Lectures

Lectures de l'Espolsada: Elisa Kiseljak

Lectures de l'Espolsada: Elisa Kiseljak

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Elisa Kiseljak


Un llibre petit que tenia a la pila dels pendents, l'he fet passar al capdavant perquè el volia llegir abans de veure l'adaptació que s'ha fet al cinema. La història, al principi, és narrada com si fos un conte per a nens, la història de l'Elisa Kiseljak, una nena amb vestit blanc i llaços de color blau. Un estil innocent que canvia bruscament una tarda de diumenge i que pren tota la seva força anys després quan l'Elisa recorda què li va passar.
Obsessionada per la memòria perduda durant aquests anys, Elisa Kiseljak se sent morta.

"Ella es posa bé els llaços de l'espatlla dreta mentre escolta el pare, que parla amb l'amic d'alguna cosa que l'Elisa Kiseljak no recordarà mai. D'aquí a uns minuts serà violada, perdrà la memòria i la conversa entre l'amic i el pare deixarà de tenir importància."

"I vaig beure un glop de cafè i un ocellot espantós em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor i em vaig donar mil i un cops de cap contra la paret per obrir-me el crani i buidar-lo de mentides i vaig cridar fins que no vaig reconèixer els sons i em vaig bressolar abraçant-me els genolls i vaig provar de calmar-me i finalment vaig morir uns minuts per caure rendida sobre el meu propi cos, perquè ho vaig recordar i sense escollir-ho vaig escollir morir durant la resta de la meva vida..."

Frases llargues, sense puntuació per trasmetre'ns l'angoixa de l'Elisa, Lolita Bosch fa un exercici d'escriptura, de repeticions, anades i vingudes que intenten fer sortir de dins el dolor que sent l'Elisa quan recorda que una tarda de diumenge va ser violada per un amic del seu pare que li va prometre un braçalet de plata. Això és literatura.

Publicada per La Campana
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Lolita Bosch

8 comentaris:

estretdebering ha dit...

Bon apunt, jo estava esperant la pel·lícula però sembla que aquí a València ningú té intenció d'estrenar-la. Sempre em quedarà el llibre. Gràcies per la recomanació!

9 d’octubre de 2010, 10:23 elisa-kiseljak
marta (volar de nit) ha dit...

Brutal.

9 d’octubre de 2010, 12:11 elisa-kiseljak
Mireia ha dit...

tinc ganes de lectures més amables... pe`ro sembla que t'ha encantat. la tindré en compte per un latre moment

9 d’octubre de 2010, 19:09 elisa-kiseljak
Estonetes ha dit...

Bont post, interessant recomanació.

9 d’octubre de 2010, 21:27 elisa-kiseljak
Rosa ha dit...

De moment no em veig amb cor de llegir-lo, potser quan estigui una mica més animada.

10 d’octubre de 2010, 9:35 elisa-kiseljak
L'Espolsada llibres ha dit...

Precisament la història és brutal però no entra en detalls escabrosos, és la força de la narrativa que et porta a entendre com es pot sentir algú que recorda després de tants anys.

10 d’octubre de 2010, 12:09 elisa-kiseljak
viu i llegeix ha dit...

fa temps que tinc ganes de llegir Lolita Bosch. Em fascinava la seva força recomamant llibres la temporada que va passar per l'hora del lector.
Gràcies per le recomanació

10 d’octubre de 2010, 19:24 elisa-kiseljak
Màgia ha dit...

Jo també el tinc pendent abans de veure la pel·lícula, fa temps que vull descobrir l'obra de Lolita Bosch i crec que ara és una bona ocasió. Apuntat queda!

12 d’octubre de 2010, 12:23 elisa-kiseljak

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: El infierno de los jemeres rojos

Lectures de l'Espolsada: El infierno de los jemeres rojos

dissabte, 20 de novembre de 2010

El infierno de los jemeres rojos

"La sorpresa no va ser sobreviure, sinó comprovar que gaire bé ningú no volia sentir-ho"


Un altre cas d'escriptura com a teràpia, com a exemple d'allò que no podem oblidar perquè no es torni a repetir, i sobretot, com a altaveu per dignificar les víctimes.
Denis Affonço, dona, cambodjana d'origen francovietnamita. Treballadora de l'ambaixada francesa a Cambodja. Casada amb un comunista d'idees, però de gustos burgesos, veu com de la nit al dia la seva vida es transforma en un infern. Té l'oportunitat de fugir, però per por de no poder aguantar la responsabilitat de deixar la família a Cambodja es queda.
Denis Affonço explica el seu infern particular i el de la seva família de manera concisa, clara, escruixidora, emotiva, però gens escabrosa. Els khmers rojos van escampar el terror, van establir la tortura psicològica i física entre la població que no "entrava" en els paràmetres establerts per Angkar. A mesura que t'endinses en la lectura del llibre no deixes de sorprendre't de l'horror que l'home és capaç de sembrar només pel control del poder. Impactant l'extermini d'aquest poble mentre la comunitat internacional no sé què feia. Affonço va perdre el marit, una filla per inanició, la cunyada, dos nebots i ella va continuar lluitant pel fill que encara li quedava.

"A los treinta y un años, me había convertido de la noche a la mañana en una anciana, completamente reseca."

"Y supe que no le quedaba mucho tiempo, porque dicen que el ser humano cambia antes de morir: se vuelve amable y pide perdón a los que le rodean o se muestra malvado para que no lo añoren. Al borde de la desesperación, no sabía qué hacer para complacer su deseo. En ese preciso instante, no había necesidad de médico ni de medicamentos, tan sólo un tazón de arroz para una niña de nueve años que se moría de inanición, nada más que un tazón de arroz. Presenciar, sin poder hacer nada, cómo un hijo se muere de hambre lentamente es una tortura intolerable."

Com diu Lolita Bosch: "Ésta podría ser una historia dramática e ilegible. Y a pesar de todo es una historia tierna y mesurada."

"La desaparición de Ha me afectó sobremanera, pero no podía expresar nada. Sólo lamentaba que no me hubiera escuchado. Ya no tenía ningún poder sobre él, porque desde hacía tres años nuestros niños ya no eran nuestros niños. Los jemeres rojos habían hecho de ellos robots que sólo eran capaces de cantar el himno nacional, de halagar y obedecer a Angkar. Les habían metido en la cabeza, que nosotros, sus padres, éramos unos corruptos, podridos e irrecuperables... Pobres pequeños, ésa era su falta. El hambre los había empujado al suicidio."
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Denise Affonço

2 comentaris:

Estonetes ha dit...

