Dissabte, 13 de juny de 2020

De llibres i pel·lícules sobre parelles, trencaments i divorcis n’hi ha molts, però de llibres com aquest, que despullin el daltabaix que provoca un divorci, no tants. Recordo molt com em va impactar Història d’un matrimoni de Geir Gulliksen, el protagonista narra que el matrimoni acabarà, ho percep, ho veu i no obstant això és incapaç de fer res per evitar-ho. En canvi, a Seqüela la protagonista descriu la sensació de buit abismal que et queda quan desfàs una història d’amor, anys d’història compartida amb fills en comú. Té un punt autobiogràfic, el va escriure després del seu divorci, però Cusk no fa sang, ni mal ni pretén retratar un marit que ja no ho és, simplement narra l’exercici de reconstrucció que tots hauríem de fer després d’un trencament.

El que Cusk descriu amb precisió quirúrgica són les trampes del feminisme en la vida de parella, en la maternitat i també en el divorci. Com dels principis teòrics a la vida pràctica hi ha un abisme molt gran, com cadascuna de nosaltres vivim, ens reinventem i ens toca reivindicar-nos i com el matrimoni com a institució acaba rendint-nos davant el pensament i les idees que defensem a fora.

“Jo era la dona moderna compartimentada, la dona que ho tenia tot, i ell m’ajudava a ser aquesta dona, a tenir-ho tot. Però jo no volia pas ajuda: volia la igualtat.”

Cusk en veu de la protagonista, mai parla d’ell, parla d’aquest buit que sent amb molta elegància. Amb el divorci recupera un espai que li havia estat pres, tanmateix el preu és molt alt.

“Uns dies concrets van a cal seu pare i llavors la casa queda buida. Al principi em costaven de passar aquests intervals. Ara trobo que tenen una certa neutralitat, fermesa però també buidor, un punt d’acusació tot i la manca de contingut. És com si aquestes hores solitàries, en què per primera vegada en molts anys no s’espera ni s’exigeix res de mi, fossin el meu botí de guerra, el que he rebut a canvi de tot el conflicte.”

Cusk s’acompanya de la mitologia grega que és dura i brutal però que no carrega les paraules culpa ni perdó, al matrimoni li pesen molt les convencions religioses i sortir-ne té un cost elevat, encara, socialment. La protagonista va narrant la seva experiència buscant referents mitològics que l’ajudin a entendre allò que sent i allò que li passa. La forma del llibre és la seqüela que queda després de tot i per això Cusk hi juga desordenadament, ara un record, ara una imatge, una reflexió i el colofó final, l’últim capítol, en què l’au-pair és testimoni del desastre. El buit, la tristesa, el desassossec, dir adeu a la seguretat i donar la benvinguda a una nova realitat, pensar-te i repensar-te, això descriu amb acidesa, notes d’humor, dolor i intel·ligència Rachel Cusk.

Podeu veure l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer al festival Primera Persona

Compra'm

Traducció de Carme Geronès

Edita Les hores i Libros del Asteroide en castellà

Dissabte, 6 de juny de 2020

L’Eugènia Broggi, editora de L’Altra editorial, em va dir traiem un llibre que t’agradarà molt, quan puguis li fas un cop d’ull. Les llibreteres, a vegades, triguem una mica a fer aquesta mirada perquè sovint se’ns acumula la feina i si a sobre li afegim confinaments, astorament davant la vida i altres coses... també és cert que a vegades la mirada arriba en un moment de revelació, llegeixes el llibre just quan més el necessites. Aquests dies  de pandèmia s’ha fet encara més evident una cosa que ja sabíem, les cures són a càrrec de les dones majoritàriament, les reines dels malabars domèstics, laborals, dels dobles mortals davant la vida, ser estupendes, estar estupendes i no perdre el somriure.

Llegir Pine ha estat inspirador! Són sis apunts personals, breus reflexions que no entrarien dins l’àmbit acadèmic per ser considerats assaigs i per tant a la pobra Pine no li deuen computar com a escrits que són necessaris per anar ascendint dins del món universitari, però que en canvi fan una funció terapèutica, escrits sense embuts, clars i contundents, com si parlessis amb les amigues. La lectura de Pine m’ha coincidit amb una sèrie, Better things, dirigida i protagonitzada per Pamela Adlon, llibre i sèrie es com si dialoguessin en la seva honestedat sobre l’univers femení, la maternitat, la corresponsabilitat i sobretot la lluita per ser i existir tal com som, amb virtuts, defectes i amb les nostres pors.

Pine comença el llibre a Grècia on viu el seu pare de fa molt temps, on està ingressat i moribund, el pare és alcohòlic, ho ha deixat moltes vegades i hi ha reincidit encara més, de fet va marxar de casa perquè feia la vida impossible a la mare que ha criat l’Emilie i la seva germana tan bé com ha pogut i sabut, però ni l’addicció del pare ni l’esforç de la mare tampoc han servit perquè Pine no visqués una època molt fosca i en parli en el seu llibre. És un assaig autodestructiu sobre la vulnerabilitat a l’intentar encaixar en un món que no li posava fàcil, cop de timó de la mare que finalment la porta a una escola diferent a totes, on se li brinda l’oportunitat de ser qui és i descobrir que sí que vol estudiar, que vol llegir com ningú i que vol viure entre llibres i fer-ne el seu ofici.

Les visites al ginecòleg són un món a part, tant per les revisions, eixarrancada amb el dolor que fa aquella cosa de ferro fred per extraure mucosa vaginal i la cara del ginecòleg d’anar per feina, doncs sí, aquesta sensació és horrorosa per més ecografies vaginals i citologies que t’hagin fet, sobretot perquè parlem del nostre cos i del nostre dolor.

“He callat durant una citologia fent veure que no notava el dolor d’un espècul mal utilitzat. I també he callat i no m’he permès cridar en una ecografia vaginal insuportable, com si cregués que el silenci serviria per millorar els resultats de la prova.”

Aquests Apunts personals de Pine estan plens d’aquests silencis compartits per moltes de nosaltres. Posa els pèls de punta la fredor del sistema sanitari quan està embarassada però no sembla que hi hagi batec i l’ecografia no toca fins al cap d’unes setmanes i com que a Irlanda l’avortament no era legal, tothom calla i no fa res, tret de l’Emilie que acumula dolor.

Pine reflexiona sobre el cos, el dolor físic, mental, la parella, la feminitat, l’amistat, l’amor, el divorci dels seus pares, la figura de la mare, l’absència del pare.

“És difícil posar en paraules un gran amor, una vida plena. Sona tan prosaic -escombrar fulles, somriure’s amb complicitat-, però és en els moments quotidians que sovint es revela la tenacitat i la profunditat de l’amor.”

Convida a pensar, a pensar-te i sobretot a prendre decisions. Voldria equivocar-me però crec que el llibre de Pine trobarà moltes lectores i pocs lectors, com sempre passa sembla que el nostre món no els interessa, només per alguns aspectes, però el feminisme passa per tots, ha de ser una lluita compartida. Regaleu-vos-el però sobretot regaleu-lo a marits, parelles, fills, nebots, amants, germans...

“Estic tipa que sigui responsabilitat de les dones identificar, afrontar i arreglar el masclisme. Estic tipa que sigui tan necessari i tan difícil. I estic tipa de la meva manera d’interioritzar-ho, tipa de ser-ne còmplice, tipa de seguir les regles del joc.”

Compra'm

Traducció d’Ester Capdevila

Edita L’Altra editorial i Literatura Random en castellà

Dissabte, 30 de maig de 2020

Hernán Díaz és un escriptor nascut a Buenos aires, exiliat a Suècia amb la seva família durant els anys 70, que va estudiar a Londres i que ha acabat vivint a Brooklyn i que escriu en anglès, aquests trets biogràfics potser no caldria citar-los si no fos que en la novel·la els protagonistes són dos germans suecs que desitgen anar a als Estats Units on passa A l’horitzó.

Som a principis del segle XIX, en Håkan i el seu germà viuen a la Suècia rural, en unes condicions de vida pèssimes, passen fred, gana i es desllomen treballant al camp, en el si d’una família més aviat austera emocionalment parlant. El pare els empeny a marxar a la cerca d’una vida més digna, tots dos decideixen fer el viatge de la seva vida i emigrar a Nova York. En una escala del viatge en Håkan s’equivoca de vaixell i sense voler arriba a San Francisco, just a la costa contrària on hi ha el seu germà. Sense parlar anglès i sense conèixer res ni ningú emprèn un viatge que l’ha de dur a Nova York, creuant el país amb l’única esperança de retrobar el seu germà més gran, en Linus.

“Era agradable endinsar-se en la tristor més profunda que havia sentit d’ençà que havia perdut en Linus. El dol era indestriable de la pau: tots dos sentiments tenien la mateixa textura i temperatura. Aquella sensació d’alleujament i la melancolia, es va adonar, eren el resultat de l’aigua freda combinada amb l’olor de resina de pi.”

