2020

Dissabte, 5 de setembre de 2020

Aquests dies de campanya electoral nord-americana, s’ha fet evident el que molts ja sabíem les dues amèriques van més enllà de demòcrates i republicans, perquè precisament d’amèriques n’hi ha moltes, però el discurs uniformador, supremacista i de la por impera en tots dos bàndols. Ha calgut un Trump per fer reaccionar els més adormits i per fer sortir al carrer molta gent per denunciar el racisme i la violència institucional, allà i arreu. L’abolició de l’esclavitud, les bones intencions i la feina feta per uns quants no són suficients per acabar amb un sistema que menysté una gran part de la població començant pels propis nadius.

Enmig de tot plegat Colson Whitehead ha guanyat per segona vegada el Pulitzer amb una novel·la que precisament parla de la violència i el racisme institucionals, però també del poder, de l’abús de poder i de què passa quan als humans ens cedeixen una mínima quota per decidir envers els altres.

Els nois de la Nickel parla d’una escola que va existir durant molts anys a Florida on es va maltractar, menystenir, insultar, assetjar sexualment, pegar fins a la mort molts infants, la majoria afroamericans, sense que ningú hi fes res. Tothom era conscient que en aquella escola-reformatori no es feien bé les coses, fins i tot hi havia qui s’enriquia amb els aliments que el govern feia arribar per als nois. L’Elwood, el protagonista de la novel·la, hi arriba per un error que el sistema ni comprova, un nano que viu amb la seva àvia perquè els seus pares no saben com fer-se’n càrrec, però l’Elwood és un noi intel·ligent, li agrada estudiar i té molt clar com vol dibuixar el seu futur que passa lluny de l’entorn on ha crescut.

“Quan anés a la universitat i marxés de la seva petita casa de Brevard Street, començaria a fer la seva vida. Portaria noies al cinema -en aquest aspecte ja no es tallaria- i sabria què estudiar. Trobaria el seu lloc en l’atapeït bàndol de joves somiadors que s’entregaven al progrés dels negres.”

El que l’Elwood no tenia previst és que les autoritats decidissin que el seu futur passava per la Nickel on ben aviat descobreix del que som capaços els humans, els insults i la violència del carrer contra els afroamericans és només la punta de l’iceberg que ens permet intuir què passa quan això passa dins de quatre parets.

L’autor descobreix aquesta història el 2014 i fa servir la seva eina de treball per denunciar allò que tothom feia veure que no existia, Whitehead escriu una novel·la que sacseja fins al moll de l’os. Si amb El ferrocarril subterrani ens va estremir amb Els nois de la Nickel ens deixarà dies i dies pensant què estem fent amb els infants i amb els joves amb qui se suposa que hauríem de dibuixar un futur millor per tota la humanitat. Si sobrevius a l'odi racial, reps cops i ets vexat contínuament essent un infant, el sistema té un repte, ajudar-te a créixer sense sentir ràbia i impotència. Els nois de la Nickel també denuncia un sistema que fa aigües per tot arreu i que continua donant privilegis a aquells qui mai els han perdut. Ara que la violència de la policia al carrer ja no és impune perquè es veu, es grava i es difon a nivell mundial, hauríem de lluitar per dibuixar un lloc utòpic on viure, perquè totes les vides són importants. Whitehead ho fa amb la literatura i cadascú de nosaltres ho hauríem de fer amb tot allò que tenim al nostre abast.

L’Elwood desitja coses tan bàsiques per un infant com que el deixin entrar en un parc d’atraccions, als anys seixanta els afroamericans encara no hi tenien accés. “Encara que no puguis anar a Fun Town, vull que sàpigues que vals tant com tots els que hi poden entrar.”

I l’Elwood també, ell valia tant com tots els altres. [...] L’Elwood treia tot excel·lents, i n’anava acumulant les proves per al dia que obrissin Fun Town a tots els fills de Déu, tal com prometia el doctor King.”

Compra'm

Traducció de Laia Font i Mateu

Edita Periscopi i Literatura Random en castellà

Dissabte, 29 d'agost de 2020

Que els llibres em són casa i em són refugi fa temps que ho sé i tanmateix, aquesta primavera i aquest estiu se m’ha fet més evident que mai. Hi ha llibres que esperen pacients a ser triats, oberts i llegits a consciència, són allà com els bons amics esperant que emetis un senyal i aleshores es despleguen i t’abracen.

