mormona, però ningú sap l’impacte que té en aquests germans que es veuen atrapats entre les creences i la paranoia d’un pare que pateix una malaltia mental que ningú gosa mencionar perquè ni tan sols són conscients que existeix. Ell és el representant de Déu i parla en boca seva, qualsevol càstig i dolor que calgui suportar és pel seu bé. La Tara creix en un infern de ferralla i herbes que la mare fa servir per curar els fills dels accidents laborals, l’hospital tampoc entra en els esquemes familiars tot i el risc de morir. En aquest ambient i només amb l’intent dels avis d’emportar-se-la per poder-la escolaritzar, Tara Westover creix amb un sentiment de devoció per una família que la maltracta però que en definitiva és la seva.

No és fins als 17 anys que s’asseu en una aula universitària gràcies a l’ajut dels seus germans grans i dels professors de la Brigham Young University. Durant nits es prepara per fer la prova d’accés no tan sols a la universitat sinó a un univers que fins ara li era del tot desconegut. Tots els anys universitaris són una lluita interna per desaprendre les pors, el temor, el càstig i per aprendre que es pot viure sense por i amb afecte. Un afecte al que no està acostumada tot i que ella estima profundament la mare i fins i tot un dels germans que la maltracta fins a voler matar-la.

 

"Havia bastit una nova vida, i n'era una de feliç, però tenia una sensació de pèrdua que anava més enllà de la família. Havia perdut Buck's Peak, no per haver marxat sinó per haver marxat a la callada. M'havia retirat, havia fugit travessant un oceà i havia permès que el meu pare expliqués la meva història per mi, que em definís davant tothom que jo havia conegut. Havia cedit massa terreny: no tan sols la muntanya, sinó la regió sencera de la nostra història compartida."

 

Una educació és un testimoni de Westover escrit després de graduar-se en filosofia a Cambridge per després doctorar-s’hi en història. En aquest recorregut, Tara Westover defalleix, es turmenta i no es permet ser mínimament feliç. A mesura que es va formant se sent més allunyada del lloc on pertany, però cada cop que torna el magnetisme de la muntanya i la família poden amb ella. Westover ha de fer un exercici de sobreposar-se i descobrir que pots trobar molt a faltar algú cada dia de la teva vida, però que no els pots veure si vols sobreviure. En aquest intent ens regala un llibre commovedor, en què ella mateixa se sap que no té la veritat absoluta i que posa per escrit els records borrosos d’alguns fets familiars i els contraresta amb alguns dels altres membres de la família. És un llibre per sobreviure i també és una carta d’amor a uns pares que no en saben més i que temen la seva filla, en el fons ja sabien que tenia talent tal com veuen alguns dels professors que es troba en el camí i que l’ajuden a sol·licitar les beques necessàries per poder continuar estudiant.


“Aquell semestre vaig ser una estudiant sense interès. L’interès és un luxe reservat per als que tenen seguretat financera: tenia la ment absorbida per inquietuds més immediates, com ara el balanç exacte del meu compte bancari, a qui devia quant i si hi havia alguna cosa a la meva cambra que pogués vendre per deu o vint dòlars.”

Viure amb la por i l’amenaça no ha de ser fàcil, quantes Tares hi ha al món que es mereixen aquesta oportunitat. Podem ser molt crítics amb el sistema, podem voler millorar-lo però no sé fins a quin punt som conscients del poder transformador de l’educació en les persones. Un testimoni molt necessari.

 

Traduït per Anna Torcal i Salvador Company
Edita Més llibres/ en castellà Lumen

A vegades, volem vendre llibres

Dissabte, 20 d'octubre de 2018

 

 

evabaltasar 1

 

Aquesta setmana s’ha celebrat la nit de les llibreries, una nit on els lectors podien estar fins tard dins la llibreria, a la ciutat de Barcelona s’han organitzat un seguit d’actes però què passa arreu del territori? Sense saber-ho ni voler-ho va coincidir amb el nostre tercer dijous de mes que és sinònim de club de lectura i a més els astres van voler que coincidís que l’Eva Baltasar, autora de Permagel, ens hi acompanyés. Va ser una sessió divertida, espontània i alhora molt literària. Passen els anys i no em deixen de fascinar els processos d’escriptura dels autors ni la manera com construeixen personatges i com poleixen la llengua. Va ser un vespre pausat on tot va anar fluint de manera màgica. Us explico tot això, en una setmana que no he tingut una estona per asseure’m a escriure sobre el llibre de la setmana. Som dissabte a la nit, i després d’un dia de bojos m’ha vingut la necessitat de compartir amb vosaltres, lectors, quatre pensament i reflexions sobre el nostre univers.

