Dilluns, 8 d'abril de 2019

"La meva mare va morir en el moment que vaig néixer jo, per això en tota la meva vida no hi ha hagut res que s'hagi interposat entre la meva persona i l'eternitat; sempre he tingut al darrere un vent orc i negre."

Així de contundent arrenca la novel·la de Jamaica Kincaid en veu de la Xuela una dona ja gran de mare caribenya i pare escocès. A la vellesa, Xuela reconstrueix la seva vida i ho fa partint del naixement, en el moment d'arribar el món la mare mor i el vent orc i negre s'instal·la a la seva vida, el pare un policia amb ànsies de poder, desbordat per la situació deixa la Xuela amb una bugadera, de tant en tant quan va a recollir les camises netes i planxades visita la seva filla, les visites en mica en mica es van espaiant i la Xuela creix sense que ningú l'estimi i la tingui en compte. No serà fins que el pare trobi una nova parella que decidirà anar a buscar-la, però la parella veu la Xuela com una rival per ella i els seus fills.

La Xuela és bona estudiant, intel·ligent, rebel i en els llibres va trobant el camí que cal seguir, però no tindrà una vida fàcil, recordem que les illes del Carib són una colònia de l'imperi britànic i els afro-caribenys són els qui menys drets tenen i les dones, evidentment, encara menys. La Xuela es farà a si mateixa, patirà humiliacions, vexacions però segueix amb el pas ferm i decidit. La Xuela en un moment determinat decideix que mai més ni res ni ningú decidiran per ella.

“Ens vam quedar allí, tots tres, en un petit triangle, una trinitat, que no s’havia creat al cel, que no s’havia creat a l’infern, una trinitat muda. I vet aquí que en aquell moment hi havia una persona que pertanyia als derrotats, una altra, als resignats, i una altra que havia canviat per sempre més. Jo no era del bàndol dels derrotats; no era del dels resignats. A tocar teníem un ricí que creixia sense que el cuidés cap mà humana; hi vaig clavar la vista perquè volia recordar-me de recollir-ne les llavors quan fossin madures, d’extreure’n l’oli i de beure-me’l per netejar-me les entranyes.”

Jamaica Kincaid que ja ens va seduir amb la novel·la d'iniciació, Lucy, ara ens revolta i empeny amb la Xuela, la Lucy i la Xuela comparteixen aquesta manca d’amor matern. La Lucy perquè és vista per la mare com un destorb i la Xuela perquè ni tan sols arriba a conèixer-la, tot i que la Xuela la somia però no arriba a veure-li mai la cara. Si bé Lucy és una novel·la d'entrada a l'edat adulta, Autobiografia de la meva mare és una novel·la d'afirmació en dos sentits, afirmació com a ésser i com a dona però també d'afirmació nacional i de denúncia del règim colonial.

Kincaid escriu aquesta Autobiografia de la meva mare amb un estil eixut, directe i dur. És immensa aquesta novel·la, breu però intensa, cada paràgraf cal mastegar-lo perquè amaga una veritat. Res no és gratuït i la prosa conté un simbolisme gens fàcil de traduir, un bravo per la Carme Geronès. La Xuela no és una protagonista fàcil, és al bàndol dels perdedors i és dona, ella però es construeix lliure renunciant a la maternitat i reivindicant condició social i racial.

Llegiu la Kincaid, eterna candidata al Nobel de literatura, ara en català i en edició de Les hores, bravo!

Traduïda per Carme Geronès

Edita Les hores/ Txalaparta en castellà

Dissabte, 30 de març de 2019

Corren temps incerts, sense sentit, la violència plana en boca d'uns, el racisme i el masclisme s'evidencien sense vergonya, per sort tenim la ficció com a refugi i mirall per comprendre i entendre el món. La Rosa Rey, editora discreta i fantàstica lectora, em va suggerir de fer un cop d'ull al nou llibre de l'Alba Dalmau, El camí dels esbarzers. Quan la Rosa et convida a llegir un text, només li pots fer cas. Entrar en una ficció per mirar de comprendre el nostre entorn.

"Al poble tots reconeixien el soroll de la pick-up d'en Simon. Fins i tot a dins de casa, amb la remor dels ventiladors, el brunzit insolent de les mosques i els nens corrent amunt i avall, quan sentien aquell so sabien que en Simon acabava de tornar del graner. Només calia tancar els ulls per visualitzar nítidament la furgoneta resseguint el revolt de l'entrada de Sandville, aixecant una polseguera que t'omplia la boca de sorra si estaves prou a prop per saludar-lo quan arribava."

El camí dels esbarzers és un conjunt de relats acollits al poble de Sandville, amb personatges que ara entren en escena, ara s'amaguen per tornar a sortir més tard. Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora. Així com a Alicia Kopf marxava fins a la gelor de l'Antàrtida per parlar-nos d'allò que tant mal li feia, Dalmau se situa en aquest Oest que tantes vegades hem vist a les pel·lícules, on els més pobres tenen dificultats per sobreviure a un clima que els asfixia. Sobresortir no està ben vist i els problemes es resolen d'amagat. En aquesta Amèrica profunda hi trobem la Sara Light que té uns oncles a Nova York i és l'única que gosa desafiar el poble amb vestits, talons i portant una banda de músics, tots negres, provocant un daltabaix del que Sandville li costarà refer-se. Excepcional també és el relat de les dues germanes inseparables fins que una s'enamora del metge del poble, el joc i la manipulació estan servits. Sandville és una població que serveix a l'autora per denunciar la pobresa, el racisme, el masclisme i en mostra la tradició i la quotidianitat d'aquells que no han conegut res més, m'ha fet pensar en els personatges de Tot és possible, d'Elizabeth Strout, antiherois que brillen literàriament.

Dalmau té ploma de cirurgiana i talla en el lloc precís per mostrar-nos la part més fosca dels humans per sargir-la i fer veure que no ha passat res. La metàfora dels esbarzers que punxen i alhora ens donen fruits dolços està molt ben triada, no en va en aquest camí dels esbarzers de Sandville hi tenen lloc alguns dels moments àlgids dels relats. Els habitants són uns supervivents que no dubten gens a fer servir totes les seves armes per redimir les pors  i les enveges. Són personatges que podrien seure al cafè trist de la McCullers, perdedors i antiherois a qui la vida només ha donat una oportunitat.

Dalmau té veu pròpia i aquest llibre és una de les grans sorpreses d'aquest 2019 que esperem que trobi el seu camí, una alegria per la literatura catalana.

La fotografia de la coberta és d'Israel Ariño, una sèrie de les seves fotos van servir d'inspiració per crear aquestes personatges de novel·la.

Edita Angle editorial

Diumenge, 17 de març de 2019

“¿S’hereta l’exili? Hi ha qui em diu que, si jo hagués tingut fills, ara serien canadencs i s’esvaniria el “Què faig aquí?” que fins fa poc m’esclatava diàriament com una bomba d’aigua i em negava d’angoixa.”

El pare de Marta Marín-Dòmine es va haver d’exiliar per partida doble, quan era una nen i el seu pare anarquista fugia de la dictadura de Primo de Rivera i quan amb 14 anys es va fer soldat voluntari de l’aviació republicana. La Marta va créixer amb l’exili fins al punt que ha estat errant per molts països fins que va trobar el lloc, lluny, molt lluny de casa per gosar obrir el que el seu pare havia deixat per escrit.

Marta Marín-Dòmine escriu a Fugir era el més bell que teníem les memòries del pare que alhora són la seva vida. Ho fa ficcionant i prenent la distància física i emocional que li dona viure al Canadà, on és professora a la universitat Wilfried Laurier. Marín-Dòmine especialista en literatura del testimoni decideix deixar constància del passat familiar amb un exercici estilístic impecable, que talla i reflexiona sobre l’exili i el llegat familiar que deixa.

L’autora estableix un diàleg amb el pare que li permet anar bastint a través dels records i els escrits del pare el seu present. Marín-Dòmine no escriu des del trauma sinó des de la pell perquè la memòria perviu en nosaltres. Si bé la memòria requereix un procés de dol, després cal donar veu a les segones generacions de l’exili per poder construir i reconstruir el present. És en aquesta reconstrucció on els records dels estius d'infantesa a França, de les ciutats conegudes i viscudes, de les maletes fetes i desfetes ja no fan mal.

Marín-Dòmine ha escrit un dels llibres que més m’ha impactat en el que portem d’any. És un llibre breu i colpidor de com sobreviure a l’exili després d’errar per llocs físics i mentals.

“Contràriament a l’exili, l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis. D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n’és a perpetuïtat.”

Fugir era el més bell que teníem és un exercici de vèncer el dolor acumulat durant molts anys, des dels murmuris d’infantesa, el no entendre i no saber, passant per la presa de consciència ideològica, ser en un bàndol i no en l’altre i sentir el deute de donar veu als que t’han precedit.

