Mercè Rodoreda va ser la primera que va arribar a la columna de L'Espolsada, amb aquesta foto preciosa i aquesta mirada imponent. Sabeu? No m'és fàcil parlar de la Rodoreda. Ni en soc una experta, ni soc capaç de copsar totes les capes dels seus llibres ni del seu univers. En soc una admiradora. Poques autores aconsegueixen una veu tan pròpia, només començar els seus llibres saps que és ella qui et parla i això ha de ser fruit de la seva obsessió estilística i depurada, va estar tota una vida escrivint i polint La mort i la primavera.
Ara que s'arracona la literatura dels currículums educatius, que aquesta queda relegada només als estudiants que la trien, no puc deixar de sentir una tristesa immensa de pensar que hi haurà persones que no l'hauran llegida mai. Ens empetiteix com a societat que les humanitats no tinguin la presència que es mereixen, es veu que no són productives.
El meu jo de 14 anys, a 1r de BUP, va llegir La meva Cristina i altres contes a català, tinc el meu exemplar esgrogueït que em va costar 355 pessetes. No he tornat més a aquest llibre fins avui que el fullejava i m'he emocionat de veure la meva lletra d'adolescent apuntant coses als marges d'aquests contes que em van sacsejar de dalt a baix. No els vaig entendre, em van provocar cert rebuig i alhora admiració, què era allò que se'm resistia i m'atrapava d'aquella manera? Hi tinc anotades paraules com: aïllament, absurditat, trastocament, record, enyorança per una persona estimada, foc, passió, bogeria, nostàlgia, amor i solitud. Vistes aquestes paraules amb perspectiva em sembla que defineixen molt bé una època de primeres vegades i primers desenganys, i trobo que responen molt bé a la pregunta de: Per què serveix la literatura? Per viure, trobar-te i sobreviure.
Van passar dos anys fins que no vaig tornar a l'autora amb Mirall trencat i aquesta vegada vaig xalar tant que esperava les classes de la Roser amb delit. Vaig entrar de ple en el simbolisme de l'obra. A partir d'aquestes dues lectures escolars, la Rodoreda ja va anar venint per voluntat pròpia, només pel plaer de llegir-la. Primer va ser Aloma i després La Plaça del Diamant. Una edició comprada al Cercle de lectors il·lustrada per en Ràfols Casamada. Diria que és un dels llibres que més he rellegit a la vida en diferents dècades, aquest any per petició dels joves del club de lectura que els entrava a la selectivitat. Amb cada lectura, l'admiració creix. És de les novel·les més rodones que mai he llegit. Sempre dic que si la Rodoreda hagués nascut al món anglosaxó hauria guanyat el Premi Nobel de literatura i ara la passejaríem en bosses de cotó, seria a totes les cases, i a les llibreries tindríem tot tipus de marxandatge.
La Rodoreda és una bèstia creativa, fins al punt que l'escriptura va passar per damunt de la vida personal no sempre fàcil i turmentosa. Com deia la Núria Folch, que li va publicar La mort i la primavera, si la Rodoreda no hagués pogut escriure s'hauria suïcidat. És aquesta ambivalència de vida, les contradiccions i el patiment que fan que la seva literatura sigui immensa. Després de la Plaça vaig anar llegint tot el que em queia a les mans. Vaig caure rendida a la construcció de la Cecília Ce d'El carrer de les camèlies, em vaig enamorar de la sensibilitat del jardiner de Jardí vora el mar, vaig anotar al marge tota mena de flors i plantes de La mort i la primavera i vaig subratllar la frase de Quanta, quanta guerra que m'acompanya des d'aleshores.
"Les coses importants són les que no ho semblen. Més que portar corona, més que tenir el poder de fer ajupir el món als teus peus, més que poder tocar el cel amb les mans, hi ha això: una fruita madura per queixalar a la claror d'una tarda que s'acaba... mira la posta! Va llençar el pinyol del préssec tan lluny com va poder, es va eixugar els llavis amb el revés de la mà i va deixar-me sol amb la boca plena de gust de préssec."
Des d'aquí us encomano que llegiu un dels llibres que més nits sense dormir m'ha costat i que més m'ha fet riure i conèixer l'autora, Cartes completes amb el seu editor Joan Sales. Són memorables. I us convido a anar llegint tota la seva obra per ordre de publicació perquè la gaudireu amb tota la plenitud.
La Rodoreda va escriure poesia, teatre i també pintava. La Rodoreda artista completa.
"La pintura vas ser per a Rodoreda un dels seus tallers, laboratoris i cuines més útils i prolífics per configurar la seva veu literària de postguerra, la Rodoreda que coneixem. Van ser la pintura i el collage, i d'aquí el títol d'aquestes ratlles, els seus cavalls interiors per esdevenir l'autora de les singulars obres literàries que ens ha deixat." Escriu Mercè Ibarz al pròleg Els cavalls interiors que acompanya el catàleg de l'exposició L'altra Rodoreda, Pintures & Collages que es va fer a la Pedrera el 2009.
De Mercè Rodoreda us en podria explicar tantes coses: tots els viatges que he fet en pelegrinatge fins a Romanyà, sola o acompanyada; la lectura en veu alta de fragments al peu de les Gavarres; obres de teatre; cinema; l'obsessió fins a trobar un exemplar de les Cartes a l'Anna Murià, quan eren impossibles... I tanmateix, em quedaria amb la mirada del Bernat Cormand quan em va dir que il·lustraria el recull de contes de Viatges i flors. Només ell amb la seva perfecció amb el llapis podia entendre aquell univers de flors convulses.
Fe