Dissabte, 4 de juny de 2022

Que et plori el Tigris és la guanyadora del Goncourt a la primera novel·la, una història que no arriba a les 100 pàgines, coral, impactant i poètica sobre la condemna a mort d’una noia, sense nom, per salvar l’honor de la família. Quedar-se embarassada sense estar casada implica que el germà la pugui matar.

La protagonista espera la mort com ho fan tots els membres de la família que ho pateixen en silenci, ho aplaudeixen o senzillament no fan res per evitar-ho, l’honor té més força que l’amor i ella només té un destí, morir. La mare, els germans, la cunyada, l’home que estima en parlen, tothom pot opinar menys ella.

“Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida. Aquests cops al ventre, aquest esqueixament de la carn porten amb ells la mort, i la mort ja està venint. Arribarà d’aquí a poc, a la posta de sol, sentiré el seu pas una mica pesant, una mica desequilibrat, una mica coix, després la porta al final del passadís s’obrirà i la mort entrarà.”

Emilienne Malfatto ha escrit un llibre breu i punyent sobre l’Iraq, és corresponsal i fotoperiodista a l’Orient Mitjà i coneix molt bé el terreny on s’ubica la història. Entre totes les veus que sentim en el llibre n’hi ha una que destaca amb força, la veu del Tigris, el riu que ha sigut testimoni de la barbàrie, les invasions, els atacs i la guerra. El riu com a testimoni de la destrucció causada pels humans des de temps ancestrals. Som els animals amb capacitat d’estimar i alhora som els nostres principals depredadors. I com sempre, la dona com a boc expiatori de totes les falses creences i que es paga amb el feminicidi.

“Hi ha un arbre, a la meva riba, que ve dels paradís. Va ser d’allà que Eva va agafar la poma. L’arbre prohibit, l’arbre del coneixement.
Els homes hi creuen. L’arbre és tot neulit, sec, envoltat d’una barrera. Ha vist totes les guerres d’aquesta terra. I no obstant els homes continuen penjant-hi cintes, papers que demanen la vida i la pau.”

Sort de la bona literatura que ens remou, ens fa de mirall i ens humanitza. Hi ha llibres que no els cal ni una pàgina més perquè contenen la justa mesura de les coses, en aquest cas la denúncia que les dones no som propietàries ni del nostre cos ni del nostre honor. 

Traduït per Mia Tarradas

Edita Edicions de 1984 i Minúscula

Dissabte, 28 de maig de 2022

Aquesta setmana he acabat la lectura de Fusta d’eucaliptus cremada d’Ennatu Domingo, un llibre autobiogràfic sobre l’origen i la identitat. L’Ennatu és nascuda a Etiòpia i als 7 anys va ser adoptada per una família catalana després de perdre la mare i el germà petit, tots dos morts per la sida.

És un relat corprenedor, resilient i esperançador en algunes aspectes, sobretot per demostrar empíricament que l’educació és l’eina més poderosa que tenim, que només amb formació i cultura serem capaços de transformar el món. L’Ennatu va arribar a Catalunya essent analfabeta i va aprendre a llegir i a escriure en una llengua que fins aleshores no li era pròpia havent d’abandonar la llengua d’origen. Anar a l’escola de barri i conviure amb infants de moltes procedències li va facilitar el camí fins a l’ESO on va quedar en minoria per no parlar del batxillerat. D’esperit nòmada fruit de les vivències per sobreviure amb la Yamrot, la mare etíop, l’Ennatu decideix anar a la facultat a fora, estudiar Ciències Polítiques en una universitat amb gent d’arreu del món, per no ser l’única, la diferent. És en aquestes estades fora que aprèn a estimar la seva negritud, el seu cabell i tot allò que implica haver nascut al continent africà.

La identitat és de les coses més complexes que un ésser humà ha de construir, forjar-la i sentir-s’hi còmode no és una empresa fàcil i encara ho és menys si has nascut en una cultura i aterres en una altra, i encara ho és una mica més si formes part d’una família que no són com tu. L’adopció és una filiació molt complexa, meravellosa i alhora difícil de pair i de sustentar, és una aventura vital que et fa mirar el món de cap per avall i posar-te a la pell de l’altre. Un exercici d’humilitat que és un aprenentatge de vida per als pares adoptius. No hi ha dues adopcions iguals perquè cada infant té la seva pròpia història, ja fos adoptat amb mesos o més grans, els anys acaben portant les preguntes sobre els orígens, sobre l’abandonament, aflora la tristesa, la ràbia cap als pares biològics, cap al país de procedència, la negació per després acceptar, construir-se i admirar. L’Ennatu fa molts viatges de retorn a Etiòpia on es poden copsar aquestes fases, és bonic veure-la acompanyada per la família, per l’Anna i el Ricard que saben esperar pacientment i li obren les portes a no renunciar als orígens.

“El rumb de la primera etapa de la meva vida el va marcar la mort de la Yamrot, que va fer que em desarrelés d’Etiòpia, amb tots els significats de la paraula “desarrelar”, i reconstruir la meva identitat a Catalunya. Resistint a l’oblit. Ara començo la meva vida adulta equipada amb totes les eines i oportunitats que m’han ofert i que he trobat. I sento que no puc començar-la sense haver parlat amb la Yamrot, que va morir a la meva edat actual, als vint-i-cinc anys, a Gondar.”

És un llibre important, començar a tenir veus com la de l’Ennatu ens ajuden a construir-nos com a país i a repensar-nos en tot allò que no fem bé. És obvi que per a mi ha sigut una lectura que m’ha fet pensar molt en el meu paper com a mare d’un nen nascut a Etiòpia i que va ser adoptat amb vuit mesos. El llibre m’ha fet viatjar de nou pel nord d’un país que em va enamorar la primera vegada que hi vaig ser, un país preciós, bressol de la humanitat, i que m’ha fet el regal més gran del món. He identificat paisatges, carreteres, pols, castells, esglésies, llacs, l’olor del cafè i de la cerimònia que l’envolta, tantes coses boniques d’un país que no ho ha tingut fàcil i que en canvi és ric en recursos, natura i cultura.

Per construir la identitat ens cal sentir-nos segurs, saber que res trontolla, que tens un entorn disposat a bressolar-te, a ser-hi incondicionalment i a acompanyar-te en tots els teus trets, els d’aquí i els d’allà. Escric la ressenya del llibre, el dia que el meu fill ha sigut insultat per un company de classe, una vegada més, pel color de la pell, un microracisme latent que és evident que no ajuda en el seu relat de saber qui és. És per això que aquest llibre l’espera pacientment per trobar respostes que el facin sentir-se orgullós de qui és. Jo n’estic molt.

Editat Navona

Dissabte, 21 de maig de 2022

L’última cosa que et poden prendre com a ésser humà és la dignitat i és per això que a les persones refugiades cal acollir-les, empatitzar-hi i dotar-les de les eines perquè puguin començar de nou. Quan es produeix un procés migratori sobtat per un conflicte bèl·lic i l’allau ens desborda, els estats haurien de ser capaços d’organitzar-se i oferir una resposta, de la mateixa manera que ho fan amb la venda d’armament i de repartir-se els interessos que un conflicte sempre genera. Les víctimes sempre són les mateixes, els ciutadans de peu a qui la vida se’ls capgira.

Dijous al club de lectura vam comentar la novel·la gràfica Persèpolis de Marjane Satrapi, en una de les vinyetes la protagonista afirma: "Aquell dia vaig aprendre una cosa fonamental: un només pot sentir autocompassió quan les nostres desgràcies encara són suportables... un cop s’ha passat aquest límit, l’única manera de suportar l’insuportable és riure-se’n."

Aquesta frase m’ha fet pensar en l’àvia protagonista de la novel·la, La trena de l’àvia, una dona russa, que viu en una residència per a refugiats a Alemanya amb el marit i el net. La seva filla va morir i la ràbia, el mal humor i el desconsol van impregnar el cos i la ment d’aquesta àvia que governa la  família amb mà de ferro. El net, la veu narrativa de la novel·la, explica les sensacions de quan van arribar a Alemanya, de la residència, del la comunitat que es crea i de les moltes dones que tenen cura de fills o nets amb una mirada molt especial, entre innocent i la d’algú amb una expertesa que no li pertoca per edat. En Max ben aviat descobreix que la veïna, la Nina, i l’avi tenen una relació que va més enllà del veïnatge, la prova arriba quan la Nina es queda embarassada i pareix un bebè que és calcat a l’avi del Max. L’àvia Margo, una dona forta, valenta i malcarada, afronta la situació de manera tribal, accepta la Nina i el fill i els abraça com si fossin tots una família, una sororitat arcaica que ara ens costa d’acceptar, però l’àvia Margo també va ser jove, ballarina i plena de vida abans de perdre una filla i de viure en una residència de refugiats.

És un gran encert el to i la mirada d’en Max per explicar-nos una història de vides difícils, un tornar a començar i sobretot per retratar una àvia que podria fer por però que ell li sap veure la tendresa i l’amor incondicionals.

“Sempre havia pensat en dones quan sentia que una grapa glaçada m’estrenyia el cor. L’àvia havia començat molt aviat a preparar-me per la meva defunció. Jo sentia el temps que s’escolava com una esgarrifança i volia absorbir tanta bellesa com fos possible. En les dones tot em semblava meravellós. Les primes eren lleugeres i fràgils com les aranyes de potes llargues. Les més reforçades irradiaven escalfor i suavitat. Quan les dones eren altes n’admirava la força, i quan eren baixes, lamentava no poder-les protegir. Que la meva àvia també fos una dona, era una cosa que no em passava pel cap.”

