Dissabte, 28 de març de 2020

El punt de partida de la novel·la de Nickolas Butler va ser la mort d’una nena d’11 anys de Wisconsin que fruit d’una diabetis no diagnosticada va entrar en coma, els pares en comptes de trucar a una ambulància es van posar a resar. S’estima que centenars de casos passen cada anys als Estats Units, les creences religioses passen per davant de la medicina i la ciència i Butler va decidir explicar-ho en una novel·la que malgrat la duresa del que viuen els protagonistes et reconcilia amb la vida, les pomes i la família.

De fet la família és la protagonista de la nova novel·la de Butler, que si us va agradar amb Canciones de amor a quemarropa i Al cor dels homes amb aquesta us enamorarà. Un matrimoni jubilat està content perquè la filla amb qui mantenien una relació una mica distant torna a casa amb el fill de 5 anys. En Lyle que es passa el dia cuidant les seves pomeres i fent-la petar amb els dos únics amics vius que li queden,  se sent reviure amb l’arribada del seu net, Isaac. En Lyle i la Peg porten una vida tranquil·la en un poblet de Wisconsin travessat pel ferrocarril. En Lyle s’arrossega cada diumenge a l’església local luterana perquè forma part del ritual comunitari i perquè el pastor, poc dogmàtic, és un dels seus amics. En Lyle va deixar de creure ja fa molts anys quan van perdre el seu fill petit, però acompanya la Peg i es retroba amb els coneguts. Quan la seva filla, la Shiloh, mare soltera torna a casa després d’una temporada de distanciament en Lyle pensa que val la pena seguir vivint per veure créixer el seu net, però la tornada ben aviat mostrarà la seva cara fosca, la Shiloh està cegament enamorada d’un pastor evangelista que creu que l’Isaac té poders per sanar els altres. En Lyle i la Peg, que ja van perdre un fill, veuen com la Shiloh és incapaç d’adonar-se del mal que s’està fent i de rebot a l’Isaac i es debaten en tractar-la com una adulta i no interferir-hi, deixant que ella assumeixi els errors de les decisions o intervenir com a força major. Trobar l’equilibri i ser contundent no els serà fàcil sobretot quan qui està en perill és l’Isaac.

“Se acercó a su manzano favorito y se tiró en el suelo junto a él. Se tumbó de espaldas sobre la nieve, densa, blanda y suave, y sintió su corazón palpitar y dar saltos. Un dolor relampagueante le sacudió los brazos y los dedos, hasta que una insensibilidad total remplazó las punzadas. En lo más profundo del valle, sobre el río y también sobre las colinas del oeste, se hicieron visibles las primeras luces del alba. Los haces dorados acariciaron los árboles cubiertos de hielo y las flores de los manzanos cayeron sobre Lyle, derramándose sobre su rostro y su boca abierta. Cerró los ojos y se quedó dormido.”

El que m’agrada de les novel·les de Butler és la humanitat dels personatges, no sé massa com explicar-ho, però m’ha passat amb tots els seus llibres, em fascina com mira el món, com el descriu, com escriu sobre Wisconsin, sobre els llaços familiars, com posa èmfasi en les relacions paternofilials i com parla de la natura, de la llum, dels paisatges.  Algo en lo que que creer es debat en les creences espirituals i religioses i l’esperança de continuar creient en la humanitat, ho estem vivint aquests dies. Butler enalteix la bellesa de la natura com a dogma de fe.

Compra'm

Traducció d’Álvaro Marcos

Edita Libros del Asteroide

Dissabte, 21 de març de 2020

Ja fa uns dies de la lectura de La casa del padre de Karmele Jaio, l’he deixat reposar i ara m’ha vingut de gust parlar-vos-en. Trobo que aquestes escriptores basques tenen una veu pròpia, ja em va passar amb Eider Rodríguez i ara amb Karmele Jaio, tenen un univers propi, ric, una mirada femenina al món i una manera de narrar-lo molt especial. Diuen que les llengües tenen sonoritat pròpia i potser és la cadència de l’eusquera la que marca el tempo d’aquests llibres.

A La casa del padre, Karmele Jaio narra el bloqueig creatiu d’un escriptor, l’Ismael. Té un acord amb l’editor però no arribarà als terminis perquè només té esborranys que no van enlloc, l’últim llibre va ser tot un èxit i ara les expectatives són massa grans per decebre el públic, l’editor i a si mateix. L’Ismael es veu obligat a passar les tardes amb un pare rondinaire, ja gran de qui no en té massa bon record, perquè la mare ha tingut un accident i és a l’hospital, la quotidianitat de les cures, remoure el passat familiar i pensar en els altres no li semblen un bon argument per la novel·la. D’altra banda, la seva dona, la Jasone que tenia anhels i qualitats d’escriptora, és la seva primera lectora i correctora de textos, fa molts anys que viu dedicada a la família i a la seva feina com a bibliotecària, però ara les nenes ja són dues dones independents i ha començat a tenir més temps, l’Ismael viu aïllat al seu món i només es lamenta de la situació, no veu res més però sí que és capaç de percebre que alguna cosa passa a la Jasone, els ulls li tornen a brillar, s’arregla i queda amb les companyes del club de lectura de la biblioteca.

L’Ismael no ha cregut mai en la capacitat literària de la Jasone, de fet li va bé que renunciés a escriure per fer de mare, parella i de filla, en el fons sap que és bona, molt bona i que potser li faria ombra. La Jasone sempre ha tingut una relació especial amb el seu editor, de joves a la universitat somiaven a muntar una editorial, però ells dos van començar a sortir, van tenir les nenes i ja se sap, la Jasone es va dedicar a fer el que la societat esperava d’ella. Des de fa un temps, la Jasone es dedica a escriure d’amagat, ho fa als vespres, està escrivint una novel·la, això és el que li fa brillar els ulls i sentir-se viva de nou.

La caiguda de la mare, conviure amb el pare, el retorn de la germana abertzale i lesbiana d’Alemanya són massa coses per l’Ismael que se sent qüestionat i veu com la seva masculinitat també. La transmissió del gènere és un dels tems cabdals d’aquesta novel·la de Karmele Jaio com ho són els silencis entre parelles, els secrets i el fer veure que tot segueix igual quan ella, la Jasone fa molt temps que ha après què l’omple de debò.

La culpa és un dels altres gran temes que plana per tota la novel·la, l’Ismael des de sempre hauria hagut de ser l’home que volia el seu pare, que es barallés, sempre comparant-lo amb un cosí capaç d’agafar una escopeta si calia, en canvi ell no era d’aquells, però la por a contradir el pare no li permet veure el maltractament a què sotmet a la mare i enfadar-se amb la seva germana la Libe, que acaba marxant del país per poder ser i estimar com vol. L’Ismael no és un masclista de cop de puny, però és un masclista de les petites coses, de les mirades, de les actituds, d’això també se’n sent culpable perquè en el fons sap que la Jasone hauria de ser novel·lista i les seves pors i les seves culpes no li han permès. De fet, Ismael té la novel·la a punt, però no gosa parlar d’aquestes coses...

“Necesitas sacar de dentro esa vieja historia en la que has crecido, sacarla como se saca un cartucho de escopeta de entre los arbustos. Agachándote e hiriéndote las manos. Solo contándote a ti mismo esa historia de ladridos, palomas, escopetes, botas manchadas de barro, latas de galletas... podrás saber des de dónde has aprendido a mirar el mundo.”

Karmele Jaio ha escrit una novel·la amb moltes capes, de tensió constant, que convida a la reflexió, es corre el risc d’avançar ràpid però val la pena aturar-s’hi. És important saber com hem après a mirar el món, i quina ha estat la transmissió de rols i tradicions, molt recomanable!

Compra'm

Traducció de la pròpia autora

Edita Destino en castellà i Txalaparta en eusquera

Dissabte 14 de març de 2020

Llegir de Vigan no et deixa mai indiferent, no saps per on et vindrà però està clar que en sortiràs remoguda i amb tot d’interrogants que duraran dies. Les lleialtats és una novel·la breu, narrada a quatre veus per l’Hélène, en Théo, la Cécile i en Mathis. Els adults parlen en primera persona mentre que els joves ho fan en tercera persona, narrant-se l’un a l’altre. La novel·la arrenca amb una definició del que són les lleialtats, una primera pàgina subratllada de dalt a baix.

“Les lleialtats.

[...] Són les lleis de la infantesa que dormisquegen a l’interior dels nostres cossos, els valors en el nom dels quals ens aguantem drets, els fonaments que ens permeten resistir, els principis il·legibles que ens roseguen i ens empresonen. Les nostres ales i les nostres cadenes.”

Amb aquest paràgraf de Vigan ja et dona pistes del contingut de la novel·la que comença amb l’Hélène, professora d’en Théo, convençuda que al Théo el maltracten i que alguna cosa no va bé. En Théo està absent, comença a treure males notes, sempre ha estat un bon estudiant, té son, no respon... En Théo té alguna cosa que la connecta amb la seva infantesa, el pare l'apallissava, i que li fa saltar les alarmes encara que no sap massa bé com explicar-ho als companys de feina i això li fa prendre decisions que s’extradeixen de l’ofici. En Théo pateix violència però no deixa marques aparents.