La llegiré, és increïble com la gent intenta sobreviure i fer vida normal en situacions tan extremes de patiment.

21 de novembre de 2010, 11:30 el-infierno-de-los-jemeres-rojos
Luis Solano ha dit...

Me alegra que lo hayas leído y que te haya gustado. Encima no sabes lo maravillosa persona que es Denise, la tuvimos tres días por aquí y fue una delicia acompañarla esos días. Ya te contaré más cuando nos veamos. Un abrazo. Luis

24 de novembre de 2010, 18:18 el-infierno-de-los-jemeres-rojos

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: El cielo se cae

Lectures de l'Espolsada: El cielo se cae

dissabte, 6 de novembre de 2010

El cielo se cae


Algú va parlar del valor terapèutic de l'escriptura i Lorenza Mazzetti ho segueix al peu de la lletra. Mazzetti ens regala un relat autobiogràfic, escrit per alliberar-se de la càrrega i del sentiment de culpa d'haver sobreviscut a la massacre que va patir la seva família només per "ser d'una altra raça" i tenir un cognom italià. No van tenir la mateixa sort els seus tiets de cognom Einstein i jueus.

En plena segona guerra mundial, les germanes òrfenes Penny i Baby són acollides en una vil·la italiana pels seus tiets i cosines. Penny, la jove narradora, és la veu que Lorenza posa a la seva infància. Malgrat haver perdut els pares, la Penny i la Baby són nenes alegres que les porten a l'escola en cotxe i les recullen. No obstant, són nenes obertes que es relacionen amb els fills del servei i dels camperols. L'entorn natural de la vil·la els permet descobrir la vida cada dia, experimentar, créixer i córrer a l'aire lliure.

"Cuando Annie no quiere jugar, Baby y yo, como somos dos, hacemos de Don Quijote y Sancho Panza. El juego consiste en ir contra los molinos de viento sobre nuestros corceles. Yo delante y Baby detrás. Me pongo en la cabeza un plato para que haga de yelmo y cabalgamos sobre nuestro perro san bernardo Alí, con una escoba en la mano. Fue el tío quien nos regaló Don Quijote, por Navidad.

En canvi, l'escola les adoctrina en la disciplina del feixisme i la religió més atemoridora, tot és pecat, l'infern les vigila i cal anar en compte. La Penny que sent una fascinació especial pel seu oncle viu plena de preocupacions. Ell és jueu no practicant i no creu ni en la verge ni en Jesús. Les nenes s'autoimposen càstigs i patiments per alliberar-lo de les flames de l'infern.

"El lapicerito rechinaba sobre el cuaderno a rayas. Tema: "Amamos a Mussolini como a nuestro padre." Desarrollo: "Yo amo a Benito Mussolini más que a mi padre, porque mi padre no está. Yo ahora vivo con el tío, por eso amo a Mussolini igual que al tío."

Sembla que l'horror que viu la resta d'Europa no ha d'arribar mai a la vil·la, però els oficials alemanys s'hi instal·len un bon dia, es van apoderant de totes les coses materials que poden, però també de l'alegria de viure. La Penny i la Baby són testimonis de l'assassinat dels membres de la família i resten astorades de saber que s'han salvat per tenir un cognom italià. Un llibre entendridor, senzill i magnífic amb veu de nena, clarivident, innocent i creïble.

Publicat per Periférica

Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Lorenza Mazzetti

6 comentaris:

estretdebering ha dit...

Això té molt bona pinta!
Em recorda una novel·la que he llegit aquest any, també italiana, el protagonista també és un nen amb una visió màgica del món que l'envolta (pràcticament com a mètode de supervivència). Es diu Kriptonita en el bolso, d'Ivan Crotoneo.

6 de novembre de 2010, 11:21 el-cielo-se-cae
Núria Martí Constans ha dit...

M'agrada que l'escriptura sigui terapèurica i el tema d'aquest llibre m'atrau molt i molt. me l'apunto. Ara llegeixo l'Antologia poètica de Maria Castanyer (alguns poemes m'han impressionat) i tinc a la taula del despatx Criatures extraordinàries (m'agraden tots els de Tracy Chévalier) i la reedició de l'Elogi de la passió pura de Serrano. El següent, aquest.

7 de novembre de 2010, 16:45 el-cielo-se-cae
kweilan ha dit...

Me l'apunto, Fe...per quan acabi els que tinc pendents.

7 de novembre de 2010, 19:04 el-cielo-se-cae
Rosa ha dit...

El llibre té molt bona pinta, me’l apunto. He acabat Mans de fang de la Francesca Alient on les protagonistes també són dues nenes duran la postguerra espanyola, una meravella

8 de novembre de 2010, 9:57 el-cielo-se-cae
Tonina ha dit...

Aquest me l'apunto. De fet, he acabat de llegir una altre de Nemirovsky, El Ball, demà sortirà una petita ressenya al blog.
Gràcies.

9 de novembre de 2010, 21:41 el-cielo-se-cae
viu i llegeix ha dit...

uau, posa els pels de punta, però m'agafen ganes de llegir-lo

9 de novembre de 2010, 22:37 el-cielo-se-cae

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Llegeixes o què?!: Dolorosa bellesa

Llegeixes o què?!: Dolorosa bellesa

dijous, 25 de març de 2010

Dolorosa bellesa

Ahir vaig acabar de llegir L’illa de Giani Stuparich. La lectura d’aquesta narració breu (89 pàgines) m’ha proporcionat un munt de plaers (els que em sembla que ha de donar-nos una bona obra literària). Els enumero i miro d’il·lustrar-los.

1. Aprendre paraules noves:
Ja ho he dit en alguna altra ocasió (em sembla): sóc noia de ciutat i el meu llenguatge, per desgràcia, és molt reduït o, si ho preferiu, mooooolt “urbanita”. És per això que saber el significat de “llinya” (Cordill d’una canya de pescar, en l’extrem inferior del qual va subjecte l’ham), m’ha donat una veritable alegria.