A partir d’aquí, la novel·la es llegeix com un gran llibre d’aventures, en Håkan coneix tota mena de personatges pintorescos com la dona vestida de negre amb les dents podries que l’utilitza per satisfer les seves necessitats sexuals, a l’irlandès que busca or, el religiós fanàtic i un ventall de personatges que miren de sobreviure en un entorn hostil. A l’altra cantó de la balança, un naturalista excèntric i visionari que es dedica a estudiar la natura i un cavall que li aportarà tot allò que els humans no saben mostrar-li. En Håkan creua els Estats Units i en aquest viatge Díaz aprofita per revisar els mites fundacionals del país. Descobrim que els xinesos, que van construir el ferrocarril bàsic per la supervivència dels colons i dels buscadors d’or, rarament han aparegut a les pel·lícules de l’Oest on sí ens han mostrat els nadius americans com els dolents i malvats que tallaven caps.

En aquest viatge d’aventures, en Håkan revisa un gènere que fa trontollar els fonaments de la història americana. I tanmateix, A l’horitzó també és un viatge introspectiu, d’autoconeixença, de solitud, de supervivència, de comunió amb les forces tel·lúriques i d’estima per un paisatge. Narrat de manera extraordinària, poètica, Díaz escriu una novel·la ideal per llegir sempre, però potser ara més quan un simple virus ha fet trontollar tota la humanitat. Fa la pinta que aquest estiu els llibres ens permetran fer aquells viatges que no podrem fer físicament, A l’horitzó tastarem la duresa del desert, la frondositat dels grans boscos, l’aigua fresca, viurem els cels estrellats que fa temps que ja no podem gaudir i descobríem l’essència més primitiva de l’ésser humà.

“Quin monument més noble hi pot haver que la tomba palpitant d’un coiot o l’urna enlairada d’un voltor? Quina altra forma de conservació pot ser més fiable? Quina forma de resurrecció pot ser més literal? Saber que hi ha un vincle entre tots els éssers vius: aquesta és la religió veritable. Si això s’entén, ja no hi ha res per plorar, perquè encara que no hi ha res que puguem retenir per sempre, tampoc no hi ha res que es perdi per sempre.”

 Compra'm

Traducció de Josefina Caball Edita Periscopi i Impedimenta en castellà

Dissabte, 23 de amig de 2020

Dijous va ser dia de club, per tots aquells que ens dediquem a la mediació literària és un dia ben especial i encara ho és més quan es produeix la interrelació de llibres i de personatges que ens va regalar La senyora Caliban de Rachel Ingalls.

És per això que he pensat que seria bonic compartir-los amb tots vosaltres.

La Dorothy Caliban ens va portar a revisitar totes aquestes novel·les per parlar de la solitud, el dol, l'acolliment de l'altre, la incomunicació, la parella... Les heu llegides?

Des d'aquí us recomano vivament que ho  feu, les troabreu totes ressenyades a la pàgina web, algunes ressenyes són antigues i provenen del blog, les altres són més recents i potser us sonaran. 

Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols

Història d'un matrimoni de Geir Gulliksen

Oso, Marian Engel

La venedora d'ous, Linda D. Cirino

Mal de pedres, Milena Agus

Bona lectura prèvia a la Fase 1.

Dissabte 16 de maig de 2020

Aquests dies de confinament m'he permès de recuperar llibres llegits ja fa temps, he anat combinant llibres de novetats i llibres que reposen a les lleixes de la llibreria com a fons, perquè si d'alguna cosa ha de servir tota aquesta situació és per posar en valor la literatura i no la màquina ferotge de les novetats editorials. En aquest línia, avui recupero Vera de l'Elizabeth von Arnim.

Quan acabes de llegir un llibre escrit l'any 1921 i no només t'ha entusiasmat sinó que el trobes brillant i intel·ligent és quan t'adones que hi ha títols destinats a ser clàssics, en les formes ens poden semblar antics però el contingut s'encarrega de dir-nos que són més vigents que mai.

Elizabeth von Arnim escriu amb una ironia tan fina sobre el matrimoni que intueixes que algun tret autobiogràfic hi ha d'haver.

Vera és la història de la Lucy, una jove anglesa que està de vacances a Cornualla, acaba de perdre el pare i se sent molt trista. Un bon dia coneix el senyor Wemyss, que s'acaba de quedar vidu. Amb aquest joc de noia desvalguda i senyor vidu que li dobla l'edat acaben enamorant-se i ell li proposa matrimoni. La dona del senyor Wemyss, la Vera, ha mort en circumstàncies un pèl estranyes... Ningú aprova el matrimoni i encara menys la senyoreta Entwhistle, la tieta:

"Que contenta que estava de no haver-se compromès mai; que contenta que estava d'haver rebutjat les propostes que havia rebut quan era jove. Feia poc que havia trobat un d'aquells pretendents en un òmnibus, i quina felicitat va sentir en veure'l per haver-lo rebutjat! La gent no es conserva bé, reflexionava la senyoreta Entwhistle. Si la Lucy rebutgés ara en Wemyss, que feliç seria quan el trobés d'aquí a deu anys en un òmnibus! Però aquestes reflexions, evidentment, eren típiques d'una vella conca cansada, i encara tenia prou energia per riure's d'ella mateixa."

Després de llegir aquest fragment entendreu que si m'he enamorat d'algun personatge ha sigut d'ella, la tieta, un personatge fantàstic que m'ha fet somriure constantment. Vera és sens dubte una novel·la psicològica i de personatges, pocs però molt ben treballats, des del servei que treballa a les cases, passant per la Lucy i la senyoreta Entwhistle, si hi ha un personatge que excel·leix en la seva creació, aquest és el vidu Wemyss. A poc a poc vas coneixent i descobrint com desplega el seu joc psicològic de maltractament, primer cap a la seva promesa i després esposa. Es mostra egoista, possessiu i despietat en vers els altres, només s'importa a si mateix. La dona és un objecte que cal anul·lar i sotmetre als seus capricis compulsius i obsessius, i la Lucy emmirallada per una imatge distorsionada del romanticisme es deixa fer...  Ell no s'adona que sovint fa el ridícul.

"Encara no feia ni cinc minuts que la Lizzie se n'havia anat, que havia passat de la infelicitat més desconcertada a trobar excuses per al comportament de l'Everard; deu minuts després ja justificava que ell hagués actuat com ho havia fet; quinze minuts després es donava la culpa de tot el que havia passat."

Aquest llibre es va haver de publicar de manera anònima en el seu moment, l'autora venia de dos matrimonis horribles i cinc fills, massa pinzellades autobiogràfiques per mostrar al món. I no obstant això, estem davant d'un llibre amb una gosadia i valentia que fan que avui, un segle més tard puguem parlar d'un clàssic contemporani que forma part de la magnífica col·lecció El cercle de Viena. Malgrat l'estremiment que puguem sentir en alguns passatges, m'agrada la dosi d'humor burlesc que gasta Elizabeth von Arnim, la tieta i els criats en són un gran exemple. No us el deixéssiu perdre, el llegireu intensament.

Von Arnim també és autora d'Un abril prodigiós editat a Viena i Elizabeth y su jardín alemán publicat per Lumen

Compra'm

Traduït per Dolors Udina, una menció especial.
Publicat per Viena

Diumenge, 10 de maig de 2020

Boulder comença amb una cita de Carson McCullers que diu: “el seu amor és cosa solitària” i diria que és de les cites que encapçalen llibres més ben triades, perquè si Boulder va d’alguna cosa és d’estimar en solitari. Segur que és més llaminer quedar-se entre la història d’amor de dues dones, del sexe i les ganes de sexe explícit que Baltasar narra, però per a mi Boulder va més enllà d’això, Boulder va de la condició humana, va de créixer en les cotilles d’una societat que s’omple la boca de llibertat però que no deixa de jutjar-la constantment, sobretot la llibertat de les dones i el dret d’exercir la maternitat com ens plagui.

Aquestes roques solitàries que habiten al mar són l’alter ego de la protagonista que narra la seva vida en primera persona, vuit anys intensos, de fer de cuinera en un vaixell mercant per trobar l’amor de la Samsa en un port, un amor que li dona una casa groga amb finestres i una filla que provoca un escull immens en una illa de paisatges perfectes que esdevé una presó per la protagonista.

“És més fàcil construir un engany que desfer-ne les bagues quan l’has bastit sense voler dins d’una casa, dia rere dia, de mica en mica.”

Baltasar ha parit una novel·la que ha escrit, estripat, reescrit i que és una artefacte literari impecable, els confins de la maternitat vistos per una escriptora que et sacseja i et fa de mirall a qui li agrada viure als marges de la societat com les seves protagonistes.

“La provisionalitat pot fermar-te a la vida sentida. És la frontera dins del bosc, imprecisa, arriscada. Mig vigilada del tot. La seva gran virtut és que et manté desperta.”

Baltasar sap jugar amb les paraules, les tria, les endreça les omple de simbolisme perquè cada lector completi la novel·la dins el seu cap, perquè cadascú hi trobi les respostes i reflexioni sobre el que ella escriu amb gran avidesa. Permagel em va agradar molt, però Boulder la supera amb escreix.

Mentre llegia Boulder no em podia treure del cap una altra protagonista, la Lili, de L’home de mar, si no l’heu llegida i voleu sortir de la vostra zona de confort, feu-ho. La Lili i la Boulder dues dones que viuen, senten i busquen la coherència amb els seus pensaments.

