Dissabte, 21 de juliol de 2018

Hi ha molts tipus de silenci, aquell lleuger que t'acull i t'hi sents tranquil o aquell altre espès, gruixut que el podries tallar amb un ganivet. Els silencis en la literatura són tan o més importants que allò que es diu però no tothom té la capacitat de narrar-los. Fleur Jaeggy, sí i de quina manera. Jaeggy opta pel silenci gruixut, aquell que amaga secrets familiars, veritats a mitges que si esclaten provoquen un terrabastall emocional difícil de sobreposar-s'hi.

La nostra protagonista és una jove adolescent de 15 anys que s'embarca al Proleterka amb el seu pare, Johannes, en un creuer que els portarà fins a Grècia. Pare i filla no saben què dir-se, és el primer i últim viatge que faran junts abans de la mort de Johannes, sempre han viscut separats, són estranys un per l'altre l'únic fil que els uneix és una processó anual compartida amb la multitud. La protagonista aprendrà dalt del Proleterka coses del seu passat que li han estat ocultes mentre creixia amb familiars o internats, voldria estimar el pare però no en sap. Com es pot estimar algú que no coneixes? El trajecte li servirà per entrar al món dels adults, amb una sexualitat rabiüda i salvatge mira de salvar la incomunicació a la que s'ha vist abocada des de ben petita. En aquest relat només el pare, Johannes, i l'àvia, Orsola, tenen nom, la resta circula per la vida anònimament. A la mare s'hi refereix com la dona d'en Johannes donant entendre en quin ambient de fredor i vidre va créixer la protagonista de qui ni tan sols sabem el nom.

"Aconsegueixo desxifrar l'afecte quasi glacial que l'Orsola sentia per mi. No sé si jo li tenia afecte a ella. No hi ha dubte que és la relació més intensa que vaig tenir mai. Seia a la seva dreta a la taula del menjador amb frescos. Un finestral donava a la pèrgola de vinya verge. Davant seu, el retrat amb els fills. Amb qui seia a taula abans? Era una altra llacuna. Jo no tenia records de l'època anterior a aquella en què vaig aprendre a escriure. De vegades la vida d'una persona comença tard. Una vida absent, o una no-vida, pot durar molt de temps."

Hi ha tants temes vitals en aquest llibre de 80 pàgines que és una petita obra mestra, cal molt domini del llenguatge per fer que el silenci sigui el narrador omniscient que expliqui aquelles coses que potser a l'autora li fa massa mal explicar en paraules. Si per Matute la infantesa era la pàtria on tornar sempre per Jaeggy la infantesa és un lloc per oblidar. Les infanteses mal resoltes fan mal, els silencis t'acompanyen sempre com un fantasma.

"La dona d'en Johannes, la meva mare, tocava el piano. Quan em convidaven a casa seva, l'escoltava hores i hores. Potser per això m'atrau el so del piano. Com la desconeguda de la Tracht, si sento el so del piano, el segueixo. El so del piano representa tot el que no he tingut. La sentia tocar quan era molt petita, quan ella encara estava cansada amb en Johannes. Després d'aquell so es va acabar. Les habitacions callaven. Vaig odiar aquell silenci, sense saber-ho. El silenci rebut d'una home i d'una dona que es deixaven i van disposar de manera absoluta de la vida d'una filla. Encara avui, quan sento un piano, m'envaeix un sentiment salvatge, que no sé què és; la meva ment torna fins a una cosa bonica, llunyana, destruïda. Només perquè la dona d'en Johannes, la meva mare, em va enganyar. Tocant el piano, va fer malbé el meu sentiment per la música."

Celebrem que l'editorial Les hores ens regali la prosa de l'autora suïssa d'escriptura italiana, Fleur Jaeggy. No cal dir que la traducció d'Anna Casassas fa que el plaer de llegir-la sigui encara més gran.

Traduïda per Anna Casassas i Figueras

Edita Les hores

La podeu llegir en castellà a Tsuquets en traducció de M. Àngels Cabré