Dissabte, 22 de juliol de 2017

Fa molt de temps que tenia pendent de llegir El cuento de la criada de l'Atwood, l'anava deixant per més endavant perquè la novetat se'm menja, però quan vaig saber que n'havien fet una sèrie, que s'havia convertit en un llibre de capçalera pels antiTrump vaig pensar que m'havia d'afanyar. No us negaré que les distòpies em fan certa mandra però clar veure que un llibre escrit l'any 1985 tenia com una segona vida m'hi va dur de cap, sobretot quan vaig llegir la introducció de la pròpia autora que explica que no volia fer una novel·la de ciència ficció ni fer menció a res que no fos real i que no hagi passat, per tant estem parlant d'una novel·la ambientada en un temps futur, però no hi ha cotxes volant pel cel ni vestits platejats i espacials sinó que la localització de Gilead és ben real, al campus de Harvard, en els parcs, la biblioteca i residències, un lloc conegut per l'autora i que no menciona per res en la novel·la. Un lloc escollit i ple d'intenció per fer-nos veure com una institució del saber pot contenir els fonaments del puritanisme que tan presents són a la novel·la. 

Aquesta és la història de Gilead, una població on un dia les dones treballaven, portaven mitges i els cabells a l'aire lliure, els nens jugaven, anaven a l'escola i tothom feia la seva vida però pel relat sabem que un dia es va acabar. Un atemptat terrorista va sembrar la por, la gent va començar a ser identificada i en mica en mica un poder teocràtic es va establir. Veiem el Gilead que ens narra la protagonista, una minyona, fet de records del passat del poble i de la lluita feminista de la seva mare i del present lligat al vestit vermell i al barret blanc i que adreça a algú que no sabem qui és. La jerarquia establerta per a les dones és les vídues, minyones, les Martha i les Ties, la nostra protagonista i la seva amiga Moira no volen ser encasellades en cap. En una població amb greus problemes de fertilitat per la contaminació, les noies en edat de procrear són esclaves que es veuen obligades a mantenir relacions amb els coronels amb l'únic propòsit de quedar-se embarassades, en un acte fred, asèptic i sempre sota la mirada de l'esposa del comandant que aguanta les faldilles enlaire, la pressió per la natalitat és constant. La dona com a receptacle. Els dirigents i les dones més grans tenen l'esperança posada en la nova generació que ja no haurà conegut una altra manera de viure i se sotmetran més fàcilment als dictamens totalitaris de les classes dirigents que no suporten les dones, ni la sensualitat i que les veuen com un perill i una amenaça pel seu tron. Enemistar les dones entre elles, que siguin elles les que es vexin i es castiguin. Us sona? Aquest és l'argument principal d'El cuento de la criada, podria ser un faula o una història de la Bíblia, no en va les referències hi son constants però és la història de les dones de molts llocs del món en aquest moment i fins i tot ho podria ser de les dones de països considerats més avançats. És per això que el llibre d'Atwood s'ha convertit en un referent literari i social, com a llibre de capçalera a no perdre de vista. El cuento de la criada ens recorda que no podem abaixar la guàrdia ja que cada fita assolida no és en va, per això el llibre deixa lloc a petits espais d'esperança sobretot quan la protagonista pensa en les lluites que li explicava la seva mare, però el preu per dissentir o intentar escapar-se és molt elevat, massa. Llegiu l'Atwood, rellegiu Orwell i trobareu les claus per entendre què està passant al món. 

Traduït per Elsa Mateo Blanco

Editat per Salamandra

Diumenge, 16 de juliol de 2017

L'any 1957 a Arkansas en plena segregació racial i després de la decisió del Tribunal Suprem de declarar inconstitucional la separació a les escoles, el prestigiós Liceu Central de Little Rock decideix implicar-se en el procés d'integració. Situat a Arkansas, al sud dels Estats Units, on es concentren els estats de tradició esclavista i amb una forta presència del Ku Klux Klan, la decisió no cau gens bé, no serà fins tres anys més tard que els nou de Little Rock amb l’empara del President i la protecció de l'exèrcit assistiran a classe per primera vegada amb els blancs.

Sweet Sixteen és la història d'aquests nou nens i nenes ficcionada amb destresa per Annelise Heurtier, que dóna vida a la Molly i a la Grace. La Grace és una nena blanca, de família adinerada, criada per una mainadera negra, que al prinicipi només es preocupa del seu aspecte, de ser la més popular a l'institut per trobar parella per al ball de final de curs. La Grace cau en el seu propi parany i això la porta a escoltar el que li diu el cor en contra del recel i l'odi que senten els seus companys de classe. En canvi, la Molly (Melba Pattillo a la vida real) fa un esforç majúscul per anar a classe cada dia i suportar tota mena de vexacions, dels nou nens només vuit van acabar el curs. Heurtier narra la història alternant els capítols de la Molly i la Grace així ens anem aproximant als fets des de dues òptiques diferents que acaben trobant-se. 

La Molly i els nou de Little Rock pateixen un infern diari quan arriben a l'escola fins al punt que l'exèrcit en custodia les classes, les anades i vingudes, la qual cosa encara encén més els ànims dels segregacionistes que no poden suportar que els seus fills immaculats convisquin amb uns éssers considerats inferiors, bruts i portadors de tot tipus de malalties. Aquesta narració dual fa que la lectura sigui rica i et situï als dos costats de la història i et permeti empatitzar amb els protagonistes, sobretot amb la Molly i els seus companys, que no només són mal vistos a l'escola sinó entre la seva pròpia comunitat que els acusa de posar-los en perill. De teló de fons veiem la gran tasca de les organitzacions socials que van lluitar per eradicar la segregació racial i que van aconseguir caviar el curs de la història. Sweet Sixteen és la història de nou persones valentes que gràcies a la seva determinació van aconseguir fer del lloc on vivien un xic millor. Una lectura adreçada als joves del tot necessària, que fa mal però que desperta sentiments de revolta i justícia social que bona falta ens fan. Un llibre que hauria de ser lectura a les aules, a casa, que hauria de donar peu a converses interessants i portar-nos a no oblidar la lluita d'aquells nens per la convivència. 

Sweet sixteen ens pot semblar allunyat en el temps i malauradament és molt vigent perquè els conflictes racials segueixen més vius que mai, en especial a la vella Europa. Una lectura per compartir adults i adolescents.

Traduït per Montserrat Franquesa

Edita Nandibú

Dissabte, 8 de juliol de 2017

"-Mira, ara hi ha  tres llums allà on abans només n'hi havia dues.

Miro cap al mar. Allà, les dues llums fan pampallugues com abans, però ara amb una altra llum fixa que també brilla."

Quan a vegades em pregunten per què m'agrada tant llegir em vénen infinites respostes al cap... però si m'ho preguntessin ara la meva resposta seria: per llibres com aquest. Tres llums és d'aquells llibres que dóna sentit a la literatura, contenció, mestratge, ofici i temes vitals. Que en literatura ja està tot escrit, segur! Però que encara es pot fer de manera diferent, també! perquè cada escriptura és única, personal i intransferible i la de Claire Keegan m'ha robat el cor. 

Tres llums és la història d'una família irlandesa, molt nombrosa, que passa fam, d'un pare esquerp, fred i brutot i d'una mare depassada per la criança, la feina el camp i tots els fills. Acaben de tenir-ne un altre i decideixen enviar una de les seves filles a passar l'estiu a casa dels Kinsella. Una parella de grangers que no té fills i que viu a l'altra punta del comtat de Wexford, prop de la costa. Mentre són al cotxe la nena es pregunta com deuen ser els Kinsella amb curiositat, por i cert astorament de veure que la seva família la deixa per un estiu i la incertesa de no saber quan tornarà. A casa els Kinsella ben aviat descobrirà què vol dir ser estimada i sobretot sentir-s'hi, també feineja a casa i al camp però d'una altra manera, des de la descoberta, la col·laboració i l'aprenentatge, mai per imposició. El ritme pausat del camp i de l'estiu fan que en mica en mica vagi descobrint què vol dir estimar i no ser només una càrrega per algú, però una de les coses més valuoses que s'emporta és la lectura i els llibres, la biblioteca que li fan els Kinsella. Aquell estiu una veïna tafanera també li desvetllarà un secret tràgic que la unirà encara més a la parella d'acollida.

"Al principi, algunes de les paraules més llargues em costaven, però el Kinsella els posava l'ungla a sota a cadascuna, amb paciència, fins que jo les endevinava, i després vaig començar a fer això tota sola fins que ja no em calia endevinar res i continuava llegint. Va ser com aprendre a anar en bicicleta; notava com m'enlairava, la llibertat d'anar a llocs on abans no podia anar, i era fàcil."

En tan sols 100 mini pàgines, Tres llums està publicat en una col·lecció que es diu Micra, dedicada als bombons literaris, Keegan parlar d'amor, de la pèrdua, del vincle, del dolor i la tendresa de manera magistral.

"La llum del sol, que arriba obliqua, ens torna una versió arriscada de la nostra imatge. Per un moment, tinc por. M'espero fins que em veig no com era quan he arribat, que semblava la filla d'un llauner, sinó com sóc ara, neta, amb una altra roba, amb la dona al meu darrere. Submergeixo el culler i me l'acosto als llavis. Aquesta aigua és una de les més fresques i netes que he tastat mai: té el gust del pare que marxa, del pare que ni tan sols hi ha sigut, de no tenir res quan ha marxat. El torno a submergir i l'aixeco fins al nivell de la llum del sol. Bec aigua sis cops i desitjo, en el moment, que aquest lloc sense vergonya ni secrets pugui ser casa meva."

El llegireu d'una glopada i el rellegireu amb un somriure.

Traduït per Marta Hernández i Zahara Méndez

Edita Minúscula

Dissabte, 1 de juliol de 2017

Ahir a la nit es va fer el lliurament del Premi llibreter 2017 a la Sala Luz de Gas. En la categoria d'Altres literatures el vencedor va ser Marcello Fois per Estirpe publicat per Hoja de Lata i en la categoria de Literatura catalana pel solsonenc Raül Garrigasait per Els estranys, que va fer un discurs per emmarcar al costat del pregó de Josep M Pou. No els he llegit però davant l’entusiasme dels meus companys d’ofici hi posaré remei ben aviat.