Aquest confinament vaig veure la sèrie Mrs. America protagonitzada per una esplèndida Cate Blanchet en el paper de l’activista conservadora Phyllis Schlafly. Una sèrie de pocs capítols que ens endinsa en el moviment feminista i les seves contradiccions als anys 70 alhora que vius les contradiccions més viscerals d’una dona conservadora que renuncia a la seva vida en pro del marit i la família. Una lluitadora incansable antiavortista que fa guanyar les eleccions a Ronald Regan entre les mestresses de casa i que quan li arriba l’oportunitat laboral més important el sistema patriarcal, que tan defensa, s’encarrega de tornar-la allà d’on venia, a casa. Tot això us ho explico perquè les dones de la sèrie m’han fet pensar en les de la novel·la que voldria recomanar-vos. El cuarto de las mujeres de Marilyn French, gairebé 800 pàgines de llibre resseguint la vida de la dona durant el segle XX als Estats Units però que podríem extrapolar a tants altres llocs del món. La novel·la, publicada als anys 70, va causar un gran revol entre els homes blancs de classe mitjana. La novel·la la narra la Mira davant de la costa de Maine, des de la serenor d’una vida viscuda que ni ella es creia capaç, fa una mena de balanç de la vida que ha tingut ella i les dones del seu voltant. French fa un retrat de la classe mitjana blanca nord-americana, narrada amb astúcia fa servir el bisturí per disseccionar el matrimoni per dins i els rols establerts dins la família.

La Mira té una primera relació molt desagradable i per això, quan coneix en Norman, un noi formal, guapo i amb futur pensa que el seu destí ha arribat. Renuncia als estudis i decideix casar-s’hi, tenir-hi fills, mentre en Norman segueix amb els estudis de medicina. Ben aviat, podran establir-se en un barri residencial de casetes amb jardins, elles amb davantal i ells sortint amb el cotxe per anar a la feina. En Norman es va fent un lloc entre els metges, la Mira l’acompanya a sopars soporífers d’on s’espera que no digui res i aguanti la copa amb un somriure, la Mira descobreix ben aviat que per on corre més alcohol, whisky de segona, és a la cuina de les veïnes que ofeguen les penes, els neguits i les infidelitats entre biberons, roba bruta i vides abandonades, mentre d’altres busquen refugi en la fe d’un déu que les omple de fills però que no sembla tenir-les massa en compte. La Mira s’ho mira amb una certa distància, en Norman és bona persona, no l’amenaça, ni la pega ni la humilia... però el dia que la seva carrera com a metge es consolida demana el divorci a la Mira que cau en un pou profund.

La Mira després de la incertesa inicial en què es troba decideix fer les proves d’accés a Harvard i acabar allò que el matrimoni li va robar. A Harvard la Mira no només descobreix que les dones tampoc són massa benvingudes sinó que es redescobreix a si mateixa i a un estol de dones que li donaran les eines per viure la vida que vol, reconciliar-se amb els seus fills i trencar amb els ancoratges emocionals que la retenen en un lloc del qual se’n vol anar.

De caràcter autobiogràfic, El cuarto de les mujeres ficciona la vida de les dones, per alguns homes, si la llegeixen, els semblarà ciència ficció i en canvi, moltes de nosaltres hi reconeixerem el nostre dia a dia, encara ara, aquí, allà i més enllà.

A totes les feministes sense causa els en recomano la lectura, a totes aquelles que ens han educat per ser persones lliures i que hem caigut de quatre potes en el sistema patriarcal. Cal una lectura profunda hi som totes les dones amb els nostres anhels, desigs i somnis de poder existir sense ser menystingudes, violades i observades com si fóssim l’enemic a abatre. A El cuarto de las mujeres hi tenim cabuda totes, la diversitat de personatges la fa una novel·la plural on poder-se reconèixer. La germana, l’estrangera de la Marçal en la vida de la Mira, la Val, la Iso, la Clarissa, la Kyla, la Gete, l’Avery, la Chris i totes elles. Soc jo, la meva mare, les meves àvies, les meves ties, són les meves amigues i són la lluita per existir i ser, dones.

Compra'm

*El 2012 va ser publicada amb el títol de Solo para mujeres.

