Dissabte, 17 de novembre de 2018

Quan ho tens tot, és difícil sobreviure sense res. Sàvies paraules per definir una novel·la com aquesta. Veure un ratolí damunt d'un arbre observant el cel em porta a pensar en les paraules de la xerrada que va fer Ellen Dutie dissabte passat en el fòrum l’Àlbum a l’aula. Tota la setmana que dono voltes a tot el que va dir sobre la literatura i l’utilitat d’aquesta. Pensar en la literatura com a disparadora d’idees em sembla una molt bona cosa, posar-hi el nom i cognom de Willima Steig, encara millor.

L’editorial Blackie books ha decidit recuperar els llibres de William Steig i dignificar-los: bones traduccions i edicions precioses. Va començar amb dos títols per primers lectors: El Dr. de Soto i Irene la Valenta (que recomano fervorosament). Ara ens porta L’illa de l’Abel, una novel·la per un públic més jove i per als adults. L’Abel és un ratolí que ho té tot, no li cal treballar perquè duu una vida molt acomodada al costat de la seva estimada Amanda. El dia de l’aniversari del casament decideixen fer un pícnic però una pluja inesperada, seguida d’una riuada, fan que l’Abel navegui riu enllà i quedi aillat durant un any en una illa.

Aquest any assilvestrat, una mica com en Robinson Crusoe, desposseït de tot bé material li serveix per redescobrir-se. Reconeix les seves capacitats de rosegador i l’instint de supervivència el fa murri i àgil. L’Abel passa tot un any allunyat dels seus i del confort, per viure amagat dins d’un tronc que adopta com a casa. L’Abel no perd la confiança de poder tornar algun dia, de mentre, construeix unes estàtues amb la cara dels seus estimats per no oblidar-los, llegeix les pàgines d’un llibre immens que troba al bosc i que l'acompanyen.

“Per l’estat en què estava devia fer temps que era allà, i a part de la riuada devia haver sofert altres inclemències atmosfèriques. La cobert de tela estava bufada i clivellada; el títol, Fills i filles, estava mig esborrat i no es llegia bé. Per l’illa havia passat algun animal gros, potser per fer-hi un pícnic, i quan se n’havia anat s’havia descuidat el llibre i el rellotge. A l’Abel se li va accelerar el cor. L’illa era coneguda per éssers civilitzats que podien tornar a venir!”

S’alimenta d’allò que la natura li porta. L’Abel parla sol i s’adona de com n’és d’important tenir algú amb qui comunicar-se, fins i tot arriba a discutir-se amb si mateix per tal d’experimentar sensacions que tenia oblidades i que també són importants pel bon funcionament d’un ratolí i qui sap si d’un humà...

L’illa de l’Abel és un tractat de filosofia que nens i nenes llegiran com un llibre d’aventures i misteri, ple de joc simbòlic, però entre les pàgines hi ha tota una lliçó de vida plena d’humor com només les grans plomes saben fer. Al llibre hi trobareu les il·lustracions en blanc i negre del propi Steig que també era un gran ninotaire.

Faríeu bé d’incorporar-lo a la vostra biblioteca. Mestres de cicle superior lectura ideal per llegir en veu alta i debatre.

Traduït per Xavier Pàmies i per M. Luisa Balseiro en castellà

Editat per Blackie Books

Dissabte, 10 de novembre de 2018

Vaig, vas, va, anem, aneu, van... mai havia reflexionat tant sobre la conjugació del verb anar com quan he llegit aquesta història. Hi ha moltes maneres d’anar per la vida: transitant-la, vivint-la intensament o mirant de sobreviure-la. En Richard és un professor universitari acabat de jubilar, vidu i que ha partit peres amb l’amant perquè l’enganyava amb algú altre. En Richard té una vida normal, sense estridències, amb amics i familiars amb qui compartir neguits, sopars i teatre.

Un dia passejant per Alexanderplatz topa amb un grup de refugiats africans que estan concentrats amb tendes de campanya. Més tard, sabrà que fan vaga de fam i que no només ocupen un espai al mig de la plaça berlinesa sinó que són allà per fer-se visibles. Anar-hi, veure’ls i mirar de parlar-hi el connecta amb el seu passat, Richard va fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial.

L'autora per veu d'un narrador omniscient explica la història de les persones refugiades que va conèixer, el personatge de Richard enriqueix la narració amb tot de reflexions i preguntes, sovint sense resposta, que donen veu a unes persones que viuen atrapades en un sistema que els vol acollir però que no sap què fer-ne quan els té a terra ferma. Erpenbeck ha escrit un llibre profund i contemporani que gosa interrogar la societat europea del segle XXI que encara es pregunta com vam deixar que existissin els camp de concentració i extermini però que en canvi no fa res, o gairebé res, per salvar les persones que moren ofegades a la Mediterrània o s'amunteguen a les fronteres.

“L’Osarobo, quan tenia quinze anys, va veure com mataven els seus pares i els seus amics.
I ara, des de fa tres anys, veu que el món no el necessita. Te’n recordes del do major?, pregunta en Richard.”

En Richard acompanya aquest grup de refugiats fins a saber com viuen, en una centre d’acollida, sempre amb la por constant de ser expulsats, no ser renovats, vexats per la policia o ser enviats a la mort directa si els retornen als seus països, per això molts opten pel suïcidi. En Richard es troba fent de mediador amb aquestes persones i les traves burocràtiques sense sortida, els acompanya en la recerca d’un ofici que no poden trobar perquè no tenen papers i per tant no són ningú. Els obre les portes de casa mentre és testimoni de les dificultats de conjugar els verbs a les classes d’alemany quan tens fred, gana i por, molta por i mires de fer-te visible en una societat que fa veure que no et veu. L’autora també posa de manifest el perill que la responsabilitat davant d’aquest drama recaigui només en la societat civil, mentre a l’altre costat de la balança són els partits ultranacionalistes amb discurs xenòfob qui van guanyant pes arreu del vell continent.

“A la vida d’aquests homes hi ha molta inquietud, i al cap no els queda espai per a les paraules. No saben què en serà, d’ells. Tenen por. És difícil, aprendre una llengua, quan no se sap per què s’aprèn.”

Erpenbeck ha escrit un llibre molt valent, gens paternalista, un llibre que posa sobre la taula un munt de qüestions que com a ciutadans no hauríem de deixar de fer-nos cada dia. Heus aquí la utilitat de la literatura, llibres com aquest. Una gran novel·la, de les millors que he llegit aquest any.

Traduït per Marta Pera Cucurell
Edita Angle editorial/Anagrama en castellà

Dissabte, 3 de novembre de 2018

Vaig acabar la lectura d’Una educació totalment trasbalsada i alhora admirada per l’autora, la seva tenacitat i fermesa. Una educació són unes memòries de Tara Westover, una noia nascuda en el si d’una família mormona fonamentalista que viu al mig d’una vall a Idaho amb el Buck’s Peak com a sentinella de les activitats familiars.

La Tara va néixer durant l’any 1986, no se sap exactament la data perquè no consta cap certificat de naixement ja que els fills d’aquesta família neixen a casa, no van a l’escola i no són registrats perquè el govern no pugui exercir cap mena de control sobre una família que viu pendent de la fi del món i que es prepara per als Dies de l’Abominació. La Tara i els sis germans creixen fent conserves de préssec, destil·lant herbes per als medicaments que fa la mare i treballant a la planta de ferralla que el pare té al voltant de la casa.

La mare de la Tara fa de llevadora i atén els parts de la comunitat, ella l’ajuda essent una nena alhora que també es baralla amb la ferralla del pare, no va l’escola perquè els pares consideren que ells ja els eduquen en el treball i en els coneixements necessaris per preparar-se quan només ells sobrevisquin al caos. Els germans grans de la Tara havien estat escolaritzats però en la mesura que el sistema topa amb les creences del pare deixen d’anar-hi, una pràctica estesa en la comunitat mormona, però ningú sap l’impacte que té en aquests germans que es veuen atrapats entre les creences i la paranoia d’un pare que pateix una malaltia mental que ningú gosa mencionar perquè ni tan sols són conscients que existeix. Ell és el representant de Déu i parla en boca seva, qualsevol càstig i dolor que calgui suportar és pel seu bé. La Tara creix en un infern de ferralla i herbes que la mare fa servir per curar els fills dels accidents laborals, l’hospital tampoc entra en els esquemes familiars tot i el risc de morir. En aquest ambient i només amb l’intent dels avis d’emportar-se-la per poder-la escolaritzar, Tara Westover creix amb un sentiment de devoció per una família que la maltracta però que en definitiva és la seva.

No és fins als 17 anys que s’asseu en una aula universitària gràcies a l’ajut dels seus germans grans i dels professors de la Brigham Young University. Durant nits es prepara per fer la prova d’accés no tan sols a la universitat sinó a un univers que fins ara li era del tot desconegut. Tots els anys universitaris són una lluita interna per desaprendre les pors, el temor, el càstig i per aprendre que es pot viure sense por i amb afecte. Un afecte al que no està acostumada tot i que ella estima profundament la mare i fins i tot un dels germans que la maltracta fins a voler matar-la.

