Dijous, 1 d'agost de 2019

Marxem de vacances sabent que el dia 4 de setembre torna a les llibreries aquest llibre en una edició impecable.

Dissabte, 20 de juliol de 2019

Libelista ha iniciat una campanya tan bonica com necessària de la qual ens volem fer ressò. Posa en alça el valor no només comercial de les llibreries independents així com la implicació que tenen com agents culturals en el territori. La campanya consisteix en escriure'ns una carta. Us hi animeu?

Des de Libelista hem iniciat una campanya de reconeixement i promoció de les llibreries independents del país. Volem que tot@s vosaltres rebeu el mèrit que mereixeu i que les lectores i lectors manifestin obertament el seu amor per la vostra feina.

Per això, demanem a tots els usuaris i usuàries de llibreries que escriguin una carta destinada a la seva llibreria preferida en la qual ens expliquin com aquesta ha intervingut a les seves vides. Hi ha qui ens parla d'aquella recomanació que els vau fer i que els va permetre descobrir el seu nou autor preferit, o d'aquell llibre que vàreu localitzar quan tothom el donava per perdut. En definitiva, es tracta de cartes d'amor dirigides a vosaltres!

Es pot presentar qui vulgui, entre el 15 de juliol i el 30 de setembre, i només haurà d'emplenar un formulari que trobarà a la nostra web i adjuntar la seva carta. Atorgarem un llibre relacionat amb el món de les llibreries a les 30 autores i autors de les cartes que més ens hagin cridat l'atenció, i anirem compartint els fragments més originals a les xarxes.

Us animem a fer-ne difusió!
Carta a la meva llibreria (https://www.libelista.com/ca/carta-a-la-meva-llibreria-independent)

Dissabte, 13 de juliol de 2019

Sobre la terra impura és una gran novel·la, ha estat premiada i reconeguda per la crítica i el públic, i això no sempre és així. La terra impura on s’ubica la novel·la és Mallorca i la família són els Verdera, fabricants de sabates amb botigues arreu del món.

La família Verdera és un dels puntals de la novel·la, la gran família adinerada de passat falangista sobre la que pivota una història complexa, amb diferents punts de vista narratius que porten el lector a caure rendit dins d’aquesta saga familiar sobre el poder, la cobdícia i les relacions entre pares i fills.

El paradís és a Son Gros la casa d’estiueig de la família davant del mar, allí en Leo el fill petit de la família hi passa els estius, n’Higini el pare dirigeix els negocis i la Dora rep els amants al llit. Higini Verdera hereu de l’imperi sabater aconsegueix casar-se, després de quedar vidu amb dos fills, amb la Dora Bonnín, una artista de qui està bojament enamorat, amb la Dora tindran en Leo un dels puntals narratius de l’obra. La novel·la arranca a Barcelona amb la mort de la Dora, al tanatori el narrador es retroba amb en Leo a qui fa anys que no veu, després d’haver compartit estius d’infantesa i classes en una escola conservadora d’Inca. El nostre narrador és un escriptor frustrat i periodista cultural que malviu a Barcelona, acabat de separar i amb un fill petit, rep l’encàrrec d’escriure les memòries de la Dora per part de la seva editora.

És en aquest reescriure les memòries que Melcior Comes desplega tot el talent narratiu i construeix una novel·la ambiciosa, crítica amb el poder, amb la destrucció de la terra i per a mi molt psicològica. En tota l’obra hi ha una recerca d’entendre la família, les relacions entre pares i fills i també qui hi ha rere el poder i què els mou. A mesura que es va endinsant ens els quaderns de la Dora i tots els seus escrits, el narrador va topant amb portes tancades que ningú vol obrir, la família Verdera fa sabates però també amaga un secret que no vol rebel·lar. Així que el narrador va desfent el cabdell i va reescrivint la història, els Verdera disparen totes les seves armes, seduint-lo, comprant-lo, fent-lo partícip de festes... desplegant una teranyina perquè hi quedi atrapat. El narrador es troba enmig d’una partida d’escacs, els moviments i la intel·ligència li serviran per no morir.

"Que li diguin democràcia i Constitució, si volen -diu-. Però al final, una sabata és una sabata... Ells es pensen que és nova, però només deixarem que en canviïn els cordons. I el nus el farem nosaltres."

Sobre la terra impura és la gran novel·la contemporània de Mallorca i de la família com a institució, com es construeix i en base a què se sustenta. De ritme trepidant, amb jocs metaliteraris, el·lipsis volgudes i diàlegs confusos Comes sedueix el lector i l’atrapa dins aquest remolí de gran solidesa narrativa. 

Edita Proa

Dissabte, 7 de juliol de 2019

Si us dic que Toni Sala és una de les veus més importants del país no us estic descobrint res de nou, si us dic que potser és una de les plomes més desconegudes pel gran públic és reconèixer que Sala mereix trobar molt lectors, encara.

Sala té una veu pròpia, una capacitat narrativa que explora les interioritats dels humans i ressalta el costat fosc que tots provem d’amagar. Sala va estrenar L’Altra editorial amb un títol d’aquells difícils d’oblidar Els nois, ara uns anys després torna amb Persecució.

“Vaig sortit un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.”

Així arrenca la novel·la de Sala, un intent de l’Èlia per mirar d’entendre què va dur l’Albert Jordi, el llibreter de qui està enamorada i que un dia de cop li etziba una veritat que potser no hauria volgut saber.

Només amb aquest principi, Sala ja ens mostra la seva habilitat narrativa per posar-nos de ple dins la novel·la, sabem que patirem, que ens sacsejarà, reflexionarem i ens capbussarem en un viatge on el mal, la cocaïna i el diner fàcil campen al seu aire, l’estiu de l’atemptat de Barcelona i previ al referèndum.

Sala fa una cartografia del mal de la mà de l’Èlia que d’entrada no accepta que la seva parella sigui un assassí amb la pena complerta, però alhora sent una curiositat irrefrenable de saber per què l’Albert Jordi, un home culte i llegit va tallar el coll a la seva dona. El trencament amb l’Èlia porta l’Albert Jordi a posar-se en contacte amb dos expresidiaris amb qui va coincidir a la presó, a partir d’aquí i com si de la Juerga catalana de l’Albert Pla es tractés, Sala condueix els personatges al límit, un límit físic i moral.

Persecució és una de les grans novel·les de l’any, per la consistència, pel viatge i per plantar-nos davant els morros que tots podem traspassar la línia del mal, la pregunta és, hi ha camí de retorn un cop has creuat el límit? Hem de comprendre el mal? Són preguntes que et ballen pel cap un cop tanques el llibre, amb un final de clímax narratiu d’aquells que no oblides.

El poder, el negoci immobiliari, les drogues, el racisme, la violència són la cara de la moneda que els catalans de bon fer no volen ni contemplar. Els perdedors de Toni Sala també formen part de la societat i de la literatura catalana, per sort nostra.

Edita L’Altra editorial

Dissabte, 29 de juny de 2019

Som al juny i fa calor, molta calor, tanta com la que fa el juny de 1969 quan la reina Juliana visita una localitat holandesa. Tot el poble l’espera amb nervis, mudats i suportant estoicament una calor que fa de mal portar en un país del nord. La família Kaan no en són l’excepció, la petita Hanne i la mare arriben tard a la cita fet que desperta la tendresa de la monarca que li fa una moixaina saltant-se el protocol.

Un cop acabada la visita, la reina abandona la localitat per seguir amb el programa establert mentre es baralla amb els assessors per treure’s els guants i fumar una cigarreta. La petita Hanne està cofoia amb el gest de la reina, arribada a casa juga a fora de casa amb el gos quan la furgoneta del forner passa i l’atropella sense fer soroll.

Juny comença i acaba a la mateixa localitat amb la visita de la reina Juliana, quaranta anys explicats en un sol dia. Anys de melancolia, silenci i incapacitat per digerir la tragèdia que marcarà la vida de la família Kaan i la resta de població. En qüestió de minuts la vida es capgira, la família que no havia d’oblidar aquell dia de juny per la visita de la reina, no l’oblidarà mai per la mort de la petita Hanne.

Bakker torna a fer una feina d’orfebreria amb Juny, una novel·la ambiciosa que requereix de la destresa del lector per anar seguint les pistes que Bakker traça i així lligar tots els fils d’una novel·la que és lenta, pausada com les tardes caloroses de l’estiu. En paraules de l’autor: “no em preocupa tant la història sinó l’atmosfera, m’agrada que els meus llibres tinguin una atmosfera molt forta.”