Sovint em diuen, no pares! Feu moltes coses! Des de fa un temps les llibreries hem deixat de ser espais on venem llibres que també, per ser un espai d’acollida al diàleg, la reflexió, el pensament, el debat asserenat, un espai on aturar-se del brogit del món. Aquesta setmana hem assessorat un parell d’escoles en biblioteques d’aula, hem atès gent que buscava una bona lectura o volia regalar-ne. Una persona que casa per primer cop una parella i vol llegir-los un conte, una altra que té un alumne amb una dificultat però no vol deixar de llegir-li, algú que volia sorprendre algú amb un llibre original, també hem ajudat algun adolescent despistat que necessitava un llibre per abans d’ahir, hem preparat dues primeres biblioteques per aquells que tot just arriben al món. Hem assistit al dinar de Llegir en català per conèixer de primera mà els llibres que sortiran, qui millor que els seus editors que hi aposten i molt per fer-los possible. Hem atès un mitjà, nombroses trucades que ens posen a prova la nostra capacitat intuïtiva de saber quin llibre volen, hem fet dues comandes de nadal, hem rebut el paper d’embolicar pensat per vestir els llibres de tardor, hem fet xarxes, hem acabat un llibre que ens ha deixat sense paraules: Les formes de verb anar, n’hem començat un altre que ens té ben atrapats, hem buidat caixes de llibres, els hem col·locat i els hem buscat el seu lloc a la llibreria, hem reclamat els paquets perduts i no arribats, hem demanat disculpes als clients per la demora.

 

 

diariindi

 

També hem fet un club juvenil amb dotze joves que s’asseuen un cop al mes a parlar de llibres. Uns joves que ens donen moltes lliçons i que posen de manifest com es tracta la lectura a l’escola. Joves que verbalitzen que l’únic lloc on se’ls pregunta sobre què pensen d’un llibre és a la llibreria i que en canvi no els preguntem mai el nom de la veïna del segon per saber si han llegit el llibre. Hem sopat amb dues dones fantàstiques, la Glòria i la Lara, per acabar de preparar el taller que farem al seminari de l’Àlbum a l’aula i hem acabat la setmana amb un taller d’escriptura divertida a proposta de Blackie Books i amb Hematocrítico i l’Olga Capdevila. Una sessió que ha servit per capgirar la idea de l’escriptura que es transmet als infants. Escriure és i pot ser divertit, deixar de preguntar per les vacances d’estiu i preguntar què somien els ocells és la diferència.

 

hemato

 

Tot això ha implicat moure les taules, treure i endreçar cadires unes quantes vegades, alhora que arrossegar caixes i llibres. Tot això fem a les llibreries més la feina burocràtica, pagar la quota d’autònoms, fer malabarismes perquè surtin els números per haver de sentir algú que diu: tot això ho fa per vendre... doncs sí i gràcies als que entenen que tot això ho fem per vendre llibres, perquè si no venguéssim llibres hi ha un ecosistema molt fràgil que desapareixeria del tot i amb ell les llibreries en primer lloc, però després la distribució, el transport, els editors, els escriptors, il·lustradors, traductors, impressors... tota una indústria cabdal i necessària. Som dissabte a la nit, he acompanyat el meu fill a una festa d’aniversari, hem sopat amb família, i ara escric, mentre m’espera un llibre i poques hores de son... dilluns és a la cantonada i al matí seré a Catalunya Ràdio per parlar de llibres i anirem fent fins arribar a divendres que mourem taules, cadires i el que convingui per presentar Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols i així com nosaltres moltes llibreries que setmana rere setmana ofereixen un munt d’activitats.

No em fa vergonya dir-ho, les llibreries us necessitem en els actes, en la complicitat i també en la venda de llibres perquè tot això no s’aturi mai. Gràcies!