“Escriure és un intent de donar forma a l’impacte d’aquells murmuris sentits en la infantesa, i que moltes vegades venien a trencar la placidesa màgica de les nits d’estiu, la ruta en cotxe durant les vacances, les taules de família durant les celebracions. En els murmuris hi havia condensada la por i la ràbia. El record encara proper d’una guerra passada, l’homenatge als morts, als que viuen a l’exili. Al silenci dels que s’havien quedat. Els murmuris són una llengua estrangera. Una llengua amb paraules mig dites que s’acompanyen sovint de comportaments irracionals, a voltes cruels. Els murmuris poder ser monuments a la memòria.”

L’autora ha deixat de fugir, ja no és un deute amb el passat, ara ja pertany a un lloc on pot dir-ne casa, el Canadà.

Edita Club editor

Dissabte, 9 de març de 2019

De la mà de L’Altra editorial ens arriba, en català, un clàssic de la literatura nord-americana. Una novel·la de pinzellades autobiogràfiques de Betty Smith que ens narra la història de la Francie Nolan, a qui primer coneixem observant la vida amb ulls de nena, per acompanyar-la més tard en l’adolescència i acomiadar-la com a dona al Brooklyn de principi de segle XX.

La Francie Nolan creix i llegeix a l’ombra d’un arbre en un dels barris més pobres de la ciutat. Els Nolan una família d’origen italià i germànic malden per sobreviure en una ciutat que no els ho posa gens fàcil. La Francie, sempre amb un llibre sota el braç, persegueix el somni de viure amb dignitat i no només de sobreviure com els “Arbres del Cel”. Els dissabtes són els dies per somiar i per estar content, tothom cobra la paga i la Francie s’asseu a l’escala d’incendis mentre gronxa les cames per damunt de les fulles de l’arbre i somia que hi viu.

“L’arbre que creixia al pati de la Francie era d’aquesta mena. Els seus paraigües de fulles s’estenien sobre, al voltant i sota l’escala d’incendis del segon pis. Una noia d’onze anys, asseguda en aquesta escala, es podia creure que vivia en un arbre. I això és el que la Francie s’imaginava cada dissabte a la tarda durant l’estiu.”

Els dissabtes també eren el dia d’anar amb el seu germà a cal drapaire per després revendre alguna cosa i poder portar alguna moneda a casa que la mare guardava amagada dins l’armari perquè el pare, en Johny Nolan, no se la begués mentre cantava al bar. El pes de la família recau en la Katie que s’eslloma per tirar endavant la família i intentar que els seus fills estudiïn i llegeixin. Dividida en circ parts, Creix un arbre a Brooklyn desgrana com la Katie i en Johny es coneixen treballant a la fàbrica, com s’enamoren i com al cap de sis mesos es casen. La Katie prové d’una família de dones valentes, en Johny és un de tants fills d’una família irlandesa amb talent per la música però poca actitud per viure. Les diferències arriben amb el naixement de la Francie i tot seguit del Neely. Tenir fills en un entorn tan miserable fa encara més evident la feblesa del Johny que se sent incapaç de tirar endavant i beu per oblidar-ho tot. Tres canvis de casa i l’accés de la Francie a una escola fora del barri marcaran la diferència.

A mesura que la Francie va creixent pren consciència de la pobresa, de ser dona, del seu cos, de la vulnerabilitat que representa un cos de noia jove i també de l’alcoholisme del pare que mor un dia de nadal abans de conèixer la tercera filla, l’Annie Laurie. De cop, la Francie perd la innocència, comença a escriure textos més punyents i amargs i a renegar d’un Déu que no sembla que estigui de la seva banda.

La Francie Nolan és com l’arbre salvatge que creix i persisteix encara que les condicions no li siguin favorables. La Francie adulta deixa el barri essent molt conscient que una altra nena trobarà el seu lloc al costat de l’arbre.

“La Francie va mirar un cop més la Florry Wendy, que llegia a l’escala d’incendis.

-Adeu, Francie -va xiuxiuejar.

I va tancar la finestra.”

Betty Smith és una gran narradora, aconsegueix fer-nos sentir i viure els personatges com si el tinguéssim a tocar. Et sents ben a prop dels Nolan, empenys la Francie a no rendir-se i abraces la Katie perquè no decaigui.

Betty Smith escriu una novel·la de personatges, sens dubte amb una protagonista a qui estimes des del principi. Però la Francie no podria ser sense la Katie, una dona que decideix acabar els dies al costat d’algú de qui potser no n’està del tot enamorada, però que li aporta la calma i la seguretat que sempre ha perseguit. Qui som els lectors per criticar-la? Un llibre punyent, que t’abraça, que no voldries que acabés amb una protagonista que roman al catàleg de personatges preferits.

Traduïda per Josep Alemany

Edita L’Altra editorial

Dissabte, 23 de febrer de 2019

Plovia, feia molta estona que anàvem en cotxe, un tenia gana, l’altre pipí, jo volia estirar les cames. Passàvem pel mig de la població de Kilcullen quan unes llumetes i una bicicleta dins d’un aparador em van fer dir: parem aquí! Servidora acabava de veure una llibreria petita i bonica. Pare i fill van fer la seva i em van deixar una estona per a mi. És curiós com unes llums o com la manera de posar els llibres en un aparador et fan notar que aquella llibreria té alguna cosa d’especial. Les dues llibreteres estaven molt atrafegades preparant lots de llibres de text, amb prou feines van alçar la mirada, però quan vaig dir si hi havia res de nou de la Maggie O’Farrell van deixar tot el que feien, em van oferir un cafè i una bona estona de conversa sobre el nostre ofici. Vaig sortir carregada de llibres i entre ells, I am I am I am, que aquí s’ha traduït com a Visc, i visc, i visc.

És el primer cop que O’Farrell publica un text de no ficció i ho fa per explicar-nos disset topades amb la mort o com la mort l’ha vinguda a trobar de ben a prop. Ho fa en uns relats que porten per títol diferents part del cos afectades per accidents, incidents o malalties. L’últim, però es diu Filla. Després de fer un repàs cronològic se situa en el present i en la malaltia immunològica que pateix la seva filla. Aquests disset relats s’agrupen sota aquest títol extret de La campana de vidre de la Sylvia Plath.

Maggie O’Farrell va omplir dimecres a la tarda la biblioteca Maragall Sant Gervasi on va conversar amb Sebastià Bennasar sobre la novel·la anterior, però també va parlar d’aquest llibre i per què l’havia escrit mentre reflexionava sobre l’ofici d’escriure. Preguntada per quin consell donaria als futurs escriptors, la resposta va ser contundent: primer, llegiu; segon, llegiu i tercer, llegiu!

O’Farrell, gran lectora, escriu unes memòries gens habituals i ho fa de manera molt intel·ligent. Fa un repàs vital que ens serveix per conèixer la Maggie de nena, filla, adolescent, mare, parella, amiga, la viatgera... i ens situa en el present quan ens narra un dels xocs anafilàctics de la seva filla petita. És aquesta filla la que la porta a escriure unes memòries amb el to inconfusible de la seva escriptura, que la fa reflexionar sobre què vol dir estimar algú: “que, en qualsevol moment, et poden arrencar de les mans? Hi penso tot sovint.”

En aquest pensar-hi sovint, O’Farrell escriu aquest llibre imprescindible, un cant a viure i a respirar conscientment.

“Hi haurà més ocasions en què et sentiràs colpida per l’amabilitat que no pas moments en què et veuràs abatuda per la crueltat. A vegades pensaràs que no ho pots aguantar més, però ho aguantes.”

Que no us espanti el tema, perquè hi ha moments d’humor, hilarants i altres plens de por i angoixa però aquest llibre és una declaració d’amor a la vida. Hi trobareu aquesta mirada al passat, al present i al futur tan típica de la seva prosa. Una escriptura franca, punyent, múrria i incisiva.

Quin regal dimecres, sentir-la llegir en veu alta, amb aquella dicció! Després en parlàvem amb l’Eduard Márquez, a qui esperem sentir ben aviat llegint la seva obra en veu alta.

Que bonic saludar-la i que em mirés amb aquells ulls blaus i em digués: Have we met before? I em sortís un filet de veu per dir, yes. Un vespre molt lluminós enmig d’una setmana molt fosca. L’hauria abraçada ben fort.

* Gràcies Montse per acompanyar-m'hi.