Compra'm

Edita el Club editor

Dissabte, 2 maig de 2020

Aquests dies se m'ha activitat la nostàlgia lectora, he repassat, rellegit alguns llibres de casa, com si no tingués una pila de novetats pendents de ser llegides. Em costa concentrar-me, però en canvi hi ha lectures que m'han recordat la importància de les petites coses, dels detalls, de la bellesa, de tot allò que fa que la vida tingui sentit. Un dels llibres que he estirat de la biblioteca per fullejar-lo i per acabar rellegint-lo i devorant-lo és El festí de Babette.

Hem tingut la sort que Viena l'ha publicat en la col·lecció El cercle de Viena que tant ens agrada. He fet una lectura a dues bandes perquè Nórdica Libros també el té en una altra extraordinària col·lecció d'il·lustrats. Així doncs, mentre llegia la història de les dues germanes, Martine i Philippa, em deixava endur per les il·lustracions de Noemí Villamuza que m'han transportat al petit poble de pescadors de la costa de Noruega.

Tothom es pensa que Babette ofereix aquest festí per agrair a les germanes els quinze anys d'acolliment, però per Babette cuinar és un art i oferir-lo és un petit goig.

"L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."

 

Pensem-hi abans de tornar a la vida, quan tot això hagi quedat en una anècdota i correm a tenir pressa, a no aturar-nos, a no fer els àpats en família, a no sentir els ocells, a no tenir temps per res ara que el tenim per tot.

 

 

Aquesta és la tomba de Karen Blixen, autora d'El festí de Babette, així de senzilla, enterrada amb el seu gos, el més important és el seu llegat literari que ens ha deixat, la foto és de l'agost de 2017 a la seva casa museu a Dinamarca. 

 

Compra'm

 

 

Traducció Maria Rosich

Edita Viena en català i Nórdica en castellà

 

Diumenge, 26 d’abril de 2020

Una de les coses que més em balla pel cap aquests dies de confinament és la pèrdua de llibertats, individuals i col·lectives, de grans, joves i petits, tothom té dret a tenir un espai propi, una cambra pròpia i això no ha de ser en detriment dels altres amb qui convivim, al contrari, hauria de ser un espai de silenci interior on retrobar-se per després socialitzar-se. Aquests dies de confinament, m’ha acompanyat la lectura d’un llibre que feia temps que m’esperava, Y llovieron pájaros de Jocelyne Suacier, una novel·la breu i extraordinària, que parla precisament de la llibertat.

“No entenderían que alguien les preguntara si son felices. No necesitan ser felices, tienen su libertad y solo temen a la trabajadora social que podrí llegar y quitársela. Eso fue exactamente lo que Tom me contestó cuando le pregunté qué lo había llevado hasta aquel rincón perdido del mundo.

-La libertad, guapa, la libertad de elegir mi vida.

-Y su muerte -añadió Charlie.”

Situada en els boscos espessos del Canadà tres homes viuen en cabanes de fusta amb els seus gossos, ells en comunió amb la natura perquè així ho han decidit.  Vides intenses, viscudes, patides i al final del camí, la tria voluntària d’aïllar-se del món. Les visites arriben de l’exterior i una fotògraf que els canvia la mirada sense ser-ne conscients. Hi ha molt patiment en aquestes vides, els grans focs que van arrasar el país, dolor no gestionat, pors però al final la decisió valenta de pintar allò que ets incapaç de dir, de pescar, de sortir al bosc i sentir-se viu.

Tot canvia amb l’arribada de Marie-Desneige, una velleta de vuitanta anys, que s’ha passat la vida confinada en un sanatori, on ha patit abusos i vexacions físiques i mentals. Ella els canvia a tots, desprèn una llum vital, malgrat la foscor a què l’han sotmès, i en aquests últims moments descobreix la tendresa, l’amor i la necessitat d’abraçar que fins ara li han estat negades.

Y llovieron pájaros és una novel·la de personatges, que té el tret de sortida amb la fotògraf que arriba a la zona buscant l’últim supervivent dels grans focs d’Ontario de principi de segle XX, allà troba les cabanes del Charlie, en Tom i en Ted que just ha mort amb un llegat pictòric i vital, i dos homes més joves que configuren el paisatge humà d’aquesta arcàdia particular on s’han instal·lat. És una història breu, poètica i d’una gran bellesa, on l’amor i la llibertat es donen la mà.

"Y lloviernon pájaros, le dijo. Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda, tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caero como la lluvia a nuestros pies."

Compra'm

Traducció de Luisa Lucuix Venegas

Edita Minúscula

Dissabte, 11 d'abril de 2020

"¿Tens el Viatge a Amèrica, de Tocqueville? Vaig deixar el meu a no sé qui i mai més me l'ha tornat. ¿Com és que hi ha gent a qui no passaria mai pel cap robar res i que en canvi es pensa que robar llibres és del tot admissible?"

Helene Hanff viu a Nova York en un pis que li cau al damunt ple de llibres i cendrers. Escriu guions i fa de traductora per guanyar-se la vida. Estima els llibres per damunt de tot i d'aquesta estimació neix una relació epistolar amb una llibreria de vell, Marks & Co., mítica a Londres, ubicada al 84 de Charing Cross Road.

Al capdavant de la llibreria, Frank Doel, tot un senyor anglès, tímid, que comença a respondre les cartes de Helen que sol·liciten llibres. El que comença com una relació comercial esdevé una relació d'efecte personal amb tots els treballadors de la llibreria, en especial amb en Frank i la seva dona.

Una història que exemplifica la relació que m'agrada mantenir amb els meus clients. Una relació que evidentment no és la mateixa perquè les cartes que rebem són dels bancs, però sí que els correus electrònics, els comentaris a les xarxes i les postals d'arreu que m'acompanyen a la llibreria em fan sentir, una mica, com si fos a la mítica Marks &Co. 84, Charing Cross Road.

Aquesta setmana hi ha hagut dies molt dolents, he anat a dormir capficada per la llibreria, pel no Sant Jordi… Divendres quan em vaig llevar tenia un correu d’una persona molt especial a la meva vida. Tenia un document adjunt. Quan l’he obert no m’ho podia creure. A les llibreries fem moltes coses que sovint ni se saben si es veuen. Una de les que faig és assessorar un club de lectura d’una escola, format per mestres i mares. Fa mesos que en la distancia anem traçant un itinerari lector que pugui satisfer gent que no havia llegit mai o poc.

Una de les lectures va ser precisament, 84, Charing Cross Road. Doncs avui al document hi havia 30 cartes adreçades a la llibreria que em demanaven consell per regalar llibres i comprar-los a Llibreries obertes per quan tornem a obrir. Per una estona m’he sentit el llibreter en temps de guerra. Un cop impreses m’he posat a llegir-les i a respondre-les, mirant de fer el que més m’agrada trobar un llibre que s’adigui a les necessitats de cadascú, sense menystenir gustos però mirant d’acompanyar en el camí lector perquè sàpiguen que la bona literatura és per a tothom. Gràcies Lara per tot i per tant i gràcies a la comunitat lectora del Cesc Aldea.

“Faig neteja de llibres cada primavera i llenço els que no tornaré a llegir, de la mateixa manera que llenço roba que no em tornaré a posar. Tothom se’n fa creus. Tinc amics peculiars, pel que fa als llibres. Llegeixen tots els best sellers, se’ls empassen tan de pressa com poden -em sembla que se’n salten molts trossos. I mai no llegeixen res una segona vegada, amb la qual cosa al cap d’un any no recorden ni una sola paraula del que han llegit.”

Compra'm

Traducció de Puri Gómez

Coedició Anagrama/Empúries

Dissabte, 4 d’abril de 2020

La Txell Feixas és periodista, és la corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a l’Orient Mitjà. Viu al Líban a un dels països que podrien considerar-se més progressistes de la zona si no fos perquè només ho és en aparença. Un dels reportatges que recordo de la Txell Feixas a TV3 era el d’una nena i els seus germans que venien ampolles d’aigua pels carrers de Beirut i miraven de fer aturar els vehicles. La família era refugiada de Síria i van arribar al Líban fugint d’una guerra, d’un pare inexistent, la mare treballa tot el dia fora de casa i la filla petita de 4 anys ha après a normalitzar que és el que li toca a un infant de la seva edat, esperar que al vespre tots tornin a casa. Aquesta història, la d’una nena valenta me l’he trobada al llibre que acaba de sortir. Un recull de testimonis femenins que la Txell Feixas ha anat coneixent fent la seva feina de periodista.

Tal com diu la Gemma Ruiz en el pròleg, la Txell Feixas ens narra la vida en femení, la de l’altra meitat de la població que no acostuma a tenir lloc a les notícies i encara menys en una zona que es caracteritza pels atemptats, els germans musulmans, el petroli, les dictadures i on les històries petites no venen ni omplen les portades dels diaris. La visió de corresponsal de la Txell Feixas és de les més completes que tenim perquè ens ensenya la realitat domèstica, menuda i de les grans oblidades.

En aquests dies de confinament la lectura d’aquest llibre ha estat reparadora, de saber-me que malgrat tot continuo al costat de les privilegiades, malgrat tots els malgrat que m’acompanyen com a dona. Conèixer, sentir, llegir i viure les vides d’aquestes dones ha fet que cada dia em miri el meu voltant i pensi que ens queda tan per fer aquí i allà.