Avui però de qui us vull parlar és d’El banc blau d’Albert Asensio, guanyador en la categoria Àlbum il·lustrat. Aquella categoria que gràcies al bon fer de la Neus Chordà, com a responsable de comunicació, i la persistència de tants companys que la defensem i reivindiquem als quatre vents, va traient al cap a la premsa escrita i a la tele (abans simplement s'obviava la categoria) ara ja se’n parla i aviat, espero, se li dedicaran pàgines, se’n faran perfils dels autors i tindrà el ressò que es mereix. Enguany, he tingut la immensa sort de formar part del jurat d’aquesta categoria, precisament l’any en què Catalunya ha estat la convidada d’honor a la Fira de Bolonya i on els nostres autors i il·lustradors van desplegar les seves armes (llapis, bolígrafs, retoladors, pinzells, punta fines, gomes d’esborrar i maquinetes) per ensenyar al món el talent que tenim. Un dels autors que ens va representar és precisament Albert Asensio, guanyador del Premi Llibreter, amb el seu primer àlbum El banc blau. Asensio ha il·lustrat un munt de llibres que podeu veure aquí, cobertes i treballa per premsa habitualment, els originals d’El banc blau viatgen cap a Bratislava i reproduccions dels dibuixos són als camps de refugiats intentant posar una mica de llum a la vida de tants infants que hi malviuen.

Albert Asensio explica que fa sis anys va tenir una oportunitat per fer un canvi de rumb a la vida, que el va portar a Nova York i allà en un parc va observar un banc i tot el que hi passava. Aquest banc blau s’ha convertit en el protagonista d’un àlbum preciós, ple de detalls que és testimoni del pas del temps tot seguint les estacions, primavera, estiu, tardor i hivern. Veiem com tot el que l’envolta es transforma, però ell es manté allí com a testimoni de segones oportunitats. En el banc blau hi caben totes les històries d’amor també les interracials o del mateix sexe, la mort també hi arriba però l’esperança també hi treu el cap. Tot el que envolta al banc no és gratuït, en paral·lel hi veiem els esquirols, els gossos, gats, ocells i insectes, la vida! És un cant a aturar-nos, a asseure’ns i a observar el que tenim a tocar. Asensio juga amb el llapis i traça amb precisió realista, les notes de color fetes amb els pinzells i estampacions fan que sigui un àlbum ideal per compartir amb família, per enamorar grans i petits, d’aquells llibres que han de ser a tota biblioteca familiar i escolar.

Per a mi, l’alegria és doble perquè el llibre l’ha editat Babulinka, una editorial que amb tres anys de vida ens ha donat grans alegries literàries, perquè la Mar, la seva editora, és tota passió i estima pel que fa. Una petita artesana que ha sabut buscar un espai i guanyar-se el cor de les llibreries. D'aquí un clam popular a la Mar perquè transcrigui el seu discurs, vas fer emocionar en Josep M Pou. 

A títol personal deixeu-me que us digui que deu fer tres anys enrere, en una exposició d’originals d’Asensio al Pati de llibres, vaig comprar-ne dos, un pel meu fill i un per a mi que llueix al menjador de casa, poc em podia pensar que temps més tard seria part d’un jurat que el premiaria. Molt satisfeta del premi i llarga vida a la bona literatura sigui per infants com per adults.

Des d’aquí el meu agraïment també a la Núria, l’Olivia, en Miguel i la Maite membres del jurat amb qui compartir camí és sempre una font d'aprenentatge. 

Editat per Babulinka books

Dissabte, 17 de juny de 2017

La vegetariana és segurament un dels texts més arriscats, innovadors i valents que he llegit mai. No és una novel·la qualsevol, ni tampoc és una novel·la sobre els vegans ni el veganisme malgrat el títol, és un text contra la violència d'una societat que l'exerceix des d'un patriarcat imperant i que amb prou feines escolta la veu femenina, des d'una societat que és violenta amb els seus fills fent-los competitius fins a l'extenuació, una societat que consumeix molta carn al costat del tofu i amb uns nivells d'alcoholisme que superen els de Rússia. Parlem de Corea del Sud, un país que conviu amb les tradicions mil·lenàries i el capitalisme més salvatge, és per això que és tan important l'edició de Rata que posa en context el llibre i el situa en una societat de la que sabem ben poca cosa amb el pròleg de Gabi Martínez i l'experiència de Sunme Yoon de traduir-la, al castellà.

Yeonghye és la protagonista del relat dividit en tres parts: la primera narrada pel marit; la segona vista pel cunyat, un artista visual i obsessiu, que troba en la seva cunyada la víctima perfecta i la tercera, vista per la desesperació de la germana de Yeonghye. Tothom gosa opinar sobre Yeonghye i en canvi, a ella no li sentim la veu malgrat la vida que s'explica és la seva. El llibre comença quan el marit es troba Yeonghye, de nit, asseguda davant de la nevera i buidant-la de carn compulsivament. Ha tingut un somni que l'ha portat a deixar de menjar carn, la protagonista fa dies que té somnis molt violents que relaciona amb la ingesta de carn i la violència implícita que aquesta representa. El que podria ser una opció que hauria de ser respectada per l'entorn més immediat esdevé un símbol de la imposició social, no pot ser que no mengi carn, el marit la pren per boja i ja no diguem els pares. L'escena culminant es produeix en un àpat familiar que davant la intransigència del pare en vers la seva filla i la seva opció vegana marcarà la vida de tota la família fins al final. Han Kang qüestiona i arrossega la protagonista fins a límits extrems i simbòlics on els arbres i la comunió amb la natura agafen el relleu a una societat que la rebutja. 

La vegetariana és una novel·la dolorosa i alhora molt bonica, les escenes dels cossos pintats plens de simbolisme són precioses però a l'altra costat hi ha l'abandó de la protagonista del seu cos, si ningú l'entén el cos ja no li és útil. Un exercici literari brillant, novedós i que remou perquè mentre llegeixes l'ombra de la pregunta i jo què faria no t'abandona.

La crítica del país no va rebre gens bé el llibre quan va sortir el 2007, no va ser fins al 2016 amb la concessió del premi Man Booker International que el ressò internacional va fer que al seu país l'haguessin de veure amb uns altres ulls, Han Kang forma part d'una nova generació d'autors i artistes coreans que arriben amb força per qüestionar els cànons establerts d'una societat que lluita per mantenir les tradicions i s'adapta als nous temps, qui més ho ha demostrat són els il·lustradors coreans que arriben trepitjant fort. Esperem que aquesta traducció doni pas a l'arribada de noves veus que no deixin de fer-nos preguntes. 

"Fer preguntes, això és per a mi escriure. No escric respostes, simplement lluito per arrodonir les preguntes, miro de quedar-m'hi a dins."

Traduïda al català per Mihwa Jo i Raimon Blancafort

Edita :Rata-

PD :Rata- és un seglle de recent creació que ens està oferint textos valents i agoserats, no els perdeu de vista.

Dissabte, 10 de juny de 2017

La vida a qualsevol preu és la lectura que m'ha acompanyat durant uns quants dies, segurament més dels que tocava perquè inconscientment l'he allargat perquè m'he enamorat de la protagonista, la Maj, parlem d'un llibre de 600 pàgines que forma part d'una trilogia que a Suècia ha estat tot un èxit de vendes si tenim en compte la dimensió del país. Ara ens arriba la tercera part de la trilogia, es pot llegir per separat, que ens parla de la Maj, una dona que a la maduresa veu com les coses es torcen a casa, el marit perd la feina i els fills volen. Ella que ha dedicat tota una vida al benestar familiar de sobte tot li trontolla. En Tomas s'ensorra i té problemes amb la beguda i els fills comencen a fer la seva, l'Anita va a la universitat i en Lasse treballa i marxa de casa. 

Hi ha llibres que descriuen vides de les que no te'n vols anar, aquest n'és un. Amb la Maj, una mestressa de casa a la Suècia de final dels anys 50, que mira de trobar l'equilibri entre ser dona, mare i esposa. Una mare que va quedar embarassada de l'Anita abans de casar-se i arrossega la culpa i la càrrega de ser acceptada en una família que no li posa massa fàcil. Una dona que ha dedicat tota la vida als altres i a permetre que aquests puguin ser. Coneixem la Maj a través d'un monòleg molt potent que adopta diferents veus literàries, la més curiosa és aquesta segona persona que la interpel·la, la renya o l'anima a seguir. Mentre llegia La vida a qualsevol preu ambientada a Suècia em venien el cap la Colometa, la Conxa de Pedra de tartera, dones amb vides "petites" i domèstiques ubicades en llocs diferents geogràficament però amb problemes i inquietuds vitals similars.

Sandberg fa un homenatge a la generació de les seves àvies que van permetre ajudar i a construir l'estat del benestar que aquí encara anhelem. Malgrat ser un país laic, l'església també es va encarregar de silenciar la veu de les dones i de fer-les sentir brutes per això la Maj quan té pèrdues, mes rere mes, fins a l'extenuació amaga la sang i fa veure com si allò no existís. Sandberg descriu molt bé la pressió de les dones per la perfecció domèstica però també cap als homes que han d'aportar el sou a casa i alimentar la família, i aquí és on construeix en Tomas i la seva decadència quan perd la feina. 

Llegir Sandberg al 2017 a Catalunya fa tremolar, consola saber que si a Suècia van començar a veure la llum potser d'aquí uns anys ho aconseguirem. El que és evident és que el debat sobre la conciliació encara és sobre la taula i que la pressió a la que estem sotmeses aquí, a l'Àfrica o a l'altra punta del món fa pensar que encara hi ha moltes Maj a qui aquesta lectura reconfortaria, però el que és evident és que qui l'hauria de llegir són els senyors tancats als despatxos.

Us aviso que mentre llegiu la novel·la us vindrà un desig irrefrenable de menjar nabius, mores o qualsevol dels plats que amb tant d'amor cuina la Maj, però sobretot voldreu tastar les galetes que cou a tothora per la trobada amb les amigues, per Nadal, per Pasqua o per celebrar el solstici d'estiu, tindreu ganes de traslladar-vos a la cabana d'estiu a prop del llac. La vida a qualsevol preu posa de manifest que qualsevol vida per petita que sigui és important, és la literatura de les petites coses. Un llibre del que molts diran que no passa res, un llibre dels que jo dic que passa una vida amb els sotracs i sotraguets com deia l'Olive Kitteridge l'Elizabeth Strout. 

Amb La vida a qualsevol preu i Història d'un matrimoni donem la benvinguda a l'editorial Les hores que tot just neix amb la intenció de "compartir llibres d'aquells que sens dubte deixen una empremta, d'aquells que t'omplen d'alguna cosa, sigui subtil o transformadora: una reflexió, una bona història, un bon personatge..." Benvinguts i endavant!

