Històries de Pequín//La nena dels pardals

Dissabte, 16 de setembre de 2017

 

pekin

 

Aquest hivern amb el petit ajudant vam anar a veure una obra de teatre al SAT basada en el llibre de La nena dels pardals. L'obra adaptada per la companyia Teatre al detall, amb escenografia de Noemí Villamuza i música de La Tresca, ens explica la història d'una nena, la Ming-Li, en plena revolució cultural de la Xina. El Gran Timoner ordena matar tots els pardals perquè està convençut que es mengen les collites, el que el gran Timoner no té previst és que sense pardals les plagues proliferen. La Ming-Li amb fermesa i decisió decideix salvar tots els pardals i els amaga en un graner, desobeint les ordres que arriben des de dalt. Ming-Li amb un petit gest ens dóna una gran lliçó de vida. Una de les coses que més va sorprendre al petit ajudant de l'obra i del llibre és la figura del Gran Timoner i les seves ordres estrambòtiques. Viure amb nens fa que la mirada de les coses s'ampliï, la curiositat pel Gran Timoner va durar dies. 

Al mes de juliol vaig rebre un paquet preciós de l'editorial Viena que contenia Històries de Pequín de David Kidd, una de les lectures més boniques que he fet ens els darrers temps. La prosa de Kidd m'ha permès viatjar a una època que ja no tornarà mai, a un Pequín destruït i reconvertit en una altra ciutat que dista molt dels estanys plens d'ànecs, dels palaus i palauets, dels vols de ceràmica esmaltada i mobles de fusta policromada. No he viatjat mai a la Xina però llegint a Kidd sí que m'he trobat de ple al Vietnam que vaig conèixer anys enrere, als palaus de noms de somni, navegant pel riu dels perfums o simplement asseguda a Hanoi. La literatura de Kidd és tan precisa com preciosa. Kidd és un jove de 20 anys quan arriba a Xina, un noi de Kentucky, llicenciat en Cultura Xinesa que viatja a Pequín per estudiar-hi poesia. Kidd s'enamora d'Aimée, filla de la família Yun, una nissaga d'aristòcrates que viuen envoltats d'obres d'art i que custodien tradicions centenàries. Kidd esdevé un testimoni excepcional de la desaparició d'una civilització, la Revolució cultural ha arribat per quedar-se i transformar-ho tot. Kidd viurà de primera mà la decadència d'una família que lluita per no extingir-se però que veu com se li confisquen els béns i són obligats a treballar com a plebeus. La Revolució cultural va tenir molt de revolució però de cultural ben poca, ja que es va encarregar d'uniformar les ments, de destruir l'art i la literatura. Kidd i Aimée acaben marxant als Estats Units on ella esdevé una científica de prestigi, anys més tard, ja separats, Kidd s'estableix al Japó on cultiva la seva passió per la cultura oriental. Kidd decideix retornar a la Xina, visitar la família de la seva dona i queda impactat pels estralls provocats pel Gran Timoner i per això, decideix escriure el que va viure quan era jove com un llegat cultural. 

"-- Els xinesos no tenen por de morir. Morir és fàcil, el que es fa difícil és viure."

 

Si he començat parlant de La nena dels pardals és perquè volia destacar les connexions literàries i històriques de tots dos llibres, un adreçat al públic infantil i l'altre als adults. Volia posar èmfasi en la importància de compartir la literatura en família, de copsar la mirada dels infants per descobrir que en el fons no deixem de sorprendre'ns per les mateixes coses, en aquest cas pel poder dels dictadors, de la sort que sempre hi ha algú disposat a desobeir i de la importància de la lectura per mantenir-nos alerta.

Històries de Pequín és el retrat d'una nissaga i del seu desmembrament, un testimoni excepcional de tot un país. Els personatges secundaris són brillants, en especial la tia Qin. Us deixo amb un fragment amb un jardí com a metàfora.

"Al jardí, aquella primavera es produí un altre presagi. Per primer cop a la vida, els presseguers, les pruneres i els cirerers van florir tots alhora i la família, Yu, convençuda que allò devia tenir algun significat transcendent, resolgués que devia ser la manera com el jardí s'acomiadava."

 

La nena dels pardals, traduït per Raquel Solà

editat per Joventut

Històries de Pequín, traduït per Francesc Parcerisas

editat per Viena en català i Libros del Asteroide en castellà


La veritable confessió de Charlotte Doyle

Dissabte, 9 de setembre de 2017

 charlottedoyle

 

La Charlotte Doyle és una senyoreta de 13 anys d'una família adinerada que l'envien a passar el curs acadèmic a Anglaterra, a l'Escola Barrington per Noies Brillants, on ha d'adquirir tots els coneixements per ser una noia exemplar i una bona esposa. El llibre narra la tornada de Charlotte, a casa, a bord d'un vaixell amb els seus baguls plens de roba ben plegada, llibres i guants de seda. Ben aviat la Charlotte descobreix que l'embarquen en un vaixell, el Falcó Marí, sense cabina i amb una tripulació de mariners maldestres. Ella que s'havia imaginat una travessia idíl·lica a coberta, de tardes de lectura, de sobte es troba amb un tripulació que prepara un assalt al capità.