Els silencis, els espais narrats i la natura són una constant en l’obra de Bakker, la incomunicació i sentir de les famílies, la incapacitat de pair el dolor, de gestionar una pèrdua. És excepcional el personatge de la mare, l’Anna Kaan, i el seu recurs de tancar-se a l’altell del paller, quan no pot més, quan sent que les llàgrimes se li escapen, l’Anna s’enfila entremig del bestiar i s’estira a la palla. Els germans s’han fet grans però per sempre el dolor de la pèrdua de la germana condicionarà el seu caràcter. Un es planteja vendre la granja, l’altra neteja la tomba i l’altra erra com pot.

Juny és un exercici de constricció emocional. És com si fos un quadre gegant on la vida de la gent ha quedat aturada en el temps, el 17 de juny de 1969 quan la reina visitava el poble i la petita Hanne moria. No espereu una trama trepidant sinó un joc de miralls amb les diferents veus que narren el mateix fet des de punts de vista diferent. Ens agrada Bakker, molt!

Traducció de Maria Rosich

Edita Raig Verd en català/castellà

Diumenge, 16 de juny de 2019

Ha calgut que passessin mesos abans no pogués parlar d'aquest llibre. Després de llegir-lo la paraula que em venia al cap era silenci com a mostra de respecte a Charlotte Delbo i a totes les supervivents dels camps d'extermini.

Al mes de març a la llibreria vam dedicar-li un vespre amb la seva traductora, la Valèria Gaillard, l'editora Maria Bohigas mentre fèiem parella de ball amb la Marta Marín-Dòmine i el seu Fugir era el més bell que teníem. 

Ha calgut una tercera trobada amb el llibre per explicar-vos com n’és de necessari. Fa uns dies vaig rebre un correu de l’editorial que ens proposava a unes quantes llibreries de trobar-nos al jardí de l’editorial i fer un club de clubs. És la segona vegada que enfilo cap al Carmel, cap a casa d’en Joan Sales i em sembla el lloc més bonic del món, unes parets que són història, patrimoni viu i material de la nostra cultura. Poder anar-hi i fer-ho amb aquelles persones que van començar sent clientes, lectores per passar a ser companyes de vida és una oportunitat que no podíem deixar escapar. Per això, ahir dissabte 15 de juny vam enfilar cap a dalt de tot de la muntanya disposades a parlar de la Delbo i La mesura del nostres dies. Delbo militant del Partit Comunista, amant del teatre va ser deportada per la seva vinculació política i per formar part de la Resistència, després de l’afusellament del marit, Delbo va ser deportada a Auschwitz i alliberada de Ravenbrück el 23 d’abril de 1945.

No sé

si encara podreu fer

alguna cosa amb mi

Si teniu el valor d’intentar-ho 

Delbo a La mesura dels nostres dies dona veu a tot de dones que com ella van sortir del camp. Vint anys després de l’alliberament dels camps i fruit de les converses atresorades durant els anys, Delbo fa un exercici de ficció fent parlar dones que no són ella. Com deia la Maria Bohigas: “ fa un treball de reconstrucció, Delbo fa de filtre i destil·la què hi ha d’inoblidable en cada història de vida.” Entre testimonis i com un alè hi trobem alguns dels seus poemes:

Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

quan és d’un altre lloc

inimaginable pels altres

que difícil és tornar

La mesura dels nostres dies és un artefacte literari de primera magnitud, Delbo fa servir la mort d’una d’elles com a punt de trobada de totes aquestes vides que es troben per anar al funeral d’una companya. En el trajecte el testimoni i la mirada de l’experiència de sobreviure després del camp. Els sentiments d’incomprensió, d’astorament, de saber-se mortes en vida, de no poder parlar ni dir perquè saben que ningú les entén. Com deia la Valèria Gaillard elles tenen un lèxic propi del camp que només elles poden comprendre. Tenen sentit aquests llibres preguntava la Maria ahir? Llibres com els de la Delbo sí, per la qualitat literària, gens banal, ni frívola i per recordar-nos que totes aquelles morts no van ser en va, els ho devem i ens ho devem com a espècie. Delbo narra molt bé com la sororitat entre dones va fer possible viure i resistir la barbàrie, no deixar-se caure i mantenir els ideals. Moltes de les dones deportades més enllà de pertànyer a una minoria, una religió eren dones compromeses, que formaven part de la clandestinitat. Tornar a la vida després del camp i enfrontar-se a la nova realitat i descobrir el que els amagava la Unió Soviètica per la qual havien lluitat, va ser una experiència difícil de suportar.

“Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Asuschwitz.”

Delbo després del camp es va dedicar al teatre en cos i ànima, vestida de seda i llana caixmir amb el número del camp tatuat al braç. Dignitat, exemple i admiració.

Una experiència molt bonica la d'ahir, haver compartit sota un til·ler aquest llibre amb els companys de Cal Llibreter, Casa Usher, La Tribu i tots els lectors amb la Maria com amfitriona sota un cel ennuvolat que ens va regalar uns raigs de sol reconfortants al capvespre.

Traducció de Valèria Gaillard

Edita Club editor

Dissabte, 9 de juny de 2019

A partir d’ara quan em demanin una novel·la d’amor, somriuré per dins i els donaré aquest blues que sona a Beale Street mentre la Tish i en Fonny es donen la mà i passegen pels carrers del barri que els ha vist néixer. Som a Nova York als anys 70, la Tish i en Fonny són dos afroamericans que es coneixen des de petits del barri però que es fan inseparables arran d’una baralla a la sortida de l’institut.

En Fonny és un jove que no acaba d’encaixar a la família, l’únic que sembla estimar-lo i entendre’l és el pare que fa de sastre. La mare és una devota egoista que només pensa en l’església i a trobar dos marits com cal per les dues filles estirades i pretensioses que té, dues germanes que només aspiren a trobar un marit que les mantingui.

La Tish ve d’una família una mica esbojarrada, imperfecta però que s’estima amb bogeria, una família que li dona la força per mirar de ser diferent en un barri on tothom es punxa, roba i l’esperança de vida no és massa elevada. La Tish i en Fonny un dia s'adonen que estan bojament enamorats, que sempre s’han tingut però no havien descobert l’amor i respecte que sentien l’un per l’altre. En Fonny és escultor, treballa la fusta: “En Fonny havia descobert alguna cosa que podia fer, que volia fer, i que el va salvar de la mort que esperava els nanos de la nostra edat. Encara que la mort prenia moltes formes diverses, encara que la gent moria aviat i de maneres diferents, la mort en si mateixa era una cosa ben senzilla com una plaga: als nanos se’ls havia dit que no valien una merda, i tot el que veien al seu voltant ho confirmava.”

La Tish i en Fonny desafien les regles, ets negre i no pots sortir del barri, però la força de l’amor empeny en Fonny a trobar un lloc on malviure i treballar. El llogater s’enamora de la parella per la força i esperança que projecten, el barri és tranquil i no han de patir, només han de vigilar amb la policia, un cos corrupte, podrit i racista. Un vespre quan la Tish compra tomàquets és agredida per un blanc que es creu amb tots els drets, el testimoni de la senyora de la botiga a favor d’ella i d’en Fonny no cau gens bé al policia del barri, la premonició no trigarà a fer-se realitat quan en Fonny és acusat d’haver violat una dona porto-riquenya.

James Baldwin construeix la novel·la a partir del records de la Tish que va narrant el present més cru i dur quan en Fonny és ingressat a la presó i ella descobreix que espera una criatura. A partir d’aquest moment, les famílies de l’una i de l’altre fan tot el que està a les seves mans per mirar de treure’l d’un lloc d’on no hauria hagut d’entrar mai.

És difícil sobreviure en un barri on la violència campa alegrament, però encara ho és més quan aquesta parella persisteix en trencar el patró i aspira a estimar-se i existir en un barri que no està pensant per ells. La solidaritat que es desplega al voltant de l’amor que es professa la parella és l’esperança en tanta foscor.

“Ara en Fonny sap per què és a la presó, per què és on és; ara gosa mirar al seu voltant. No és aquí perquè hagi comès un crim. Sempre ho ha sabut, però ara ho sap d’una altra manera diferent. A l’hora dels àpats, a les dutxes, pujant i baixant les escales, de nit, just abans que tots es tornin a tancar a la cel·la, mira els altres, els escolta: ¿què han fet, ells? No gran cosa. L’autèntic crim és tenir el poder de col·locar aquestes persones allà on són i deixar-les allà tancades. Aquests homes captius són el preu ocult d’una mentida oculta: els justos han de poder identificar els condemnats. L’autèntic crim és tenir el poder i la necessitar de manar els condemnats.”