El sentit de l’humor i les dones fortes són marca de la casa, Alina Bronsky, ja ens ho va demostrar a L’últim amor de Baba Dúnia i ara hi torna amb una àvia amb una trena com a símbol de resistència, una dona de ferro que ha d’aprendre a tornar a estimar.

Traducció de Ramon Farrés

Editorial Les Hores

Dissabte, 14 de maig de 2022

Un nou llibre de Sorj Chalandon sempre és motiu d’alegria literària perquè la seva narrativa mai et deixa indiferent, sempre t’interpel·la i tampoc en surts igual que quan hi entres. Chalandon no és un autor de masses, però té un públic fidel que espera pacientment els llibres. De les seves experiències com a ex-corresponsal de guerra i d’haver cobert conflictes com el de l’Ultser i el Líban n’han sortit novel·les molt potents com Retorn a Killybegs i La quarta paret i de la seva vida familiar també com Professió del pare.

Ara Chalandon ens sorprèn amb un títol Una alegria esbojarrada com si fos un llibre ple d’optimisme i ho és en certa manera, és el llibre amb més sentit de l’humor que li he llegit, però no deixa de parlar de les misèries humanes.

La protagonista és la Jeanne, una llibretera parisenca, a qui li diagnostiquen un càncer de pit i el marit la deixa perquè no pot suportar el seu patiment, sí, el d’ella. La Jeanne ha de començar el tractament de quimioteràpia on coneixerà un grup de dones a qui la vida no ha tractat massa bé però que seran el revulsiu de la Jeanne per fer front a aquesta nova situació vital i de salut. La Brigitte, l’Assia i la Mélody es converteixen en el puntal que la Jeanne no ha trobat a casa, per això quan una d’elles passa per un tràngol que requereix de molts diners, la Jeanne no dubta ni per un instant a formar part del pla: atracar una joiera de la Plaça Vandôme de París. A partir d’aquí bona part de la novel·la transcorre en la preparació d’aquest atracament sonat que requereix hores d’estudi, visionat d’imatges i una gran interpretació. Què hi perden aquestes tres dones a qui la malaltia rosega amb força i que han viscut als marges? La Jeanne no dubta a unir-se a un món que li és desconegut, perquè ella també està tornant a aprendre a viure amb el mal i sense en Matt.

“Em van treure el càncer.

                En Matt no m’havia pogut dur a l’hospital, va arribar després de l’operació.”

Ara que ja fa uns dies que tenim el llibre a la llibreria, que l’hem pogut recomanar i explicar, us sorprendrien les mirades que diuen tantes coses. La quantitat de dones que passen soles per processos traumàtics perquè les seves parelles no saben com acompanyar-les, ni fer front a les situacions que amenacen els puntals de moltes famílies, les dones. Si hi ha una cosa que m’ha sorprès d’aquesta novel·la de Chalandon és el to, la mirada i la capacitat de posar-se en el cervell i el cor de la protagonista, en cap moment tens la sensació d’una veu narrativa impostada, al contrari, tota l’estona vius i sents una Jeanne molt creïble. Em pregunto si Chalandon ho ha viscut de prop, si com a bon periodista ha observat, callat i guardat les sensacions, les mirades i el dolor o bé ha llegit un dels llibres que més m’ha marcat aquest any com a lectora, Els diaris del càncer d’Audre Lorde.

Lorde la poeta afroamericana, activista, feminista i escriptora que descriu tot el procés de conviure amb el càncer en format de dietari on explica les experiències més íntimes, la baixada als inferns i també el consol de les amigues que l’acompanyen en el procés. L’any 1978 Lorde ja denunciava un sistema sanitari més preocupat pels resultats que pel benestar de la pacient. Lorde parla de les alegries quotidianes que no formen part del tractament però que són essencials per acompanyar la pacient. Lorde aborda el càncer de mama des d’un punt de vista polític, combatiu i alhora molt solidari. No alliçona ningú amb què fer ni com fer-ho, simplement descriu amb una prosa exquisida i punyent la situació d’intempèrie emocional amb què viuen les dones el procés.

“El càncer de pit, amb la consciència de la mort que se’n deriva i l’amputació que comporta, pot ser, malgrat tot, una porta d’accés, per més cruel que hagi estat arribar-hi, que permeti fer créixer les forces i el coneixement i utilitzar-los millor. Hem d’aprendre a comptar els éssers vius amb la mateixa atenció particular amb què enumerem els morts” escriu Lorde.

I això és el que fan les protagonistes d’Una alegria esbojarrada comptar-se abans de morir, per ser algú digne que es mereix que en tinguin cura. L’atenció i el capteniment que tothom hauria de rebre ja sigui al centre de la vida o als marges. Chalandon no falla i Lorde tampoc.

Llegiu-los i no deixeu mai soles les vostres parelles abans d’entrar en un quiròfan.

Ens pots comprar aquí.

Una alegria esbojarrada de Sorj Chaladon, traducció de Josep Alemany, edita Edicions de 1984

Els diaris del càncer d’Audre Lorde, traducció de Caterina Riba, edita Cal·lígraf

Dissabte, 7 de maig de 2022

Em vaig llegir Adultos d’una glopada pensant que seria una novel·la lleugera per després de Sant Jordi, de no pensar massa i de flotar com la noia que hi ha a la portada. I potser és la sensació que t’acompanya quan la comences, però a mesura que t’endinses en aquestes 160 pàgines et vas sentint incòmode fins que el cap et fa boom. Ja ho tenen els autors de latituds nòrdiques, aquesta manera de narrar una mica austera i d’explicar-te els fets com aquell qui no vol la cosa. En canvi, quan tanques el llibre et deixen un ressò que dura dies.

Adultos és la història de l’Ida una arquitecta d’èxit que no té fills però sent una veueta interior que li diu que potser seria un bon moment per fer-se congelar els òvuls per si arribés el dia que volgués ser mare. L’Ida fa una consulta mèdica i agafa el bus que l’ha de dur cap a la cabana d’estiueig en un dels fiords noruecs, la mare celebra els 75 anys i es trobaran amb la germana, el cunyat, la filla del cunyat i el marit de la mare. És un entorn idíl·lic i ple de records perquè la seva germana, Marthe, els doni la notícia que està embarassada i que sembla que aquest cop sí que arribarà a terme.

A partir d’aquí les coses no van com estaven previstes, l’Ida rep una trucada que li afecta més del que ella hauria volgut; la Marthe sembla no portar massa bé tenir l’Ida a prop i que la filla del seu marit s’hi entengui tan bé. El cunyat sembla estar una mica desbordat per les hormones de la Marthe i la idea de tornar a ser pare. La cabana d’estiu és de tots però la Marthe i en Kristoffer en mica en mica se l’han anat fent seva sense demanar-li opinió i això li cou, també li fa mal veure la panxa de la Marthe. A l’aire es respiren petites tensions per les coses no dites, per la gelosia entre germanes, la Marthe és la petita i sempre ha estat delicada de salut i ha acaparat bona part de l’atenció familiar. L’arribada de la mare i el marit no serveix per relaxar més l’ambient, en aquella cabana hi ha incrustats els bons records d’infantesa però també els temes no resolts que sobrevolen la família.

“Soy la hija cumplida, la que hace bien las cosas, tiro bien los restos de comida a la basura y enjuago bien las tazas bajo el grifo, hasta el punto de quemarme con el agua. Volvía a casa agitando las notas, “mamá, mamá, mira esto, y esto”, me entran sudores solo de pensarlo, lleno el fregadero y friego los platos, jugaba al balonmano y bailaba ballet, los días que no tenía entrenamiento salía a correr y en clase hablaba en voz alta de política, de la Unión Europea y de machismo, conseguía que los chicos resoplaran y me decían “cállate ya la boca, joder, Ida...”

Adultos és una novel·la sobre els llaços familiars, sobre el vincle entre germans, les coses no dites, encapsulades, que quan s’obren surten de la pitjor manera. És un retrat de la incapacitat emocional de les persones, de no fer front als sentiments i sobretot fa evident que a les relacions, de família, d’amistat o de parella cal parlar, cal dir i cal no pressuposar el que senten els altres. Marie Aubert situa la novel·la en els fiords noruecs però aborda un tema tan universal i necessari que per això s’ha traduït a 15 països i també ha rebut el reconeixement dels llibreters noruecs.

Aubert radiografia l’edat adulta de les dones, la pressió laboral i sobre els cossos, també mostra la relació entre una mare i dues filles després que el pare marxés de casa, la pinya necessària per sobreviure al dolor i seguir endavant. Adultos també és una mirada sobre les segones oportunitats, les famílies enllaçades amb un to àcid i amb humor, per què després de tot plegat si perdem l’humor que ens queda? Podria ser un monòleg teatral de l’Ida, una reflexió en veu alta d’una dona que es pregunta qui és i què vol i de com la veuen i què n’esperen els altres d’ella.

Em pots comprar aquí

Traducció de Cristina Gómez-Baggethun

Edita Nórdica Libros

Il·lustració de la coberta Egil Haraldsen

Dissabte, 9 d'abril de 2022

Aquesta setmana s'ha presentat en roda de premsa la Diada de Sant Jordi i l'Olivia de la llibreria L'Aranya feia unes reflexions que m'han dut a escriure quatre ratlles d'una idea que fa dies que em bull per dins.

