Dissabte, 2 de juliol 2016

"Em dic Lolita Bosch, escric, faig periodisme, investigació i activisme per la pau, m'agrada viure la vida com la visc, i sóc mare. Tinc 45 anys. Però mai, fins ara, no m'havia atrevit a dir públicament que dels 14 als 17 anys vaig ser víctima del bullying."

Contundent i sincera arranca Lolita Bosch el seu llibre, La ràbia, una lectura que hauria de ser compartida en veu alta a instituts, escoles, a casa, amb els amics. La ràbia és un llibre incòmode, que llegeixes amb el cor encongit i un nus a l'estómac perquè et fa estremir, sobretot quan saps que tot el que explica és tan verídic i alhora penses que molta gent deu estar passant per aquest calvari mentre tu escrius o llegeixes.

Bosch en un acte de coratge escriu un llibre testimoni sobre l'assetjament que va patir durant 3 anys en una escola per part de companys i professors davant el silenci i la mirada còmplices de la resta. La Lolita i la seva família marxen del poble on han viscut perquè als pares els surt una feina a ciutat, deixen enrere el lloc segur de la Lolita, una escola com cal amb un mestre que viu el seu ofici, a més ha tingut la sort d'entrar en un programa pilot d'ESO d'humanitats en una escola "de prestigi".  Amb la timidesa pròpia de l'edat i de qui arriba en un lloc nou, Bosch ben aviat descobreix que aquell institut no és la terra promesa ja que no pot comptar amb el suport dels adults, en un acte de responsabilitat, conscient de l'esforç econòmic que fan els pares, Lolita comença trencar-se per dins. Un quadern de color verd la salva de l'abisme, escriu, transcriu i expressa la ràbia: "La ràbia és una forma estranya d'esperança."

Aquesta novel·la autobiogràfica, guanyadora del premi Roc Boronat, és també un recull del malson que viuen molts nens, adolescents, cada dia i cada minut mentre la societat fa veure que això no passa o que només passa a determinada gent, però l'assetjament és una realitat que té l'origen en una societat competitiva i sistèmica, que no accepta ni tolera les diferències, on assetjadors i assetjats són víctimes d'una societat malalta. Hem d'alçar-nos i dir prou perquè cada dia un munt de joves, amb tota una vida per endavant, miren de posar-hi fi perquè no poden suportar el pes que duen al damunt i se'n senten culpables. 

El llibre també és un recull de diferents testimonis que pateixen bullying. Tots són esfereïdors, ella intenta de fer de mediadora perquè sap de què parla i per lluitar contra la impunitat. Hi ha un cas tan estúpidament real que fa plorar, durant dies persegueix una cap d'estudis d'una escola i aquesta quan descobreix que la Lolita és escriptora està encantada de la vida, però quan sap que la Lolita Bosch no vol anar a parlar dels seus llibres sinó que truca per explicar el que passa en el seu centre se la treuen de sobre de males maneres. 

Llibres com aquest són necessaris perquè com a societat necessitem que ens obrin els ulls constantment, perquè és una xacra de la que hauríem d'avergonyir-nos i perquè tenim molta feina a fer amb els assetjadors i les conductes de violència però encara en tenim més a reparar els assetjats a qui un fet com aquest els pot fer viure amb una por permanent si abans no han decidit renunciar a la vida. 

"- Vés-te'n. No tornis mai més.

Això em va dir un company de classe amb qui mai abans no havia parlat, l'últim dia que vaig trepitjar aquella escola a la qual mai he pogut tornar a acostar-me amb tranquil·litat. Un carrer pel qual ja no camino. Una plaça que no faig servir per a res. Encara que ho recordo amb tanta nitidesa, tanta precisió, que podria haver passat ahir mateix."

En aquest enllaç podeu veure i sentiu la Lolita Bosch parlant del llibre i del seu testimoni.

Publicat per Amsterdam Llibres