A les ciutats amagades

Dissabte, 13 d'octubre de 2018

A les ciutats

 

Una de les persones més entusiastes pel seu ofici que conec es diu Iolanda Batallé. Al mes de febrer a la llibreria, vam dedicar una nit a l’Aurora Bertrana que ella acabava de recuperar pel segell Rata, abans de venir em va trucar i em va dir: vindré acompanyada d’una noia que publicarem, es diu Natàlia. Va ser un vespre preciós, ple de literatura i vida per celebrar que L’Espolsada feia 11 anys i que els lectors podien tornar a llegir Paradisos Oceànics. Acabada la presentació, la Iolanda em va presentar la Natàlia Cerezo amb molt entusiasme i amb aquell somriure que la caracteritza. La Natàlia molt tímida i una mica aclaparada em va dir que publicava un llibre de relats després de l’estiu. Aquella timidesa amagava un univers molt bonic que porta per nom A les ciutats amagades.


“Surt amb el nen a buscar mores per fer melmelada. Emplena la bossa de mores brutes de pols i camina amb les passes tranquil·les i mecàniques de qui travessa el menjador de casa. El nen la segueix i, com un esquirol, agafa avellanes i mores i les posa a la bossa. Quan surt la lluna, s’adona que ja no hi ha camí, només un garbuix d’espines en una clariana envoltada d’alzines.”


Cerezo porta escrivint des de l’institut, amb calma, mesura i una perfecció innates. Devia anar guardant tot el que feia al calaix fins que la vida va fer que topés amb en Josep Lluís Badal i els escrits arribessin anys més tard a Rata. Unes ciutats que són l’estructura per bastir unes històries fetes de retalls de vida, relats independents però units per un fil invisible vital. Cerezo engega amb un conte que plasma la llibertat de dos germans que estiuegen en un càmping que es crema mentre la mare agonitza a l’hospital i tanca el recull viatjant en un camió amb un pare que li és desconegut, durant els relats l’autora va carregant una motxilla plena d’experiències com l’àvia que es perd al bosc amb el net i no gosa tornar a casa per por que no li deixin el net o la mare que s’ofega al mar.

“Fins ara, les coses havien succeït una darrere de l’altra, com una filera de nombres consecutius, segurs i previsibles. Però ara, pensa l’Aura, les coses són com quan el cor se salta un batec."

Diria que és impossible no sentir-se identificada en algun moment amb els contes de Cerezo, perquè té la capacitat de descriure instants que formen part de la intimitat. A través dels contes viatgem a ciutats que l’autora ha conegut però sobretot viatgem per la literatura, Cerezo és una gran lectora i això es tradueix en un estil pulcre, precís i alhora ple de detalls que fan que en una història o en una altra ens sentim reconeguts com si Cerezo ens hagués espiat perquè posa per escrit aquella veu interior dels pensaments que mai gosem dir en veu alta. Tal com diu Josep Lluís Badal en un dels paratextos que acompanya el llibre: “Allò més íntim meu, allò impronunciable, és allò que més s’assembla al teu inefable interior, al teu desig, la teva por, somni o sentiment del temps. Si no compartíssim aquest abisme l’art no ens comunicaria res, no ens faria sentir que formem part de la vida, de la matèria, de l’amor, el temps i la mort.”

Sorprèn la maduresa de la seva escriptura. Uns relats orgànics que et transporten al mig del bosc, al mar o a l’asfalt de la ciutat per retrobar-se quan la pèrdua ens acompanya.

Edita :Rata_
Paratextos de J. L. Badal i Marta Orriols

Aprendre a parlar amb les plantes

Dissabte, 6 d'octubre de 2018

 

Aprendreaparlar

 

La Paula és una neonatòloga de quaranta anys que perd la parella en un accident just quan acaba de descobrir un fet que l’angoixa i l’enrabia a parts iguals, mentre dinaven en Mauro li diu que vol marxar de casa. La Paula que es dedica a fer que els nadons prematurs visquin amb totes les seves forces sent com la seva vida trontolla de dalt a baix i que no hi ha cures intensives que li serveixin.  
La mateixa Paula que es creu tenir una vida gairebé perfecta al costat del Mauro, editor i amant de les plantes. Són una parella sense fills que no discuteix per saber qui porta o qui recull els nens ni a quines extraescolars els apunten. En canvi, poden llegir amb calma tot prenent una copa de vi mentre parlen de quina pel·lícula, exposició o obra de teatre van a veure. Ells que estrenen pis en un nou barri de classe alta amb una terrasseta on les plantes del Mauro poden créixer, que fan l’amor sense estridències i comparteixen una quotidianitat plàcida... i de cop, la trucada, en Mauro ja no hi és i ella haurà d'aprendre a viure amb el dolor i la ràbia.


“Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
Morir no és místic.

Morir és físic, és lògic, és real.”

De cop i volta, el calendari passa a tenir una x marcada que farà que la Paula hagi de viure amb la mirada condecent dels que senten pena, la mirada de tristesa compartida dels amics que la bressolen i un pare que no està preparat perquè la filla enviudi com li va passar a ell, massa jove.
Orriols radiografia el dol i ens el mostra sense edulcorants, ens ensenya què vol dir transitar per la vida dels vius quan tu sents que no en formes part. La Paula viu aferrada als seus nens de la incubadora mentre mira de posar-se a lloc amb els de sempre però sobretot amb el desig, el desig de sentir-se viva i important per algú. Tal com va fer amb els contes del recull Anatomia de les distàncies curtes, Marta Orriols té una capacitat innata per descriure la intimitat de les cases i el que hi passa, escriu els silencis, els sorolls, les mirades, els gestos, la llum dels espais i en aquest cas les plantes, unes plantes que encarnen el dolor que no és capaç de sentir la protagonista. Aprendre a parlar de les plantes parla de la mort i el dol d'una manera molt vital, dos tabús que es limiten al desig de la societat de refer la vida, i això sempre passa per tornar a trobar algú, quan potser aquest refer hauria de ser una trobada amb un mateix. Marta Orriols a les entrevistes parla dels petits herois quotidians que sobreviuen en una societat que no s’atura per més que tu no puguis aixecar-te del llit. La vida continua impecablement mentre protagonistes com la Paula ploren en silenci.

Ser testimoni de l’escriptura d’aquesta novel·la, de saber el dia que la Marta es va posar una bata blanca per anar a Sant Joan de Déu per documentar-se, de compartir neguits, pors, angoixes i alhora veure la perseverança, la tenacitat, la reescriptura i l’esforç d’algú que encara té molts dubtes de si és escriptora. Ho ets Marta, ho ets! Ja fa dies que has après a parlar amb les plantes, del dolor més profund ens has regalat dos llibres que podran llegir arreu del món. Ser al teu costat com a llibretera és emocionant però ser-hi com amiga no saps com n’és de bonic. Les roses ja creixen.

Editat per Periscopi en català i Lumen en castellà

El museu de l'amor modern

Dissabte, 29 de setembre de 2018

 

Museuamor 2


Si us hagués de parlar de Dinamarca us en diria moltes coses però una de les experiències més boniques va ser, sense cap mena de dubte, la visita al museu d’art modern, Louisiana. L’emplaçament i l’edifici en fan un lloc únic i especial. En una de les ales hi havia una retrospectiva de l’artisa Marina Abramović de qui no havia sentit a parlar mai. En vitrines hi havia disposats tota mena d’objectes, fotografies i uns vídeos amb crits i cops. Llegint i descobrint l’artista sèrbia tot anava prenent sentit. La provocació i l’art conceptual i efímer la porten a descobrir el límit del cos i l’ànima, per visitar una de les sales havies de passar per una porta amb dues persones nues a cada costat, hi passaves fregant el cos. Abramović va ser tota una descoberta. Res em feia pensar que al cap d’un temps Les hores publicaria una novel·la, El museu de l’amor modern, de l’escriptora australiana Heather Rose sobre una de les performances més aclamades d’Abramović, The artist is present. Durant 75 dies Marina Abramović s’asseia fins al vespre en una cadira i convidava els visitants del MoMA a asseure’s davant d’ella. Només contacte visual, cap gest, cap carícia, només la força de la mirada. Heather Rose s’hi va asseure fins a quatre vegades i d’aquí en va néixer una novel·la preciosa sobre l’art, les relacions i la capacitat de l’art d’incidir en les nostres vides. Amb el permís d’Abramović per fer-ne un personatge més, Rose ficciona la vida de gent anònima que queda atrapada al magnetisme d’Abramović i retorna cada dia al museu.