Traducció de Marc Rubió al català i de Concha Cardeñoso en castellà

Edita L’Altra editorial/Libros del Asteroide

Dissabte, 2 de febrer de 2019

Kaye Gibbons va escriure la seva primera novel·la mentre era estudiant de literatura, el llibre porta el nom de la protagonista, l’Ellen Foster, Foster no és pas el cognom, foster és com s’anomena al sistema d’acollida de menors als Estats Units. Tota una declaració d’intencions com el principi de la novel·la:

“Cuando era pequeña pensaba cómo podía matar a mi padre. Cada vez que se me ocurría una manera la repasaba mentalmente hasta que la tenia bien pulida.”

Gibbons dona veu a l’Ellen, una nena amb la mare molt malalta i un pare alcohòlic. La mare un dia pren una dosi massa gran de pastilles i el pare la deixa morir fent creure a l’Ellen que ha estat culpa seva. Un cop la mare ja no hi és, comencen els maltractaments i abusos per part del pare mentre que l’àvia materna és incapaç d’acollir-la perquè hi veu la mirada de l’home que ha matat la seva filla. L’Ellen lluny de resignar-se, desenvolupa una supervivència que li permet escapolir-se i refugiar-se a casa dels veïns negres que treballen a la plantació. L’Ellen amb una mirada intel·ligent i neta comença a qüestionar-se tot d’idees preconcebudes que li han estat traspassades sobre la classe, el racisme... Ella mateixa, tot i estimar la seva amiga Starletta com ningú, se sent superior. A casa de la Starletta l’acullen, ella no gosa ni menjar-hi ni anar al lavabo, però un dia que necessita refugi hi fa nit i quan es lleva s’adona que res no ha passat per dormir en una casa de gent negra.

Durant una temporada l’Ellen és acollida a casa d’una mestra de l’escola. L’Ellen descobrirà què és una llar i què vol dir l’amor familiar, malauradament un jutge decideix que l’Ellen ha de viure amb la seva àvia materna. Aquesta la fa treballar de sol a sol a la plantació de cotó, l’explota i l’humilia perquè no li perdona que la seva filla sigui morta. L’Ellen en té cura mentre l'àvia emmalalteix amb tota la dignitat del món, refugiada en la literatura traça el seu camí. L’obligació d’anar a missa li serveix per decidir qui serà la seva família a partir d’ara, un cop es troba sola al món.

Ellen Foster és d’aquells personatges que calen fons, aquella veu de la innocència infantil que permet dir les coses pel seu nom sense tremolar. Aquella mirada que gosa qüestionar l’explotació laboral, la discriminació racial i que alhora no vol dimitir de viure i sentir-se estimada perquè tot infant té dret a un lloc segur.

Una novel·la que podria semblar antiquada, però els canvis socials es fan així, a poc a poc, amb moltes Ellen Foster que dia rere dia gosen qüestionar allò establert perquè la societat tampoc tenia previst un lloc per elles.

Traducció de María José Rodellar

Edita Las afueras

Dissabte, 26 de gener de 2019

Amor és una nouvelle que pot portar confusions pel títol ja que no és una obra sobre l’amor romàntic si no que és una història que indaga sobre l’amor maternofamiliar o potser sobre l’absència d’aquest, per ser més clars.

“M’he d’esperar, pensa la Vibeke, vol aferrar-se a això que tenen sense malmetre-ho- Aquest cop sí. Aconseguiré contenir-me, ens encapsularé dins una intimitat muda fins que estiguem preparats per a la versió sense embuts de les paraules.”

Amor és una novel·la curta, políticament incorrecta, que aprofundeix en els sentiments d’una mare que té un vespre lliure la vigília de l’aniversari del seu fill. La Vibeke i en Jon s’acaben d’instal·lar en un poblet al nord de Noruega, en Jon surt per vendre tiquets per la rifa de l’equip i quan torna a casa es queda tancat a fora al carrer. La Vibeke s’arregla per tornar uns llibres a la biblioteca però se la troba tancada. A partir d’aquí els camins es bifurquen amb el desig com a brúixola. Mentre en Jon es dedica a imaginar que la mare li prepara alguna sorpresa pel seu aniversari, la Vibeke té feina a embolicar-se amb un firaire a qui acaba de conèixer. Els camins del silenci i de la incomunicació fan la resta d’aquest relat que és un cop de puny. L’ambient d’angoixa i la sensació de perill planen durant tot el relat.

Com a lectora t’hi sents implicada de tal manera que el llegeixes en estat d’alerta total. Els continus canvis en el punt de vista fan que el lector sigui com el protagonista tot i tenir més informació del que pensen i senten tots dos personatges, mare i fill. És un d’aquells llibres en què el silenci i el paisatge són un protagonista més tan típic de la literatura nòrdica. Ørstavik porta els seus personatges al límit i els situa en un paisatge fred, congelat i de nit. Ørstavik explora els límits de l’amor com si es tractés d’una expedició polar, ho fa i ens mostra sense concessió el no amor. No ens explica res del passat de la Vibeke perquè el lector no hi empatitzi, ens la mostra despullada perquè no puguem redimir-la.

Amor és una sotragada emocional que et porta a veure tots els perills que assetgen en Jon, a sentir llàstima de veure que no tindrà l’aniversari que desitja, mentre et trobes jutjant una dona, mare, que potser només volia una mica de temps per ella... Una reflexió sobre l’amor, les relacions, el que sabem dels altres o el que desconeixem. Aprendre a estimar o desitjar ser estimat.

Traduïda per Blanca Busquets

Edita Les hores en català i Duomo en castellà

Dissabte, 19 de gener de 2019

L’escriptora Fanny Britt i la il·lustradora Isabelle Arsenault tornen a fer tàndem per abordar un tema tan delicat com l’alcoholisme i l’efecte que té en les persones de l’entorn més immediat. Fanny Britt dona veu a en Louis, un noiet d’11 anys, que mira d’adaptar-se a la nova situació familiar amb el seu germà petit, a un pare que tot el dia plora i una mare que mira de readaptar-se per fer-se càrrec de la família. El pare es queda a viure a la casa al camp mentre que la mare viu en un pis petit a la ciutat. En Louis està profundament enamorat de la Billie però no gosa dir-li res, de fet arrel de la separació dels pares creu que l’amor fa mal.

Britt va desplegant el text en mica en mica, primer coneixem en Louise i en Boris, el seu germà petit, després el pare que passa de l’eufòria a l’abatiment més absolut, el record de la mare és per tot arreu. Britt ens fa creure que la desesperació del pare és fruit de la mort de la mare fins que sabem que és una absència voluntària. L’alcohol ha trencat la parella. Britt té una escriptura concisa i poètica que encaixa a la perfecció amb les il·lustracions d’Arsenault.

Si bé en l’anterior llibre Arsenault jugava amb el llapis i el color taronja, en aquest cas ho fa amb el llapis, la tinta xinesa i dos colors: el groc i el blau. Predominen els tons grisos durant tota la narració però el groc apareix per parlar de l’amor i l’esperança mentre que el blau posa de manifest el record i la tristesa de l’enyor. El groc apareix quan el pare es connecta a la vida sense alcohol i el blau s’apodera de la mare quan recorda com de feliços eren tots quatre plegats.

No és fàcil parlar d’aquest tema, però aquesta parella creativa ho fa de manera delicada i emotiva. Passen els dies i el record de la lectura encara és ben viu, perquè en els fons és una novel·la gràfica sobre el coratge de viure i sobreviure. Britt en l’anterior llibre feia servir una guineu per posar la nota de color en el text, en aquest cas ho fa amb un cadell d’os rentador que troben ferit fora al jardí. Aquest os rentador és una mena de talismà per la família, tots en tenen cura i els ensenya la necessitat de deixar-se ajudar quan cal, així el pare accepta ingressar en un centre de desintoxicació conscient que per poder tornar a combinar el groc i el blau cal deixar-se acompanyar, com l’os rentador. Deixar allà el pare no és una decisió fàcil però tots saben que és el millor:

"Boris no pregunta nada a la vuelta. Ni sobre Nueva York, ni sobre lo demás. Sabe tan bien como yo que el mapache regresó al bosque hace mucho, lejos de los humanos, y que hizo lo correcto."

S’acaben les vacances mentre el pare està ingressat, l’escola torna i sembla que en Louis també ha trobat el coratge per dir a la Billie què sent, mentre aquell estiu s'ha fet una mica més gran  i ha entès que el món dels grans és més complicat del que s'imaginava. Un llibre que emocionarà tant els joves com els pares perquè la pèrdua, l'amor, la tristesa són temes eterns i compartits. Un imprescindible.

Un gran encert d' aquesta parella creativa de qui esperem més obres.

Traduït per Regina López

Editat per Salamandra graphic

Dissabte, 12 de gener de 2019

La lectura d’aquesta novel·la ha estat rarament bonica, és un llibre d’una bellesa subtil que et va calant a mesura que n’avances la lectura.
Angharad Price és una autora gal·lesa que escriu en aquesta llengua, la qual cosa ja és tota una declaració de principis. Pot un paisatge parlar una llengua? Doncs sí, els paisatges abruptes i els penya-segats de Gal·les tenen la sonoritat pròpia d’una llengua minoritzada i veus com les de Price són més que necessàries perquè no desapareguin tot un món i una cultura.