Baldwin va ser un activista pels drets dels afroamericans, dels homosexuals i dels moviments d’alliberament nacional, en la seva obra la lluita per tots ells hi és present. El blues de Beale Street és una novel·la d’amor tan ben escrita que us emocionarà alhora que us farà aixecar el puny ben enlaire tal com fa en Fonny quan s’acomiada a través del vidre de la presó quan la Tish el va veure. Escrita als anys setanta del segle passat i tan necessària encara ara quan el poder segueix en mans dels mateixos.

Traduïda per Oriol Ampuero

Editada en català per Edicions de 1984 i en castellà per literatura Random House

Dissabte, 1 de juny de 2019

Dorothy Caliban és una mestressa de casa que s’ocupa de les tasques domèstiques mentre espera que el marit torni de la feina. En un barri residencial de jardins impecables, cuines impol·lutes, roba estesa i plegada i un beure a punt per quan ells tornin a casa.

La Dorothy posa la ràdio perquè li fa companyia i evita que embogeixi, la sent de fons i li serveix per no capficar-se en el seu dolor. Les notícies d’última hora anuncien que un animal estrany i perillós, semblant a un llangardaix gegant, s’ha escapat de l’Institut Jefferson d’Estudis Oceanogràfics. La Dorothy apuja el volum de l’aparell per sentir aquella notícia que fa atemorir el poble, l’animal ha matat els vigilants que el custodiaven i corre sense control. La Dorothy el que no sap és que en Larry, així l’anomenarà, trucarà a la porta de casa.

El que podria ser una novel·la de terror i de ciència ficció es converteix en una cartografia de la tristesa femenina. En Larry i la Dorothy viuran una història d’amor apassionada mentre compartiran el dolor del fill no nascut i la incomprensió del marit i dels experiments patits per part d’ell. La senyora Caliban és una novel·la sobre el terror domèstic que ataca la vida de moltes dones educades per aguantar i resistir en pro del matrimoni.

Rachel Ingalls va escriure aquesta novel·la els anys 80 i no ha estat recuperada fins fa poc, en plena època d’apoderament femení reivindicar la senyora Caliban també és una revolució.  

Ingalls escriu una novel·la breu que recorda a Les formes de l’aigua de Guillermo del Toro, però és clar Ingalls ja l’havia escrit abans, però era una dona, una escriptora de tantes ocultes amb coses interessants a dir.

Recórrer a un animal per poder parlar d’allò més domèstic és un recurs literari  que coneixem des del germans Grimm, aquest llangardaix gegant amant dels alvocats és una metàfora d’aquesta solitud pregona que sent la Dorothy, tancada en un món de qui no espera massa d’ella i que en canvi, la culpa i l’apunta de la pèrdua del fill. Un llangardaix que l’escolta, l’abraça, la bressola i l’estima per tots els racons de la casa, mentre en Fred ni tan sols sap com acostar-s’hi.

“Continuava sense pensar que s’estigués tornant boja. Però ara sentia una certa aprensió, abans d’engegar l’aparell. Quan les veus o la música començaven a sonar, es posava contenta i es relaxava. Tan sols quan s’adonava que estava sentint un dels missatges especials, es quedava expectant i l’envaïa una certa alarma. El que no volia era sentir res més sobre tenir un fill, ni sobre ella i el Fred i el seu matrimoni. Tot i així, n’hi podria haver d’altres. No li havia explicat a ningú que els sentia, i encara menys al Fred. Esclar que no.”

Traduït per Marta Hernández i Zahara Méndez

Edita Minúscula en català i castellà

Dissabte, 25 de maig de 2019

Dissabte plujós, gris que contraresta el sol i la calor asfixiant del Mercury Topaz, el cotxe on viuen la Pearl i la seva mare, en un parc de caravanes de Florida. La Pearl en té catorze i ha viscut sempre dins d'un vehicle aparcat que havia de ser una solució temporal a la fugida de casa de la seva mare, la Margot France, que es va quedar embarassada quan en va fer disset.

La Margot provenia d'una família molt adinerada, educada en l'exquisidesa i en l'art, tocava el piano com els àngels, però al pare li molestava, no la suportava des que havia perdut la seva dona. La Margot pareix a casa, sola a la banyera, embolcalla la Pearl, agafa quatre coses boniques i pren el Mercury Topaz que li van regalar quan en va fer 16, fuig i fa parada en el parc de caravanes que acabarà convertint-se en la seva llar. Viure dins del cotxe havia de ser un solució temporal, però passen els anys i la Margot i la Pearl no troben mai l'estabilitat econòmica que els permeti tan sols mudar-se a una de les caravanes del parc. 

La mare treballa fent la neteja d'un hospital de veterans de guerra que hi ha a prop del parc. En el parc hi conviuen tota una sèrie de gent que semblen no importar ningú, són la ferralla d'una societat que mira cap a les platges càlides i boniques de la costa de Florida. 

La Pearl va a escola però sempre amb el temor que els serveis socials apareguin i que una grua retiri la seva llar, un cotxe que la mare manté impol·lut amb un joc de porcellana de Llemotges i floretes. L'entorn és hostil, viuen al costat d'un abocador i d'un riu on els caimans hi deixen els ous perquè neixin les cries.

"I jo? Jo em vaig criar en un cotxe, i quan vius en un cotxe no t'espanten els llamps ni els trons, el que et fa por de debò és una grua."

La Margot busca algú que l'acaroni, que la faci sentir especial i quan arriba l'Eli al camp la Pearl té clar que estan perdudes. La Pearl detecta el perill immediat que suposa un home com l'Eli, però veu com la mare hi cau rendida i "a partir d'aleshores tot el que li va caldre va ser xiular quan la necessitava." 

Amor armat és una novel·la sobre l'amor fallit entre humans que el substitueixen per l'amor incondicional a les armes. Ben aviat la Pearl descobrirà que totes aquelles ànimes que viuen en caravanes són fruit de l'amor armat, quan el lèxic familiar passa per les pistoles, els rifles i tota mena d'objectes que tenen per objectiu sembrar el pànic es fa difícil estimar sense estar alerta i teixir relacions sanes i de confiança. Els dies passen i la Pearl és desplaçada del Mercury on ha viscut tota la vida perquè l'Eli i la Margot puguin estimar-se. 

"Mentre les gotes de pluja anaven farcint de punts el parabrisa, jo sentia la veu de la mare, que m'omplia com si fos una cançó. Feia així: "Quan una noieta perd la mare, perquè la mare es converteix en el blanc de pràctiques d'un foraster, fins i tot la pluja cau amb elegància."

Jennifer Clement ens va sorprendre amb Ladydi, una novel·la sobre el narcotràfic. Filla de diplomàtics ha viscut gran part de la seva vida a Mèxic on ha estat testimoni del tràfic de persones, drogues i armes que s'han convertit en els seus arguments de denúncia d'una societat que defensa les armes com un dret individual mentre oblida tot el que la indústria armamentista comporta. Clement escriu i descriu personatges que no tenen glamur, que són part de la societat que no volem veure. Florida més enllà de ser el lloc de vacances de molts americans de la tercera edat és també un lloc on les armes troben persones a qui estimar. 

Clement dona vida i fa parlar en primera persona la Pearl, una veu innocent d'una nena, després adolescent, que acaba en una casa d'acollida d'on només pot fugir perquè entén que l'amor i l'altruisme que rep no són per ella ja que està condemnada a viure entre trets i armes. 

Clement va presidir el PEN de Mèxic durant anys, i és des del 2015 la primer dona a presidir el PEN Internacional, Clement fa dels seus llibres una arma literària per fer-nos reflexionar sobre el preu que estem disposats a pagar en nom d'una pretesa seguretat que cada cop ens fa viure més empresonats. Clement es confirma com una gran veu literària, valenta i necessària que es mereix molts lectors.