"Havia bastit una nova vida, i n'era una de feliç, però tenia una sensació de pèrdua que anava més enllà de la família. Havia perdut Buck's Peak, no per haver marxat sinó per haver marxat a la callada. M'havia retirat, havia fugit travessant un oceà i havia permès que el meu pare expliqués la meva història per mi, que em definís davant tothom que jo havia conegut. Havia cedit massa terreny: no tan sols la muntanya, sinó la regió sencera de la nostra història compartida."

Una educació és un testimoni de Westover escrit després de graduar-se en filosofia a Cambridge per després doctorar-s’hi en història. En aquest recorregut, Tara Westover defalleix, es turmenta i no es permet ser mínimament feliç. A mesura que es va formant se sent més allunyada del lloc on pertany, però cada cop que torna el magnetisme de la muntanya i la família poden amb ella. Westover ha de fer un exercici de sobreposar-se i descobrir que pots trobar molt a faltar algú cada dia de la teva vida, però que no els pots veure si vols sobreviure. En aquest intent ens regala un llibre commovedor, en què ella mateixa se sap que no té la veritat absoluta i que posa per escrit els records borrosos d’alguns fets familiars i els contraresta amb alguns dels altres membres de la família. És un llibre per sobreviure i també és una carta d’amor a uns pares que no en saben més i que temen la seva filla, en el fons ja sabien que tenia talent tal com veuen alguns dels professors que es troba en el camí i que l’ajuden a sol·licitar les beques necessàries per poder continuar estudiant.

“Aquell semestre vaig ser una estudiant sense interès. L’interès és un luxe reservat per als que tenen seguretat financera: tenia la ment absorbida per inquietuds més immediates, com ara el balanç exacte del meu compte bancari, a qui devia quant i si hi havia alguna cosa a la meva cambra que pogués vendre per deu o vint dòlars.”

Viure amb la por i l’amenaça no ha de ser fàcil, quantes Tares hi ha al món que es mereixen aquesta oportunitat. Podem ser molt crítics amb el sistema, podem voler millorar-lo però no sé fins a quin punt som conscients del poder transformador de l’educació en les persones. Un testimoni molt necessari.

Traduït per Anna Torcal i Salvador Company
Edita Més llibres/ en castellà Lumen

Dissabte, 20 d'octubre de 2018

Aquesta setmana s’ha celebrat la nit de les llibreries, una nit on els lectors podien estar fins tard dins la llibreria, a la ciutat de Barcelona s’han organitzat un seguit d’actes però què passa arreu del territori? Sense saber-ho ni voler-ho va coincidir amb el nostre tercer dijous de mes que és sinònim de club de lectura i a més els astres van voler que coincidís que l’Eva Baltasar, autora de Permagel, ens hi acompanyés. Va ser una sessió divertida, espontània i alhora molt literària. Passen els anys i no em deixen de fascinar els processos d’escriptura dels autors ni la manera com construeixen personatges i com poleixen la llengua. Va ser un vespre pausat on tot va anar fluint de manera màgica. Us explico tot això, en una setmana que no he tingut una estona per asseure’m a escriure sobre el llibre de la setmana. Som dissabte a la nit, i després d’un dia de bojos m’ha vingut la necessitat de compartir amb vosaltres, lectors, quatre pensament i reflexions sobre el nostre univers.

Sovint em diuen, no pares! Feu moltes coses! Des de fa un temps les llibreries hem deixat de ser espais on venem llibres que també, per ser un espai d’acollida al diàleg, la reflexió, el pensament, el debat asserenat, un espai on aturar-se del brogit del món. Aquesta setmana hem assessorat un parell d’escoles en biblioteques d’aula, hem atès gent que buscava una bona lectura o volia regalar-ne. Una persona que casa per primer cop una parella i vol llegir-los un conte, una altra que té un alumne amb una dificultat però no vol deixar de llegir-li, algú que volia sorprendre algú amb un llibre original, també hem ajudat algun adolescent despistat que necessitava un llibre per abans d’ahir, hem preparat dues primeres biblioteques per aquells que tot just arriben al món. Hem assistit al dinar de Llegir en català per conèixer de primera mà els llibres que sortiran, qui millor que els seus editors que hi aposten i molt per fer-los possible. Hem atès un mitjà, nombroses trucades que ens posen a prova la nostra capacitat intuïtiva de saber quin llibre volen, hem fet dues comandes de nadal, hem rebut el paper d’embolicar pensat per vestir els llibres de tardor, hem fet xarxes, hem acabat un llibre que ens ha deixat sense paraules: Les formes de verb anar, n’hem començat un altre que ens té ben atrapats, hem buidat caixes de llibres, els hem col·locat i els hem buscat el seu lloc a la llibreria, hem reclamat els paquets perduts i no arribats, hem demanat disculpes als clients per la demora.

També hem fet un club juvenil amb dotze joves que s’asseuen un cop al mes a parlar de llibres. Uns joves que ens donen moltes lliçons i que posen de manifest com es tracta la lectura a l’escola. Joves que verbalitzen que l’únic lloc on se’ls pregunta sobre què pensen d’un llibre és a la llibreria i que en canvi no els preguntem mai el nom de la veïna del segon per saber si han llegit el llibre. Hem sopat amb dues dones fantàstiques, la Glòria i la Lara, per acabar de preparar el taller que farem al seminari de l’Àlbum a l’aula i hem acabat la setmana amb un taller d’escriptura divertida a proposta de Blackie Books i amb Hematocrítico i l’Olga Capdevila. Una sessió que ha servit per capgirar la idea de l’escriptura que es transmet als infants. Escriure és i pot ser divertit, deixar de preguntar per les vacances d’estiu i preguntar què somien els ocells és la diferència.

Tot això ha implicat moure les taules, treure i endreçar cadires unes quantes vegades, alhora que arrossegar caixes i llibres. Tot això fem a les llibreries més la feina burocràtica, pagar la quota d’autònoms, fer malabarismes perquè surtin els números per haver de sentir algú que diu: tot això ho fa per vendre... doncs sí i gràcies als que entenen que tot això ho fem per vendre llibres, perquè si no venguéssim llibres hi ha un ecosistema molt fràgil que desapareixeria del tot i amb ell les llibreries en primer lloc, però després la distribució, el transport, els editors, els escriptors, il·lustradors, traductors, impressors... tota una indústria cabdal i necessària. Som dissabte a la nit, he acompanyat el meu fill a una festa d’aniversari, hem sopat amb família, i ara escric, mentre m’espera un llibre i poques hores de son... dilluns és a la cantonada i al matí seré a Catalunya Ràdio per parlar de llibres i anirem fent fins arribar a divendres que mourem taules, cadires i el que convingui per presentar Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols i així com nosaltres moltes llibreries que setmana rere setmana ofereixen un munt d’activitats.

No em fa vergonya dir-ho, les llibreries us necessitem en els actes, en la complicitat i també en la venda de llibres perquè tot això no s’aturi mai. Gràcies!

Dissabte, 13 d'octubre de 2018

Una de les persones més entusiastes pel seu ofici que conec es diu Iolanda Batallé. Al mes de febrer a la llibreria, vam dedicar una nit a l’Aurora Bertrana que ella acabava de recuperar pel segell Rata, abans de venir em va trucar i em va dir: vindré acompanyada d’una noia que publicarem, es diu Natàlia. Va ser un vespre preciós, ple de literatura i vida per celebrar que L’Espolsada feia 11 anys i que els lectors podien tornar a llegir Paradisos Oceànics. Acabada la presentació, la Iolanda em va presentar la Natàlia Cerezo amb molt entusiasme i amb aquell somriure que la caracteritza. La Natàlia molt tímida i una mica aclaparada em va dir que publicava un llibre de relats després de l’estiu. Aquella timidesa amagava un univers molt bonic que porta per nom A les ciutats amagades.

“Surt amb el nen a buscar mores per fer melmelada. Emplena la bossa de mores brutes de pols i camina amb les passes tranquil·les i mecàniques de qui travessa el menjador de casa. El nen la segueix i, com un esquirol, agafa avellanes i mores i les posa a la bossa. Quan surt la lluna, s’adona que ja no hi ha camí, només un garbuix d’espines en una clariana envoltada d’alzines.”

Cerezo porta escrivint des de l’institut, amb calma, mesura i una perfecció innates. Devia anar guardant tot el que feia al calaix fins que la vida va fer que topés amb en Josep Lluís Badal i els escrits arribessin anys més tard a Rata. Unes ciutats que són l’estructura per bastir unes històries fetes de retalls de vida, relats independents però units per un fil invisible vital. Cerezo engega amb un conte que plasma la llibertat de dos germans que estiuegen en un càmping que es crema mentre la mare agonitza a l’hospital i tanca el recull viatjant en un camió amb un pare que li és desconegut, durant els relats l’autora va carregant una motxilla plena d’experiències com l’àvia que es perd al bosc amb el net i no gosa tornar a casa per por que no li deixin el net o la mare que s’ofega al mar.

“Fins ara, les coses havien succeït una darrere de l’altra, com una filera de nombres consecutius, segurs i previsibles. Però ara, pensa l’Aura, les coses són com quan el cor se salta un batec."

