2020

Dissabte, 28 de novembre de 2020

El dia que l’editor de Sexto Piso ens va presentar aquesta novel·la en un d’aquells zooms que s’han convertit en habituals, el llibre ja em va cridar l’atenció per com en parlava i li brillava la mirada. Després de llegir la crònica periodística No diguis res sobre el conflicte de l’Ulster necessitava tornar a la ficció i la Núria Alemany em va convidar a participar d’un club de lectura de dones valentes, potents i úniques, jo anava tard per la sessió però aplicada com soc em volia posar al dia per seguir el seu ritme.

Lo que queda de luz m’ha anat atrapant i seduint mentre avançava per una prosa rica, descriptiva i punyent, no l’he pogut deixar malgrat els personatges no em queien bé i no aconseguia empatitzar amb cap d’ells al principi, però a poc a poc l’escriptura de Tessa Hadley ha fet que anés veient les escletxes i les imperfeccions que els han humanitzant i els he anat estimant a la meva manera. Lo que queda de luz és la història de dos matrimonis de classe mitjana-alta, en Zach té una galeria d’art i està casat amb la Lydia a qui li agrada deixar passar la vida, sense fer massa res, ni tan sols amb la seva filla amb qui té una relació freda i distant, potser perquè estudia escultura i això l’uneix més al seu pare. L’Alex és poeta i fa de professor d’escola i està casat amb la Christine que és pintora, tenen una filla en comú i l’Alex té un fill del seu primer matrimoni.

La Christine i la Lydia són amigues des de la infantesa, des que anaven amb uniforme de faldilla prisada fins a la universitat. La Lydia s’enamora bojament del seu professor l’Alex i fa mans i mànigues per conèixe’l i entrar a casa seva. L’Alex i en Zachary també es coneixen des de petits en un internat fred i humit on s’ho passen molt malament i del que no en volen parlar, però on forgen una amistat que els durarà fins que en Zach mor d’un atac de cor a la galeria d’art.

Els atzars de la vida porten a emparellar la Lydia amb en Zach i l’Alex amb la Christine, comparteixen criança, neguits, festes, sortides i viatges. El llibre arrenca amb una trucada de telèfon per dir-los que en Zach és mort, l’Alex agafa al cotxe i condueix fins a Glasgow per comunicar la pèrdua a la filla del seu millor amic. La Christine té cura de la Lydia que veu com se li ensorra el món que havia construït i que en Zach sostenia. De fet cap dels tres és conscient de fins a quin punt en Zach era l’ancoratge del que tots penjaven. La Christine i l’Alex no dubten a acollir la Lydia uns dies amb ells mentre es recupera de la sotragada però un cop és a casa no pot evitar desplegar els sentiments d’adolescència que l’aboquen a l’Alex i aleshores la desfeta és total i és quan la novel·la arriba al seu punt àlgid perquè Hadley desplega el talent narratiu, el que podria ser un nyap ple de tòpics deixa pas a una escriptura que posa de manifest els sentiments silenciats durant anys, les cotilles formals i familiars i posa la poca llum que queda sobre la Christine que agafa les claus del seu estudi i torna a la pintura d’on no hauria hagut de marxar mai. És com si la mort del Zach hagués fet encaixar les peces d’un trencaclosques vital que no acabava de funcionar fins que una de les peces ja no hi és.

“Al entrar al piso, se alegró de estar sola. La soledad y el silencio habían empezado a ser placeres sensuales para ella.”

Només per la bellesa de l’últim paràgraf del llibre ja val la pena de llegir-lo, i per acompanyar la Christine en el procés de saber estar sola i de saber reprendre allò que els ulls no sabien veure.

Quin talent narratiu el de Tessa Hadely i quina feinada de traducció de Magdalena Palmer. No seria estrany veure'n una sèrie d'aquí dos dies, tenen un guió fantàstic.

Edita Sexto Piso

Dissabte, 21 de novembre de 2021

Cap al final de La casa de Mango Street hi ha un fragment que diu: “Que quan te’n vagis, recorda’t sempre de tornar, pels altres. És un cercle, ho entens? Sempre seràs l’Esperanza. Sempre seràs Mango Street. No pots esborrar el que saps. No pots esborrar qui ets.”