“La nostra pulsió principal és la persistència. I, malgrat tot, naixem per morir. I dediquem tota la vida a acceptar aquesta paradoxa. Transcendència: posar la nostra vida eterna en mans de déu. Reemplaçament: bescanviar subjecte i objecte i viure per la terra, per la nostra cultura, la llengua o els nostres semblants. Sublimació: produir descendència en forma de fills, de fites, d’obres d’art.”

Price escriu unes memòries ficcionades de la seva família i per fer-ho dona veu a Rebecca Jones, la seva bestia que va viure a la granja familiar a la vall de Maesglassau tenint cura del bestiar i de la família. Rebecca Jones, la tia soltera, és el pal de paller de la família i conviu amb el seu germà i la seva estimada cunyada Olwen compartint  la feina a la granja i les terres perquè els altres tres germans, cecs de naixement, puguin estudiar en escoles privades a ciutat mentre ells preserven la casa familiar. Als tres germans cecs la genètica no els permet de veure el paisatge que tant estimen però sí sentir-lo, malgrat el desarrelament familiar i d’origen que senten, el gal·lès és el cordó umbilical que els lliga al verd i al fred a la vall, només hi tornen per les vacances. Mentre són fora cultiven la ment i esdevenen grans estudiosos, erudits editors i artistes que ja de grans retornen a la terra tot el que els ha donat. Són els encarregats de preservar una literatura i una llengua mentre els altres germans tenen cura de la terra i el paisatge. Heus aquí el binomi cultura i terra que van de la mà.
La vida de la Rebecca Jones és un homenatge al patrimoni no material d’una cultura, al passat i a un entorn rural gens bucòlic que Price narra amb tota la seva força. És també un record per als fills morts, la duresa d’un entorn i d’una època que son els vestigis d’una cultura que lluita per sobreviure. Price també descriu el paper de la dona en una època a qui mai se li van agrair els sacrificis fets, la Rebecca viu a la vall que tant estima però que alhora l’empresona, ningú gosa pensar que la Rebecca hauria volgut viure la seva vida, tothom assumeix que viu el que li pertoca.

“Tota la vida que he sigut cosidora. Avui veig davant meu un cobrellit fet de retalls que són records. Em dona caliu aquest últim hivern. El meu “jo” deu viure en el gest de fer-ne les costures, en les mateixes costures. El material el tinc aquí: retalls de roba que van dur la família i els amics, llana espessa d’arreu del món, el setí llustrós de Cwm Maesglasau, el vellut de la calma. Està fet d’elements contradictoris. Però no, em torno a enganyar. En aquest cas no soc cosidora. Perquè aquest cobrellit està fet de paper. Les paraules escrites són el patró del material. El fil: la història de la meva família.”

Price escriu un llibre a cavall entre les memòries amb documents, fotos i fragments del seu parent escriptor Hugh Jones com si endrecés la vida de la família i la d’una comunitat, alhora que en ficciona una part i ho fa amb un llenguatge viu, poètic i al·legòric, no en va el gal·lès va sobreviure gràcies als textos bíblics a l’església.

No busqueu en aquesta lectura un relat trepidant, en canvi cerqueu-hi la passió per les coses ben fetes i teixides.
El llibre està traduït de l’anglès per Yannick Garcia, compta amb els paratextos de Marina Espasa i Marta Sanz i amb un escrit al final del llibreter de la John Sandoe que va ser qui va recomanar el llibre a Iolanda Batallé, l’editora. És així, amb aquesta persistència que sobreviuen les llengües i les cultures.

Traduït per Yannick Garcia

Edita :Rata_

Dissabte, 17 de novembre de 2018

Quan ho tens tot, és difícil sobreviure sense res. Sàvies paraules per definir una novel·la com aquesta. Veure un ratolí damunt d'un arbre observant el cel em porta a pensar en les paraules de la xerrada que va fer Ellen Dutie dissabte passat en el fòrum l’Àlbum a l’aula. Tota la setmana que dono voltes a tot el que va dir sobre la literatura i l’utilitat d’aquesta. Pensar en la literatura com a disparadora d’idees em sembla una molt bona cosa, posar-hi el nom i cognom de Willima Steig, encara millor.

L’editorial Blackie books ha decidit recuperar els llibres de William Steig i dignificar-los: bones traduccions i edicions precioses. Va començar amb dos títols per primers lectors: El Dr. de Soto i Irene la Valenta (que recomano fervorosament). Ara ens porta L’illa de l’Abel, una novel·la per un públic més jove i per als adults. L’Abel és un ratolí que ho té tot, no li cal treballar perquè duu una vida molt acomodada al costat de la seva estimada Amanda. El dia de l’aniversari del casament decideixen fer un pícnic però una pluja inesperada, seguida d’una riuada, fan que l’Abel navegui riu enllà i quedi aillat durant un any en una illa.

Aquest any assilvestrat, una mica com en Robinson Crusoe, desposseït de tot bé material li serveix per redescobrir-se. Reconeix les seves capacitats de rosegador i l’instint de supervivència el fa murri i àgil. L’Abel passa tot un any allunyat dels seus i del confort, per viure amagat dins d’un tronc que adopta com a casa. L’Abel no perd la confiança de poder tornar algun dia, de mentre, construeix unes estàtues amb la cara dels seus estimats per no oblidar-los, llegeix les pàgines d’un llibre immens que troba al bosc i que l'acompanyen.

“Per l’estat en què estava devia fer temps que era allà, i a part de la riuada devia haver sofert altres inclemències atmosfèriques. La cobert de tela estava bufada i clivellada; el títol, Fills i filles, estava mig esborrat i no es llegia bé. Per l’illa havia passat algun animal gros, potser per fer-hi un pícnic, i quan se n’havia anat s’havia descuidat el llibre i el rellotge. A l’Abel se li va accelerar el cor. L’illa era coneguda per éssers civilitzats que podien tornar a venir!”

S’alimenta d’allò que la natura li porta. L’Abel parla sol i s’adona de com n’és d’important tenir algú amb qui comunicar-se, fins i tot arriba a discutir-se amb si mateix per tal d’experimentar sensacions que tenia oblidades i que també són importants pel bon funcionament d’un ratolí i qui sap si d’un humà...

L’illa de l’Abel és un tractat de filosofia que nens i nenes llegiran com un llibre d’aventures i misteri, ple de joc simbòlic, però entre les pàgines hi ha tota una lliçó de vida plena d’humor com només les grans plomes saben fer. Al llibre hi trobareu les il·lustracions en blanc i negre del propi Steig que també era un gran ninotaire.

Faríeu bé d’incorporar-lo a la vostra biblioteca. Mestres de cicle superior lectura ideal per llegir en veu alta i debatre.

Traduït per Xavier Pàmies i per M. Luisa Balseiro en castellà

Editat per Blackie Books

Dissabte, 10 de novembre de 2018

Vaig, vas, va, anem, aneu, van... mai havia reflexionat tant sobre la conjugació del verb anar com quan he llegit aquesta història. Hi ha moltes maneres d’anar per la vida: transitant-la, vivint-la intensament o mirant de sobreviure-la. En Richard és un professor universitari acabat de jubilar, vidu i que ha partit peres amb l’amant perquè l’enganyava amb algú altre. En Richard té una vida normal, sense estridències, amb amics i familiars amb qui compartir neguits, sopars i teatre.

Un dia passejant per Alexanderplatz topa amb un grup de refugiats africans que estan concentrats amb tendes de campanya. Més tard, sabrà que fan vaga de fam i que no només ocupen un espai al mig de la plaça berlinesa sinó que són allà per fer-se visibles. Anar-hi, veure’ls i mirar de parlar-hi el connecta amb el seu passat, Richard va fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial.

L'autora per veu d'un narrador omniscient explica la història de les persones refugiades que va conèixer, el personatge de Richard enriqueix la narració amb tot de reflexions i preguntes, sovint sense resposta, que donen veu a unes persones que viuen atrapades en un sistema que els vol acollir però que no sap què fer-ne quan els té a terra ferma. Erpenbeck ha escrit un llibre profund i contemporani que gosa interrogar la societat europea del segle XXI que encara es pregunta com vam deixar que existissin els camp de concentració i extermini però que en canvi no fa res, o gairebé res, per salvar les persones que moren ofegades a la Mediterrània o s'amunteguen a les fronteres.

“L’Osarobo, quan tenia quinze anys, va veure com mataven els seus pares i els seus amics.
I ara, des de fa tres anys, veu que el món no el necessita. Te’n recordes del do major?, pregunta en Richard.”