En el llibre hi trobareu una societat malalta, el patriarcat és un poder establert i que no deixa enderrocar-se, el masclisme és per tot i te n’adones quan veus les dones exercir-lo i permetent que les serventes visquin confinades sota la pica de la cuina, fent-los passar gana i maltractant-les mentre n’hi ha que s’enriqueixen amb agències de col·locació de les esclaves del segle XXI, però també veus que la sororitat neix de les més oprimides teixint i cosint xarxes reparadores com si fossin les aranyes de la Louise Bourgeois. Des de Síria, al Líban, Rojava, Gaza, Filipines, Etiòpia, Feixas fa un homenatge a les dones grans, petites, bebès i reivindica al seu dret de ser, existir i viure en igualtat.

Un dels testimonis que m’ha trasbalsat més és el de la Maya i la Nancy, les germanes Kamikaze, psicòlegs que accedeixen a la presó per mirar de desprogramar combatents musulmans, no se’n surten amb tots, però sentir les històries dels homes que accepten fer la teràpia fa feredat, ells també són víctimes d’una societat malalta on impera la violència. Per això fa pensar i molt, la importància de les infàncies sanes i com d’important és preservar els drets dels infants perquè d’ells depèn tenir una societat adulta sana.

“Però la resiliència és patrimoni mundial de la infància. I, com cada dia, a la cruïlla dels semàfors de Beirut apareixen l’Alaà i Rahaf.”

A l’Orient Mitjà hi ha una revolució silent en marxa, la de les dones, una revolució que fa trontollar el poder establert com està passant aquí. Serà una revolució llarga però ha vingut per quedar-se i mostrar al món que des de l’empatia, la cura i la solidaritat el món també es pot governar. Tretze testimonis que us remouran les consciències i que us faran adonar de la realitat que teniu més a prop per començar a canviar-la.

“La veritat és que ni la capital, més moderna i oberta, ni la resta del país no estaven preparats per veure tantes dones juntes. I menys protestant. I encara menys reclamant drets i llibertats. Dones i avenços? Anatema! Encara no ho sabíem, però aquell va ser com un assaig general de les manifestacions feministes que tornem a viure just ara, passats gairebé dos anys i dins d’una reivindicació de canvi global.”

Compra'm

Pròleg Gemma Ruiz Palà

Edita Ara llibres

Dissabte, 28 de març de 2020

El punt de partida de la novel·la de Nickolas Butler va ser la mort d’una nena d’11 anys de Wisconsin que fruit d’una diabetis no diagnosticada va entrar en coma, els pares en comptes de trucar a una ambulància es van posar a resar. S’estima que centenars de casos passen cada anys als Estats Units, les creences religioses passen per davant de la medicina i la ciència i Butler va decidir explicar-ho en una novel·la que malgrat la duresa del que viuen els protagonistes et reconcilia amb la vida, les pomes i la família.

De fet la família és la protagonista de la nova novel·la de Butler, que si us va agradar amb Canciones de amor a quemarropa i Al cor dels homes amb aquesta us enamorarà. Un matrimoni jubilat està content perquè la filla amb qui mantenien una relació una mica distant torna a casa amb el fill de 5 anys. En Lyle que es passa el dia cuidant les seves pomeres i fent-la petar amb els dos únics amics vius que li queden,  se sent reviure amb l’arribada del seu net, Isaac. En Lyle i la Peg porten una vida tranquil·la en un poblet de Wisconsin travessat pel ferrocarril. En Lyle s’arrossega cada diumenge a l’església local luterana perquè forma part del ritual comunitari i perquè el pastor, poc dogmàtic, és un dels seus amics. En Lyle va deixar de creure ja fa molts anys quan van perdre el seu fill petit, però acompanya la Peg i es retroba amb els coneguts. Quan la seva filla, la Shiloh, mare soltera torna a casa després d’una temporada de distanciament en Lyle pensa que val la pena seguir vivint per veure créixer el seu net, però la tornada ben aviat mostrarà la seva cara fosca, la Shiloh està cegament enamorada d’un pastor evangelista que creu que l’Isaac té poders per sanar els altres. En Lyle i la Peg, que ja van perdre un fill, veuen com la Shiloh és incapaç d’adonar-se del mal que s’està fent i de rebot a l’Isaac i es debaten en tractar-la com una adulta i no interferir-hi, deixant que ella assumeixi els errors de les decisions o intervenir com a força major. Trobar l’equilibri i ser contundent no els serà fàcil sobretot quan qui està en perill és l’Isaac.

“Se acercó a su manzano favorito y se tiró en el suelo junto a él. Se tumbó de espaldas sobre la nieve, densa, blanda y suave, y sintió su corazón palpitar y dar saltos. Un dolor relampagueante le sacudió los brazos y los dedos, hasta que una insensibilidad total remplazó las punzadas. En lo más profundo del valle, sobre el río y también sobre las colinas del oeste, se hicieron visibles las primeras luces del alba. Los haces dorados acariciaron los árboles cubiertos de hielo y las flores de los manzanos cayeron sobre Lyle, derramándose sobre su rostro y su boca abierta. Cerró los ojos y se quedó dormido.”

El que m’agrada de les novel·les de Butler és la humanitat dels personatges, no sé massa com explicar-ho, però m’ha passat amb tots els seus llibres, em fascina com mira el món, com el descriu, com escriu sobre Wisconsin, sobre els llaços familiars, com posa èmfasi en les relacions paternofilials i com parla de la natura, de la llum, dels paisatges.  Algo en lo que que creer es debat en les creences espirituals i religioses i l’esperança de continuar creient en la humanitat, ho estem vivint aquests dies. Butler enalteix la bellesa de la natura com a dogma de fe.

Compra'm

Traducció d’Álvaro Marcos

Edita Libros del Asteroide

Dissabte, 21 de març de 2020

Ja fa uns dies de la lectura de La casa del padre de Karmele Jaio, l’he deixat reposar i ara m’ha vingut de gust parlar-vos-en. Trobo que aquestes escriptores basques tenen una veu pròpia, ja em va passar amb Eider Rodríguez i ara amb Karmele Jaio, tenen un univers propi, ric, una mirada femenina al món i una manera de narrar-lo molt especial. Diuen que les llengües tenen sonoritat pròpia i potser és la cadència de l’eusquera la que marca el tempo d’aquests llibres.

A La casa del padre, Karmele Jaio narra el bloqueig creatiu d’un escriptor, l’Ismael. Té un acord amb l’editor però no arribarà als terminis perquè només té esborranys que no van enlloc, l’últim llibre va ser tot un èxit i ara les expectatives són massa grans per decebre el públic, l’editor i a si mateix. L’Ismael es veu obligat a passar les tardes amb un pare rondinaire, ja gran de qui no en té massa bon record, perquè la mare ha tingut un accident i és a l’hospital, la quotidianitat de les cures, remoure el passat familiar i pensar en els altres no li semblen un bon argument per la novel·la. D’altra banda, la seva dona, la Jasone que tenia anhels i qualitats d’escriptora, és la seva primera lectora i correctora de textos, fa molts anys que viu dedicada a la família i a la seva feina com a bibliotecària, però ara les nenes ja són dues dones independents i ha començat a tenir més temps, l’Ismael viu aïllat al seu món i només es lamenta de la situació, no veu res més però sí que és capaç de percebre que alguna cosa passa a la Jasone, els ulls li tornen a brillar, s’arregla i queda amb les companyes del club de lectura de la biblioteca.

L’Ismael no ha cregut mai en la capacitat literària de la Jasone, de fet li va bé que renunciés a escriure per fer de mare, parella i de filla, en el fons sap que és bona, molt bona i que potser li faria ombra. La Jasone sempre ha tingut una relació especial amb el seu editor, de joves a la universitat somiaven a muntar una editorial, però ells dos van començar a sortir, van tenir les nenes i ja se sap, la Jasone es va dedicar a fer el que la societat esperava d’ella. Des de fa un temps, la Jasone es dedica a escriure d’amagat, ho fa als vespres, està escrivint una novel·la, això és el que li fa brillar els ulls i sentir-se viva de nou.

La caiguda de la mare, conviure amb el pare, el retorn de la germana abertzale i lesbiana d’Alemanya són massa coses per l’Ismael que se sent qüestionat i veu com la seva masculinitat també. La transmissió del gènere és un dels tems cabdals d’aquesta novel·la de Karmele Jaio com ho són els silencis entre parelles, els secrets i el fer veure que tot segueix igual quan ella, la Jasone fa molt temps que ha après què l’omple de debò.

La culpa és un dels altres gran temes que plana per tota la novel·la, l’Ismael des de sempre hauria hagut de ser l’home que volia el seu pare, que es barallés, sempre comparant-lo amb un cosí capaç d’agafar una escopeta si calia, en canvi ell no era d’aquells, però la por a contradir el pare no li permet veure el maltractament a què sotmet a la mare i enfadar-se amb la seva germana la Libe, que acaba marxant del país per poder ser i estimar com vol. L’Ismael no és un masclista de cop de puny, però és un masclista de les petites coses, de les mirades, de les actituds, d’això també se’n sent culpable perquè en el fons sap que la Jasone hauria de ser novel·lista i les seves pors i les seves culpes no li han permès. De fet, Ismael té la novel·la a punt, però no gosa parlar d’aquestes coses...