A la roda de premsa va quedar palès que Sant Jordi només passa a Barcelona, que la resta del territori importem poc o gens, només per respondre a mig matí de la Diada sobre els més venuts o sobre la facturació.
Els que em coneixeu de fa temps, sabeu que cada vegada em costa més dissimular el malestar que em genera aquest dia perquè s'està convertint en tot el contrari del que defensem a L'Espolsada tot l'any. D'aquí que fes un àudio dels meus a la Núria Farrés, la dissenyadora, per explicar-li que necessitava uns punts de llibre i postals de propaganda, no de publicitat, sinó de propaganda d'idees i valors. Tinc la sort de fer un curs, Comunica't, amb dones emprenedores de comarques, i l'últim dimecres que ens vam trobar i els vaig explicar el malestar em van animar i em van dir: volem una campanya!

El dia que vam celebrar els 15 anys de L'Espolsada us vaig explicar que hi arribava fent tentines i més insegura que mai, hem superat dos anys de pandèmia i d'un canvi radical i profund interior on el món se'm fa cada vegada més hostil i s'assembla menys al que jo voldria, però si d'una cosa en sabem, les llibreteres, és de fer de formiguetes. Ha sigut un trimestre terrible i necessitem que aquest Sant Jordi brilli com mai i això em genera una contradicció molt gran perquè jo voldria que venguéssim llibres tot l'any. Jo somio en un país de lectors i no en un país que fantasieja en tenir la festa més bonica del món. Sant Jordi és un miratge que implica hores i hores de feina, de molts maldecaps i d'esquena, de mirar la previsió del temps compulsivament, de dormir malament i de nervis, molts. També d'atendre mitjans que pregunten per les teves recomanacions, escoles i biblioteques, benvingudes siguin! però des d'aquí un clam: hi som tot l'any per anar a la ràdio, a la tele, per parlar de llibres i per visitar instituts. A la premsa comarcal ja fa anys que els dic que no em truquin per respondre pels més venuts. Voleu saber quins són els més venuts? El 95% de llibres que es venen un a un i no en grans quantitats i és aquí on m'hi trobareu.

Les llibreries no només venem llibres, a les llibreries fem d'agents culturals i si no atureu-vos i penseu què fa la vostra llibreria per vosaltres? Què us aporta? Què aporta al teixit comercial i urbà de la ciutat o del vostre poble? I aleshores, penseu què podeu fer vosaltres per a la vostra llibreria.

Aquest 23 d'abril sortirem a plaça, amb alegria i amb ganes de fer la nostra feina, i amb un equip increïble de persones que es posaran la samarreta de la llibreria i faran de llibreteres per un dia, però també desitgem que torneu al maig, al juny, a l'octubre o al novembre, que no ens deixeu soles.
A les llibreteres ens agrada molt parlar de llibres, ho podem fer sempre, només aspirem a tenir visibilitat i espais on poder prescriure i fer allò que és essencial del nostre ofici. Requerim que les institucions valorin la nostra feina en pro de la cultura, que la dignifiquin i no ens collin amb descomptes absurds que només fan que la nostra supervivència sigui més fràgil. Somiem que la premsa no ens truqui només perquè hi posem un anunci. Volem que ens truqui per parlar de foment lector, que ens visiti en alguns dels nostres actes o clubs de lectura, que es parli de la feina que fem les llibreries del territori més enllà del Dia de Sant Jordi. Pretenem que les escoles i instituts ens vegin com aliades, com part de la cadena del llibre. Per això, també vull fer un agraïment públic i profund a tothom que confia en nosaltres, ens dona suport i ens valora pel que fem. 

"La meva feina consisteix a habitar els silencis en què viscut i a poblar-los de mi mateixa fins que tinguin els sons del dia més lluminós i del tro més potent." diu l'admirada Audre Lorde i no podia trobar paraules més boniques per dir-vos que hi som tossudament alçades i amb el cap ben alt, tot l'any.

Que visquin els llibres, sempre!

Fe

Dissabte, 2 d'abril de 2022

Natasha Brown és una autora que ha fet explotar el panorama literari britànic amb aquesta primera novel·la, breu i contundent. Brown que és matemàtica de formació i que ve de treballar en el món financer de la banca ha escrit un llibre que és un cop de puny sec i que retrona dies després d’haver-lo llegit.

“He viscut la vida segons el principi que quan encaro un problema he de treballar per descobrir com puc actuar per superar-lo; o per acollir-lo; o per obrir un nou camí que l’esquivi; per excavar-li el terra sota els peus, fins i tot. Així es com em van preparar. Així es com ens preparem a nosaltres mateixos, com ensenyem els nostres fills a afrontar aquest camp d’obstacles. Treballa el doble de fort. Sigues el doble de bo. I integra’t, sempre.”

La narradora és una dona negra, d’origen humil, que contra tot pronòstic i amb molt d’esforç aconsegueix arribar al món dels privilegiats i tenir un càrrec en un banc d’inversions. Jove, elegant i amb una parella que forma part de la classe blanca adinerada, la protagonista sembla tenir-ho tot de cara per dormir satisfeta. Un dia la parella la convida a una festa a la casa de camp dels seus pares, una reunió que li permetrà integrar-se del tot, oblidar per un moment que el color torrat de la pell ja no és un handicap per la societat d’un país que va colonitzar mig món i que mai n’ha acabat d’acceptar els fills. No obstant la vida sempre ens depara sorpreses i en aquesta reunió la protagonitza comença a decidir que no, que no vol formar part de la pantomima, que no vol ser còmplice d’un sistema de salut que només es pot permetre la gent que té molts diners, decideix que no vol ser part d’un país que l’expulsa ni ser la convidada que només somriu i aguanta la copa mentre fa silenci.

D’estil depurat, donant poca informació al lector Brown fa un exercici literari molt potent jugant i contraposant el significat del blanc i el negre, un llibre que et remet a Descolonitzar la ment de Thiongo i que ho fa en el marc d’una festa en un jardí emulant la Mansfield i les flors de La senyora Dalloway de Virginia Woolf.

En aquesta Reunió hi ha molt dolor també físic i emocional, un dolor que la protagonista tria per transformar-se. Un d'aquells llibres dels que no en surts indemne. És una alegria saber que encara hi ha veus potents i que arrisquen. 

“Triar sobreviure em converteix en partícip del seu relat. Tant si me’n surto com si no, la meva existència només reforça aquest constructe. Jo el rebutjo. Rebutjo aquestes opcions. Rebutjo aquesta vida. Sí, em faig càrrec del dolor. El dolor transforma -el dolor transcendeix: és la desfeta de l’estructura. És un retorn, afortunadament, a la pols.”

Traducció de Maria-Arboç Terrades

Edita L’Altra editorial i Anagrama

Dissabte, 26 de març de 2022

Ha arribat l’hora d’aquest cant afable,

D’encendre un petit foc a un camp cobert de gebre.

I ara, com en direm de tot això?

Està bé dir-ne amor. De quina altra manera?

Dona callada de Joan Margarit

Quan la vida t’exigeix molt, sovint massa, tenir gent amb qui compartir-ho i fer camí és una de les formes del verb estimar. Joan Margarit dedica aquest poema a la seva parella, després d’haver perdut dues filles, tingut una vida complicada i en el procés d’encarar un càncer, de tot el que han viscut plegats versa que “està bé dir-ne amor.” L’amor com a motor del món, l’amor en totes les seves facetes.

La periodista Marta Vives, al capdavant de la cultura al Matí de Catalunya Ràdio, ha tingut la sort i l’ofici d’entrevistar molts autors que admira en secret, un d’ells Margarit, i d’aquí el títol del llibre que acaba de publicar, Diguem-ne amor. Un recull de dotze vivències reals a qui Vives dona forma i n’escriu les històries que els protagonistes li han confiat i explicat. Diguem-ne amor és ficció? No! Tot i que totes elles es mereixerien ser les protagonistes de moltes novel·les. Vives fa el que més li agrada i sap fer, escoltar, mirar amb aquells ulls vius i brillants que la caracteritzen i acompanyar la parla que surt de més endins.

Amb aquest material de fons, Vives reescriu les vides i les diferents històries d’amor com la de la Cinta i la seva gossa Llua amb en Silvio un sense sostre a qui ajuden a deixar el carrer; la història del Marcel i en Zuber que s’estimen més enllà de les fronteres i de les regles establertes; les amigues que es miren pel retrovisor al cap dels anys i després d’haver compartit pis a l’època d’estudiants, un pis on tornar després del divorci d’una d’elles i d’un càncer d’una altra; o aquell parell que estaven ben enamorats però no gosaven dir-s’ho fins al cap dels anys; els arquitectes i la passió per la construcció i la llum; en Marc i la Maeva que sense ni parlar-se s’ho saben dir tot... I així, fins a dotze històries que es fan curtes. Vides que emocionen.