En Richard acompanya aquest grup de refugiats fins a saber com viuen, en una centre d’acollida, sempre amb la por constant de ser expulsats, no ser renovats, vexats per la policia o ser enviats a la mort directa si els retornen als seus països, per això molts opten pel suïcidi. En Richard es troba fent de mediador amb aquestes persones i les traves burocràtiques sense sortida, els acompanya en la recerca d’un ofici que no poden trobar perquè no tenen papers i per tant no són ningú. Els obre les portes de casa mentre és testimoni de les dificultats de conjugar els verbs a les classes d’alemany quan tens fred, gana i por, molta por i mires de fer-te visible en una societat que fa veure que no et veu. L’autora també posa de manifest el perill que la responsabilitat davant d’aquest drama recaigui només en la societat civil, mentre a l’altre costat de la balança són els partits ultranacionalistes amb discurs xenòfob qui van guanyant pes arreu del vell continent.

“A la vida d’aquests homes hi ha molta inquietud, i al cap no els queda espai per a les paraules. No saben què en serà, d’ells. Tenen por. És difícil, aprendre una llengua, quan no se sap per què s’aprèn.”

Erpenbeck ha escrit un llibre molt valent, gens paternalista, un llibre que posa sobre la taula un munt de qüestions que com a ciutadans no hauríem de deixar de fer-nos cada dia. Heus aquí la utilitat de la literatura, llibres com aquest. Una gran novel·la, de les millors que he llegit aquest any.

Traduït per Marta Pera Cucurell
Edita Angle editorial/Anagrama en castellà

Dissabte, 3 de novembre de 2018

Vaig acabar la lectura d’Una educació totalment trasbalsada i alhora admirada per l’autora, la seva tenacitat i fermesa. Una educació són unes memòries de Tara Westover, una noia nascuda en el si d’una família mormona fonamentalista que viu al mig d’una vall a Idaho amb el Buck’s Peak com a sentinella de les activitats familiars.

La Tara va néixer durant l’any 1986, no se sap exactament la data perquè no consta cap certificat de naixement ja que els fills d’aquesta família neixen a casa, no van a l’escola i no són registrats perquè el govern no pugui exercir cap mena de control sobre una família que viu pendent de la fi del món i que es prepara per als Dies de l’Abominació. La Tara i els sis germans creixen fent conserves de préssec, destil·lant herbes per als medicaments que fa la mare i treballant a la planta de ferralla que el pare té al voltant de la casa.

La mare de la Tara fa de llevadora i atén els parts de la comunitat, ella l’ajuda essent una nena alhora que també es baralla amb la ferralla del pare, no va l’escola perquè els pares consideren que ells ja els eduquen en el treball i en els coneixements necessaris per preparar-se quan només ells sobrevisquin al caos. Els germans grans de la Tara havien estat escolaritzats però en la mesura que el sistema topa amb les creences del pare deixen d’anar-hi, una pràctica estesa en la comunitat mormona, però ningú sap l’impacte que té en aquests germans que es veuen atrapats entre les creences i la paranoia d’un pare que pateix una malaltia mental que ningú gosa mencionar perquè ni tan sols són conscients que existeix. Ell és el representant de Déu i parla en boca seva, qualsevol càstig i dolor que calgui suportar és pel seu bé. La Tara creix en un infern de ferralla i herbes que la mare fa servir per curar els fills dels accidents laborals, l’hospital tampoc entra en els esquemes familiars tot i el risc de morir. En aquest ambient i només amb l’intent dels avis d’emportar-se-la per poder-la escolaritzar, Tara Westover creix amb un sentiment de devoció per una família que la maltracta però que en definitiva és la seva.

No és fins als 17 anys que s’asseu en una aula universitària gràcies a l’ajut dels seus germans grans i dels professors de la Brigham Young University. Durant nits es prepara per fer la prova d’accés no tan sols a la universitat sinó a un univers que fins ara li era del tot desconegut. Tots els anys universitaris són una lluita interna per desaprendre les pors, el temor, el càstig i per aprendre que es pot viure sense por i amb afecte. Un afecte al que no està acostumada tot i que ella estima profundament la mare i fins i tot un dels germans que la maltracta fins a voler matar-la.

"Havia bastit una nova vida, i n'era una de feliç, però tenia una sensació de pèrdua que anava més enllà de la família. Havia perdut Buck's Peak, no per haver marxat sinó per haver marxat a la callada. M'havia retirat, havia fugit travessant un oceà i havia permès que el meu pare expliqués la meva història per mi, que em definís davant tothom que jo havia conegut. Havia cedit massa terreny: no tan sols la muntanya, sinó la regió sencera de la nostra història compartida."

Una educació és un testimoni de Westover escrit després de graduar-se en filosofia a Cambridge per després doctorar-s’hi en història. En aquest recorregut, Tara Westover defalleix, es turmenta i no es permet ser mínimament feliç. A mesura que es va formant se sent més allunyada del lloc on pertany, però cada cop que torna el magnetisme de la muntanya i la família poden amb ella. Westover ha de fer un exercici de sobreposar-se i descobrir que pots trobar molt a faltar algú cada dia de la teva vida, però que no els pots veure si vols sobreviure. En aquest intent ens regala un llibre commovedor, en què ella mateixa se sap que no té la veritat absoluta i que posa per escrit els records borrosos d’alguns fets familiars i els contraresta amb alguns dels altres membres de la família. És un llibre per sobreviure i també és una carta d’amor a uns pares que no en saben més i que temen la seva filla, en el fons ja sabien que tenia talent tal com veuen alguns dels professors que es troba en el camí i que l’ajuden a sol·licitar les beques necessàries per poder continuar estudiant.

“Aquell semestre vaig ser una estudiant sense interès. L’interès és un luxe reservat per als que tenen seguretat financera: tenia la ment absorbida per inquietuds més immediates, com ara el balanç exacte del meu compte bancari, a qui devia quant i si hi havia alguna cosa a la meva cambra que pogués vendre per deu o vint dòlars.”

Viure amb la por i l’amenaça no ha de ser fàcil, quantes Tares hi ha al món que es mereixen aquesta oportunitat. Podem ser molt crítics amb el sistema, podem voler millorar-lo però no sé fins a quin punt som conscients del poder transformador de l’educació en les persones. Un testimoni molt necessari.

Traduït per Anna Torcal i Salvador Company
Edita Més llibres/ en castellà Lumen

Dissabte, 20 d'octubre de 2018

Aquesta setmana s’ha celebrat la nit de les llibreries, una nit on els lectors podien estar fins tard dins la llibreria, a la ciutat de Barcelona s’han organitzat un seguit d’actes però què passa arreu del territori? Sense saber-ho ni voler-ho va coincidir amb el nostre tercer dijous de mes que és sinònim de club de lectura i a més els astres van voler que coincidís que l’Eva Baltasar, autora de Permagel, ens hi acompanyés. Va ser una sessió divertida, espontània i alhora molt literària. Passen els anys i no em deixen de fascinar els processos d’escriptura dels autors ni la manera com construeixen personatges i com poleixen la llengua. Va ser un vespre pausat on tot va anar fluint de manera màgica. Us explico tot això, en una setmana que no he tingut una estona per asseure’m a escriure sobre el llibre de la setmana. Som dissabte a la nit, i després d’un dia de bojos m’ha vingut la necessitat de compartir amb vosaltres, lectors, quatre pensament i reflexions sobre el nostre univers.

Sovint em diuen, no pares! Feu moltes coses! Des de fa un temps les llibreries hem deixat de ser espais on venem llibres que també, per ser un espai d’acollida al diàleg, la reflexió, el pensament, el debat asserenat, un espai on aturar-se del brogit del món. Aquesta setmana hem assessorat un parell d’escoles en biblioteques d’aula, hem atès gent que buscava una bona lectura o volia regalar-ne. Una persona que casa per primer cop una parella i vol llegir-los un conte, una altra que té un alumne amb una dificultat però no vol deixar de llegir-li, algú que volia sorprendre algú amb un llibre original, també hem ajudat algun adolescent despistat que necessitava un llibre per abans d’ahir, hem preparat dues primeres biblioteques per aquells que tot just arriben al món. Hem assistit al dinar de Llegir en català per conèixer de primera mà els llibres que sortiran, qui millor que els seus editors que hi aposten i molt per fer-los possible. Hem atès un mitjà, nombroses trucades que ens posen a prova la nostra capacitat intuïtiva de saber quin llibre volen, hem fet dues comandes de nadal, hem rebut el paper d’embolicar pensat per vestir els llibres de tardor, hem fet xarxes, hem acabat un llibre que ens ha deixat sense paraules: Les formes de verb anar, n’hem començat un altre que ens té ben atrapats, hem buidat caixes de llibres, els hem col·locat i els hem buscat el seu lloc a la llibreria, hem reclamat els paquets perduts i no arribats, hem demanat disculpes als clients per la demora.