La travessa a alta mar fa que Charlotte perdi la innocència per entrar al món dels adults, descobreix que l'amable capità Jaggery potser no ho és tan com sembla, i ben aviat s'alinearà al costat de la tripulació. Narrat en primera persona, com si fos un quadern de bitàcola, Charlotte narra les experiències dalt del vaixell, les lluites entre la tripulació, la duresa de fer-se valorar, al 1832, amb una força i ritme que fa que no puguis deixar de llegir-lo. Charlotte serà acusada d'assassinat i haurà de demostrar la seva innocència. La veu té el to dels clàssics d'aventures però aquest cop protagonitzat per una nena, que malgrat culminar la travessa i tornar a les comoditats d'una casa amb jardí, llençols nets i roba de senyoreta, ara aspira a prendre partit en la seva vida i decidir com viure-la. La travessa ensenya a Charlotte a sobreviure a alta mar, a fer nusos i enfilar-se pel pal major però també paraules com amistat i el sentit de la justícia.

"No hi ha gaires noies de tretze anys acusades d'assassinat dutes a judici i declarades culpables. Jo en vaig ser una. I la meva història encara té prou valor per ser explicada, tot i haver passat força anys enrere."

Una novel·la ideal a partir dels 12 anys per joves aventurers que inicien una nova etapa i veuen com el seu cos canvia.

Amb La Charlotte Doyle estrenem nova etapa al club de lectura juvenil amb la Lara Reyes al capdavant, segur que serà una gran aventura, ens hi acompanyeu?

 

Traduïda per Lluís-Anton Baulenas

ll·lustració de la coberta de Riki Blanco

Editat per Bambú

Sortida a Occident

Dssabte, 2 de setembre de 2017

 sortidaaoccident

 

Esperava amb ganes l'arribada del nou llibre de Mohsin Hamid perquè vaig xalar molt amb L'integrista reticent. M'agrada el to directe, sense floritures i àgil de Hamid, sap molt bé què vol dir-nos i com! fent que el lector engoleixi el llibre i no en surti indemne. La novel·la està situada en una ciutat de l'Orient sense nom, on les bombes són la pluja constant i el setge fa cada vegada més difícil sobreviure-hi, sobretot per dos joves com la Nadia i en Saeed. La Nadia és una noia independent que viu sola des que trenca amb la família per raons culturals, en Saeed, fill de professors, és més tradicional i devot, la seva història d'amor neix just abans que esclati el conflicte, quan comencen a fer-se confidències, petons i carícies tímides. La pressió sobre la ciutat i no poder fer la vida que pertocaria a dos joves els porta a plantejar-se fugir, obrint una d'aquelles portes misterioses que es tanca en un indret nou i que per força ha de ser millor.

El periple de la Nadia i en Saeed comença a Míkonos "un gran pol d'atracció de turistes a l'estiu, i, pel que semblava, un gran pol d'atracció de migrants aquell hivern, i que les portes de sortida, és a dir, les portes que duien a destinacions més riques, estaven molt vigilades, però que les portes d'entrada, les portes que venien de llocs més pobres, estaven abandonades, potser amb l'esperança que la gent tornés allà d'on havia vingut..." on vaguegen per diferents camps de refugiats fins que aconsegueixen obrir una nova porta que els durà fins a un palauet ocupat en un barri residencial de Londres, serà allà on conviuran i descobriran altra gent que fuig i compartiran somnis i tristesa amb la comunitat nigeriana. La Nadia i en Saeed van fent camí com a refugiats i alhora miren de consolidar la seva història d'amor, però construir desig i vida enmig de tanta cruesa no és fàcil. Una altra porta s'obrirà per portar-los a una destinació final on poder recomençar.

Hamid aconsegueix allò que per a mi com a lectora és essencial fer-me dubtar del que em pensava tenir clar, fa de mirall a una espècie que sovint hem oblidat el que ens hauria de caracteritzar, posa el dit a la nafra en forma de faula. És un llibre vigent, actual, punyent i que alhora és un cant a la vida perquè tal com clou el capítol 10: "Tots som migrants a través del temps."     

El joc literari de les portes per moure's en l'espai podria semblar frívol si parlem de refugiats, però Hamid no ens vol explicar la travessa sinó que posa èmfasi en l'arribada i en la construcció d'una nova vida quan se t'ha pres el més bàsic de la condició humana, la dignitat.