No espereu trobar-hi un ideal de l’amor romàntic perquè en aquestes narracions hi ha dolor, pèrdua, amistat, sensualitat i tot allò que conforma la vida, diguem-ne amor o diguem-ne viure i dir-se les coses sense matisos. En aquests temps d’incertesa, de bipolaritat i de conflicte aquest llibre és una anhelada d’aire fresc. La Vives tot ho fa bonic, la Vives que dubta d’ella, la Vives a qui tantes hores de son aquest llibre li ha robat, la Vives que no es creia capaç de posar per escrit totes les confessions que li han fet, la Vives que ens desperta amb la paraula del dia i que s’escriu i es llegeix a sobre, la Vives de veu radiofònica i estima per la llengua, la Vives que ens ha fet un regal a tots lectors i encara no ho sap.

Edita Ara llibres

Dissabte, 19 de  març de 2022

La setmana passada vam tenir la sort d’acompanyar Nickolas Butler en la presentació de l’última novel·la que ha arribat a casa nostra, La bona sort. Un Butler encantador que va dinar amb llibreters i que després va conversar amb Llucia Ramis a la Biblioteca Agustí Centelles. És un gust poder conèixer i parlar una estona amb un autor a qui li has llegit tots els llibres, de qui segueixes l’obra i que admires. Després de l’èxit mundial de Canciones de amor a quemarropa, El cor dels homes i Algo en lo que creer, Butler va més enllà amb aquesta novel·la de ritme frenètic que et porta al límit com a lector, una història que deixa la població de l’autor d’Eau Claire a Wisconsin, on fins ara havien tingut lloc els seus llibres, per dur-nos a Jackson a Wyoming. Butler situa, no en va, la narració en un paratge de gran bellesa dalt de tot d’una muntanya de vistes idíl·liques, amb un gorg d’aigües termals, un indret verge des d’on veure les estrelles i gaudir de l’entorn. Els llocs poden ser memòria per la gent i aquest és el cas de la Gretchen, una advocada que treballa hores i hores per un bufet, on ha fet diners, molts diners però que ni tan sols té temps de gastar-los, primera paradoxa.

La Gretchen es vol fer una casa de grans vidrieres integrada en el paisatge i ho proposa al Cole, el Bart i el Teddy, amics de la infantesa i propietaris de la constructora True Triangle. Els tres amics no es poden creure l’oferta que els han fet ni els zeros que implica. Tenen una única condició, la casa ha d’estar acabada al desembre, una cursa impossible d’assumir per calendari, condicions climatològiques i perquè és una salvatjada inhumana, però aquests tres amics van justets per la vida, un té quatre fills per mantenir i el somni de fer-se una pròpia casa, l’altre s’acaba de divorciar i el caramel dels diners i l’èxit els fa embogir, segona paradoxa.

Amb aquests elements Butler cuina una novel·la vertiginosa amb un ingredient secret, la metamfetamina o cristall, una plaga que arrasa els Estats Units i una classe mitjana totalment empobrida. Una droga que et destrueix mentre et fa a anar a gran velocitat per construir, per aguantar i per resistir, tercera paradoxa.

Butler ens explicava que es va imposar el mateix termini, sis mesos, d’escriptura mentre els seus personatges construïen la casa, qualsevol moment que tenia escrivia i bevia molt cafè per seguir el ritme trepidant, un ritme que s’encomana al lector que no pot deixar de llegir. Butler va acabar la novel·la exhaust com els personatges i com la societat que denuncia on uns treballen per fer diners i construir-se cases absurdes només pel plaer de dir que la posseeixen mentre altres s’hi deixen la vida per fer realitat els somnis dels rics amb el caramel dels diners promesos que tampoc podran gaudir perquè tot s’haurà corromput. L’Amèrica rural, de paratges bucòlics on apareixen cases de gent rica que altera la vida de la població que hi viu i hi treballa. La Gretchen que somia una casa allà on vas ser feliç en la infantesa, on té memòria i records d’un amor que hauria pogut ser.

Bona sort és una novel·la amb moltes capes, de ritme frenètic amb tocs de thriller on Butler fa una crítica al capitalisme salvatge que impera el món i demostra que els diners només són per uns. Amèrica és el país més gran del món sempre que no et quedis sense diners, diu un dels protagonistes tal com deia el pare de Butler.

Traducció de Marc Rubió

Edita Periscopi i Libros del Asteroide

Dissabte, 12 de març de 2022

Mamut tanca el tríptic dedicat a tres dones, sense nom propi, però que són un reflex dels títols: Permagel, Boulder i ara Mamut, el títol les defineix molt bé a elles i l’entorn on intenten sobreviure. Què tenen en comú? D’entrada, res; en el fons, tot! Es poden llegir per separat? Sí, en qualsevol ordre. De fet Mamut havia de ser la segona, però la història de Boulder va passar-li per davant.

Si hi hagués un fil per cosir-les seria la insatisfacció amb la vida que duen al món que habiten, hostil i difícil. El llenguatge precís com un rellotge també seria un fil d’unió en l’obra de Baltasar, però en aquest últim llibre Baltasar llueix un estil depurat i auster que funciona com un mecanisme poètic sense floritures i et situa de cop en el paisatge literari. La protagonista és una dona que malviu a Barcelona, sociòloga i que treballa en residències d'avis, i decideix fer un canvi d’hàbitat, vol ser mare i busca un lloc on començar de nou. S’instal·la en un entorn rural, eixut i aspre on despullar-se de tot allò que no li cal, amb prou feines es relaciona amb ningú, només amb un pastor i el bestiar. La protagonista té ecos de la Mila de Solitud, però sobretot hi podríem reconèixer les protagonistes dels Drames rurals de la Caterina Albert. La Mamut no busca la idealització de l’entorn rural més aviat el mimetisme, observa els animals com es comporten amb els instints més primaris i ella els persegueix per aconseguir el seu objectiu, engendrar una vida.

“M’adono que la proximitat de la muntanya m’impacienta. Els boscos i les pedres fan que em senti viva, increïblement corpòria, amb el cap integrat al cos i els pensaments vessats a dins, arribant vermells de sang a cada cavitat i a cada esponja, tornant-se crits. Tota jo soc instint sense tamís, com les daines o els senglars.”

Vaig tancar la lectura del llibre ben estabornida, és un llibre incòmode, brut, primari i no estem acostumades que sigui una dona que ens porti per aquests verals literaris, però renoi quina satisfacció quan el tanques. 

"De cop i volta em sento antiga, com la Bíblia, una d'aquelles dones que viuen la vida petita de dins les cases. Agafo un quinqué i pujo a l'habitació, em despullo, m'estiro al llit i em tapo amb la manta, rústega com la d'un cavall."

Edita Club editor

Dissabte, 26 de febrer de 2022

"Esperança" és la cosa amb plomes

que s'ha enfilat a l'ànima

i canta la melodia sense paraules

i no s'atura mai."

Aquest vers d'Emily Dickinson és potser dels que més he llegit aquests dos darrers anys tan desconcertants que ens han tocat viure. La poesia de Dickinson ha sigut far i la figura de la poeta també. Nascuda a Amherst, Massachusetts, l'any 1830, ben aviat es va manifestar com una persona única, sensible, amb una mirada crítica al món i de gran admiració per la natura. Dickinson es va fer famosa per haver-se reclòs a casa, a la seva habitació, des d'on va escriure centenars de poemes que relligava amb cura i que no es van trobar fins al cap dels anys. Dickinson també va fer un herbari de flors premsades i guardat amb molta cura, flors a qui tants poemes va dedicar. La figura controvertida de la poeta que va triar recloure’s com un acte d'alliberament personal. Aïllar-se per observar des del finestral els boscos que envoltaven la casa, els ocells que la visitaven, la llum que banyava la cambra i per escriure poesia.

"Aquesta és la meva carta al Món

que mai no m'ha escrit a Mi.

Les notícies senzilles que amb tendra

Majestat la Natura va dir."

Dickinson és considerada una de les creadores de la poesia moderna nord-americana juntament amb Walt Whitman. Dickinson va fer el que va voler amb la poesia, fora de cànons i cotilles, només guiada pel seu instint, segurament viure aïllada del món intel·lectual, que l'hauria menystinguda per poc acadèmica i per ser dona, li va donar la llibertat estètica i creativa que ara tant valorem. L'única persona que havia llegit algun dels seus poemes va ser la seva cunyada amb qui s'escrivia moltes cartes. Lavinia, la seva germana, va trobar els poemes cosits i relligats a mà en quaranta fascicles dins d'una calaixera després de la mort d'Emily. 

Si us explico tot això, és perquè la Tina Vallès va escriure aquest article  sobre Las ciudades de papel, un llibre preciós sobre la vida d'Emily Dickinson. Un assaig novel·lat sobre la vida de la poeta, una biografia gens biografia que ens presenta Dickinson a partir dels llocs on va viure i escriure, començant des del carrer, la casa, la petita ciutat i les estances. Dominique Fortier ens presenta un llibre rebonic que és una porta d'entrada a la poesia i a la vida d'Emily. Un convit a perdre-li la por, a deixar-se seduir per la melodia i la bellesa dels versos. Fortier va guanyar el Renaudot amb un assaig molt poc acadèmic, com la poesia d'Emily, i que en canvi arriba al fons de l'ànima. 

"El otoño no nos necesita. Se basta a sí mismo con sus oros y sus bronces suntuosos. Tiene tantos que arroja al suelo sus riquezas con una risotada. Sabe que el verano es breve y la muerte larga. Emily entreabre la ventana y se queda casi sin aliento. Las fragancias se le suben a la cabeza. El mundo ha cobrado intensidad desde que lo contempla de lo alto de su cuarto. Como si la ventana concentrara los colores a la manera de las primeras cámaras fotográficas, camera obscura. Para verlo todo mucho mejor, para observarlo por entero, habría que mirar por el ojo de la cerradura." 