Diria que és impossible no sentir-se identificada en algun moment amb els contes de Cerezo, perquè té la capacitat de descriure instants que formen part de la intimitat. A través dels contes viatgem a ciutats que l’autora ha conegut però sobretot viatgem per la literatura, Cerezo és una gran lectora i això es tradueix en un estil pulcre, precís i alhora ple de detalls que fan que en una història o en una altra ens sentim reconeguts com si Cerezo ens hagués espiat perquè posa per escrit aquella veu interior dels pensaments que mai gosem dir en veu alta. Tal com diu Josep Lluís Badal en un dels paratextos que acompanya el llibre: “Allò més íntim meu, allò impronunciable, és allò que més s’assembla al teu inefable interior, al teu desig, la teva por, somni o sentiment del temps. Si no compartíssim aquest abisme l’art no ens comunicaria res, no ens faria sentir que formem part de la vida, de la matèria, de l’amor, el temps i la mort.”

Sorprèn la maduresa de la seva escriptura. Uns relats orgànics que et transporten al mig del bosc, al mar o a l’asfalt de la ciutat per retrobar-se quan la pèrdua ens acompanya.

Edita :Rata_
Paratextos de J. L. Badal i Marta Orriols

Dissabte, 6 d'octubre de 2018

La Paula és una neonatòloga de quaranta anys que perd la parella en un accident just quan acaba de descobrir un fet que l’angoixa i l’enrabia a parts iguals, mentre dinaven en Mauro li diu que vol marxar de casa. La Paula que es dedica a fer que els nadons prematurs visquin amb totes les seves forces sent com la seva vida trontolla de dalt a baix i que no hi ha cures intensives que li serveixin.  
La mateixa Paula que es creu tenir una vida gairebé perfecta al costat del Mauro, editor i amant de les plantes. Són una parella sense fills que no discuteix per saber qui porta o qui recull els nens ni a quines extraescolars els apunten. En canvi, poden llegir amb calma tot prenent una copa de vi mentre parlen de quina pel·lícula, exposició o obra de teatre van a veure. Ells que estrenen pis en un nou barri de classe alta amb una terrasseta on les plantes del Mauro poden créixer, que fan l’amor sense estridències i comparteixen una quotidianitat plàcida... i de cop, la trucada, en Mauro ja no hi és i ella haurà d'aprendre a viure amb el dolor i la ràbia.

“Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
Morir no és místic.

Morir és físic, és lògic, és real.”

De cop i volta, el calendari passa a tenir una x marcada que farà que la Paula hagi de viure amb la mirada condecent dels que senten pena, la mirada de tristesa compartida dels amics que la bressolen i un pare que no està preparat perquè la filla enviudi com li va passar a ell, massa jove.
Orriols radiografia el dol i ens el mostra sense edulcorants, ens ensenya què vol dir transitar per la vida dels vius quan tu sents que no en formes part. La Paula viu aferrada als seus nens de la incubadora mentre mira de posar-se a lloc amb els de sempre però sobretot amb el desig, el desig de sentir-se viva i important per algú. Tal com va fer amb els contes del recull Anatomia de les distàncies curtes, Marta Orriols té una capacitat innata per descriure la intimitat de les cases i el que hi passa, escriu els silencis, els sorolls, les mirades, els gestos, la llum dels espais i en aquest cas les plantes, unes plantes que encarnen el dolor que no és capaç de sentir la protagonista. Aprendre a parlar de les plantes parla de la mort i el dol d'una manera molt vital, dos tabús que es limiten al desig de la societat de refer la vida, i això sempre passa per tornar a trobar algú, quan potser aquest refer hauria de ser una trobada amb un mateix. Marta Orriols a les entrevistes parla dels petits herois quotidians que sobreviuen en una societat que no s’atura per més que tu no puguis aixecar-te del llit. La vida continua impecablement mentre protagonistes com la Paula ploren en silenci.

Ser testimoni de l’escriptura d’aquesta novel·la, de saber el dia que la Marta es va posar una bata blanca per anar a Sant Joan de Déu per documentar-se, de compartir neguits, pors, angoixes i alhora veure la perseverança, la tenacitat, la reescriptura i l’esforç d’algú que encara té molts dubtes de si és escriptora. Ho ets Marta, ho ets! Ja fa dies que has après a parlar amb les plantes, del dolor més profund ens has regalat dos llibres que podran llegir arreu del món. Ser al teu costat com a llibretera és emocionant però ser-hi com amiga no saps com n’és de bonic. Les roses ja creixen.

Editat per Periscopi en català i Lumen en castellà

Dissabte, 29 de setembre de 2018

Si us hagués de parlar de Dinamarca us en diria moltes coses però una de les experiències més boniques va ser, sense cap mena de dubte, la visita al museu d’art modern, Louisiana. L’emplaçament i l’edifici en fan un lloc únic i especial. En una de les ales hi havia una retrospectiva de l’artisa Marina Abramović de qui no havia sentit a parlar mai. En vitrines hi havia disposats tota mena d’objectes, fotografies i uns vídeos amb crits i cops. Llegint i descobrint l’artista sèrbia tot anava prenent sentit. La provocació i l’art conceptual i efímer la porten a descobrir el límit del cos i l’ànima, per visitar una de les sales havies de passar per una porta amb dues persones nues a cada costat, hi passaves fregant el cos. Abramović va ser tota una descoberta. Res em feia pensar que al cap d’un temps Les hores publicaria una novel·la, El museu de l’amor modern, de l’escriptora australiana Heather Rose sobre una de les performances més aclamades d’Abramović, The artist is present. Durant 75 dies Marina Abramović s’asseia fins al vespre en una cadira i convidava els visitants del MoMA a asseure’s davant d’ella. Només contacte visual, cap gest, cap carícia, només la força de la mirada. Heather Rose s’hi va asseure fins a quatre vegades i d’aquí en va néixer una novel·la preciosa sobre l’art, les relacions i la capacitat de l’art d’incidir en les nostres vides. Amb el permís d’Abramović per fer-ne un personatge més, Rose ficciona la vida de gent anònima que queda atrapada al magnetisme d’Abramović i retorna cada dia al museu.

“Veiem la immobilitat de Marina Abramović, la mirada fixa, la concentració. I per dins, la guerra encesa. Tots els sistemes esmentats intenten funcionar mentre ella no es mou gens. I el cap? Doncs, per més aparença de tranquil·litat, es manté tan enfeinat com la resta. Plena i buida, perquè aquesta també és la paradoxa. Neda entre sensacions, pensaments, records i consciència, com tothom, però mentre s’esdevé tot això, mira als ulls i els cors de gent desconeguda i hi troba un punt de calma. Té l’ofici de dansar al caire de la follia, de saltar per damunt del dolor fins al consol de la desintegració.”

Arky Levin és un compositor de bandes sonores que passa una crisi creativa. La seva dona i companya de vida, la Lydia, està molt malalta i el deixa tot fent-li complir una promesa que l’avoca en un carreró sense sortida. Levin camina per la ciutat sense rumb, una mica per inèrcia i amb el passi anual del museu arriba a la sala de la performance, al principi és una mica escèptic davant de l’artista, però sense adonar-se’n va quedant atrapat pels ulls d’Abramović, els pensaments que hi amaga i per les reaccions de la gent que s’asseu al voltant del quadrat. Una de les persones amb qui es troba és la Jane Miller, una professora, vídua del sud que decideix passar uns dies a la gran ciutat per mirar de recompondre’s i deixar de parlar en primera personal del plural com si encara fossin dos. La mirada de la Jane sobre el dol, la pèrdua és tota una lliçó de vida.

“Es trobava en un punt entre la rutina quotidiana i la cerimònia. Una cerimònia de deixar anar la vida. Se’n deia dol, però s’assemblava més aviat a la seva casa de pagès de nit. S’intensificaven les olors i el so i afloraven, a més, altres sentits. Textura, record, dimensió. El dol tenia la seva pròpia intimitat intensa, mordaç.”

Aquestes trobades al museu s’allarguen en passeigs per la ciutat i es converteixen en reflexions sobre el viure, l’amor i la mort. Tots dos s’adonen que les visites al museu els relaxen la ment i així la música i les ganes de compondre van tornant i la Jane decideix agafar les regnes del negoci familiar. Arky, Jane i Marina confronten el dolor, cadascú a la seva manera, Marina sembla reconciliar-se amb la rigidesa emocional amb què va ser educada. Els altres gràcies a l’amistat, la conversa, la pausa i l’art que els envolta es reconnecten amb la vida.
Una novel·la de gran sensibilitat artística sobre l’art en totes les seves disciplines i l’efecte terapèutic que pot tenir en les persones.

Una sorpresa molt bonica aquesta novel·la de Heather Rose, autora fins ara inèdita en català. Traducció acuradíssima de la Carme Geronès.