Traduït per Albert Nolla

Edita Edicions del Periscopi/Reservoir books                                     

El cuento de la criada

Dissabte, 22 de juliol de 2017

 handmaids tale hulu FULL 2017

 

Fa molt de temps que tenia pendent de llegir El cuento de la criada de l'Atwood, l'anava deixant per més endavant perquè la novetat se'm menja, però quan vaig saber que n'havien fet una sèrie, que s'havia convertit en un llibre de capçalera pels antiTrump vaig pensar que m'havia d'afanyar. No us negaré que les distòpies em fan certa mandra però clar veure que un llibre escrit l'any 1985 tenia com una segona vida m'hi va dur de cap, sobretot quan vaig llegir la introducció de la pròpia autora que explica que no volia fer una novel·la de ciència ficció ni fer menció a res que no fos real i que no hagi passat, per tant estem parlant d'una novel·la ambientada en un temps futur, però no hi ha cotxes volant pel cel ni vestits platejats i espacials sinó que la localització de Gilead és ben real, al campus de Harvard, en els parcs, la biblioteca i residències, un lloc conegut per l'autora i que no menciona per res en la novel·la. Un lloc escollit i ple d'intenció per fer-nos veure com una institució del saber pot contenir els fonaments del puritanisme que tan presents són a la novel·la. 

Aquesta és la història de Gilead, una població on un dia les dones treballaven, portaven mitges i els cabells a l'aire lliure, els nens jugaven, anaven a l'escola i tothom feia la seva vida però pel relat sabem que un dia es va acabar. Un atemptat terrorista va sembrar la por, la gent va començar a ser identificada i en mica en mica un poder teocràtic es va establir. Veiem el Gilead que ens narra la protagonista, una minyona, fet de records del passat del poble i de la lluita feminista de la seva mare i del present lligat al vestit vermell i al barret blanc i que adreça a algú que no sabem qui és. La jerarquia establerta per a les dones és les vídues, minyones, les Martha i les Ties, la nostra protagonista i la seva amiga Moira no volen ser encasellades en cap. En una població amb greus problemes de fertilitat per la contaminació, les noies en edat de procrear són esclaves que es veuen obligades a mantenir relacions amb els coronels amb l'únic propòsit de quedar-se embarassades, en un acte fred, asèptic i sempre sota la mirada de l'esposa del comandant que aguanta les faldilles enlaire, la pressió per la natalitat és constant. La dona com a receptacle. Els dirigents i les dones més grans tenen l'esperança posada en la nova generació que ja no haurà conegut una altra manera de viure i se sotmetran més fàcilment als dictamens totalitaris de les classes dirigents que no suporten les dones, ni la sensualitat i que les veuen com un perill i una amenaça pel seu tron. Enemistar les dones entre elles, que siguin elles les que es vexin i es castiguin. Us sona? Aquest és l'argument principal d'El cuento de la criada, podria ser un faula o una història de la Bíblia, no en va les referències hi son constants però és la història de les dones de molts llocs del món en aquest moment i fins i tot ho podria ser de les dones de països considerats més avançats. És per això que el llibre d'Atwood s'ha convertit en un referent literari i social, com a llibre de capçalera a no perdre de vista. El cuento de la criada ens recorda que no podem abaixar la guàrdia ja que cada fita assolida no és en va, per això el llibre deixa lloc a petits espais d'esperança sobretot quan la protagonista pensa en les lluites que li explicava la seva mare, però el preu per dissentir o intentar escapar-se és molt elevat, massa. Llegiu l'Atwood, rellegiu Orwell i trobareu les claus per entendre què està passant al món. 

 

Traduït per Elsa Mateo Blanco

Editat per Salamandra

Sweet Sixteen

Diumenge, 16 de juliol de 2017

eckford large

 

L'any 1957 a Arkansas en plena segregació racial i després de la decisió del Tribunal Suprem de declarar inconstitucional la separació a les escoles, el prestigiós Liceu Central de Little Rock decideix implicar-se en el procés d'integració. Situat a Arkansas, al sud dels Estats Units, on es concentren els estats de tradició esclavista i amb una forta presència del Ku Klux Klan, la decisió no cau gens bé, no serà fins tres anys més tard que els nou de Little Rock amb l’empara del President i la protecció de l'exèrcit assistiran a classe per primera vegada amb els blancs.

Sweet Sixteen és la història d'aquests nou nens i nenes ficcionada amb destresa per Annelise Heurtier, que dóna vida a la Molly i a la Grace. La Grace és una nena blanca, de família adinerada, criada per una mainadera negra, que al principi només es preocupa del seu aspecte, de ser la més popular a l'institut per trobar parella per al ball de final de curs. La Grace cau en el seu propi parany i això la porta a escoltar el que li diu el cor en contra del recel i l'odi que senten els seus companys de classe. En canvi, la Molly (Melba Pattillo a la vida real) fa un esforç majúscul per anar a classe cada dia i suportar tota mena de vexacions, dels nou nens només vuit van acabar el curs. Heurtier narra la història alternant els capítols de la Molly i la Grace així ens anem aproximant als fets des de dues òptiques diferents que acaben trobant-se. 