També hem fet un club juvenil amb dotze joves que s’asseuen un cop al mes a parlar de llibres. Uns joves que ens donen moltes lliçons i que posen de manifest com es tracta la lectura a l’escola. Joves que verbalitzen que l’únic lloc on se’ls pregunta sobre què pensen d’un llibre és a la llibreria i que en canvi no els preguntem mai el nom de la veïna del segon per saber si han llegit el llibre. Hem sopat amb dues dones fantàstiques, la Glòria i la Lara, per acabar de preparar el taller que farem al seminari de l’Àlbum a l’aula i hem acabat la setmana amb un taller d’escriptura divertida a proposta de Blackie Books i amb Hematocrítico i l’Olga Capdevila. Una sessió que ha servit per capgirar la idea de l’escriptura que es transmet als infants. Escriure és i pot ser divertit, deixar de preguntar per les vacances d’estiu i preguntar què somien els ocells és la diferència.

Tot això ha implicat moure les taules, treure i endreçar cadires unes quantes vegades, alhora que arrossegar caixes i llibres. Tot això fem a les llibreries més la feina burocràtica, pagar la quota d’autònoms, fer malabarismes perquè surtin els números per haver de sentir algú que diu: tot això ho fa per vendre... doncs sí i gràcies als que entenen que tot això ho fem per vendre llibres, perquè si no venguéssim llibres hi ha un ecosistema molt fràgil que desapareixeria del tot i amb ell les llibreries en primer lloc, però després la distribució, el transport, els editors, els escriptors, il·lustradors, traductors, impressors... tota una indústria cabdal i necessària. Som dissabte a la nit, he acompanyat el meu fill a una festa d’aniversari, hem sopat amb família, i ara escric, mentre m’espera un llibre i poques hores de son... dilluns és a la cantonada i al matí seré a Catalunya Ràdio per parlar de llibres i anirem fent fins arribar a divendres que mourem taules, cadires i el que convingui per presentar Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols i així com nosaltres moltes llibreries que setmana rere setmana ofereixen un munt d’activitats.

No em fa vergonya dir-ho, les llibreries us necessitem en els actes, en la complicitat i també en la venda de llibres perquè tot això no s’aturi mai. Gràcies!

Dissabte, 13 d'octubre de 2018

Una de les persones més entusiastes pel seu ofici que conec es diu Iolanda Batallé. Al mes de febrer a la llibreria, vam dedicar una nit a l’Aurora Bertrana que ella acabava de recuperar pel segell Rata, abans de venir em va trucar i em va dir: vindré acompanyada d’una noia que publicarem, es diu Natàlia. Va ser un vespre preciós, ple de literatura i vida per celebrar que L’Espolsada feia 11 anys i que els lectors podien tornar a llegir Paradisos Oceànics. Acabada la presentació, la Iolanda em va presentar la Natàlia Cerezo amb molt entusiasme i amb aquell somriure que la caracteritza. La Natàlia molt tímida i una mica aclaparada em va dir que publicava un llibre de relats després de l’estiu. Aquella timidesa amagava un univers molt bonic que porta per nom A les ciutats amagades.

“Surt amb el nen a buscar mores per fer melmelada. Emplena la bossa de mores brutes de pols i camina amb les passes tranquil·les i mecàniques de qui travessa el menjador de casa. El nen la segueix i, com un esquirol, agafa avellanes i mores i les posa a la bossa. Quan surt la lluna, s’adona que ja no hi ha camí, només un garbuix d’espines en una clariana envoltada d’alzines.”

Cerezo porta escrivint des de l’institut, amb calma, mesura i una perfecció innates. Devia anar guardant tot el que feia al calaix fins que la vida va fer que topés amb en Josep Lluís Badal i els escrits arribessin anys més tard a Rata. Unes ciutats que són l’estructura per bastir unes històries fetes de retalls de vida, relats independents però units per un fil invisible vital. Cerezo engega amb un conte que plasma la llibertat de dos germans que estiuegen en un càmping que es crema mentre la mare agonitza a l’hospital i tanca el recull viatjant en un camió amb un pare que li és desconegut, durant els relats l’autora va carregant una motxilla plena d’experiències com l’àvia que es perd al bosc amb el net i no gosa tornar a casa per por que no li deixin el net o la mare que s’ofega al mar.

“Fins ara, les coses havien succeït una darrere de l’altra, com una filera de nombres consecutius, segurs i previsibles. Però ara, pensa l’Aura, les coses són com quan el cor se salta un batec."

Diria que és impossible no sentir-se identificada en algun moment amb els contes de Cerezo, perquè té la capacitat de descriure instants que formen part de la intimitat. A través dels contes viatgem a ciutats que l’autora ha conegut però sobretot viatgem per la literatura, Cerezo és una gran lectora i això es tradueix en un estil pulcre, precís i alhora ple de detalls que fan que en una història o en una altra ens sentim reconeguts com si Cerezo ens hagués espiat perquè posa per escrit aquella veu interior dels pensaments que mai gosem dir en veu alta. Tal com diu Josep Lluís Badal en un dels paratextos que acompanya el llibre: “Allò més íntim meu, allò impronunciable, és allò que més s’assembla al teu inefable interior, al teu desig, la teva por, somni o sentiment del temps. Si no compartíssim aquest abisme l’art no ens comunicaria res, no ens faria sentir que formem part de la vida, de la matèria, de l’amor, el temps i la mort.”

Sorprèn la maduresa de la seva escriptura. Uns relats orgànics que et transporten al mig del bosc, al mar o a l’asfalt de la ciutat per retrobar-se quan la pèrdua ens acompanya.

Edita :Rata_
Paratextos de J. L. Badal i Marta Orriols

Dissabte, 6 d'octubre de 2018

La Paula és una neonatòloga de quaranta anys que perd la parella en un accident just quan acaba de descobrir un fet que l’angoixa i l’enrabia a parts iguals, mentre dinaven en Mauro li diu que vol marxar de casa. La Paula que es dedica a fer que els nadons prematurs visquin amb totes les seves forces sent com la seva vida trontolla de dalt a baix i que no hi ha cures intensives que li serveixin.  
La mateixa Paula que es creu tenir una vida gairebé perfecta al costat del Mauro, editor i amant de les plantes. Són una parella sense fills que no discuteix per saber qui porta o qui recull els nens ni a quines extraescolars els apunten. En canvi, poden llegir amb calma tot prenent una copa de vi mentre parlen de quina pel·lícula, exposició o obra de teatre van a veure. Ells que estrenen pis en un nou barri de classe alta amb una terrasseta on les plantes del Mauro poden créixer, que fan l’amor sense estridències i comparteixen una quotidianitat plàcida... i de cop, la trucada, en Mauro ja no hi és i ella haurà d'aprendre a viure amb el dolor i la ràbia.

“Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
Morir no és místic.

Morir és físic, és lògic, és real.”

De cop i volta, el calendari passa a tenir una x marcada que farà que la Paula hagi de viure amb la mirada condecent dels que senten pena, la mirada de tristesa compartida dels amics que la bressolen i un pare que no està preparat perquè la filla enviudi com li va passar a ell, massa jove.
Orriols radiografia el dol i ens el mostra sense edulcorants, ens ensenya què vol dir transitar per la vida dels vius quan tu sents que no en formes part. La Paula viu aferrada als seus nens de la incubadora mentre mira de posar-se a lloc amb els de sempre però sobretot amb el desig, el desig de sentir-se viva i important per algú. Tal com va fer amb els contes del recull Anatomia de les distàncies curtes, Marta Orriols té una capacitat innata per descriure la intimitat de les cases i el que hi passa, escriu els silencis, els sorolls, les mirades, els gestos, la llum dels espais i en aquest cas les plantes, unes plantes que encarnen el dolor que no és capaç de sentir la protagonista. Aprendre a parlar de les plantes parla de la mort i el dol d'una manera molt vital, dos tabús que es limiten al desig de la societat de refer la vida, i això sempre passa per tornar a trobar algú, quan potser aquest refer hauria de ser una trobada amb un mateix. Marta Orriols a les entrevistes parla dels petits herois quotidians que sobreviuen en una societat que no s’atura per més que tu no puguis aixecar-te del llit. La vida continua impecablement mentre protagonistes com la Paula ploren en silenci.