Traducció de Carme Geronès

Pròleg de Susanna Portell

Edita Les hores

Dissabte, 22 de setembre de 2018

Ja fa uns anys, l’editora de Minúscula Valeria Bergalli va venir a la llibreria a compartir un club de lectura amb el llibre de Shirley Jackson, Siempre hemos vivido en el castillo. Va ser una sessió intensa acompanyada de te i mores per celebrar l’existència de protagonistes literàries com la Merricat. La Valeria amb aquella passió per l’ofici que la caracteritza ens va parlar d’un conte, aleshores inèdit aquí, The lottery. Ens va dir busqueu-lo i llegiu-lo perquè és una obra mestra del gènere. L’any 2015, l’editorial Minúscula va publicar la selecció Cuentos escogidos que l’incloïa. La lotería es va publicar l’any 1948 al New Yorker provocant un escàndol a la societat nord-americana de l’època que va omplir la redacció de cartes amb queixes i amenaces. El que no sabien és que es trobaven davant d’un relat que esdevindria una peça clau en la història de la literatura nord-americana. Jackson que combina a la perfecció el suspens i el terror, a La lotería va deixant al lector sense alè a mesura que crea l’atmosfera perfecta d’un dia d’estiu. En mica en mica, grans i petits es va reunint a la plaça del poble al voltant d’una capsa negra plena de papers amb el nom de tots els habitants per seguir una vella tradició que ningú gosa qüestionar i que cada 27 de juny es porta a terme.

Si us he volgut parlar d’aquest relat és perquè al net de l’autora, Miles Hyman, artista gràfic, li han calgut 30 anys per gosar il·lustrar les paraules de la seva àvia: “es lógico que el terrorífico cuento de mi abuela me haya tentado durante años; no solo porque, como la caja de música, se erige como una poderosa reliquia familiar, sino por cuán precisa y medida debería ser esa adaptación literaria para ser llevada a cabo con éxito.” I ara l’editorial Nórdica publica aquesta versió gràfica de Miles Hyman que tradueix en imatges i recrea la mateixa atmosfera inquietant que Shirley Jackson va fer amb paraules.
Jackson mesura cada paraula triada en el relat i Hyman aconsegueix amb la il·lustració i molt poques paraules seduir-nos amb la força dels dibuixos de tall realista i de llapis marcat acolorits amb tons rogencs, grisos i negres i el blau del cel per recrear el poblet bucòlic que Jackson descriu i que en mica en mica es va convertint en un lloc del que voldries fugir. És impactant la destresa de Hyman per dibuixar els rostres de la gent, Jackson crea la tensió amb les paraules mentre Hyman ho fa amb les mirades.

Un tribut artístic de net a l’àvia dotats sens dubte de talent per explicar històries, cadascú a la seva manera. No deixeu de llegir-los, la justícia poètica existeix, àvia i net es retroben al cap dels anys a través de l’art per posar de manifest la por al canvi de les societats.

Editat per Minúscula en traducció de Paula Kuffer
Editat per Nórdica Cómic en traducció Héctor Arnau

Dissabte, 15 de setembre de 2018

"M'agrada pensar que sé què és la mort. M'agrada pensar que és una cosa que podria mirar a la cara." Així arrenca la novel·la de Jesmyn Ward, amb una frase contundent d'en Jojo, un dels protagonistes, el dia que fa 13 anys. En Jojo viu amb la seva germana Kayla, i els seus avis materns, el Pa i la Ma, a dies també viu amb la Leonie, mare absent i enganxada a les drogues.

En Jojo no és un noi qualsevol, en Jojo pot parlar amb els animals i sentir veus que el connecten amb el passat i l’ajuden a entendre la família que té. Som en una població fictícia de la costa del Mississipí, amb una gran presència afroamericana, descendents directes dels esclaus que collien cotó. En Jojo conscient que la seva mare no només està atrapada per les drogues si no que també viu atrapada pel fantasma del germà mort per un tret accidental d’un noi blanc, assumeix el rol de pare amb la Kayla la seva germana petita a qui sembla voler protegir de l’espectre que regna la família. En Jojo ha estat educat pels avis materns que han perdut un fill i una filla, viva, però enganxada a les drogues que li permeten obviar un matrimoni fallit amb en Michael, pare de les criatures i tancat a la presó. En Jojo és mestís, mare negra i pare blanc rebutjat per la família per haver-se casat amb una noia negra i haver-hi tingut fills.

La història comença el dia de l’aniversari del Jojo, un aniversari trist perquè l’àvia és al llit molt malalta, i no poden bufar ni cantar la cançó de l’aniversari a la cuina, ho fan al voltant del llit quan de sobte sona el telèfon, és el pare que surt de la presó, la presó de Parchman Farm, on l’avi del Jojo va ser tancat injustament. L’endemà ben d’hora la Leonie en un acte de fe en si mateixa decideix fer el viatge per carretera fins a la presó per anar a recollir el seu marit mentre somia reconstruir la família i tenir una llar on donar-se una oportunitat. Pel viatge s’emporta en Jojo i la Kayla i es fa acompanyar d'una amiga, els fills haurien preferit quedar-se a casa amb els avis. I així comença aquesta mena de road movie a partir de la qual s’articula el llibre, donant veu a diferents protagonistes, que en primera persona van construint un relat cru que evidencia i posa de manifest la vida de la població afroamericana dels estats del Sud.

Jesmyn Ward, la primera dona que ha guanyat dues vegades el National Book Award, escriu allò que Donald Trump voldria obviar. Denuncia l’extrema pobresa de la població afroamericana i denuncia com la droga és una eina de guerra que serveix per adormir, aniquilar i confrontar la mateixa comunitat. Si l’alcohol va servir per silenciar els indígenes, ara les drogues serveixen per evitar que la població s’aixequi es revolti i en canvi fa que la violència policial sigui justificada. La presó forma part del vocabulari d’aquestes famílies.

És en la veu dels esperits que poden sentir alguns dels protagonistes, Ward fa parlar els avantpassats que miren d’alliberar-se del dolor viscut i narrar la història:

“Vaig caure del vol, el record em va estirar, cap a terra. L’ocell va cridar disgustat. Vaig anar a parar en un camp d'infinites fileres de cotó, vaig veure homes inclinats que es movien com uns crancs ermitans i collien cotó, ben doblegats. Vaig veure uns altres homes armats amb escopetes caminant en cercles al voltant dels altres homes. Vaig veure uns edificis apinyats als límits d’aquell camp, i altres camps s’estenien fins als confins de la terra. L’ocell es va llançar en picat als caps dels homes. Van desaparèixer. Aquí és on m’explotaven. Aquí és on em van fuetejar. Aquí és on en Richie em va protegir.”

Ward escriu una història de fantasmes perquè en realitat el que van viure els avantpassats no dista massa del present de la població. Un llibre que remou, que no et deixa indiferent. Bo, molt bo. Ward evidencia la necessitat de les societats de primer conèixer el passat per acceptar-lo i corregir el present, és a dir la memòria històrica que alguns s'entossudeixen a silenciar. 

Traduït per Josefina Caball (gran traducció)

Edita Edicions del Periscopi

en castellà el trobareu a Sexto Piso

Dissabte, 8 de setembre de 2018

Dissabte, 28 de juliol de 2018

Per acabar les recomanacions de la temporada he triat unes quants llibres de literatura infantil que m'han robat el cor. Són llibres per aquells lectors que tenen una certa autonomia i que els fa gràcia començar a llegir sols. Són lectures protagonitzades per animals amb uns comportaments humans que a molts ens fan sortir els  colors o per nenes protagonistes que viuen la vida intensament. Models de família diferents, personatges de tots els colors i animals que ens interpel·len als humans sobre el nostre comportament.

Llibres per a nens que volen llegir sols, lectures per compartir amb família, debatre, riure, emocionar-se o reflexionar sobre la vida. Llibres que posaria a la maleta familiar.

Que tingueu un bon estiu, llegiu, salteu, mulleu-vos els peus, abraceu-vos molt i somrieu.

La Sara i el Pelut i un poni que fa lladrucs, Jan Birck, edita Los cuatro azules, traduït per Teresa Guilleumes

Irene la valenta, William Steig, edita Blackie Little, traduït per Kiko Amat

Però jo soc un os, Frank Tashlin, edita El jardí secret de Viena edicions, traduït per Enric Larreula

El viatge del saltamartí, Arnold Lobel, edita Kalandraka, traduït per Maria Luccheti

Björn, Delphine Perret, edita Joventut, traduït per Teresa Duran

Ossa i conill, sol com un mussol, Julia Gough, edita Baula, traduït per Marta Salvadó, il·lustrat per Jim Field

La marieta sense taques, Tina Vallès, edita Bambú. il·lustrat per Joan Negrescolor

Nazka, Mónica Rodríguez, edita Pagès editors, traduït per Tina Vallès, il·lustrat per Zuzanna Celej

Dissabte, 21 de juliol de 2018

Hi ha molts tipus de silenci, aquell lleuger que t'acull i t'hi sents tranquil o aquell altre espès, gruixut que el podries tallar amb un ganivet. Els silencis en la literatura són tan o més importants que allò que es diu però no tothom té la capacitat de narrar-los. Fleur Jaeggy, sí i de quina manera. Jaeggy opta pel silenci gruixut, aquell que amaga secrets familiars, veritats a mitges que si esclaten provoquen un terrabastall emocional difícil de sobreposar-s'hi.

