Dissabte, 16 de juny de 2018

Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l'heroïna d'aquest llibre tal com diu a la contracoberta, jo hi afegiria que també revesteix la lectora que s'hi endinsa i cau rendida a la prosa d'Eva Baltasar que debuta com a novel·lista en un món de glaç, hostil on mira de treure el cap mentre decideix si desperta de la letargia del fred o hi roman per sempre.

"Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l'única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai."

Fer una ressenya de Permagel és de les coses que em costaran més perquè s'hi amaga la vida d'una protagonista que pateix i voldria morir però que alhora és vital i sap gaudir dels plaers. Permagel és una novel·la molt poètica, no en va Baltasar ha publicat deu poemaris, plena de simbologia i en canvi, es llegeix d'una volada i sense respirar. Escrita des del jo femení, parla de manera desimbolta de la sexualitat femenina, la menstruació, del dolor i de l'amor com poques veus ho han fet fins ara.

Jackson Pollock, Number 34

Eva Baltasar descriu capítol rere capítol la vida, de com s'ha de viure o com pots sobreviure-la, tot és ple de mesures de seguretat per no fer-nos mal i sovint poc importa el dolor intern que ens pot dur a no voler existir com li passa a la protagonista i tanmateix, és el dolor físic la que la connecta a la terra amb aquella sensació de "vacuïtat i lleugeresa absolutes." La protagonista anònima té la sensació que no encaixa en aquest món, s'enamora fugisserament de dones per gaudir del sexe però defuig de la parella: "No hi ha res pitjor que sentir-te exclusivitat d'altri, haver d'escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d'altri, reduïda a peça de Lego." La protagonista es debat entre romandre sota aquesta capa de gel que l'aïlla del món o trencar-la i sortir a l'exterior, aquí sota Baltasar escriu aquesta mena de monòleg que planteja els dubtes més íntims que pocs gosen verbalitzar. Aquesta introspecció al permagel com a metàfora a endinsar-se a un mateix i qüestionar-s'ho tot i sempre amb l'art i la filosofia com a guia.

Un llibre que confronta el dolor amb el desig de viure, estimar com a motor de vida. Un univers femení on els homes són un record fantasma.

"Així que es va casar amb ell sense adonar-se que havia fet una cosa molt pitjor, allò tan literari de convertir la pròpia vida en una gran mentida."

Edita Club editor