2. Anotar frases que m’han semblat extraordinàries:
“El sol (...) havia deixat al cel una llum pàl·lida, d’una melangia sense consol.” (p. 63)
“...a l’atmosfera hi havia quedat un estupor cansat.” (p. 63)
“...l’illa estava abandonada enmig d’una immensitat infranquejable.” (p. 72)
“Quan el fill es va sentir la veu, va tenir la impressió d’haver arrencat de cop el finíssim vel de sentiments que fins aleshores l’havia embolcallat.” (p. 93)

3. Subratllar fragments per llegir i rellegir, i rellegir, i rellegir (selecció):
“El pare somreia afablement i responia amb gràcia. Era el vent de la vellesa que el que l’havia dut a port; havia vingut amb les llinyes noves per instal·lar-se amb les cames pengim-penjam a la riba i oblidar el món...”. (p. 37)
“Quan va arribar a l’altre costat de l’istme, el va envestir de cop la força d’aquell vent lliure, que no s’hauria imaginat que fos tan fort. De seguida li va arribar a la boca i a tota la pell la flaire humida de la sal. Va deixar córrer la mirada per la infinita extensió agitada de crestes escumoses. El va envoltar el tumult sonor de les ones que trencaven als esculls. Va fer uns quants passos i n’hi van arribar els esquitxos.” (p. 53)
“El pare no responia, no es rebel·lava. Una tristor impassible se li havia posat a la cara. El fill va notar com un buit entre ell i el seu pare, un principi d’enemistat. La incomoditat que sentia va créixer fins a esdevenir un inquiet desig de fuga. Però de cop es va acostar al llit i s’hi va asseure.” (p. 96)

4. Reflexionar:
A L’illa llegim una bella història sobre la incomunicació davant del dolor, sobre la por enfront del deteriorament d’un ésser admirable que està malalt, sobre la dificultat d’afrontar la pèrdua d’una persona propera i estimada. Malauradament, una situació que no és gens extraordinària... O potser sí, perquè no sempre la relació entre pares i fills és tan ideal com la que Giani Stuparich descriu a L’illa.

5. Escriure:
En definitiva, la lectura de L’illa de Giani Stuparich m’ha fet viure moments de dolorosa bellesa (apreciació subjectiva total!).

Llegeixes o què?!, un blog per on passar, llegir, comentar i escriure.

Il·lustra l'apunt d'avui, que vull dedicar al meu amic Francesc X.R., 
un detall d'una fotografia de Tomás Trénor
Publicat per SU
Etiquetes: En parlem perquè tenim boca, pura literatura

20 comentaris:

  1. dolorosa-bellesa

    Caram! vénen ganes de demanar-lo ara mateix! :)

    ResponElimina
  2. dolorosa-bellesa

    El vaig tenir a les mans divendres, però el vaig deixar. Avui vaig a buscar-lo! :P

    ResponElimina
  3. dolorosa-bellesa

    Noies,

    És material sensible... Heu d'estar preparades...

    Un petonàs!

    Us llegeixo sempre...

    SU

    ResponElimina
  4. dolorosa-bellesa

    La tinc a la tauleta preparada. Magnífic apunt!

    ResponElimina
  5. dolorosa-bellesa

    ... L'illa aconsegueix emocionar de tal manera que després de temps de llegir-la encara es pot sentir la lleu vibració dels sentiments desvetllats per la seva lectura. Una petita gran obra...

    ResponElimina
  6. dolorosa-bellesa

    Amb aquestes ressenyes tant interessants ja tic ganes de llegir-lo. Me'l apunto a la llista.
    Fins aviat

    ResponElimina
  7. dolorosa-bellesa

    kweilan,
    Ja friso per llegir el teu apunt sobre “L’illa”!

    digue’m ariadna,
    No puc estar més d’acord amb tu!

    Rosa,
    Aquesta llista teva creix i creix... imparable!

    Noies, gràcies per ser-hi!

    SU

    ResponElimina
  8. dolorosa-bellesa

    Cada vegada que vaig a la llibreria de capçalera i el veig, que dubto si comprar-lo o no... Ara ja m'he decidit a fer-ho ;-)

    ResponElimina
  9. dolorosa-bellesa

    demà el comentem al club de lectura. Jo ja he preparat la sessió però m'ha agradat veure que coincidim en la visió general del llibre :)

    Tinc ganes de sentir el que diran les meves senyores del club (i els tres senyors :), ja que aquesta és la quarta temporada i la veritat és que han agafat un nivell ... impressionant!

    abraçada!

    Núria

    ResponElimina
  10. dolorosa-bellesa

    El/la llibreter/a de capçalera t'ho agrairà, Ferran!

    I tu tindràs una petita joia per llegir...

    Un petonet,

    SU

    ResponElimina
  11. dolorosa-bellesa

    Núria,

    Quatre anys amb les lectores i lectors del Club? Quina il·lusió! Felicitats! Segur que serà molt interessant tot el que en diguin... "Pagaria" per ser-hi!

    Ens llegim...

    SU

    ResponElimina
  12. dolorosa-bellesa

    Fantàstics els fragments Su. No t'ho creuràs, però també en tinc de preparats per quan comenti el llibre que estic llegint ara. Alguna cosa vaig aprendre de tu oi? Gràcies

    ResponElimina
  13. dolorosa-bellesa

    I tant que m'ho crec, Marta!

    Celebro que t'hagi agradat la meva selecció de fragments. Gràcies a tu!

    Ens llegim!

    SU

    ResponElimina
  14. dolorosa-bellesa

    "L'illa" és una meravella de llibre. Sobre el dolor de perdre un pare, una altra obra extraordinària és "Patrimony" de Philip Roth, que crec que no està traduït al català, però sí al castellà.

    ResponElimina
  15. dolorosa-bellesa

    si és material sensible, no hi ha dubte que va al sac...

    gràcies

    ResponElimina
  16. dolorosa-bellesa

    Ha estat una de les millors lectures dels darrers temps. La vam treballar al club de lectura i ens va emocionar com pocs llibres.

    ResponElimina
  17. dolorosa-bellesa

    Llegint aquests fragments m'han vingut moltes ganes de llegir-lo, realment hi ha frases precioses. Me l'apunto!

    ResponElimina
  18. dolorosa-bellesa

    David, moltes gràcies per la recomanació. Hi donarem una ullada...

    viu i llegeix, sincerament, et remou per dins...

    Fe, m’hauré d’apuntar al teu club perquè feu una feina fantàstica!

    Màgia, m’encantarà molt llegir què t’ha semblat “L’illa”, i me n’alegro que t’hagi agradat la meva selecció de fragments...

    Gràcies, com sempre, per passar per aquí (casa vostra) i deixar un comentari!

    Us llegeixo i us segueixo...

    SU

    ResponElimina
  19. dolorosa-bellesa

    Un dolça dolor m'embolcalla en llegir el post. L'haurem de patir.

    ResponElimina
  20. dolorosa-bellesa

    Veí, no voldria pas fer-vos patir...