La nostra protagonista és una jove adolescent de 15 anys que s'embarca al Proleterka amb el seu pare, Johannes, en un creuer que els portarà fins a Grècia. Pare i filla no saben què dir-se, és el primer i últim viatge que faran junts abans de la mort de Johannes, sempre han viscut separats, són estranys un per l'altre l'únic fil que els uneix és una processó anual compartida amb la multitud. La protagonista aprendrà dalt del Proleterka coses del seu passat que li han estat ocultes mentre creixia amb familiars o internats, voldria estimar el pare però no en sap. Com es pot estimar algú que no coneixes? El trajecte li servirà per entrar al món dels adults, amb una sexualitat rabiüda i salvatge mira de salvar la incomunicació a la que s'ha vist abocada des de ben petita. En aquest relat només el pare, Johannes, i l'àvia, Orsola, tenen nom, la resta circula per la vida anònimament. A la mare s'hi refereix com la dona d'en Johannes donant entendre en quin ambient de fredor i vidre va créixer la protagonista de qui ni tan sols sabem el nom.

"Aconsegueixo desxifrar l'afecte quasi glacial que l'Orsola sentia per mi. No sé si jo li tenia afecte a ella. No hi ha dubte que és la relació més intensa que vaig tenir mai. Seia a la seva dreta a la taula del menjador amb frescos. Un finestral donava a la pèrgola de vinya verge. Davant seu, el retrat amb els fills. Amb qui seia a taula abans? Era una altra llacuna. Jo no tenia records de l'època anterior a aquella en què vaig aprendre a escriure. De vegades la vida d'una persona comença tard. Una vida absent, o una no-vida, pot durar molt de temps."

Hi ha tants temes vitals en aquest llibre de 80 pàgines que és una petita obra mestra, cal molt domini del llenguatge per fer que el silenci sigui el narrador omniscient que expliqui aquelles coses que potser a l'autora li fa massa mal explicar en paraules. Si per Matute la infantesa era la pàtria on tornar sempre per Jaeggy la infantesa és un lloc per oblidar. Les infanteses mal resoltes fan mal, els silencis t'acompanyen sempre com un fantasma.

"La dona d'en Johannes, la meva mare, tocava el piano. Quan em convidaven a casa seva, l'escoltava hores i hores. Potser per això m'atrau el so del piano. Com la desconeguda de la Tracht, si sento el so del piano, el segueixo. El so del piano representa tot el que no he tingut. La sentia tocar quan era molt petita, quan ella encara estava cansada amb en Johannes. Després d'aquell so es va acabar. Les habitacions callaven. Vaig odiar aquell silenci, sense saber-ho. El silenci rebut d'una home i d'una dona que es deixaven i van disposar de manera absoluta de la vida d'una filla. Encara avui, quan sento un piano, m'envaeix un sentiment salvatge, que no sé què és; la meva ment torna fins a una cosa bonica, llunyana, destruïda. Només perquè la dona d'en Johannes, la meva mare, em va enganyar. Tocant el piano, va fer malbé el meu sentiment per la música."

Celebrem que l'editorial Les hores ens regali la prosa de l'autora suïssa d'escriptura italiana, Fleur Jaeggy. No cal dir que la traducció d'Anna Casassas fa que el plaer de llegir-la sigui encara més gran.

Traduïda per Anna Casassas i Figueras

Edita Les hores

La podeu llegir en castellà a Tsuquets en traducció de M. Àngels Cabré

Dissabte, 14 de juliol de 2018

És la tercera vegada que torno a Holt i cada vegada m'hi sento més com a casa. El primer cop només anava de casa de Louis Waters a casa de l'Addie Moore passant pel jardí de Nosaltres en la nit. La segona vegada ja vaig gosar passejar pel centre, anar fins a les granges dels afores i asseure'm al cafè del poble, era amb Cançó de la plana, el primer d'una trilogia que ara m'ha portat a llegir Capvespre, el segon volum que ja m'ha permès saludar els habitants, retrobar-los i fer-me'ls meus.

Confesso que tenia moltes ganes de retrobar-me amb els germans McPheron i el seu bestiar. Volia saber com els anava fent d'avis de la Katie i si la Victoria Roubideaux se n'havia sortit, i sí, la Victòria estudia a la universitat i manté una relació estreta i d'estima amb els germans McPheron que passen un llarg hivern, molt fred. A Holt encara em quedaven molts persones per conèixer i Capvespre m'ho ha permès. La Rose Tyler, treballadora social que vetlla perquè una família aprengui a tenir cura dels seus fills, la Rose que arriba per fer feliç en Raymond quan menys s'ho espera i sent el buit més gran; la Mary Wells, mare bonica de dues nenes, a qui el marit abandona i veu com la vida se li capgira acompanyada d'una ampolla; un antic treballador del ferrocarril que viu amb el seu net, orfe. Haruf composa una xarxa de relacions humanes que se sustenta gràcies als infants. Haruf trena les coses tristes de la vida amb els instants bonics que ens regala la quotidianitat. És gràcies a la mirada dels nens que els adults es transformen, aprenen i es donen noves oportunitats.

La prosa de Haruf és d'una gran humanitat. Haruf dibuixa uns personatges ben reals i genuïns, que riuen, ploren, pateixen i s'emocionen amb la vida i el paisatge. És un narrador intel·ligent, no es posiciona ni alliçona i en canvi mostra la vida amb tota la seva complexitat. Holt és un lloc de ficció a Colorado però per a mi Holt és un indret literari on poder tornar perquè ja forma part de la meva geografia com a lectora. Us podria explicar totes i cadascuna de les històries però el millor que podeu fer és anar a llibreria i comprar-los. 

* Un bravo per la traductora, Marta quan llegia pensava quin privilegi deu ser traduir novel·les com aquesta.

Traduït per Marta Pera Cucurell

Edita Periscopi

El podeu llegir en castellà a Literatura Random

Dissabte, 7 de juliol de 2018

Diu el DIEC com a definició de casa: Edifici destinat a servir d’habitació humana. Penso en la definició i alhora rumio amb dues de les últimes lectures que acabo de fer, totes dues narrades per una casa, la casa com a protagonista i com a narradora omniscient que tot ho sap. Testimoni del temps, els usos i costums i de la història. Ha estat coincidència haver-les llegides gairebé de seguit, no ho és però el record que m'han portat tots dos llibres de l'àlbum il·lustrat La casa (en català ja descatalogat). Lectures entrellaçades que em porten avui a recomanar-vos no un sinó tres llibres. 

La Casa de 1908, de Giulia Alberico

És un bombonet de la col·lecció Micra de l'editorial Minúscula, textos en una col·lecció de mida petita però de gran dimensió literària. Alberico dona veu a una casa d'estiueig davant del mar, una casa que l'obren per Nadal i els tres mesos d'estiu. Una casa que es va construir amb un jardí esplendorós, dissenyada perquè la mestressa se sentís una mica com a Argentina, el seu país d'origen. A través de la casa coneixem tres generacions d'una família italoargentina, amb dues filles nascudes a l'altra costat de l'Atlàntic i tres fills més nascuts a Itàlia. Una mort sobtada, el dol, el silenci i el feixisme. Una casa plena de detalls i records que en mica en mica s'amunteguen a les golfes, sort de la Marcella la jove de la família que l'estima, l'observa, l'obra, la tanca i la ventila com ningú. La casa que troba en ella la millor aliada a qui traspassar tot un llegat, una vida i que veu com se'n volen desprendre. La casa de 1908 que ha vist com era botiga, testimoni d'alguna història d'amor impròpia i de les llàgrimes vessades en silenci. Llegiu-la, no us en penedireu. 

La casa, de J. Patrick Lewis i il·lustrada pel mestre Roberto Innocenti

Un àlbum en què la imatge ho és tot i que arrenca així: "A la llinda que hi ha sobre la meva porta hi diu 1656, any de pesta, l'any en què em van construir. Em van fer de pedra i de fusta, però amb el pas del temps les meves finestres van començar a veure-hi, els ràfecs van començar a sentir-hi. Vaig veure famílies que creixien i arbres que queien. Vaig sentir rialles i escopetes. Vaig conèixer tempestes, serres i martells i, al final, l'abandó."

Un àlbum que narra la història d'aquesta masia que la troben al 1900 després d'anys d'abandonament i que és testimoni de la història del segle XX. Amb les il·lustracions realistes i precises d'Innocenti veiem com la vella masia es va transformant, prenent vida. Testimoni de la verema, dels hiverns crus i dels joves que marxen a ciutat. Refugi d'aquells que fugen de la guerra i aixopluc de noves vides. Amb un pla frontal de la casa, Innocenti dibuixa tot el segle XX, magistral.

La cámara verde, Martine Desjardins

Feia temps que no reia tant amb un llibre i alhora sentia una pena profunda per la família que habita aquesta casa que té una cambra verda al soterrani. En aquest cas la narradora és una mansió gòtica situada als afores de Montreal, habitada pels Delorme. Una gent que té els diners com a religió i que bateja els fills en la fe dels diners, la cobdícia i l'avarícia. L'avi de la família ja fa negoci quan la zona poblada per grangers i ramaders és venuda a una gent que hi vol construir un barri residencial. I així, en mica en mica els diners trastoquen una família fins a límits insospitables. La novel·la arrenca amb la profanació, després d'anys, a la casa i amb una troballa macabra de la mòmia d'una dona amb una totxana a la boca dins d'una càmera socarrimada i amb restes de monedes i de color verd. A partir d'aquí la mansió escriu un relat gòtic, sarcàstic sobre l'emmirallament que produeixen els diners en determinades persones que els converteix en vils i dèspotes. Una crítica mordaç i deliciosament ben escrita del capitalisme ferotge. Una família que veu trontollar el seu tarannà amb l'arribada d'una jove inquilina, la Penny Sterling, que trastoca la pau familiar i desvetlla fins a quin punt els Delorme freguen el ridícul i alhora són malvats i perversos. Un llibre d'edició acuradíssima marca da la casa, Imepdimenta.