És un petit tros dels molts que he subratllat d’aquest llibre de Sandra Cisneros que ha arribat a les llibreries aquesta setmana. La primera vegada que vaig sentir a parlar de Cisneros va ser a la facultat, també era la primera vegada que em parlaven de les veus xicances, de les veus de frontera. Aquest fragment m’ha fet pensar molt, perquè és cert que no podem esborrar qui som i tampoc podem esborrar el que sabem i des d’aquí dono gràcies al grup de professores que fragment a fragment, relat a relat van sembrar la llavor de qui soc ara. La consciència de la literatura i el gènere, de la diversitat de veus i mirades que conformen el meu mapa lector que m’ha permès créixer com a dona. Eumo editorial publicava una col·lecció que es deia Capsa de Pandora, plena d’assaigs que no deixaven de sorprendre’t un rere l’altre. Quan cursava el curs de Doctorat que mai vaig poder acabar, es va publicar Veus xicanes. Contes, a cura de la Pilar Godayol, un recull de contes i fragments de veus d’una generació de dones i intel·lectuals que van créixer en un espai de frontera, entre dues cultures i en un país que no era el de les seves mares però on van haver de sobreviure, ser i fer-se sentir. La intel·lectualitat xicana es reivindicava entre la seva dualitat identitària, lingüística, social, l’explotació laboral i la no representació institucional.

Sandra Cisneros és una d’aquestes veus, poeta, assagista, narradora i autora de La casa de Mango Street una novel·la composta de relats que hauria agraït molt haver llegit quan tenia 15 anys, una llibre escrit l’any 1984 i que és d’una gran vigència. Cisneros dona veu a l’Esperanza una noieta que es trasllada a viure a Mango Street en una caseta, des de la finestra de la qual observa el barri, les famílies, les relacions, la natura... Esperanza escolta les mamacitas, observa les comadres i veu com els patrons es van repetint, l’engany de l’amor romàntic, el matrimoni com a escapatòria per caure a l’infern, l’abandonament dels estudis, la violència masclista... I unes dones que fan tot el possible perquè les seves filles no abandonin els estudis perquè saben que és l’única manera de tenir una veu i poder-la fer sentir. L'Esperanza està cansada de ser bonica, ella vol poder tenir una casa pròpia per les flors i les màquines d'escriure.

“No se n’ha de tenir de vergonya. La vergonya no és bona, oi que ho saps? Fa que et quedis enrere. Vols saber per què vaig deixar l’escola, jo? Perquè no tenia roba bonica. I no tenia roba, no, però tenia cervell.”

L’Esperanza m’ha recordat molt a la Francie Nolan de Creix un arbre a Brooklyn, una en un barri hispà de Chicago, l’altra en un barri d’irlandesos a Nova York, però totes dues mirant per la finestra, amb un arbre ben a prop i els llibres.

La casa de Mango Sreet és el que es pot esperar de la literatura, una novel·la commovedora, incisiva i molt ben escrita, adreçada a un públic juvenil i adult perquè en definitiva la bona literatura no té edat. Quan un llibre et fa vibrar com aquest saps que el pots recomanar a tothom amb sensibilitat i ganes de mirar el món. Les xicanes van haver de construir un subjecte femení que a més patia triple discriminació de gènere, classe i racial. Obres com la de Cisneros sí que contribueixen a fer Amèrica gran i són un regal per la literatura universal.

“Només una casa callada com la neu, un lloc on anar, neta com el full abans del poema.”

La casa de Mango Sreet ha estat traduïda a moltes llengües, ara la gaudim en català en una traducció preciosa de la Míriam Cano que sé que l’ha fet gruar però que ha aconseguit transmetre la bellesa, la poesia, el dolor i la reivindicació de Cisneros i l’Esperanza. He llegit molts fragments en veu alta i aquesta veu és tan potent que seria molt bonica veure-la al teatre.

És un llibre d'edició molt acurada amb il·lustracions de la Núria Solsona. Ja podeu córrer!