Traduït per Pontus Sánchez

Editat Les hores 

Dissabte, 3 de juny de 2017

Hi ha llibres que només veure'ls et roben el cor perquè connecten amb alguna cosa de tu, una sensació difícilment explicable però que quan la veus per escrit i il·lustrada saps que allò és el que voldries dir o expressar, parlo dels records que ens serveixen per entendre qui som i de què estem fets. Per això m'agraden els llibres per a nens que connecten amb el meu jo petit de genolls pelats, despentinada, plena de pigues i llegint sota un para-sol o a l'ombra d'un arbre, perquè enyoro aquells estius en què el temps s'estirava com un xiclet, em miro el meu fill i voldria que ell també tingui aquesta sensació. L'altre dia una persona propera em deia que quan veia el meu fill jugar li recordava els nens d'abans. No visc ancorada en el passat ni sóc nostàlgica però sí que reivindico el dret dels nens a ser-ho, a no fer-los anar ràpid, un dret que hauria de ser universal! Avui us parlaré de dos llibres amb els que m'ha passat això. Ara que s'acosta el final de curs i comencen les vacances, la celebració de les rutines se'ns fa més necessària que mai per donar l'espai i el temps de confiança que els nens necessiten per créixer. Enmig d'un món frenètic, calma.

Fins l'any que ve! d'Andrew Larsen i il·lustrat per Todd Stewart

Acaba l'escola i la nostra protagonista marxarà una setmana de vacances amb la família, al mateix lloc de sempre, el mateix ritual de sempre i els retrobaments de sempre: "Sempre hi arribem un dissabte. Sempre ens hi estem una setmana. Venim cada estiu, des que era petita. Res no canvia. I és per això que m'agrada."

Enguany la protagonista fa un amic nou, un amic a qui retrobar l'estiu següent. Juguen, salten, es banyen, es queden a casa el dia que plou i escriuen postals. 

"Els dijous, el meu nou amic i jo no tenim res a fer, així que ens posem a fer un forat a la sorra. Volem que sigui molt fondo, fins al centre de la terra. No hi arribem, però hem trobat aigua."

Acaba la setmana de vacances i arriba la tornada a casa amb un sorpresa... 

Al text l'acompanyen unes il·lustracions retro, mig difuminades com si evoquessin els records, a cavall entre el disseny gràfic i la pintura amb ceres de colors, amb un joc de llum i ombres fascinants.

Traduït per Núria Sales

El trobareu editat per Símbol editors

L'altre llibre de qui em vaig enamorar a primera vista és Un día perfecto de Danny Parker i il·lustrat per Freya Blackwood 

Un recull de petits imatges que acaben bastint un dia perfecte, el sol del matí a l'esmorzar, dibuixar amb guixos a terra, potinejar amb farina i aigua, fulles i fang, explorar, compartir secrets, mirar la pluja rere la finestra, acariciar el gat i adormir-se llegint un conte. Les aquarel·les de Freya Blackwood, de tall clàssic, donen molta força al text i en capten les olors, si mireu en aquest enllaç podreu veure com es va inspirar per il·lustrar aquest àlbum, si ja m'agradaven ara les adoro!

Una història que ens permet replantejar-nos al costat dels infants el significat de la paraula perfecte. En un temps en què la publicitat ens recorda a cada instant com n'hem de ser de perfectes, jo reivindico una altra perfecció! Dos llibres necessaris en qualsevol biblioteca familiar o escolar per aprendre a valorar les petites coses, aquelles essencials, aquelles memòries que quan et fas gran recordes. Al llegir-los he connectat amb una sèrie de quan jo era petita, la Bibí de la Mercè Llimona, les aventures d'una nena a cada estació, encara ara quan els miro no puc evitar somriure. Ens calen llibres d'aventures i d'acció però també ens calen contes on passi la vida quotidiana. 

Traduït per Isabel de Miguel

Editat per Patio

A la memòria de Carles Capdevila que tant ha lluitat per reivindicar les petites coses

Dissabte, 27 de maig de 2017

A cavall entre el llibre d'aventures, un quadern de bitàcora i unes memòries ens arriba aquesta novel·la L'home de mar de l'autora francesa Catherine Poulain. Amb l'alter ego de la Lili narra el periple que la porta fins a Kodiak, a Alaska, per embarcar-se en un pesquer i fer-se a la mar, per conèixer el lloc on el món s'acaba, a la cerca dels confins de la llibertat.

Lili arriba a Kodiak amb el desgel, tot és brut, la gent estranya i esquerpa, tothom mira de trobar un lloc precisament allà on la terra té final. Allí conviuen expresidiaris, gent que fuig o que vol tornar a començar i la Lili hi arriba perquè anhela la llibertat i el somni de viure en pau amb la natura. El que la nostra protagonista no sap és que a Kodiak també hi ha unes regles de joc, que la vida en un pesquer és duríssima i alhora claustrofòbica per més que siguis a alta mar. Dins el vaixell també hi ha normes, rols i jerarquies que cal respectar i més encara si ets una dona. La Lili arriba en un indret dominat pels homes i on ser dona no és gens fàcil encara que impliqui fer-te mal, plorar en un racó i esberlar-te les mans.

Poulain va quedar finalista del Goncourt amb aquesta novel·la que a França ha venut més de 100.000 exemplars, un llibre fruit de les notes que va escriure en el seu viatge a Alaska anys enrere, ara viu plàcidament a la Provença tenint cura d'un ramat d'ovelles. Poulain no és dona d'artefactes literaris però en canvi el seu llibre és una gran metàfora de la lluita per estar vius, aconsegueix fer-te estremir, plorar i sentir el dolor a les mans i el fred. Cada cop que obro el llibre, el penso i el miro em recorre un calfred. És un llibre molt poètic i carregat de simbolisme que ens remet a alguns dels clàssics de la literatura de viatges i grans gestes, però en canvi ella només parla del que coneix, del que ha viscut i ha lluitat, la vida.

És una epopeia dels herois quotidians que es fan a la mar, que passen fred, pateixen mal de mar quan són a terra i busquen refugi en la beguda. La Lili busca ser lliure i al mínim lligam fuig sense mirar enrere. Tota una lliçó de vida, un cant a la natura, us recomano que llegiu aquesta entrevista i que gaudiu del llibre.

"Rieu. Rieu. Beveu. Col·loqueu-vos. Moriu-vos si voleu. Jo no. Jo me'n vaig a pescar a Alaska. Adéu."

Traduït per Mia Tarradas

Un altre encert d'Edicions de 1984 i Lumen (Allí donde se acaba el mundo) 

Dissabte, 13 de maig de 2017

En una setmana en què el foment de la lectura ha estat en boca de tothom gràcies a l'ocurrència d'una agència de publicitat d'enviar llibres a Donald Trump per veure si així obria la ment, una campanya que s'hauria sufragat amb diners públics, una campanya que clamava al cel per la incompetència ortogràfica de qui la redactava, en aquesta setmana a diferents llibreries del territori han passat coses molt boniques i a diferents biblioteques també. És curiós que cada vegada que algú planteja una campanya de foment de lectura s'oblidi d'asseure's amb els agents implicats, amb aquells que cada dia treballem en pro de la lectura i mirem de contagiar lecturina a tothom que se'ns acosta. Tot això ha passat just en una setmana en que he rebut uns quaranta nens d'una escola, que m'han entrevistat sobre l'ofici i amb els que hem treballat les diferents tipologies de text; també ha passat en la setmana que teníem puces lectores, aquell invent que la Glòria i una servidora vam parir un matí de juliol a les 8 del matí abans d'anar a les respectives feines, un invent que ens ha regalat grans alegries i que avui ens ha obsequiat amb un matí fantàstic.

Avui les puces lectores han fet la seva primera sessió acompanyades dels autors del llibre que havien llegit, Una nit bestial, del tàndem Martí-Salomó. La història d'una mare i el seu fill que van conduint per una carretera que creua un bosc, és de nit i a cada revolt van trobant tot d'animals que van cap algun lloc que el lector no sap, en paral·lel veiem en imatges la història d'un ocell carter que va repartint tot de cartes als caus, nius i llars dels animals, unes cartes que amaguen el secret de la història que no desvetllarem. És una història de les que fa lectors i també ho és la sessió que ha ideat la Glòria. Ha preparat el terra amb una cinta adhesiva, ha fet pintar a les puces les línies de la carretera, teníem un cotxe que ens ha servit per rodar per la carretera i donar el torn de paraules, amb unes rodones de cartolina verda i marró hem fet el bosc. Per començar la sessió la Glòria ha repartit uns antifaços a les puces perquè experimentessin la sensació d'anar de nit per una carretera mentre la Meritxell i en Xavier els llegien en veu alta el text, un cop acabada la història el cotxe ha començat a rodar per la carretera i amb ell les preguntes de les pucetes sobre la creació del llibre, sobre els dibuixos i mil coses que els han passat pel cap. El colofó el moment de veure els dibuixos originals, les dedicatòries i el paquet que la vaca Florentina ha portat per en Xavier amb una sorpresa multicolor... 

Tinc la sort de poder ser testimoni d'aquestes sessions des de fora, avui mentre l'observava pensava que si això no és foment de la lectura que el món s'aturi, pensava on eren els creatius de les agències que volien vendre un producte i on són els responsables de les polítiques culturals que es perden aquests petits miracles. Senyors i senyores, no cal un gran pressupost, cal saber trobar la gent que cada dia treballa en pro de lectura, escoltar-los, que ens preguntin, que s'asseguin amb nosaltres i que deixem de fer campanyes amb eslògans perquè si continuem així ben aviat no tindran lectors que els llegeixin. Cal dotar les biblioteques, donar valor a les llibreries, introduir la figura del bibliotecari escolar, reprendre el programa Nascuts per llegir, recomanar la lectura des de les consultes pediàtriques per aspirar a tenir gent que pensi, no voti en Trump i no miri programes com All you need is love o no. 