Traducció de Sílvia Pons Padilla

Edita Lumen

Dissabte, 27 de juny de 2020

Dime una adivinanza és un recull de quatre relats dedicats a persones grans, pobres i compromeses, ubicats en un entorn aspre, rural i dur. Publicats en revistes diferents entre 1956 i 1960. El primer  ja és una declaració d’intencions. Em sembla preciosa l’arrancada del relat perquè condensa l’essència d’Olsen com a mare, escriptora, dona i activista política, sense un ordre clar: “Aquí estoy, planchando, y aquello que usted me pregunto oscila atormentado, atrás y adelante, al compás de la plancha.”

A l’epíleg del llibre, la seva filla Laurie Olsen parla de la seva mare com una persona afable que estimava les persones que coneixia, en parla d’una manera que et provoca una ganes immenses de viatjar en el temps i asseure’t a fer un cafè amb ella. Olsen admirava escriptors de qui penjava fotos a la paret de la cuina i les traginava amunt i avall.

“La mesa de Tillie, su despacho y su cocina estaban llenos de fotos con los rostros de aquellos escritores cuya vida y obra la habían conmovido profundamente. [...] Los escritores que tan profundamente conmovían a Tillie eran aquellos cuyas vidas y palabras dieron testimonio de un impulso creativo capaz de abrirse camino frente las barreras de clase, genero, racismo, antisemitismo o enfermedades mentales. Los rostros y las palabras de sus amados escritores eran compañeros de vida, lo mismo que sus vecinos de escalera, su familia o sus amigos.”

És només des d’aquest admiració per les persones que s’entenen les dedicatòries finals dels relats, des del marine mort a la retirada de l’Ebre, a la seva mare i les dones de la seva generació. Les dedicatòries et situen i et porten a un temps, una època  on ser comunista era la pesta en un país com els Estats Units. Els pares d’Olsen eren activistes polítics d’origen rus i ella va adoptar el socialisme com a filosofia que vertebrava el seu pensament per una societat més igualitària i justa. Olsen traspua consciència de classe i gènere en una època que això era una utopia.

Els relats d’Olsen són literaris però són, sobretot, polítics i socials. És important que llegim i compartim aquestes autores perquè conformen la literatura d’un país perquè sinó correm el risc de veure i viure la història de manera esbiaixada.

I són literaris perquè aquesta consciència els dota de molta força, la tria de cada paraula posa al centre les persones, sobretot aquelles perseguides, represaliades i castigades per gènere, culte o pensament.

Són especials per a mi, el primer i el darrer que tanca el recull, Dime una adivinanza, on Eva una dona moribunda fa repàs del que ha estat la seva vida i recorda totes les paraules amb què el marit se li adreça i no n’hi ha cap de bonica, però això no la fa renunciar al seu ideal humanista.

“-¿Te ayudan en algo las palabras de los libros, dona filosófica? ¿Te ayudan? -Entonces sintió que ella se había pasado setenta años escondiéndole una grabadora microscópica que llevaba dentro y en la que había ido recogiendo infinitos kilómetros de cinta, atrapando cada canción, cada melodía, cada palabra leída, escuchada y dicha y que ahora, maliciosamente, se dedicaba a poner todo aquello que no tenía nada que ver con él, con los niños, con la intimidad que habían vivido juntos.”

Olsen ha estat una gran descoberta, imprescindible el pròleg de Jane Lazarre que obre el llibre, com ho van ser en el seu moment la lectura de Lucia Berlin i de Vivian Gornick.

Traducció de Blanca Gago

Edita Las afueras

Dissabte, 13 de juny de 2020

De llibres i pel·lícules sobre parelles, trencaments i divorcis n’hi ha molts, però de llibres com aquest, que despullin el daltabaix que provoca un divorci, no tants. Recordo molt com em va impactar Història d’un matrimoni de Geir Gulliksen, el protagonista narra que el matrimoni acabarà, ho percep, ho veu i no obstant això és incapaç de fer res per evitar-ho. En canvi, a Seqüela la protagonista descriu la sensació de buit abismal que et queda quan desfàs una història d’amor, anys d’història compartida amb fills en comú. Té un punt autobiogràfic, el va escriure després del seu divorci, però Cusk no fa sang, ni mal ni pretén retratar un marit que ja no ho és, simplement narra l’exercici de reconstrucció que tots hauríem de fer després d’un trencament.

El que Cusk descriu amb precisió quirúrgica són les trampes del feminisme en la vida de parella, en la maternitat i també en el divorci. Com dels principis teòrics a la vida pràctica hi ha un abisme molt gran, com cadascuna de nosaltres vivim, ens reinventem i ens toca reivindicar-nos i com el matrimoni com a institució acaba rendint-nos davant el pensament i les idees que defensem a fora.