Las ciudades de papel ens fa evident que la llibertat viu dins la ment encara que impliqui renúncies per poder escriure i existir, les dones en saben molt de creació en espais petits. A Dickinson li va caldre veure molt poc món per poder-nos-el explicar amb els versos que ens commouen. Fortier ens ho narra des de l'admiració i la consciència perquè Dikinson trobi el lloc als prestatges. Llegiu-les, si us plau!

Las ciudades de papel de Dominique Fortier en traducció de Iballa López Hernández

Els poemes que acompanyen la ressenya són d'Aquesta és la meva carta al món, Poemes escollits, a cura de Marcel Riera, ed. Proa

Herbario y Antología Botánica a cura d'Eva Gallud editat a Ya lo dijo Casimiro Parker

Dissabte, 12 de febrer de 2022

Hi ha autores que podrien escriure sobre els ocells de l’Amazones o sobre l’apujada del preu de la gasolina i les seguiries llegint. Elizabeth Strout n’és una! Strout és d’aquelles autores que parli del que parli m’interessa per com ho fa: la forma, el to i l’humor són una constant en la seva narrativa. Llegir Strout és com tenir-la asseguda a taula mentre fas el cafè i et va narrant la vida interior d’un estol de personatges que passen a formar part del teu univers lector. És una autora múrria i a les seves novel·les sempre fa aparèixer protagonistes que has conegut en els llibres anteriors i d’aquesta manera aconsegueix fer-te partícip de les històries.

A Ai! William ens retrobem amb la Lucy Barton, a qui ja havíem conegut a Em dic Lucy Barton i Tot és possible, aquí la Lucy ja no viu amb els pares, ja no està en aquell llit d’hospital amb una mare que no sap ni com abraçar-la. En aquesta novel·la ja sabem: com va ser la infantesa de la Lucy; d’on ve; en quin entorn va créixer; les mancances emocionals; com se’n va sortir i com va conèixer en William. Aquí la Lucy ja és una dona adulta, mare de dues noies, divorciada d’en William i vídua d’en David, el segon marit.

“El meu segon marit, en David, va morir l’any passat, i dins del dolor que sento per ell hi ha també el dolor per en William. El dolor és... Déu meu, és una cosa tan solitària! Suposo que per això ens fa por. És com caure lliscant per l’exterior d’un edifici de vidre molt alt sense que ningú et vegi.”

Quan només fa un any de la mort d’en David, en William li demana si el pot acompanyar a fer un viatge perquè acaba de descobrir un secret familiar que fa trontollar-ho tot. La seva actual parella l’enganya amb un altre i ell descobreix que no és qui es pensa que era. La Lucy hi accedeix per tots els anys compartits des de la universitat, per les dues filles i per l’estima que li té un cop ha passat el dolor del divorci. En aquest viatge amb en William reviu i recorda tota una vida, però també li serveix per assimilar el dolor per la pèrdua d’en David a qui tant ha estimat i tant l’ha estimat.

“Només una miqueta, una micona, ens coneixem.

Tots som mitologies, som misteriosos. Tots som misteris, això és el que vull dir.

Aquesta deu ser l’única cosa del món que sé del cert.”

Strout ens endinsa en les contradiccions més humanes, en aquelles línies fines entre l’amor, l’estima, la passió i l’amistat. Ai, William! és un títol magnífic, perquè mentre llegiu, podríeu posar-hi qualsevol nom que us sigui proper i funcionaria, perquè la història de la Lucy Barton és universal perquè tots vivim, estimem i patim contra tot pronòstic.

Traducció de Núria Busquet

Edicions de 1984/Alfaguara

Dissabte, 5 de febrer de 2022

Dissabte, 22 de gener de 2022

El record o la memòria són dos conceptes molt subjectius, què és en realitat el record? Una percepció de la veritat o un anhel íntim? I la memòria? És tal qual la pensem o ens arriba filtrada per l’enyor, el desig o l’esperança del que hauria pogut ser? Llegint Inquiets de la Linn Ullmann no he deixat de reflexionar-hi, contra més llegia més dubtes en venien el cap i més preguntes em feia mentre mirava de fer un exercici com el seu.

“Veure, recordar, comprendre. Tot depèn de la teva posició i de la teva perspectiva en cada moment.”

Inquiets és un llibre de memòries, de records, de percepcions d’una de les filles d’Ingmar Bergman, el reconegut cineasta suec que coneixem a través del seu cinema i la seva manera de mirar, però Linn Ullmann ens narra el pare, la persona reconeguda arreu del món però a qui ella només veia a l’estiu a l’illa de Fårö, al mar Bàltic. Els pares de Linn ni tan sols es van casar, la mare era una actriu i musa de Bergman, Liv va decidir tirar endavant l’embaràs i tornar a la Noruega natal, mantenien una relació cordial per la filla i de respecte pel geni del cine. Linn sabia que el seu pare es dedicava al cine per la sala de projeccions que hi havia a la casa que els acollia a l’estiu i per les pel·lícules que s’hi veien i s’hi comentaven com un ritual entre germans. Linn sabia que al pare no se’l podia molestar mentre treballava, no es podien obrir ni portes ni finestres però en canvi li regalava la llibertat d’explorar l’exterior, els boscos, el mar, les escultures naturals de pedra de l’illa que gairebé toquen el cel i viure al ritme de la llum que banya el Bàltic.

Inquiets m’ha semblat un llibre meravellós que m’ha permès endinsar-me en la vida d’una família coneguda on es veuen els clarobscurs. Una mare jove, bonica i actriu amb una filla que no li permet ser a tot arreu com voldria, a qui estima però amb mesures, les pròpies d’una dona que vol ser mare i no renunciar a la vida laboral, que es veu obligada a traslladar-se ella i la protagonista als Estats Units per motius laborals i a desarrelar una filla que l’única cosa que té segura és Noruega, Oslo i la veïna i amiga. Aquest exercici literari fet des de la maduresa, un cop Linn ha viscut, s’ha casat i ha sigut mare, li permet confeccionar un puzle familiar com si fos una sala de muntatge d’una pel·lícula, a partir dels records, dels textos i de les entrevistes gravades en cintes a una pare senil. Un llibre que van planificar junts però que la mort de Bergman va posposar, unes cintes enregistrades de manera precària que van quedar en unes golfes fins que al cap d’uns anys surten per reprendre el llibre que tenim a les mans. Inquiets és una radiografia de la família, del dolor, el dol i l’amor i totes les seves cares. Una de les coses més boniques del llibre és veure com Linn pren consciència que el seu pare va estimar moltes dones, però que només amb una va saber què era l’amor genuí, la pèrdua d’Ingrid el deixa devastat i fora del món. És un exercici madur i pur, no des del retret pel pare absent i la mare musa si no que és un exercici literari des de l’empatia d’haver viscut i sobreviscut als obstacles de la vida real. Linn no jutja la família, la mostra, l’exposa i ens hi vincula com si el lector en fos un membre més. Una de les coses que més m’ha emocionat del llibre és l’admiració pels llocs, les cases, les finestres i els paisatges, m’ha fet volar de nou a Fårö, al seu paisatge i no només veure’l sinó sentir-lo!

“Aquell signe d’admiració que el pare havia fet al marge parla de totes aquestes circumstàncies. Una ratlla curta i un punt. Una espelma encesa. Un branquilló trencat. Terra ferma i una illa.”

Un llibre important que no té por de la veritat familiar, ni de les pèrdues ni dels trencaments. Un llibre ple de respecte per l’art en tots els sentits.

Traducció esplèndida de Meritxell Salvany

Edita Les Hores i Gatopardo en castellà

Dissabte, 15 de gener de 2021

Dissabte, 27 de novembre de 2021

Si no tingués una llibreria, potser tindria una papereria o una floristeria o un combinat de tot plegat, us ho imagineu? A casa hi conviu tot, llibres, flors i llibretes, moltes llibretes. Sempre en duc una a la bossa per anotar un pensament, una frase o alguna cosa que després m'agrada compartir. Si les llibretes parlessin us explicarien l'origen de la llibreria o de les activitats que hi fem: presentacions, clubs, recitals, xerrades.
És evident que L'Espolsada no seria tal com la coneixeu si no fos per la vida que hi aporteu.
Sempre explico que les llibreries venem totes el mateix però no ho fem de la mateixa manera. A L'Espolsada vivim la literatura i és així com entenem les activitats que hi duem a terme, tant per grans com per petits. 
Un dels reptes més grans d'aquests anys és el de fer lectors amb criteri, el d'acompanyar-los en la construcció de la biblioteca personal de la que sempre em sentiu parlar, la biblioteca viscuda on tornar sempre que cal aixopluc. És des d'aquest lloc que penso les presentacions i els clubs i des d'on miro de convèncer-vos de venir, de compartir i de viure. Les coses boniques si es comparteixen ho són el doble i amb aquest afany a L'Espolsada tenim un club per adults, un de joves i quatre per infants que es troben cada mes per seure, reflexionar, pensar, debatre, intercanviar i alimentar l'esperit. Com agents culturals que som, les llibreries, tenim una responsabilitat en allò que fem i programem sempre amb la divisa present: respecte pel lector.