En Théo té els pares separats, tenen la custòdia compartida, el pare va marxar de casa per estar amb una altra dona, tot i que ja fa temps que no es veuen. Quan en Théo torna de casa el pare, la mare el posa en quarantena emocional, les primeres hores el castiga sense ser-ne massa conscient, no pot suportar el seu ex i això l'encega. En Théo comença a assumir la seva lleialtat al pare i a la mare i fa un mur de contenció que el porta a no explicar res a la mare quan el pare perd la feina i cau en una profunda depressió. En Théo és un noi que assumeix un rol que no li pertoca, vol ajudar el pare enfonsat però no sap com posar-s’hi, mentre la mare no ho veu. En Théo comença a beure begudes d’alta graduació perquè és l’única manera que té de desconnectar-se d’una realitat que no sap gestionar. Al principi, en Mathis, l’únic amic que té, l’acompanya en el ritual de beure sota l’escala, però ben aviat s’adona que en Théo no està bé, però les lleialtats als nois més grans que els procuren la beguda, la por a quedar com un covard o de ser castigat per una mare desconcertada el fan romandre en silenci. La Cécile, la mare d’en Mathis no li acaba d’agradar el nou amic del seu fill, no sap què és però aquell nen el fa posar nerviosa, però ella ja està massa ocupada amb la descoberta que ha fet del seu marit, ella que sempre li ha estat lleial i ara descobreix una cosa que la pertorba fins al punt de parlar sola, es parla en veu alta per poder pair la situació.

Amb aquestes quatre històries de Vigan construeix amb mestratge una història que engoleixes. Un llibre sobre l’autoengany en què som capaços de viure, un retrat del món dels adults capficats en les seves coses sense ser conscients dels joves que ens envolten. Adults que no es comporten com a tals i joves que no poden ser-ho, benvinguts al segle XXI.

De Vigan reclama, un cop més, en la seva literatura el drets dels joves a viure una adolescència emocionalment sana perquè és l’única esperança de tenir una societat adulta competent.

 Compra'm

Traducció de Jordi Martín Lloret

Edita Edicions 62 en català i Anagrama en castellà

Dissabte, 7 de març de 2020

Entre els anys 2005 i 2009 més de 130 dones mennonites van ser drogades per ser violades pels homes de la comunitat, és a dir, pares que van violar filles, germans que van violar germanes, nenes petites i àvies… Passava a la colònia de Molotschna, una comunitat mennonita ultraconservadora de Bolívia. Les dones eren ruixades amb un gas anestèsic per bestiar per ser agredides amb el consentiment de Déu. Miriam Toews quan va saber aquesta història va decidir fer-ne una novel·la, Toews també va créixer una família mennonita, mal vista per la resta de la comunitat entre d’altres coses perquè tenia un piano a casa. Sap de què parla i coneix les colònies per dins, el que no podia saber ni imaginar és el que va passar durant anys sistemàticament en aquesta colònia remota de Bolívia. Les dones es llevaven adolorides, ensagnades i amb alguns embarassos, però els homes els feien creure que era obra del diable, l’havien provocat, o que simplement eren imaginacions seves fruit de la histèria femenina.

Miriam Toews quan va veure les imatges del judici es va sentir en l’obligació d’explicar la història d’aquestes dones i ho va fer com ella sap, té un do narratiu, escrivint una novel·la, a la que no li falta l’humor, marca de la casa, encara que narri situacions duríssimes. La novel·la té una estructura molt original, són quaderns d’apunts presos per l’August, un home que ha tornat a la colònia després d’anys d’estudi a Europa per fer de mestre. L’August va ser expulsat amb els seus pares, el pare va abandonar la família i amb la força de la mare aconsegueixen sortir-se’n, però ja adult, després d’un intent de suïcidi, té la necessitat d’entendre el passat i de mesurar la força centrífuga que et fa pertànyer a una gent que et deshumanitza perquè creguis ens uns principis absurds, masclistes i d’extrema violència. Aquesta readmissió i fer de mestre li permet acostar-se a les dones de la colònia i ser testimoni del que els ha passat i del que volen fer. Sense dir gran cosa però prenent apunts i acompanyant-les veu com les dones comencen a prendre consciència dels atacs rebuts, com van encaixant les peces d’un trencaclosques que triga a fer-se. Es troben al paller per cosir mantes que després venen als turistes, entre punt i punt i retalls de roba comencen a decidir que han de fer alguna cosa per aturar els atacs, els homes són fora venent el bestiar per pagar la fiança que permetrà alliberar els violadors i elles aprofiten les hores soles per actuar. Tenen tres opcions, representades per unes miniatures tallades en fusta, no saben llegir ni escriure, amb això podran emetre el seu vot:

• No fer res i quedar-se, núvols i camps.

• Quedar-se i lluitar, representada per una parella amb ganivets

• Fugir, representada per un cavall.

Els apunts del mestre són el testimoni de la seva veu, elles parlen i decideixen per primera vegada, sospesant les conseqüències de totes tres opcions, alhora que decideixen què fer amb els fills i filles que tenen a càrrec.

“I afegiré, diu l’Agata, que ja hem decidit que volem tenir temps i espai per pensar...

I que volem i ens cal que se’ns reconegui el dret de pensar de manera independent, la interromp la Salome. O simplement pensar, diu la Mejal. I punt. Se’ns reconegui o no.“

Toews amb el personatge d’Agust fa un homenatge al seu pare que també era mestre, a les colònies regides per una sistema patriarcal els homes sensibles i cultes també eren víctimes, el pare de Toews es va acabar suïcidant. Agust observa, parla poc però els posa les bases perquè puguin decidir i sobreviure, conscient que el preu que pagarà serà molt gran però l’efecte que tindrà en les dones de la comunitat serà el ciment pel futur. Narrada en múltiples veus, Elles parlen és un joc d’enginy narratiu, talent i denúncia, una obra fruit de la desbocada imaginació femenina, vosaltres ja m'enteneu. Toews situa la violència dins la colònia però els temes que aborda són universals, la culpa, la responsabilitat, el masclisme i la dona vista com un receptacle útil per reproduir-se sense badar boca.

No us perdeu la conversa amb l’autora a la biblioteca Bonnemaison el proper 30 de març.

Compra'm

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores i Sexto piso en castellà

Dissabte, 22 de febrer de 2020

La Gemma Ruiz ens va deixar a tots amb la boca oberta quan va publicar Argelagues, una novel·la sobre les dones resistents del tèxtil que van abandonar el camp per treballar a ciutat entre telers, fils i teixits. Recordo de llegir-la sense parar i subratllar paraules i expressions, la història de la Remei ja forma part del meu jo lector i ella és una de les protagonistes de ficció que habita a les parets de la llibreria. Quan vaig saber que la Gemma tornava a escriure, me’n vaig alegrar molt per ella és clar! però per a la comunitat lectora també. Pensava de què ens parlarà la Gemma ara? A qui donarà veu? En veure el títol del llibre em va interessar saber quina mirada crítica s’hi amagaria i només començar-lo vaig saber de seguida que volia anar-me a fer les mans a Ca la Wenling.

Si jo us explico que Ca la Wenling és una perruqueria del barri de Gràcia on s’hi fan manicures, pedicures, massatges i es pentina i que aquesta és l’ambientació de la novel·la es corre el risc de quedar-se en la imatge superficial de l’estètica. La protagonista de la novel·la és una periodista que s’hi va a fer les ungles, un fet que va començar fa temps per prescripció mèdica per acabar sent un acte de resistència i de defensa d’un espai com la perruqueria.

Ca la Wenling no dista tant de les perruqueries de barri on les nostres àvies s’asseien una estona sota els assecadors de cap mentre fullejaven una revista i s’oblidaven per una estona del seu dia a dia. Les perruqueries que sempre han estat vistes com a lloc de tafaneria i un territori femení, en realitat han estat el refugi de generacions de dones, el lloc on trobar-se, socialitzar-se, evadir-se i l’estona en què algú altre té cura de nosaltres. Aquests espais que en aparença podries ser considerats poc literaris és on la Gemma Ruiz hi posa l’ull. A base de feina d’observació, de prendre notes i de veure el que hi passava, Ruiz dona veu a la Wenling, una dona xinesa arribada a Catalunya amb el seu marit, perruquer, que decideix obrir un negoci propi al cor de Gràcia mentre deixa els fills a la Xina fins que s’estabilitzin. Una perruqueria on les àvies es troben per fer-se la manicura, pentinar-se i sentir que algú els dedica una estoneta i els fa un massatge al cap, però on també es donen converses de llengües viperines cap a la comunitat xinesa. A mesura que avança la novel·la, la protagonista va sabent i coneixent la Wenling i tota la família, i així va abandonant els prejudicis racials que tots arrosseguem i més cap a una comunitat que sempre ha estat invisibilitzada i caricaturitzada.

“A Vic, a Banyoles, a Santa Coloma de Gramenet, a Cambrils, a Manresa... A tot arreu, escenes cosines germanes d’aquesta que la Haijun i el Haitao hauran de fer el cor fort per entomar:

-Parles molt bé el català, d’on surts tu?

-D’aquí?

-No, que on vas néixer.

-Ah, a l’Hospital de Sant Pau.

- No, que d’on ets..

-Del barri de Gràcia.

-Que quina és la teva procedència, collons!

-Si l’hi acabo de dir.

-El teu país de veritat, caguntot!”