Traduïda per Ricard Vela

Edita Més llibres i Lumen 

Dissabte, 18 de maig de 2019

Vaig llegir Istanbul, Istanbul farà gairebé un any amb el cor encongit i no he estat capaç de parlar-ne fins avui. Dijous vaig tenir el privilegi de compartir dinar amb l'autor Burhan Sönmez, uns quants llibreters i els seus editors i m'ha vingut la necessitat de parlar-vos del llibre i de la tertúlia amb ell. Istanbul, Istanbul és un llibre sobre la ciutat, però també és un llibre sobre allò que no veiem de la ciutat, el subsòl on la dissidència teixeix xarxes i on la policia tortura sense pietat. Quatre homes estan tancats en una cel·la mentre esperen ser interrogats, a l'altra banda del passadís tancada també hi ha una dona a qui no sentim la veu, però ens podem imaginar la tortura i el patiment a què és sotmesa. Els homes per mirar de suportar la situació que viuen es dediquen a fabular sobre la ciutat d'Istanbul, els seus carrers i la seva gent. Com si fossin a la caverna de Plató, les llums i les ombres del que els arriba des de fora els dona l'oxigen necessari per sobreviure cada vegada que la porta de ferro s'obre.

"Un arbre només reverdeix i dona fruits. Els humans són diferents, van aprendre a somiejar. No poden estar satisfets amb el que ja existeix. És per aquesta curiositat per l'invisible que fan arracades de coure i construeixen palaus de pedra. La ciutat és la terra dels somnis, deia el meu pare, ofereix oportunitats infinites i allà els humans no formen part de la natura, en són els escultors." 

L'Estudiant Demirtay, el Barber Kamo, l'Oncle Küheylan i el Doctor demostren el poder de la literatura per evadir-se del cos, els colpegen, els humilien però ells no deixen de parlar i somiar en la ciutat que anhelen i que voldrien. És un llibre d'una bellesa aterridora, poètic, les històries orals són el vestigi d'una tradició d'una ciutat punt de trobada de diverses cultures. Els protagonistes recorden la bellesa d'Istanbul per suportar el patiment.

"A Istanbul, el pa i la llibertat eren dos desitjos que requerien que un fos esclau de l'altre. O renunciaves a la llibertat pel pa o sacrificaves el pa per la llibertat. Era impossible obtenir-los tots dos alhora. Els joves del barri volien canviar aquest destí, somiaven un futur nou a l'ombra dels rètols lluminosos."

Burhan Sönmez és un autor kurd que escriu en turc perquè quan ell anava a l'escola el kurd estava prohibit, 20 milions de kurds parlen una llengua que no poden ni escriure ni llegir perquè sempre ha estat perseguida. Els kurds tenen una tradició literària oral, poètica i d'aquí que l'obra de Sönmez respiri aquestes influències de la llengua materna tal com ens explicava durant el dinar. Sönmez que ha tornat a Turquia recentment és també advocat i defensor dels drets humans, ferit per un assalt policial durant una manifestació va haver d'exiliar-se a Londres per rebre tractament, va ser durant la llarga recuperació que va començar a escriure. Sönmez després d'anys d'exili i de tenir doble nacionalitat ha decidit tornar a Turquia per estar al costat dels joves que planten cara a Erdogan, per mirar d'enderrocar un personatge que controla els mitjans, la policia, els jutges, que persegueix escriptors i empresona ciutadans innocents diàriament. Un Erdogan que quan se sent afeblit ataca els kurds perquè això li dona rèdit, un Erdogan que compta amb la complicitat d'alguns líders europeus mentre la bella Istanbul és testimoni de la barbàrie. La literatura pot salvar-nos de l'horror ens deia Sönmez i això és el que fa aquesta novel·la. Sönmez ens explicava que els clubs de lectura s'han convertit en la resistència, allò que no es pot dir en veu alta al carrer es pot dir a través d'un llibre. Sönmez que està escrivint una nova novel·la en turc i alhora en kurd, per retre homenatge al seu poble, perquè a l'exili i de manera autodidacte l'ha après com ho fa la comunitat kurda a l'exterior que ha fundat editorials i fan de promotors d'una llengua que és el símbol de resistència d'un poble, on les dones abanderen una causa de manera digna i admirable. Sönmez té un discurs que podries escoltar durant hores, és savi, mesurat parla dolçament però les paraules que diu són contundents, fruit de l'experiència viscuda, de sobreviure i de lluitar cada dia per la llibertat d'expressió i d'opinió. Alliberar Istanbul és el primer pas per recuperar la democràcia d'un país per després continuar la lluita dels pobles que hi conviuen. 

A la dedicatòria en Burhan va escriure "esperança i somnis per sempre."

Gràcies Aniol i Valeria per regalar-nos una estona amb ell.

Traduïda per Pelin Dogan

Editada per Edicions del Periscopi en català i Minúscula en castellà

Dissabte, 11 de maig de 2019    

És l'últim viatge que faré a Holt, em resistia a llegir Benedicció perquè sabia que era el meu comiat a un lloc literari que guardaré per sempre en la memòria. Haruf sorprèn sempre i aquest tornar a Holt també ens reservava un final íntim, la benedicció volguda d'algú que està al final dels seus dies, que s'acomiada del món de manera conscient i mirant d'arreglar allò que no va acabar de saber fer en vida. 

Benedicció tanca una trilogia de llibres independents però ubicats en el mateix espai als que també podríem afegir Nosaltres en la nit. Un paisatge, una gent que te'ls sents molt teus a mesura que t'hi endinses. A Benedicció tan sols s'esmenta alguns dels personatges coneguts en els dos volums anteriors, el temps passa i són record. En aquest volum la veu narrativa és la de Dad Lewis que es troba en fase terminal i mira de passar els últims dies amb la dona i la filla, li pesa no haver sabut acceptar el seu fill Frank amb qui fa anys que no es parla. A la casa del costat, s'hi acaba d'instal·lar una nena, que ha perdut la mare i és acollida per l'àvia. Una nova vida comença a Holt mentre una altra se n'acomiada. Una nena que mira d'ubicar-se i en Dad Lewis que fa balanç dels seus anys al capdavant de la ferreteria del poble, de la relació amb els treballadors i clients de tota la vida. Una filla, la Lorraine, que torna per acompanyar el seu pare en els últims passos del trajecte vital mentre es pregunta quin és el seu lloc al món. La Mary, l'esposa del Dad, que aprofita per mirar de localitzar el fill i restablir uns vincles malmesos. Holt és una comunitat a qui costa d'assumir els canvis.

Haruf té un do narratiu, una mirada profunda sobre la quotidianitat que només és a l'abast de les grans plomes, fer especial allò que és comú. Acabar la trilogia deixa una gran sensació de buidor i tanmateix, el consol de poder-hi tornar, llegir per rellegir.

Envejo la Marta Pera que els ha traduït perquè hi ha degut conviure amb gran intensitat, coneixent les misèries però també les celebracions de tots i cadascun dels personatges.   

Traduït per Marta Pera Cucurell

Edita Edicions del Periscopi Literatura Random en castellà

Dissabte, 4 de maig de 2019

M’agrada parlar de l’Anne Tyler com una teixidora d’històries perquè és capaç d’anar trenant tot de vides que acaben confluint. Tyler té alguna cosa de les grans novel·les clàssiques corals amb molts personatges, tots orquestrats per donar sentint i contingut a l’obra. Tyler té una escriptura senzilla en aparença i més profunda del que puguis imaginar, narra les petites coses de la vida, els instants que tot ho capgiren. M’agrada com construeix les històries sempre amb un incident, una anècdota que li permet anar presentant els personatges i l’argument, trigues a saber on et vol portar però després tot encaixa.

No he estat conscient de com m’agrada la Willa, la protagonista, fins que han anat passant els dies i no me la puc treure del cap. Mentre llegia La dansa del rellotge pensava que li faltava tremp narratiu i que no sabia on em duia, però la Tyler sempre sorprèn i la Willa necessita més de 60 anys per prendre les regnes de la seva vida.