“Veiem la immobilitat de Marina Abramović, la mirada fixa, la concentració. I per dins, la guerra encesa. Tots els sistemes esmentats intenten funcionar mentre ella no es mou gens. I el cap? Doncs, per més aparença de tranquil·litat, es manté tan enfeinat com la resta. Plena i buida, perquè aquesta també és la paradoxa. Neda entre sensacions, pensaments, records i consciència, com tothom, però mentre s’esdevé tot això, mira als ulls i els cors de gent desconeguda i hi troba un punt de calma. Té l’ofici de dansar al caire de la follia, de saltar per damunt del dolor fins al consol de la desintegració.”


Arky Levin és un compositor de bandes sonores que passa una crisi creativa. La seva dona i companya de vida, la Lydia, està molt malalta i el deixa tot fent-li complir una promesa que l’avoca en un carreró sense sortida. Levin camina per la ciutat sense rumb, una mica per inèrcia i amb el passi anual del museu arriba a la sala de la performance, al principi és una mica escèptic davant de l’artista, però sense adonar-se’n va quedant atrapat pels ulls d’Abramović, els pensaments que hi amaga i per les reaccions de la gent que s’asseu al voltant del quadrat. Una de les persones amb qui es troba és la Jane Miller, una professora, vídua del sud que decideix passar uns dies a la gran ciutat per mirar de recompondre’s i deixar de parlar en primera personal del plural com si encara fossin dos. La mirada de la Jane sobre el dol, la pèrdua és tota una lliçó de vida.


“Es trobava en un punt entre la rutina quotidiana i la cerimònia. Una cerimònia de deixar anar la vida. Se’n deia dol, però s’assemblava més aviat a la seva casa de pagès de nit. S’intensificaven les olors i el so i afloraven, a més, altres sentits. Textura, record, dimensió. El dol tenia la seva pròpia intimitat intensa, mordaç.”


Aquestes trobades al museu s’allarguen en passeigs per la ciutat i es converteixen en reflexions sobre el viure, l’amor i la mort. Tots dos s’adonen que les visites al museu els relaxen la ment i així la música i les ganes de compondre van tornant i la Jane decideix agafar les regnes del negoci familiar. Arky, Jane i Marina confronten el dolor, cadascú a la seva manera, Marina sembla reconciliar-se amb la rigidesa emocional amb què va ser educada. Els altres gràcies a l’amistat, la conversa, la pausa i l’art que els envolta es reconnecten amb la vida.
Una novel·la de gran sensibilitat artística sobre l’art en totes les seves disciplines i l’efecte terapèutic que pot tenir en les persones.

Una sorpresa molt bonica aquesta novel·la de Heather Rose, autora fins ara inèdita en català. Traducció acuradíssima de la Carme Geronès.

Traducció de Carme Geronès

Pròleg de Susanna Portell

Edita Les hores

La lotería

Dissabte, 22 de setembre de 2018

 

loteria

 

Ja fa uns anys, l’editora de Minúscula Valeria Bergalli va venir a la llibreria a compartir un club de lectura amb el llibre de Shirley Jackson, Siempre hemos vivido en el castillo. Va ser una sessió intensa acompanyada de te i mores per celebrar l’existència de protagonistes literàries com la Merricat. La Valeria amb aquella passió per l’ofici que la caracteritza ens va parlar d’un conte, aleshores inèdit aquí, The lottery. Ens va dir busqueu-lo i llegiu-lo perquè és una obra mestra del gènere. L’any 2015, l’editorial Minúscula va publicar la selecció Cuentos escogidos que l’incloïa. La lotería es va publicar l’any 1948 al New Yorker provocant un escàndol a la societat nord-americana de l’època que va omplir la redacció de cartes amb queixes i amenaces. El que no sabien és que es trobaven davant d’un relat que esdevindria una peça clau en la història de la literatura nord-americana. Jackson que combina a la perfecció el suspens i el terror, a La lotería va deixant al lector sense alè a mesura que crea l’atmosfera perfecta d’un dia d’estiu. En mica en mica, grans i petits es va reunint a la plaça del poble al voltant d’una capsa negra plena de papers amb el nom de tots els habitants per seguir una vella tradició que ningú gosa qüestionar i que cada 27 de juny es porta a terme.