“Necesitas sacar de dentro esa vieja historia en la que has crecido, sacarla como se saca un cartucho de escopeta de entre los arbustos. Agachándote e hiriéndote las manos. Solo contándote a ti mismo esa historia de ladridos, palomas, escopetes, botas manchadas de barro, latas de galletas... podrás saber des de dónde has aprendido a mirar el mundo.”

Karmele Jaio ha escrit una novel·la amb moltes capes, de tensió constant, que convida a la reflexió, es corre el risc d’avançar ràpid però val la pena aturar-s’hi. És important saber com hem après a mirar el món, i quina ha estat la transmissió de rols i tradicions, molt recomanable!

Compra'm

Traducció de la pròpia autora

Edita Destino en castellà i Txalaparta en eusquera

Dissabte 14 de març de 2020

Llegir de Vigan no et deixa mai indiferent, no saps per on et vindrà però està clar que en sortiràs remoguda i amb tot d’interrogants que duraran dies. Les lleialtats és una novel·la breu, narrada a quatre veus per l’Hélène, en Théo, la Cécile i en Mathis. Els adults parlen en primera persona mentre que els joves ho fan en tercera persona, narrant-se l’un a l’altre. La novel·la arrenca amb una definició del que són les lleialtats, una primera pàgina subratllada de dalt a baix.

“Les lleialtats.

[...] Són les lleis de la infantesa que dormisquegen a l’interior dels nostres cossos, els valors en el nom dels quals ens aguantem drets, els fonaments que ens permeten resistir, els principis il·legibles que ens roseguen i ens empresonen. Les nostres ales i les nostres cadenes.”

Amb aquest paràgraf de Vigan ja et dona pistes del contingut de la novel·la que comença amb l’Hélène, professora d’en Théo, convençuda que al Théo el maltracten i que alguna cosa no va bé. En Théo està absent, comença a treure males notes, sempre ha estat un bon estudiant, té son, no respon... En Théo té alguna cosa que la connecta amb la seva infantesa, el pare l'apallissava, i que li fa saltar les alarmes encara que no sap massa bé com explicar-ho als companys de feina i això li fa prendre decisions que s’extradeixen de l’ofici. En Théo pateix violència però no deixa marques aparents.

En Théo té els pares separats, tenen la custòdia compartida, el pare va marxar de casa per estar amb una altra dona, tot i que ja fa temps que no es veuen. Quan en Théo torna de casa el pare, la mare el posa en quarantena emocional, les primeres hores el castiga sense ser-ne massa conscient, no pot suportar el seu ex i això l'encega. En Théo comença a assumir la seva lleialtat al pare i a la mare i fa un mur de contenció que el porta a no explicar res a la mare quan el pare perd la feina i cau en una profunda depressió. En Théo és un noi que assumeix un rol que no li pertoca, vol ajudar el pare enfonsat però no sap com posar-s’hi, mentre la mare no ho veu. En Théo comença a beure begudes d’alta graduació perquè és l’única manera que té de desconnectar-se d’una realitat que no sap gestionar. Al principi, en Mathis, l’únic amic que té, l’acompanya en el ritual de beure sota l’escala, però ben aviat s’adona que en Théo no està bé, però les lleialtats als nois més grans que els procuren la beguda, la por a quedar com un covard o de ser castigat per una mare desconcertada el fan romandre en silenci. La Cécile, la mare d’en Mathis no li acaba d’agradar el nou amic del seu fill, no sap què és però aquell nen el fa posar nerviosa, però ella ja està massa ocupada amb la descoberta que ha fet del seu marit, ella que sempre li ha estat lleial i ara descobreix una cosa que la pertorba fins al punt de parlar sola, es parla en veu alta per poder pair la situació.

Amb aquestes quatre històries de Vigan construeix amb mestratge una història que engoleixes. Un llibre sobre l’autoengany en què som capaços de viure, un retrat del món dels adults capficats en les seves coses sense ser conscients dels joves que ens envolten. Adults que no es comporten com a tals i joves que no poden ser-ho, benvinguts al segle XXI.

De Vigan reclama, un cop més, en la seva literatura el drets dels joves a viure una adolescència emocionalment sana perquè és l’única esperança de tenir una societat adulta competent.

 Compra'm

Traducció de Jordi Martín Lloret

Edita Edicions 62 en català i Anagrama en castellà

Dissabte, 7 de març de 2020

Entre els anys 2005 i 2009 més de 130 dones mennonites van ser drogades per ser violades pels homes de la comunitat, és a dir, pares que van violar filles, germans que van violar germanes, nenes petites i àvies… Passava a la colònia de Molotschna, una comunitat mennonita ultraconservadora de Bolívia. Les dones eren ruixades amb un gas anestèsic per bestiar per ser agredides amb el consentiment de Déu. Miriam Toews quan va saber aquesta història va decidir fer-ne una novel·la, Toews també va créixer una família mennonita, mal vista per la resta de la comunitat entre d’altres coses perquè tenia un piano a casa. Sap de què parla i coneix les colònies per dins, el que no podia saber ni imaginar és el que va passar durant anys sistemàticament en aquesta colònia remota de Bolívia. Les dones es llevaven adolorides, ensagnades i amb alguns embarassos, però els homes els feien creure que era obra del diable, l’havien provocat, o que simplement eren imaginacions seves fruit de la histèria femenina.

Miriam Toews quan va veure les imatges del judici es va sentir en l’obligació d’explicar la història d’aquestes dones i ho va fer com ella sap, té un do narratiu, escrivint una novel·la, a la que no li falta l’humor, marca de la casa, encara que narri situacions duríssimes. La novel·la té una estructura molt original, són quaderns d’apunts presos per l’August, un home que ha tornat a la colònia després d’anys d’estudi a Europa per fer de mestre. L’August va ser expulsat amb els seus pares, el pare va abandonar la família i amb la força de la mare aconsegueixen sortir-se’n, però ja adult, després d’un intent de suïcidi, té la necessitat d’entendre el passat i de mesurar la força centrífuga que et fa pertànyer a una gent que et deshumanitza perquè creguis ens uns principis absurds, masclistes i d’extrema violència. Aquesta readmissió i fer de mestre li permet acostar-se a les dones de la colònia i ser testimoni del que els ha passat i del que volen fer. Sense dir gran cosa però prenent apunts i acompanyant-les veu com les dones comencen a prendre consciència dels atacs rebuts, com van encaixant les peces d’un trencaclosques que triga a fer-se. Es troben al paller per cosir mantes que després venen als turistes, entre punt i punt i retalls de roba comencen a decidir que han de fer alguna cosa per aturar els atacs, els homes són fora venent el bestiar per pagar la fiança que permetrà alliberar els violadors i elles aprofiten les hores soles per actuar. Tenen tres opcions, representades per unes miniatures tallades en fusta, no saben llegir ni escriure, amb això podran emetre el seu vot:

• No fer res i quedar-se, núvols i camps.

• Quedar-se i lluitar, representada per una parella amb ganivets

• Fugir, representada per un cavall.

Els apunts del mestre són el testimoni de la seva veu, elles parlen i decideixen per primera vegada, sospesant les conseqüències de totes tres opcions, alhora que decideixen què fer amb els fills i filles que tenen a càrrec.

“I afegiré, diu l’Agata, que ja hem decidit que volem tenir temps i espai per pensar...

I que volem i ens cal que se’ns reconegui el dret de pensar de manera independent, la interromp la Salome. O simplement pensar, diu la Mejal. I punt. Se’ns reconegui o no.“

Toews amb el personatge d’Agust fa un homenatge al seu pare que també era mestre, a les colònies regides per una sistema patriarcal els homes sensibles i cultes també eren víctimes, el pare de Toews es va acabar suïcidant. Agust observa, parla poc però els posa les bases perquè puguin decidir i sobreviure, conscient que el preu que pagarà serà molt gran però l’efecte que tindrà en les dones de la comunitat serà el ciment pel futur. Narrada en múltiples veus, Elles parlen és un joc d’enginy narratiu, talent i denúncia, una obra fruit de la desbocada imaginació femenina, vosaltres ja m'enteneu. Toews situa la violència dins la colònia però els temes que aborda són universals, la culpa, la responsabilitat, el masclisme i la dona vista com un receptacle útil per reproduir-se sense badar boca.

No us perdeu la conversa amb l’autora a la biblioteca Bonnemaison el proper 30 de març.

Compra'm

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores i Sexto piso en castellà

Dissabte, 22 de febrer de 2020

La Gemma Ruiz ens va deixar a tots amb la boca oberta quan va publicar Argelagues, una novel·la sobre les dones resistents del tèxtil que van abandonar el camp per treballar a ciutat entre telers, fils i teixits. Recordo de llegir-la sense parar i subratllar paraules i expressions, la història de la Remei ja forma part del meu jo lector i ella és una de les protagonistes de ficció que habita a les parets de la llibreria. Quan vaig saber que la Gemma tornava a escriure, me’n vaig alegrar molt per ella és clar! però per a la comunitat lectora també. Pensava de què ens parlarà la Gemma ara? A qui donarà veu? En veure el títol del llibre em va interessar saber quina mirada crítica s’hi amagaria i només començar-lo vaig saber de seguida que volia anar-me a fer les mans a Ca la Wenling.