    SU

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Diario de un ama de casa desquiciada

Lectures de l'Espolsada: Diario de un ama de casa desquiciada

dissabte, 19 de juny de 2010

Diario de un ama de casa desquiciada


"En esos dibujos animados sádicos que las niñas miran en la televisión, com Bugs Bunny o Tom y Jerry o Mickey Mouse, hay siempre una escena desenfrenada de persecución-y-trifulca; durante ese enloquecido embrollo, uno de los participantes, el perseguidor o el perseguido, es aplastado indefectiblemente por algún objeto contundente -una aspiradora, una caja fuerte, un camión Mac, un piano- que lo deja aplastado, convertido en una versión unidimensional de él mismo; entonces vuelve a levantarse, se sacude el polvo y, sin sentir ningún dolor, sigue adelante. Bueno. Ésa soy yo. Aplastada. Una versión unidimensional de mí misma. Pero, sorprendentemente, no siento dolor y sigo adelante."


Res fa pensar que sota l'aparença ensucrada del títol i del color de la portada, s'hi amagui un dietari brillant, àcid, divertit, pertorbador i angoixant d'una mestressa de casa que de fora interpreta a la perfecció el rol femení de l'època, però que per dins bull, es rebel·la...

La Tina Balser és una mestressa de casa a qui aparentment totes li ponen. Casada amb un advocat i inversor de borsa, amant de l'art, amb dues filles que van a una escola privada, sempre vestida, sempre apunt, de festa en festa. Tina Balser a la seva època universitària volia ser pintora, però s'ha convertit en una veïna de Manhattan amb minyona, amb una vida plàcida... No obstant, la Tina té angoixa, pateix tota mena de fòbies i en comptes de psicoanalitzar-se ens obsequia amb un dietari brillant que posa de manifest la solitud d'aquesta dona que s'automedica i beu compulsivament. Amb un estil directe i un to que no decau, Kaufman marca un punt d'inflexió en la literatura nordamericana dels 60-70 que comença a qüestionar el paper atorgat durant molt de temps a la dona dins el matrimoni, en família...

"Estoy segura de que le encantará conocerte por fin, el marido modelo de la psicoanalizada curada. Y cuando hayas acabado de contarle todo lo mío, empieza con lo tuyo. Estoy segura de que se quedará fascinado. Y agradecido. Quiero decir que, después de pasarse el día escuchando a pobres inútiles, será un gran alivio para él escuchar a un hombre realmente competente. ¡Cuántas veces en su vida habrá tenido la oportunidad de conocer a un abogado, productor, mago del mercado de valores y mecenas todo en uno, a un hombre del Renacimiento? A un hombre totalmente masculino que tiene clarísimo cuál es el papel de la mujer en el matrimonio. Sobre todo no te olvides de eso. Dale tu punto de vista sobre cuál debe ser el reparto de las tareas para que un matrimonio funcione. Le encantará la brillante sencillez de todo el concepto. Ya sabes, ¿no?, lo del macho dominante y enérgico y la mujer sumisa. El cabeza de familia que tiene derecho a esperar que su obediente esposa siga todas sus órdenes... Le encantará."

Us trobareu llegint el dietari de la Tina, i us sentireu a vosaltres mateixos parlant-li, aplaudint-la, animant-la, felicitant-la, en definitiva sereu part de la seva vida i voldríeu que Kaufman us deixés espai per escriure-hi la vostra pàgina. Si us agrada Yates i Mitford, no us ho penseu dues vegades.

Us deixo amb un vídeo de l'editor de Libros del Asteroide, Luis Solano, en què explica els motius que van dur-lo a editar el llibre.



Publicat per Libros del Asteroide
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Sue Kaufman

7 comentaris:

viu i llegeix ha dit...

un altre asteroide que fa dies que em crida l'atenció.

el post que en fas, com sempre, activa la lecturina

19 de juny de 2010, 18:47 diario-de-un-ama-de-casa-desquiciada
kweilan ha dit...

Me l'he comprat aquesta tarda. Ara que veig la teua recomanació, encara tinc més ganes de llegir-lo.

19 de juny de 2010, 23:36 diario-de-un-ama-de-casa-desquiciada
Jordi Nopca ha dit...

Vaig llegir el llibre fa ben bé dos anys –el text original: per tant, no puc dir res de la traducció–. Mentre el llegia em va semblar força divertit, però sempre que hi torno a pensar el record és més aviat agredolç (i amb un punt d'angoixa). Em passa just al revés que amb 'Jernigan', de David Gates: em costava llegir-lo de tan temible que se'm feia; ara, quan hi penso, em ve al cap l'acidesa sarcàstica i decadent del protagonista.

En tot cas, són dos llibres molt recomanables!

Jordi

21 de juny de 2010, 16:44 diario-de-un-ama-de-casa-desquiciada
L'Espolsada llibres ha dit...

Jordi, per a mi la traducció és molt bona, transmet el ritme i el to de la novel·la.
Jernigan la tinc a la pila de pendents... un de tants!
Viu i llegeix i Kweilan ja la comentarem qua l'hàgiu llegida... intueixo que us agradarà.

22 de juny de 2010, 10:48 diario-de-un-ama-de-casa-desquiciada
bajoqueta ha dit...

M'encanten els llibres d'esta editorial. I este me l'apunto, em crida l'atenció :)

23 de juny de 2010, 10:11 diario-de-un-ama-de-casa-desquiciada
Gemma ha dit...

Coincideixo!

És un llibre molt bo. Malgrat que criticaria el color rosa que predomina a la portada.

De fet, forma part del conjunt d'obres que tant encertadament ha editat Asteroide

25 de juny de 2010, 21:22 diario-de-un-ama-de-casa-desquiciada
vidapervida ha dit...

Acabe de conéixer el vostre blog, i m'he retrobat amb una vella amiga,com va Bajoqueta?
M'agrada la vostra proposta, s enllace des del meu blog.

25 de juny de 2010, 23:50 diario-de-un-ama-de-casa-desquiciada

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: D'aniversari amb Males companyies

Lectures de l'Espolsada: D'aniversari amb Males companyies

dissabte, 27 de febrer de 2010

D'aniversari amb Males companyies



Males companyies d'en Marc Cerdó és el títol que hem triat per celebrar el 3r aniversari de la llibreria. Una novel·la que ens ha fet passar una bona estona de llegir (no som els únics) amb un protagonista, en Joan, que és un caragirat, malparit però que no saps perquè l'acabes estimant.

Males companyies és una novel·la ben reeixida i que et retroba amb la riquesa del català. Una història en què el protagonista fuig de la Mallorca natal per provar de ser un altre. Enrere deixa un passat, una terra i una família.

"Sense rumiar-ho ni un instant més, vaig fer el bolic i me'n vaig anar de casa per provar de ser un altre. Estrenar la màquina d'afaitar i fugir de l'illa com un esperitat va ser tot u. El cap em bullia de projectes inexplorats."