Ca la Wenling és una novel·la feminista, antiracista i plena de dignitat, narrada per una veu autòctona que veu que li trontollen moltes coses, tal com m’ha passat a mi, Fe lectora. Mentre la llegia vaig anar al basar del meu poble a buscar uns sobres, quan entrava per la porta em vaig trobar un senyor abraonat sobre el dependent mentre li retreia que segur que l’estafava amb el preu, un home que s’emportava mitja botiga i que es veia amb una superioritat moral de cridar al noi xinès que l’atenia, em vaig sulfurar perquè vaig pensar que aquest senyor amb mi no hauria gosat comportar-se d’aquesta manera. Per dins pensava que havia d’eliminar frases poc afortunades com als “xinos”, que havia de mirar de comprendre i entendre. El meu jo feminista també s’ha vist remenat amb aquesta novel·la, conèixer els àngels de la manicura que operen en residències de la tercera edat m’ha fet veure els pots i els pinzelletes d’una altra manera. En el fons, sempre és qüestió de la mirada, d’observar i de pensar molt abans d’obrir la boca. El que serà bonic és veure com les Wenling del futur formen part de la literatura catalana i ens narren les seves pròpies vides com ho va poder fer Amy Tan en el seu moment als Estat Units.

Escrit com una reflexió en veu alta en primera persona, combinat amb diàlegs i converses, la protagonista es va narrant a si mateixa tot el que experimenta mentre va endreçant els pensaments, dona veu i dignifica les àvies i tota una comunitat que treballa diligentment per servir-nos i a qui ni tan sols diem bon dia. Ca la Wenling és un mirall d'esperança en la necessitat d'entendre'ns.

Compra'm

Edita Proa

Dissabte, 15 de febrer de 2020

La història sempre ens l'expliquen des de les grans batalles, les grans gestes i des d'un punt de vista masculí. Costa molt descobrir les vides petites, entre d'altres coses, perquè molts acadèmics no consideren que la història minúscula sigui per ser explicada en els llibres d'història. Si les batalles porten nom de dones i no s'han lliurat en terreny bèl·lic aleshores és probable que no arribem a conèixer-les.

En aquests moments, una servidora ja ha depassat el límit de les grans fites masculines, estic en un punt que vull saber-ho tot d'aquelles dones que des de qualsevol àmbit van fer o fan que el món sigui més habitable, més humà i que apostin per l'entesa i el saber escoltar. 

Aquest estiu, seguint el consell d'El petit tresor, vaig aconseguir un exemplar d'Un puente de libros infantiles de Jella Lepman, amb total desconeixement de qui era aquesta dona que va aconseguir bastir una biblioteca de llibres infantils a Munic, en plena postguerra, la Biblioteca Internacional de Joventut.

Jella Lepman es va refugiar amb els seus fills al Regne Unit durant el règim nazi, era una alemanya jueva. Allà va treballar com a assessora en temes de dona i joventut pel Ministeri d'Afers Exteriors. Va tornar a Alemanya el 1945 perseguint un objectiu, reconstruir una societat fracturada. Tenia l'esperança posada en la infància, no volia que els nens alemanys creixessin amb les idees dels seus pares i tampoc volia fer-los culpables per sempre. Lepman va veure en la literatura infantil un pont entre tots els països del món que no volien saber res d'Alemanya. Jella Lepman amb persistència, tenacitat i convicció en el paper de la literatura infantil va construir la Biblioteca Internacional de la Joventut a Munic, un espai que va comptar amb el suport d'Eleanor Roosevelt des dels Estats Units i amb molts aliats d'arreu del món que superant pors i prejudicis van enviar molts llibres per construir la biblioteca. Cada país va enviar el millor de la seva literatura per mostrar la diversitat i estendre una mà a un país que havia sembrat el terror però que estava en cendres. 

Una de les armes del règim nazi va ser la crema de llibres i biblioteques, Lepman va començar a construir la pau amb la literatura.

Aquest llibre hauria de ser a tots els despatxos presidencials. Us recomano aferrissadament que llegiu aquesta autobiografia que a Alemanya no va ser publicada fins l'any 1964 i que narra el seu retorn a Alemanya, la tardor de 1945, i acaba amb la seva retirada de la biblioteca l'any 1957. Anys intensos de no defallir i de creure i defensar fermament el pont que estava construint.

Compra'm

Traduït per Augusto Gely

Edita Creotz

Dissabte, 8 de febrer de 2020

L'Hortensia i la Marion són dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap. L'Hortensia és negra, filla de caribenys que van marxar al Regne Unit a trobar una vida millor, esdevé una gran dissenyadora tèxtil que es casa amb en Peter, un anglès. No tenen fills i passen la vida laboral a Nigèria fins que es jubilen i arriben a Ciutat del Cap. S'estableixen al costat de ca la Marion, una dona blanca, arquitecta, mare de 4 fills, racista tot i que la seva família alemanya d'origen jueu s'estableix a Sud-Àfrica. 

La Marion que viu envoltada de servei, detesta l'Hortensia, no està preparada per tenir una veïna negra econòmicament solvent, ella no es reconeix com a racista però no suporta que una dona negra li faci ombra en una comunitat on està acostumada a liderar les reunions socials. Ciutat del Cap és una ciutat fracturada, de ferides obertes però el barri on resideixen es porten més les partides de golf, les llimonades en gerra ben fresca i les tertúlies tafaneres. L'Hortensia no ha tingut les coses fàcils fins arribar en aquella posició, els estudis a Londres, la mort prematura del pare que l'encoratja a estudiar, no mirar enrere sens oblidar del lloc on venen, l'acceptació per part de la família d'en Peter, liderar la seva empresa des de la distància perquè la feina del marit és molt important. Una vida d'èxits, plena de renúncies.

"Segons ell, el més important era que sabessin d'on venien; era la seva manera d'ensenyar-los a tenir orgull."

Yewande Omotoso l'autora, arquitecta, nascuda al Carib, resident a Nigèria, fins que la família decideix establir-se a Ciutat del Cap coneix molt bé les Hortensia i el paper que els toca jugar. La veïna del costat és una novel·la política, sobre la raça, els orígens, el feminisme i la identitat. Yewande Omotoso fa ficció sobre temes molt importants i ho fa amb un gran sentit de l'humor. Aquestes dues veïnes que sempre s'han mirat de reüll, que s'han fet la vida impossible, resulta que poden conviure sota el mateix sostre i fins i tot tolerar-se. El dia que l'Hortensia decideix fer obres a casa per reparar el passat de l'apartheid i tornar part de la terra a la gent que l'habitava i hi volia ser enterrada, a la Mariona li agafen tots els mals. Una errada durant les obres fa que una part de casa la Marion s'enfonsi i es veu obligada a buscar recer en un altre lloc, els fills que se la sortegen i no l'aguanten l'envien en una pensió decadent al final de carrer, prefereixen tenir cura del seu gos que no pas d'ella. L'Hortensia que se sent amb el deute moral de compensar l'accident, li demana si vol viure a casa d'ella mentre duren les obres de restauració. Amb les dents ben serrades i amb l'orgull ferit, la Marion accepta de conviure amb la seva veïna fins al punt de sentir curiositat per la vida d'aquella dissenyadora, de mirada altiva i sempre capficada que acaba de perdre el marit.

El pretext de l'enfonsament de l'edifici no és sinó l'excusa per asseure-les, que es mirin i s'adonin que malgrat la diferència en el to de la pell, tenen més punts en comú del que mai haguessin imaginat. Una metàfora de la societat de Ciutat del Cap, dos món antagònics que miren de resoldre un conflicte podrit i arrelat. És a mesura que conviuen que anem coneixent la vida de totes dues, els seus matrimonis, els fills, les renúncies laborals, la cursa de fons per arribar a ser qui són, ben mirat ara només són dues dones de més de 80 anys que comparteixen casa i la resta... al capdavall deu ser això, la humanitat. 

Compra'm

Traducció d'Àfrica Rubiés i Mirabet

Edita Les Hores

Dissabte, 1 de febrer de 2020

Aquesta setmana en què es commemorava el 75è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, el Club editor ens ha fet el regal de portar-nos l'autor israelià, Yishaid Sarid, per presentar-nos El monstre de la memòria. Sarid ha fet xerrades a Girona, al CCCB, ha concedit entrevistes però també va esmorzar amb llibreters, un regal per a tots aquells que estimem els llibres, el poder conèixer els autors i tenir-hi una estona. 

El monstre de la memòria és una novel·la que t'arrossega com un remolí, et centrifuga i et deixa amb el cap bullint d'idees, preguntes i reflexions. El protagonista és un historiador israelià que s'especialitza en els mètodes d'extermini nazis. Li ofereixen una plaça de guia pels camps de Polònia, i més per necessitat que per vocació, deixa la parella i el fill a Israel i es trasllada a Polònia per acompanyar joves d'institut, alguns membres del govern i jueus de la tercera edat en la visita de pelegrinatge en el lloc de l'horror. 

Viure sempre entre el passat i el testimoni del que va ser la maldat perpetrada, fan que el protagonista entri en una mena de bogeria que no l'ajuda a entendre els adolescents que té al davant. Explicar la memòria dels avantpassats, del mal, la mort i veure les ganes de viure dels adolescents el fa posar de molt mal humor, les seves visites cada vegada són més dures, plenes de rancor pels vius i l'allunyen de la seva dona i el seu fill. El guia té moments de deliri, no pot suportar que ningú somrigui, ni tampoc entén quin és l'objectiu d'aquells viatges de final de curs que porten als nanos als camps d'extermini. Adolescents que sovint viuen amb impacte trasbalsador el que allà se'ls explica, que se'ls manipula perquè encarin el servei militar obligatori amb força i sentiment. El protagonista entra en un espiral que l'aïlla del present, se sent xuclat pel passat, en la forma de mirar, de vestir i de pensar. 