Tot això ho escric dissabte a la nit, mentre penso que dilluns a la tarda és el torn dels adolescents amb qui parlarem d'un llibre sobre els desapareguts durant la dictadura argentina, que dimarts al matí em reuniré amb el consell de redacció de la revista Faristol per parlar dels continguts del proper número, que dijous al vespre tindrem la sort de compartir el club dels adults amb una autora quebequesa que ha escrit una joia que es diu Una felicitat imposada i que divendres al matí passaran per la llibreria una vuitantena de nens de 5è i 6è i que parlaran amb un traductor i una editora i que acabarem la setmana amb la Gina Clotet i la seva maleta màgica de contes i farem unes capsetes per guardar-hi les paraules que més ens agraden... i així anem fent, defensant allò en què creiem i que tant estimem la lectura, sense eslògans.  

Dissabte, 6 de maig de 2017

Per a mi Sorj Chalandon sempre serà l'autor que havia de compartir club de lectura amb nosaltres per comentar en primícia La quarta paret, però l'atac de Charlie Hebdo ho va impedir, Chalandon havia perdut tres amics i companys. Chalandon també és l'home traït de Retorn a Killybegs i ara és l'home que va viure una infantesa que cap nen es mereix. Professió del pare és la novel·la més íntima, introspectiva i autobiogràfica que li hem llegit. Si bé Chalandon sempre ubica les novel·les en entorns bèl·lics, ha estat corresponsal de guerra durant molts anys, aquesta vegada el conflicte és domèstic i passa de portes endins.

" --És la guerra!

El pare va entrar donant un cop de porta. Va cridar aquelles paraules sense treure's l'abric. Va repetir "la guerra" al llindar de la sala d'estar i del menjador. La mare i jo érem a la cuina."

Émile Choulans (podríem llegir-hi Chalandon) és un nen que davant la pregunta que li fan a l'escola: quin és l'ofici del teu pare no sap què respondre. Què fa el seu pare cada dia és el que Émile intenta imaginar quan es veu obligat a omplir el maleït full. Émile creix en un pis claustrofòbic per l'ambient que s'hi viu, un pare opressor que tan aviat es creu assessor personal del general De Gaulle com paracaigudista, amb una única fixació tornar a annexionar-se Algèria i que França sigui completa. L'Émile i la seva mare viuen i aguanten estoicament la bogeria d'un pare que porta el seu fill a cometre petits actes de guerrilla urbana, un pare totalment alienat i que els fa viure l'horror d'una guerra, en aquest cas domèstica. Chalandon descriu un conflicte bèl·lic familiar, el d'un pare (el seu) obsessiu, maniàtic i que viu amb una paranoia total fins al punt de fer dormir la mare a l'estora de la porta d'entrada mentre colpeja el fill amb un cinturó. L'autor denuncia que no cal anar fins a l'altra punt per conviure amb la violència més dura.

"I després es va posar a plorar. Tristesa, desesperació. La cara que feia no era la seva. S'estirava els cabells, es donava cops al pit. Em vaig escapolir cap a la meva habitació, la seva angúnia clavada a l'esquena. Vaig tancar la porta. Em vaig asseure a terra, entre la paret i la taula, el cap entre les mans. Les temples em xisclaven, l'orella, els llavis tenien un regust de metall. Una munió de gent s'aplegava al meu petit per reclamar la meva mort."

Chalandon ha escrit un tractat de la bogeria, de fins a quin punt una malaltia mental no tractada pot anul·lar els sentiments d'algú, en aquest cas d'un pare, pel seu fill amb una mare totalment contaminada i que permet i és incapaç de reaccionar pel seu fill perquè també és víctima de la violència. Chalandon descriu amb precisió l'ambient d'aquell pis fètid, de finestres tancades i de llum controlada. I tanmateix, Professió del pare és una novel·la optimista perquè Chalandon explica com Émile creix, marxa de casa i construeix una família amb la precaució de no repetir els patrons de violència amb els que va créixer. Si una cosa ens demostra Chalandon és que el dolor es pot transformar en paraula i que aquesta és la millor arma per capgirar el nostre entorn i després el món. El poder de la literatura i de l'art una vegada més han salvat una vida. No deixeu de llegir-lo, si us plau.

Traduït per Josep Alemany

Editat per Edicions de 1984

Dissabte, 29 d'abril de 2017

Avui fa una setmana érem a la vigília de Sant Jordi, la festa dels llibres i les roses per excel·lència, el dia que més llibres concentrats es venen de l'any. Preparar Sant Jordi comença a final de febrer amb les primeres compres, no exemptes de polèmiques per les males pràctiques d'alguns grups que et diuen que si vols tenir exemplars dels més venuts (ja saben que seran els més venuts quan encara no són a la venda) te'ls has de quedar sense les condicions pròpies de Sant Jordi que editors i llibreters compartim. És una cursa de fons que comences fresca com una rosa comprant llibres aquí i llibres allà mentre fas un equilibri per no perdre l'essència de la llibreria que defenses tot l'any i el que la gent que només compra llibres per Sant Jordi espera trobar. No és fàcil, ja us ho dic, compres i compres fins que t'emborratxes de llibres i aleshores arriben les caixes amb les que conviuràs fins al dia D. Caixes que cal comprovar, buidar, col·locar i separar per anar a parada, entres en una mena d'esquizofrènia i mires de no posar els ulls en blanc quan la gent amb un somriure et diu: és tan bonic Sant Jordi! 

I és que en essència ho és i molt. Nosaltres vam donar el tret de sortida a la campanya a final de març amb una presentació de les que ens agraden amb la Tina Vallès, la Jenn Díaz i la Marta Orriols que van omplir la llibreria de literatura amb majúscules, van dialogar amb calma amb els lectors que s'hi van aplegar. Va ser un vespre d'aquells que escriuen la història de la llibreria.

Enguany l'abril ha estat molt especial perquè l'hem començat a Bolonya, on Catalunya era el país convidat de la fira de literatura infantil i juvenil més important que hi ha (vegeu-ne el reportatge de l'Anna Guitart pel Tria 33). Va ser una experiència màgica, trobar-se pels carrerons de la ciutat vermella amb companys d'ofici, autors, il·lustradors, traductors, bibliotecàries i compartir aquella complicitat que fem en trobades en petit comitè no es pot descriure. Va ser molt bonica la recepció que l'Institut Ramon Llull va fer en un palauet de la ciutat i compartir brindis i somriures amb el talent del país, trobar-nos junts, xerrar distesament, abraçar-nos i posar cares a alguns il·lustradors de qui només coneixia l'obra. Bolonya va ser un espai molt bonic que ha estat possible gràcies a la tossuderia de la Paula Jarrín que ha fet de comissària de les dues exposicions que ens han representat com a país. Un agraïment públic a tothom que ho va fer possible. Vam sembrar una llavor que semblava que donava fruits, la premsa se'n va fer un bon ressò però ai... a dia d'avui ja sabem que els llibres més venuts de Sant Jordi són de literatura infantil i juvenil i l'endemà de la diada cap mitjà en parlava... Convindria fer-ho perquè entre els més venuts hi ha molt talent de casa, el que vam anar a ensenyar a Bolonya i al món. Els petits lectors de literatura infantil són els futurs lectors amb criteri de demà i es mereixen tot el respecte.

A l'abril tornen les visites dels nens i nenes de l'escola Camins, gràcies a un equip directiu que confia i creu en la literatura de debò, tots els nens de l'escola des de p-3 fins a 6è passaran per la llibreria començant al març i acabant al maig. Amb cada grup treballem diferents aspectes del llibre, de les llibreries, dels autors, traductors, tota una experiència que em permet veure'ls créixer a través dels llibres. I a l'abril també arriba Sant Jordi, un dia que per a la gent és molt bonic i que a mi em recorda la sort que tinc de tenir el comando Sant Jordi a punt com cada any. El dimarts abans ens vam trobar un vespre a la llibreria amb un beure i quatre coses per picar per parlar de llibres, de les nostres apostes, per fer intercanvi de lectures i opinions.

Per a molts aquest fet no deu tenir res d'extraordinari i per a mi és el moment més màgic, saber-te acompanyada, saber que tens gent al teu costat disposada a posar-se la samarreta i estar amb tu per fer de llibreters residents durant unes hores, gràcies a la Marta, l'Anna, l'Emma, l'Àlex, la Julia, en Pedro, en Dani, la Cristina, la Núria T, la Núria M, la Mercè, la Montse, en Josep M i enguany tenir l'Eli i la Gloria al meu costat durant tot el procés. Gràcies perquè la nostra manera de viure la literatura ha fet que els més venuts de l'Espolsada siguin tots els llibres però en particular aquells que ens interpel·len com a lectors. L'any que ve muntarem i desmuntarem la carpa a la primera! 

No podem acabar el mes d'abril sense celebrar que fa 8 anys que va néixer el club de lectura i dijous al vespre després d'una sessió intensa amb Ladydi vam fer el nostre soparet a la llibreria, vam fer de jurat dels punts de llibre que veureu ben aviat, enhorabona als guanyadors, la Mercè i en Tamirat, i vam brindar per la literatura que ens ha permès trobar-nos i caminar durant 8 anys, voltar pel món i mirar d'entendre'l. Sou fantàstics.

Per últim, vull donar les gràcies a tothom que ha confiat en la llibreria, que ha celebrat Sant Jordi a Les Franqueses i que defensa el model independent i de proximitat, disculpeu-nos si aquell dia ens trobeu en baixa forma o no sou atesos com ho fem habitualment, tot plegat és massa gros. Disculpes també al noi que en ple Sant Jordi volia imprimir un treball i li vam dir que no i a la senyora que es va enfadar perquè a la parada no teníem punts de llibre i ens ho va venir a dir a crits a la llibreria, plena de capsetes amb punts perquè tothom en pogués agafar. 

Moltes gràcies per haver fet del Sant Jordi dels 10 anys de la llibreria un Sant Jordi tan bonic, gràcies. 

Setmana de Sant Jordi 2017

Fer un tria de llibres per recomanar és molt complicat perquè n'hi ha tants que voldríem que arribessin a les cases per ser llegits... Som dels que defensem la literatura més enllà de Sant Jordi i ens agrada vendre llibres sempre, enguany que fem 10 anys us recomano 10 llibres que regalaria amb els ulls clucs, llibres que poden formar part de la vostra biblioteca personal. 

No hi són tots els que voldria però per això podeu passejar-vos per la web o venir-nos a veure que us esperem amb un somriure i amb molts llibres. Feu-nos confiança, les llibreries independents us necessitem!

Dissabte ens trobareu a la llibreria matí i tarda i diumenge tot el dia a la parada i a la llibreria. Recordeu que diumenge és l'últim dia per lliurar els punts de llibre.