Compra'm

Traducció Míriam Cano

Il·lustracions Núria Solsona

Edita L’Altra tribu

Dissabte, 14 de novembre de 2020

Vivim en una societat que dona l’esquena a la mort i de rebot al dolor que ens provoca quan perdem algú. El dol és aquell estadi tan necessari que ens permet transitar entre els que ja no hi són i els que ens quedem amb el buit i la pena. Anem tan de pressa que no deixem lloc a l’aflicció ni ens permetem estar tristos, aturar-nos i trobar un lloc per endreçar el dolor de la pèrdua. Els dols no fets sempre tornen, podem amagar-los, fer veure que no hi són però tard o d’hora tornen en forma de fantasmes.

L’Ida viu a Roma amb en Pietro el seu marit, són una parella que ha arribat a un acord vital, però l’Ida transita amb una insatisfacció vital a la que no sap posar-li paraules. Un dia rep la trucada de la seva mare que li demana que l’ajudi a buidar el pis familiar de Messina. L’Ida torna a Sicília, la rep la llum de l’illa, les fotografies, els records i una mare que va quedar eclipsada per la desaparició del marit.

“-Em vaig equivocar amb tu, no amb ell. La seva malaltia m’exasperava, t’hauria embenat els ulls amb les meves pròpies mans, si hagués pogut. No volia que el veiessis així, ni a ell ni a nosaltres. Però no ho vaig saber fer, no ho vaig aconseguir. Tu no saps què significa tenir un fill i no poder-lo protegir. La felicitat és important, Ida.”

Quan l’Ida tenia 13 anys un dia el seu pare va sortir de casa i no va tornar mai més, no en van saber res. Per una adolescent aprendre a conviure amb el mai més, sense tenir un cos a qui dir adeu, quan ets a l’edat de viure intensament i de creure’s immortal és un contrasentit difícil de manegar. Quan conviuen més d’un dol el joc d’equilibris i sentiments pot anar de la mà o pot topar de manera frontal com és el cas de les protagonistes. Marxar de l’illa, fer vida a Roma i posar terra per mig és una fugida que esclata quan l’Ida retorna i no li queda més remei que fer front als fantasmes de la infantesa.

De manera àgil i poètica Nadia Terranova estructura la novel·la en tres parts: el nom, el cos i la veu com a metàfora del dolor, primer cal anomenar-lo, sentir-lo i verbalitzar-lo. A cada part i entre capítols s’hi amaguen els nocturns que permet a l’autora donar una melodia lliure per expressar el més profund i que no gosa dir.

Dir adeu hauria de ser més fàcil, a l’Ida, o a la pròpia Nadia, li costa mitja vida perquè aquell pare no va morir només va marxar i no va tornar.  Els fantasmes l’esperen a la casa de Messina, mentre la buida d’objectes i records ella exhala dolor que s’emporta l’aigua.

“Però el que no es pot estendre s’enfonsa sense parar, i els mites existeixen per recordar-nos-ho.”

Compra'm

Traducció de Judith Jordà

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Dissabte, 6 de novembre de 2020

Arvid Jansen veu com la vida se li desmunta en un moment, perd part de la família en l'incendi d'un ferri i descobreix que la dona, mare de les seves tres filles, ja fa temps que no l'estima. Jansen queda sol, amb el silenci d'una casa sense nenes i una buidor profunda. Surt de nit, trepitja els carrers freds d'Oslo traçant un camí que el duu de bar en bar a la cerca d'una amnèsia etílica, però quan es desperta el dolor roman allà, esperant que algú li posi nom i l'endreci.

La novel·la arranca amb una trucada de la seva exdona, confusa, no sap on és, Jansen intenta ubicar-la en el mapa i pensa on pot ser mentre condueix i reflexiona sobre la vida, la mort i els seus llibres. De cop deixa de veure les nenes i té hores per pensar i refugiar-se, beure i anar-se'n al llit amb qualsevol, el que podria ser un catàleg d'experiències sexuals fallides per explicar davant dels amics esdevé un mapa de la tristesa, la desolació, del tocar fons i renéixer.

“Estem condemnats a ser lliures. Condemnats. Però jo no volia ser lliure, estava esgotat, jo volia que algú m’agafés pels braços i m’aixequés, em portés a una habitació on no hagués estat mai, una habitació fresca on pogués dormir i no somiar.”

Arvid Jansen, alter ego de Per Petterson, explica trencant els tòpics la tristesa masculina com pocs, perquè molts no gosen, les contradiccions d'un comunista confés que es troba parlant amb un Déu amb qui no creu esperant que la resposta li arribi del cel.