Tanmateix males companyies no són les que vam tenir ahir a la llibreria que es va omplir per celebrar 3 anys de vida deixant-nos seduir per l'Anna i en Marc, i per la literatura! Una gran companyia i moltes sorpreses són les que vam tenir ahir, la gent del club de lectura, lectors i lectores de l'Espolsada i gent vinguda d'aquí, d'allà, enllà i més enllà.

Gràcies i que les Males companyies us acompanyin!

Publicada -com no podia ser d'altra manera- pel Club editor.
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:02
Etiquetes de comentaris: Aniversari, Anna Martínez, Marc Cerdó

15 comentaris:

Rosa ha dit...

Moltes felicitat pels 3 anys de L'Espolsada. També per fer-nos gaudir d'un vespre entranyable amb la presentació de "Males companyies". Espero gaudir del llibre igual que la vetllada d'ahir.
FELICITATS!!!

27 de febrer de 2010, 12:13 daniversari-amb-males-companyies
Mireia ha dit...

A "els enllà" també ens va fer gràcia venir a veure't. Moltes Felicitas pels tres anys .Per cert, acabo d'acabar el 84, Charing Cross Road. Miraré de fer-ne la ressenya avui mateix

27 de febrer de 2010, 13:53 daniversari-amb-males-companyies
Màgia ha dit...

Felicitats per l'aniversari!

M'apunto el llibre, la història promet.

27 de febrer de 2010, 15:32 daniversari-amb-males-companyies
kweilan ha dit...

Moltíssimes felicitats!!!

27 de febrer de 2010, 21:04 daniversari-amb-males-companyies
viu i llegeix ha dit...

felicitats per l'aniversari i per l'exit de la vetllada

27 de febrer de 2010, 21:53 daniversari-amb-males-companyies
el comptable ha dit...

Un gran llibre i una lectura obligada (una obra que apassiona!).

Un gran protagonista i un gran autor (dues grans persones!)

Un gran aniversari. Per molts anys!

28 de febrer de 2010, 20:59 daniversari-amb-males-companyies
el llibreter ha dit...

Enhorabona! Sembla ser que estic condemnat a llegir aquest llibre...

Salutacions cordials.

1 de març de 2010, 8:53 daniversari-amb-males-companyies
berta bocado ha dit...

MOLTES FELICITATS PER AQUESTS TRES ANYS DE FEINA I IL·LUSIÓ...
QUE EN CELEBREU MOLTS MÉS !!!
FINS AVIAT...

ESTIC INTENTANT FER UN ARBRE DE LES HISTÒRIES... si me'n surto ja t'ho faré saber...

1 de març de 2010, 12:56 daniversari-amb-males-companyies
L'Espolsada llibres ha dit...

Gràcies a tothom!
Llibreter, tant de bo totes les condemnes fossin com aquestes.
Berta a veure aquest arbre...

2 de març de 2010, 10:24 daniversari-amb-males-companyies
SU ha dit...

Fe,

Venir a veure't sempre és una alegria immensa!

I visca la coca de xocolata!

Ens veurem abans, però ja friso per celebrar el proper aniversari!

Petons i que les bones lectures ens acompanyin...

SU

2 de març de 2010, 11:50 daniversari-amb-males-companyies
digue'm ariadna ha dit...

... Moltes felicitats... M'hauria agradat molt, però no vaig poder venir. Fins ben aviat...

2 de març de 2010, 14:00 daniversari-amb-males-companyies
Marta ha dit...

Feia dos dies que no llegia blogs. Encara que amb retard,desitjo que segueixis celebrant aniversaris, i ens vagis fent "cinc cèntims" de les lectures! Una abraçada

3 de març de 2010, 18:14 daniversari-amb-males-companyies
Mireia ha dit...

Moltes felcitats!
I esperem que el llibre digital NO us barri el pas i que continueu molts anys amb la tasca de posar-nos a l'abast la literatura.

4 de març de 2010, 10:39 daniversari-amb-males-companyies
bajoqueta ha dit...

Moltíssimes felicitats!

I molt d'èxit al Marc Cerdó amb el seu llibre. Jo aquesta setmana el busco.

10 de març de 2010, 8:39 daniversari-amb-males-companyies
Tonina ha dit...

Felicitats per aquest tercer aniversari, que en faceu molts més!
Ara estic amb Jaume Cabré, però aquest me l'apunto.
Gràcies i felicitaats!

10 de març de 2010, 14:26 daniversari-amb-males-companyies

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Contra el vent del nord

Lectures de l'Espolsada: Contra el vent del nord

dissabte, 12 de juny de 2010

Contra el vent del nord


Leo Like rep un correu electrònic per error i el respon. L'Emmi li agraeix que ho faci. Sense ser conscients del que vindrà comencen a intercanviar una sèrie de correus amb un humor intel·ligent, que et fa somriure i que t'atrapa. Comences a llegir i no el pots deixar i encara en vols més (La Campana quan acabes ja t'avisa que al novembre ve la segona part). Després de setmanes de correus amunt i avall, l'Emmi, casada i amb dos fills sobrevinguts, i en Like, que es recupera d'una relació trencada, estableixen una relació que va més enllà de les paraules i el teclat, no es veuen ni es toquen però se senten. Podran resistir tots aquests sentiments una trobada física? La màgia desapareixerà?



"Leo, posa't al meu lloc, sisplau. Fa molt temps, vull que ho sàpigues, que no havia tingut amb ningú una relació tan intensa. Jo sóc la primera d'estar admirada que es puguin expressar tants sentiments d'aquesta manera. En els missatges que t'escric em sento més autènticament jo que mai. En la "vida real", si te'n vols sortir en la cursa de fons, cal mantenir les pròpies emocions sota control constant: AQUÍ no em puc permetre passar-me! AIXÒ ho he d'acceptar! D'AIXÒ no n'he de fer res! Contínuament adaptes els sentiments al que tens al voltant, protegeixes els qui estimes, fas tots els papers de l'auca quotidiana, fas equilibris, sospeses i neutralitzes perquè tota l'estructura no perilli, perquè tu mateixa en formes part.
Amb tu, estimat Leo, goso mostrar-me espontània com sóc per dins. No penso dues vegades el que et puc exigir, simplement t'escric el que em surt. I em va tan bé!!! Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t'has tornat tan imprescindible: m'acceptes tal com sóc."

Un llibre fresc, àgil, ideal per llegir a l'estiu acompanyat d'un granissat de llimona o un gintònic. Us divertireu, passareu una bona estona i segurament riureu per sota el nas perquè en algun passatge o altre us hi sentireu identificats...