Coneixem la Willa Drake en quatre moments, quan encara viu amb els pares; casada amb el primer marit; casada amb el segon marit i als 61 anys. La Willa i la seva germana creixen en una família amb una mare que sovint desapareix, histriònica, alterada i amb uns nervis a flor de pell que fa que la relació amb les filles sigui nul·la mentre el pare desbordat mira d’arribar a tot arreu. La Willa es casa, te dos fills i fa el que s’espera d’una bona esposa entregada, el marit mor en un accident de cotxe mentre feia el merda a la carretera en un atac de pretensió masculina. La Willa es torna a casar i s’instal·la a Tucson amb un jubilat a qui només li importen les partides de golf i la vida social al club. Quan ja han tocat els tres quarts del camí de la vida, just en l’últim quart, d’aquí el nom de la dansa del rellotge, la Willa rep una trucada d’un estrany, la filla d’una antiga xicota del seu fill Sean ha estat ferida per una bala i algú s’hauria de fer càrrec d’una nena, el gos i la casa mentre la noia és a l’hospital. La Willa sense entendre massa de què va la cosa i sense saber res d’aquesta nena, pren un avió cap a Baltimore acompanyada del marit. La trucada del veí que confon la Willa amb l’àvia de la nena perquè troba el seu telèfon anotat a la nevera de la cuina és el pretext perquè la Willa Drake surti de la seva zona de confort, abandoni els luxes per passar viure en una caseta sense pretensions en un barri de gent singular que en mica en mica l’acullen amb els braços oberts. La Willa que fa el viatge seguint el costum del que sempre s’espera d’ella, que obeeixi, de sobte es troba en un nou entorn amb uns personatges que marcaran un punt d’inflexió en el seu últim quart de vida, la Willa passarà comptes amb una germana absent, amb els dos fills i amb el marit, per fi la Willa ballarà al seu so.

Sembla una novel·la innocent, però Tyler sap molt bé què vol dir-nos, com i el que pretén, la resta ho fa la literatura. Que visqui la Tyler, reivindiquem-la abans no sigui massa tard.

Traduïda per Marc Rubió

Edita Proa, en castellà la podeu trobar a Lumen.

Dilluns, 8 d'abril de 2019

"La meva mare va morir en el moment que vaig néixer jo, per això en tota la meva vida no hi ha hagut res que s'hagi interposat entre la meva persona i l'eternitat; sempre he tingut al darrere un vent orc i negre."

Així de contundent arrenca la novel·la de Jamaica Kincaid en veu de la Xuela una dona ja gran de mare caribenya i pare escocès. A la vellesa, Xuela reconstrueix la seva vida i ho fa partint del naixement, en el moment d'arribar el món la mare mor i el vent orc i negre s'instal·la a la seva vida, el pare un policia amb ànsies de poder, desbordat per la situació deixa la Xuela amb una bugadera, de tant en tant quan va a recollir les camises netes i planxades visita la seva filla, les visites en mica en mica es van espaiant i la Xuela creix sense que ningú l'estimi i la tingui en compte. No serà fins que el pare trobi una nova parella que decidirà anar a buscar-la, però la parella veu la Xuela com una rival per ella i els seus fills.

La Xuela és bona estudiant, intel·ligent, rebel i en els llibres va trobant el camí que cal seguir, però no tindrà una vida fàcil, recordem que les illes del Carib són una colònia de l'imperi britànic i els afro-caribenys són els qui menys drets tenen i les dones, evidentment, encara menys. La Xuela es farà a si mateixa, patirà humiliacions, vexacions però segueix amb el pas ferm i decidit. La Xuela en un moment determinat decideix que mai més ni res ni ningú decidiran per ella.

“Ens vam quedar allí, tots tres, en un petit triangle, una trinitat, que no s’havia creat al cel, que no s’havia creat a l’infern, una trinitat muda. I vet aquí que en aquell moment hi havia una persona que pertanyia als derrotats, una altra, als resignats, i una altra que havia canviat per sempre més. Jo no era del bàndol dels derrotats; no era del dels resignats. A tocar teníem un ricí que creixia sense que el cuidés cap mà humana; hi vaig clavar la vista perquè volia recordar-me de recollir-ne les llavors quan fossin madures, d’extreure’n l’oli i de beure-me’l per netejar-me les entranyes.”

Jamaica Kincaid que ja ens va seduir amb la novel·la d'iniciació, Lucy, ara ens revolta i empeny amb la Xuela, la Lucy i la Xuela comparteixen aquesta manca d’amor matern. La Lucy perquè és vista per la mare com un destorb i la Xuela perquè ni tan sols arriba a conèixer-la, tot i que la Xuela la somia però no arriba a veure-li mai la cara. Si bé Lucy és una novel·la d'entrada a l'edat adulta, Autobiografia de la meva mare és una novel·la d'afirmació en dos sentits, afirmació com a ésser i com a dona però també d'afirmació nacional i de denúncia del règim colonial.

Kincaid escriu aquesta Autobiografia de la meva mare amb un estil eixut, directe i dur. És immensa aquesta novel·la, breu però intensa, cada paràgraf cal mastegar-lo perquè amaga una veritat. Res no és gratuït i la prosa conté un simbolisme gens fàcil de traduir, un bravo per la Carme Geronès. La Xuela no és una protagonista fàcil, és al bàndol dels perdedors i és dona, ella però es construeix lliure renunciant a la maternitat i reivindicant condició social i racial.

Llegiu la Kincaid, eterna candidata al Nobel de literatura, ara en català i en edició de Les hores, bravo!

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores/ Txalaparta en castellà

Dissabte, 30 de març de 2019

Corren temps incerts, sense sentit, la violència plana en boca d'uns, el racisme i el masclisme s'evidencien sense vergonya, per sort tenim la ficció com a refugi i mirall per comprendre i entendre el món. La Rosa Rey, editora discreta i fantàstica lectora, em va suggerir de fer un cop d'ull al nou llibre de l'Alba Dalmau, El camí dels esbarzers. Quan la Rosa et convida a llegir un text, només li pots fer cas. Entrar en una ficció per mirar de comprendre el nostre entorn.

"Al poble tots reconeixien el soroll de la pick-up d'en Simon. Fins i tot a dins de casa, amb la remor dels ventiladors, el brunzit insolent de les mosques i els nens corrent amunt i avall, quan sentien aquell so sabien que en Simon acabava de tornar del graner. Només calia tancar els ulls per visualitzar nítidament la furgoneta resseguint el revolt de l'entrada de Sandville, aixecant una polseguera que t'omplia la boca de sorra si estaves prou a prop per saludar-lo quan arribava."

El camí dels esbarzers és un conjunt de relats acollits al poble de Sandville, amb personatges que ara entren en escena, ara s'amaguen per tornar a sortir més tard. Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora. Així com a Alicia Kopf marxava fins a la gelor de l'Antàrtida per parlar-nos d'allò que tant mal li feia, Dalmau se situa en aquest Oest que tantes vegades hem vist a les pel·lícules, on els més pobres tenen dificultats per sobreviure a un clima que els asfixia. Sobresortir no està ben vist i els problemes es resolen d'amagat. En aquesta Amèrica profunda hi trobem la Sara Light que té uns oncles a Nova York i és l'única que gosa desafiar el poble amb vestits, talons i portant una banda de músics, tots negres, provocant un daltabaix del que Sandville li costarà refer-se. Excepcional també és el relat de les dues germanes inseparables fins que una s'enamora del metge del poble, el joc i la manipulació estan servits. Sandville és una població que serveix a l'autora per denunciar la pobresa, el racisme, el masclisme i en mostra la tradició i la quotidianitat d'aquells que no han conegut res més, m'ha fet pensar en els personatges de Tot és possible, d'Elizabeth Strout, antiherois que brillen literàriament.

Dalmau té ploma de cirurgiana i talla en el lloc precís per mostrar-nos la part més fosca dels humans per sargir-la i fer veure que no ha passat res. La metàfora dels esbarzers que punxen i alhora ens donen fruits dolços està molt ben triada, no en va en aquest camí dels esbarzers de Sandville hi tenen lloc alguns dels moments àlgids dels relats. Els habitants són uns supervivents que no dubten gens a fer servir totes les seves armes per redimir les pors  i les enveges. Són personatges que podrien seure al cafè trist de la McCullers, perdedors i antiherois a qui la vida només ha donat una oportunitat.

Dalmau té veu pròpia i aquest llibre és una de les grans sorpreses d'aquest 2019 que esperem que trobi el seu camí, una alegria per la literatura catalana.

La fotografia de la coberta és d'Israel Ariño, una sèrie de les seves fotos van servir d'inspiració per crear aquestes personatges de novel·la.

Edita Angle editorial

Diumenge, 17 de març de 2019

“¿S’hereta l’exili? Hi ha qui em diu que, si jo hagués tingut fills, ara serien canadencs i s’esvaniria el “Què faig aquí?” que fins fa poc m’esclatava diàriament com una bomba d’aigua i em negava d’angoixa.”

El pare de Marta Marín-Dòmine es va haver d’exiliar per partida doble, quan era una nen i el seu pare anarquista fugia de la dictadura de Primo de Rivera i quan amb 14 anys es va fer soldat voluntari de l’aviació republicana. La Marta va créixer amb l’exili fins al punt que ha estat errant per molts països fins que va trobar el lloc, lluny, molt lluny de casa per gosar obrir el que el seu pare havia deixat per escrit.

