Dolça introducció al caos

Dissabte, 26 de setembre de 2020

 

Dolçaintroduccioalcaos

Llums, càmera i acció! Quan llegeixo els llibres de la Marta Orriols tinc la sensació que m’assec a les fosques, en silenci en una sala de cine i que a la pantalla apareix una ciutat de nit, amb algun soroll i els llums de les cases encesos. La càmera fa un zoom que ressegueix els diferents pisos d’un bloc fins que entra al menjador d’algú, en aquest cas d’una parella, per fer un dissecció de la intimitat i d’allò que passa a totes les cases quan tanquem la porta de l’entrada.

La Marta és una fotògraf que volta pel món amb la càmera al coll amb l’adrenalina sempre al màxim i exprimint a fons la paraula llibertat, entra i surt, viatja i torna quan li ve de gust. En Dani és guionista, una mica saturat, amb canvis a l’equip i cansat de cobrar un sou de merda. Res feia preveure que acabarien junts, que s’enamorarien i que conviurien amb un gos, tots tres. És una relació encara tendra, es desitgen, s’estimen i van conjugant la manera de viure de dues ànimes, però de sobte, la Marta es queda embarassada i aquelles ratlles del test d’embaràs sacsegen en Dani i la Marta fins a límits insospitats.

I a ritme de Dulce introducción al caos d’Extromoduro, cançó d’on beu el títol de la novel·la, el caos es va escampant a partir de gestos, mirades i pensaments no compartits. En Dani protagonista de la primera part del llibre comença a fabular amb el fet de ser pare, es permet imaginar, sentir i obrir una porta que tenia ben tancada. Potser si és pare podrà reconciliar-se amb una figura que a ell li és absent. La Marta ja li ha deixat ben clar que vol avortar, que no vol ser mare perquè l’esperen moltes fotografies per fer i una galeria de Berlín que la vol tenir ben a prop. I així, en un instant, tot trontolla, i la novel·la va avançant a ritme de parells i senars que donen veu i pensament al Dani i a la Marta. Els coneixem com a parella mentre descobrim les seves veus més íntimes, els dubtes, les pors, els clarobscurs que ens conviden a repensar-nos.

“Encara no ho sap, però arribarà un dia que es preguntarà de què es penedeix més, del que ha viscut o del que ha deixat de viure. No en traurà mai l’entrellat. Entendrà que el significat de la vida queda contingut en aquesta fissura, reduït a una qüestió binària, condensat en un dubte sempitern. Per resposta, el silenci.”

Orriols narra amb formes suaus però amb un missatge contundent, fa trontollar les estructures socials, els rols adjudicats i desferma un torrent que sempre convida a viure. Una novel·la sobre la necessitat no tant de ser estimat sinó de ser entès, comprès, de retrocedir i avançar quan cal.

“Ara no toca que m’estimis, ara preferiria que simplement m’entenguessis.”

Surt el sol, els llums de la ciutat es van apagant per deixar pas als sons del dia quan es desperta, som vius i seguim endavant amb la literatura.

Edita Edicions del Periscopi i en castellà Lumen