Des d'aquí vull fer un agraïment públic a les llibreteres residents, la Glòria i l'Eli, i a l'esquip de voluntaris que us atendrà i que fa que el Sant Jordi sigui possible.

Una abraçada,

Fe

#lespolsada10anys

Diumenge, 9 d'abril de 2017

Parlar de Ginzburg no és fàcil perquè corres el risc de banalitzar-la i no s'ho mereix, ella es descrivia a si mateixa com "una escriptora petita" i a mi em sembla d'una grandesa extraordinària. Potser es considera petita perquè parla de coses menudes, de petits trasbalsos, alegries i d'instants fugaços que amaguen la contundència de viure, potser perquè té un estil planer i gens carregat. 

"No tens ni idea de quantes coses hi ha en una casa. Massa coses. Sembla mentida haver-ne comprat tantes. Sembla mentida haver-les comprat amb tanta il·lusió. En el moment que has de decidir si deixar-les o endur-te-les, les odies totes."

Ginzburg no va tenir una vida fàcil, casada amb Leone Ginzburg, capturat per la Gestapo i torturat fins a la mort, li va tocar lidiar la vida amb tres fills, més tard es tornaria a casar i tindria dos fills més. L'univers de Ginzburg és molt familiar, potser pel fet de ser dona, escriptora, traductora, mare, esposa i mestressa de casa, potser per això les novel·les de Ginzburg no parlen de grans gestes sinó que són plenes de batalles domèstiques.

La ciutat i la casa és una novel·la que sorprèn per l'estructura epistolar, llegeixes una carta rere l'altra i quan acabes t'adones que Ginzburg ha construït una novel·la immensa i profunda. És a través d'aquestes cartes que descobrim la vida d'uns vells amics que es cartegen per explicar-se el seu dia a dia a Roma, l'Úmbria i a Amèrica, amics que es narren les angoixes, les pors, la tendresa i la solitud, amics que canvien sovint de casa com si busquessin el seu lloc al món. Ginzburg descriu a pinzellades cada casa de manera que t'imagines el pis d'un, la casa amb porxo de Les Margarides o el fred de l'hivern a Princeton i alhora vas descobrint la buidor, la solitud, la tristesa d'un pare absent, d'un matrimoni fallit, de dos germans que ja no saben què dir-se, descriu com si res i de cop una pèrdua o una mort sobtada arriba. És una novel·la moderna no només per l'estructura sinó perquè a través dels personatges Ginzburg fa trontollar els models tradicionals de família, d'amor i de filiació. Ginzburg no és només una novel·lista és una intel·lectual que té molt clar què vol fer dir als seus personatges, què vol posar de manifest i quines situacions vol denunciar. 

"Ens en vam anar, i pel carrer, pensava que és ben difícil desfer un matrimoni, en queden sempre miquetes escampades, que de tant en tant, tot de sobte, espurnegen i escupen sang."

Si encara no coneixeu la Ginzburg feu-vos el favor, la podeu trobar publicada a Lumen (de ja fa temps) i Acantilado en castellà i ara en català al Club editor, Àtic i Edicions de la ela geminada, el seu Léxico familiar és un gran exercici literari i el concepte de lèxic familiar és sensacional, jo tinc la sort de compartir un lèxic familiar amb la gent del club de lectura perquè compartim noms de personatges de novel·la, trossos de capítols i només nosaltres ens entenem perquè formen part de la nostra família lectora. 

Traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba (gran feina)

Edita Club editor i Lumen en castellà

Dissabte, 1 d'abril de 2017

El març és un mes estrany a la llibreria, hi ha poca venda però l'olla de Sant Jordi fa xup-xup i pels llibreters és un mes estressant, ple de dubtes, incertesa i cansament. La màquina editorial es desplega i has de barallar-te amb alguns comercials per tenir llibres, descomptes i tota una sèrie de coses que fan que quan sents la paraula Sant Jordi la cara se't transformi. És un mes que esgota físicament però mentalment, també. Fas compres llarguíssimes que es tradueixen en piles de capses plenes de llibres que no saps on posar, vols llegir per arribar a Sant Jordi amb un ventall ric de recomanacions però quan arribes a casa t'adorms. Aquest març he acumulat dinars amb autors, llibreters, viatges a Barcelona, taules rodones al ClJCAT, quatre clubs de lectura, visitar dos grups de tercer d'ESO un dilluns al matí, rebre dos grups de tercer i dos de quart de primària, una mare malalta i un fill a qui li han caigut dues dents.

Fruit de tot plegat he hagut de redreçar-me l'esquena dues vegades a l'osteòpata, però també m'he omplert d'energia de conèixer en David Trueba, la Maggie O'Farrell, xerrar amb l'Anna Guitart, saludar autors, companys d'ofici, rebre missatges bonics i acabar el mes dinant amb en Carles Capdevila amb tota una lliçó de vida que recull el llibre La vida que aprenc que comença amb la frase: "Prou sé que la vida s'aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d'endreçar els aprenentatges per escrit els consolida." En Carles a la dedicatòria em deia: Fe, visca els llibres i sobretot visca la vida. 

M'agrada molt aquesta frase perquè per a mi la vida i els llibres caminen de bracet i m'han regalat instants tan bonics com el dinar de dimecres passat o el vespre d'ahir divendres amb tres autores que escriuen la vida. Tres autores que s'han trobat i conegut gràcies a la literatura. En aquest mes d'allau de novetats, de llibres murris que esperen triomfar el dia de Sant Jordi, de llibres amb publicitat brutal et sents que vas a contracorrent i sovint voldries tirar la tovallola, voler vendre allò segur i que no requereix cap esforç i deixar-te portar, però una veueta et recorda que tu vas voler ser llibretera per alguna cosa més que això, tu vas voler ser llibretera per tenir tres dames un divendres al vespre explicant processos creatius, literaris, parlar de veus, de llums, d'ombres, de personatges; vas voler ser llibretera per veure brillar els ulls de la gent; vas voler ser llibretera per poder continuar venent llibres com La memòria de l'arbre, Vida familiar, Anatomia de les distàncies curtes, més enllà de Sant Jordi; vas voler ser llibretera per convèncer la gent que un divendres al vespre vinguin a la llibreria, deixin les obligacions i s'asseguin i es deixin dur per les emocions; vas voler ser llibretera perquè passi que gent de Barcelona, del Maresme, de l'altre Vallès i de mitja comarca omplin la llibreria per sentir parlar la Tina Vallès de Vilaverd, d'un avi i d'un net o la Jenn Díaz d'uns contes que descriuen la vida domèstica i la quotidianitat; vas voler ser llibretera perquè la gent descobreixi que sota l'aparent senzillesa de La memòria de l'arbre hi ha una feinada d'escriptura, estructura i estil; vas voler ser llibretera per sentir la Jenn parlar de la memòria emocional que la duu a buidar-se; vas voler ser llibretera per veure la Marta Orriols fent la seva primera presentació de llibres (que no són el seu)... i podria seguir, per això us dono les gràcies a vosaltres autores i a vosaltres lectors, per fer de l'Espolsada un lloc especial on la literatura de les petites coses hi és rebuda per la porta gran. Escric tot això mentre faig maleta perquè demà marxo cap a Bolonya a la fira del llibre infantil més important i on, per primera vegada, Catalunya és el país convidat, hi serem per fer costat als autors i il·lustradors del país que tanta bona feina fan. 

Dissabte, 25 de març de 2017

"T'ho vaig dir i no em vas creure perquè mai no m'has cregut, com que sóc massa jove...,  o això dius, que tampoc no n'hi ha per tant." 

Us explicaré un petit secret. A final de setembre vam presentar Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, la Jenn va establir un diàleg amb la Marta a partir dels seus contes ja que n'havia fet el pròleg. Després d'un d'aquells vespres bonics que et reconcilien amb la vida, vam anar a sopar les autores, parelles, un editor i algunes amigues. Tot parlant de literatura, vida i altres coses menudes la Jenn ens va explicar que s'havia presentat a un premi, que una mica més no hi arriba per culpa de la copisteria i les presses per Barcelona. És novel·la? -vaig demanar-li. No, són contes -em va dir. T'has presentat al Rodoreda -li dic. No, i ara!

Del no i ara, que no em vaig acabar de creure, a un missatge al matí de la nit de Santa Llúcia, quan es lliuren els premis: he guanyat el Rodoreda, te'n volia fer còmplice. La vas encertar. Són petites anècdotes que també formen part del panorama literari d'aquest país i que ajuden a teixir complicitats. Em va fer una il·lusió especial que ella hagués guanyat el Rodoreda, ella que té aquella veu i aquell univers tan propis, que llibre rere llibre va prenent cos i contundència.

Vida familiar és un recull de contes de to amarg i aspre conduïts per la família, la llar i les relacions personals. És un recull que dóna veu als silencis entre parelles, mares i fills, germans, avis o veïns que se'n van a una residència. Podríem dir que és la cara menys bonica de la vida domèstica. Díaz posa la lupa en les minúcies quotidianes per fer-les créixer fins a fer-les protagonistes d'uns relats que incomoden i remouen però que són molt bons, perquè fan de mirall. En aquesta institució que es diu família els homes no en surten massa ben parats, però no per un odi contra el gènere sinó com a representants d'un masclisme que portem incorporat fins i tot les generacions actuals que ens pensem tenir les coses molt clares fins que arriba la maternitat. La desmitificació de la maternitat és una constant en la seva literatura perquè ser mare no et fa més bona persona ni t'allibera de ser un ésser amb contradiccions, en especial quan tens una vida pròpia i ben plena. Poder parlar-ne i escriure-ho tampoc ens fa pitjors mares sinó que enriqueix un debat que Díaz ens brinda amb els seus contes. 

Díaz té un estil que provoca una lectura ràpida, però no caigueu en la trampa perquè la tria de cada paraula i cada coma és volguda, llegiu-la i sobretot rellegiu-los, els contes ens permeten engolir i tornar a començar per veure els matisos i les intencions de la Díaz com a escriptora. Són contes plens de detalls i tan reals com la vida que Díaz observa atentament, els més autobiogràfics diu, no en va el llibre comença amb una cita de Carson McCullers: Tot allò que succeeix als meus relats, m'ha passat, o em passarà.