La Molly i els nou de Little Rock pateixen un infern diari quan arriben a l'escola fins al punt que l'exèrcit en custodia les classes, les anades i vingudes, la qual cosa encara encén més els ànims dels segregacionistes que no poden suportar que els seus fills immaculats convisquin amb uns éssers considerats inferiors, bruts i portadors de tot tipus de malalties. Aquesta narració dual fa que la lectura sigui rica i et situï als dos costats de la història i et permeti empatitzar amb els protagonistes, sobretot amb la Molly i els seus companys, que no només són mal vistos a l'escola sinó entre la seva pròpia comunitat que els acusa de posar-los en perill. De teló de fons veiem la gran tasca de les organitzacions socials que van lluitar per eradicar la segregació racial i que van aconseguir caviar el curs de la història. Sweet Sixteen és la història de nou persones valentes que gràcies a la seva determinació van aconseguir fer un xic millor el lloc on vivien. Una lectura adreçada als joves del tot necessària, que fa mal però que desperta sentiments de revolta i justícia social que bona falta ens fan. Un llibre que hauria de ser lectura a les aules, a casa, que hauria de donar peu a converses interessants i portar-nos a no oblidar la lluita d'aquells nens per la convivència. 

Sweet sixteen ens pot semblar allunyat en el temps i malauradament és molt vigent perquè els conflictes racials segueixen més vius que mai, en especial a la vella Europa. Una lectura per compartir adults i adolescents.

Traduït per Montserrat Franquesa

Edita Nandibú

Tres llums

Dissabte, 8 de juliol de 2017

 

treslluminterior

"-Mira, ara hi ha  tres llums allà on abans només n'hi havia dues.

Miro cap al mar. Allà, les dues llums fan pampallugues com abans, però ara amb una altra llum fixa que també brilla."

Quan a vegades em pregunten per què m'agrada tant llegir em vénen infinites respostes al cap... però si m'ho preguntessin ara la meva resposta seria: per llibres com aquest. Tres llums és d'aquells llibres que dóna sentit a la literatura, contenció, mestratge, ofici i temes vitals. Que en literatura ja està tot escrit, segur! Però que encara es pot fer de manera diferent, també! perquè cada escriptura és única, personal i intransferible i la de Claire Keegan m'ha robat el cor. 

Tres llums és la història d'una família irlandesa, molt nombrosa, que passa fam, d'un pare esquerp, fred i brutot i d'una mare depassada per la criança, la feina el camp i tots els fills. Acaben de tenir-ne un altre i decideixen enviar una de les seves filles a passar l'estiu a casa dels Kinsella. Una parella de grangers que no té fills i que viu a l'altra punta del comtat de Wexford, prop de la costa. Mentre són al cotxe la nena es pregunta com deuen ser els Kinsella amb curiositat, por i cert astorament de veure que la seva família la deixa per un estiu i la incertesa de no saber quan tornarà. A casa els Kinsella ben aviat descobrirà què vol dir ser estimada i sobretot sentir-s'hi, també feineja a casa i al camp però d'una altra manera, des de la descoberta, la col·laboració i l'aprenentatge, mai per imposició. El ritme pausat del camp i de l'estiu fan que en mica en mica vagi descobrint què vol dir estimar i no ser només una càrrega per algú, però una de les coses més valuoses que s'emporta és la lectura i els llibres, la biblioteca que li fan els Kinsella. Aquell estiu una veïna tafanera també li desvetllarà un secret tràgic que la unirà encara més a la parella d'acollida.

"Al principi, algunes de les paraules més llargues em costaven, però el Kinsella els posava l'ungla a sota a cadascuna, amb paciència, fins que jo les endevinava, i després vaig començar a fer això tota sola fins que ja no em calia endevinar res i continuava llegint. Va ser com aprendre a anar en bicicleta; notava com m'enlairava, la llibertat d'anar a llocs on abans no podia anar, i era fàcil."

En tan sols 100 mini pàgines, Tres llums està publicat en una col·lecció que es diu Micra, dedicada als bombons literaris, Keegan parlar d'amor, de la pèrdua, del vincle, del dolor i la tendresa de manera magistral.