Cada mes un centenar de persones passeu per tots els clubs, més les que assistiu a les formacions, presentacions, hores del conte i les que veniu a comprar, a buscar un regal o simplement a saludar i fer petar la xerrada. La llibreria és tot això i sou tots vosaltres, la comunitat de L'Espolsada, el comando Sant Jordi, les docents, les bibliotecàries i també els que ens compreu online. 
Tot aquest moviment no seria possible sense la Glòria, a la llibreria, i en Marc, al capdavant dels quatre clubs infantils. Els clubs infantils van néixer d'una idea de les que tinc sovint mentre em dutxo, a l'altre costat m'esperava la Glòria Gorchs, més tard la Lara, l'Anna i l'Àgata. Els clubs en totes les seves versions és una de les coses més boniques que hauré fet a la vida ja que m'ha permès veure créixer lectors de moltes edats, establir complicitats i fer grans amistats. 

A L'Espolsada no hi ha res escollit a l'atzar, cada llibre triat per fer-ne una activitat està pensat i repensat i si no pregunteu-ho a en Marc! o a la Glòria quan arribo un matí i dic, he tingut una idea, podríem... 
Taules, cadires, llums i molta conversa a la llibreria o al bosc que ens acull. Les bambolines de L'Espolsada en llibretes, notes i molts llibres, però sobretot molta estima per la literatura i un gran agraïment a tots els que ho feu possible i confieu en nosaltres. Aquestes fotos són un petit exemple d'un dissabte al matí en ple club de lectura, però podrien ser d'un dijous al vespre o d'un divendres. M'agrada pensar en totes les llavors que hem sembrat durant aquests 15 anys de llibreria i m'agrada pensar que L'Espolsada viu en els racons de moltes cases.

Gràcies!

Fe
#lespolsada15anys

Dissabte, 20 de novembre de 2021

Ja fa uns dies de la meva lectura d’Els grans optimistes però he necessitat pair-lo i endreçar-lo perquè m’ha sigut bonic i dolorós alhora i perquè quan t’endinses en una novel·la tan llarga i de personatges acabes formant part de les seves vides.

Els grans optimistes és una novel·la en dos plans, un situat a Chicago l’any 1985 i l’altre a París el 2015, alguns dels personatges surten en totes dues èpoques i són fruit del temps que els va tocar viure al Chicago dels 80 en plena epidèmia de la sida. Un dels protagonistes principals és en Yale Tishman que treballa en una galeria d’art on comença a prosperar professionalment. Són anys de joventut, de festes i de viure la sexualitat en plenitud i a Chicago molts dels protagonistes poden viure la vida tal com volen lluny de famílies i cercles que no accepten la seva sexualitat, però de cop els amics emmalalteixen i moren aïllats en ales dels hospitals sense que ningú tingui massa clar què està passant. L’epidèmia de la sida va ser devastadora a nivell mundial i així és com Rebecca Makkai ens ho narra i ho fa donant vida a un grup d’amics que es van acomiadant, uns viuen atemorits i altres amb l’esperança que això a ells no els passarà, però la sida era per a tothom, homes casats amb fills i parelles homosexuals, no hi entenia de classes i els primers anys de la sida van ser aterridors. La novel·la arrenca just després del comiat del Nico que havia deixat dir que volia una festa quan no hi fos, cap a casa en Richard s’adrecen tots els amics per brindar per l’amic mort quan en Yale es troba amb la Fiona, la germana del Nico, un dels personatges sobre els quals pivota la novel·la.

“Ell va tenir ganes d’amagar el cap entre els cabells d’ella i plorar, però no ho va fer. S’havia passat el dia cultivant la insensibilitat, i s’hi havia quedat penjant com d’una corda. Feia tres setmanes, haurien pogut plorar junts, senzillament. Però ara tot s’havia encrostat, i hi havia aquella idea de fer festa per sobre de tot, aquell imperatiu de, fos com fos, estar bé. Feliços.”

La novel·la va avançant amb la vida de tots ells, els que sobreviuen i la memòria d’aquells que l’epidèmia s’ha endut. En Yale es refugia en la gestió d’un llegat artístic que amaga peces de gran valor pictòric i sentimental dels anys 20 i s’esforça a trobar les ganes de viure entre la por, el dolor i l’esperança. L’altre pla de la novel·la té lloc a París el 2015 amb la Fiona que busca la seva filla desapareguda i captada per una secta, la Fiona s’està a casa en Richard un vell amic fotògraf que va retratar els anys de la pandèmia. És en aquesta estada a París i el tornar a les fotos que la Fiona entén quin abast va tenir la sida en la vida de molts i en la seva en concret. Els grups de gais, sovint rebutjats per les famílies, construïen una xarxa d’amistat molt sòlida on refugiar-se, la família triada que els sustentava i els acompanyava en tot. Veient els estralls emocionals que ha causat la COVID podem intuir el dolor que va causar una epidèmia que una part de la població considerava un càstig diví. La sida no ha deixat de causar morts, no té cura, s’ha aconseguit cronificar però el cost dels tractaments és elevat i no tothom el pot pagar i per tant la sida té una altra cara, la de la pobresa.

Rebecca Makkai ha escrit una novel·la sobre la mort i en canvi està plena de vida; sobre l’amistat en majúscules; sobre l’art i tota la seva transcendència; sobre l’època en què els Regan van perdre un gran amic, Rock Hudson, i no van pronunciar la paraula sida fins anys més tard; sobre la incomprensió i el rebuig d’una malaltia que generava por, ni les esglésies volien fer-ne els funerals però sobretot ha escrit una novel·la sobre l’optimisme i l’alegria de viure.

En un dinar amb l’autora, ens va explicar que s’havia entrevistat amb un munt de gent per documentar-se i que un testimoni la va dur a un altre i així ha anat recollint les paraules, les fotografies i els records de moltes famílies. Encara ara rep molts correus electrònics i ha fet una carpeta especial que duu per títol Tiets, l’han escrit molts nebots que van tenir un tiet gai que va morir de sida. Jo soc una d’aquestes nebodes que als anys vuitanta va perdre un tiet mort de sida, en aquells moments ningú sabia quin nom posar-li, però la sida se’l va endur de mala manera sense demanar permís als que l’estimàvem. Ell va tenir la sort, de tenir una parella que en va tenir cura i una germana, la meva tia, que el va cuidar fins al final. Els grans optimistes és una novel·la que m’ha permès entendre una part de la història de la meva família, uns a Chicago i els altres al Vallès, allò tan local que acaba essent tan universal. Els grans optimistes de Rebecca Makkai un llibre que hauríeu de córrer a llegir.

Traducció de Marc Rubió

Edita Periscopi i Sexto Piso en castellà

Dissabte, 13 de novembre de 2021

Quan vaig rebre les galerades d’aquest llibre el primer que vaig fer va ser anar al diccionari a buscar què volia dir apeirògon, una figura geomètrica amb un nombre infinit de costats. Posar aquest títol en una novel·la ja és tota una declaració d’intencions, quan després llegeixes que la novel·la aborda el conflicte entre Israel i Palestina entens a la perfecció el missatge que ens vol transmetre l’autor. El conflicte arabo-israelià és d’aquelles qüestions complexes, infinites i que molts ja fa molt de temps que no entenem i que sovint ens preguntem quins interessos amaga i a qui convé?

Només un autor de la solvència de Colum McCann podria posar-se en l’embolic de ficcionar una història real, la d’en Rami Elhanan i en Bassam Aramin, dos homes que viuen molt a prop l’un de l’altre però que els separa un abisme i un mur. En Rami és israelita i en Bassam és palestí. En Rami i en Bassam són reals, són dos pares units pel dolor, tots dos van perdre les seves filles, amb deu anys de diferència, un en un atemptat suïcida i l’altre per una bala de goma disparada al clatell, tots dos són combatents per la pau i activistes humanitaris. És bonic de veure com han estat capaços de transformar el dolor en una causa, la d’entendre’s, la de la no-violència com a lema de vida, moguts per l’esperança i no per l’odi. En Bassam es va passar molts anys a la presó, acusat de terrorisme, on va ser vexat i torturat, allà és on va decidir investigar sobre l’holocaust per mirar de comprendre el seu enemic, el de l’altre costat del mur i es va tornar un expert en el tema. En Rami també fa la seva evolució particular gràcies a la seva dona i al sogre, tots dos enderroquen el mur invisible per descobrir que són dos éssers a qui el cor els batega amb força.

“Em podeu odiar tant com vulgueu, no passa res. Podeu construir tants murs com vulgueu, no passa res. Si creieu que un mur us dona seguretat, endavant, però feu-lo al vostre hort, no al meu.”

Colum McCann va decidir explicar la vida d’aquests homes i transformar-la en una novel·la monumental, no només per les 549 pàgines, ni pels capítols, 1001 en clara al·lusió a Les mil i una nits i les històries que s’hi expliquen, sinó per la forma i l’estructura d’aquesta novel·la on caben infinitat de petites històries que són les que ens conformen com a humans. Ambientada en zona de conflicte a l’Orient Mitjà, podria ser localitzada en qualsevol lloc del món perquè els conflictes són inherents a la condició humana com també ho són les ganes de viure en pau i de somiar un món millor. Des de la literatura, McCann ens convida a reflexionar sobre la no-violència, sobre la bellesa del món i de la paraula i a pensar en les històries com a les millors armes per transformar la societat. És un llibre on conviuen les matemàtiques, la religió, la sociologia, la història i l’ornitologia, els passatges amb ocells són pura poesia per l’ànima, la zona del conflicte és lloc de pas per moltes aus durant la migració i aquests ocells des del cel són els únics capaços de sobrevolar el mur aixecat pels humans.