 

27junyloteria

 


Si us he volgut parlar d’aquest relat és perquè al net de l’autora, Miles Hyman, artista gràfic, li han calgut 30 anys per gosar il·lustrar les paraules de la seva àvia: “es lógico que el terrorífico cuento de mi abuela me haya tentado durante años; no solo porque, como la caja de música, se erige como una poderosa reliquia familiar, sino por cuán precisa y medida debería ser esa adaptación literaria para ser llevada a cabo con éxito.” I ara l’editorial Nórdica publica aquesta versió gràfica de Miles Hyman que tradueix en imatges i recrea la mateixa atmosfera inquietant que Shirley Jackson va fer amb paraules.
Jackson mesura cada paraula triada en el relat i Hyman aconsegueix amb la il·lustració i molt poques paraules seduir-nos amb la força dels dibuixos de tall realista i de llapis marcat acolorits amb tons rogencs, grisos i negres i el blau del cel per recrear el poblet bucòlic que Jackson descriu i que en mica en mica es va convertint en un lloc del que voldries fugir. És impactant la destresa de Hyman per dibuixar els rostres de la gent, Jackson crea la tensió amb les paraules mentre Hyman ho fa amb les mirades.

 

ella

 

nens


Un tribut artístic de net a l’àvia dotats sens dubte de talent per explicar històries, cadascú a la seva manera. No deixeu de llegir-los, la justícia poètica existeix, àvia i net es retroben al cap dels anys a través de l’art per posar de manifest la por al canvi de les societats.

Editat per Minúscula en traducció de Paula Kuffer
Editat per Nórdica Cómic en traducció Héctor Arnau

Canteu, esperits, canteu

Dissabte, 15 de setembre de 2018

 

Canteuesperits

 

"M'agrada pensar que sé què és la mort. M'agrada pensar que és una cosa que podria mirar a la cara." Així arrenca la novel·la de Jesmyn Ward, amb una frase contundent d'en Jojo, un dels protagonistes, el dia que fa 13 anys. En Jojo viu amb la seva germana Kayla, i els seus avis materns, el Pa i la Ma, a dies també viu amb la Leonie, mare absent i enganxada a les drogues.

En Jojo no és un noi qualsevol, en Jojo pot parlar amb els animals i sentir veus que el connecten amb el passat i l’ajuden a entendre la família que té. Som en una població fictícia de la costa del Mississipí, amb una gran presència afroamericana, descendents directes dels esclaus que collien cotó. En Jojo conscient que la seva mare no només està atrapada per les drogues si no que també viu atrapada pel fantasma del germà mort per un tret accidental d’un noi blanc, assumeix el rol de pare amb la Kayla la seva germana petita a qui sembla voler protegir de l’espectre que regna la família. En Jojo ha estat educat pels avis materns que han perdut un fill i una filla, viva, però enganxada a les drogues que li permeten obviar un matrimoni fallit amb en Michael, pare de les criatures i tancat a la presó. En Jojo és mestís, mare negra i pare blanc rebutjat per la família per haver-se casat amb una noia negra i haver-hi tingut fills.

La història comença el dia de l’aniversari del Jojo, un aniversari trist perquè l’àvia és al llit molt malalta, i no poden bufar ni cantar la cançó de l’aniversari a la cuina, ho fan al voltant del llit quan de sobte sona el telèfon, és el pare que surt de la presó, la presó de Parchman Farm, on l’avi del Jojo va ser tancat injustament. L’endemà ben d’hora la Leonie en un acte de fe en si mateixa decideix fer el viatge per carretera fins a la presó per anar a recollir el seu marit mentre somia reconstruir la família i tenir una llar on donar-se una oportunitat. Pel viatge s’emporta en Jojo i la Kayla i es fa acompanyar d'una amiga, els fills haurien preferit quedar-se a casa amb els avis. I així comença aquesta mena de road movie a partir de la qual s’articula el llibre, donant veu a diferents protagonistes, que en primera persona van construint un relat cru que evidencia i posa de manifest la vida de la població afroamericana dels estats del Sud.

Jesmyn Ward, la primera dona que ha guanyat dues vegades el National Book Award, escriu allò que Donald Trump voldria obviar. Denuncia l’extrema pobresa de la població afroamericana i denuncia com la droga és una eina de guerra que serveix per adormir, aniquilar i confrontar la mateixa comunitat. Si l’alcohol va servir per silenciar els indígenes, ara les drogues serveixen per evitar que la població s’aixequi es revolti i en canvi fa que la violència policial sigui justificada. La presó forma part del vocabulari d’aquestes famílies.