"La llum del sol, que arriba obliqua, ens torna una versió arriscada de la nostra imatge. Per un moment, tinc por. M'espero fins que em veig no com era quan he arribat, que semblava la filla d'un llauner, sinó com sóc ara, neta, amb una altra roba, amb la dona al meu darrere. Submergeixo el culler i me l'acosto als llavis. Aquesta aigua és una de les més fresques i netes que he tastat mai: té el gust del pare que marxa, del pare que ni tan sols hi ha sigut, de no tenir res quan ha marxat. El torno a submergir i l'aixeco fins al nivell de la llum del sol. Bec aigua sis cops i desitjo, en el moment, que aquest lloc sense vergonya ni secrets pugui ser casa meva."

El llegireu d'una glopada i el rellegireu amb un somriure.

Traduït per Marta Hernández i Zahara Méndez

Edita Minúscula

El banc blau

Dissabte, 1 de juliol de 2017

 

Ahir a la nit es va fer el lliurament del Premi llibreter 2017 a la Sala Luz de Gas. En la categoria d'Altres literatures el vencedor va ser Marcello Fois per Estirpe publicat per Hoja de Lata i en la categoria de Literatura catalana pel solsonenc Raül Garrigasait per Els estranys, que va fer un discurs per emmarcar al costat del pregó de Josep M Pou. No els he llegit però davant l’entusiasme dels meus companys d’ofici hi posaré remei ben aviat.

Avui però de qui us vull parlar és d’El banc blau d’Albert Asensio, guanyador en la categoria Àlbum il·lustrat. Aquella categoria que gràcies al bon fer de la Neus Chordà, com a responsable de comunicació, i la persistència de tants companys que la defensem i reivindiquem als quatre vents, va traient al cap a la premsa escrita i a la tele (abans simplement s'obviava la categoria) ara ja se’n parla i aviat, espero, se li dedicaran pàgines, se’n faran perfils dels autors i tindrà el ressò que es mereix. Enguany, he tingut la immensa sort de formar part del jurat d’aquesta categoria, precisament l’any en què Catalunya ha estat la convidada d’honor a la Fira de Bolonya i on els nostres autors i il·lustradors van desplegar les seves armes (llapis, bolígrafs, retoladors, pinzells, punta fines, gomes d’esborrar i maquinetes) per ensenyar al món el talent que tenim. Un dels autors que ens va representar és precisament Albert Asensio, guanyador del Premi Llibreter, amb el seu primer àlbum El banc blau. Asensio ha il·lustrat un munt de llibres que podeu veure aquí, cobertes i treballa per premsa habitualment, els originals d’El banc blau viatgen cap a Bratislava i reproduccions dels dibuixos són als camps de refugiats intentant posar una mica de llum a la vida de tants infants que hi malviuen.

 

BB banc blau INT 3 CAT 7

 

Albert Asensio explica que fa sis anys va tenir una oportunitat per fer un canvi de rumb a la vida, que el va portar a Nova York i allà en un parc va observar un banc i tot el que hi passava. Aquest banc blau s’ha convertit en el protagonista d’un àlbum preciós, ple de detalls que és testimoni del pas del temps tot seguint les estacions, primavera, estiu, tardor i hivern. Veiem com tot el que l’envolta es transforma, però ell es manté allí com a testimoni de segones oportunitats. En el banc blau hi caben totes les històries d’amor també les interracials o del mateix sexe, la mort també hi arriba però l’esperança també hi treu el cap. Tot el que envolta al banc no és gratuït, en paral·lel hi veiem els esquirols, els gossos, gats, ocells i insectes, la vida! És un cant a aturar-nos, a asseure’ns i a observar el que tenim a tocar. Asensio juga amb el llapis i traça amb precisió realista, les notes de color fetes amb els pinzells i estampacions fan que sigui un àlbum ideal per compartir amb família, per enamorar grans i petits, d’aquells llibres que han de ser a tota biblioteca familiar i escolar.

 

BB banc blau INT 3 CAT 16

 

Per a mi, l’alegria és doble perquè el llibre l’ha editat Babulinka, una editorial que amb tres anys de vida ens ha donat grans alegries literàries, perquè la Mar, la seva editora, és tota passió i estima pel que fa. Una petita artesana que ha sabut buscar un espai i guanyar-se el cor de les llibreries. D'aquí un clam popular a la Mar perquè transcrigui el seu discurs, vas fer emocionar en Josep M Pou. 

A títol personal deixeu-me que us digui que deu fer tres anys enrere, en una exposició d’originals d’Asensio al Pati de llibres, vaig comprar-ne dos, un pel meu fill i un per a mi que llueix al menjador de casa, poc em podia pensar que temps més tard seria part d’un jurat que el premiaria. Molt satisfeta del premi i llarga vida a la bona literatura sigui per infants com per adults.

Des d’aquí el meu agraïment també a la Núria, l’Olivia, en Miguel i la Maite membres del jurat amb qui compartir camí és sempre una font d'aprenentatge. 