Marta Marín-Dòmine escriu a Fugir era el més bell que teníem les memòries del pare que alhora són la seva vida. Ho fa ficcionant i prenent la distància física i emocional que li dona viure al Canadà, on és professora a la universitat Wilfried Laurier. Marín-Dòmine especialista en literatura del testimoni decideix deixar constància del passat familiar amb un exercici estilístic impecable, que talla i reflexiona sobre l’exili i el llegat familiar que deixa.

L’autora estableix un diàleg amb el pare que li permet anar bastint a través dels records i els escrits del pare el seu present. Marín-Dòmine no escriu des del trauma sinó des de la pell perquè la memòria perviu en nosaltres. Si bé la memòria requereix un procés de dol, després cal donar veu a les segones generacions de l’exili per poder construir i reconstruir el present. És en aquesta reconstrucció on els records dels estius d'infantesa a França, de les ciutats conegudes i viscudes, de les maletes fetes i desfetes ja no fan mal.

Marín-Dòmine ha escrit un dels llibres que més m’ha impactat en el que portem d’any. És un llibre breu i colpidor de com sobreviure a l’exili després d’errar per llocs físics i mentals.

“Contràriament a l’exili, l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis. D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n’és a perpetuïtat.”

Fugir era el més bell que teníem és un exercici de vèncer el dolor acumulat durant molts anys, des dels murmuris d’infantesa, el no entendre i no saber, passant per la presa de consciència ideològica, ser en un bàndol i no en l’altre i sentir el deute de donar veu als que t’han precedit.

“Escriure és un intent de donar forma a l’impacte d’aquells murmuris sentits en la infantesa, i que moltes vegades venien a trencar la placidesa màgica de les nits d’estiu, la ruta en cotxe durant les vacances, les taules de família durant les celebracions. En els murmuris hi havia condensada la por i la ràbia. El record encara proper d’una guerra passada, l’homenatge als morts, als que viuen a l’exili. Al silenci dels que s’havien quedat. Els murmuris són una llengua estrangera. Una llengua amb paraules mig dites que s’acompanyen sovint de comportaments irracionals, a voltes cruels. Els murmuris poder ser monuments a la memòria.”

L’autora ha deixat de fugir, ja no és un deute amb el passat, ara ja pertany a un lloc on pot dir-ne casa, el Canadà.

Edita Club editor

Dissabte, 9 de març de 2019

De la mà de L’Altra editorial ens arriba, en català, un clàssic de la literatura nord-americana. Una novel·la de pinzellades autobiogràfiques de Betty Smith que ens narra la història de la Francie Nolan, a qui primer coneixem observant la vida amb ulls de nena, per acompanyar-la més tard en l’adolescència i acomiadar-la com a dona al Brooklyn de principi de segle XX.

La Francie Nolan creix i llegeix a l’ombra d’un arbre en un dels barris més pobres de la ciutat. Els Nolan una família d’origen italià i germànic malden per sobreviure en una ciutat que no els ho posa gens fàcil. La Francie, sempre amb un llibre sota el braç, persegueix el somni de viure amb dignitat i no només de sobreviure com els “Arbres del Cel”. Els dissabtes són els dies per somiar i per estar content, tothom cobra la paga i la Francie s’asseu a l’escala d’incendis mentre gronxa les cames per damunt de les fulles de l’arbre i somia que hi viu.

“L’arbre que creixia al pati de la Francie era d’aquesta mena. Els seus paraigües de fulles s’estenien sobre, al voltant i sota l’escala d’incendis del segon pis. Una noia d’onze anys, asseguda en aquesta escala, es podia creure que vivia en un arbre. I això és el que la Francie s’imaginava cada dissabte a la tarda durant l’estiu.”

Els dissabtes també eren el dia d’anar amb el seu germà a cal drapaire per després revendre alguna cosa i poder portar alguna moneda a casa que la mare guardava amagada dins l’armari perquè el pare, en Johny Nolan, no se la begués mentre cantava al bar. El pes de la família recau en la Katie que s’eslloma per tirar endavant la família i intentar que els seus fills estudiïn i llegeixin. Dividida en circ parts, Creix un arbre a Brooklyn desgrana com la Katie i en Johny es coneixen treballant a la fàbrica, com s’enamoren i com al cap de sis mesos es casen. La Katie prové d’una família de dones valentes, en Johny és un de tants fills d’una família irlandesa amb talent per la música però poca actitud per viure. Les diferències arriben amb el naixement de la Francie i tot seguit del Neely. Tenir fills en un entorn tan miserable fa encara més evident la feblesa del Johny que se sent incapaç de tirar endavant i beu per oblidar-ho tot. Tres canvis de casa i l’accés de la Francie a una escola fora del barri marcaran la diferència.

A mesura que la Francie va creixent pren consciència de la pobresa, de ser dona, del seu cos, de la vulnerabilitat que representa un cos de noia jove i també de l’alcoholisme del pare que mor un dia de nadal abans de conèixer la tercera filla, l’Annie Laurie. De cop, la Francie perd la innocència, comença a escriure textos més punyents i amargs i a renegar d’un Déu que no sembla que estigui de la seva banda.

La Francie Nolan és com l’arbre salvatge que creix i persisteix encara que les condicions no li siguin favorables. La Francie adulta deixa el barri essent molt conscient que una altra nena trobarà el seu lloc al costat de l’arbre.

“La Francie va mirar un cop més la Florry Wendy, que llegia a l’escala d’incendis.

-Adeu, Francie -va xiuxiuejar.

I va tancar la finestra.”

Betty Smith és una gran narradora, aconsegueix fer-nos sentir i viure els personatges com si el tinguéssim a tocar. Et sents ben a prop dels Nolan, empenys la Francie a no rendir-se i abraces la Katie perquè no decaigui.

Betty Smith escriu una novel·la de personatges, sens dubte amb una protagonista a qui estimes des del principi. Però la Francie no podria ser sense la Katie, una dona que decideix acabar els dies al costat d’algú de qui potser no n’està del tot enamorada, però que li aporta la calma i la seguretat que sempre ha perseguit. Qui som els lectors per criticar-la? Un llibre punyent, que t’abraça, que no voldries que acabés amb una protagonista que roman al catàleg de personatges preferits.

Traduïda per Josep Alemany

Edita L’Altra editorial

Dissabte, 23 de febrer de 2019

Plovia, feia molta estona que anàvem en cotxe, un tenia gana, l’altre pipí, jo volia estirar les cames. Passàvem pel mig de la població de Kilcullen quan unes llumetes i una bicicleta dins d’un aparador em van fer dir: parem aquí! Servidora acabava de veure una llibreria petita i bonica. Pare i fill van fer la seva i em van deixar una estona per a mi. És curiós com unes llums o com la manera de posar els llibres en un aparador et fan notar que aquella llibreria té alguna cosa d’especial. Les dues llibreteres estaven molt atrafegades preparant lots de llibres de text, amb prou feines van alçar la mirada, però quan vaig dir si hi havia res de nou de la Maggie O’Farrell van deixar tot el que feien, em van oferir un cafè i una bona estona de conversa sobre el nostre ofici. Vaig sortir carregada de llibres i entre ells, I am I am I am, que aquí s’ha traduït com a Visc, i visc, i visc.

És el primer cop que O’Farrell publica un text de no ficció i ho fa per explicar-nos disset topades amb la mort o com la mort l’ha vinguda a trobar de ben a prop. Ho fa en uns relats que porten per títol diferents part del cos afectades per accidents, incidents o malalties. L’últim, però es diu Filla. Després de fer un repàs cronològic se situa en el present i en la malaltia immunològica que pateix la seva filla. Aquests disset relats s’agrupen sota aquest títol extret de La campana de vidre de la Sylvia Plath.

Maggie O’Farrell va omplir dimecres a la tarda la biblioteca Maragall Sant Gervasi on va conversar amb Sebastià Bennasar sobre la novel·la anterior, però també va parlar d’aquest llibre i per què l’havia escrit mentre reflexionava sobre l’ofici d’escriure. Preguntada per quin consell donaria als futurs escriptors, la resposta va ser contundent: primer, llegiu; segon, llegiu i tercer, llegiu!