Editat per Proa

Dissabte, 18 de març de 2017

Un matí de febrer mentre feinejava per la llibreria arriba la cartera amb tot de paquets, n'hi ha un de l'Altra i un de Libros del Asteroide, quan els obro tots dos contenen el mateix llibre, somric i penso com em coneixen l'Eugènia i en Luis. Em fa molta il·lusió que una autora com Maggie O'Farrell sigui acollida en aquests dos segells a veure si entre tots aconseguim que esclati. Al club de lectura, ja fa molts anys vam llegir i gaudir de L'estranya desaparició de l'Esme Lennox, més tard vaig devorar Instrucciones para una ola de calor i malgrat agradar-me molt l'autora, com a tants altres llibreters, no hem aconseguit, encara, que sigui prou coneguda. Voldria creure que amb aquest llibre, Aquest deu ser el lloc, Tiene que ser aquí, O'Farrell ha arribat per quedar-se i trobar els lectors que tant es mereix. 

Dimecres ambudes editorials ens van donar l'oportunitat de dinar i conèixer l'autora i poder conversar una mica amb ella. O'Farrell ens va explicar que un dels detonants que la va portar a escriure la novel·la va ser el fet d'estar a Londres, en una cafeteria i al costat tenir una actriu molt famosa, molt embarassada, amb tot de fotògrafs i gent fent-li fotos des del vidre, li va semblar molt trista i va pensar que si això li passés a ella fingiria estar morta per poder desaparèixer i començar de nou com fa la Claudette, la protagonista de la novel·la.

La Claudette és una actriu molt reconeguda que un dia no se suporta més, ni a ella ni a la fama que l'envolta, i fingeix que s'ofega, a partir d'aquí comença una vida en la clandestinitat en una vella granja en algun lloc recondit d'Irlanda. La casualitat la porta a conèixer en Daniel, un lingüista nord-americà, de Nova York, que recorre Irlanda per recollir les cendres del seu avi. Entre ells neix una història d'amor molt bonica fins que una notícia de la ràdio connecta en Daniel amb una relació del passat que l'engoleix fins a caure en l'abisme. Mentre escric em ve al cap que als llibres d'O'Farrell sempre hi ha algú que fuig i en aquesta novel·la són els protagonistes. Tots dos es troben a Donegal en un indret on la força de la natura els permet ser ells mateixos fins que la motxilla del passat truca a la porta. La Claudette té un fill de la parella anterior, en Daniel en té dos a Califòrnia a qui no pot veure perquè la seva exdona li ha impedit sempre, però en Daniel els estima amb bogeria, amb aquests antecedents es troben, s'enamoren apassionadament i formen una família amb dos fills més. Fins aquí podria semblar una novel·la corrent, però no! El que construeix O'Farrell és un llibre molt ambiciós pel que fa a l'estructura amb viatges constants entre fusos horaris i en el temps, si parléssim de com es construeix una novel·la aquesta hauria de ser posada com exemple. És brutal com dibuixa el personatge de la Claudette i la seva desaparició fins i tot ens mostra fotografies de la subasta d'objectes de la gran actriu desapareguda, aquest moment m'ha portat al llibre de l'Esme i la protagonista que regenta una botiga d'objectes antics, ara em venen totes les preguntes que dimecres no vaig ser capaç de fer-li en directe, per què les fugides, els viatges entre passat i present... O'Farrell ens va comentar que tenia clar que li sortiria una novel·la llarga de molts personatges i que per això es va comprar un suro i tot de cartolines de colors que l'ajudaven a fer l'estructura fins que un dels seus fills va aparèixer amb un manyoc de papers de colors a la mà cridant: they're gone, això la va portar a tornar a començar i a reescriure el que ja tenia pensat. Maggie O'Farrell té tres fills, un marit escriptor i gats que formen el paisatge domèstic on escriu, potser per això en aquest llibre ens ensenya uns infants molt intel·ligents, autònoms i capaços. Us parlo dels fills i dels nens perquè formen part del calidoscopi de personatges secundaris que conformen l'obra, tots ells importants siguin esbossats o dibuixats amb precisió com ho és el paisatge triat per cada moment vital.

Aquest deu ser el lloc és una novel·la coral i rica en matisos que parla de bona gent que un dia s'equivoca, fuig i conviu amb alguna cosa interior no resolta i això els fa canviar de lloc geogràfic però com diu l'autora el lloc ets tu, per tant, les pèrdues, la família i les relacions t'acompanyen. O'Farrell construeix uns personatges molt empàtics sense jutjar-los, et dóna molta informació com a lector perquè els arribis a conèixer i participis del llibre intensament, tots m'han agradat però en Niall i l'Ari em tenen el cor robat. 

Ara que s'acosten uns dies de descans per la majoria, faríeu bé de posar a la maleta aquest llibre.

Traduït per Marc Rubió al català i Concha Cardeñoso al castellà

Editat per l'Altra editorial i Libros del Asteroide 

Dissabte, 11 de març de 2017

Ara que tot fa olor de primavera, que un dia plou i tres el sol brilla, que els carrers comencen a prendre color, que al terra neixen flors voldria parlar-vos de dos llibres que són un cant a la natura i a les petites coses que ens regala. Abans no sigui massa tard i escalfem el planeta del tot i perdem aquesta sensació tan bonica de veure les estacions com passen i tornen, dos llibres per explicar en família, a l'escola, a la biblioteca per aturar-nos i gaudir mirant del que la natura ens regala cada dia. 

Del primer àlbum que voldria parlar-vos és ¿Mau iz io? de la brillant Carson Ellis que en aquest llibre recrea un microcosmos de cuques i animalets amb un llenguatge particular. El primer dia que va arribar a la llibreria me'l vaig endur cap a casa perquè ja vaig veure que amb una ullada no en tindria prou perquè amagava alguna cosa màgica. Al vespre amb el meu petit ajudant vam descobrir-ho, vaig saber que era fantàstic quan de sobte vam començar a parlar en l'idioma que Ellis recrea per les cuques i que només mirar-nos esclatàvem a riure. Però el llibre és molt més que un joc divertit de llenguatge inventat és un tractat de biologia animal i botànica. 

Ben aviat descobrirem tot de cuques i insectes meravellats amb una planta que esclata i que cada dia va creixent amb la presència d'un capoll que espera pacientment el seu moment. El despertar de les bestioles es fa palès a mesura que la planta s'enforteix perquè s'hi gronxen, hi construeixen un vaixell pirata, s'hi estiren a llegir i es mengen els bolets que hi creixen als peus. La planta els regala una flor preciosa i esclata la joia, però la flor perd els pètals, la planta es marceix i les cuques desapareixen. De mentre, a la llum de la lluna del capoll en surt una papallona de nit acompanyada per la música d'un grill. La neu arriba i la vida sembla aturar-se però ¿Mau iz zio? la primavera torna a trucar a la porta. Regaleu-vos-el, moments únics garantits gràcies al talent de Carson Ellis. 

Editat per Barbara Fiore

Del segon àlbum que vull parlar-vos és Un camí de flors ideat pel poeta JonArno Lawson que recrea un dia a dia amb la seva filla passejant per la ciutat, mentre pensava en la història va tenir clar que no hi calien paraules sinó il·lustracions i l'encarregat de fer-les va ser Sydney Smith que copsa a la perfecció la idea de Lawson. La trama és ben senzilla, un pare i una filla passegen per una ciutat grisa camí de casa, el pare s'atura a comprar, parla per telèfon i va amb pressa, la nena vestida amb un abric vermell de connotacions literàries, observa, mira, olora i s'atura a recollir floretes que va trobant. Una ciutat per més grisa que ens pugui semblar sempre hi ha lloc per una flor o una planta que resisteix tenaçment. El llibre s'anirà tenyint de colors a mesura que la petita vagi collint flors i s'acostin a casa. 

 Amb ulls de nen és com no hauríem de deixar de mirar el nostre entorn, aturar-nos a cada detall que fa la vida més especial. Les il·lustracions de Smith us faran venir ganes de sortir al carrer i mirar tot allò que s'amaga. Un regal pels sentits. 

Una menció per les guardes del llibre perquè me les penjaria al menjador de casa. 

Editat per Libroz del Zorro Rojo

Traduït per Ricard Fernández 

Dissabte, 4 de març de 2017

Em fa feliç que una veu com la de Tina Vallès vagi consolidant-se i agafant volada, no en va ja va guanyar el Mercè Rodoreda de contes i ens va deixar glaçats amb Maic, una novel·la que haurien de llegit tots els adolescents, i no tant, que corren pel món. Amb La memòria de l'arbre acaba de guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb una història deliciosa sobre un avi i un nét acostumats a compartir les vacances al poble, Vilaverd, i que de sobte passen a viure junts cada dia a Barcelona. 

"Una vegada vaig anar a passar el cap de setmana a casa els avis del Moisès. Viuen en un poblet prop del mar, a Sant Antoni de Calonge, en un edifici amb piscina, i es passen tot el dia en banyador i xancletes.

-Només sortim de l'aigua per menjar i per dormir! -em va dir el Moisès entusiasmat. 

-I l'olor de llenya?

-Quina olor de llenya?

-La que fan totes les cases dels avis.

-Què? No, casa els meus avis fa olor de mar. 

Així vaig descobrir que les cases dels avis sí que fan una olor especial, però no totes la mateixa."

La memòria de l'arbre és una novel·la sobre els records, sobre aquells petits instants de complicitat que esdevindran una imatge que sempre ens acompanyarà. Com construïm els records? De què estan fets? Vallès dóna resposta a aquestes preguntes descrivint la relació d'un nen, en Jan, que viu a Barcelona amb els pares i que d'un dia per un altre veu com els avis s'instal·len a casa, primer al sofà llit del despatx i després en un llit de debò. L'avi està malalt però per en Jan els dies amb els avis a casa són un regal, els entrepans del berenar són cruixents i acabats de fer, les converses amb l'avi de tornada a casa, el dinar fet per l'àvia, els arbres, els deures compartits, les rialles, els oblits cada cop més freqüents de l'avi construeixen la memòria del Jan, tot passat pel sedàs d'un desmai que hi havia a la plaça del poble i que era l'amic de l'avi Joan. 

"L'avi és un arbre, he pensat. I ara és el desmai ferit pel llamp. I quan no en quedi ni la soca, em tacaré els dits de guix verd per dibuixar-lo."

Vallès ha escrit una novel·la que es beu d'un sol glop, però creieu-me si us dic que val la pena tornar-hi i anar rellegint trossets plens de records i de memòria, els del protagonista però també els nostres, perquè mentre llegiu somriureu al rememorar els vostres estius i us emocionareu quan recordeu les estones compartides amb els avis, perquè hi ha records que ens queden gravats com una fotografia que no vols oblidar mai a no ser que arribi la malaltia que tot ho esborra, com la de l'avi Joan.