Petterson juga amb la literatura, fa sortir els personatges en molts dels seus llibres, ara passegen per aquí, surten a les pàgines del més enllà, tot per dibuixar la història de la seva vida, perdre la família en un ferri, divorciar-te i que la mare t’expliqui que el càncer se l’emporta no ha de ser fàcil de digerir. En veu d’Arvid Jansen, Petterson canalitza tots aquests sentiments i ens fa passejar per Oslo i pels paisatges de Noruega, els boscos, la boira, la pluja i el fred intens, però també descriu la calidesa de les llibreries que l’acullen, la cafeteria on s’asseu a prendre cafè i pastissets i els seus refugis on digerir la tristesa.

El denominador comú d’aquests autors nòrdics que s’exposen té per resultat una literatura que ens captiva a molts i expulsa als altres. Llegir Petterson és sentir-me acompanyada, acaronada per una literatura que remou i que val la pena perquè precisament ens recorda que estem vius i que som fràgils.

“Pots mirar enrere si vols, va dir en Magnar, pots enyorar el passat i imaginar-te el que sigui, però tornar enrere no pots, va dir.”

Jordi Puntí va dialogar amb Petterson des de la cabana on escriu i li explicava que la novel·la la va començar amb un dels capítols finals quan Arvid Jansen acompanya la filla gran a l’hospital, en aquell lloc de llums i bates blanques és on Jansen torna a la vida quan veu que la seva filla el necessita. Em sembla molt bonic que aquest episodi hagi quedat al final del llibre i Petterson s’hagi remuntat enrere per entendre el llast del camí. La conversa et permet espiar un estudi on s’intueixen els arbres dels boscos noruecs, els llibres que conviuen amb Petterson, els quadres, gravats i fotografies que l’acompanyen que són un regal pels seus lectors.

Compra'm

Traducció de Carolina Moreno

Edita Club editor i Libros del Asteroide

Dissabte, 31 d'octubre de 2020

Avui hauria d’acomiadar l’octubre parlant d’algun dels llibres que he llegit, donaria la benvinguda per correu al novembre amb l’agenda que teníem pensada, però estic a l’ordinador i només em venen ganes de cremar-ho tot.

Estic trista i emprenyada, la llibreria aquesta vegada es considera un bé essencial i, de moment, no ens toca tancar, però sí que ens han deixat sense activitats que són la saba de la llibreria, ens han tancat el perímetre dels caps de setmana i això no permet que els clients de fora del municipi ens vinguin a veure. Ja sé que tenim venda online a través del portal de Libelista i que aquesta vegada us podré preparar els paquets jo, sé que tinc uns clients que no me’ls mereixo i que des de dimecres van desfilant per la llibreria i apilant llibres per si de cas... ens hem escrit amb autors, editors i comercials, petons i abraçades virtuals de suport, però jo estic esgotada, mentalment exhausta. Des del març que d’un dia per l’altre em toca improvisar, programar, reprogramar, trencar-me les banyes, passar nervis. No estic sola, tinc la Glòria a l’altre costat del taulell mentre jo sovint soc a casa, teletreballant, i mirant de veure com salvem els mobles d’un negoci que de per si ja és precari.

Aquesta setmana he fet tres sessions amb una escola del municipi amb infants de 5è, una de les preguntes més freqüents ha estat: a què et dedicaries si no fossis llibretera? I per dins em desmuntava, no ho sé els deia amb un fil de veu, a alguna cosa relacionada amb els llibres, segur, però no sé quina. Una nena se’m va acostar i em va dir: Fe, jo sense la llibreria no sé si t’hi sabria veure... Jo tampoc vaig pensar.