Editat per Babulinka books

La vegeteriana

Dissabte, 17 de juny de 2017

 

Vegetariana 2

 

La vegetariana és segurament un dels texts més arriscats, innovadors i valents que he llegit mai. No és una novel·la qualsevol, ni tampoc és una novel·la sobre els vegans ni el veganisme malgrat el títol, és un text contra la violència d'una societat que l'exerceix des d'un patriarcat imperant i que amb prou feines escolta la veu femenina, des d'una societat que és violenta amb els seus fills fent-los competitius fins a l'extenuació, una societat que consumeix molta carn al costat del tofu i amb uns nivells d'alcoholisme que superen els de Rússia. Parlem de Corea del Sud, un país que conviu amb les tradicions mil·lenàries i el capitalisme més salvatge, és per això que és tan important l'edició de Rata que posa en context el llibre i el situa en una societat de la que sabem ben poca cosa amb el pròleg de Gabi Martínez i l'experiència de Sunme Yoon de traduir-la, al castellà.

Yeonghye és la protagonista del relat dividit en tres parts: la primera narrada pel marit; la segona vista pel cunyat, un artista visual i obsessiu, que troba en la seva cunyada la víctima perfecta i la tercera, vista per la desesperació de la germana de Yeonghye. Tothom gosa opinar sobre Yeonghye i en canvi, a ella no li sentim la veu malgrat la vida que s'explica és la seva. El llibre comença quan el marit es troba Yeonghye, de nit, asseguda davant de la nevera i buidant-la de carn compulsivament. Ha tingut un somni que l'ha portat a deixar de menjar carn, la protagonista fa dies que té somnis molt violents que relaciona amb la ingesta de carn i la violència implícita que aquesta representa. El que podria ser una opció que hauria de ser respectada per l'entorn més immediat esdevé un símbol de la imposició social, no pot ser que no mengi carn, el marit la pren per boja i ja no diguem els pares. L'escena culminant es produeix en un àpat familiar que davant la intransigència del pare en vers la seva filla i la seva opció vegana marcarà la vida de tota la família fins al final. Han Kang qüestiona i arrossega la protagonista fins a límits extrems i simbòlics on els arbres i la comunió amb la natura agafen el relleu a una societat que la rebutja. 

La vegetariana és una novel·la dolorosa i alhora molt bonica, les escenes dels cossos pintats plens de simbolisme són precioses però a l'altra costat hi ha l'abandó de la protagonista del seu cos, si ningú l'entén el cos ja no li és útil. Un exercici literari brillant, novedós i que remou perquè mentre llegeixes l'ombra de la pregunta i jo què faria no t'abandona.

La crítica del país no va rebre gens bé el llibre quan va sortir el 2007, no va ser fins al 2016 amb la concessió del premi Man Booker International que el ressò internacional va fer que al seu país l'haguessin de veure amb uns altres ulls, Han Kang forma part d'una nova generació d'autors i artistes coreans que arriben amb força per qüestionar els cànons establerts d'una societat que lluita per mantenir les tradicions i s'adapta als nous temps, qui més ho ha demostrat són els il·lustradors coreans que arriben trepitjant fort. Esperem que aquesta traducció doni pas a l'arribada de noves veus que no deixin de fer-nos preguntes. 

"Fer preguntes, això és per a mi escriure. No escric respostes, simplement lluito per arrodonir les preguntes, miro de quedar-m'hi a dins."

Traduïda al català per Mihwa Jo i Raimon Blancafort

Edita :Rata-

PD :Rata- és un seglle de recent creació que ens està oferint textos valents i agoserats, no els perdeu de vista.

La vida a qualsevol preu

Dissabte, 10 de juny de 2017

 

vidapreu

 

La vida a qualsevol preu és la lectura que m'ha acompanyat durant uns quants dies, segurament més dels que tocava perquè inconscientment l'he allargat perquè m'he enamorat de la protagonista, la Maj, parlem d'un llibre de 600 pàgines que forma part d'una trilogia que a Suècia ha estat tot un èxit de vendes si tenim en compte la dimensió del país. Ara ens arriba la tercera part de la trilogia, es pot llegir per separat, que ens parla de la Maj, una dona que a la maduresa veu com les coses es torcen a casa, el marit perd la feina i els fills volen. Ella que ha dedicat tota una vida al benestar familiar de sobte tot li trontolla. En Tomas s'ensorra i té problemes amb la beguda i els fills comencen a fer la seva, l'Anita va a la universitat i en Lasse treballa i marxa de casa. 

