Dissabte, 3 de març de 2018
Lucy és la història d'una adolescent afrocaribenya que deixa la seva illa natal per anar fer d'au-pair a Nova York amb una família benestant amb 4 filles. Fins aquí podria semblar una història normal i corrent, la diferència rau en la ploma de Jamaica Kincaid. Per entendre Lucy cal saber que Jamaica va néixer a Antigua, una petita illa del Carib que fou colònia anglesa, va ser educada en anglès i va ser enviada a Nova York a fer d'au-pair. Jamaica era una bona estudiant però mai va trobar el suport familiar que l'encoratgés a seguir a l'escola, tot i que la mare era una gran lectora i va ensenyar-li a llegir de ben petita, Jamaica esdevé una autodidacta literària. Quan la mare pareix el seu germà se sent desplaçada, ignorada i troba en la literatura el refugi per evadir-se d'un món que sent aliè. Ben aviat descobrirà que el món literari és dels blancs i això la condicionarà a no creure en el seu potencial com a escriptora. Quan arriba l'adolescència la reafirmació del caràcter es tradueix en una lluita titànica amb la mare, Jamaica marxa als Estats Units i allí persegueix el somni d'estudiar, ser i convertir-se en escriptora. Kincaid és escriptora i ensenya literatura a la universitat de Harvard.
És Lucy una novel·la autobiogràfica? Sí en bona part, però Lucy és una novel·la sobre la identitat, les relacions mare-filla, l'autoconfiança i l'acceptació amb la mirada d'aquesta adolescent que aterra en una casa de família perfecta, en aparença, i que mira de fer-se un lloc a la gran ciutat mentre intenta trobar el seu jo. Com molt bé escriu Jenn Díaz al pròleg, caldria teoritzar sobre les relacions tenses entre mare i filla, sobretot quan aquestes comencen a despuntar i s'allunyen de la figura de la mare i avancen. Potser gràcies a aquesta tensió i allunyament les dones com a col·lectiu anem avançant per retrobar-nos més endavant amb la figura de la mare, una mare que no va tenir ocasió d'imposar-se, ni d'estar cansada, ni de cridar ja en tinc prou.
A la Lucy li cal un any encara no per començar a trobar-se, posar distància amb la mare i la seva illa per veure que la nova realitat no és idíl·lica, el conflicte també existeix i més per una noia negra. Lucy trobarà en Mariah, la mare de la família, una persona que la cuida, l'empeny, l'estima i la deixa anar quan ho necessita. Lucy manté una lluita titànica amb el seu passat, la mare i l'educació conservadora i colonial que ha rebut. Un cop sola i lliure s'adona que no és feliç, la felicitat la troba en la fotografia, revelant i escrivint les pàgines en blanc un dietari: Lucy Josephine Potter.
La literatura de Kincaid no amaga el seu feminisme ni l'anticolonialisme que conviuen amb una prosa delicada i poètica, son molt bonics els paràgrafs de descoberta del nou lloc, la sensació de viure en un lloc on hi ha quatre estacions per exemple.
"M'estava mirant el carrer des d'una d'aquelles finestres de la sala d'estar. Era un dia fred d'octubre i el vent feia voleiar la brossa. Quan anava a l'escola, de petita, havia après que la Terra s'inclina allunyant-se del sol i això crea les diferents estacions; tot i que ho vaig aprendre molt aviat, em vaig adonar que la gent pròspera (i, evidentment, feliç) del món vivia a les parts de la Terra on l'any, els tres-cents seixanta-cinc dies que tenia, estava dividit en quatre estacions diferenciades. Jo havia nascut i m'havia criat en un lloc que no semblava que rebés cap mena d'influència de la inclinació de la Terra; allí només hi havia una estació: assolellada, assotada per la sequera. I quin efecte m'havia produït allò de créixer en un lloc així? No tenia un tarannà rialler i en el camp de la felicitat havia viscut una sequera considerable."
L'entrada al món dels adults és plena de contradiccions i dolor, Lucy així ho viu i ho escriu per a tots nosaltres. "Tant de bo pogués estimar tant algú que arribés a morir-ne."
Lucy és d'aquells llibres que regalaria a tothom.
Traduït per Carme Geronès
Pròleg de Jenn Díaz
Edita Les hores /Txalaparta en castellà