Tres llibres, tres cases, moltes vides i maneres de viure. Tres relats per mirar, pensar i reflexionar.

Traduccions de César Palma, Jaume Subirana i Luisa Lucuix Venegas.

Edita Minúscula, Kalandraka i Impedimenta

Dissabte, 30 de juny de 2018

L'estiu arriba amb Sant Joan i amb el Premi llibreter que dona el tret de sortida a llargues hores de tedi, migdiades llargues i calor enganxifosa que són de més bon portar amb els llibres premiats gràcies als vots de les llibreries agremiades i a la bona feina dels diferents jurats. Ser jurat és un honor i alhora un privilegi i més si tens la sort de compartir-lo amb companys d'ofici com l'Olivia, en Ricardo, l'Oriol i la Mont.

Aquest any la nit del premi ens va dur a l'auditori del campus de la UPF en una nit xafogosa i combativa que ens va demostrar una vegada més que aquest país on ha d'invertir és en cultura. Els diferents premiats en els seus discursos van parlar de l'ofici d'escriure mentre construïm ponts i no murs, estimant i essent com vulguem, no oblidant el passat i demostrant que en la literatura infantil i juvenil hi ha la clau dels futurs lectors adults.

En un acte conduït per l'admirat Toni Puntí, la Presidenta del Gremi va donar la benvinguda a la XIX edició del Premi, per donar pas al pregó de l'actriu Àngels Bassas que podeu llegir aquí: "la cultura és l’últim reducte de resistència que encara protegeix la nostra veritable essència." Seguit del reconeixement als companys que porten més de 35 anys d'ofici!

Eva Baltasar i la seva editora Maria Bohigas recollien el premi en la categoria de literatura catalana per la celebrada Permagel. Una novel·la arriscada, valenta i de mirada femenina en totes les accepcions. D'aquells llibres que fan créixer una cultura. Tot seguit, José Eduardo Agualusa va recollir el premi per la meravellosa Teoria general de l'oblit, una novel·la que parla de la necessitat de construir ponts en comptes d'aixecar murs entre cultures, una novel·la que parla de la por a l'altre i que és un clam perquè ens mirem als ulls uns als altres i no ens deixem vèncer per la por. Molt contenta, un cop més per la bona feina de l'Aniol Rafel de Periscopi. Un Agualusa que ha tingut paraules d'agraïment pels traductors. El tercer premi de la nit, afortunada de mi de ser la portaveu del jurat, va ser per Ximo Abadía i Frank. Ximo Abadía amb posat tímid i sense alçar la veu ha estat capaç de fer un àlbum sobre Franco i denunciar la vergonya de tenir persones enterrades en camins i carreteres. Només mirant i entenent el passat podrem construir un futur de llibertat.

Fa dos anys vaig escriure: ara només caldria incorporar una nova categoria que premiés els autors de narrativa infantil i juvenil. Doncs bé, la categoria ja ha arribat i per quedar-se! Amb l'immens tàndem Julve i Copons per No llegiré aquest llibre tota una provocació per no deixar de llegir i amb un Jaume que ha dedicat el premi a la Diana Riba i al que simbolitza en aquests moments. L'última a pujar a l'escenari ha estat la Sally Jones de la mà de la seva editora en català Isabel Monsó que li ha donat veu com ho fa l'autor en una magnífica novel·la d'aventures que hauria de ser llibre de capçalera per a tots els joves. Una novel·la ambiciosa per gaudir tinguis l'edat que tinguis (enhorabona vienesos perquè la col·lecció d'El jardí secret és sinònim de bona feina). L'acte ha acabat amb els parlaments de Joan Subirats, Comissionat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i amb les paraules del Vicepresident del govern de Catalunya, Pere Aragonès. En els moments que vivim és d'agrair que el Vicepresident de la Generalitat compartís un vespre amb autors, editors, il·lustradors, traductors, distribuïdors i llibreteres (som majoria!) som part del teixit del país, un sector que no deixa de treballar cada dia per construir una societat més culta. La Presidenta del Gremi deia en el seu discurs que a les llibreries hi acabes fent amistats reals i ho corroboro, la relació que estableixes amb els lectors és intensa i genuïna, per això sempre m'acompanyen en un vespre com aquest com a agraïment al que em deixen viure al seu costat.

Després de l'acte hem pogut compartir beguda i calor, molta calor, amb tothom, saludar-nos, abraçar-nos i conèixer una mica més alguns dels autors premiats. Després les nenes (com diu la Vane de L'Altra) i la Jenn Díaz hem compartit una pizza, complicitat i riures en un vespre amb els sentiments grocs a flor de pell. De presentar llibres, de veure-la créixer com a escriptora, de veure-la com a Diputada al Parlament i compartir taula és d'aquelles coses boniques que m'ha regalat l'ofici.

Feu dels llibres premiats les vostres lectures d'estiu, feu-nos confiança.

Gràcies a la bona feina de la nova Comissió del Premi i a la Neus Chordà.

Dissabte, 23 de juny de 2018

No és en va que publiqui avui la ressenya de Frank, dia de la revetlla de Sant Joan, solstici d'estiu, nit que tirem al foc tot allò del que voldríem desprendre'ns. No fa ni una setmana que el nou govern del PSOE ha anunciat que vol exhumar el cos del dictador Francisco Franco, enterrat al Valle de los Caídos, per traslladar-lo a un altre lloc. Sens dubte, ha obert la caixa del trons en un Estat on sempre s'ha passat de puntetes per la dictadura, amb una transició fallida i on la memòria històrica es veu que s'ha d'escriure sense mirar el passat. Tenim sort de l'art i dels creadors com Ximo Abadía que ha gosat escriure un àlbum per compartir grans i petits sobre la figura del dictador. Espanya és un dels pocs països del món que no ha volgut obrir les fosses i que té persones enterrades a les vores dels camins i carreteres.

Fa uns mesos, a la llibreria vam presentar Dies que duraran anys del fotoperiodista Jordi Borràs, abans de començar la presentació amb la llibreria plena a vessar vaig decidir llegir en veu alta aquest àlbum. Quan vam acabar l'acte va venir un senyor gran i tot emocionat em va dir: gràcies, Fe per llegir-me una història en veu alta, fa molt de temps que ningú ho feia, i gràcies per haver triat aquest llibre que parla del meu passat, si mai coneixes aquest noi dona-li les gràcies. Quan passen aquestes coses és quan t'adones que àlbums com Frank són més necessaris que mai, perquè hi ha una generació que marxa i la que ve darrere va ser educada per oblidar. Frank arriba perquè nosaltres mirem enrere per construir un futur.

Ximo Abadía autor que combina la feina en el camp del còmic i el llibre infantil ha trobat el to perfecte per explicar la història d'aquesta dictadura. Amb colors plans i figures geomètriques en té prou per fer una sàtira sobre el dictador i mostrar-nos la barbàrie. Amb un text concís que acompanya les il·lustracions gràfiques Abadía construeix la figura del dictador, un ésser ridícul que va arribar a dominar i paralitzar un país amb l'ajuda dels militars i l'església. Un dictador de mentalitat quadrada i monolítica que no acceptava matisos i que va sotmetre un país a una amnèsia col·lectiva, on alguns van fer molts diners i on la paraula llibertat encara continua enterrada. Gràcies Ximo per il·lustrar de manera tan simple i colpidora el mal d'una dictadura i fer-ho en forma d'àlbum que ens permet compartir amb família i parlar amb els nostres fills d'un tema gens fàcil com és una dictadura i les conseqüències que encara té.

Edita Dibbukks

Dissabte, 16 de juny de 2018

Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l'heroïna d'aquest llibre tal com diu a la contracoberta, jo hi afegiria que també revesteix la lectora que s'hi endinsa i cau rendida a la prosa d'Eva Baltasar que debuta com a novel·lista en un món de glaç, hostil on mira de treure el cap mentre decideix si desperta de la letargia del fred o hi roman per sempre.

"Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l'única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai."

Fer una ressenya de Permagel és de les coses que em costaran més perquè s'hi amaga la vida d'una protagonista que pateix i voldria morir però que alhora és vital i sap gaudir dels plaers. Permagel és una novel·la molt poètica, no en va Baltasar ha publicat deu poemaris, plena de simbologia i en canvi, es llegeix d'una volada i sense respirar. Escrita des del jo femení, parla de manera desimbolta de la sexualitat femenina, la menstruació, del dolor i de l'amor com poques veus ho han fet fins ara.