Hi ha llibres que descriuen vides de les que no te'n vols anar, aquest n'és un. Amb la Maj, una mestressa de casa a la Suècia de final dels anys 50, que mira de trobar l'equilibri entre ser dona, mare i esposa. Una mare que va quedar embarassada de l'Anita abans de casar-se i arrossega la culpa i la càrrega de ser acceptada en una família que no li posa massa fàcil. Una dona que ha dedicat tota la vida als altres i a permetre que aquests puguin ser. Coneixem la Maj a través d'un monòleg molt potent que adopta diferents veus literàries, la més curiosa és aquesta segona persona que la interpel·la, la renya o l'anima a seguir. Mentre llegia La vida a qualsevol preu ambientada a Suècia em venien el cap la Colometa, la Conxa de Pedra de tartera, dones amb vides "petites" i domèstiques ubicades en llocs diferents geogràficament però amb problemes i inquietuds vitals similars.

Sandberg fa un homenatge a la generació de les seves àvies que van permetre ajudar i a construir l'estat del benestar que aquí encara anhelem. Malgrat ser un país laic, l'església també es va encarregar de silenciar la veu de les dones i de fer-les sentir brutes per això la Maj quan té pèrdues, mes rere mes, fins a l'extenuació amaga la sang i fa veure com si allò no existís. Sandberg descriu molt bé la pressió de les dones per la perfecció domèstica però també cap als homes que han d'aportar el sou a casa i alimentar la família, i aquí és on construeix en Tomas i la seva decadència quan perd la feina. 

Llegir Sandberg al 2017 a Catalunya fa tremolar, consola saber que si a Suècia van començar a veure la llum potser d'aquí uns anys ho aconseguirem. El que és evident és que el debat sobre la conciliació encara és sobre la taula i que la pressió a la que estem sotmeses aquí, a l'Àfrica o a l'altra punta del món fa pensar que encara hi ha moltes Maj a qui aquesta lectura reconfortaria, però el que és evident és que qui l'hauria de llegir són els senyors tancats als despatxos.

Us aviso que mentre llegiu la novel·la us vindrà un desig irrefrenable de menjar nabius, mores o qualsevol dels plats que amb tant d'amor cuina la Maj, però sobretot voldreu tastar les galetes que cou a tothora per la trobada amb les amigues, per Nadal, per Pasqua o per celebrar el solstici d'estiu, tindreu ganes de traslladar-vos a la cabana d'estiu a prop del llac. La vida a qualsevol preu posa de manifest que qualsevol vida per petita que sigui és important, és la literatura de les petites coses. Un llibre del que molts diran que no passa res, un llibre dels que jo dic que passa una vida amb els sotracs i sotraguets com deia l'Olive Kitteridge l'Elizabeth Strout. 

Amb La vida a qualsevol preu i Història d'un matrimoni donem la benvinguda a l'editorial Les hores que tot just neix amb la intenció de "compartir llibres d'aquells que sens dubte deixen una empremta, d'aquells que t'omplen d'alguna cosa, sigui subtil o transformadora: una reflexió, una bona història, un bon personatge..." Benvinguts i endavant!

Traduït per Pontus Sánchez

Editat Les hores 

Fins l'any que ve! // Un día perfecto

Dissabte, 3 de juny de 2017

 

anyqueveinterior 2

 

Hi ha llibres que només veure'ls et roben el cor perquè connecten amb alguna cosa de tu, una sensació difícilment explicable però que quan la veus per escrit i il·lustrada saps que allò és el que voldries dir o expressar, parlo dels records que ens serveixen per entendre qui som i de què estem fets. Per això m'agraden els llibres per a nens que connecten amb el meu jo petit de genolls pelats, despentinada, plena de pigues i llegint sota un para-sol o a l'ombra d'un arbre, perquè enyoro aquells estius en què el temps s'estirava com un xiclet, em miro el meu fill i voldria que ell també tingui aquesta sensació. L'altre dia una persona propera em deia que quan veia el meu fill jugar li recordava els nens d'abans. No visc ancorada en el passat ni sóc nostàlgica però sí que reivindico el dret dels nens a ser-ho, a no fer-los anar ràpid, un dret que hauria de ser universal! Avui us parlaré de dos llibres amb els que m'ha passat això. Ara que s'acosta el final de curs i comencen les vacances, la celebració de les rutines se'ns fa més necessària que mai per donar l'espai i el temps de confiança que els nens necessiten per créixer. Enmig d'un món frenètic, calma.

 

Fins l'any que ve! d'Andrew Larsen i il·lustrat per Todd Stewart

Acaba l'escola i la nostra protagonista marxarà una setmana de vacances amb la família, al mateix lloc de sempre, el mateix ritual de sempre i els retrobaments de sempre: "Sempre hi arribem un dissabte. Sempre ens hi estem una setmana. Venim cada estiu, des que era petita. Res no canvia. I és per això que m'agrada."

Enguany la protagonista fa un amic nou, un amic a qui retrobar l'estiu següent. Juguen, salten, es banyen, es queden a casa el dia que plou i escriuen postals. 

 

finslany 1

 finslany 3

 

"Els dijous, el meu nou amic i jo no tenim res a fer, així que ens posem a fer un forat a la sorra. Volem que sigui molt fondo, fins al centre de la terra. No hi arribem, però hem trobat aigua."