Publicat per La Campana/Alfaguara
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Daniel Glattauer

19 comentaris:

Cèlia ha dit...

Hola,

He vist el video i he llegit les teves paraules. De segur que el llegeixo. M'ha atrapat.

Cèlia

(És la meva primera ocasió)

12 de juny de 2010, 13:42 contra-el-vent-del-nord
viu i llegeix ha dit...

he llegit el primer capítol que van penjar al QL? i em va agradar , però la pregunta generalitzada al QL era " aguantarà el ritme tota la novel·la?" Pel que dius, sembla que si, doncs apa, a sac!

12 de juny de 2010, 20:08 contra-el-vent-del-nord
Aineta ha dit...

Això promet! I molt!

13 de juny de 2010, 11:53 contra-el-vent-del-nord
kweilan ha dit...

Me l'apunto!!!

13 de juny de 2010, 21:42 contra-el-vent-del-nord
Llibreria L'Illa ha dit...

Ep, que l'acabo de recomanar al meu bloc. No havia vist la teva recomanació. En adonar-me'n he posat un enllaç al teu post.

13 de juny de 2010, 21:54 contra-el-vent-del-nord
miu ha dit...

Amb aquesta recomanació, dubto que pugui aguantar fins a les vacances per llegir-lo.

Moltes felicitats pel blog!

14 de juny de 2010, 14:29 contra-el-vent-del-nord
bajoqueta ha dit...

Pinta bé, creus que m'agradarà? Però i si quan l'acabo tinc ganes de més i fins novembre no podré llegir la segona part? Tindré una altra crisi llavors! jajaja.

Gràcies, me l'apunto.

15 de juny de 2010, 12:53 contra-el-vent-del-nord
Alnus ha dit...

Acabo de llegir-me Contra el vent del nord, regal de ma filla de 9 anys.

Molt sensible i delicat però... vaja quina tensió sexual que gasten (malgasten) els protagonistes! Tanmateix és realment molt molt llegidor i divertit (un llibre adequat per a quan acabes de superar un traumatisme cranioencefàlic, com jo fa poc, buf...).

Pegues del llibre: en comptes de RE i FW posaria el nom de l'autor del missatge; perdria veracitat però guanyaria claretat la narració (clar que potser jo no ho veia entenedor a voltes pel motiu més amunt apuntat).

I el pitjor de tot és el "no" final que s'anuncia per al novembre... però si ja és prou rodó ara, el llibre! Ai les vendes que volen allargar-se...

En resum li poso un 7 sobre 10.

16 de juny de 2010, 21:23 contra-el-vent-del-nord
Màgia ha dit...

Jo també he llegit el primer capítol del QL? i estic esperant que m'arribi per correu el llibre per poder saber com acaba la història. Promet!

17 de juny de 2010, 18:13 contra-el-vent-del-nord
Anònim ha dit...

Ahir el vaig acabar , des que el vaig començar no podía deixar de llegir... m'ha trapat des d'el minut ú fins al final.... i al final una petita desil.lusió,.
Realment no tenía clar com m'hauría agradat que acabes, o mes ben dit com vull que s'acabi... desd'el meu fons racional que es quedi amb el seu marit, pero el racó romantic em clama que ho deixi tot i es deixi arreplegar en els braços d'en Leo........esperarem al novembre

16 d’agost de 2010, 9:55 contra-el-vent-del-nord
Thera ha dit...

L'acabo de llegir, de fet una tarda tranquila ha servit per endinsar-m'hi i enllestir-lo. Divertida i àgil.

22 de setembre de 2010, 22:29 contra-el-vent-del-nord
Anònim ha dit...

A mi m´ha agradat moltíssim. El vaig llegir aquest estiu estant a un càmping. Per mi narra la vida real com ella mateixa, on al cap d'un temps deixes d'enamorar-te del teu home, tot i que l'estimes igualment i no acabes de tenir forces, perquè estàs be, per trencar. La sortida és la de la protagonista, amb pors però amb una claretat en l'escriptura on la cara no es veu, on l'escriptura et fa lliure de tot allò que hi penses, on l'escriptura et fa de psicòleg. Sabeu si ja ha sortit la segona part? Sabeu si la primera s´ha publicat amb anglès? Si és auxí, sabeu si està amb anglès a la casa del llibre? Regalaria la novel.la a un molt amic meu anglès. Gràcies Emma

9 d’octubre de 2010, 23:32 contra-el-vent-del-nord
Anònim ha dit... Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari. 9 d’octubre de 2010, 23:32 contra-el-vent-del-nord
Anònim ha dit...

No sabia ni que existia aquest llibre. L'altre dia vaig anar a l'FNAC i passejant per allà vaig sentir com una noia el demanava a un dependent molt efusivament. Vaig apropar-me a la prestatgeria el vaig fullejar, i el vaig agafar, més que res perquè no en veia cap altre que em fes el pes. I renoi, el vaig començar a llegir a les 10 del vespre, i sense parar fins passada la mitjanit. Al·lucinant, magnífic, diferent, i sense un final "típc", molt i molt recomanable. Per quedar molt bé fent un regal (a qui agradi llegir, és cla....)

14 de novembre de 2010, 12:28 contra-el-vent-del-nord
Marta ha dit...

Totalment d'acord amb l'últim anònim, el vaig comprar al FNAC d'oïdes i me'l vaig llegir d'una sentada. Aguatna el ritme, diverteix i enamora. per mi, altament recomanable, de fet el recomano a tothom que puc. Un llibre diferent.

17 de novembre de 2010, 18:59 contra-el-vent-del-nord
Anònim ha dit...

no tardare en llegirlo..ara qe segurament menduc una decepcio. pot semblar impossible pero he viscut la mateixa historia, de fet, encara l'ha visc i tot i que en alguns moments es fa molt dur es taan bonic.
diria qe ell es el millor qe ma pasat mai i em decidit llegirlo junts. no es ficcio, es un llibre qe es pot fer realitat!

12 de gener de 2011, 0:17 contra-el-vent-del-nord
L'Espolsada llibres ha dit...

Carai! Ja ens explicaràs la teva experiència lectora davant una història que per molts és de ficció!

12 de gener de 2011, 9:42 contra-el-vent-del-nord
Anònim ha dit...

Jo també puc assegurar-vos que la història és real!!! També la he viscut (almenys la primera part!!) i la tensió sexual es brutal !!!, de fet el llibre me'l va recomanar ell.