Aquests mesos de caos, d’ordres contradictòries, ens hem adaptat a tot el que se’ns ha demanat. Amb en Marc hem treballat colze a colze per tirar endavant els tres clubs infantils, els fem a l’aire lliure amb totes les mesures, hem programat el curs, triat llibres, pensat activitats per no tornar a l’online perquè ens agrada la presència com als infants i les seves famílies. El club juvenil també a l’aire lliure amb joves suplicant poder trobar-se i no tornar a les pantalles. La pantalla com si fos l’alternativa a respirar, sentir, a moure’s. El club d’adults que s’ha pogut fer gràcies a la bona voluntat de la gent que ens ha cedit espais privats per complir amb les mesures. Els actes amb distàncies, asèptics, sense abraçades, amb streaming. Ho hem fet tot, però ja no podem més. Perquè mentre som responsables els qui ens manen no ho són. Estic tipa que em manin, que em donin ordres, que m’infantilitzin, soc conscient que gestionar una pandèmia no és una cosa fàcil, però per això hi són i per això els paguem. Els impostos no s’han deixat de cobrar, la quota dels autònoms tampoc. Soc una adulta que espera respecte per part de l’administració que no ha fet els deures, als centres sanitaris falta personal i a l’exèrcit n’hi sobra, les escoles són centres segurs per la voluntat i la tenacitat dels qui hi treballen però els falta personal també.

Cal dir que l’administració ens ha ajudat en forma de compres per les biblioteques però se’ns exigeix un descompte que és la meitat del nostre benefici, tot plegat fa explotar el cap. I de mentre se’ns diu que només són 15 dies i tots sabem que no és cert, com ho saben en Joan i la Clara, companys i veïns de la plaça a qui van tancar el negoci fa 15 dies, com ho sap la Mercè que té l’escola d’anglès a qui fan tancar d’un dia per l’altre mentre les escoles oficials romanen obertes.

En la literatura sempre he trobat refugi, últimament hi trobo inspiració i el llibre que més fort em ressona és la novel·la gràfica Sufragistas, aquelles dones que ho van donar tot, fins i tot la vida, perquè jo ara, avui i aquí pugui votar i escriure això i tanmateix, l’última cosa que tinc ganes de fer és votar. En canvi faria com els bombers de Fahrenheit 451 que en comptes d’apagar el foc ho encenien tot. Som responsables, la cultura ha estat responsable i ha patit moltíssim en tots els seus vessants, és prioritària se’ns deia en alguna de les mil rodes de premsa i jo ric perquè no han entès res, precisament perquè no se’ns considera essencials se’ns confina, perquè se’ns vol adormits i alienats.

Treballar, produir i cap a casa, no fos cas que les ganes de viure superessin la por i ens féssim preguntes.

Dissabte, 24 d'octubre de 2020

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és una novel·la que no deixa indiferent a ningú, o l’adores o el llibre t’escup, una mica com li passa al protagonista, Aleksy, amb la seva mare.

La novel·la arranca de manera abrupta, contundent i salvatge: “Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años. Era bajita y gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que haya existido jamás.”

L’Aleksy és un pintor reconegut amb una profunda crisi creativa, el psiquiatra li recomana com a teràpia que revisqui els últims dies amb la seva mare i és així com ens arriben uns records plens de tristesa, rancor que poc a poc es van modulant fins a convertir-se en poesia. La germana de l’Alesky mor, el pare fuig i la mare cau en una depressió profunda que el porta a ignorar l’Alesky, aquest creix amb l’àvia, la beguda i una mare que no pot mirar-lo a la cara. La vida sempre ens dona segones oportunitats, la de l’Alesky i la mare arriba quan a ella li diagnostiquen un càncer terminal, rabiüt i desesperant. Una malaltia que la mare arriba a estimar perquè és la primera cosa en molt temps que només li pertany a ella: “Pero tampoco para vivir encontraba ya un porqué ni un cómo, pues estaba agotada por la falta de amor. “Por fin tengo algo mío, Aleksy, algo que me quiere solo a mi.”

L’estiu, tres mesos, en un poblet de la Provença és el temps que tenen per reconstruir una relació inexistent, plena de dolor, però l’amor, el perdó i la comprensió van apareixent mentre els dies avancen i els sentiments de l’Alesky van modulant-se a mesura que entén la seva mare i deixa de veure-la només com una mare i la percep com la dona que és amb la vida que li ha tocat viure. Una mare que es rendeix a la mort com a l’única cosa segura que ens arribarà a tots.

Țîbuleac combina capítols curts amb capítols d’una sola frase, versos, que llegits seguits fan una poesia bellíssima combinats són un respir per al lector que li permet acompanyar els protagonistes en aquesta redempció i en el comiat final.