El monstre de la memòria és una novel·la valenta perquè gosa qüestionar com construïm la memòria, quin relat en fem. Sarid es pregunta perquè ens esforcem tant a entendre les atrocitats i els executors, la condició humana sent una fascinació pel mal, i en canvi no ens esforcem a narrar les històries dels autèntics herois, els supervivents i tota la gent anònima que hi va perdre la vida. Hi ha 6 milions d'històries que esperen ser explicades, narrades i a l'altre costat, també hi ha la gent valenta que va gosar obrir la porta de casa seva per amagar els fugitius, per ajudar-los a marxar, gent que s'hi va jugar la vida literalment. D'aquella època només n'expliquem la mort, l'extermini, però per què no expliquem als nostres joves, les històries d'esperança? Per què no expliquem com vivia la comunitat jueva, què aportava a la societat cultural, científica i comercialment parlant? Revisitar la història, narrar la memòria d'això també en som còmplices. 

Mentre escoltava Sarid i prenia notes de tot el que ens explicava, pensava la literatura infantil ja ho ha fet això, i em venia al cap una seqüència d'imatges amb les il·lustracions de Roberto Innocenti que ha posat cara, mirada i ànima a Rosa Blanca o  La història de l'Erika. Dos àlbums commovedors però plens d'esperança. 

En un moment en què els moviments d'extrema dreta estan en auge és important parlar de memòria històrica, però també tenim una responsabilitat en com la transmetem a les generacions futures, per no repetir la transmissió de l'odi, per això és important que veus de Sarid o del seu editor en castellà, ens arribin a l'altra riba del Mediterrani. Veus incòmodes a Israel que qüestionen el relat construït pel seu país sobre la Xoà.

"En una de les visites a Birkenau, un estudiant gras amb ulls murris i les galtes morades de fred va començar a gravar MORT ALS ESQUERRANS en un envà de fusta del camp de les dones. Un professor que vigilava se'n va adonar i el va aturar. Els seus companys el van consolar dient-li que a Israel acabarien junts la feina. Estaven embolicats amb la bandera de la pàtria, portaven la quipà i passaven entre les barraques destil·lant odi, no contra els assassins sinó contra les víctimes. Costava d'entendre. Aquells nois no obrien la boca durant la conversa del vespre a l'hotel, però jo els entenia perfectament, de debò, fins al final."

Molt aprendre, molt a compartir i molt per llegir.

Compra'm

Traduït per Roser Lluch al català i Ana Bejarano al castellà

Edita Club editor/Sigilo

Dissabte, 25 de gener de 2020

Ha estat una setmana molt intensa, les inclemències meteorològiques han fet que molts de nosaltres ens hàgim hagut de quedar a casa, aturar-nos de cop i descobrir que el món segueix i que no passa res per fer casa. Estar a casa en dies laborables mentre el món funciona és un exercici necessari per saber que darrera la paraula casa s'hi amaguen moltes coses més enllà d'una construcció arquitectònica. Aquest mot que en anglès tenen molt ben resolt amb dues paraules com house i home, aquest matís entre l'edificació i ell lloc on sentir-se segur és clau. M'hi ha fet pensar la lectura de Si aquest carrer fos meu, la nova novel·la, o autobiografia literària o mémoire de Stefanie Kremser. 

Kremser, nascuda a Alemanya, d'avis bolivians i crescuda a Sao Paulo ha viscut en moltes cases, en moltes ciutats, en molts països, que l'han portada a escriure un llibre que no podreu deixar de llegir, una memòria personal, un testimoni del desarrelament, del sentiment de pertinença i del que vol dir una família. Si amb Postal de Copacabana el realisme màgic, els estius a Bolívia, els carrers i la telenovel·la ens van seduir ara, després de El dia que vaig aprendre a volar, Kremser és com si tanqués un cercle. En aquest llibre hi he trobat la veu de les protagonistes dels llibres anteriors, però amb una Stefanie Kremser que ha fet un exercici que li ha permès pair la seva vida i els secrets més ben guardats de la família. Si aquest carrer fos meu és també un mapa de cases, de llocs, d'indrets que Kremser estima, les passejades per Sao Paulo, els terres, les voreres, els arbres, les olors m'hi han fet viatjar, m'ha fet sentir que era a prop d'ella, de la trencadissa que li va suposar haver-ne de marxar i de les coses boniques que li esperaven a Barcelona i Nova York. Llegir aquest llibre és com passejar de la mà de l'autora, Gornick ho feia amb Nova York, Kremser ho fa amb moltes ciutats, universitats i persones que li són especials. 

"És com si els venedors de gelats dels dos hemisferis formessin el parèntesi on viu el record d'un temps que, ple de contrastos en mons incompatibles, serà per sempre un de sol: la infantesa amb la seva dolça ignorància."

La mirada de Kremser sobre Barcelona, la caixa forta de la terrassa, la postal d'Alemanya que arriba anys més tard però en un moment clau, les plantes del pis de Nova York, les beques literàries, les mudances, les maletes i sobretot saber que casa, pot ser qualsevol lloc, que no té res a veure amb l'indret on has nascut sinó amb el lloc on fas vincle. Casa pot ser un espai temporal, de cap de setmana, d'uns mesos o casa pot ser un lloc on has viscut molts anys i els records que en queden. De cases en sabia molt la Ginzburg, la seva literatura n'és plena i la de la Kremser també, casa és una llum, una ombra, una sensació difícilment descriptible, però Stefanie Kremser ho fa de manera tan bonica que no voldreu deixar de llegir-la. 

Un exercici literari per entendre la identitat, la migració i els moviments vitals.

"Tenir un lloc al món és això, vaig pensar: pertànyer al cicle de la vida, l'amor, la creació i la mort. És això."

Compra'm

Traduïda per Marina Bornas

Edita Edicions de 1984 en català i Entreambos en castellà

Dissabte, 18 de gener de 2020

Una de les alegries de final del 2019 va ser la recuperació i la revisió d'Entre dos silencis de l'Aurora Bertrana. L'edició de Georgina Solà i de Maria Bohigas del que hauria de ser un clàssic de la nostra literatura no hauria de passar desapercebuda. Parlar de la Bertrana hauria de voler dir parlar d'una de les grans autores del segle XX. 

Quan llegeixes Entre dos silencis constates la grandesa de l'escriptura d'una autora que se la coneix més per ser filla de l'autor, Prudenci Bertrana, que per la seva producció literària. Bertrana és de les poques autores que ha escrit  literatura de viatges, Paradisos Oceànics o el Marroc sensual i fanàtic, són dos exemples de com Bertrana viatjava i mirava el món. Bertrana va viatjar, va tocar en un conjunt de música per guanyar-se la vida en una Ginebra gèlida i hostil on va passar-hi fred i gana. Casada anys després amb un enginyer suïs va haver de lluitar per l'acceptació familiar i per poder tenir també la seva cambra pròpia. 

Bertrana era una dona implicada i per això forma part d'una missió humanitària que la porta a Étobon, en una població ocupada i on els homes són reclutats per fer treballs forçosos per part dels soldats alemanys. Després de fer-hi estada, de sentir moltes converses, d'observar mirades i d'escoltar el silenci quan torna a Catalunya va escriure en aquesta magnífica novel·la que s'estructura en dues parts: El poble sense homes i Presoners de guerra.

En un poble de pagesos, l'estiu de 1944, els homes del poble s'amaguen i s'embosquen per no ser enviats a Alemanya a fer treballs forçosos, els soldats ja fa dies que s'instal·len a les cases i conviuen amb les dones dels fugits, dormen als seus llits, s'asseuen al cap de taula i donen ordres a crits com si això els fes més importants. La població viu sempre alerta, espantada però encara són capaços de planejar alguna acció com la que duu a terme al maquis que executa un general alemany al mig del bosc. Aquell fet provocarà una matança entre la població civil que desfermarà encara més el dolor i la ràbia. 

"Altres vegades somniava en una humanitat millor, de qui els membres, desenganyats de la política i dels seus desastres, s'unirien per viure en pau i harmonia: reconstruirien cases, reorganitzarien llars i, oblidant les fronteres, s'ajudarien els uns als altres sense distinció de races ni de nacionalitats. No comprenia aquella idea absurda d'enemistat perpètua entre pobles, ni l'odi racial. "L'odi no pot ser obligatori -es deia-. L'home ha de poder odiar i estimar lliurement; si no, no val la pena viure."

Bertrana que va viure molts anys en un país neutre com va ser Suïssa, implicada políticament i de fortes conviccions, va ser capaç de plasmar en una novel·la el patiment i l'odi, però també va voler transmetre allò que va observar en la convivència després de la seva estada al poble. Els enemics ho són perquè algú els dona ordres i els diu que ho han de ser, quan conviuen forçadament durant dies, es va esborrant la condició d'enemic per passar a conèixer la persona que porta un uniforme o una arada. La condició d'exiliada dona segurament a Bertrana aquella mirada intel·lectual d'intentar d'entendre l'altre. La convivència de soldats rasos amb les dones dels executats, quan la guerra arriba a la seva fi i aquells que manaven passen a ser presoners de guerra, quan algú aprèn a estimar a un altra persona d'un altre bàndol i pren consciència de la seva condició de sotmetiment a un poder... la Bertrana narra coses gens fàcils i ho fa sense pontificar, sense deixar-se endur per la passió, ho fa amb una mirada neta, intel·ligent, lúcida i gens fàcil. I quina llengua! Imprescindible, la Bertana.