“Jo era la dona moderna compartimentada, la dona que ho tenia tot, i ell m’ajudava a ser aquesta dona, a tenir-ho tot. Però jo no volia pas ajuda: volia la igualtat.”

Cusk en veu de la protagonista, mai parla d’ell, parla d’aquest buit que sent amb molta elegància. Amb el divorci recupera un espai que li havia estat pres, tanmateix el preu és molt alt.

“Uns dies concrets van a cal seu pare i llavors la casa queda buida. Al principi em costaven de passar aquests intervals. Ara trobo que tenen una certa neutralitat, fermesa però també buidor, un punt d’acusació tot i la manca de contingut. És com si aquestes hores solitàries, en què per primera vegada en molts anys no s’espera ni s’exigeix res de mi, fossin el meu botí de guerra, el que he rebut a canvi de tot el conflicte.”

Cusk s’acompanya de la mitologia grega que és dura i brutal però que no carrega les paraules culpa ni perdó, al matrimoni li pesen molt les convencions religioses i sortir-ne té un cost elevat, encara, socialment. La protagonista va narrant la seva experiència buscant referents mitològics que l’ajudin a entendre allò que sent i allò que li passa. La forma del llibre és la seqüela que queda després de tot i per això Cusk hi juga desordenadament, ara un record, ara una imatge, una reflexió i el colofó final, l’últim capítol, en què l’au-pair és testimoni del desastre. El buit, la tristesa, el desassossec, dir adeu a la seguretat i donar la benvinguda a una nova realitat, pensar-te i repensar-te, això descriu amb acidesa, notes d’humor, dolor i intel·ligència Rachel Cusk.

Podeu veure l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer al festival Primera Persona

Compra'm

Traducció de Carme Geronès

Edita Les hores i Libros del Asteroide en castellà

Dissabte, 6 de juny de 2020

L’Eugènia Broggi, editora de L’Altra editorial, em va dir traiem un llibre que t’agradarà molt, quan puguis li fas un cop d’ull. Les llibreteres, a vegades, triguem una mica a fer aquesta mirada perquè sovint se’ns acumula la feina i si a sobre li afegim confinaments, astorament davant la vida i altres coses... també és cert que a vegades la mirada arriba en un moment de revelació, llegeixes el llibre just quan més el necessites. Aquests dies  de pandèmia s’ha fet encara més evident una cosa que ja sabíem, les cures són a càrrec de les dones majoritàriament, les reines dels malabars domèstics, laborals, dels dobles mortals davant la vida, ser estupendes, estar estupendes i no perdre el somriure.

Llegir Pine ha estat inspirador! Són sis apunts personals, breus reflexions que no entrarien dins l’àmbit acadèmic per ser considerats assaigs i per tant a la pobra Pine no li deuen computar com a escrits que són necessaris per anar ascendint dins del món universitari, però que en canvi fan una funció terapèutica, escrits sense embuts, clars i contundents, com si parlessis amb les amigues. La lectura de Pine m’ha coincidit amb una sèrie, Better things, dirigida i protagonitzada per Pamela Adlon, llibre i sèrie es com si dialoguessin en la seva honestedat sobre l’univers femení, la maternitat, la corresponsabilitat i sobretot la lluita per ser i existir tal com som, amb virtuts, defectes i amb les nostres pors.

Pine comença el llibre a Grècia on viu el seu pare de fa molt temps, on està ingressat i moribund, el pare és alcohòlic, ho ha deixat moltes vegades i hi ha reincidit encara més, de fet va marxar de casa perquè feia la vida impossible a la mare que ha criat l’Emilie i la seva germana tan bé com ha pogut i sabut, però ni l’addicció del pare ni l’esforç de la mare tampoc han servit perquè Pine no visqués una època molt fosca i en parli en el seu llibre. És un assaig autodestructiu sobre la vulnerabilitat a l’intentar encaixar en un món que no li posava fàcil, cop de timó de la mare que finalment la porta a una escola diferent a totes, on se li brinda l’oportunitat de ser qui és i descobrir que sí que vol estudiar, que vol llegir com ningú i que vol viure entre llibres i fer-ne el seu ofici.