Jackson Pollock, Number 34

Eva Baltasar descriu capítol rere capítol la vida, de com s'ha de viure o com pots sobreviure-la, tot és ple de mesures de seguretat per no fer-nos mal i sovint poc importa el dolor intern que ens pot dur a no voler existir com li passa a la protagonista i tanmateix, és el dolor físic la que la connecta a la terra amb aquella sensació de "vacuïtat i lleugeresa absolutes." La protagonista anònima té la sensació que no encaixa en aquest món, s'enamora fugisserament de dones per gaudir del sexe però defuig de la parella: "No hi ha res pitjor que sentir-te exclusivitat d'altri, haver d'escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d'altri, reduïda a peça de Lego." La protagonista es debat entre romandre sota aquesta capa de gel que l'aïlla del món o trencar-la i sortir a l'exterior, aquí sota Baltasar escriu aquesta mena de monòleg que planteja els dubtes més íntims que pocs gosen verbalitzar. Aquesta introspecció al permagel com a metàfora a endinsar-se a un mateix i qüestionar-s'ho tot i sempre amb l'art i la filosofia com a guia.

Un llibre que confronta el dolor amb el desig de viure, estimar com a motor de vida. Un univers femení on els homes són un record fantasma.

"Així que es va casar amb ell sense adonar-se que havia fet una cosa molt pitjor, allò tan literari de convertir la pròpia vida en una gran mentida."

Edita Club editor

Dissabte, 9 de juny de 2018

Som als convulsos anys vuitanta a Nigèria, la Yehide i l'Akin es coneixen a la universitat, s'enamoren, es professen un amor de debò que fuig de la tradició poligàmica dels ioruba. La Yehide està sola al món, va perdre la família fa molt de temps, l'amor i l'admiració d'Akin li permeten muntar un negoci contravenint la submissió de la dona a l'home que marca la tradició. L'Akin no vol més esposes i està disposat a defensar-se de tot davant la pressió externa. Són una parella ideal que se sent invencible.

"Em vaig estimar la Yejide des del primer instant. No hi ha dubte. Però hi ha coses que ni tan sols l'amor pot fer. Abans de casar-me, creia que l'amor ho podia tot. Aviat vaig aprendre que no podia suportar el pes de quatre anys sense fills."

La Yehide regenta una perruqueria i tot sembla anar bé, però la parella no és conscient del núvol fosc de tempesta que s'acosta, que no arribin els fills és una situació per la qual la família d'Akin no està disposada a passar. Les pressions, els retrets i les mirades fan que Yehide i Akin ho provin tot, tractaments mèdics fins a rituals màgics esotèrics. L'amor de joventut que els va donar la força per defensar-se d'una tradició que no senten gens seva trontolla quan els fills no arriben a la parella, això portarà a Akin a prendre una decisió difícil traint Yehide. Akin veu com la seva família li arregla un matrimoni amb una segona esposa malgrat ell hi renegui i no la vulgui a casa amb Yehide.

Yehide sap que la solució passa per quedar-se embarassada al preu que sigui i el paga molt car. Ella que ha estat sola a la vida també somia amb una família, la desesperació després de la pèrdua del primer fill obre una escletxa en la parella difícil de cicatritzar: "Mentre observava com la taca de llet s'escampava cap avall, em vaig adonar que se'ns havia obert el terra sota els peus, que érem en l'aire i que les meves paraules no evitarien pas que caiguéssim al pou que havia aparegut a sota nostre."

Adébáyò, nascuda a Lagos el 1988, debuta amb una novel·la que sorprèn per la maduresa amb què qüestiona la tradició, el rol de la dona amb la maternitat i la realització de la dona com a ésser més enllà de ser mare o no. Adébáyò hi aporta unes dosis d'humor que fan suportable el pes de la novel·la que a estones és tràgic. Adébáyo és una gran explicadora d'històries, el llibre dona veu als protagonistes en capítols alterns que ens permeten saber què pensen un i l'altre en tot moment, sense emetre judicis simplement els mostra tal com són. L'autora forma part d'una generació d'escriptors africans, formats a les universitats del seu país i a l'estranger que no reneguen ni volen fer-ho del seu origen però que es mostren crítics amb els governs, els sistemes i la corrupció endèmica. Veus solvents que no s'avergonyeixen de qui són, ni d'on venen i que troben en la literatura una veu per explicar-se i situar la seva cultura al món. En sentirem a parlar.

Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau i Irene Oliva Luque en castellà

Edita Angle Editorial/ Gatopardo ediciones

Angle editorial Ayobami Adebayo Alexandre Gombau

Dissabte, 2 de juny de 2018

No és cap secret la meva admiració per Maggie O'Farrell, l'autora irlandesa capaç de descriure les relacions i la quotidianitat humana com pocs. És un tret comú a la seva obra trobar personatges amb un passat no resolt que els persegueix. També ho és la manera de narrar la intimitat, O'Farrell és capaç de donar veu als pensaments que tots tenim i que no gosem verbalitzar, ella se serveix dels personatges per donar veu allò més personal.

Aquesta vegada O'Farrell entrecreua la història de dues dones apassionades per la vida i l'art. La Lexie és una jove universitària que viu en un poblet entre Devon i Cornwell que somia marxar a Londres per sortir d'un entorn que l'oprimeix i més des de l'arribada d'un germà que tot el dia plora. L'Elina és una jove pintora que viu al Londres actual, acaba de ser mare després d'un part difícil en què ha perdut molta sang, està dèbil, atordida i no pot fer res més que dormir.

I així, com aquell qui no vol la cosa tornem a rendir-nos a la prosa d'O'Farrell, ens trobem viatjant en el temps de la mà de la Lexie que aterra a Londres als anys cinquanta amb Innes Kant, un home seductor que dirigeix una revista d'art. L'Innes i la Lexie es mouen entre artistes, es queden fins tard a la redacció escrivint sobre les inauguracions o les exposicions, viuen una història d'amor apassionada, però la Lexie ja no és aquella joveneta innocent, la Lexie es converteix en una especialista en art capaç de descriure l'ànima de la pintura i posar en ordre la vida i l'ofici de l'Innes Kant mentre fa de mare i demostra una nova maternitat gens habitual a l'època.

L'Elina es desperta d'una letargia provocada per un part que la deixa exhausta, sent plorar un nadó i sobresaltada s'adona que és el seu fill. En Ted, el seu marit un productor reconegut, tenia rodatge i els ha deixat sols a casa, essent conscient que no hauria de marxar. La paternitat també l'ha deixat desconcertat, aquell nadó que plora li recorda a alguna cosa que no és capaç de situar. Tots dos comparteixen una amnèsia i serà en aquest aprenentatge com a pares que Elina trobarà la força per recordar el part i que en Ted omplirà els buits vitals que té. Maternitat, passat i memòria són paraules claus per entendre l'obra d'O'Farrell.

O'Farrell se serveix de les dues protagonistes per fer un tapís literari, mentre vas llegint saps que totes dues històries acabaran connectades sense saber massa com, però la prosa d'O'Farrell s'encarrega que a partir de les veus de la Lexie i de l'Elina en Ted aconsegueixi saber qui és. Dues dones, dues maternitats i molta riquesa de matisos en la condició humana, així són els personatges d'O'Farrell, deu ser per això que ens agrada tant com escriu. Aquesta vegada una ciutat, Londres, com a testimoni de tantes vides que li donen forma mentre els carrers mantenen l'essència i l'esperit. Si encara no heu descobert Maggie O'Farrell esmeneu l'error!

Traduïda per Núria Parés en català i Concha Cardeñoso en castellà

Edita L'Altra editorial i Libros del Asteroide

Dissabte, 26 de maig de 2018

Dos joves de 18 anys, la Nahid i en Massod, es coneixen a la universitat. Ella hi arriba tímidament, ben vestida, sap que és l'escollida de la família per estudiar. Ben aviat, entre classe i classe, Nahid canvia la faldilla llarga i recta pels texans acampanats, les reunions semiclandestines són l'aprenentatge universitari, som a l'any 1979 i la revolució es cou a l'Iran. Nahid i Massod s'enamoren intensament mentre comparteixen pancartes i manifestacions. Un dia Nahid porta una de les seves germanes a una manifestació, esclata la violència i ja no la torna a veure, res tornarà a ser el mateix. Aquells dos joves veuen com s'enderroca el Xa però qui arriba al poder comença a perseguir-los. L'anhelada llibertat i democràcia no tenen lloc a la nova república islàmica. No els queda més remei que amb un passaport fals i pocs diners marxar cap a Suècia per començar una nova vida d'asil polític i donar a l'Aram un futur en llibertat.

Trenta anys després, la Nahid s'enfronta a un diagnòstic de càncer terminal, després de perdre en Massod ara li toca a ella. Asseguda davant la metgessa, la Nahid no pot pair la notícia, ella que s'hauria pogut morir durant la revolució, el terratrèmol, ella a qui li ha tocat viure entre dos mons mentre somiava en la llibertat, ella que ha vist créixer la seva filla en una altra terra. La ràbia, el dolor i sentiment de culpa fan que la relació mare filla no sigui del tot fluïda. L'estima com ningú però la Nahid no es perdona haver perdut una germana, no es perdona el dolor causat i ara que la vida se li acaba no sap com dir-li a l'Aram. 