O’Farrell, gran lectora, escriu unes memòries gens habituals i ho fa de manera molt intel·ligent. Fa un repàs vital que ens serveix per conèixer la Maggie de nena, filla, adolescent, mare, parella, amiga, la viatgera... i ens situa en el present quan ens narra un dels xocs anafilàctics de la seva filla petita. És aquesta filla la que la porta a escriure unes memòries amb el to inconfusible de la seva escriptura, que la fa reflexionar sobre què vol dir estimar algú: “que, en qualsevol moment, et poden arrencar de les mans? Hi penso tot sovint.”

En aquest pensar-hi sovint, O’Farrell escriu aquest llibre imprescindible, un cant a viure i a respirar conscientment.

“Hi haurà més ocasions en què et sentiràs colpida per l’amabilitat que no pas moments en què et veuràs abatuda per la crueltat. A vegades pensaràs que no ho pots aguantar més, però ho aguantes.”

Que no us espanti el tema, perquè hi ha moments d’humor, hilarants i altres plens de por i angoixa però aquest llibre és una declaració d’amor a la vida. Hi trobareu aquesta mirada al passat, al present i al futur tan típica de la seva prosa. Una escriptura franca, punyent, múrria i incisiva.

Quin regal dimecres, sentir-la llegir en veu alta, amb aquella dicció! Després en parlàvem amb l’Eduard Márquez, a qui esperem sentir ben aviat llegint la seva obra en veu alta.

Que bonic saludar-la i que em mirés amb aquells ulls blaus i em digués: Have we met before? I em sortís un filet de veu per dir, yes. Un vespre molt lluminós enmig d’una setmana molt fosca. L’hauria abraçada ben fort.

* Gràcies Montse per acompanyar-m'hi.

Traducció de Marc Rubió al català i de Concha Cardeñoso en castellà

Edita L’Altra editorial/Libros del Asteroide

Dissabte, 9 de febrer de 2019

Quina novel·la més bonica i alhora desoladora que ha escrit David Chariandy, ambientada en un suburbi de Toronto, El Park, on la droga, la violència i la frustració conviuen. Un barri fet de gent que fuig dels seus països d’origen perseguint el somni d’una vida millor, en aquest cas al Canadà però extrapolable a tantes ciutats que coneixem. Barriades que neixen dels somnis i les il·lusions però que moren per la frustració que genera no tenir les mateixes oportunitats. I tanmateix, l’esperança d’autors com Chariandy que se’n surten i que ho escriuen amb aquest sentiment i la contundència de qui ho ha viscut de ben a prop, que reforça la divisa que la millor inversió per un país és en l’educació i no en les armes.

Chariandy dona veu a dos germans, en Michael i en Francis, i a la seva mare Ruth que va arribar de Trinitat amb una maleta i el somni de ser infermera, però es passa el dia treballant i viatjant en el bus que la porta d’una feina a l’altra, sempre amb una mirada a casa amb els seus fills perquè sap perfectament els riscos de deixar-los sols en un lloc com el Park.

“No havia sigut “només ella”. Al Park estàvem envoltats de mares que havien viatjat més enllà dels límits coneguts, que anaven a cursos diürns i treballaven de nit, que somiaven pujar uns fills que tinguessin una mica més que elles, uns fills que potser compensarien el sacrifici i les redimiren del passat. I heu de saber que hi havia victòries. Les pors eren desterrades per les olors que sortien de les cassoles bullents; la denigració, compensada per unes estovalles acabades de rentar. La història, vençuda per les provisions de roba i el material escolar anual.”

La novel·la arrenca amb la tornada de l’Aisha al barri, una dona que en principi ja no hi té cap vincle, però que després de la mort del seu pare passa uns dies a casa el Michael i la seva mare que serveixen de pretext al narrador per explicar tot allò que va passar l’estiu calorós de 1991.

Per sobreviure al Park cal conèixer les normes, però sobretot cal tenir llaços molt ben travats i una mare que hi deixi la pell. La tornada de l’Aisha capgirarà el silenci i el dol del Michael i la seva mare, fent evident el dolor silenciat per la pèrdua d’un germà i d’un fill. Tot un homenatge del germà supervivent al germà mort fruit de la desesperança.

Un llibre punyent, necessari amb un llenguatge talentós. Voldrem llegir-ne més.

Traduït per Marc Rubió

Editat per L’Altra editorial i Alianza en castellà

Dissabte, 2 de febrer de 2019

Kaye Gibbons va escriure la seva primera novel·la mentre era estudiant de literatura, el llibre porta el nom de la protagonista, l’Ellen Foster, Foster no és pas el cognom, foster és com s’anomena al sistema d’acollida de menors als Estats Units. Tota una declaració d’intencions com el principi de la novel·la:

“Cuando era pequeña pensaba cómo podía matar a mi padre. Cada vez que se me ocurría una manera la repasaba mentalmente hasta que la tenia bien pulida.”

Gibbons dona veu a l’Ellen, una nena amb la mare molt malalta i un pare alcohòlic. La mare un dia pren una dosi massa gran de pastilles i el pare la deixa morir fent creure a l’Ellen que ha estat culpa seva. Un cop la mare ja no hi és, comencen els maltractaments i abusos per part del pare mentre que l’àvia materna és incapaç d’acollir-la perquè hi veu la mirada de l’home que ha matat la seva filla. L’Ellen lluny de resignar-se, desenvolupa una supervivència que li permet escapolir-se i refugiar-se a casa dels veïns negres que treballen a la plantació. L’Ellen amb una mirada intel·ligent i neta comença a qüestionar-se tot d’idees preconcebudes que li han estat traspassades sobre la classe, el racisme... Ella mateixa, tot i estimar la seva amiga Starletta com ningú, se sent superior. A casa de la Starletta l’acullen, ella no gosa ni menjar-hi ni anar al lavabo, però un dia que necessita refugi hi fa nit i quan es lleva s’adona que res no ha passat per dormir en una casa de gent negra.

Durant una temporada l’Ellen és acollida a casa d’una mestra de l’escola. L’Ellen descobrirà què és una llar i què vol dir l’amor familiar, malauradament un jutge decideix que l’Ellen ha de viure amb la seva àvia materna. Aquesta la fa treballar de sol a sol a la plantació de cotó, l’explota i l’humilia perquè no li perdona que la seva filla sigui morta. L’Ellen en té cura mentre l'àvia emmalalteix amb tota la dignitat del món, refugiada en la literatura traça el seu camí. L’obligació d’anar a missa li serveix per decidir qui serà la seva família a partir d’ara, un cop es troba sola al món.

Ellen Foster és d’aquells personatges que calen fons, aquella veu de la innocència infantil que permet dir les coses pel seu nom sense tremolar. Aquella mirada que gosa qüestionar l’explotació laboral, la discriminació racial i que alhora no vol dimitir de viure i sentir-se estimada perquè tot infant té dret a un lloc segur.

Una novel·la que podria semblar antiquada, però els canvis socials es fan així, a poc a poc, amb moltes Ellen Foster que dia rere dia gosen qüestionar allò establert perquè la societat tampoc tenia previst un lloc per elles.

Traducció de María José Rodellar

Edita Las afueras

Dissabte, 26 de gener de 2019

Amor és una nouvelle que pot portar confusions pel títol ja que no és una obra sobre l’amor romàntic si no que és una història que indaga sobre l’amor maternofamiliar o potser sobre l’absència d’aquest, per ser més clars.

“M’he d’esperar, pensa la Vibeke, vol aferrar-se a això que tenen sense malmetre-ho- Aquest cop sí. Aconseguiré contenir-me, ens encapsularé dins una intimitat muda fins que estiguem preparats per a la versió sense embuts de les paraules.”

Amor és una novel·la curta, políticament incorrecta, que aprofundeix en els sentiments d’una mare que té un vespre lliure la vigília de l’aniversari del seu fill. La Vibeke i en Jon s’acaben d’instal·lar en un poblet al nord de Noruega, en Jon surt per vendre tiquets per la rifa de l’equip i quan torna a casa es queda tancat a fora al carrer. La Vibeke s’arregla per tornar uns llibres a la biblioteca però se la troba tancada. A partir d’aquí els camins es bifurquen amb el desig com a brúixola. Mentre en Jon es dedica a imaginar que la mare li prepara alguna sorpresa pel seu aniversari, la Vibeke té feina a embolicar-se amb un firaire a qui acaba de conèixer. Els camins del silenci i de la incomunicació fan la resta d’aquest relat que és un cop de puny. L’ambient d’angoixa i la sensació de perill planen durant tot el relat.