Si jo us explico que Ca la Wenling és una perruqueria del barri de Gràcia on s’hi fan manicures, pedicures, massatges i es pentina i que aquesta és l’ambientació de la novel·la es corre el risc de quedar-se en la imatge superficial de l’estètica. La protagonista de la novel·la és una periodista que s’hi va a fer les ungles, un fet que va començar fa temps per prescripció mèdica per acabar sent un acte de resistència i de defensa d’un espai com la perruqueria.

Ca la Wenling no dista tant de les perruqueries de barri on les nostres àvies s’asseien una estona sota els assecadors de cap mentre fullejaven una revista i s’oblidaven per una estona del seu dia a dia. Les perruqueries que sempre han estat vistes com a lloc de tafaneria i un territori femení, en realitat han estat el refugi de generacions de dones, el lloc on trobar-se, socialitzar-se, evadir-se i l’estona en què algú altre té cura de nosaltres. Aquests espais que en aparença podries ser considerats poc literaris és on la Gemma Ruiz hi posa l’ull. A base de feina d’observació, de prendre notes i de veure el que hi passava, Ruiz dona veu a la Wenling, una dona xinesa arribada a Catalunya amb el seu marit, perruquer, que decideix obrir un negoci propi al cor de Gràcia mentre deixa els fills a la Xina fins que s’estabilitzin. Una perruqueria on les àvies es troben per fer-se la manicura, pentinar-se i sentir que algú els dedica una estoneta i els fa un massatge al cap, però on també es donen converses de llengües viperines cap a la comunitat xinesa. A mesura que avança la novel·la, la protagonista va sabent i coneixent la Wenling i tota la família, i així va abandonant els prejudicis racials que tots arrosseguem i més cap a una comunitat que sempre ha estat invisibilitzada i caricaturitzada.

“A Vic, a Banyoles, a Santa Coloma de Gramenet, a Cambrils, a Manresa... A tot arreu, escenes cosines germanes d’aquesta que la Haijun i el Haitao hauran de fer el cor fort per entomar:

-Parles molt bé el català, d’on surts tu?

-D’aquí?

-No, que on vas néixer.

-Ah, a l’Hospital de Sant Pau.

- No, que d’on ets..

-Del barri de Gràcia.

-Que quina és la teva procedència, collons!

-Si l’hi acabo de dir.

-El teu país de veritat, caguntot!”

Ca la Wenling és una novel·la feminista, antiracista i plena de dignitat, narrada per una veu autòctona que veu que li trontollen moltes coses, tal com m’ha passat a mi, Fe lectora. Mentre la llegia vaig anar al basar del meu poble a buscar uns sobres, quan entrava per la porta em vaig trobar un senyor abraonat sobre el dependent mentre li retreia que segur que l’estafava amb el preu, un home que s’emportava mitja botiga i que es veia amb una superioritat moral de cridar al noi xinès que l’atenia, em vaig sulfurar perquè vaig pensar que aquest senyor amb mi no hauria gosat comportar-se d’aquesta manera. Per dins pensava que havia d’eliminar frases poc afortunades com als “xinos”, que havia de mirar de comprendre i entendre. El meu jo feminista també s’ha vist remenat amb aquesta novel·la, conèixer els àngels de la manicura que operen en residències de la tercera edat m’ha fet veure els pots i els pinzelletes d’una altra manera. En el fons, sempre és qüestió de la mirada, d’observar i de pensar molt abans d’obrir la boca. El que serà bonic és veure com les Wenling del futur formen part de la literatura catalana i ens narren les seves pròpies vides com ho va poder fer Amy Tan en el seu moment als Estat Units.

Escrit com una reflexió en veu alta en primera persona, combinat amb diàlegs i converses, la protagonista es va narrant a si mateixa tot el que experimenta mentre va endreçant els pensaments, dona veu i dignifica les àvies i tota una comunitat que treballa diligentment per servir-nos i a qui ni tan sols diem bon dia. Ca la Wenling és un mirall d'esperança en la necessitat d'entendre'ns.

Compra'm

Edita Proa

Dissabte, 15 de febrer de 2020

La història sempre ens l'expliquen des de les grans batalles, les grans gestes i des d'un punt de vista masculí. Costa molt descobrir les vides petites, entre d'altres coses, perquè molts acadèmics no consideren que la història minúscula sigui per ser explicada en els llibres d'història. Si les batalles porten nom de dones i no s'han lliurat en terreny bèl·lic aleshores és probable que no arribem a conèixer-les.

En aquests moments, una servidora ja ha depassat el límit de les grans fites masculines, estic en un punt que vull saber-ho tot d'aquelles dones que des de qualsevol àmbit van fer o fan que el món sigui més habitable, més humà i que apostin per l'entesa i el saber escoltar. 

Aquest estiu, seguint el consell d'El petit tresor, vaig aconseguir un exemplar d'Un puente de libros infantiles de Jella Lepman, amb total desconeixement de qui era aquesta dona que va aconseguir bastir una biblioteca de llibres infantils a Munic, en plena postguerra, la Biblioteca Internacional de Joventut.

Jella Lepman es va refugiar amb els seus fills al Regne Unit durant el règim nazi, era una alemanya jueva. Allà va treballar com a assessora en temes de dona i joventut pel Ministeri d'Afers Exteriors. Va tornar a Alemanya el 1945 perseguint un objectiu, reconstruir una societat fracturada. Tenia l'esperança posada en la infància, no volia que els nens alemanys creixessin amb les idees dels seus pares i tampoc volia fer-los culpables per sempre. Lepman va veure en la literatura infantil un pont entre tots els països del món que no volien saber res d'Alemanya. Jella Lepman amb persistència, tenacitat i convicció en el paper de la literatura infantil va construir la Biblioteca Internacional de la Joventut a Munic, un espai que va comptar amb el suport d'Eleanor Roosevelt des dels Estats Units i amb molts aliats d'arreu del món que superant pors i prejudicis van enviar molts llibres per construir la biblioteca. Cada país va enviar el millor de la seva literatura per mostrar la diversitat i estendre una mà a un país que havia sembrat el terror però que estava en cendres. 

Una de les armes del règim nazi va ser la crema de llibres i biblioteques, Lepman va començar a construir la pau amb la literatura.

Aquest llibre hauria de ser a tots els despatxos presidencials. Us recomano aferrissadament que llegiu aquesta autobiografia que a Alemanya no va ser publicada fins l'any 1964 i que narra el seu retorn a Alemanya, la tardor de 1945, i acaba amb la seva retirada de la biblioteca l'any 1957. Anys intensos de no defallir i de creure i defensar fermament el pont que estava construint.

Compra'm

Traduït per Augusto Gely

Edita Creotz

Dissabte, 8 de febrer de 2020

L'Hortensia i la Marion són dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap. L'Hortensia és negra, filla de caribenys que van marxar al Regne Unit a trobar una vida millor, esdevé una gran dissenyadora tèxtil que es casa amb en Peter, un anglès. No tenen fills i passen la vida laboral a Nigèria fins que es jubilen i arriben a Ciutat del Cap. S'estableixen al costat de ca la Marion, una dona blanca, arquitecta, mare de 4 fills, racista tot i que la seva família alemanya d'origen jueu s'estableix a Sud-Àfrica. 

La Marion que viu envoltada de servei, detesta l'Hortensia, no està preparada per tenir una veïna negra econòmicament solvent, ella no es reconeix com a racista però no suporta que una dona negra li faci ombra en una comunitat on està acostumada a liderar les reunions socials. Ciutat del Cap és una ciutat fracturada, de ferides obertes però el barri on resideixen es porten més les partides de golf, les llimonades en gerra ben fresca i les tertúlies tafaneres. L'Hortensia no ha tingut les coses fàcils fins arribar en aquella posició, els estudis a Londres, la mort prematura del pare que l'encoratja a estudiar, no mirar enrere sens oblidar del lloc on venen, l'acceptació per part de la família d'en Peter, liderar la seva empresa des de la distància perquè la feina del marit és molt important. Una vida d'èxits, plena de renúncies.

"Segons ell, el més important era que sabessin d'on venien; era la seva manera d'ensenyar-los a tenir orgull."

Yewande Omotoso l'autora, arquitecta, nascuda al Carib, resident a Nigèria, fins que la família decideix establir-se a Ciutat del Cap coneix molt bé les Hortensia i el paper que els toca jugar. La veïna del costat és una novel·la política, sobre la raça, els orígens, el feminisme i la identitat. Yewande Omotoso fa ficció sobre temes molt importants i ho fa amb un gran sentit de l'humor. Aquestes dues veïnes que sempre s'han mirat de reüll, que s'han fet la vida impossible, resulta que poden conviure sota el mateix sostre i fins i tot tolerar-se. El dia que l'Hortensia decideix fer obres a casa per reparar el passat de l'apartheid i tornar part de la terra a la gent que l'habitava i hi volia ser enterrada, a la Mariona li agafen tots els mals. Una errada durant les obres fa que una part de casa la Marion s'enfonsi i es veu obligada a buscar recer en un altre lloc, els fills que se la sortegen i no l'aguanten l'envien en una pensió decadent al final de carrer, prefereixen tenir cura del seu gos que no pas d'ella. L'Hortensia que se sent amb el deute moral de compensar l'accident, li demana si vol viure a casa d'ella mentre duren les obres de restauració. Amb les dents ben serrades i amb l'orgull ferit, la Marion accepta de conviure amb la seva veïna fins al punt de sentir curiositat per la vida d'aquella dissenyadora, de mirada altiva i sempre capficada que acaba de perdre el marit.