En els agraïments Colum McCann diu: he mirat per moltes finestres durant l’escriptura d’aquest llibre.

Una bona definició d’aquest llibre seria finestres, al món, a la humanitat i a la memòria.

“Al final t’adones que has de preservar la teva humanitat -el dret a riure i a plorar- per salvar-te.”

Dimarts vam tenir l’oportunitat de dinar i conversar amb l’autor, en una taula llarga de fusta en un cafè amb nom de reminiscències literàries on Colum McCann va despatxar amabilitat, simpatia i molta intel·ligència. Per què la classe política no acostuma a llegir ficció? Ens vam preguntar tots. Potser perquè l’escriuen, la protagonitzen i viuen d’esquena a la realitat. McCann ens deia que l’esperança l’hauríem de posar en els joves i els mestres, i jo hi afegeixo oferint-los llibres com aquest plens d’històries que uneixen, reparen i fan avançar el món, com deia McCann en un dels seus anteriors llibres Que el món no pari de rodar i que nosaltres tinguem la sort de poder-lo llegir.

Sens dubte, un dels llibres de l’any.

Apeirògon en traducció magnífica de Marta Pera Cucurell, edita L’Altra editorial/Seix Barral en castellà

Molts de vosaltres m’heu preguntat sovint si sempre havia pensat de tenir una llibreria i d’entrada sempre dic, no! Tanmateix, soc persona de matisos i si em paro a pensar recordo el meu joc simbòlic d’infantesa, embolicar llibres, recomanar-los i fins i tot en els llibres de casa m’hi feia unes fitxes de préstec com si fossin de la biblioteca. Recordo a classe que ens feien omplir uns fulls amb els llibres que llegíem i els havíem de valorar, era de les biblioteques d’aula on cada família aportava algun llibre, a mi sempre em faltaven full i llibres. A les reunions amb mestres, a la meva mare sempre li deien les matemàtiques no li interessen per res, però les llengües i els llibres són la seva vida, i ara penso que potser no anaven tan desencaminats.

A la llibreria sempre defenso la biblioteca viscuda, aquella que sempre hi pots tornar, el lloc segur que et permet estirar un llibre i viatjar en el temps. Avui les fotos no són de L’Espolsada, són trossets de la biblioteca de casa on conviuen els llibres d’adulta amb les lectures d’infantesa i amb la biblioteca viscuda del meu fill. Veureu que l’obra d’Hergé hi té un paper cabdal, els Tintin van ser els primers regals d’aniversaris d’amics de la classe, a dins del llibre anotava qui me’l regalava. Fa uns anys, un dels meus amics de l’ànima de l’escola, l’Oriol, va morir en un accident d’avioneta fent pràctiques de vol per aconseguir el seu somni, el primer que vaig fer va ser anar a casa obrir el Tintin que duia el seu nom i abraçar-lo. La biblioteca viscuda és això, perquè a estimar els llibres s’hi arriba així, a través del vincle afectiu. Jo no vinc d’una casa de llibres ni de grans lectors, però sí d’una gran consciència i mai vaig tenir un no per un llibre.

Els llibres que m’han fet lectora són molts, però n’hi ha que no els oblides, El zoo d’en Pitus, Viatge al País dels Lacets, Madó Cullereta, Marduix, Raspall, Anna, els contes de la Mercè Llimona, les lectures d’adolescència i tantes col·leccions que m’empassava senceres de l’Enid Blyton. No sé si en tots aquests llibres hi ha la meva vocació, però segur que va determinar moltes coses alhora de dissenyar la llibreria i l’espai que tots coneixeu. No puc comprar tot el que es publica per espai i economia, la tria i la selecció és part de la meva feina com a llibretera, una feina invisible que vosaltres podeu descobrir a l’espai infantil de L’Espolsada, allà on neixen i es fan els lectors.

En aquesta última foto podeu veure alguns dels meus llibres de quan era petita i també d'altres llibres importants i viscuts en família, fins a arribar a ser testimoni de la creació d'algun àlbum molt important. Quan vam conèixer el nostre fill ja tenia 8 mesos, encara no parlava però sí que havia sentit i crescut amb els sons d’una altra llengua, no teníem el vincle fruit de l’embaràs i ens calia alguna manera de poder-li parlar i aquesta va arribar amb els llibres de falda, de bany, de roba, de cançons per després donar pas als contes, els àlbums i la poesia. Vam aprendre a estimar-nos amb els llibres. Quan em pregunten per què serveixen els llibres, responc per estimar-se amb els més petits, per dedicar-los temps i compartir vivències úniques.

Aquesta és la meva segona càpsula per explicar-vos una mica més què és L’Espolsada i qui hi ha darrere, doneu bona literatura als infants i tindrem una societat lliure i crítica.

Una abraçada,

Fe
#lespolsada15anys

Dissabte, 9 d’octubre de 2021

Carson McCullers i Isak Dinesen tan lluny i alhora tan a prop. Dues autores, de generacions i entorns diferents, una marcada per la malaltia i una mena de melangia, l’altra per mitja vida al continent africà, la sífilis i els hiverns freds de la costa danesa. Escriptores en majúscules per qui sento una admiració profunda per la manera de narrar, de mirar i de no quedar-se a la superfície. McCullers i Dinesen capaces de crear antiherois ja siguin una geganta i un geperut o una cuinera capaç de despertar les passions més amagades d’una comunitat luterana, de jugar amb la llengua, de fabular, de fer-nos sentir, viatjar i emocionar-nos per la literatura.

Aquest estiu vaig llegir el clàssic Lluny de l’Àfrica, portada al cinema com a Memòries de l’Àfrica, de l’admirada Isak Dinesen (Karen Blixen), n’hi havia llegit els contes i les novel·les breus però no l’obra autobiogràfica més ambiciosa que m’esperava en aquesta nova edició. Us he de confessar que fa uns anys, vaig enredar la família per desviar-nos de la ruta establerta per fer cap a la casa museu de Karen Blixen, als afores de Copenhaguen. Havia de ser una visita llampec però es va convertir en una visita de gairebé un dia perquè el magnetisme que desprèn el lloc només es pot entendre quan es visita i veus l’indret des d’on escrivia Blixen, un despatx d’hivern i un d’estiu segons toca el sol per suportar les baixes temperatures daneses, un menjador amb una taula parada, plena de flors i unes finestres a un jardí magnífic on perdre’s i admirar la frondositat dels arbres, de l’hort i les flors, fins arribar al lloc on és enterrada, als peus d’un arbre amb una senzilla làpida de pedra on reposa ella i el seu gos. La lectura de Lluny de l’Àfrica va ser magnètica i reveladora, no tant per les descripcions del paisatge i la seva gent, que també, però per la humanitat i la saviesa que desprèn el text:

“La gent que somia quan dorm coneix una mena especial de felicitat que el món diürn no conté, una benaurança, una pau de cor, que són nèctar per als llavis. També sap que la veritable glòria dels somnis resideix en el seu clima de llibertat il·limitada. No es tracta de la llibertat del dictador, que imposa la seva voluntat al món, sinó la llibertat de l’artista, que no té voluntat, que és lliure de tota voluntat.”

La lectura de la novel·la em va despertar alguna cosa que soc incapaç de descriure, però que McCullers sap fer molt bé. A la maleta de llibres també em vaig endur un petit assaig sobre l’ofici d’escriure, Entre la solitud i el somni, de Carson McCullers un llibre immens sobre l’ofici, sobre la lectura i l’escriptura com a processos vitals. McCullers no només parla d’ella i el seu procés creatiu, parla també d’altres autors de manera generosa, però els capítols dedicats a Isak Dinesen em semblen d’una gratitud i admiració gairebé inaudites en aquest món.

“Vam començar el viatge a primera hora de la tarda, i jo estava tan enlluernada amb la poesia i la veritat d’aquest gran llibre que, en fer-se fosc, vaig continuar llegint Lluny de l’Àfrica amb una llanterna. Em deia a mi mateixa que aquella bellesa i aquella veritat no podien continuar, però a mesura que passava les pàgines em sentia més i més encisada. Al final del llibre, era conscient que Isak Dinesen havia escrit una gran elegia del continent africà. Sentia aquella seguretat sublim que els escriptors autènticament genials poden donar a un lector. La seva simplicitat i la seva “noblesa incomparable” em va fer adonar que aquest era un dels llibres més brillants de la meva vida. “

“Tot i que mai li vaig escriure ni la vaig intentar conèixer, ella era a prop meu, i em confortava amb la seva placidesa, la seva serenor i la seva gran saviesa. En aquest llibre sobre l’immens i tràgic continent africà, que brillava amb la humanitat de l’autora, la seva gent es va convertir en la meva gent i el seu paisatge, en el meu paisatge.”

I és que ja deu ser això la literatura, estimar persones i paisatges que no són els nostres però que conviuen en el nostre interior, són la biblioteca viscuda. Mentre escrivia em venia al cap un dels meus autors de vida, Wallace Stegner i una novel·la que tristament va passar desapercebuda, El pájaro espectador, on els protagonistes viatgen a Dinamarca per refer-se d’un sotrac vital, i com aquell qui no vol Stegner fa seure a taula Isak Dinesen com una protagonista més de la narració, un homenatge en tota regla.