"Quan sento i llegeixo les crítiques d'alguns dels meus amics, arribo a pensar que amb aquesta novel·la he fracassat; quan sento i llegeixo l'aprovació dels altres, podria esperar haver-la encertat. No és sense dubtes que lliuro aquesta obra al públic: ell és, comptat i debatut, qui s'ha de pronunciar." Aurora Bertrana

Compra'm

Edita Club editor

Traducció de Núria Sales  

Dissabte, 11 de gener de 2020

Fa molts dies que no podia passar per aquí. Trobar el temps, la calma i la mesura per escriure no és una empresa fàcil tal com vivim i tal con ens exigim. A la tardor vam presentar a la llibreria el llibre Germanes de Shakespeare, va ser una presentació preciosa d'un llibre que jo havia llegit feia molts anys i que Eumo editorial ha tingut a bé de reeditar de manera bonica i ben prologada. Germanes de Shakespeare ens narra la vida de 20 escriptores del XX que no van rebre el reconeixement que els pertocava, perquè eren dones, perquè escrivien i perquè vivien la vida a la seva manera, és a dir fora dels cànons de l'època. És una tria de 20, feta per la Pilar Godayol, segur que en podrien ser unes altres i no aquestes però és la seva tria, molt ben feta perquè a mesura que vas llegint cada petit apunt biogràfic tens unes ganes immenses de capbussar-te en l'obra de cadascuna d'elles. Mentre vas llegint aquestes vides viscudes a contracorrent t'adones que el suïcidi i la mort prematura són un fil invisible en moltes d'elles, el preu que van haver de pagar per estimar fora de les normes, per trencar tabús i convencions va abocar-les a la depressió, al deliri i al consum de substàncies, si hi afegim el gran desconeixement de l'època per pal·liar els desordres mentals ja tenim la combinació servida. 

Una de les germanes de Shakespeare del llibre és Sylvia Plath, l'autora nord-americana que va morir amb el cap dins del forn, després d'haver preparat la llet dels seus dos fills i d'haver pres una dosi de píndoles. Plath era una estudiant excel·lent, de gran talent narratiu i poètic, però el matrimoni amb el poeta Ted Hughes i la maternitat li van passar per sobre. Trobar l'espai per escriure, narrar, dibuixar i crear mentre seguia el marit i feia créixer els fills va ser massa per una dona que des de ben jove vivia en una campana de vidre. 

Vam acabar l'any amb la notícia de la reedició de la seva única novel·la publicada, La campana de vidre, en traducció de Marta Pera Cucurell, també del poemari El colós en traducció de Núria Busquet Molist i l'edició d'un relat innèdit, Mary Ventura i el novè regne, que va ser rebutjat diverses vegades i que amb no més de 40 pàgines mostra la vigència, la modernor i el talent de l'escriptura de Plath.

La campana de vidre ens narra de manera simbòlica la baixada als inferns de la protagonista, alter ego de Plath, l'Esther Greenwood, una noia bonica, brillant i amb talent que rep una beca per treballar com a redactora en una revista de moda a Nova York. L'estada a la gran ciutat, la descoberta, les festes, els vestits fan que Esther Greenwood col·lapsi, la sensibilitat amb què observa la realitat, la vida i l'escriptura provoquen una depressió tan gran en l'Esther que acaba ingressada en un sanatori després d'un intent de suïcidi. A tot el llibre plana l'ombra de la mort, però no com una amenaça més aviat com una sortida a la vida, al voler ser i al voler crear. Plath trasllada tot el seu talent a l'Esther, bonica, amb pretendents que la voldrien lluir com un trofeu en sopars i esdeveniments socials, però ella no suporta el paper de dona abnegada i retreu a la seva mare, la de ficció i la real, que només esperi d'ella un matrimoni i uns fills.

"Vaig provar d'imaginar-me què passaria si en Constantin fos el meu marit. Voldria dir llevar-me a les set i fer-li ous amb béicon, torrades i cafè, i deambular d'un cantó a l'altre amb camisa de dormir i rul·los, un cop ell hagués sortit a treballar, per rentar els plats i fer el llit, i quan ell tornés a casa després d'un dia animat i fascinant, esperaria un bon sopar, i jo passaria el vespre rentant encara més plats fins que em desplomés al llit, completament exhausta. 

Em semblava una vida espantosa i malaguanyada per a una noia que durant quinze anys només havia tret excel·lents, però sabia que el matrimoni era això..."

Esther Greenwood té talent i sensibilitat per escriure i alhora una fragilitat que la farà viure sempre dins d'una campana, com Plath. La seva prosa es llegeix àvidament i tanmateix, la tria de cada paraula, el joc de miralls i ombres, el simbolisme de les flors, la llum i la poesia és magistral. No us desvetllaré massa què s'amaga dins d'aquesta novel·la però sí que us recomano que us hi capbusseu, que descobriu Plath i que la feu reviure tal com ella hauria volgut, essent llegida i compartida. L'obra es va publicar per primera vegada amb el pseudònim de Victoria Lucas, no va ser fins anys més tard que el nom de Sylvia Plath constava a la coberta. 

En català tenim la sort de tenir la seva obra poètica traduïda i acurada per la Montserrat Abelló, no us la perdéssiu! 

Nosaltres hem decidit retre-li homenatge i ho farem el divendres dia 24 al vespre a la llibreria.

"Vaig pensar que nedaria endins fins que estigués massa cansada per tornar. Mentre avançava una mica com un gos, em sentia el batec del cor a les orelles com un motor esmorteït. 

Soc soc soc."

Compra'm

Traducció de Marta Pera Cucurell

Edita Edicions del Persicopi

Epílegs de Marta Pessarrodona i Míriam Cano

Dissabte, 30 de novembre de 2019

Hi ha llibres que t’enamoren per la trama, pel que expliquen, pel que fan evident. Hi ha llibres que t’enamoren per com estan escrits, per la bellesa del llenguatge, per l’estructura, per com estan construïts. És el cas d’Embassament 13 de Jon McGregor.

En un petit poble d’Anglaterra durant la nit de Cap d’Any desapareix una noia de 13 anys, durant dies veïns, amics i familiars s’uneixen per buscar-la per tot arreu, la Rebecca Shaw és a totes les converses de bar, a casa, a l’escola. Duia un jersei blanc amb caputxa, la boira i el fred són els companys de cerca i ajuden a crear un clímax d’angoixa, però van passant els dies, les setmanes, els mesos i ni la Rebecca ni el seu cos apareixen.

Tothom té l’esperança que acabarà sortint d’un lloc o altre, que potser ha estat una cosa d’adolescents, que en qualsevol moment sonarà el telèfon i la por s’esvairà, però el temps avança inexorablement. Els dies passen, els mesos corren i la intensitat de la cerca anirà disminuint. La Rebecca serà només un record, la noia que va desaparèixer durant un cap d’any. Podria ser la trama d’un thriller però McGregor es dedica a fer un gran exercici literari. Estructura la novel·la en tretze capítols que es corresponen a tretze anys de cerca i descriu de manera minuciosa i detallada com aquell fet que va trasbalsar tota una comunitat es va difuminant. Només la família de la Rebecca continua sentint i plorant aquella desaparició, però el dolor es va esmorteint perquè les vides petites d’aquells habitants van agafant el protagonisme.

McGregor parteix d’un fet molt tràgic que capgira la vida d’una família, d’un matrimoni i de tot un poble per evidenciar que el dolor és individual i que per més que col·lectivament fem l’esforç de sentir i comprendre davant d’una tragèdia el món no s’atura, segueix, mentre que qui viu el dolor voldria que tot parés al seu voltant. Durant tretze capítols McGregor va desgranant la vida de la colla de la Rebecca, com un fet així marca la vida d’uns adolescents que ja són a la universitat. Passa el temps, però a ritme del camp, i veiem les estacions com canvien, com pastura i cria el bestiar, els colors, el paisatge, com obren botigues, com se’n tanquen i en paral·lel som testimonis de parelles que es trenquen, del dolor profund dels pares de la Rebecca, de la distància que neix entre ells, l’arribada de noves persones a la comunitat, de les que moren, marxen o pateixen un vessament, persones que decideixen viure la vida que sempre han somiat i persones que hi renuncien. El nivell de l’aigua de l’embassament va fluctuant, puja i baixa i l’esperança de trobar la Rebecca revifa i s’enfonsa quan de sota el fang no hi ha nous indicis.

McGregor és un gran cirurgià de la paraula. M’ha meravellat com descriu, com et porta i com et situa en un paisatge, en un llenguatge, en una gent. La desaparició de la Rebecca és només un pretext per explicar la vida petita de tota una comunitat.

“Un dia càlid de principis de desembre les papallones de les ortigues que hi havia al cobert de la Sally Fletcher van deixar d’hivernar i van sortir a menjar a la bardissa amb les ales apagades i esquinçades absorbint aquell sol aigualit. Al riu, el guarda va esporgar de verns la riba dels prats de sota l’escola. A l'estudi, en Geoff Simmons va preparar un esmalt i va barrejar-hi unes quantes llavors i trossets d'herba que havia collit.”

Compra'm

Traduït per Ferran Ràfols

Edita Angle editorial/Libros del Asteroide en castellà

Dissabte, 16 de novembre de 2019

Aquest és un dels llibres que em fan gaudir de la literatura. És una novel·la intimista, lenta, que abraça a mesura que hi vas entrant i coneixes els protagonistes. Escrita des de la maduresa, després de tota una vida viscuda, laboral i d’amor, d’entrega als altres i a la família.

En Gerry, arquitecte, la Stella, mestra, decideixen fer una escapada d’hivern, unes mini vacances que els porten fins a Amsterdam, ciutat que la Stella recorda del passat. Tots dos són al mateix punt vital però no hi arriben de la mateixa manera. La Stella d’aquest viatge n’espera una cambra pròpia, espiritual, però pròpia, en Gerry diversió, visitar la ciutat, els museus i sopar en un bon restaurant i continuar bevent d’amagat i autoenganyant-se.