Los ojos de mi madre eran un despropósito

Los ojos de mi madre eran los restos de una madre guapa

Los ojos de mi madre lloraban hacia dentro

Los ojos de mi madre eran el deseo de una ciega cumplido por el sol

Los ojos de mi madre eran campos de tallos rotos

Los ojos de mi madre eran mis historias no contadas

Los ojos de mi madre eran las ventanas de un submarino esmeralda

Los ojos de mi madre eran conchas despuntadas en los árboles

Los ojos de mi madre eran cicatrices en el rostro del verano

Los ojos de mi madre eran brotes a la espera

Un llibre bellíssim, poètic i contundent, una lectura que no deixa res tancat i espera que el lector acabi de reconstruir la pròpia història.

Compra'm

Traducció de Marian Ochoa de Eribe

Edita Impedimenta

Dissabte, 17 d'octubre de 2020

En aquests temps incerts i capgirats es fa més necessari que mai aturar-se, respirar i mirar. Tenir algú que t’ensenyi a mirar és bàsic, no parlem de veure-hi, parlem de mirar, observar, copsar, sentir, valorar totes i cadascuna d’aquelles coses que ens envolten i que fan que la vida tingui sentit. Posar en valor la vida petita, heus aquí la clau de tot plegat.

Aquest estiu vaig llegir un petit llibre d’encara no 50 pàgines de la Rachel Carson que es diu El sentido del asombro. Carson era biòloga marina, és considerada la inspiradora de l’ecologisme modern gràcies al seu llibre La primavera silenciosa en què denunciava l’ús indiscriminat de DDT. Carson defensava que no hi ha millor manera de preservar la natura que estimant-la i per fer-ho cal conèixer-la.

En aquest llibret Carson explica la seva experiència amb el seu nebot a qui va adoptar després de perdre la mare i a qui va acompanyar en aquest procés de descoberta, la costa de Maine, la platja, els boscos tot era ple de tresors naturals. Carson va fer créixer el seu nebot fent-lo aturar en les petites coses que no per menudes deixen de ser importants i essencials perquè l’entorn segueixi rodant.

“El mundo de los niños es fresco y nuevo y precioso, lleno de asombro y emoción. Es una lástima que para la mayoría de nosotros esa mirada clara, que es un verdadero instinto para lo que es bello y que inspira admiración, se debilite e incluso se pierda antes de hacernos adultos.”

És una lectura reveladora, que provoca unes ganes irrefrenables de conèixer aquesta dona que als anys 60 defensava allò que ara ens sembla tan modern i essencial. El llibre neix com un article que explica les experiències pràctiques amb en Roger, passar de la teoria a la fascinació en viu i en directe.

Acompanyar en la mirada, educar la mirada, posar a l’abast tot allò que la natura ens ofereix per després valorar-ho i retornar-ho. Carson en aquest sentit no era gens acadèmica i destacava que la natura és aquí per a tothom i per trobar-hi totes les respostes que calguin.

“Los placeres que perduran al contacto con la naturaleza no están reservados para científicos, sino que están al alcance de cualquiera que se sitúe bajo el influjo de la tierra, el mar y el cielo y su asombrosa vida.”

Aturar-se, observar i deixar-se meravellar. Mai podré donar les gràcies a Rachel Carson per aquesta lectura però sí que tinc l’oportunitat de donar a conèixer el seu llegat, que no és massa extens però sí molt influent.

“Aquellos que contemplan la belleza de la tierra encuentran reserves de fuerza que duraran hasta que la vida termine. Hay una belleza tan simbólica como real en la migración de las aves, en el flujo y reflujo de la marea, en los repliegues de la yema preparada para la primavera. Hay algo infinitamente reparador en los reiterados estribillos de la naturaleza, la garantía de que el amanecer viene tras la noche, y la primavera tras el invierno.”

Traducció de M. Ángeles Martín R-Ovelleiro

Edita Ediciones Encuentro

Dissabte, 10 d’octubre de 2020

He enllaçat tot de novel·les que aborden el tema la maternitat, no la de bolquers i nits sense dormir, sinó el concepte de maternitat en la societat, la culpa, l’exigència i el silenci. La Katixa Agirre comença el seu Les mares no amb un infanticidi, en canvi a Idaho l’infanticidi arriba al cap dels anys d’un matrimoni amb dues nenes que viuen als boscos d’Idaho en la immensitat de la natura.