Les visites al ginecòleg són un món a part, tant per les revisions, eixarrancada amb el dolor que fa aquella cosa de ferro fred per extraure mucosa vaginal i la cara del ginecòleg d’anar per feina, doncs sí, aquesta sensació és horrorosa per més ecografies vaginals i citologies que t’hagin fet, sobretot perquè parlem del nostre cos i del nostre dolor.

“He callat durant una citologia fent veure que no notava el dolor d’un espècul mal utilitzat. I també he callat i no m’he permès cridar en una ecografia vaginal insuportable, com si cregués que el silenci serviria per millorar els resultats de la prova.”

Aquests Apunts personals de Pine estan plens d’aquests silencis compartits per moltes de nosaltres. Posa els pèls de punta la fredor del sistema sanitari quan està embarassada però no sembla que hi hagi batec i l’ecografia no toca fins al cap d’unes setmanes i com que a Irlanda l’avortament no era legal, tothom calla i no fa res, tret de l’Emilie que acumula dolor.

Pine reflexiona sobre el cos, el dolor físic, mental, la parella, la feminitat, l’amistat, l’amor, el divorci dels seus pares, la figura de la mare, l’absència del pare.

“És difícil posar en paraules un gran amor, una vida plena. Sona tan prosaic -escombrar fulles, somriure’s amb complicitat-, però és en els moments quotidians que sovint es revela la tenacitat i la profunditat de l’amor.”

Convida a pensar, a pensar-te i sobretot a prendre decisions. Voldria equivocar-me però crec que el llibre de Pine trobarà moltes lectores i pocs lectors, com sempre passa sembla que el nostre món no els interessa, només per alguns aspectes, però el feminisme passa per tots, ha de ser una lluita compartida. Regaleu-vos-el però sobretot regaleu-lo a marits, parelles, fills, nebots, amants, germans...

“Estic tipa que sigui responsabilitat de les dones identificar, afrontar i arreglar el masclisme. Estic tipa que sigui tan necessari i tan difícil. I estic tipa de la meva manera d’interioritzar-ho, tipa de ser-ne còmplice, tipa de seguir les regles del joc.”

Compra'm

Traducció d’Ester Capdevila

Edita L’Altra editorial i Literatura Random en castellà

Dissabte, 30 de maig de 2020

Hernán Díaz és un escriptor nascut a Buenos aires, exiliat a Suècia amb la seva família durant els anys 70, que va estudiar a Londres i que ha acabat vivint a Brooklyn i que escriu en anglès, aquests trets biogràfics potser no caldria citar-los si no fos que en la novel·la els protagonistes són dos germans suecs que desitgen anar a als Estats Units on passa A l’horitzó.

Som a principis del segle XIX, en Håkan i el seu germà viuen a la Suècia rural, en unes condicions de vida pèssimes, passen fred, gana i es desllomen treballant al camp, en el si d’una família més aviat austera emocionalment parlant. El pare els empeny a marxar a la cerca d’una vida més digna, tots dos decideixen fer el viatge de la seva vida i emigrar a Nova York. En una escala del viatge en Håkan s’equivoca de vaixell i sense voler arriba a San Francisco, just a la costa contrària on hi ha el seu germà. Sense parlar anglès i sense conèixer res ni ningú emprèn un viatge que l’ha de dur a Nova York, creuant el país amb l’única esperança de retrobar el seu germà més gran, en Linus.

“Era agradable endinsar-se en la tristor més profunda que havia sentit d’ençà que havia perdut en Linus. El dol era indestriable de la pau: tots dos sentiments tenien la mateixa textura i temperatura. Aquella sensació d’alleujament i la melancolia, es va adonar, eren el resultat de l’aigua freda combinada amb l’olor de resina de pi.”

A partir d’aquí, la novel·la es llegeix com un gran llibre d’aventures, en Håkan coneix tota mena de personatges pintorescos com la dona vestida de negre amb les dents podries que l’utilitza per satisfer les seves necessitats sexuals, a l’irlandès que busca or, el religiós fanàtic i un ventall de personatges que miren de sobreviure en un entorn hostil. A l’altra cantó de la balança, un naturalista excèntric i visionari que es dedica a estudiar la natura i un cavall que li aportarà tot allò que els humans no saben mostrar-li. En Håkan creua els Estats Units i en aquest viatge Díaz aprofita per revisar els mites fundacionals del país. Descobrim que els xinesos, que van construir el ferrocarril bàsic per la supervivència dels colons i dels buscadors d’or, rarament han aparegut a les pel·lícules de l’Oest on sí ens han mostrat els nadius americans com els dolents i malvats que tallaven caps.