És en la veu dels esperits que poden sentir alguns dels protagonistes, Ward fa parlar els avantpassats que miren d’alliberar-se del dolor viscut i narrar la història:

“Vaig caure del vol, el record em va estirar, cap a terra. L’ocell va cridar disgustat. Vaig anar a parar en un camp d'infinites fileres de cotó, vaig veure homes inclinats que es movien com uns crancs ermitans i collien cotó, ben doblegats. Vaig veure uns altres homes armats amb escopetes caminant en cercles al voltant dels altres homes. Vaig veure uns edificis apinyats als límits d’aquell camp, i altres camps s’estenien fins als confins de la terra. L’ocell es va llançar en picat als caps dels homes. Van desaparèixer. Aquí és on m’explotaven. Aquí és on em van fuetejar. Aquí és on en Richie em va protegir.”

Ward escriu una història de fantasmes perquè en realitat el que van viure els avantpassats no dista massa del present de la població. Un llibre que remou, que no et deixa indiferent. Bo, molt bo. Ward evidencia la necessitat de les societats de primer conèixer el passat per acceptar-lo i corregir el present, és a dir la memòria històrica que alguns s'entossudeixen a silenciar. 

Traduït per Josefina Caball (gran traducció)

Edita Edicions del Periscopi

en castellà el trobareu a Sexto Piso

La retornada

Dissabte, 8 de setembre de 2018

 

 laretornada

 

Una de les lectures que em va acompanyar els primers dies de vacances i que acaba d'arribar a la llibreria és La retornada, una novel·la narrada en primera persona per una noieta de 13 anys que explica com d'un dia per l'altre el seu pare la porta a casa uns desconeguts i la deixa allà amb les maletes. En un barri humil, en un pis sufocant amb les finestres obertes per poder respirar, se senten els crits del carrer, l'olor de menjar dels veïns i les bufetades de càstig a fills i esposes, en aquest ambient i sense entendre ni saber què ha passat, el pare la deixa amb una família, la seva família biològica. Ella que ha crescut amb vestits bonics, educació, classes de dansa i una caseta a la vora del mar, descobreix que té un passat que li ha estat amagat i es troba amb uns pares i cinc germans amb qui no té res en comú. 
 
Com si d'una pel·lícula italiana en blanc i negre es tractés, veiem com la Retornada mira de fer-se un lloc en una família que no l'entén, es consola pensant que l'estada és temporal mentre la seva mare, a qui endevina malalta, es recupera. Van passant els dies i ningú li truca ni li diu res, dorm amb tots els germans a la mateixa habitació i comparteix matalàs amb la seva germana Adriana que es fa pipí cada nit, mentre el germà gran que no es creu que sigui germana seva se la mira amb un desig inconfessable. 
 
La Retornada es va adaptant a l'escola, al barri però sobretot intenta estimar a una família que passa tanta gana que ha hagut d'abandonar l'educació sentimental per una altra vida quan puguin menjar calent, anar vestits i recuperar les dents que els cauen. De la mà d'Adriana s'anirà fent seus el barri i la vida al carrer, l'escola és un petit oasi que li permetrà continuar estudiant i aprenent davant l'estupefacció familiar, però ella segueix i insisteix llegint de nit i fent els deures mentre somia en la seva vida d'abans. 
 
Donatella Di Pietrantonio ha escrit una novel·la que beu de les grans tragèdies i dels contes clàssics amb temes com la filiació, l'abandonament, el patiment i el no saber estimar. Escrita amb un llenguatge viu, dialectal (de fet el títol original és la L'arminuta en dialecte dels Abruços), ens trobem davant d'una novel·la sobre la pèrdua, el sentiment de pertinença i el dolor de qui han enganyat durant uns anys per retornar-la a una realitat, la seva, que desconeixia i que fa mal. La protagonista es debat entre els sentiments d'aquells qui li van donar tot, sobretot l'educació, i aquells que tornen a acollir-la amb recel però a qui anirà desglaçant l'ànima en mica en mica. Un mapa de la psicologia humana, de la capacitat d'alguns adults per ferir els infants de la manera més cruel davant de la incapacitat de gestionar la pròpia vida. Malgrat tot, el retorn de la filla produeix un efecte en la família, sobretot en la mare que veu la possibilitat de salvar l'Adriana. En aquest llibre hi he reconegut les veus de L'acabadora, de Mal de pedres i de la Ferrante, aquesta mirada sobre la realitat gens edulcorada i tan necessària. 
 
Traduïda per Miguel García
Edita Duomo ediciones