Ser testimoni de l’escriptura d’aquesta novel·la, de saber el dia que la Marta es va posar una bata blanca per anar a Sant Joan de Déu per documentar-se, de compartir neguits, pors, angoixes i alhora veure la perseverança, la tenacitat, la reescriptura i l’esforç d’algú que encara té molts dubtes de si és escriptora. Ho ets Marta, ho ets! Ja fa dies que has après a parlar amb les plantes, del dolor més profund ens has regalat dos llibres que podran llegir arreu del món. Ser al teu costat com a llibretera és emocionant però ser-hi com amiga no saps com n’és de bonic. Les roses ja creixen.

Editat per Periscopi en català i Lumen en castellà

Dissabte, 29 de setembre de 2018

Si us hagués de parlar de Dinamarca us en diria moltes coses però una de les experiències més boniques va ser, sense cap mena de dubte, la visita al museu d’art modern, Louisiana. L’emplaçament i l’edifici en fan un lloc únic i especial. En una de les ales hi havia una retrospectiva de l’artisa Marina Abramović de qui no havia sentit a parlar mai. En vitrines hi havia disposats tota mena d’objectes, fotografies i uns vídeos amb crits i cops. Llegint i descobrint l’artista sèrbia tot anava prenent sentit. La provocació i l’art conceptual i efímer la porten a descobrir el límit del cos i l’ànima, per visitar una de les sales havies de passar per una porta amb dues persones nues a cada costat, hi passaves fregant el cos. Abramović va ser tota una descoberta. Res em feia pensar que al cap d’un temps Les hores publicaria una novel·la, El museu de l’amor modern, de l’escriptora australiana Heather Rose sobre una de les performances més aclamades d’Abramović, The artist is present. Durant 75 dies Marina Abramović s’asseia fins al vespre en una cadira i convidava els visitants del MoMA a asseure’s davant d’ella. Només contacte visual, cap gest, cap carícia, només la força de la mirada. Heather Rose s’hi va asseure fins a quatre vegades i d’aquí en va néixer una novel·la preciosa sobre l’art, les relacions i la capacitat de l’art d’incidir en les nostres vides. Amb el permís d’Abramović per fer-ne un personatge més, Rose ficciona la vida de gent anònima que queda atrapada al magnetisme d’Abramović i retorna cada dia al museu.

“Veiem la immobilitat de Marina Abramović, la mirada fixa, la concentració. I per dins, la guerra encesa. Tots els sistemes esmentats intenten funcionar mentre ella no es mou gens. I el cap? Doncs, per més aparença de tranquil·litat, es manté tan enfeinat com la resta. Plena i buida, perquè aquesta també és la paradoxa. Neda entre sensacions, pensaments, records i consciència, com tothom, però mentre s’esdevé tot això, mira als ulls i els cors de gent desconeguda i hi troba un punt de calma. Té l’ofici de dansar al caire de la follia, de saltar per damunt del dolor fins al consol de la desintegració.”

Arky Levin és un compositor de bandes sonores que passa una crisi creativa. La seva dona i companya de vida, la Lydia, està molt malalta i el deixa tot fent-li complir una promesa que l’avoca en un carreró sense sortida. Levin camina per la ciutat sense rumb, una mica per inèrcia i amb el passi anual del museu arriba a la sala de la performance, al principi és una mica escèptic davant de l’artista, però sense adonar-se’n va quedant atrapat pels ulls d’Abramović, els pensaments que hi amaga i per les reaccions de la gent que s’asseu al voltant del quadrat. Una de les persones amb qui es troba és la Jane Miller, una professora, vídua del sud que decideix passar uns dies a la gran ciutat per mirar de recompondre’s i deixar de parlar en primera personal del plural com si encara fossin dos. La mirada de la Jane sobre el dol, la pèrdua és tota una lliçó de vida.

“Es trobava en un punt entre la rutina quotidiana i la cerimònia. Una cerimònia de deixar anar la vida. Se’n deia dol, però s’assemblava més aviat a la seva casa de pagès de nit. S’intensificaven les olors i el so i afloraven, a més, altres sentits. Textura, record, dimensió. El dol tenia la seva pròpia intimitat intensa, mordaç.”

Aquestes trobades al museu s’allarguen en passeigs per la ciutat i es converteixen en reflexions sobre el viure, l’amor i la mort. Tots dos s’adonen que les visites al museu els relaxen la ment i així la música i les ganes de compondre van tornant i la Jane decideix agafar les regnes del negoci familiar. Arky, Jane i Marina confronten el dolor, cadascú a la seva manera, Marina sembla reconciliar-se amb la rigidesa emocional amb què va ser educada. Els altres gràcies a l’amistat, la conversa, la pausa i l’art que els envolta es reconnecten amb la vida.
Una novel·la de gran sensibilitat artística sobre l’art en totes les seves disciplines i l’efecte terapèutic que pot tenir en les persones.

Una sorpresa molt bonica aquesta novel·la de Heather Rose, autora fins ara inèdita en català. Traducció acuradíssima de la Carme Geronès.

Traducció de Carme Geronès

Pròleg de Susanna Portell

Edita Les hores

Dissabte, 22 de setembre de 2018

Ja fa uns anys, l’editora de Minúscula Valeria Bergalli va venir a la llibreria a compartir un club de lectura amb el llibre de Shirley Jackson, Siempre hemos vivido en el castillo. Va ser una sessió intensa acompanyada de te i mores per celebrar l’existència de protagonistes literàries com la Merricat. La Valeria amb aquella passió per l’ofici que la caracteritza ens va parlar d’un conte, aleshores inèdit aquí, The lottery. Ens va dir busqueu-lo i llegiu-lo perquè és una obra mestra del gènere. L’any 2015, l’editorial Minúscula va publicar la selecció Cuentos escogidos que l’incloïa. La lotería es va publicar l’any 1948 al New Yorker provocant un escàndol a la societat nord-americana de l’època que va omplir la redacció de cartes amb queixes i amenaces. El que no sabien és que es trobaven davant d’un relat que esdevindria una peça clau en la història de la literatura nord-americana. Jackson que combina a la perfecció el suspens i el terror, a La lotería va deixant al lector sense alè a mesura que crea l’atmosfera perfecta d’un dia d’estiu. En mica en mica, grans i petits es va reunint a la plaça del poble al voltant d’una capsa negra plena de papers amb el nom de tots els habitants per seguir una vella tradició que ningú gosa qüestionar i que cada 27 de juny es porta a terme.

Si us he volgut parlar d’aquest relat és perquè al net de l’autora, Miles Hyman, artista gràfic, li han calgut 30 anys per gosar il·lustrar les paraules de la seva àvia: “es lógico que el terrorífico cuento de mi abuela me haya tentado durante años; no solo porque, como la caja de música, se erige como una poderosa reliquia familiar, sino por cuán precisa y medida debería ser esa adaptación literaria para ser llevada a cabo con éxito.” I ara l’editorial Nórdica publica aquesta versió gràfica de Miles Hyman que tradueix en imatges i recrea la mateixa atmosfera inquietant que Shirley Jackson va fer amb paraules.
Jackson mesura cada paraula triada en el relat i Hyman aconsegueix amb la il·lustració i molt poques paraules seduir-nos amb la força dels dibuixos de tall realista i de llapis marcat acolorits amb tons rogencs, grisos i negres i el blau del cel per recrear el poblet bucòlic que Jackson descriu i que en mica en mica es va convertint en un lloc del que voldries fugir. És impactant la destresa de Hyman per dibuixar els rostres de la gent, Jackson crea la tensió amb les paraules mentre Hyman ho fa amb les mirades.

Un tribut artístic de net a l’àvia dotats sens dubte de talent per explicar històries, cadascú a la seva manera. No deixeu de llegir-los, la justícia poètica existeix, àvia i net es retroben al cap dels anys a través de l’art per posar de manifest la por al canvi de les societats.

Editat per Minúscula en traducció de Paula Kuffer
Editat per Nórdica Cómic en traducció Héctor Arnau

Dissabte, 15 de setembre de 2018

"M'agrada pensar que sé què és la mort. M'agrada pensar que és una cosa que podria mirar a la cara." Així arrenca la novel·la de Jesmyn Ward, amb una frase contundent d'en Jojo, un dels protagonistes, el dia que fa 13 anys. En Jojo viu amb la seva germana Kayla, i els seus avis materns, el Pa i la Ma, a dies també viu amb la Leonie, mare absent i enganxada a les drogues.

En Jojo no és un noi qualsevol, en Jojo pot parlar amb els animals i sentir veus que el connecten amb el passat i l’ajuden a entendre la família que té. Som en una població fictícia de la costa del Mississipí, amb una gran presència afroamericana, descendents directes dels esclaus que collien cotó. En Jojo conscient que la seva mare no només està atrapada per les drogues si no que també viu atrapada pel fantasma del germà mort per un tret accidental d’un noi blanc, assumeix el rol de pare amb la Kayla la seva germana petita a qui sembla voler protegir de l’espectre que regna la família. En Jojo ha estat educat pels avis materns que han perdut un fill i una filla, viva, però enganxada a les drogues que li permeten obviar un matrimoni fallit amb en Michael, pare de les criatures i tancat a la presó. En Jojo és mestís, mare negra i pare blanc rebutjat per la família per haver-se casat amb una noia negra i haver-hi tingut fills.