Tota una vida en comú, nascuts a Irlanda del nord i residents a Escòcia, un fill que viu al Canadà, tot de coses per fer i celebrar a la jubilació menys les ganes de compartir-ho.  El cap de setmana llarg a Amsterdam no fa res més que evidenciar la distància entre un matrimoni que porta tota la vida junts però que conviu com dos estranys. Intimitat i distància, fe i racionalitat binomis que MacLaverty descriu de manera precisa, magistral, mentre alterna els punts de vista i et permet ser en Gerry i la Stella alhora. MacLaverty és capaç de fer-te veure la llum d’hivern d’Amsterdam, els capvespres rogencs sobre els canals, percebre’n el fred i copsar el buit existencial que sent la Stella mentre cerca refugi espiritual.

No és un llibre per als amants de la literatura trepidant, però sí per aquells que gaudim de l’escriptura, dels pensaments íntims i dels que ens estremim davant de descripcions sublims de la quotidianitat. MacLaverty ens regala una prosa senzilla i delicada per parlar-nos d’amor, política, fe, dels orígens, del país que t’ha vist néixer i que no reconeixes, del país que t’acull, del conflicte a l’Ulster. En Gerry aspira a passar els dies esforçant-se per amagar la seva addicció i sense ser conscient com aquesta l’ha distanciat de la Stella que a la maduresa només vol reparar les ferides d’un accident llunyà fruit del conflicte polític, però ell no ho percep, no ho veu ni ho comprèn. La distància entre dues persones que dormen a la mateixa cambra però que tangencialment es troben a les antípodes.

“La majoria de persones trencaven una relació de parella perquè havien conegut algú altre, però aquest no era el cas. Resultava més senzill ara que els pares dels dos eren morts. El seu fill Michael era l’única persona a qui se li hauria d’explicar i era al Canadà, fent la seva pròpia vida amb la seva família. En el tema de beure, els gens que havia heretat eren els de la Stella no els d’ell. Si en Gerry pensava continuar vivint amb el mateix estil embriagós que ara, ella preferia ser a un altre lloc. Una cambra pròpia.”

Cal tenir un domini de l’escriptura per no caure en la llàgrima fàcil ni en la cursileria per escriure novel·les sobre l’amor amb el pas del temps. Si us agrada William Trevor, Colm Tóibín o Wallace Stegner, aquest llibre és per vosaltres, una prosa d’un home que es capaç de mirar el món en femení. Quan a l'Eduard Márquez li agrada un llibre, a mi també!

Compra'm

Traducció d’Anna Llisterri i Álvaro Marcos

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Dissabte, 26 d'octubre de 2019

No havia sentit mai a parlar de l’autor Theodor Kallifatides fins que companys llibreters van començar a recomanar aquest llibre de manera entusiasta, ambientat a Suècia i ple de records de Gotland i de passeigs per Estocolm l’havia de llegir. És potser un dels llibres més bonics i deliciosos que he llegit aquest any, una novel·la que en realitat és una autobiografia literària sobre la creació, el desarrelament i la pertinença.

El protagonista que és el mateix Theodor pateix una crisi creativa, ja no té res més a dir, no pot escriure i l’acompanyem en el tancament del que ha estat el seu estudi, el seu refugi creatiu a la ciutat d’Estocolm, caminem al seu costat i ens acomiadem de tots i cadascun dels seus rituals pel barri que l’ha vist escriure i crear. Theodor decideix fer un viatge a la seva Grècia natal en una mena d’homenatge al país que el va veure néixer però d’on va haver d’exiliar-se. Ha viscut la seva vida a Suècia, país on ha fet arrels, ha tingut fills i d’on n’ha adoptat la llengua per escriure, viure i pensar. “La emigración es una especie de suicidio parcial. No mueres, pero muchas cosas mueren dentro de ti. Entre otras, tu lengua. Por eso me siento más orgulloso de no haber vivido cincuenta y cinco años en Suecia, que de haber aprendido el sueco tan bien como lo he aprendido. Lo segundo fue una necesidad, pero lo primero es un acto de amor. Una victoria contra el olvido y la indiferencia.”

El viatge a Grècia li serveix per retrobar-se amb el seu jo creatiu i en mica i en mica, sense ser-ne conscient brolla la novel·la que tenim a les mans, una cartografia de l’exili, el silenci i la creació. Theodor només podia escriure aquest llibre en grec per narrar-nos des de la humilitat, la sinceritat i amb gran talent, la perplexitat davant de l’Europa que va conèixer, els canvis que viu Suècia mentre observa en què s’ha convertit l’esplendorosa Grècia. Theodor reflexiona sobre la democràcia, els valors, pensa en la Suècia que es va aixecar contra la guerra del Vietnam i la Suècia que aixeca murs als refugiats.

“Día a día la sociedad cambiaba. Yo solía conversar con los jóvenes, muchachos y muchachas. La mayoría se exasperaba con el materialismo, la buena vida y el tedio de la sociedad. Estaban en busca de una ideología, de una salida, pero no la encontraban. La tradicional izquierda no les atraía. Los ecologistas no los habían desilusionado. La socialdemocracia era para la gente de edad mediana y los jubilados.”

Otra vida por vivir és un llibre magnífic, una carta d’amor a Suècia i una reconciliació amb el país d’origen, escrit des de la maduresa d’una vida viscuda i la tranquil·litat de saber que encara et queda una altra vida per viure essent d’aquí i d’allà però essent la persona que vols ser. Deixeu-vos agafar de la mà de Kallifatides per viatjar per la Grècia clàssica, per passejar per Estocolm i per viure la llum única de l’illa de Gotland.

Compra'm

Traduït per Selma Ancira

Edita Galaxia Gutenberg

Dissabte, 12 d'octubre de 2019

Ousman Umar diu: “Necessito explicar la meva història perquè no s’hagin d’explicar més històries com la meva”, però malauradament encara hem de llegir i sentir més històries com les de l’Ousman per prendre consciència de què s’amaga darrere el mot refugiat.

A viatge al país dels blancs Ousman Umar narra en primera persona el seu periple vital des que deixa el seu poble natal a Ghana essent un nen, com es desplaça pel país fins arribar a la capital on es convenç que el seu futur passa per arribar a Europa. A partir d’aquí, la vida d’un adolescent en mans de les màfies, l’abús, els mercats d’esclaus a Líbia, l’abandonament al desert, la travessa en una barcassa pel mar, el racisme més cru i l’arribada al que ell esperava que fos el paradís. La primera rebuda de mans de la Creu Roja, respirar alleujat de pensar que ha sobreviscut a l’horror i descobrir dies després què vol dir viure en un CIES, dormir al carrer i descobrir el metro i les escales mecàniques.

Llegir el llibre de l’Ousman és com un cop de puny a l’estómac, no perquè desconeguem la realitat que s’hi descriu, si no perquè t’interpel·la com a persona amb tots els privilegis. És també un missatge d’esperança en l’espècie humana, la família que va decidir donar-li la mà i acompanyar-lo pensant que si mai els seus fills es trobessin en aquella situació, voldrien que algú fes el mateix. Perquè és evident que si arribes com ell i tantes altres persones és difícil de sortir-se’n.

“Vaig descobrir que si arribes a Europa en les condicions en què jo hi havia arribat és fàcil entrar en un cercle de pobresa i d’indigència del que és molt difícil sortir. És complicat començar una vida des de zero si ets un immigrant africà, sense amics, sense estudis, sense diners, sense conèixer bé l’idioma. No tens res.”

I aquest paràgraf m’ha fet pensar molt en en Richard, el protagonista de Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck, que un dia al bell mig de Berlin, descobreix un grup de subsaharians en vaga de fam, primer els veu com un grup, però en mica en mica s’hi acosta, hi parla i va veient que aquell tot és una pinya de persones amb nom i cognoms, d’edat desconeguda, però tots amb una història pròpia i intransferible. Referir-nos a ells amb un genèric és una forma de deshumanitzar-los i de no voler sentir ni veure què han viscut ni patit, perquè la veritat dol i fa mal. Sobretot perquè la societat actual encara no ha trobat la forma de canalitzar què en fa de la mala gestió de la política en tots els àmbits, també en l’internacional, en el d’explotació dels recursos dels països d’origen, de provocar fams, guerres i genocidis per obtenir-ne un rendiment econòmic. És per això que llegir la història de l’Ousman cou tant, perquè t’explica mirant-te els ulls tot el que ha patit i ha sobreviscut, la majoria no se’n surt, el desert i el mar s’estan convertint en cementiris de cossos que ens recorden que la vella Europa no existeix.

El dia 25 d’octubre tindrem l’Ousman presentant el llibre i explicant-nos com si algú et dona la mà i creu en tu és possible deixar de ser un noi analfabet, és possible de tenir el somni de voler ser químic, d’arribar a la universitat i d’haver creat una organització, NASCO, que alfabetitza i educa nois i noies en el país d’origen perquè puguin decidir el seu destí i perquè no hagin de patir el seu calvari.

“El desert està ple de cadàvers que esquitxen les dunes. A nosaltres, uns mafiosos ens havien abandonat a traïció enmig del no-res, sense cap explicació. Volíem arribar al Paradís, a la Terra Promesa. Érem quaranta-sis persones. Només en vam sobreviure sis.”