No és mai fàcil fer parlar un nen i que resulti creïble, però Tina Vallès té una capacitat minuciosa de descriure els detalls i la quotidianitat, mira el món amb ulls d'infant que observa el món dels adults amb astorament. M'agrada que els arbres siguin un element vertebrador de la novel·la, perquè són un testimoni de les ciutats i els pobles i sovint no els valorem prou. Un premi literari merescut, Tina Vallès té molt talent pel que escriu i com ho escriu!

Editat per Anagrama

Diumenge, 19 de febrer de 2017

De les preguntes que més em fan aquests dies en destaquen algunes: Què esperaves de la llibreria? Com t'imaginaves que seria? Quin balanç en fas? Diria que aquesta setmana que acabem resumeix molt bé el que jo volia de l'Espolsada, del que volia que hi passés i de les coses que m'hauria agradat que generés. Quan miro enrere i observo tot el que hem viscut, la gent que hi ha passat, els que se l'han fet una mica seva, els clubs, les presentacions, els vespres temàtics, els plors, les rialles, les abraçades, els amics que hi he fet, els llibres viscuts, els nens que he vist créixer, les escoles que he pogut assessorar, les famílies que m'han permès construir la biblioteca familiar, la gent que parla dels llibres del club a la perruqueria, a la sortida de l'escola o quan recull els nens a dalt al Little English... tot això és tan bonic que em caldrà caure a la marmita de l'Obèlix per tenir la força de fer 10 anys més.

Dilluns va passar allò tan màgic que la llibreria es va convertir en un estudi de ràdio, ja fa uns anys ho va fer l'Adolf Beltran al capdavant del Sentits, i dilluns ho van fer l'Òscar Fernández i l'Empar Moliner amb tot el seu equip. Ja ben d'hora els tècnics es van encarregar de transformar les taules de novetats amb taules de ràdio plenes de cables, micròfons i ordinadors. Un entrepà ràpid compartit al Xavisan amb l'Ester Pujol, en Santi Jiménez, l'Empar i l'equip parlant de llibres (gosaria dir que el Xavisan és el frankfurt de tot Catalunya on més s'ha parlat de llibres, si les taules parlessin...), va donar pas a la primera part del programa de notícies que vaig tenir la sort d'il·lustrar amb llibres: Quan érem refugiats de Teresa Pàmies, El viatge de Francesca Sanna, Retorn a Killybegs de Sorj Chalandon, La buena novela de Laurence Cossé. Després de tres a quatre, la tertúlia d'actualitat però amb els llibres com a protagonistes, una hora a la ràdio parlant de literatura i el món no s'ha enfonsat. La literatura és el mirall perfecte per entendre la realitat que sovint és difícil de pair. Des d'aquí moltes gràcies a l'equip del programa i a Catalunya Ràdio per haver triat la llibreria per celebrar-hi el Dia mundial de la ràdio, tot un honor i encara més poder fer de prescriptora a la gent del Catalunya migdia, voldré saber si us han agradat els llibres.

La setmana ens va portar a una sessió de club de lectura de dijous al vespre amb el llibre de la Maya Angelou Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado que tothom hauria de llegir. Un llibre que ens permet posar-nos a la pell de l'altre, en aquest cas la dels afroamericans hereus dels esclaus en plena depressió nordamericana. Un llibre tan vigent que fa mal. Dijous em mirava la gent del club i pensava que això que hem construït durant aquests 8 anys és molt gran, alguns han plegat, altres s'han incorporat, alguns ens segueixen des de la distància però des d'aquí un agraïment per voler compartir aquest projecte al meu costat perquè del club ha nascut una complicitat tan bonica que no tinc paraules per descriure-la. Sobretot ara que preparem la festa de divendres que ve i que des de ja fa unes setmanes els divendres a la tarda la llibreria és un punt on berenar, triar, fer manualitats i explicar-nos la vida. 

I ahir al matí en Joan Rioné de Piscina, un petit oceà, ens va fer un regal, un tastet de l'espectacle a partir del llibre Carrer del mar, la llibreria plena per escoltar poesia, veure teatre i marxar a casa amb un somriure. Moltes gràcies a les famílies que confien en les activitats del dissabte al matí, per comprar i regalar llibres, per construir la biblioteca familiar perquè sense tots vosaltres l'Espolsada tampoc no seria. 

Des d'aquí el meu agraïment a tots els que heu permès durant aquests 10 anys construir un somni, el meu somni, el de l'Espolsada i fer-vos-el una mica vostre. Ja tenim 10 anys però espero poder-ne celebrar uns quants més al vostre costat. 

Salut i llibres per a tothom! 

Dissabte, 11 de febrer de 2017

Hi ha autors que comparteixen un paisatge narratiu compost pel bosc, el fred, els udols, la pluja, la boira i la introspecció fruit del silenci. Escriptors capaços de fer una cosa excepcional per a mi com descriure'l amb tots els matisos, perquè el silenci no és mut. Hi ha una literatura geogràfica segons l'entorn on has viscut, nascut i crescut... fa un mesos em vaig retrobar amb Per Petterson, l'autor noruec de qui ja havia llegit Maleeixo el riu del temps (si no l'heu llegida no trigueu) i Cap a Sibèria, i a qui el Club editor ha publicat la seva primera novel·la, Sortir a robar cavalls. Des del Maleeixo han vingut una sèrie d'autors com Karl Ove Knausgård i Gerbrand Bakker que beuen d'aquesta tradició nòrdica del respecte i la vida en comunió amb la natura fins al punt que aquesta es converteix en una protagonista més de les obres, no com un mer testimoni sinó amb una presència vital. 

Escrita el 2003 i traduïda a molts idiomes, va arribar a casa nostra en castellà ja fa molts anys i ara el Club editor ens ha fet el regal d’incorporar-la al seu magnífic catàleg d'autor en català i amb una traducció excel·lent de Carolina Moreno. Trond T decideix abandonar la ciutat i establir-se en una cabana al mig del bosc amb la seva gossa per passar la seva vellesa. Una cabana de fusta en una natura salvatge i abrupta. 

"Ara visc aquí, en una caseta a la riba d'un llac a l'extrem oriental del país. Hi desemboca un riu, petit, amb poca aigua al pic de l'estiu, però a la primavera i a la tardor és cabalós, i fins i tot hi ha truites. Jo n'he pescat alguna. La desembocadura és a pocs centenars de metres d'aquí, la puc veure per la finestra de la cuina quan els bedolls han quedat nus. Com ara, al mes de novembre. A la vora del riu hi ha una cabana i, quan surto als graons de la porta de casa, arribo a veure si tenen el llum encès. Hi viu un home que crec que és més grans que jo."

I així subtilment, Petterson introdueix la figura del veí que de sobte desperta en ell tota una sèrie de records adormits d'un estiu en què el protagonista era un noiet de 15 anys que se’l va passar tallant troncs amb el pare i el germà mentre els feien baixar riu avall. Un estiu que va significar moltes descobertes i l'entrada a l'edat adulta per una pèrdua no compresa. La novel·la és un homenatge a tot de detalls viscuts en un paisatge que té memòria com diu en Jordi Puntí, té la memòria d'haver estat testimoni de la segona guerra mundial i de la resistència noruega a l'ocupació nazi gràcies a ramaders i grangers i als seus estables, però també conté la memòria de les relacions familiars i és que aquestes són una constant en l'obra de Petterson. 

"En el decurs d'un mes es van morir totes dues i després ja no m'ha interessat parlar amb gaire gent, la veritat. No sé de què podria parlar. És una de les raons per les quals ara visc aquí. Una altra de les raons és el bosc. Fa temps va ser part de la meva vida com res no ho ha estat mai més, i després en va desaparèixer durant anys i panys, i quan tot de cop el silenci es va imposar al meu voltant, vaig comprendre fins a quin punt el trobava a faltar. I ja no vaig pensar en res més, i posats a no morir-me de seguida, cap al bosc s'ha dit. Així ho vaig sentir, així de senzill. I així és encara."

Confesso que he trigat uns mesos a ressenyar-la perquè és d'aquells llibres que creix a mesura que passen els dies i encara sents la remor de l'escriptura, una obra poètica on res és evident però tot sura en l'ambient. Feu-vos el favor de seure, llegir-la i atureu el món. A més Petterson es declara admirador de la Rodoreda, què més podem demanar?

Traduïda el català per Carolina Moreno

Editada per Club editor/Ediciones B

Diumenge, 5 de febrer de 2017

Avui el nostre llibre de la setmana coincideix amb el llibre que hem treballat a les puces lectores, L’última carta d’Antonis Papatheodoulou i il·lustrat per Iris Samartzi, guanyadors del IX Premi Internacional de Compostela per a àlbums il·lustrats que concedeix l’editorial Kalandraka.
Aquesta és la història del Sr. Costas, un carter que treballa en una illa lluminosa que intuïm al Mediterrani donat l’origen grec dels autors. Avui és l’últim dia de feina pel Sr. Costas perquè es jubila i reparteix les cartes que duu a la saca, però el dia no és com ell se l’havia imaginat sinó tot al contrari, tot està tancat, no es troba ningú i es va posant una mica trist. Una fulla li fa veure que al fons de la saca ha quedat una carta per repartir, això no pot ser! pensa, ell sempre ha fet bé la seva feina. Una carta sense destinatari que el fa caminar fins a l’altra punta de l’illa just quan ja ha acabat la jornada, però la feina s’ha de fer ben feta i empren el camí. El senyor Costas no sap que tothom l’espera per acomiadar-lo i donar-li les gràcies per totes les cartes, postals i notícies portades durant tots aquests anys.
El text de Papatheodoulou va acompanyat de les il·lustracions de Samartzi, dibuixos combinats amb collage per uns paisatges plens de referències postals, trossos de segell, de sobres, postals, paper de cartes juguen a ser edificis, núvols, roba i conformen un paisatge molt delicat i bonic.

Sovint em pregunten com sabem què és un bon llibre infantil i jo sempre dic: si al nen li agrada i a tu com adult t’emociona. Els contes no només són per explicar, cal mirar-los, entendre’ls i extraure’n tot de bones idees. Tinc la sort que durant aquests 10 anys he trobat gent molt bonica, però tinc la sort immensa de comptar amb el talent de la Glòria Gorchs que traspua passió per la literatura infantil-juvenil a cada passa que fa. Sense ella aquests 10 anys no haurien estat iguals, d’ella he après un munt de coses, és sàvia, estima i entén la literatura com jo: des de l’ànima i això és el que intentem transmetre un cop al mes a les puces lectores.