El pretext de l'enfonsament de l'edifici no és sinó l'excusa per asseure-les, que es mirin i s'adonin que malgrat la diferència en el to de la pell, tenen més punts en comú del que mai haguessin imaginat. Una metàfora de la societat de Ciutat del Cap, dos món antagònics que miren de resoldre un conflicte podrit i arrelat. És a mesura que conviuen que anem coneixent la vida de totes dues, els seus matrimonis, els fills, les renúncies laborals, la cursa de fons per arribar a ser qui són, ben mirat ara només són dues dones de més de 80 anys que comparteixen casa i la resta... al capdavall deu ser això, la humanitat. 

Compra'm

Traducció d'Àfrica Rubiés i Mirabet

Edita Les Hores

Dissabte, 1 de febrer de 2020

Aquesta setmana en què es commemorava el 75è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, el Club editor ens ha fet el regal de portar-nos l'autor israelià, Yishaid Sarid, per presentar-nos El monstre de la memòria. Sarid ha fet xerrades a Girona, al CCCB, ha concedit entrevistes però també va esmorzar amb llibreters, un regal per a tots aquells que estimem els llibres, el poder conèixer els autors i tenir-hi una estona. 

El monstre de la memòria és una novel·la que t'arrossega com un remolí, et centrifuga i et deixa amb el cap bullint d'idees, preguntes i reflexions. El protagonista és un historiador israelià que s'especialitza en els mètodes d'extermini nazis. Li ofereixen una plaça de guia pels camps de Polònia, i més per necessitat que per vocació, deixa la parella i el fill a Israel i es trasllada a Polònia per acompanyar joves d'institut, alguns membres del govern i jueus de la tercera edat en la visita de pelegrinatge en el lloc de l'horror. 

Viure sempre entre el passat i el testimoni del que va ser la maldat perpetrada, fan que el protagonista entri en una mena de bogeria que no l'ajuda a entendre els adolescents que té al davant. Explicar la memòria dels avantpassats, del mal, la mort i veure les ganes de viure dels adolescents el fa posar de molt mal humor, les seves visites cada vegada són més dures, plenes de rancor pels vius i l'allunyen de la seva dona i el seu fill. El guia té moments de deliri, no pot suportar que ningú somrigui, ni tampoc entén quin és l'objectiu d'aquells viatges de final de curs que porten als nanos als camps d'extermini. Adolescents que sovint viuen amb impacte trasbalsador el que allà se'ls explica, que se'ls manipula perquè encarin el servei militar obligatori amb força i sentiment. El protagonista entra en un espiral que l'aïlla del present, se sent xuclat pel passat, en la forma de mirar, de vestir i de pensar. 

El monstre de la memòria és una novel·la valenta perquè gosa qüestionar com construïm la memòria, quin relat en fem. Sarid es pregunta perquè ens esforcem tant a entendre les atrocitats i els executors, la condició humana sent una fascinació pel mal, i en canvi no ens esforcem a narrar les històries dels autèntics herois, els supervivents i tota la gent anònima que hi va perdre la vida. Hi ha 6 milions d'històries que esperen ser explicades, narrades i a l'altre costat, també hi ha la gent valenta que va gosar obrir la porta de casa seva per amagar els fugitius, per ajudar-los a marxar, gent que s'hi va jugar la vida literalment. D'aquella època només n'expliquem la mort, l'extermini, però per què no expliquem als nostres joves, les històries d'esperança? Per què no expliquem com vivia la comunitat jueva, què aportava a la societat cultural, científica i comercialment parlant? Revisitar la història, narrar la memòria d'això també en som còmplices. 

Mentre escoltava Sarid i prenia notes de tot el que ens explicava, pensava la literatura infantil ja ho ha fet això, i em venia al cap una seqüència d'imatges amb les il·lustracions de Roberto Innocenti que ha posat cara, mirada i ànima a Rosa Blanca o  La història de l'Erika. Dos àlbums commovedors però plens d'esperança. 

En un moment en què els moviments d'extrema dreta estan en auge és important parlar de memòria històrica, però també tenim una responsabilitat en com la transmetem a les generacions futures, per no repetir la transmissió de l'odi, per això és important que veus de Sarid o del seu editor en castellà, ens arribin a l'altra riba del Mediterrani. Veus incòmodes a Israel que qüestionen el relat construït pel seu país sobre la Xoà.

"En una de les visites a Birkenau, un estudiant gras amb ulls murris i les galtes morades de fred va començar a gravar MORT ALS ESQUERRANS en un envà de fusta del camp de les dones. Un professor que vigilava se'n va adonar i el va aturar. Els seus companys el van consolar dient-li que a Israel acabarien junts la feina. Estaven embolicats amb la bandera de la pàtria, portaven la quipà i passaven entre les barraques destil·lant odi, no contra els assassins sinó contra les víctimes. Costava d'entendre. Aquells nois no obrien la boca durant la conversa del vespre a l'hotel, però jo els entenia perfectament, de debò, fins al final."

Molt aprendre, molt a compartir i molt per llegir.

Compra'm

Traduït per Roser Lluch al català i Ana Bejarano al castellà

Edita Club editor/Sigilo

Dissabte, 25 de gener de 2020

Ha estat una setmana molt intensa, les inclemències meteorològiques han fet que molts de nosaltres ens hàgim hagut de quedar a casa, aturar-nos de cop i descobrir que el món segueix i que no passa res per fer casa. Estar a casa en dies laborables mentre el món funciona és un exercici necessari per saber que darrera la paraula casa s'hi amaguen moltes coses més enllà d'una construcció arquitectònica. Aquest mot que en anglès tenen molt ben resolt amb dues paraules com house i home, aquest matís entre l'edificació i ell lloc on sentir-se segur és clau. M'hi ha fet pensar la lectura de Si aquest carrer fos meu, la nova novel·la, o autobiografia literària o mémoire de Stefanie Kremser. 

Kremser, nascuda a Alemanya, d'avis bolivians i crescuda a Sao Paulo ha viscut en moltes cases, en moltes ciutats, en molts països, que l'han portada a escriure un llibre que no podreu deixar de llegir, una memòria personal, un testimoni del desarrelament, del sentiment de pertinença i del que vol dir una família. Si amb Postal de Copacabana el realisme màgic, els estius a Bolívia, els carrers i la telenovel·la ens van seduir ara, després de El dia que vaig aprendre a volar, Kremser és com si tanqués un cercle. En aquest llibre hi he trobat la veu de les protagonistes dels llibres anteriors, però amb una Stefanie Kremser que ha fet un exercici que li ha permès pair la seva vida i els secrets més ben guardats de la família. Si aquest carrer fos meu és també un mapa de cases, de llocs, d'indrets que Kremser estima, les passejades per Sao Paulo, els terres, les voreres, els arbres, les olors m'hi han fet viatjar, m'ha fet sentir que era a prop d'ella, de la trencadissa que li va suposar haver-ne de marxar i de les coses boniques que li esperaven a Barcelona i Nova York. Llegir aquest llibre és com passejar de la mà de l'autora, Gornick ho feia amb Nova York, Kremser ho fa amb moltes ciutats, universitats i persones que li són especials. 

"És com si els venedors de gelats dels dos hemisferis formessin el parèntesi on viu el record d'un temps que, ple de contrastos en mons incompatibles, serà per sempre un de sol: la infantesa amb la seva dolça ignorància."

La mirada de Kremser sobre Barcelona, la caixa forta de la terrassa, la postal d'Alemanya que arriba anys més tard però en un moment clau, les plantes del pis de Nova York, les beques literàries, les mudances, les maletes i sobretot saber que casa, pot ser qualsevol lloc, que no té res a veure amb l'indret on has nascut sinó amb el lloc on fas vincle. Casa pot ser un espai temporal, de cap de setmana, d'uns mesos o casa pot ser un lloc on has viscut molts anys i els records que en queden. De cases en sabia molt la Ginzburg, la seva literatura n'és plena i la de la Kremser també, casa és una llum, una ombra, una sensació difícilment descriptible, però Stefanie Kremser ho fa de manera tan bonica que no voldreu deixar de llegir-la. 

Un exercici literari per entendre la identitat, la migració i els moviments vitals.

"Tenir un lloc al món és això, vaig pensar: pertànyer al cicle de la vida, l'amor, la creació i la mort. És això."