Compra'm

Edita Rosa del Vents

Dissabte 5 d’octubre de 2019

La cara més fosca del feixisme sempre fa néixer històries de resistència. La por, l’odi, l’absurditat són denominadors comuns d’aquells que només volen l’autoritat exercida des del poder, atemorint i anorreant qualsevol mostra de dissidència com pot ser una llengua.

Marco Balzano escriu la vida de la Trina, una mestra, que plora la desaparició d’una filla però que troba en la lluita pel territori i per la llengua una manera de sobreviure. La Trina escriu a la filla, amb l’esperança que un dia la llegirà, i li explica fil per randa les vivència d’una època convulsa, no és en va que Balzano triï una dona com a protagonista. Una dona de qui s’espera que no es mulli i segueixi el marit, en canvi Balzano veu en la Trina un símbol de resistència, és amb ella que descobrirem les històries menudes de dins de casa, dels estables, de les famílies i descobrirem una Trina que amb l’ajuda del mossèn del poble aposta per fer classes clandestines i es converteix en una defensora del territori.

La novel·la es divideix en tres parts que són tres actes de resistència en si mateixos. Situada al nord d’Itàlia, a Curon, una població a prop de la frontera amb Suïssa i Àustria, de parla alemanya, que veu trencada la seva pau per les tropes de Mussolini que arriben a la zona amb la intenció de construir una presa que ha de fer desaparèixer el poble sota les aigües. Ningú vol creure’s que l’embassament serà una realitat, però en mica en mica els tics feixistes van mostrant-se impecablement, primer amb la prohibició de la llengua després fent fora els veïns per construir l’embassament.

És a la segona part que arriben les tropes de Hitler que converteixen el Tirol del Sud en part del Tercer Reich, la Trina i el seu marit fugen a les muntanyes, s’amaguen, passen fred, misèria i gana i la Trina fa del silenci el seu mètode de resistir. És a la tercera part, de tornada al poble que ni reconeixen, que la Trina ensenya al seu marit a parlar italià, li dona les eines perquè pugui defensar el territori amb aquells que volen negar el poble i deixar-hi només un campanar.

La Trina resisteix fins al final com ho fa el campanar, la Trina com a metàfora de les lluites petites per sobreviure al feixisme, al nazisme i a l’especulació. Una novel·la sobre un lloc idíl·lic de prats verds però que amaga històries molt dolorosos que haurien de ser un símbol de resistència i de record per totes aquelles persones que van lluitar per una identitat, la seva i la del territori. Una novel·la que és un cant a reivindicar la memòria col·lectiva i la força de la paraula.

Compra'm

Traduïda per Montse Triviño

Edita Duomo

Dissabte, 28 de setembre de 2019

Sorj Chalandon ha dedicat la vida al periodisme, ha estat corresponsal a l’Ulster, d’on neix Retorn a Killybegs, al Líban d’on surt La quarta paret i va tenir la seva primera feina al diari Libération quan a França es va produir l’accident miner de Liévin-Lens. D’aquesta feina de camp neixen les novel·les de Chalandon, sempre plenes de veritat, afilades i amb una voluntat de denúncia.

Em declaro incondicional de tot el que he llegit d’ell, Professió del pare em va fer estremir fins al límit, però em va confirmar una vegada més que en l’educació i en la literatura hi ha el futur,  a Chalandon el van salvar de l’infern de viure amb el seu pare.

Anys després d’aquell incident miner, Chalandon el recupera, l’analitza i denuncia la manca de seguretat i la impunitat amb què es va tancar. Dona veu a en Michel, un home que volia ser miner com el seu germà gran, en Jojo, però en Jojo va morir arran de l’explosió al pou de la mina de Saint-Amé.

“Durant tota la nostra infantesa, el pare ens havia repetit que el carbó s’havia acabat, que els pous havien passat a la història. Que els tancarien, l’un rere l’altre. El meu germà li responia que també la terra s’havia mort. Les ciutats l’encerclaven, l’engolien, els homes hi plantaven totxos. No hi hauria pagesos, mai més. Ell, en Jean Flavent, la seva sona, els oncles i els cosins, treballadors de la terra argilosa, estaven condemnats a desaparèixer l’un rere l’altre. Les remolatxes vindrien d’un altre lloc, els enciams, les patates. Ni les seves vaques ni les seves gallines alimentarien les seves famílies.”

La novel·la se situa en l’actualitat, en Michel és camioner, és un bon treballador i està feliçment casat, però la seva dona està molt malalta, en Michel l’acompanya fins al final. Està trist i abatut i s’agafa uns dies per recompondre’s, tothom entén que ho faci. El que ningú sap és que en Michel estigui decidit a venjar la mort del seu germà. Ha perdut la parella que és l’única persona que l’ha estimat i respectat, ara ja no té res a perdre i per això s’instal·la a la població que el va veure néixer a prop de la mina per buscar el culpable de l’accident. Tancat en una casa, com si d’un pis franc es tractés, espiat per la veïna que li lloga la casa, en Michel traça la seva venjança i comença a recordar el dia de l’accident i els fets posteriors. Chalandon fa brollar tot el que sap com a periodista i narra com els quaranta-dos miners van estar tancats tres dies dins el pou, on van morir asfixiats i esclafats, sense mesures de seguretat i com a les famílies se’ls va descomptar els tres dies de sou, l’uniforme i els estris de feina que van quedar soterrats amb ells.

Chalandon sempre va més enllà de les ferides físiques per endinsar-se en les ferides psicològiques que una explosió, un accident o una mentida poden provocar-nos i és en aquest punt on la seva prosa brilla i talla com un ganivet ben afilat. Llegiu Chalandon, feu-vos el favor!

Compra'm

Traduïda al català per Josep Alemany i al castellà per Palmira Feixas

Edita Edicions de 1984 en català i Reservoir Books en castellà

Dissabte, 21 de setembre de 2019

Ja fa un temps el 30 minuts va emetre un reportatge sobre les àvies que havien decidit quedar-se a viure a Txernòbil, què hi tenien a perdre? Què havien de fer tancades en un pis tenint aquell hort, les seves amistats i casa seva allà? De la magnitud d'aquell desastre nuclear no en sabíem pràcticament res, aquí algunes famílies acollien infants ucraïnesos a l’estiu perquè poguessin recuperar-se una mica, però sabíem ben poca cosa de la vida allà.

Alina Bronsky, autora nascuda a Rússia, però que viu a Alemanya ja fa molts anys, va decidir fer un homenatge a aquestes dones resistents en forma de novel·la. Un llibre que et roba el cor des que el comences fins que l’acabes, la Baba Dúnia és d’aquells personatges que no oblides fàcilment perquè la Baba Dúnia, a la vellesa, troba el seu paradís particular.

“Txernobo no és gran, però tenim cementiri propi, perquè els de Malishi ja no accepten els nostres cadàvers. Actualment es discuteix a l’Ajuntament si s’ha d’exigir un taüt de plom per enterrar gent de Txernobo, perquè la matèria radioactiva continua sent-ho quan ja no té vida. Mentrestant tenim un cementiri provisional allà on fa cent cinquanta anys hi havia una església i fins fa trenta anys una escola.”

La novel·la passa en un poblet a prop de Txernòbil, a la zona d’exclusió i on la radiació fa tremolar tots els mesuradors, però allà la Baba Dúnia hi és feliç. En un entorn hostil, gens idíl·lic fruites i verdures creixen amb alegria radioactiva, l’hivern és dur i difícil de passar, però la comunitat ha establert unes normes per viure-hi amb harmonia. No han de patir per res perquè allà no els ve a veure ningú, cal caminar un bon tros per agafar un bus que els porta a ciutat i per les cames de la Baba Dúnia això és cada vegada més difícil. La Baba Dúnia sempre hi ha viscut amb el marit, ja mort i amb qui parla de tant en tant, i els seus dos fills que viuen a l’estranger, d’ell pràcticament no en sap res des que va marxar als Estats Units. La filla li retreu que volgués tornar al poble després de l’evacuació.

La Baba Dúnia escriu cartes a la filla, metge, que viu a Alemanya, sap que ha tingut una neta però és conscient que no li duran mai, la radiació espanta tothom, i ella en una ciutat no s’hi veu. La satisfà imaginar-se la vida feliç de la filla, tot i que intueix que alguna cosa no rutlla del tot bé, la felicitat no depèn de les coses materials sinó de les més essencials i ella d’això en sap molt.

Un bon dia al poble arriben unes desconeguts, un pare i una filla, la tranquil·litat dels veïns es veu pertorbada i el destí de Baba Dúnia també.

“Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L’herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d’un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. No perquè vulgui arribar als cent anys, sinó perquè és un sacrilegi rebutjar els regals de la natura. Els ocells piularan a les pomeres florides.”

Aquesta breu novel·la d’Alina Bronsky és tan bonica i poètica que voldria que tothom la llegís. Bronsky dona vida a dones grans, els dona veu i pensament, en mostra les arestes i això fa que siguin uns personatges gens perfectes però tan humans que voldries seure a la cuina vora l’estufa, amb un gotet de vodka mentre fan conserves. Tenir clar on pertanys, d’on vols ser i quin preu has de pagar és una de les lliçons de la Baba Dúnia.

“Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d’abans ni per deixar-hi les teranyines.”

Compra'm

Traducció de Ramon Farrés

Edita Les hores

Dissabte, 14 de setembre de 2019

Un cor massa gran és el títol del primer relat que també dona nom a l’antologia que ens regala Eider Rodriguez, premiada pels llibreters de Guipúscoa i premi Euskadi de Literatura 2018. El llibre original en basc està compost pels sis primers relats d’aquesta antologia, els editors d’aquí han decidit aprofitar el talent narratiu d’Eider Rodriguez i afegir-hi relats anteriors de l’escriptora nascuda a Errenteria i que viu des de fa uns anys a Hendaia.