Quan ens vam plantejar les puces vam decidir que el fil conductor de les puces fos la correspondència, així tots els llibres que hem previst pel curs tenen la comunicació escrita com a base principal ja sigui per mitjà de cartes, postals, missatges, paquets, notes... Les puces va adreçat als nens i nenes que estan aprenent a llegir i a escriure i el que volíem provocar eren ganes de llegir i escriure sense la pressió del tipus de lletra i respectant el ritme de tothom, l’objectiu és que a casa tothom compartís el llibre en família, el llegís sol i/o acompanyat però sobretot que el gaudís i li provoqués ganes de llegir.

Les puces havien de portar una banderola per decorar la llibreria per acomiadar el senyor Costas i així la sessió va començar com una festa. Les puces es van trobar un paquet del Winnie the Poo, un pot de mel buit però ple d’abelles perquè tothom se n'emportés una perquè ens calen abelles per fer mel (abelles fetes amb una xapa de beguda i pintades). Al terra tot de sobres de colors ben posats que ens servirien perquè cada nen hi dibuixés la casa de l’illa on voldria viure. La Glòria va repassar cada pàgina del conte i així vam parlar del pes de les males notícies i de la lleugeresa de les bones. De la feina del carter, de com llegeix cartes a la gent que no va poder anar a escola, de com porta missatges d’amor, o cartes de gent que viu molt lluny i del fet de jubilar-se, alguns volien jubilar-se d’anar a escola i d’altres consideren que jubilar-se està molt bé però que si fas una feina que t’agrada no tant. Fixeu-vos que en una hora van passar un munt de coses, vam parlar d’emocions (sense necessitat de fer-ho evident), van escriure i dibuixar i van llegir lletra d’impremta sense ser conscients que llegien. Hem fet 5 sessions de puces i cada vegada se’ns fa més evident la importància dels bons àlbums en aquestes edats per estimar la literatura per sempre, de com de necessari és seure i parlar-ne al seu nivell, d’observar el llibre del dret i del revés i escoltar-los perquè són molt savis.

Traduït per Marta Morros
Editat per Kalandraka

Dissabte, 28 de gener de 2017

Ahir es commemorava el Dia internacional en memòria de les de les víctimes de l'holocaust i a TV3 passaven una pel·lícula* sobre un jove fiscal que per casualitat descobreix el passat del seu país i decideix portar els membres de la SS al tribunal quan s'adona que part d'Alemanya viu immersa en el silenci i l'altra no en té ni idea del que va passar a Auschwitz. En honor dels supervivents i en memòria de les víctimes lluita per portar els assassins als tribunals en un judici que es va fer famós i va permetre que els crims no quedessin impunes. Precisament per vèncer la impunitat, els llibres de testimonis se'ns continuen fent necessaris malgrat el dolor insuportable que ens provoquen quan els llegim, i ara més que mai ens serveixen de mirall per veure que no estem tan lluny del silenci d'aquella època i que nosaltres també podem acabar sent còmplices si no actuem ja amb tots els refugiats. 

Jiří Weil va néixer en el si d'una família jueva benestant, militant comunista des de ben jove, marxista convençut, va ser expulsat del partit per les purgues estalinistes i es va exiliar a l'Àsia. El 1935 quan torna a Praga, l'ocupació nazi no li permet marxar a Londres com era la seva intenció i entra a treballar al Museu jueu de Praga fins que anys més tard li arriba l'ordre d'internament al gueto de Terezín, aleshores decideix amagar-se i fingir la pròpia mort per escapolir del destí més temut, durant més de tres anys viu amagat en pisos il·legals. Tots aquests trets autobiogràfics són molt importants per entendre la novel·la que es va publicar a títol pòstum i que Philip Roth va rescatar.

Weil enceta la novel·la amb una anècdota que faria riure si no fos pel que deixa intuir. A la Casa de les Arts s'ha de celebrar un gran concert amb la cúpula nazi, a la teulada hi ha tot d'estàtues d'artistes, entre les quals la del compositor jueu Mendelssohn, un SS vol fer retirar l'estàtua però no estan identificades i pren com a consigna el nas gros que caracteritza els jueus, el que ell no sap és Wagner tenia una nàpia prominent... I amb aquest toc d'humor arrenca una novel·la farcida de trets autobiogràfics que va desgranant l'ocupació nazi entre la població txeca i com es va transformant la vida d'una ciutat.

"Després del 15 de març, alguns llogaters alemanys s'instal·laren a l'edifici, buscant pau i discreció; no volien atraure l'atenció. Anaven a assassinar a les hores normals de feina, però a casa feien el paper d'oficinistes, s'escuraven amb cura les botes a l'estora i a l'ascensor s'apartaven amb cortesia per deixar passar les senyores."

Weil que va treballar al Museu jueu com un dels protagonistes del llibre, classificant les obres d'art, joies i tota mena d'objectes espoliats es consolava pensant que ells potser moririen però que la memòria del seu poble havia de romandre viva. Amb un bisturí de precisió Weil ens narra la vida de diferents protagonistes a mesura que l'ocupació avança, el gueto va creixent i comencen les deportacions en vagons de tren amb un destí incert pels ocupants. Com l'instint de supervivència et fa treballar al costat dels teus botxins creient que així te'n sortiràs quan en realitat, el llibre descobreix la perfecta orquestració d'un dels genocidis més grans de la història: jueus, comunistes, gitanos, discapacitats, bessons, revolucionaris...

"Que davant seu parlessin amb tanta indiferència era el més terrible de tot. Significava que ja estava condemnat des del principi, que només tenia tant de temps de vida com ells volguessin adjudicar-li, que per això no calia que es retinguessin en absolut de parlar: era un mort vivent."

Una de les històries que conté el llibre és la de dues germanes que viuen en un pis, amagades en un recambró tapat per un armari, l'Adela i la Greta. Són elles dues les que representen la dignitat i el coratge de tota una població o la dels onze executats que moren cridant als botxins que perdran la guerra mentre els miren els ulls.

"Els arbres creixien, victoriosos i immortals. Donaven fruits i feien servei, i quan no tenien més remei que morir, morien dempeus. No eren làpides aixecades en memòria de l'extinció o per perpetuar el record, eren la vida que supera la mort."

Per a mi la literatura hauria de ser una assignatura per anar per la vida, però quan llegeixes llibres com aquest és quan t'adones com la lectura d'alguns fragments llegits a les classes d'història i no de literatura dels instituts cobra tot el sentit. La transversalitat de la literatura.

Traduïda per Jaume Creus

Editada per Viena edicions/Impedimenta en castellà

*La conspiració del silenci de Giulio Ricciarelli (us la recomano) 

Dissabte, 21 de gener de 2017

En mica en mica anem reprenent la normalitat després de l'esgotadora campanya de Nadal. Ja fa dies que anem fent la il·lustració de la setmana a les xarxes i avui, més tard del que voldríem, recuperem el llibre de la setmana. Que algú torni a publicar David Vann en català és una bona notícia, Aniol Rafel, una vegada més ha apostat per un text valent, punyent i que per primera vegada, en la prosa de Vann, deixa lloc a l'esperança. 

La Caitlin és una nena de 12 anys que viu amb la seva mare en un suburbi de Seattle, cada dia quan surt de l'escola es tanca unes hores a l'aquari mentre la mare torna de la feina i la recull. La Caitlin és una enamorada dels peixos, mirar la immensitat dels tancs d'aigua i els peixos que hi neden l'allibera d'un món massa trist per una nena de la seva edat. La mare deixa la pell al port per tirar endavant i arribar a final de mes, però mai sembla feliç, sovint descarrega el seu mal humor amb la Caitlin. En aquest univers submarí la Caitlin sembla trobar la calidesa que li manca, veu en els peixos la part més humana que no percep en el seu entorn ni a casa ni a l'escola, tret de la descoberta que fa amb la seva millor amiga. En les visites a l'aquari acaba coneixent un senyor gran amb qui compartir la passió pels peixos, algú que sembla estimar-la, que l'abraça i li dóna conversa. Aquest senyor acaba desencadenant focs artificials quan ho explica a casa i la mare descobreix qui és. Aquí esclata la prosa de Vann, incisiva, brutal i esgarrifosa. De sobte, descobrim un passat que fa molt mal i sabem per què la mare viu amb aquella angoixa permanent. 

"El dolor només et dóna una opció, Sheri. N'has de sortir corrents. Has de procurar escapar-ne. No tens altre remei, perquè és la cosa més espantosa que hi ha. La gent es queixa del dolor emocional o psicològic, però no són res en comparació amb l'agonia física pura i dura. Et cargoles i fas mil voltes fins que et trenques a trossos."

Vann gosa narrar com pocs autors la capacitat que tenim de fer mal a aquells que més estimem, segurament el suïcidi del pare quan ell era un jove adolescent i la sensació d'haver-li fallat l'ha portat a escriure sobre la família, els llaços, els vincles, el perdó i la capacitat de superar-nos. Tal com diu Jordi Puntí en el pròleg del llibre: "Aquesta és la vida dins l'aquari, però el lector s'adona que la novel·la també demana una lectura a l'inrevés: les relacions humanes, malgrat l'ordre quotidià, tenen un costat salvatge que al final sempre acaba sobreeixint. Els taurons oloren la sang, a mar obert."

La natura és un dels protagonistes de la seva obra com a contrapunt a la maldat, la natura que ens permet evadir-nos, respirar fons i relaxar-nos. I així, com en la resta de novel·les, Vann desgrana les cares del dolor, de la família, dels vincles i de les conseqüències de les accions dels adults en els infants que els envolten. Vann analitza l'odi i l'amor posant els personatges en situacions límits que mostren la fragilitat de l'espècie humana. Per a mi i per primera vegada, a diferència de la resta de novel·les, hi veig llum i esperança fruit, segurament, de la reconciliació de l'autor amb la seva mare, i de l'exercici de no autoexigir-se tant i perdonar-se. Una sacsejada pels sentits i les emocions amb una prosa continguda, gens florida però efectiva i incisiva. 

Traduïda per Yannick Garica, impecable! 

Amb pròleg de Jordi Puntí a l'edició en català.

Editada per Edicions del Periscopi i Literatura Random House, en castellà.