Dissabte, 6 de març de 2021
La figura de William Shakespeare ha despertat i encara desperta molta admiració i ganes de saber més coses del geni del teatre. Les seves obres continuen pujant dalt dels escenaris d’arreu del món segles després, els textos són d’una vigència aclaparadora que com a societat encara ens interpel·len.
Virginia Woolf al seu assaig Una cambra pròpia ja mirava d’entendre la ment de Shakespeare i la seva escriptura: “De fet, una no es pot estar de pensar en la ment de Shakespeare com una ment andrògina, tot i que és ben impossible d’endevinar què devia pensar Shakespeare de les dones. I si fos cert que una de les característiques d’una ment totalment desenvolupada és que no pensa de manera especial o separada en els sexes, com no fora més difícil ara que abans d’aconseguir aquest òptim estat.”
Woolf també escrivia: “Imaginem-nos, vista l’escassetat de dades, que Shakespeare hagués tingut una germana de molt talent, que s’anomenés Judith, per posar-li un nom.” Woolf ens parla de les dificultats que aquesta suposada germana hauria trobat en la societat de l’època, no hauria estudiat llatí, ni hauria viatjat fins a Londres a viure l’aventura i tota un sèrie de greuges malgrat tenir el talent del seu germà. Tot això us ho explico perquè Maggie O’Farrell, l’admirada Maggie, ha escrit una novel·la que porta per títol Hamnet, el nom del fill mort de Shakespeare a qui li dedicaria la cèlebre Hamlet. Som al segle XXI i se’ns ha venut el llibre d’O’Farrell com la història del fill mort de Shakespeare, però per a mi és una novel·la de les dones de l’època de Shakespeare, és una novel·lassa sobre Agnes, l’esposa de Shakespeare. Una dona talentosa, un esperit lliure, una sàvia que em recorda una mica a la Marduix de l’Enric Larreula, un conte que em fascinava de petita sobre una dona que vivia envoltada d’herbes remeieres, l’Agnes és així, un esperit indomable, capaç d’estimar de manera pura i genuïna el seu germà, els fills i el marit. Res en aquesta novel·la és gratuït, i els noms tampoc, la germana bessona de Hamnet es diu Judith tal com fabulava la Woolf.
Hamnet és una novel·la en dos plans, marca de la casa, dues històries que es van entrecreuant però que ens traslladen en el temps, al Londres caòtic, brut del tombant del segle XVI i als pobles dels afores. O’Farrell trena amb gran habilitat la infantesa de l’Agnes, la pèrdua de la mare, el casament del pare amb una altra dona que no l’entén i la menysté constantment i la vida dels seus fills quan la pesta fa estralls i els ha de criar amb un pare llunyà que s’està a Londres, l’Agnes entén que el seu marit necessita fugir de Stratford-upon-Avon.
“L’Agnes grata la cera pàl·lida, amb compte, amb compte, i la fa caure en un cistell; la mel llisca per la bresca amb degoteig mesurat, gairebé reticent. Lenta com la saba, d’un daurat taronjós, perfumada amb l’olor intensa de la farigola i la dolçor floral de l’espígol, va a parar dins del pot que sosté l’Agnes.”
Mentre l’Agnes té cura de les abelles, a casa la seva filla està molt malalta i en Hamnet mira de cercar ajuda però no troba ningú. Han tornat de l’escola i la Judith no es troba bé i no vol jugar prefereix estirar-se, en Hamnet es desespera, el pare és a Londres fent teatre i la resta de la família treballant al camp, quan aconsegueix fer venir el metge ja és massa tard, la pesta ha transformat el cos de la nena i la mort sembla haver arribat la família, en Hamnet s’estira al costat de la germana que revifa, però al final és ell que mor. Sembla que aquesta pèrdua sigui una oportunitat per ella, la seva bessona, la filla, la nena, la dona.
Hamnet és una novel·la preciosa sobre el dol, la vida, la dona, les oportunitats i sobre l’art. Com la vida i el dolor es poden convertir en art i en paraules que declamades dalt d’un escenari fan que el patiment de l’Agnes sigui transformat en una admiració pel fill mort i pel marit que tampoc encaixava en la societat de l’època. Un text sobre l’esperança, l’acceptació i el renéixer narrats des d’un punt de vista molt humà, molt O’Farrell. He plorat amb l’Agnes, l’he admirada, l’hauria abraçada i hauria volgut que sortís del llibre per tenir-la a prop, perquè em donés una mica d’espígol i em transmetés aquells coneixements de bruixa que tan bé ens anirien per ser una dona al segle XXI.
Estic convençuda que la Woolf estaria meravellada amb aquest text perquè no li manca poder de suggestió, ens copeja i ens penetra.
Traducció de Marc Rubió
Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide
Els fragments d’Una cambra pròpia són traducció d’Helena Valentí, editat per La Temerària