Acaba la setmana de vacances i arriba la tornada a casa amb un sorpresa... 

 

finslany 2

 

Al text l'acompanyen unes il·lustracions retro, mig difuminades com si evoquessin els records, a cavall entre el disseny gràfic i la pintura amb ceres de colors, amb un joc de llum i ombres fascinants.

Traduït per Núria Sales

El trobareu editat per Símbol editors

 

L'altre llibre de qui em vaig enamorar a primera vista és Un día perfecto de Danny Parker i il·lustrat per Freya Blackwood 

Un recull de petits imatges que acaben bastint un dia perfecte, el sol del matí a l'esmorzar, dibuixar amb guixos a terra, potinejar amb farina i aigua, fulles i fang, explorar, compartir secrets, mirar la pluja rere la finestra, acariciar el gat i adormir-se llegint un conte. Les aquarel·les de Freya Blackwood, de tall clàssic, donen molta força al text i en capten les olors, si mireu en aquest enllaç podreu veure com es va inspirar per il·lustrar aquest àlbum, si ja m'agradaven ara les adoro!

 

Perfect insides 20 1 15 4

 

Una història que ens permet replantejar-nos al costat dels infants el significat de la paraula perfecte. En un temps en què la publicitat ens recorda a cada instant com n'hem de ser de perfectes, jo reivindico una altra perfecció! Dos llibres necessaris en qualsevol biblioteca familiar o escolar per aprendre a valorar les petites coses, aquelles essencials, aquelles memòries que quan et fas gran recordes. Al llegir-los he connectat amb una sèrie de quan jo era petita, la Bibí de la Mercè Llimona, les aventures d'una nena a cada estació, encara ara quan els miro no puc evitar somriure. Ens calen llibres d'aventures i d'acció però també ens calen contes on passi la vida quotidiana. 

 

perfect

 

 

Traduït per Isabel de Miguel

Editat per Patio

A la memòria de Carles Capdevila que tant ha lluitat per reivindicar les petites coses

L'home de mar

Dissabte, 27 de maig de 2017

 

Homemar 3

 

A cavall entre el llibre d'aventures, un quadern de bitàcora i unes memòries ens arriba aquesta novel·la L'home de mar de l'autora francesa Catherine Poulain. Amb l'alter ego de la Lili narra el periple que la porta fins a Kodiak, a Alaska, per embarcar-se en un pesquer i fer-se a la mar, per conèixer el lloc on el món s'acaba, a la cerca dels confins de la llibertat.

Lili arriba a Kodiak amb el desgel, tot és brut, la gent estranya i esquerpa, tothom mira de trobar un lloc precisament allà on la terra té final. Allí conviuen expresidiaris, gent que fuig o que vol tornar a començar i la Lili hi arriba perquè anhela la llibertat i el somni de viure en pau amb la natura. El que la nostra protagonista no sap és que a Kodiak també hi ha unes regles de joc, que la vida en un pesquer és duríssima i alhora claustrofòbica per més que siguis a alta mar. Dins el vaixell també hi ha normes, rols i jerarquies que cal respectar i més encara si ets una dona. La Lili arriba en un indret dominat pels homes i on ser dona no és gens fàcil encara que impliqui fer-te mal, plorar en un racó i esberlar-te les mans.

Poulain va quedar finalista del Goncourt amb aquesta novel·la que a França ha venut més de 100.000 exemplars, un llibre fruit de les notes que va escriure en el seu viatge a Alaska anys enrere, ara viu plàcidament a la Provença tenint cura d'un ramat d'ovelles. Poulain no és dona d'artefactes literaris però en canvi el seu llibre és una gran metàfora de la lluita per estar vius, aconsegueix fer-te estremir, plorar i sentir el dolor a les mans i el fred. Cada cop que obro el llibre, el penso i el miro em recorre un calfred. És un llibre molt poètic i carregat de simbolisme que ens remet a alguns dels clàssics de la literatura de viatges i grans gestes, però en canvi ella només parla del que coneix, del que ha viscut i ha lluitat, la vida.

És una epopeia dels herois quotidians que es fan a la mar, que passen fred, pateixen mal de mar quan són a terra i busquen refugi en la beguda. La Lili busca ser lliure i al mínim lligam fuig sense mirar enrere. Tota una lliçó de vida, un cant a la natura, us recomano que llegiu aquesta entrevista i que gaudiu del llibre.

"Rieu. Rieu. Beveu. Col·loqueu-vos. Moriu-vos si voleu. Jo no. Jo me'n vaig a pescar a Alaska. Adéu."

 

Traduït per Mia Tarradas

Un altre encert d'Edicions de 1984 i Lumen (Allí donde se acaba el mundo