La història comença el dia de l’aniversari del Jojo, un aniversari trist perquè l’àvia és al llit molt malalta, i no poden bufar ni cantar la cançó de l’aniversari a la cuina, ho fan al voltant del llit quan de sobte sona el telèfon, és el pare que surt de la presó, la presó de Parchman Farm, on l’avi del Jojo va ser tancat injustament. L’endemà ben d’hora la Leonie en un acte de fe en si mateixa decideix fer el viatge per carretera fins a la presó per anar a recollir el seu marit mentre somia reconstruir la família i tenir una llar on donar-se una oportunitat. Pel viatge s’emporta en Jojo i la Kayla i es fa acompanyar d'una amiga, els fills haurien preferit quedar-se a casa amb els avis. I així comença aquesta mena de road movie a partir de la qual s’articula el llibre, donant veu a diferents protagonistes, que en primera persona van construint un relat cru que evidencia i posa de manifest la vida de la població afroamericana dels estats del Sud.

Jesmyn Ward, la primera dona que ha guanyat dues vegades el National Book Award, escriu allò que Donald Trump voldria obviar. Denuncia l’extrema pobresa de la població afroamericana i denuncia com la droga és una eina de guerra que serveix per adormir, aniquilar i confrontar la mateixa comunitat. Si l’alcohol va servir per silenciar els indígenes, ara les drogues serveixen per evitar que la població s’aixequi es revolti i en canvi fa que la violència policial sigui justificada. La presó forma part del vocabulari d’aquestes famílies.

És en la veu dels esperits que poden sentir alguns dels protagonistes, Ward fa parlar els avantpassats que miren d’alliberar-se del dolor viscut i narrar la història:

“Vaig caure del vol, el record em va estirar, cap a terra. L’ocell va cridar disgustat. Vaig anar a parar en un camp d'infinites fileres de cotó, vaig veure homes inclinats que es movien com uns crancs ermitans i collien cotó, ben doblegats. Vaig veure uns altres homes armats amb escopetes caminant en cercles al voltant dels altres homes. Vaig veure uns edificis apinyats als límits d’aquell camp, i altres camps s’estenien fins als confins de la terra. L’ocell es va llançar en picat als caps dels homes. Van desaparèixer. Aquí és on m’explotaven. Aquí és on em van fuetejar. Aquí és on en Richie em va protegir.”

Ward escriu una història de fantasmes perquè en realitat el que van viure els avantpassats no dista massa del present de la població. Un llibre que remou, que no et deixa indiferent. Bo, molt bo. Ward evidencia la necessitat de les societats de primer conèixer el passat per acceptar-lo i corregir el present, és a dir la memòria històrica que alguns s'entossudeixen a silenciar. 

Traduït per Josefina Caball (gran traducció)

Edita Edicions del Periscopi

en castellà el trobareu a Sexto Piso

Dissabte, 8 de setembre de 2018

Dissabte, 28 de juliol de 2018

Per acabar les recomanacions de la temporada he triat unes quants llibres de literatura infantil que m'han robat el cor. Són llibres per aquells lectors que tenen una certa autonomia i que els fa gràcia començar a llegir sols. Són lectures protagonitzades per animals amb uns comportaments humans que a molts ens fan sortir els  colors o per nenes protagonistes que viuen la vida intensament. Models de família diferents, personatges de tots els colors i animals que ens interpel·len als humans sobre el nostre comportament.

Llibres per a nens que volen llegir sols, lectures per compartir amb família, debatre, riure, emocionar-se o reflexionar sobre la vida. Llibres que posaria a la maleta familiar.

Que tingueu un bon estiu, llegiu, salteu, mulleu-vos els peus, abraceu-vos molt i somrieu.

La Sara i el Pelut i un poni que fa lladrucs, Jan Birck, edita Los cuatro azules, traduït per Teresa Guilleumes

Irene la valenta, William Steig, edita Blackie Little, traduït per Kiko Amat

Però jo soc un os, Frank Tashlin, edita El jardí secret de Viena edicions, traduït per Enric Larreula

El viatge del saltamartí, Arnold Lobel, edita Kalandraka, traduït per Maria Luccheti

Björn, Delphine Perret, edita Joventut, traduït per Teresa Duran

Ossa i conill, sol com un mussol, Julia Gough, edita Baula, traduït per Marta Salvadó, il·lustrat per Jim Field

La marieta sense taques, Tina Vallès, edita Bambú. il·lustrat per Joan Negrescolor

Nazka, Mónica Rodríguez, edita Pagès editors, traduït per Tina Vallès, il·lustrat per Zuzanna Celej

Dissabte, 21 de juliol de 2018

Hi ha molts tipus de silenci, aquell lleuger que t'acull i t'hi sents tranquil o aquell altre espès, gruixut que el podries tallar amb un ganivet. Els silencis en la literatura són tan o més importants que allò que es diu però no tothom té la capacitat de narrar-los. Fleur Jaeggy, sí i de quina manera. Jaeggy opta pel silenci gruixut, aquell que amaga secrets familiars, veritats a mitges que si esclaten provoquen un terrabastall emocional difícil de sobreposar-s'hi.

La nostra protagonista és una jove adolescent de 15 anys que s'embarca al Proleterka amb el seu pare, Johannes, en un creuer que els portarà fins a Grècia. Pare i filla no saben què dir-se, és el primer i últim viatge que faran junts abans de la mort de Johannes, sempre han viscut separats, són estranys un per l'altre l'únic fil que els uneix és una processó anual compartida amb la multitud. La protagonista aprendrà dalt del Proleterka coses del seu passat que li han estat ocultes mentre creixia amb familiars o internats, voldria estimar el pare però no en sap. Com es pot estimar algú que no coneixes? El trajecte li servirà per entrar al món dels adults, amb una sexualitat rabiüda i salvatge mira de salvar la incomunicació a la que s'ha vist abocada des de ben petita. En aquest relat només el pare, Johannes, i l'àvia, Orsola, tenen nom, la resta circula per la vida anònimament. A la mare s'hi refereix com la dona d'en Johannes donant entendre en quin ambient de fredor i vidre va créixer la protagonista de qui ni tan sols sabem el nom.

"Aconsegueixo desxifrar l'afecte quasi glacial que l'Orsola sentia per mi. No sé si jo li tenia afecte a ella. No hi ha dubte que és la relació més intensa que vaig tenir mai. Seia a la seva dreta a la taula del menjador amb frescos. Un finestral donava a la pèrgola de vinya verge. Davant seu, el retrat amb els fills. Amb qui seia a taula abans? Era una altra llacuna. Jo no tenia records de l'època anterior a aquella en què vaig aprendre a escriure. De vegades la vida d'una persona comença tard. Una vida absent, o una no-vida, pot durar molt de temps."

Hi ha tants temes vitals en aquest llibre de 80 pàgines que és una petita obra mestra, cal molt domini del llenguatge per fer que el silenci sigui el narrador omniscient que expliqui aquelles coses que potser a l'autora li fa massa mal explicar en paraules. Si per Matute la infantesa era la pàtria on tornar sempre per Jaeggy la infantesa és un lloc per oblidar. Les infanteses mal resoltes fan mal, els silencis t'acompanyen sempre com un fantasma.

"La dona d'en Johannes, la meva mare, tocava el piano. Quan em convidaven a casa seva, l'escoltava hores i hores. Potser per això m'atrau el so del piano. Com la desconeguda de la Tracht, si sento el so del piano, el segueixo. El so del piano representa tot el que no he tingut. La sentia tocar quan era molt petita, quan ella encara estava cansada amb en Johannes. Després d'aquell so es va acabar. Les habitacions callaven. Vaig odiar aquell silenci, sense saber-ho. El silenci rebut d'una home i d'una dona que es deixaven i van disposar de manera absoluta de la vida d'una filla. Encara avui, quan sento un piano, m'envaeix un sentiment salvatge, que no sé què és; la meva ment torna fins a una cosa bonica, llunyana, destruïda. Només perquè la dona d'en Johannes, la meva mare, em va enganyar. Tocant el piano, va fer malbé el meu sentiment per la música."

Celebrem que l'editorial Les hores ens regali la prosa de l'autora suïssa d'escriptura italiana, Fleur Jaeggy. No cal dir que la traducció d'Anna Casassas fa que el plaer de llegir-la sigui encara més gran.

Traduïda per Anna Casassas i Figueras

Edita Les hores

La podeu llegir en castellà a Tsuquets en traducció de M. Àngels Cabré