En aquest viatge d’aventures, en Håkan revisa un gènere que fa trontollar els fonaments de la història americana. I tanmateix, A l’horitzó també és un viatge introspectiu, d’autoconeixença, de solitud, de supervivència, de comunió amb les forces tel·lúriques i d’estima per un paisatge. Narrat de manera extraordinària, poètica, Díaz escriu una novel·la ideal per llegir sempre, però potser ara més quan un simple virus ha fet trontollar tota la humanitat. Fa la pinta que aquest estiu els llibres ens permetran fer aquells viatges que no podrem fer físicament, A l’horitzó tastarem la duresa del desert, la frondositat dels grans boscos, l’aigua fresca, viurem els cels estrellats que fa temps que ja no podem gaudir i descobríem l’essència més primitiva de l’ésser humà.

“Quin monument més noble hi pot haver que la tomba palpitant d’un coiot o l’urna enlairada d’un voltor? Quina altra forma de conservació pot ser més fiable? Quina forma de resurrecció pot ser més literal? Saber que hi ha un vincle entre tots els éssers vius: aquesta és la religió veritable. Si això s’entén, ja no hi ha res per plorar, perquè encara que no hi ha res que puguem retenir per sempre, tampoc no hi ha res que es perdi per sempre.”

 Compra'm

Traducció de Josefina Caball Edita Periscopi i Impedimenta en castellà

Dissabte, 23 de amig de 2020

Dijous va ser dia de club, per tots aquells que ens dediquem a la mediació literària és un dia ben especial i encara ho és més quan es produeix la interrelació de llibres i de personatges que ens va regalar La senyora Caliban de Rachel Ingalls.

És per això que he pensat que seria bonic compartir-los amb tots vosaltres.

La Dorothy Caliban ens va portar a revisitar totes aquestes novel·les per parlar de la solitud, el dol, l'acolliment de l'altre, la incomunicació, la parella... Les heu llegides?

Des d'aquí us recomano vivament que ho  feu, les troabreu totes ressenyades a la pàgina web, algunes ressenyes són antigues i provenen del blog, les altres són més recents i potser us sonaran. 

Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols

Història d'un matrimoni de Geir Gulliksen

Oso, Marian Engel

La venedora d'ous, Linda D. Cirino

Mal de pedres, Milena Agus

Bona lectura prèvia a la Fase 1.

Dissabte 16 de maig de 2020

Aquests dies de confinament m'he permès de recuperar llibres llegits ja fa temps, he anat combinant llibres de novetats i llibres que reposen a les lleixes de la llibreria com a fons, perquè si d'alguna cosa ha de servir tota aquesta situació és per posar en valor la literatura i no la màquina ferotge de les novetats editorials. En aquest línia, avui recupero Vera de l'Elizabeth von Arnim.

Quan acabes de llegir un llibre escrit l'any 1921 i no només t'ha entusiasmat sinó que el trobes brillant i intel·ligent és quan t'adones que hi ha títols destinats a ser clàssics, en les formes ens poden semblar antics però el contingut s'encarrega de dir-nos que són més vigents que mai.

Elizabeth von Arnim escriu amb una ironia tan fina sobre el matrimoni que intueixes que algun tret autobiogràfic hi ha d'haver.

Vera és la història de la Lucy, una jove anglesa que està de vacances a Cornualla, acaba de perdre el pare i se sent molt trista. Un bon dia coneix el senyor Wemyss, que s'acaba de quedar vidu. Amb aquest joc de noia desvalguda i senyor vidu que li dobla l'edat acaben enamorant-se i ell li proposa matrimoni. La dona del senyor Wemyss, la Vera, ha mort en circumstàncies un pèl estranyes... Ningú aprova el matrimoni i encara menys la senyoreta Entwhistle, la tieta:

"Que contenta que estava de no haver-se compromès mai; que contenta que estava d'haver rebutjat les propostes que havia rebut quan era jove. Feia poc que havia trobat un d'aquells pretendents en un òmnibus, i quina felicitat va sentir en veure'l per haver-lo rebutjat! La gent no es conserva bé, reflexionava la senyoreta Entwhistle. Si la Lucy rebutgés ara en Wemyss, que feliç seria quan el trobés d'aquí a deu anys en un òmnibus! Però aquestes reflexions, evidentment, eren típiques d'una vella conca cansada, i encara tenia prou energia per riure's d'ella mateixa."

