Dissabte, 12 de juny de 2021

El dia 13 de juny la Montserrat Roig hauria fet 75 anys. La Roig, una veu lluminosa, clarivident i punyent que es va morir abans d’hora, una veu incòmoda durant molt anys pel govern conservador i que les esquerres tampoc han sabut fer-se seva. Una intel·lectual de cap a peus que m’acompanya des de ben joveneta. No sé fins a quin punt som conscients que som allò que hem llegit, vaig arribar a la Roig amb 14 anys. Una servidora es llegia tot el que li queia a les mans, anava amb els estalvis a la llibreria, triava i remenava i potser cansada de novel·les juvenils o atreta pel títol em vaig endur cap a casa El cant de la joventut. Un llibre de relats de la Roig que no vaig entendre, però que vaig llegir àvidament.

No va ser fins anys més tard que remenant els llibres que hi havia per casa, d’aquells que regalava la Caixa de Catalunya, vaig decidir posar-ne un a la maleta perquè m’acompanyés en una estada d’estiu que vaig fer la universitat de Ginebra, a les tardes a la vora del llac Léman vaig llegir L’agulla daurada, un llibre de viatges, un reportatge periodístic sobre el setge de Leningrad, un cant d’amor a una ciutat que li va robar el cor.

Vaig trigar uns quants anys més a tornar a la Roig, a l’institut no me n’havien parlat mai, i no era conscient de qui era aquesta donassa, però amb això de les autores sempre he fet cas al meu instint lector i no sé si atreta pel títol o per aquest olfacte el següent llibre de la Roig que em va acompanyar durant una convalescència va ser Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig sobre l’escriptura, la literatura i els llibres. D’aquí vaig anar a petar a El temps de les cireres, Ramona, adeu i L’hora violeta, una trilogia fonamental per la meva consciència feminista, llibres subratllats de dalt a baix, que parlen del cos, la sexualitat, del patriarcat i de les relacions, paràgrafs marcats i que amb els anys han pres sentit, com deia la Roig ser feminista és esgotador, tot el dia has de cridar. Si sabés que dècades més tard ser feminista segueix sent esgotador, que encara ens fan callar, encara hem d’alçar la veu o parlar molt ràpid per poder dir tot allò que volem. La Roig que obria finestres i balcons per fer parlar les dones que la història havia silenciat, la Roig a qui li dec tant.

La Roig d’entrevistes memorables, de preguntes adequades, de silencis, de saber escoltar les respostes, entrevistes llargues al circuit en català de la 2, la Roig de l’obra imponent d’Els catalans als camps nazis, una obra mestra testimonial i memorialista, sobre la condició humana, testimonis esfereïdors però mirats i descrits amb molta humanitat, precisament allò que els va ser robat per passar a ser un número. Un llibre cabdal, d’anys de feina, de buidatge, d’ofici i de mirada que té el handicap d’haver estat escrit en català i per una dona.

No se m’acut manera més bonica de celebrar-la que llegint-la i rellegint-la. