2019

Dissabte, 16 de novembre de 2019

Aquest és un dels llibres que em fan gaudir de la literatura. És una novel·la intimista, lenta, que abraça a mesura que hi vas entrant i coneixes els protagonistes. Escrita des de la maduresa, després de tota una vida viscuda, laboral i d’amor, d’entrega als altres i a la família.

En Gerry, arquitecte, la Stella, mestra, decideixen fer una escapada d’hivern, unes mini vacances que els porten fins a Amsterdam, ciutat que la Stella recorda del passat. Tots dos són al mateix punt vital però no hi arriben de la mateixa manera. La Stella d’aquest viatge n’espera una cambra pròpia, espiritual, però pròpia, en Gerry diversió, visitar la ciutat, els museus i sopar en un bon restaurant i continuar bevent d’amagat i autoenganyant-se.

Tota una vida en comú, nascuts a Irlanda del nord i residents a Escòcia, un fill que viu al Canadà, tot de coses per fer i celebrar a la jubilació menys les ganes de compartir-ho.  El cap de setmana llarg a Amsterdam no fa res més que evidenciar la distància entre un matrimoni que porta tota la vida junts però que conviu com dos estranys. Intimitat i distància, fe i racionalitat binomis que MacLaverty descriu de manera precisa, magistral, mentre alterna els punts de vista i et permet ser en Gerry i la Stella alhora. MacLaverty és capaç de fer-te veure la llum d’hivern d’Amsterdam, els capvespres rogencs sobre els canals, percebre’n el fred i copsar el buit existencial que sent la Stella mentre cerca refugi espiritual.

No és un llibre per als amants de la literatura trepidant, però sí per aquells que gaudim de l’escriptura, dels pensaments íntims i dels que ens estremim davant de descripcions sublims de la quotidianitat. MacLaverty ens regala una prosa senzilla i delicada per parlar-nos d’amor, política, fe, dels orígens, del país que t’ha vist néixer i que no reconeixes, del país que t’acull, del conflicte a l’Ulster. En Gerry aspira a passar els dies esforçant-se per amagar la seva addicció i sense ser conscient com aquesta l’ha distanciat de la Stella que a la maduresa només vol reparar les ferides d’un accident llunyà fruit del conflicte polític, però ell no ho percep, no ho veu ni ho comprèn. La distància entre dues persones que dormen a la mateixa cambra però que tangencialment es troben a les antípodes.

“La majoria de persones trencaven una relació de parella perquè havien conegut algú altre, però aquest no era el cas. Resultava més senzill ara que els pares dels dos eren morts. El seu fill Michael era l’única persona a qui se li hauria d’explicar i era al Canadà, fent la seva pròpia vida amb la seva família. En el tema de beure, els gens que havia heretat eren els de la Stella no els d’ell. Si en Gerry pensava continuar vivint amb el mateix estil embriagós que ara, ella preferia ser a un altre lloc. Una cambra pròpia.”

Cal tenir un domini de l’escriptura per no caure en la llàgrima fàcil ni en la cursileria per escriure novel·les sobre l’amor amb el pas del temps. Si us agrada William Trevor, Colm Tóibín o Wallace Stegner, aquest llibre és per vosaltres, una prosa d’un home que es capaç de mirar el món en femení. Quan a l'Eduard Márquez li agrada un llibre, a mi també!

Compra'm

Traducció d’Anna Llisterri i Álvaro Marcos

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Dissabte, 26 d'octubre de 2019

No havia sentit mai a parlar de l’autor Theodor Kallifatides fins que companys llibreters van començar a recomanar aquest llibre de manera entusiasta, ambientat a Suècia i ple de records de Gotland i de passeigs per Estocolm l’havia de llegir. És potser un dels llibres més bonics i deliciosos que he llegit aquest any, una novel·la que en realitat és una autobiografia literària sobre la creació, el desarrelament i la pertinença.

El protagonista que és el mateix Theodor pateix una crisi creativa, ja no té res més a dir, no pot escriure i l’acompanyem en el tancament del que ha estat el seu estudi, el seu refugi creatiu a la ciutat d’Estocolm, caminem al seu costat i ens acomiadem de tots i cadascun dels seus rituals pel barri que l’ha vist escriure i crear. Theodor decideix fer un viatge a la seva Grècia natal en una mena d’homenatge al país que el va veure néixer però d’on va haver d’exiliar-se. Ha viscut la seva vida a Suècia, país on ha fet arrels, ha tingut fills i d’on n’ha adoptat la llengua per escriure, viure i pensar. “La emigración es una especie de suicidio parcial. No mueres, pero muchas cosas mueren dentro de ti. Entre otras, tu lengua. Por eso me siento más orgulloso de no haber vivido cincuenta y cinco años en Suecia, que de haber aprendido el sueco tan bien como lo he aprendido. Lo segundo fue una necesidad, pero lo primero es un acto de amor. Una victoria contra el olvido y la indiferencia.”

El viatge a Grècia li serveix per retrobar-se amb el seu jo creatiu i en mica i en mica, sense ser-ne conscient brolla la novel·la que tenim a les mans, una cartografia de l’exili, el silenci i la creació. Theodor només podia escriure aquest llibre en grec per narrar-nos des de la humilitat, la sinceritat i amb gran talent, la perplexitat davant de l’Europa que va conèixer, els canvis que viu Suècia mentre observa en què s’ha convertit l’esplendorosa Grècia. Theodor reflexiona sobre la democràcia, els valors, pensa en la Suècia que es va aixecar contra la guerra del Vietnam i la Suècia que aixeca murs als refugiats.

“Día a día la sociedad cambiaba. Yo solía conversar con los jóvenes, muchachos y muchachas. La mayoría se exasperaba con el materialismo, la buena vida y el tedio de la sociedad. Estaban en busca de una ideología, de una salida, pero no la encontraban. La tradicional izquierda no les atraía. Los ecologistas no los habían desilusionado. La socialdemocracia era para la gente de edad mediana y los jubilados.”

Otra vida por vivir és un llibre magnífic, una carta d’amor a Suècia i una reconciliació amb el país d’origen, escrit des de la maduresa d’una vida viscuda i la tranquil·litat de saber que encara et queda una altra vida per viure essent d’aquí i d’allà però essent la persona que vols ser. Deixeu-vos agafar de la mà de Kallifatides per viatjar per la Grècia clàssica, per passejar per Estocolm i per viure la llum única de l’illa de Gotland.

Compra'm

Traduït per Selma Ancira

Edita Galaxia Gutenberg

Dissabte, 12 d'octubre de 2019

Ousman Umar diu: “Necessito explicar la meva història perquè no s’hagin d’explicar més històries com la meva”, però malauradament encara hem de llegir i sentir més històries com les de l’Ousman per prendre consciència de què s’amaga darrere el mot refugiat.

A viatge al país dels blancs Ousman Umar narra en primera persona el seu periple vital des que deixa el seu poble natal a Ghana essent un nen, com es desplaça pel país fins arribar a la capital on es convenç que el seu futur passa per arribar a Europa. A partir d’aquí, la vida d’un adolescent en mans de les màfies, l’abús, els mercats d’esclaus a Líbia, l’abandonament al desert, la travessa en una barcassa pel mar, el racisme més cru i l’arribada al que ell esperava que fos el paradís. La primera rebuda de mans de la Creu Roja, respirar alleujat de pensar que ha sobreviscut a l’horror i descobrir dies després què vol dir viure en un CIES, dormir al carrer i descobrir el metro i les escales mecàniques.

Llegir el llibre de l’Ousman és com un cop de puny a l’estómac, no perquè desconeguem la realitat que s’hi descriu, si no perquè t’interpel·la com a persona amb tots els privilegis. És també un missatge d’esperança en l’espècie humana, la família que va decidir donar-li la mà i acompanyar-lo pensant que si mai els seus fills es trobessin en aquella situació, voldrien que algú fes el mateix. Perquè és evident que si arribes com ell i tantes altres persones és difícil de sortir-se’n.

“Vaig descobrir que si arribes a Europa en les condicions en què jo hi havia arribat és fàcil entrar en un cercle de pobresa i d’indigència del que és molt difícil sortir. És complicat començar una vida des de zero si ets un immigrant africà, sense amics, sense estudis, sense diners, sense conèixer bé l’idioma. No tens res.”

I aquest paràgraf m’ha fet pensar molt en en Richard, el protagonista de Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck, que un dia al bell mig de Berlin, descobreix un grup de subsaharians en vaga de fam, primer els veu com un grup, però en mica en mica s’hi acosta, hi parla i va veient que aquell tot és una pinya de persones amb nom i cognoms, d’edat desconeguda, però tots amb una història pròpia i intransferible. Referir-nos a ells amb un genèric és una forma de deshumanitzar-los i de no voler sentir ni veure què han viscut ni patit, perquè la veritat dol i fa mal. Sobretot perquè la societat actual encara no ha trobat la forma de canalitzar què en fa de la mala gestió de la política en tots els àmbits, també en l’internacional, en el d’explotació dels recursos dels països d’origen, de provocar fams, guerres i genocidis per obtenir-ne un rendiment econòmic. És per això que llegir la història de l’Ousman cou tant, perquè t’explica mirant-te els ulls tot el que ha patit i ha sobreviscut, la majoria no se’n surt, el desert i el mar s’estan convertint en cementiris de cossos que ens recorden que la vella Europa no existeix.

El dia 25 d’octubre tindrem l’Ousman presentant el llibre i explicant-nos com si algú et dona la mà i creu en tu és possible deixar de ser un noi analfabet, és possible de tenir el somni de voler ser químic, d’arribar a la universitat i d’haver creat una organització, NASCO, que alfabetitza i educa nois i noies en el país d’origen perquè puguin decidir el seu destí i perquè no hagin de patir el seu calvari.

“El desert està ple de cadàvers que esquitxen les dunes. A nosaltres, uns mafiosos ens havien abandonat a traïció enmig del no-res, sense cap explicació. Volíem arribar al Paradís, a la Terra Promesa. Érem quaranta-sis persones. Només en vam sobreviure sis.”

Compra'm

Edita Rosa del Vents

Dissabte 5 d’octubre de 2019

La cara més fosca del feixisme sempre fa néixer històries de resistència. La por, l’odi, l’absurditat són denominadors comuns d’aquells que només volen l’autoritat exercida des del poder, atemorint i anorreant qualsevol mostra de dissidència com pot ser una llengua.

Marco Balzano escriu la vida de la Trina, una mestra, que plora la desaparició d’una filla però que troba en la lluita pel territori i per la llengua una manera de sobreviure. La Trina escriu a la filla, amb l’esperança que un dia la llegirà, i li explica fil per randa les vivència d’una època convulsa, no és en va que Balzano triï una dona com a protagonista. Una dona de qui s’espera que no es mulli i segueixi el marit, en canvi Balzano veu en la Trina un símbol de resistència, és amb ella que descobrirem les històries menudes de dins de casa, dels estables, de les famílies i descobrirem una Trina que amb l’ajuda del mossèn del poble aposta per fer classes clandestines i es converteix en una defensora del territori.

La novel·la es divideix en tres parts que són tres actes de resistència en si mateixos. Situada al nord d’Itàlia, a Curon, una població a prop de la frontera amb Suïssa i Àustria, de parla alemanya, que veu trencada la seva pau per les tropes de Mussolini que arriben a la zona amb la intenció de construir una presa que ha de fer desaparèixer el poble sota les aigües. Ningú vol creure’s que l’embassament serà una realitat, però en mica en mica els tics feixistes van mostrant-se impecablement, primer amb la prohibició de la llengua després fent fora els veïns per construir l’embassament.

És a la segona part que arriben les tropes de Hitler que converteixen el Tirol del Sud en part del Tercer Reich, la Trina i el seu marit fugen a les muntanyes, s’amaguen, passen fred, misèria i gana i la Trina fa del silenci el seu mètode de resistir. És a la tercera part, de tornada al poble que ni reconeixen, que la Trina ensenya al seu marit a parlar italià, li dona les eines perquè pugui defensar el territori amb aquells que volen negar el poble i deixar-hi només un campanar.

La Trina resisteix fins al final com ho fa el campanar, la Trina com a metàfora de les lluites petites per sobreviure al feixisme, al nazisme i a l’especulació. Una novel·la sobre un lloc idíl·lic de prats verds però que amaga històries molt dolorosos que haurien de ser un símbol de resistència i de record per totes aquelles persones que van lluitar per una identitat, la seva i la del territori. Una novel·la que és un cant a reivindicar la memòria col·lectiva i la força de la paraula.

Compra'm

Traduïda per Montse Triviño

Edita Duomo

Dissabte, 28 de setembre de 2019

Sorj Chalandon ha dedicat la vida al periodisme, ha estat corresponsal a l’Ulster, d’on neix Retorn a Killybegs, al Líban d’on surt La quarta paret i va tenir la seva primera feina al diari Libération quan a França es va produir l’accident miner de Liévin-Lens. D’aquesta feina de camp neixen les novel·les de Chalandon, sempre plenes de veritat, afilades i amb una voluntat de denúncia.

Em declaro incondicional de tot el que he llegit d’ell, Professió del pare em va fer estremir fins al límit, però em va confirmar una vegada més que en l’educació i en la literatura hi ha el futur,  a Chalandon el van salvar de l’infern de viure amb el seu pare.

Anys després d’aquell incident miner, Chalandon el recupera, l’analitza i denuncia la manca de seguretat i la impunitat amb què es va tancar. Dona veu a en Michel, un home que volia ser miner com el seu germà gran, en Jojo, però en Jojo va morir arran de l’explosió al pou de la mina de Saint-Amé.

“Durant tota la nostra infantesa, el pare ens havia repetit que el carbó s’havia acabat, que els pous havien passat a la història. Que els tancarien, l’un rere l’altre. El meu germà li responia que també la terra s’havia mort. Les ciutats l’encerclaven, l’engolien, els homes hi plantaven totxos. No hi hauria pagesos, mai més. Ell, en Jean Flavent, la seva sona, els oncles i els cosins, treballadors de la terra argilosa, estaven condemnats a desaparèixer l’un rere l’altre. Les remolatxes vindrien d’un altre lloc, els enciams, les patates. Ni les seves vaques ni les seves gallines alimentarien les seves famílies.”

La novel·la se situa en l’actualitat, en Michel és camioner, és un bon treballador i està feliçment casat, però la seva dona està molt malalta, en Michel l’acompanya fins al final. Està trist i abatut i s’agafa uns dies per recompondre’s, tothom entén que ho faci. El que ningú sap és que en Michel estigui decidit a venjar la mort del seu germà. Ha perdut la parella que és l’única persona que l’ha estimat i respectat, ara ja no té res a perdre i per això s’instal·la a la població que el va veure néixer a prop de la mina per buscar el culpable de l’accident. Tancat en una casa, com si d’un pis franc es tractés, espiat per la veïna que li lloga la casa, en Michel traça la seva venjança i comença a recordar el dia de l’accident i els fets posteriors. Chalandon fa brollar tot el que sap com a periodista i narra com els quaranta-dos miners van estar tancats tres dies dins el pou, on van morir asfixiats i esclafats, sense mesures de seguretat i com a les famílies se’ls va descomptar els tres dies de sou, l’uniforme i els estris de feina que van quedar soterrats amb ells.

Chalandon sempre va més enllà de les ferides físiques per endinsar-se en les ferides psicològiques que una explosió, un accident o una mentida poden provocar-nos i és en aquest punt on la seva prosa brilla i talla com un ganivet ben afilat. Llegiu Chalandon, feu-vos el favor!

Compra'm

Traduïda al català per Josep Alemany i al castellà per Palmira Feixas

Edita Edicions de 1984 en català i Reservoir Books en castellà

Dissabte, 21 de setembre de 2019

Ja fa un temps el 30 minuts va emetre un reportatge sobre les àvies que havien decidit quedar-se a viure a Txernòbil, què hi tenien a perdre? Què havien de fer tancades en un pis tenint aquell hort, les seves amistats i casa seva allà? De la magnitud d'aquell desastre nuclear no en sabíem pràcticament res, aquí algunes famílies acollien infants ucraïnesos a l’estiu perquè poguessin recuperar-se una mica, però sabíem ben poca cosa de la vida allà.

Alina Bronsky, autora nascuda a Rússia, però que viu a Alemanya ja fa molts anys, va decidir fer un homenatge a aquestes dones resistents en forma de novel·la. Un llibre que et roba el cor des que el comences fins que l’acabes, la Baba Dúnia és d’aquells personatges que no oblides fàcilment perquè la Baba Dúnia, a la vellesa, troba el seu paradís particular.

“Txernobo no és gran, però tenim cementiri propi, perquè els de Malishi ja no accepten els nostres cadàvers. Actualment es discuteix a l’Ajuntament si s’ha d’exigir un taüt de plom per enterrar gent de Txernobo, perquè la matèria radioactiva continua sent-ho quan ja no té vida. Mentrestant tenim un cementiri provisional allà on fa cent cinquanta anys hi havia una església i fins fa trenta anys una escola.”

La novel·la passa en un poblet a prop de Txernòbil, a la zona d’exclusió i on la radiació fa tremolar tots els mesuradors, però allà la Baba Dúnia hi és feliç. En un entorn hostil, gens idíl·lic fruites i verdures creixen amb alegria radioactiva, l’hivern és dur i difícil de passar, però la comunitat ha establert unes normes per viure-hi amb harmonia. No han de patir per res perquè allà no els ve a veure ningú, cal caminar un bon tros per agafar un bus que els porta a ciutat i per les cames de la Baba Dúnia això és cada vegada més difícil. La Baba Dúnia sempre hi ha viscut amb el marit, ja mort i amb qui parla de tant en tant, i els seus dos fills que viuen a l’estranger, d’ell pràcticament no en sap res des que va marxar als Estats Units. La filla li retreu que volgués tornar al poble després de l’evacuació.

La Baba Dúnia escriu cartes a la filla, metge, que viu a Alemanya, sap que ha tingut una neta però és conscient que no li duran mai, la radiació espanta tothom, i ella en una ciutat no s’hi veu. La satisfà imaginar-se la vida feliç de la filla, tot i que intueix que alguna cosa no rutlla del tot bé, la felicitat no depèn de les coses materials sinó de les més essencials i ella d’això en sap molt.

Un bon dia al poble arriben unes desconeguts, un pare i una filla, la tranquil·litat dels veïns es veu pertorbada i el destí de Baba Dúnia també.

“Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L’herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d’un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. No perquè vulgui arribar als cent anys, sinó perquè és un sacrilegi rebutjar els regals de la natura. Els ocells piularan a les pomeres florides.”

Aquesta breu novel·la d’Alina Bronsky és tan bonica i poètica que voldria que tothom la llegís. Bronsky dona vida a dones grans, els dona veu i pensament, en mostra les arestes i això fa que siguin uns personatges gens perfectes però tan humans que voldries seure a la cuina vora l’estufa, amb un gotet de vodka mentre fan conserves. Tenir clar on pertanys, d’on vols ser i quin preu has de pagar és una de les lliçons de la Baba Dúnia.

“Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d’abans ni per deixar-hi les teranyines.”

Compra'm

Traducció de Ramon Farrés

Edita Les hores

Dissabte, 14 de setembre de 2019

Un cor massa gran és el títol del primer relat que també dona nom a l’antologia que ens regala Eider Rodriguez, premiada pels llibreters de Guipúscoa i premi Euskadi de Literatura 2018. El llibre original en basc està compost pels sis primers relats d’aquesta antologia, els editors d’aquí han decidit aprofitar el talent narratiu d’Eider Rodriguez i afegir-hi relats anteriors de l’escriptora nascuda a Errenteria i que viu des de fa uns anys a Hendaia.

Un cor massa gran és un títol ambivalent perquè juga amb la generositat que s’hi sobreentén i alhora amb la cardiopatia que pateix el protagonista del primer relat, una malaltia que de sobte desperta sentiments diversos a la seva filla i l’exparella de qui es va divorciar ja fa molts anys. Aquest cor massa gran alberga i mostra aquells racons de l’ànima que difícilment volem ensenyar i aquest és un fil invisible latent a tots els relats.

Uns contes plens de detalls, de vida, de quotidianitat, narrats des de la cuina de casa, l’habitació o la cambra de bany, escenaris on passen les contradiccions més grans de les relacions familiars i de parella. Eider Rodriguez és virtuosa narrant, controla el tempo i de sobte, quan ja ets dins de cada història, un petit detall, una carícia o una mirada t’avisen que alguna cosa està a punt de passar.

“Durant la sobretaula, l’espai que separa el terra del sostre s’eixampla. És, sens dubte, la pitjor hora del dia, l’hora en què el terra s’allunya més del sostre, la sobretaula.”

El menjar, els gats, els gossos, les plantes i els arbres, tot allò que ens dota de vida, serveixen per donar oxigen als protagonistes que viuen situacions pertorbadores i plenes de violència. La violència no només física sinó la que també s’exerceix des del poder, la psicològica, la que impregna la nostra roba, el que mengem... i tanmateix, hi ha lloc pel sentit de l’humor i s’agraeix molt!

L’espai on se situen la majoria de relats és una comunitat cultural i lingüística disgregada per unes fronteres polítiques, aquest anar i venir és molt present en els relats i alhora dota l’autora d’una distància necessària per escriure i parlar de determinats temes de la societat basca, del futur dels joves, de les dones, mares, filles, àvies, de la maternitat, dels fills no nascuts. En alguns contes el cos també serveix de dic de contenció, en especial el de les dones que retenen, fan, es comporten i amaguen tal com s'espera d'elles, malgrat la tristesa, el cansament, la ràbia i el desig. 

Eider Rodriguez ha escrit uns relats que incomoden perquè fan de mirall amb aquell jo que no volem ni conèixer, no en sortireu indemnes però com a lectors n'haureu gaudit molt.

Zorionak Eider! “Caminar con el corazón y amar con los pies” com em deies a la dedicatòria del llibre.  

Llegiu-la i gaudiu-la!

Compra'm 

Traducció al català de Pau Joan Hernàndez (fantàstica)

Traducció al castellà d’Eider Rodriguez

Edita Edicions del Periscopi/Literatura Random 

Dissabte, 7 de setembre de 2019

L'editorial Viena és sinònim de bon gust literari, a les col·leccions El jardí secret i al Cercle de Viena ara s'hi afegeix Petits plaers, novel·les breus de grans autors de la literatura universal. Llibres de format petit i de contingut excel·lent. Entre els primers títols, tenim la sort que hagin volgut recuperar El ball de la Irène Némirovsky.

Breu però intensa. No sobra ni falta cap punt ni coma. Les paraules exactes, precises i punyents. Aquesta és la plaent sensació que et deixa la lectura d'El Ball de Némirovsky.

La família Kampf veu com per un cop de sort els seus ingressos augmenten de la nit al dia. Passen de viure de manera senzilla a la perillositat de l'opulència sobtada, tan pròpia dels nou-rics. El senyor i la senyora Kampf volen presentar-se en societat i decideixen organitzar un ball a casa seva. Antoinette, la filla de 14 anys, somia a ser-ne la protagonista. Un somni que ben aviat es veurà esquinçat, la mare ni s'ha plantejat cedir el protagonisme a la filla.

"Sàpigues, filla meva, que jo ara tot just començo a viure, jo, ¿sents? i no tinc la intenció de complicar-me tan aviat la vida amb una filla casadora... No sé què em reté d'estovar-te per fer-te canviar d'opinió -va continuar, en el mateix to, i va fer acció d'acostar-se a l'Antoinette."

Antoinette no prepara la venjança intencionadament però li arriba una oportunitat que no desaprofita i l'executa de la manera que fa més mal. Com un ganivet ben afilat. Impecable.

Némirovsky projecta en El ball l'absurd i el ridícul dels humans. La rivalitat extrema entre una mare que ara comença a lluir i un filla en plena adolescència. Em pregunto si posar el cognom Kampf a la família amaga un doble sentit... Tenint en compte que Némirovsky va ser deportada en un camp de concentració...
Em sap molt greu no haver vist l'adaptació de l'obra i la interpretació de la Sol Picó i l'Anna Lizaran (potser algú de vosaltres ens en pot dir alguna cosa).

Colpidora!

Si voleu comprar el llibre, ho podeu fer aquí, us el portarem a casa o bé el podeu passar a recollir a la llibreria.

Compra'm

Traduïda per Xavier Pàmies

Edita Viena edicions

Dijous, 1 d'agost de 2019

Marxem de vacances sabent que el dia 4 de setembre torna a les llibreries aquest llibre en una edició impecable.

Dissabte, 20 de juliol de 2019

Libelista ha iniciat una campanya tan bonica com necessària de la qual ens volem fer ressò. Posa en alça el valor no només comercial de les llibreries independents així com la implicació que tenen com agents culturals en el territori. La campanya consisteix en escriure'ns una carta. Us hi animeu?

Des de Libelista hem iniciat una campanya de reconeixement i promoció de les llibreries independents del país. Volem que tot@s vosaltres rebeu el mèrit que mereixeu i que les lectores i lectors manifestin obertament el seu amor per la vostra feina.

Per això, demanem a tots els usuaris i usuàries de llibreries que escriguin una carta destinada a la seva llibreria preferida en la qual ens expliquin com aquesta ha intervingut a les seves vides. Hi ha qui ens parla d'aquella recomanació que els vau fer i que els va permetre descobrir el seu nou autor preferit, o d'aquell llibre que vàreu localitzar quan tothom el donava per perdut. En definitiva, es tracta de cartes d'amor dirigides a vosaltres!

Es pot presentar qui vulgui, entre el 15 de juliol i el 30 de setembre, i només haurà d'emplenar un formulari que trobarà a la nostra web i adjuntar la seva carta. Atorgarem un llibre relacionat amb el món de les llibreries a les 30 autores i autors de les cartes que més ens hagin cridat l'atenció, i anirem compartint els fragments més originals a les xarxes.

Us animem a fer-ne difusió!
Carta a la meva llibreria (https://www.libelista.com/ca/carta-a-la-meva-llibreria-independent)