4 de març de 2011, 9:44 contra-el-vent-del-nord
Vicky ha dit...

m'ha encantat el llibre, no he pogut de parar de llegir fins el final...igual el que segueix

18 d’abril de 2012, 17:33 contra-el-vent-del-nord

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Cada set onades

Lectures de l'Espolsada: Cada set onades

dissabte, 13 de novembre de 2010

Cada set onades


Estimats Emmi i Leo,

He de reconèixer que he tornat a caure a la temptació. Ha sigut començar el llibre i no poder parar. És curiós com per mitjà dels correus electrònics de dos desconeguts, heu aconseguit que formés part del vostre univers tan íntim. Mentre llegia el llibre m'han agafat moltes ganes de dir-vos coses, d'animar-vos i sobretot, de cridar-vos, voleu fer el favor de trobar-vos d'una vegada i no fer-me patir més?
Us felicito pel segon recull de correus, corríem el risc que el nivell i l'humor dels anteriors decaigués, però no amics, heu estat a l'alçada. Per qüestions òbvies no entrarem a parlar del contingut perquè no vull aixafar la guitarra a ningú.
Només em queda agrair-vos els bons moments que m'heu fet passar i sobretot la intel·ligència de saber parar a temps.
Amb un got de vi negre a la mà, us saluda la vostra lectora.

L'Espolsada

Publicat per La Campana/Alfagura
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Daniel Glattauer

8 comentaris:

Màgia ha dit...

Aquest és un dels llibres que més ànsia em provoca de llegir, en tinc unes ganes! El primer el vaig acabar en dues horetes, completament enganxada, i pel què dius sembla que aquest també atrapa. L'aniré a buscar el més aviat possible!

13 de novembre de 2010, 16:08 cada-set-onades
viu i llegeix ha dit...

els posarem a la carta dels reis, 1a i 2a part

14 de novembre de 2010, 13:28 cada-set-onades
kweilan ha dit...

Me l'apunto!!

15 de novembre de 2010, 20:45 cada-set-onades
Anònim ha dit...

Ja l'he llegit, i guanya molt més si has llegit la primera part.

Fabulós!!!!!

Cristina

16 de novembre de 2010, 10:07 cada-set-onades
Núria ha dit...

Aquest escriptor no escriu amb tinta, escriu amb cafeïna!!

23 de novembre de 2010, 13:38 cada-set-onades
deomises ha dit...

Fa un mes que he acabat el segon llibre d'en Glattauer, comptant els dies que sortís editat. Perquè havia devorat el primer en escasses estones de descans de la feina. I no decep!

Ara, l'he recomanat als pares (que són de poc llegir) per si s'hi enganxen de la mateixa forma. Mal fet, ho sé. Però no me n'he pogut estar, de fer la recomanació... paterna.


d.

22 de desembre de 2010, 2:23 cada-set-onades
La. ha dit...

Me l'he llegit avui del començament al final. :)

2 de gener de 2011, 20:46 cada-set-onades
Thera ha dit...

És la lectura que m'ha fet companyia aquests dies de Nadal. Com bé dius ha estat una temptació, vaig llegir-me el primer i ara em delia pel segon. Sap enganxar i entretenir al lector, gens avorrit, un remolí de sentiments. De lectura ràpida i fàcil. M'ha agradat.

5 de gener de 2011, 12:54 cada-set-onades

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Brooklyn

Lectures de l'Espolsada: Brooklyn

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Brooklyn


Colm Tóibín diu a l'entrevista que li va fer Ada Castells que: "Volia fer una novel·la pròxima a les intencions del gènere, és a dir, donar veu als que no en tenen. Les novel·les no parlen dels que són al centre de la foto, sinó dels que queden al marge. En pintura hi ha exemples memorables. Mira Veermer: pinta una dona llegint una carta en una finestra. M'interessa traslladar aquest esperit al paper."


Tóibín no només aconsegueix traslladar aquest esperit al paper sinó que ho fa amb nota.

Brooklyn és de les novel·les més dolces i més ben escrites que he llegit darrerament. És la història d'una vida, la de la jove Eilis Lacey, que abandona la seva Irlanda natal dalt d'un vaixell per aterrar al Brooklyn dels anys 50, treballar en uns grans magatzems venent mitges i, alhora, estudiar a la universitat. Tóibín dóna veu aquesta dona de manera brillant, sents com la protagonista et parla, xiuxiueja i la història et va atrapant pàgina rere pàgina. Els primers temps són durs per l'Eilis que viu en una casa d'hostes regentada per una dona estricta, s'enyora i el seu oci passa pels balls que organitza el local parroquial ple d'irlandesos que es retroben per beure cervesa i cantar. En un d'aquests balls coneix en Toni, un lampista d'origen italià amb qui se li obra una nova vida. Les cartes amb la seva germana Rose, la mare i els germans la vinculen a la seva terra, però a mesura que s'endinsa a Brooklyn l'Eillis es va transformant, deixa la seva innocència enrere, canvia la manera de vestir i no té prejudicis per despatxar mitges a les primeres dones negres que s'ho poden permetre. Tot sembla funcionar a la perfecció quan rep una notícia d'Irlanda que la fa tornar d'imprevist a casa. Només trepitjar Enniscorthy, i un cop superat el sotrac inicial, l'Eilis es deixa abraçar pel tarannà del seu poble que tant havia enyorat... De cop es veu obligada a prendre una decisió, segurament la més important de la seva vida. El destí juga amb la vida de l'Eilis com vol.
Un relat senzill no apte pels amants de les novel·les d'acció, però sí per aquells a qui ens agrada el privilegi que ens ofereix la literatura de viure i observar la vida d'altres i sentir-nos una mica més lliures després de tancar un llibre.

Publicat per Amsterdam/Lumen
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Colm Tóibín

5 comentaris:

estretdebering ha dit...

Vaig llegir aquest llibre en anglès abans de saber que es publicaria aquí. Em va semblar un llibre agradable però no em va quedar aquest entusiasme que tenen la majoria de lectors de la novel·la de Toibin.
Ell, d'altra banda, em sembla un personatge entranyable. Em va encantar l'entrevista de l'hora del lector, la senzillesa amb la que parla de l'ofici d'escriure.

30 d’octubre de 2010, 12:18 brooklyn
viu i llegeix ha dit...

om ja va sent habitual, m'has fet pujar la lecturina

31 d’octubre de 2010, 18:12 brooklyn
L'Espolsada llibres ha dit...

Ja veus que jo sí que formo part del grup de lectors entusiasmats... De fet amb Un llarg hivern ja em va encantar...
L'entrevista va ser molt bona...
Ai Núria un més a la pila.

1 de novembre de 2010, 18:19 brooklyn
Mireia ha dit...