Un cor massa gran és un títol ambivalent perquè juga amb la generositat que s’hi sobreentén i alhora amb la cardiopatia que pateix el protagonista del primer relat, una malaltia que de sobte desperta sentiments diversos a la seva filla i l’exparella de qui es va divorciar ja fa molts anys. Aquest cor massa gran alberga i mostra aquells racons de l’ànima que difícilment volem ensenyar i aquest és un fil invisible latent a tots els relats.

Uns contes plens de detalls, de vida, de quotidianitat, narrats des de la cuina de casa, l’habitació o la cambra de bany, escenaris on passen les contradiccions més grans de les relacions familiars i de parella. Eider Rodriguez és virtuosa narrant, controla el tempo i de sobte, quan ja ets dins de cada història, un petit detall, una carícia o una mirada t’avisen que alguna cosa està a punt de passar.

“Durant la sobretaula, l’espai que separa el terra del sostre s’eixampla. És, sens dubte, la pitjor hora del dia, l’hora en què el terra s’allunya més del sostre, la sobretaula.”

El menjar, els gats, els gossos, les plantes i els arbres, tot allò que ens dota de vida, serveixen per donar oxigen als protagonistes que viuen situacions pertorbadores i plenes de violència. La violència no només física sinó la que també s’exerceix des del poder, la psicològica, la que impregna la nostra roba, el que mengem... i tanmateix, hi ha lloc pel sentit de l’humor i s’agraeix molt!

L’espai on se situen la majoria de relats és una comunitat cultural i lingüística disgregada per unes fronteres polítiques, aquest anar i venir és molt present en els relats i alhora dota l’autora d’una distància necessària per escriure i parlar de determinats temes de la societat basca, del futur dels joves, de les dones, mares, filles, àvies, de la maternitat, dels fills no nascuts. En alguns contes el cos també serveix de dic de contenció, en especial el de les dones que retenen, fan, es comporten i amaguen tal com s'espera d'elles, malgrat la tristesa, el cansament, la ràbia i el desig. 

Eider Rodriguez ha escrit uns relats que incomoden perquè fan de mirall amb aquell jo que no volem ni conèixer, no en sortireu indemnes però com a lectors n'haureu gaudit molt.

Zorionak Eider! “Caminar con el corazón y amar con los pies” com em deies a la dedicatòria del llibre.  

Llegiu-la i gaudiu-la!

Compra'm 

Traducció al català de Pau Joan Hernàndez (fantàstica)

Traducció al castellà d’Eider Rodriguez

Edita Edicions del Periscopi/Literatura Random 

Dissabte, 7 de setembre de 2019

L'editorial Viena és sinònim de bon gust literari, a les col·leccions El jardí secret i al Cercle de Viena ara s'hi afegeix Petits plaers, novel·les breus de grans autors de la literatura universal. Llibres de format petit i de contingut excel·lent. Entre els primers títols, tenim la sort que hagin volgut recuperar El ball de la Irène Némirovsky.

Breu però intensa. No sobra ni falta cap punt ni coma. Les paraules exactes, precises i punyents. Aquesta és la plaent sensació que et deixa la lectura d'El Ball de Némirovsky.

La família Kampf veu com per un cop de sort els seus ingressos augmenten de la nit al dia. Passen de viure de manera senzilla a la perillositat de l'opulència sobtada, tan pròpia dels nou-rics. El senyor i la senyora Kampf volen presentar-se en societat i decideixen organitzar un ball a casa seva. Antoinette, la filla de 14 anys, somia a ser-ne la protagonista. Un somni que ben aviat es veurà esquinçat, la mare ni s'ha plantejat cedir el protagonisme a la filla.

"Sàpigues, filla meva, que jo ara tot just començo a viure, jo, ¿sents? i no tinc la intenció de complicar-me tan aviat la vida amb una filla casadora... No sé què em reté d'estovar-te per fer-te canviar d'opinió -va continuar, en el mateix to, i va fer acció d'acostar-se a l'Antoinette."

Antoinette no prepara la venjança intencionadament però li arriba una oportunitat que no desaprofita i l'executa de la manera que fa més mal. Com un ganivet ben afilat. Impecable.

Némirovsky projecta en El ball l'absurd i el ridícul dels humans. La rivalitat extrema entre una mare que ara comença a lluir i un filla en plena adolescència. Em pregunto si posar el cognom Kampf a la família amaga un doble sentit... Tenint en compte que Némirovsky va ser deportada en un camp de concentració...
Em sap molt greu no haver vist l'adaptació de l'obra i la interpretació de la Sol Picó i l'Anna Lizaran (potser algú de vosaltres ens en pot dir alguna cosa).

Colpidora!

Si voleu comprar el llibre, ho podeu fer aquí, us el portarem a casa o bé el podeu passar a recollir a la llibreria.

Compra'm

Traduïda per Xavier Pàmies

Edita Viena edicions

Dijous, 1 d'agost de 2019

Marxem de vacances sabent que el dia 4 de setembre torna a les llibreries aquest llibre en una edició impecable.

Dissabte, 20 de juliol de 2019

Libelista ha iniciat una campanya tan bonica com necessària de la qual ens volem fer ressò. Posa en alça el valor no només comercial de les llibreries independents així com la implicació que tenen com agents culturals en el territori. La campanya consisteix en escriure'ns una carta. Us hi animeu?

Des de Libelista hem iniciat una campanya de reconeixement i promoció de les llibreries independents del país. Volem que tot@s vosaltres rebeu el mèrit que mereixeu i que les lectores i lectors manifestin obertament el seu amor per la vostra feina.

Per això, demanem a tots els usuaris i usuàries de llibreries que escriguin una carta destinada a la seva llibreria preferida en la qual ens expliquin com aquesta ha intervingut a les seves vides. Hi ha qui ens parla d'aquella recomanació que els vau fer i que els va permetre descobrir el seu nou autor preferit, o d'aquell llibre que vàreu localitzar quan tothom el donava per perdut. En definitiva, es tracta de cartes d'amor dirigides a vosaltres!

Es pot presentar qui vulgui, entre el 15 de juliol i el 30 de setembre, i només haurà d'emplenar un formulari que trobarà a la nostra web i adjuntar la seva carta. Atorgarem un llibre relacionat amb el món de les llibreries a les 30 autores i autors de les cartes que més ens hagin cridat l'atenció, i anirem compartint els fragments més originals a les xarxes.

Us animem a fer-ne difusió!
Carta a la meva llibreria (https://www.libelista.com/ca/carta-a-la-meva-llibreria-independent)

Dissabte, 13 de juliol de 2019

Sobre la terra impura és una gran novel·la, ha estat premiada i reconeguda per la crítica i el públic, i això no sempre és així. La terra impura on s’ubica la novel·la és Mallorca i la família són els Verdera, fabricants de sabates amb botigues arreu del món.

La família Verdera és un dels puntals de la novel·la, la gran família adinerada de passat falangista sobre la que pivota una història complexa, amb diferents punts de vista narratius que porten el lector a caure rendit dins d’aquesta saga familiar sobre el poder, la cobdícia i les relacions entre pares i fills.

El paradís és a Son Gros la casa d’estiueig de la família davant del mar, allí en Leo el fill petit de la família hi passa els estius, n’Higini el pare dirigeix els negocis i la Dora rep els amants al llit. Higini Verdera hereu de l’imperi sabater aconsegueix casar-se, després de quedar vidu amb dos fills, amb la Dora Bonnín, una artista de qui està bojament enamorat, amb la Dora tindran en Leo un dels puntals narratius de l’obra. La novel·la arranca a Barcelona amb la mort de la Dora, al tanatori el narrador es retroba amb en Leo a qui fa anys que no veu, després d’haver compartit estius d’infantesa i classes en una escola conservadora d’Inca. El nostre narrador és un escriptor frustrat i periodista cultural que malviu a Barcelona, acabat de separar i amb un fill petit, rep l’encàrrec d’escriure les memòries de la Dora per part de la seva editora.

És en aquest reescriure les memòries que Melcior Comes desplega tot el talent narratiu i construeix una novel·la ambiciosa, crítica amb el poder, amb la destrucció de la terra i per a mi molt psicològica. En tota l’obra hi ha una recerca d’entendre la família, les relacions entre pares i fills i també qui hi ha rere el poder i què els mou. A mesura que es va endinsant ens els quaderns de la Dora i tots els seus escrits, el narrador va topant amb portes tancades que ningú vol obrir, la família Verdera fa sabates però també amaga un secret que no vol rebel·lar. Així que el narrador va desfent el cabdell i va reescrivint la història, els Verdera disparen totes les seves armes, seduint-lo, comprant-lo, fent-lo partícip de festes... desplegant una teranyina perquè hi quedi atrapat. El narrador es troba enmig d’una partida d’escacs, els moviments i la intel·ligència li serviran per no morir.

"Que li diguin democràcia i Constitució, si volen -diu-. Però al final, una sabata és una sabata... Ells es pensen que és nova, però només deixarem que en canviïn els cordons. I el nus el farem nosaltres."

Sobre la terra impura és la gran novel·la contemporània de Mallorca i de la família com a institució, com es construeix i en base a què se sustenta. De ritme trepidant, amb jocs metaliteraris, el·lipsis volgudes i diàlegs confusos Comes sedueix el lector i l’atrapa dins aquest remolí de gran solidesa narrativa. 

Compra'm

Edita Proa