Si encara no heu llegit McCullers, Dinesen (Blixen) o Stegner, poseu-hi remei, hi ha edicions impecables a L’Altra editorial, Viena, Nórdica i Libros del Asteroide. Si estimo el meu ofici és per poder parlar-vos d’aquesta manera tan poc acadèmica dels llibres que he llegit, he admirat i duc tatuats ben endins. I sí, finalment Carson McCullers va poder compartir taula amb Karen Blixen, a vegades els somnis es fan realitat, i el somni de Blixen era conèixer Maryln Monroe.

Lluny de l'Àfrica, Isak Dinesen, en traducció de Xavier Pàmies, edita Viena

Entre la solitud i el somni, Carson McCullers, en traducció d'Alba Dedeu, edita L'Altra editorial

El pájaro espectador, Wallace Stegner, en traducció de Fernando González, edita Libros del Asteroide

Fa quinze anys mentre els operaris feinejaven en el que havia de ser l'espai físic de la llibreria, la Fe pensava com dotar-la de contingut. Una de les primeres coses que vaig fer va ser buscar-ne la definició al diccionari, una de les meves eines de treball fins aleshores. Pels qui no ho sabeu, soc traductora de formació, els anys a la facultat de traducció és de les coses més boniques, interessants i estimulants que mai m'han passat i buscar al diccionari de paper una de les meves passions secretes, de tant en tant obro el diccionari a l'atzar i m'aprenc una paraula. 

Segons el DIEC
llibreria f. Comerç de llibres; botiga on es venen llibres. // Moble per guardar llibres. // Professió de llibrer o llibreter. 

Interioritzar els diferents significats de la paraula em va ajudar a entendre què havia de ser L'Espolsada, però ben aviat vaig intuir que jo no volia només una botiga, ni un moble jo el que volia era ser llibretera i això ho vaig entendre en el moment que parlava amb els lampistes i fusters, però sobretot en les llargues converses que tenia amb els comercials de llibres, persones que m'han acompanyat aquests anys i m'han assessorat. De seguida, vaig entreveure que l'ofici era una qüestió d'equilibris entre vendre el que es ven i el que jo defensava que havia de vendre. Aquesta defensa aferrissada de com entenia l'ofici, del fons que volia tenir i fer la llibreria rendible és una equació que encara no he aconseguit resoldre, però que mentre hi treballo m'ha permès oferir-vos L'Espolsada que tots coneixeu. 

Avui us parlo potser de la part menys bucòlica de l'ofici, la que no es veu però que és imprescindible, albarans, factures, caixes plenes per tornar o per col·locar, tetris a les taules per ensenyar-vos els llibres que volem que trobin lectors. Treballar colze a colze amb la Glòria, sovint amb els llums mig abaixats, connectades sempre mentre ella us atén a la llibreria i jo soc fent clubs, xerrades, assessorament o fent de mare. La cuina de la llibreria, la menys agraïda, la més cansada però la imprescindible perquè L'Espolsada sigui l'espai que coneixeu, amb flors sempre, perquè flors i llibres són dues coses que formen part de la vida petita que tant defenso. I així, si ens ho permeteu, cada mes fins al febrer que celebrarem els 15 anys anireu rebent petites càpsules de la llibreria.

Us hem preparat una llista de llibres que parlen de llibreries, de llibres i de les nostres dèries, esperem que us agradi.

Les fotografies són de la Mariló Martín, una dona amb una mirada molt especial i que ha sigut un regal trobar-la, gràcies a una altra dona que cada matí us desvetlla la paraula del dia al Matí de Catalunya Ràdio. 

Fe
#lespolsada15anys

Dissabte, 18 de setembre de 2021

Dimecres en el marc de la Setmana del llibre en català Douglas Stuart va mantenir una conversa molt bonica amb Bel Olid i va dir una cosa molt important per a mi, l’època de Margaret Thatcher va ser dolenta i no es diu prou. Aquestes paraules em van portar de cap a un article que Montserrat Roig va escriure al diari AVUI l’any 1990 que es deia Qui té por de la senyora Thatcher?*

“La senyora Thatcher ha servit d’esquer, durant onze anys, per a dir-nos que una dona al poder pot ser molt més dura, ferrenya i antipàtica que un home.”

Douglas Stuart ens deia dimecres que no havia volgut fer una novel·la sobre política però és evident que el seu llibre està impregnat d’una manera de fer-ne. Thatcher era una dona per fora, impecable i de pentinat estudiat, però es va oblidar que era una dona per dins i precisament el que fa en Douglas Stuart és una novel·la molt femenina com a contrapunt. Les conseqüències de la política de Thatcher van afectar sobretot els homes, els miners de Glasgow, i en aquest cas l’autor opta per situar-los als marges per fer aflorar les víctimes reals de la situació, les dones i els infants. La vida dels miners a l’atur ja ens l’han explicat moltes vegades, en canvi què passava a casa seva només ho intuïm.

Stuart ha estat deu anys per escriure aquest llibre que va començar en forma d’apunts personals per mirar d’entendre’s ell, la Gran Bretanya, la masculinitat i l’addicció de la seva mare. Una primera novel·la premiada amb el Booker i que va ser rebutjada fins a 40 vegades per grans editorials fins que La història d’en Shuggie Bain va trobar la mirada tendra i sensible per publicar-la. La història d’en Shuggie Bain és una història d’amor d’un fill per una mare que beu, que beu moltíssim, una mare bonica, presumida i molt divertida que li toca entomar un marit que l’abandona amb tres fills en un barri on no és benvinguda perquè és vista com un perill per la resta de dones, una amenaça pels seus matrimonis que fan aigües, una mare, l’Agnes, que cada dia del món s’arregla i es vesteix com si la seva vida fos elegant i no faltés mai el plat a taula.

La novel·la està estructurada en cinc parts, cinc barris on transcorre la vida d’aquesta família, una mare, dos fills, els grans que decideixen abandonar-la per salvar-se i en Shuggie el benjamí de la família que l’estima sense límits i concessions mentre viu amb l’esperança que un dia l’Agnes deixarà de beure i tenir una vida normal. En Shuggie que pateix la violència estructural d’unes polítiques, d’un caràcter, d’una educació emocional nefasta en una societat on els homes no ploren, no són dèbils i on les mostres d’afecte no són benvingudes, mal lloc per un Shuggie sensible, homosexual que no encaixa de cap de les maneres, un Shuggie que prova de caminar com un home tal com li ensenya el seu germà, que practica amb les cames eixarrancades i amb un posat xulesc... Sigues un home li diuen, però és difícil ser-ho quan no hi ha referents en positiu, en un lloc on et diuen ves a missa però ningú et pregunta com estàs i la violència és el llenguatge.

Douglas Stewart no ha escrit una novel·la sobre la gran política, però quan comprens que la política és tot allò que fem cada dia quan triem i decidim, aleshores sí que és una novel·la testimonial i d’idees, sobre la consciència de classe i de gènere. Douglas Stewart ja no viu a Glasgow, viu amb el seu marit a Nova York des d’on ha pogut construir la masculinitat necessària per poder escriure aqueta història tan personal, corprenent i generosa. A Glasgow, a les parets d’un barri obrer ara hi ha un mural d’en Shuggie Bain i això em sembla el més bonic que li podia passar al protagonista i tots els Shuggie Bain que hi ha arreu del món. El personatge de l’Agnes Bain passa a engreixar el catàleg de protagonistes preferides.

Traducció de Núria Busquet Molist

Edita Edicions de 1984 i Sexto Piso en castellà

*L’article es pot llegir al recull d’articles feministes Som una gana editat per Comanegra

Dissabte, 24/07/2021

Amb les Variacions Goldberg de fons us voldria parlar de Georgia O'Keeffe, la pintora que va voler dibuixar les flors grans per tots aquells que van de pressa per la vida i són incapaços d'aturar-se davant d'una flor.

O'Keeffe és considerada la pionera de la pintura moderna americana, la dona capaç de retirar-se del brogit del món per asseure's a contemplar la llum, el sol, la natura de Nou Mèxic on va establir el seu estudi; la pintora capaç de pintar els gratacels de Nova York jugant amb la llum i la boira; la pintora capaç de mirar el món des del seu lloc i de ser capaç de tenir una relació d'amor, respecte i espai amb el fotògraf Alfred Stieglitz; la pintora capaç de pintar la bellesa de les flors i dibuixar-hi la sensualitat i la força més femenines.

Aquests dies al museu Thyssen-Bornemisza hi ha una retrospectiva de la seva obra acurada i de mida justa per fer-se una idea de qui era Georgia O'Keeffe, del rigor amb què dibuixava, de per què pintava i del respecte per l'entorn i els elements de la natura que tant la inspiraven. Amb motiu de l'exposició s'ha publicat el catàleg de les obres i també un còmic biogràfic de la pintora a càrrec de l'artista valenciana Maria Herreros que ha fet una novel·la gràfica on dibuixa l'essència d'O'Keeffe des de l'admiració a la pintora. 

O'Keeffe va viatjar per tot el món, nodrint-se de la bellesa que després traslladava als seus quadres, de grans dimensions i de colors escollits meticulosament. Quadres que mostraven la natura i que també eren un homenatge als nadius nord-americans, les seves tradicions, colors i manera de viure.