Després de llegir aquest fragment entendreu que si m'he enamorat d'algun personatge ha sigut d'ella, la tieta, un personatge fantàstic que m'ha fet somriure constantment. Vera és sens dubte una novel·la psicològica i de personatges, pocs però molt ben treballats, des del servei que treballa a les cases, passant per la Lucy i la senyoreta Entwhistle, si hi ha un personatge que excel·leix en la seva creació, aquest és el vidu Wemyss. A poc a poc vas coneixent i descobrint com desplega el seu joc psicològic de maltractament, primer cap a la seva promesa i després esposa. Es mostra egoista, possessiu i despietat en vers els altres, només s'importa a si mateix. La dona és un objecte que cal anul·lar i sotmetre als seus capricis compulsius i obsessius, i la Lucy emmirallada per una imatge distorsionada del romanticisme es deixa fer...  Ell no s'adona que sovint fa el ridícul.

"Encara no feia ni cinc minuts que la Lizzie se n'havia anat, que havia passat de la infelicitat més desconcertada a trobar excuses per al comportament de l'Everard; deu minuts després ja justificava que ell hagués actuat com ho havia fet; quinze minuts després es donava la culpa de tot el que havia passat."

Aquest llibre es va haver de publicar de manera anònima en el seu moment, l'autora venia de dos matrimonis horribles i cinc fills, massa pinzellades autobiogràfiques per mostrar al món. I no obstant això, estem davant d'un llibre amb una gosadia i valentia que fan que avui, un segle més tard puguem parlar d'un clàssic contemporani que forma part de la magnífica col·lecció El cercle de Viena. Malgrat l'estremiment que puguem sentir en alguns passatges, m'agrada la dosi d'humor burlesc que gasta Elizabeth von Arnim, la tieta i els criats en són un gran exemple. No us el deixéssiu perdre, el llegireu intensament.

Von Arnim també és autora d'Un abril prodigiós editat a Viena i Elizabeth y su jardín alemán publicat per Lumen

Compra'm

Traduït per Dolors Udina, una menció especial.
Publicat per Viena

Diumenge, 10 de maig de 2020

Boulder comença amb una cita de Carson McCullers que diu: “el seu amor és cosa solitària” i diria que és de les cites que encapçalen llibres més ben triades, perquè si Boulder va d’alguna cosa és d’estimar en solitari. Segur que és més llaminer quedar-se entre la història d’amor de dues dones, del sexe i les ganes de sexe explícit que Baltasar narra, però per a mi Boulder va més enllà d’això, Boulder va de la condició humana, va de créixer en les cotilles d’una societat que s’omple la boca de llibertat però que no deixa de jutjar-la constantment, sobretot la llibertat de les dones i el dret d’exercir la maternitat com ens plagui.

Aquestes roques solitàries que habiten al mar són l’alter ego de la protagonista que narra la seva vida en primera persona, vuit anys intensos, de fer de cuinera en un vaixell mercant per trobar l’amor de la Samsa en un port, un amor que li dona una casa groga amb finestres i una filla que provoca un escull immens en una illa de paisatges perfectes que esdevé una presó per la protagonista.

“És més fàcil construir un engany que desfer-ne les bagues quan l’has bastit sense voler dins d’una casa, dia rere dia, de mica en mica.”

Baltasar ha parit una novel·la que ha escrit, estripat, reescrit i que és una artefacte literari impecable, els confins de la maternitat vistos per una escriptora que et sacseja i et fa de mirall a qui li agrada viure als marges de la societat com les seves protagonistes.

“La provisionalitat pot fermar-te a la vida sentida. És la frontera dins del bosc, imprecisa, arriscada. Mig vigilada del tot. La seva gran virtut és que et manté desperta.”

Baltasar sap jugar amb les paraules, les tria, les endreça les omple de simbolisme perquè cada lector completi la novel·la dins el seu cap, perquè cadascú hi trobi les respostes i reflexioni sobre el que ella escriu amb gran avidesa. Permagel em va agradar molt, però Boulder la supera amb escreix.

Mentre llegia Boulder no em podia treure del cap una altra protagonista, la Lili, de L’home de mar, si no l’heu llegida i voleu sortir de la vostra zona de confort, feu-ho. La Lili i la Boulder dues dones que viuen, senten i busquen la coherència amb els seus pensaments.

Compra'm

Edita el Club editor