Un dia d’agost la família s’endinsa a la muntanya per recollir llenya de bedoll per passar l’hivern, la Jenny treu les branques petites, en Wade apila els troncs mentre les dues nenes la June i la May corren, salten i beuen llimonada. És un dia de vacances xafogós, feliç que et trasllada a la clariana dels boscos d’Idaho, la llum, els sons, les olors queden aturats de sobte quan la mare s’acosta al cotxe i mata una de les nenes, l’altra que n’és testimoni fuig i desapareix per sempre més. En un instant la vida de la família queda congelada. En Wade fins i tot és sospitós d’haver estat el culpable de la mort i la desaparició de les seves filles fins que la veritat sobre la Jenny es fa evident.

L’autora, Emily Ruskovick, desplega amb gran talent narratiu tots els punts de vista possibles de la història, narra l’impacte d’un infanticidi i el sotrac que té en la vida de molta gent, no només els més propers sinó en tot de personatges secundaris que no estan escrits a l’atzar.

Idaho és una novel·la complexa en la forma, el lector sempre sap el mateix que els personatges, vas patint, vivint i descobrint els fets a mesura que ells ploren, criden, pateixen. Ruskovich ens fa viatjar en el temps, de manera desordenada, no segueix la línia cronològica, s’estructura amb records, flaixos i la memòria. Una memòria que el pare, en Wade, va perdent per una malaltia, un oblit que li permet deixar de recordar que la seva dona va matar una de les seves filles i que l’altra va desaparèixer.

Ruskovich explora la culpa, no busca entendre ni comprendre, però planteja si una persona pot continuar fent la seva vida després d’un fet terrible, com convius des de la presó amb la culpa d’haver matat una filla, haver provocat que l’altra desaparegui, et condemnes a l’ostracisme, no expliques res i et castigues a tu mateixa.

“Sense en Wade, la Jenny sent que el món comença a ignorar-la, i encara que sap que això no està bé, se sent alleujada.”

Quin gran talent el d’aquesta autora que debuta amb una primera novel·la extraordinària, de llenguatge ric, de bellesa formal i de gran consistència. Endinseu-vos en les pàgines d’una novel·la que té música pròpia, una música que us acompanyarà per copsar aquesta història fragmentada que deixa moltes preguntes a l’aire i que en canvi convida a explorar el pensament. Idaho és també una novel·la sobre l’amor, la poesia, la música i la pintura, Ruskovich fa un homenatge als paisatges que l’han vist créixer i que determinen en part qui som. També és un cant a la sororitat.

Traducció d’Àfrica Rubiés Miravet

Compra'm

Edita Les Hores

Dissabte, 3 d'octubre de 2020

Les mares no escriuen, les mares no llegeixen, les mares no surten soles de nit, les mares no follen amb un desconegut, les mares no són llibreteres, les mares no maten, les mares no prenen decisions per si soles, les mares no beuen ni tenen addiccions, les mares no són autònomes, les mares no diuen no, les mares no pensen, les mares no tenen temptacions, les mares no tenen depressions, les mares no volen ser mares.

Les mares no de Katixa Agirre no és una lectura qualsevol. És una novel·la que comença amb un infanticidi d’una mare que ofega els seus fills bessons a la banyera. La narradora, escriptora d’ofici, veu la notícia i recorda que en el passat va conèixer aquella mare que havia matat els seus fills, ella que està en procés de ser mare s’obsessiona per entendre què ha dut aquella amiga de joventut a cometre el crim.

Agirre desplega amb gran habilitat tota una sèrie de gèneres condensats en un sol llibre, des de la documentació, el thriller, la ficció i la denúncia.

“-Ho veus? Tu també t’has adonat que en les mares no hi ha cap essència, res que ens faci capaces de resistir-ho absolutament tot. Jo, ara mateix... no et diria que no em sembli terrible, és clar, però per a mi és creïble el cas d’aquelles mares que, en circumstàncies concretes, abandonen el fill, i les que acaben amb tot...”

Agirre reflexiona sobre la creació i la maternitat, els límits que arriben imposats i els que les pròpies mares creadores s’exigeixen, s’hi entreveu un diàleg amb Sylvia Plath i amb Caterina Albert, abordar la depressió de les mares, com se’n té cura, on se les interna, com se les entén, se les acompanya o simplement com se les tanca en un centre penitenciari a viure en l’ostracisme que sovint les porta al suïcidi. Culpa, impostura, creació i maternitat dues cares d’una mateixa moneda.