Compra'm

Traduïda per Marina Bornas

Edita Edicions de 1984 en català i Entreambos en castellà

Dissabte, 18 de gener de 2020

Una de les alegries de final del 2019 va ser la recuperació i la revisió d'Entre dos silencis de l'Aurora Bertrana. L'edició de Georgina Solà i de Maria Bohigas del que hauria de ser un clàssic de la nostra literatura no hauria de passar desapercebuda. Parlar de la Bertrana hauria de voler dir parlar d'una de les grans autores del segle XX. 

Quan llegeixes Entre dos silencis constates la grandesa de l'escriptura d'una autora que se la coneix més per ser filla de l'autor, Prudenci Bertrana, que per la seva producció literària. Bertrana és de les poques autores que ha escrit  literatura de viatges, Paradisos Oceànics o el Marroc sensual i fanàtic, són dos exemples de com Bertrana viatjava i mirava el món. Bertrana va viatjar, va tocar en un conjunt de música per guanyar-se la vida en una Ginebra gèlida i hostil on va passar-hi fred i gana. Casada anys després amb un enginyer suïs va haver de lluitar per l'acceptació familiar i per poder tenir també la seva cambra pròpia. 

Bertrana era una dona implicada i per això forma part d'una missió humanitària que la porta a Étobon, en una població ocupada i on els homes són reclutats per fer treballs forçosos per part dels soldats alemanys. Després de fer-hi estada, de sentir moltes converses, d'observar mirades i d'escoltar el silenci quan torna a Catalunya va escriure en aquesta magnífica novel·la que s'estructura en dues parts: El poble sense homes i Presoners de guerra.

En un poble de pagesos, l'estiu de 1944, els homes del poble s'amaguen i s'embosquen per no ser enviats a Alemanya a fer treballs forçosos, els soldats ja fa dies que s'instal·len a les cases i conviuen amb les dones dels fugits, dormen als seus llits, s'asseuen al cap de taula i donen ordres a crits com si això els fes més importants. La població viu sempre alerta, espantada però encara són capaços de planejar alguna acció com la que duu a terme al maquis que executa un general alemany al mig del bosc. Aquell fet provocarà una matança entre la població civil que desfermarà encara més el dolor i la ràbia. 

"Altres vegades somniava en una humanitat millor, de qui els membres, desenganyats de la política i dels seus desastres, s'unirien per viure en pau i harmonia: reconstruirien cases, reorganitzarien llars i, oblidant les fronteres, s'ajudarien els uns als altres sense distinció de races ni de nacionalitats. No comprenia aquella idea absurda d'enemistat perpètua entre pobles, ni l'odi racial. "L'odi no pot ser obligatori -es deia-. L'home ha de poder odiar i estimar lliurement; si no, no val la pena viure."

Bertrana que va viure molts anys en un país neutre com va ser Suïssa, implicada políticament i de fortes conviccions, va ser capaç de plasmar en una novel·la el patiment i l'odi, però també va voler transmetre allò que va observar en la convivència després de la seva estada al poble. Els enemics ho són perquè algú els dona ordres i els diu que ho han de ser, quan conviuen forçadament durant dies, es va esborrant la condició d'enemic per passar a conèixer la persona que porta un uniforme o una arada. La condició d'exiliada dona segurament a Bertrana aquella mirada intel·lectual d'intentar d'entendre l'altre. La convivència de soldats rasos amb les dones dels executats, quan la guerra arriba a la seva fi i aquells que manaven passen a ser presoners de guerra, quan algú aprèn a estimar a un altra persona d'un altre bàndol i pren consciència de la seva condició de sotmetiment a un poder... la Bertrana narra coses gens fàcils i ho fa sense pontificar, sense deixar-se endur per la passió, ho fa amb una mirada neta, intel·ligent, lúcida i gens fàcil. I quina llengua! Imprescindible, la Bertana.

"Quan sento i llegeixo les crítiques d'alguns dels meus amics, arribo a pensar que amb aquesta novel·la he fracassat; quan sento i llegeixo l'aprovació dels altres, podria esperar haver-la encertat. No és sense dubtes que lliuro aquesta obra al públic: ell és, comptat i debatut, qui s'ha de pronunciar." Aurora Bertrana

Compra'm

Edita Club editor

Traducció de Núria Sales  

Dissabte, 11 de gener de 2020

Fa molts dies que no podia passar per aquí. Trobar el temps, la calma i la mesura per escriure no és una empresa fàcil tal com vivim i tal con ens exigim. A la tardor vam presentar a la llibreria el llibre Germanes de Shakespeare, va ser una presentació preciosa d'un llibre que jo havia llegit feia molts anys i que Eumo editorial ha tingut a bé de reeditar de manera bonica i ben prologada. Germanes de Shakespeare ens narra la vida de 20 escriptores del XX que no van rebre el reconeixement que els pertocava, perquè eren dones, perquè escrivien i perquè vivien la vida a la seva manera, és a dir fora dels cànons de l'època. És una tria de 20, feta per la Pilar Godayol, segur que en podrien ser unes altres i no aquestes però és la seva tria, molt ben feta perquè a mesura que vas llegint cada petit apunt biogràfic tens unes ganes immenses de capbussar-te en l'obra de cadascuna d'elles. Mentre vas llegint aquestes vides viscudes a contracorrent t'adones que el suïcidi i la mort prematura són un fil invisible en moltes d'elles, el preu que van haver de pagar per estimar fora de les normes, per trencar tabús i convencions va abocar-les a la depressió, al deliri i al consum de substàncies, si hi afegim el gran desconeixement de l'època per pal·liar els desordres mentals ja tenim la combinació servida. 

Una de les germanes de Shakespeare del llibre és Sylvia Plath, l'autora nord-americana que va morir amb el cap dins del forn, després d'haver preparat la llet dels seus dos fills i d'haver pres una dosi de píndoles. Plath era una estudiant excel·lent, de gran talent narratiu i poètic, però el matrimoni amb el poeta Ted Hughes i la maternitat li van passar per sobre. Trobar l'espai per escriure, narrar, dibuixar i crear mentre seguia el marit i feia créixer els fills va ser massa per una dona que des de ben jove vivia en una campana de vidre. 

Vam acabar l'any amb la notícia de la reedició de la seva única novel·la publicada, La campana de vidre, en traducció de Marta Pera Cucurell, també del poemari El colós en traducció de Núria Busquet Molist i l'edició d'un relat innèdit, Mary Ventura i el novè regne, que va ser rebutjat diverses vegades i que amb no més de 40 pàgines mostra la vigència, la modernor i el talent de l'escriptura de Plath.

La campana de vidre ens narra de manera simbòlica la baixada als inferns de la protagonista, alter ego de Plath, l'Esther Greenwood, una noia bonica, brillant i amb talent que rep una beca per treballar com a redactora en una revista de moda a Nova York. L'estada a la gran ciutat, la descoberta, les festes, els vestits fan que Esther Greenwood col·lapsi, la sensibilitat amb què observa la realitat, la vida i l'escriptura provoquen una depressió tan gran en l'Esther que acaba ingressada en un sanatori després d'un intent de suïcidi. A tot el llibre plana l'ombra de la mort, però no com una amenaça més aviat com una sortida a la vida, al voler ser i al voler crear. Plath trasllada tot el seu talent a l'Esther, bonica, amb pretendents que la voldrien lluir com un trofeu en sopars i esdeveniments socials, però ella no suporta el paper de dona abnegada i retreu a la seva mare, la de ficció i la real, que només esperi d'ella un matrimoni i uns fills.

"Vaig provar d'imaginar-me què passaria si en Constantin fos el meu marit. Voldria dir llevar-me a les set i fer-li ous amb béicon, torrades i cafè, i deambular d'un cantó a l'altre amb camisa de dormir i rul·los, un cop ell hagués sortit a treballar, per rentar els plats i fer el llit, i quan ell tornés a casa després d'un dia animat i fascinant, esperaria un bon sopar, i jo passaria el vespre rentant encara més plats fins que em desplomés al llit, completament exhausta. 

Em semblava una vida espantosa i malaguanyada per a una noia que durant quinze anys només havia tret excel·lents, però sabia que el matrimoni era això..."

Esther Greenwood té talent i sensibilitat per escriure i alhora una fragilitat que la farà viure sempre dins d'una campana, com Plath. La seva prosa es llegeix àvidament i tanmateix, la tria de cada paraula, el joc de miralls i ombres, el simbolisme de les flors, la llum i la poesia és magistral. No us desvetllaré massa què s'amaga dins d'aquesta novel·la però sí que us recomano que us hi capbusseu, que descobriu Plath i que la feu reviure tal com ella hauria volgut, essent llegida i compartida. L'obra es va publicar per primera vegada amb el pseudònim de Victoria Lucas, no va ser fins anys més tard que el nom de Sylvia Plath constava a la coberta. 

En català tenim la sort de tenir la seva obra poètica traduïda i acurada per la Montserrat Abelló, no us la perdéssiu! 

Nosaltres hem decidit retre-li homenatge i ho farem el divendres dia 24 al vespre a la llibreria.

"Vaig pensar que nedaria endins fins que estigués massa cansada per tornar. Mentre avançava una mica com un gos, em sentia el batec del cor a les orelles com un motor esmorteït. 

Soc soc soc."

Compra'm

Traducció de Marta Pera Cucurell

Edita Edicions del Persicopi

Epílegs de Marta Pessarrodona i Míriam Cano