He vist l'entrevista per internet que li van fer a L'HORA DEL LECTOR i he decidit que el compraré

7 de novembre de 2010, 18:58 brooklyn
kweilan ha dit...

Serà el proper que llegiré. Bon apunt!

7 de novembre de 2010, 19:05 brooklyn

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Bones festes i bones lectures per al 2011

Lectures de l'Espolsada: Bones festes i bones lectures per al 2011

dissabte, 25 de desembre de 2010

Bones festes i bones lectures per al 2011

Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Apunts de llibreria

7 comentaris:

Mireia ha dit...

Bones festes Fe i bones lectures per tot l'any

25 de desembre de 2010, 11:15 bones-festes-i-bones-lectures-per-al
SU ha dit...

Bones festes i bon any!!!

SU

26 de desembre de 2010, 16:20 bones-festes-i-bones-lectures-per-al
digue'm ariadna ha dit...

... bones festes...

26 de desembre de 2010, 19:41 bones-festes-i-bones-lectures-per-al
Màgia ha dit...

Bones festes i feliç any nou! Ens llegim.

28 de desembre de 2010, 19:41 bones-festes-i-bones-lectures-per-al
Mireia ha dit...

Bon any 2011 i bones lectures per tothom!!

30 de desembre de 2010, 12:32 bones-festes-i-bones-lectures-per-al
ilustroskop ha dit...

Bona entrada d'any, Fe!
Una abraçada!
Agnès

30 de desembre de 2010, 19:55 bones-festes-i-bones-lectures-per-al
kweilan ha dit...

Feliç Any Nou i bones lectures!!!

31 de desembre de 2010, 12:12 bones-festes-i-bones-lectures-per-al

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Lectures de l'Espolsada: Arrels nòmades

Lectures de l'Espolsada: Arrels nòmades

dissabte, 18 de setembre de 2010

Arrels nòmades


"És sorprenent com les persones poden tenir l'absurda convicció que les seves creences són millors que les dels altres fins al punt de justificar-ne l'aniquilació. Com d'insignficant deu sentir-se qui percep una amenaça en les diferències o en la simple existència dels altres."

Pius Alibek, nascut a l'Iraq i llicenciat en filologia anglesa, arriba a Barcelona el 1981 per continuar els seus estudis. La guerra Iraq-Iran no cessa i decideix establir-se a la capital catalana on naixeran les seves filles. Alibek és iraquià, però pertanyent a la minoria assiriocaldea que com altres minories kurdes habita el nord del país. Alibek té com a llengua materna l'arameu, és educat en kurd i més tard format en àrab. Del català n'ha fet la seva llengua, fins al punt d'escriure-hi el primer llibre.

Arrels nòmades és una mena de testament vital que Alibek escriu per les seves filles perquè coneguin les arrels familiars i les ajudi a comprendre d'on venen i qui són. També és un testimoni de primera mà per conèixer l'Iraq abans de l'arribada de Saddam al poder, de la guerra amb Iran i sobretot abans de la invasió de l'Iraq per part de les tropes nordamericanes, que de sobte va omplir les nostres pantalles.

"A l'Iraq, com a la majoria de països àrabs, sempre hi ha hagut una mena de por de relacionar-se amb estrangers, sobretot occidentals. La proximitat d'un estranger produeix una sensació desconcertant. Una curiositat natural per conèixer i donar-se a conèixer reprimida per pors i desconfiances atàviques, que els governs moderns han continuat alimentant fins a convertir-les en un tumor maligne. Avui dia, l'estranger és un espia o un agent en potència i comunicar-s'hi et converteix en sospitós, traïdor a la pàtria o part d'un complot imperialista. El fenomen és frontalment oposat al caràcter hospitalari dels pobles de la regió i a la necessitat ancestral de mostrar aquesta hospitalitat."

"Era com si la societat desconfiés que els homes i les dones que la formaven poguessin mantenir relacions humanes sense desig sexual fora de l'entorn familiar. Com si no fossin persones, sinó mers gèneres. Teníem la ferma convicció que això canviaria aviat. Les iraquianes començaven a trencar les cadenes imposades per una mala interpretació de la fe sovint intencionada que suposadament dóna origen a les religions."

Amb un estil àgil, fresc, emotiu i crític descobrim un Iraq desconegut. Són memorables les escenes al seminari, l'excursió als aiguamolls i sobretot els anys de servei militar al mig del desert. Arrels nòmades és un pont que vol acostar dues cultures distants però alhora molt properes. L'acabareu amb un somriure als llavis.

Publicat per La Campana
Publicat per L'Espolsada llibres a 10:00
Etiquetes de comentaris: Pius Alibek

8 comentaris:

Rosa ha dit...

L'he llegit aquest estiu i m'ha agradat moltíssim, veus un Irak molt diferent del que coneixem actualment.
Fins aviat

18 de setembre de 2010, 12:46 arrels-nomades
Mireia ha dit...

L'entrevista que li van fer a l'hora del lector em va agradar força.
Si el trobo ressenyat aquí i a més a més a la Rosa li ha agradat... a la llista!!!

18 de setembre de 2010, 15:13 arrels-nomades
viu i llegeix ha dit...

l'he tingut a les mans aquest matí a la setmana del llibre en català, i he estat a un buf de comprar-lo. Vaig veure l'entrevista a l'hora del elctor i m'havia cridat molt l'atenció. Caurà tard o d'hoa

18 de setembre de 2010, 19:00 arrels-nomades
kweilan ha dit...

També me l'he mirat a la llibreria. Una recomanació que crec val la pena.

18 de setembre de 2010, 21:05 arrels-nomades
miu ha dit...

Jo també l'he llegit aquest estiu, i també em va agradar molt, així que el comences no le pots deixar!

20 de setembre de 2010, 12:28 arrels-nomades
Marta ha dit...

Avui me l'he comprat. Ja feia temps que en parlàvem. Per cert, dies enrera vaig coincidir amb l'autor que entrava a casa seva.És veí del barri de Gràcia. Una salutació Fe.

20 de setembre de 2010, 20:30 arrels-nomades
bajoqueta ha dit...

Molt interessant tot el que ens contes d'este llibre. Me'l llegiria ara mateix :)

Terra de llibres

23 de setembre de 2010, 10:11 arrels-nomades
L'Espolsada llibres ha dit...

Si us hi animeu, ja em direu què us ha semblat. És una lectura molt agradable i que no pots deixar.
Ara em falta acostar-me a Gràcia al restaurant...

24 de setembre de 2010, 18:13 arrels-nomades

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Subcategories

2023

2024