Com a lectora t’hi sents implicada de tal manera que el llegeixes en estat d’alerta total. Els continus canvis en el punt de vista fan que el lector sigui com el protagonista tot i tenir més informació del que pensen i senten tots dos personatges, mare i fill. És un d’aquells llibres en què el silenci i el paisatge són un protagonista més tan típic de la literatura nòrdica. Ørstavik porta els seus personatges al límit i els situa en un paisatge fred, congelat i de nit. Ørstavik explora els límits de l’amor com si es tractés d’una expedició polar, ho fa i ens mostra sense concessió el no amor. No ens explica res del passat de la Vibeke perquè el lector no hi empatitzi, ens la mostra despullada perquè no puguem redimir-la.

Amor és una sotragada emocional que et porta a veure tots els perills que assetgen en Jon, a sentir llàstima de veure que no tindrà l’aniversari que desitja, mentre et trobes jutjant una dona, mare, que potser només volia una mica de temps per ella... Una reflexió sobre l’amor, les relacions, el que sabem dels altres o el que desconeixem. Aprendre a estimar o desitjar ser estimat.

Traduïda per Blanca Busquets

Edita Les hores en català i Duomo en castellà

Dissabte, 19 de gener de 2019

L’escriptora Fanny Britt i la il·lustradora Isabelle Arsenault tornen a fer tàndem per abordar un tema tan delicat com l’alcoholisme i l’efecte que té en les persones de l’entorn més immediat. Fanny Britt dona veu a en Louis, un noiet d’11 anys, que mira d’adaptar-se a la nova situació familiar amb el seu germà petit, a un pare que tot el dia plora i una mare que mira de readaptar-se per fer-se càrrec de la família. El pare es queda a viure a la casa al camp mentre que la mare viu en un pis petit a la ciutat. En Louis està profundament enamorat de la Billie però no gosa dir-li res, de fet arrel de la separació dels pares creu que l’amor fa mal.

Britt va desplegant el text en mica en mica, primer coneixem en Louise i en Boris, el seu germà petit, després el pare que passa de l’eufòria a l’abatiment més absolut, el record de la mare és per tot arreu. Britt ens fa creure que la desesperació del pare és fruit de la mort de la mare fins que sabem que és una absència voluntària. L’alcohol ha trencat la parella. Britt té una escriptura concisa i poètica que encaixa a la perfecció amb les il·lustracions d’Arsenault.

Si bé en l’anterior llibre Arsenault jugava amb el llapis i el color taronja, en aquest cas ho fa amb el llapis, la tinta xinesa i dos colors: el groc i el blau. Predominen els tons grisos durant tota la narració però el groc apareix per parlar de l’amor i l’esperança mentre que el blau posa de manifest el record i la tristesa de l’enyor. El groc apareix quan el pare es connecta a la vida sense alcohol i el blau s’apodera de la mare quan recorda com de feliços eren tots quatre plegats.

No és fàcil parlar d’aquest tema, però aquesta parella creativa ho fa de manera delicada i emotiva. Passen els dies i el record de la lectura encara és ben viu, perquè en els fons és una novel·la gràfica sobre el coratge de viure i sobreviure. Britt en l’anterior llibre feia servir una guineu per posar la nota de color en el text, en aquest cas ho fa amb un cadell d’os rentador que troben ferit fora al jardí. Aquest os rentador és una mena de talismà per la família, tots en tenen cura i els ensenya la necessitat de deixar-se ajudar quan cal, així el pare accepta ingressar en un centre de desintoxicació conscient que per poder tornar a combinar el groc i el blau cal deixar-se acompanyar, com l’os rentador. Deixar allà el pare no és una decisió fàcil però tots saben que és el millor:

"Boris no pregunta nada a la vuelta. Ni sobre Nueva York, ni sobre lo demás. Sabe tan bien como yo que el mapache regresó al bosque hace mucho, lejos de los humanos, y que hizo lo correcto."

S’acaben les vacances mentre el pare està ingressat, l’escola torna i sembla que en Louis també ha trobat el coratge per dir a la Billie què sent, mentre aquell estiu s'ha fet una mica més gran  i ha entès que el món dels grans és més complicat del que s'imaginava. Un llibre que emocionarà tant els joves com els pares perquè la pèrdua, l'amor, la tristesa són temes eterns i compartits. Un imprescindible.

Un gran encert d' aquesta parella creativa de qui esperem més obres.

Traduït per Regina López

Editat per Salamandra graphic

Dissabte, 12 de gener de 2019

La lectura d’aquesta novel·la ha estat rarament bonica, és un llibre d’una bellesa subtil que et va calant a mesura que n’avances la lectura.
Angharad Price és una autora gal·lesa que escriu en aquesta llengua, la qual cosa ja és tota una declaració de principis. Pot un paisatge parlar una llengua? Doncs sí, els paisatges abruptes i els penya-segats de Gal·les tenen la sonoritat pròpia d’una llengua minoritzada i veus com les de Price són més que necessàries perquè no desapareguin tot un món i una cultura.

“La nostra pulsió principal és la persistència. I, malgrat tot, naixem per morir. I dediquem tota la vida a acceptar aquesta paradoxa. Transcendència: posar la nostra vida eterna en mans de déu. Reemplaçament: bescanviar subjecte i objecte i viure per la terra, per la nostra cultura, la llengua o els nostres semblants. Sublimació: produir descendència en forma de fills, de fites, d’obres d’art.”

Price escriu unes memòries ficcionades de la seva família i per fer-ho dona veu a Rebecca Jones, la seva bestia que va viure a la granja familiar a la vall de Maesglassau tenint cura del bestiar i de la família. Rebecca Jones, la tia soltera, és el pal de paller de la família i conviu amb el seu germà i la seva estimada cunyada Olwen compartint  la feina a la granja i les terres perquè els altres tres germans, cecs de naixement, puguin estudiar en escoles privades a ciutat mentre ells preserven la casa familiar. Als tres germans cecs la genètica no els permet de veure el paisatge que tant estimen però sí sentir-lo, malgrat el desarrelament familiar i d’origen que senten, el gal·lès és el cordó umbilical que els lliga al verd i al fred a la vall, només hi tornen per les vacances. Mentre són fora cultiven la ment i esdevenen grans estudiosos, erudits editors i artistes que ja de grans retornen a la terra tot el que els ha donat. Són els encarregats de preservar una literatura i una llengua mentre els altres germans tenen cura de la terra i el paisatge. Heus aquí el binomi cultura i terra que van de la mà.
La vida de la Rebecca Jones és un homenatge al patrimoni no material d’una cultura, al passat i a un entorn rural gens bucòlic que Price narra amb tota la seva força. És també un record per als fills morts, la duresa d’un entorn i d’una època que son els vestigis d’una cultura que lluita per sobreviure. Price també descriu el paper de la dona en una època a qui mai se li van agrair els sacrificis fets, la Rebecca viu a la vall que tant estima però que alhora l’empresona, ningú gosa pensar que la Rebecca hauria volgut viure la seva vida, tothom assumeix que viu el que li pertoca.

“Tota la vida que he sigut cosidora. Avui veig davant meu un cobrellit fet de retalls que són records. Em dona caliu aquest últim hivern. El meu “jo” deu viure en el gest de fer-ne les costures, en les mateixes costures. El material el tinc aquí: retalls de roba que van dur la família i els amics, llana espessa d’arreu del món, el setí llustrós de Cwm Maesglasau, el vellut de la calma. Està fet d’elements contradictoris. Però no, em torno a enganyar. En aquest cas no soc cosidora. Perquè aquest cobrellit està fet de paper. Les paraules escrites són el patró del material. El fil: la història de la meva família.”

Price escriu un llibre a cavall entre les memòries amb documents, fotos i fragments del seu parent escriptor Hugh Jones com si endrecés la vida de la família i la d’una comunitat, alhora que en ficciona una part i ho fa amb un llenguatge viu, poètic i al·legòric, no en va el gal·lès va sobreviure gràcies als textos bíblics a l’església.

No busqueu en aquesta lectura un relat trepidant, en canvi cerqueu-hi la passió per les coses ben fetes i teixides.
El llibre està traduït de l’anglès per Yannick Garcia, compta amb els paratextos de Marina Espasa i Marta Sanz i amb un escrit al final del llibreter de la John Sandoe que va ser qui va recomanar el llibre a Iolanda Batallé, l’editora. És així, amb aquesta persistència que sobreviuen les llengües i les cultures.

Traduït per Yannick Garcia

Edita :Rata_