Dissabte, 11 de febrer de 2017

Hi ha autors que comparteixen un paisatge narratiu compost pel bosc, el fred, els udols, la pluja, la boira i la introspecció fruit del silenci. Escriptors capaços de fer una cosa excepcional per a mi com descriure'l amb tots els matisos, perquè el silenci no és mut. Hi ha una literatura geogràfica segons l'entorn on has viscut, nascut i crescut... fa un mesos em vaig retrobar amb Per Petterson, l'autor noruec de qui ja havia llegit Maleeixo el riu del temps (si no l'heu llegida no trigueu) i Cap a Sibèria, i a qui el Club editor ha publicat la seva primera novel·la, Sortir a robar cavalls. Des del Maleeixo han vingut una sèrie d'autors com Karl Ove Knausgård i Gerbrand Bakker que beuen d'aquesta tradició nòrdica del respecte i la vida en comunió amb la natura fins al punt que aquesta es converteix en una protagonista més de les obres, no com un mer testimoni sinó amb una presència vital. 

Escrita el 2003 i traduïda a molts idiomes, va arribar a casa nostra en castellà ja fa molts anys i ara el Club editor ens ha fet el regal d’incorporar-la al seu magnífic catàleg d'autor en català i amb una traducció excel·lent de Carolina Moreno. Trond T decideix abandonar la ciutat i establir-se en una cabana al mig del bosc amb la seva gossa per passar la seva vellesa. Una cabana de fusta en una natura salvatge i abrupta. 

"Ara visc aquí, en una caseta a la riba d'un llac a l'extrem oriental del país. Hi desemboca un riu, petit, amb poca aigua al pic de l'estiu, però a la primavera i a la tardor és cabalós, i fins i tot hi ha truites. Jo n'he pescat alguna. La desembocadura és a pocs centenars de metres d'aquí, la puc veure per la finestra de la cuina quan els bedolls han quedat nus. Com ara, al mes de novembre. A la vora del riu hi ha una cabana i, quan surto als graons de la porta de casa, arribo a veure si tenen el llum encès. Hi viu un home que crec que és més grans que jo."

I així subtilment, Petterson introdueix la figura del veí que de sobte desperta en ell tota una sèrie de records adormits d'un estiu en què el protagonista era un noiet de 15 anys que se’l va passar tallant troncs amb el pare i el germà mentre els feien baixar riu avall. Un estiu que va significar moltes descobertes i l'entrada a l'edat adulta per una pèrdua no compresa. La novel·la és un homenatge a tot de detalls viscuts en un paisatge que té memòria com diu en Jordi Puntí, té la memòria d'haver estat testimoni de la segona guerra mundial i de la resistència noruega a l'ocupació nazi gràcies a ramaders i grangers i als seus estables, però també conté la memòria de les relacions familiars i és que aquestes són una constant en l'obra de Petterson. 

"En el decurs d'un mes es van morir totes dues i després ja no m'ha interessat parlar amb gaire gent, la veritat. No sé de què podria parlar. És una de les raons per les quals ara visc aquí. Una altra de les raons és el bosc. Fa temps va ser part de la meva vida com res no ho ha estat mai més, i després en va desaparèixer durant anys i panys, i quan tot de cop el silenci es va imposar al meu voltant, vaig comprendre fins a quin punt el trobava a faltar. I ja no vaig pensar en res més, i posats a no morir-me de seguida, cap al bosc s'ha dit. Així ho vaig sentir, així de senzill. I així és encara."

Confesso que he trigat uns mesos a ressenyar-la perquè és d'aquells llibres que creix a mesura que passen els dies i encara sents la remor de l'escriptura, una obra poètica on res és evident però tot sura en l'ambient. Feu-vos el favor de seure, llegir-la i atureu el món. A més Petterson es declara admirador de la Rodoreda, què més podem demanar?

Traduïda el català per Carolina Moreno

Editada per Club editor/Ediciones B