Les mares no és una novel·la necessària perquè ens l’explica una autora, perquè fins ara les maternitats o no maternitats també ens les explicaven els autors, perquè gosa posar per escrit molts sentiments que tenim moltes mares i que no gosem dir ni explicar per por del que diran, perquè encara vivim plenes de tabús i prejudicis sobre nosaltres mateixes. Una altra veu que arriba del País Basc amb un univers i veu propis, sumats a l’Eider Rodríguez i a la Karmele Jaio, autores que creen en una llengua petita i minoritzada com un acte de consciència i de voler ser, trencant tòpics. Les mares no ens va arribar en castellà per la jove editorial Tránsito i ara ho fa en català, en traducció de Pau Joan Hernández, a Amsterdam llibres.

“Defectuosos. Som defectuosos. Ho soc. Viuria millor sense aquesta pulsió absurda que m’empeny a trobar l’adjectiu exacte per una mare infanticida? "

Compra'm

Traducció de Pau Joan Hernàndez

Edita Amsterdam i Tránsito

Dissabte, 26 de setembre de 2020

Llums, càmera i acció! Quan llegeixo els llibres de la Marta Orriols tinc la sensació que m’assec a les fosques, en silenci en una sala de cine i que a la pantalla apareix una ciutat de nit, amb algun soroll i els llums de les cases encesos. La càmera fa un zoom que ressegueix els diferents pisos d’un bloc fins que entra al menjador d’algú, en aquest cas d’una parella, per fer un dissecció de la intimitat i d’allò que passa a totes les cases quan tanquem la porta de l’entrada.

La Marta és una fotògraf que volta pel món amb la càmera al coll amb l’adrenalina sempre al màxim i exprimint a fons la paraula llibertat, entra i surt, viatja i torna quan li ve de gust. En Dani és guionista, una mica saturat, amb canvis a l’equip i cansat de cobrar un sou de merda. Res feia preveure que acabarien junts, que s’enamorarien i que conviurien amb un gos, tots tres. És una relació encara tendra, es desitgen, s’estimen i van conjugant la manera de viure de dues ànimes, però de sobte, la Marta es queda embarassada i aquelles ratlles del test d’embaràs sacsegen en Dani i la Marta fins a límits insospitats.

I a ritme de Dulce introducción al caos d’Extromoduro, cançó d’on beu el títol de la novel·la, el caos es va escampant a partir de gestos, mirades i pensaments no compartits. En Dani protagonista de la primera part del llibre comença a fabular amb el fet de ser pare, es permet imaginar, sentir i obrir una porta que tenia ben tancada. Potser si és pare podrà reconciliar-se amb una figura que a ell li és absent. La Marta ja li ha deixat ben clar que vol avortar, que no vol ser mare perquè l’esperen moltes fotografies per fer i una galeria de Berlín que la vol tenir ben a prop. I així, en un instant, tot trontolla, i la novel·la va avançant a ritme de parells i senars que donen veu i pensament al Dani i a la Marta. Els coneixem com a parella mentre descobrim les seves veus més íntimes, els dubtes, les pors, els clarobscurs que ens conviden a repensar-nos.

“Encara no ho sap, però arribarà un dia que es preguntarà de què es penedeix més, del que ha viscut o del que ha deixat de viure. No en traurà mai l’entrellat. Entendrà que el significat de la vida queda contingut en aquesta fissura, reduït a una qüestió binària, condensat en un dubte sempitern. Per resposta, el silenci.”

Orriols narra amb formes suaus però amb un missatge contundent, fa trontollar les estructures socials, els rols adjudicats i desferma un torrent que sempre convida a viure. Una novel·la sobre la necessitat no tant de ser estimat sinó de ser entès, comprès, de retrocedir i avançar quan cal.

“Ara no toca que m’estimis, ara preferiria que simplement m’entenguessis.”

Surt el sol, els llums de la ciutat es van apagant per deixar pas als sons del dia quan es desperta, som vius i seguim endavant amb la literatura.

Edita Edicions del Periscopi i en castellà Lumen