Golnaz Hashemzadeh construeix una novel·la amb pinzellades autobiogràfiques, ella va néixer a l'Iran i va fugir amb els seus pares a Suècia. D'una banda escriu un potent monòleg de la Nahid que transcriu la por d'enfrontar-se als seus últims dies, de com dir-ho a la seva filla i de lamentar, potser, haver viscut massa intensament uns anys, una revolució que al final els va costar molt cara. 

"Pot ser que la vida se t'acabi abans, si vius intensament? La gent acostuma a dir-me que ric massa fort. I si, amb cada rialla, amb cada esclafit de riure massa sorollós se m'han esmunyit els dies de vida de dins? I si cadascun de nosaltres disposa d'un nombre limitat d'alenades que s'acaben abans d'hora si ens dediquem a riure massa fort, a discutir amb massa vehemència, o a ballar fins que no podem més? O a cridar consignes mentre correm com esperitats davant de militars i altres membres de les forces de l'ordre? I si, d'alenada en alenada, arriba la ranera de la mort i tot s'acaba? Només ho pregunto." 

De l'altra, Golnaz Hashemzadeh reescriu el passat, els fets viscuts, com si fos un testament vital per la seva filla. Recorda perquè lluitaven i de què van haver de fugir després: "Segur que m'arrestaria, però ja em podien arrestar, torturar, o el que volguessin, sempre que no em violessin. Abans, morta, perquè no suportava la idea. Que em violessin hauria estat com si m'injectessin una dosi de maldat que hauria hagut de dur a dins la resta de la vida; una maldat líquida que m'hauria esquitxat les entranyes per sempre més." Nahid recorda els camps de refugiats, la família a l'Iran, la treballadora social que els va estendre la mà i els va fer persones mentre s'acomiada de la vida, veu com passa la primavera i s'acosta la nit de Sant Joan. Nahid voldria haver sabut fer-ho més bé amb l'Aram, però el dolor acumulat no la deixa. El testimoni que li llega és la seva manera de dir-li fins a quin punt l'estima a ella i a la neta que arriba plena de vida. "He estat jo, qui t'ha dut fins aquí. Vam ser nosaltres."

Una novel·la magnífica, un cant a viure i a resistir. 

Traduïda per Meritxell Salvany

Edita Les hores 

Dissabte, 19 de maig de 2018

Llucia Ramis ha guanyat el Premi Anagrama de novel·la amb Les possessions, una obra que costa descriure perquè està feta de molts temes i capes que se superposen per acabr construint un molt bon llibre. Podríem dir que Les possessions és una novel·la sobre la corrupció? Sí. Sobre la veritat? Sí. Sobre els records i els fantasmes? També. Sobre la degradació del periodisme? Segur. Les possessions és tot això però també és un relat íntim sobre la por, la pèrdua, la terra i els conflictes. La protagonista de la novel·la, una periodista mallorquina que viu a Barcelona, torna a casa d'urgència després d'una trucada que li comunica que el seu pare no està bé. El pare pateix una depressió i ella se'n fa creus. Un pare lluitador de totes les causes perdudes és víctima de l'angoixa de la seva croada personal contra un mur i l'especulació urbanística. D'aquesta manera arrenca una novel·la construïda com si fos una paret seca de Mallorca, tot de capes que aglutinen diferents històries per fer un mur sòlid.  

Dijous era dia de club, el club número 100 i vam convidar la Llucia Ramis a parlar-nos d'aquestes possessions. Vaig demanar a la gent que triés un fragment o dos del llibre i que n'argumentés per què. A poc a poc i durant gairebé dues hores vam anar desgranant els temes de la novel·la. Així vam dibuixar el mapa íntim del llibre, des de les relacions de parella, passant per la família, essent testimonis de dones d'una certa edat que trenquen amb tot perquè s'enamoren de la vida o dones que fan costat a la parella quan més ho necessita. 

Tal com indica el títol de la novel·la pertànyer i tenir són verbs importants i en aquest llibre tan illenc, ser part d'una terra, sentir-la teva hauria de ser sinònim d'estimar-la i en canvi, l'especulació la destrueix. Ramis fa una crítica sòlida però molt dura a la corrupció sistèmica que ho acaba empudegant tot, periodisme inclòs. "Sense periodisme no hi ha democràcia" reivindicava la Llucia dijous, la protagonista intenta fer l'ofici mentre el seu pare es troba que ningú vol explicar ni denunciar la història del seu mur, aquest aïllament el porta a tornar-se boig i a caure en una forta depressió, un dels altres temes cabdals del llibre. Els trastorns mentals del pare i com la mare l'acompanya i com la resta fan veure que no existeix, conèixer i aprendre a conviure amb aquests trastorn: "I aquesta és la pitjor tortura per a ma mare, que en aquests moments, l'any 2007, encara no sé. No tan sols no tenir a qui explicar-li el que sent, perquè no ha confiat  mai en ningú, tret de mon pare. Sinó necessitar explicar-ho més que mai. És el més difícil que li ha tocat superar a la vida. I està sola, fins i tot sense estar-ho." Tot un aprenentatge per la narradora quan descobreix que els seus pares més enllà de ser progenitors són persones que són, senten, s'equivoquen i amb qui no sempre estàs d'acord.

Em sorprèn que un dels fets principals de la novel·la, el desfalc que fa el soci de l'avi de la narradora i que el porta a matar la família i a suïcidar-se posteriorment no ocupés ni un minut de la sessió, potser perquè com a argument literari funciona molt bé, però al club tothom sense excepció va preferir subratllar els petits instants domèstics, personals que conformen la memòria. 

"També som el que vàrem perdre. O potser som sobretot això."

Soc una defensora de la literatura infantil, de la literatura explicada des de l'afecte, des del vincle, des de la falda, arribar a lectura des de l'estima i no des de la imposició. La Llucia Ramis, potser sense ser-ne conscient, va fer evident allò que defenso en un paràgraf, quan la narradora recorda quan era petita i s'asseia a la falda de l'avi perquè li expliqués els contes de l'Ernest i la Celestina, quan la llegia m'emocionava de confirmar el que ja sabia. Dijous vaig poder regalar-li un exemplar del conte i veure la mirada de la Llucia i l'emoció em fa estar segura que estem en el bon camí, que només estimant la literatura s'aconsegueix la complicitat que dijous va inundar la llibreria. Tot un privilegi.

Editada per Anagrama

En castellà en traducció de la Llucia Ramis a Libros del Asteroide 

Dissabte, 12 de maig de 2018

De les coses màgiques de tenir una llibreria és que no deixes de descobrir nous autors, Emmanuel Guibert era un autor a qui no havia donat l'oportunitat tot i haver tingut alguns dels seus llibres. L'Anna, la meva comercial de Salamandra, em va dir que treien una novel·la gràfica que feia per a mi (és tan bonic tenir comercials que et coneixen els gustos!) així que un migdia mentre dinava, previ a Sant Jordi, me la vaig posar a la bossa i la vaig devorar a cullerades. Em fascina que algú sigui capaç d'explicar i transmetre tant en una novel·la gràfica. 

Martha y Alan és una història d'amistat, d'un primer enamorament innocent narrada per Alan Ingram Cope, protagonista de La guerra de Alan i La infancia de Alan. Guibert es posa a la pell de l'Alan i això li serveix per fer un relat en primera persona des del dia que es coneixen a l'escola infantil fins a la tercera edat. L'Alan ajuda la Marta des de ben petit en un joc del que ella queda exclosa, li dona la mà i des d'aleshores es fan inseparables. Som en plena Gran depressió nord-americana, però la família de la Martha continuen fent bons àpats i l'Alan sempre és convidat a seure a taula. L'Alan i la Martha canten junts al cor de l'església presbiteriana, fan petites gires amb la coral, s'enfilen als arbres, van en bici i juguen a la séquia. La vida però els porta per camins diferents, l'Alan perd la mare, canvia de barri i d'escola, deixen de veure's durant molts anys. L'Alan s'allista a l'exèrcit i serveix durant la Segona Guerra Mundial. En un dels permisos decideix anar-la cercar, l'estima i l'enyora però la Martha està ingressada per la polio. No serà fins anys més tard, que Alan, establert a Europa, decideix buscar-la i escriure-la. La recorda i li manté una estima profunda.

Martha y Alan és una novel·la gràfica molt ben escrita, dibuixada amb precisió fotogràfica. De fet Guibert se serveix de la fotografia com element documental i realista de l'obra. Els plans profunds i estàtics descriuen molt bé la Gran Depressió, la vida dels anys 30 a Califòrnia, els colors mats i foscos recreen una atmosfera de nostàlgia i certa tristesa. El sentiment de pèrdua es respira en aquesta obra de Guibert que no puc deixar de recomanar i que em farà llegir els altres dos volums de la sèrie. Guibert narra la vida dels protagonistes en pàgines dobles amb una única vinyeta, els colors vius apareixen en les escenes de jocs infantils, la foscor arriba a mesura que es van fent grans. Guibert domina el guió i és amb el dibuix, la tria del paper, els colors, els plans que té una clara intenció, fer un viatge nostàlgic al passat i fer-nos recordar qui vam ser.

Regaleu-vos-el i regaleu-lo, no us decebrà.

Traduït per Julia Osuna Aguilar

Editat per Salamandra graphic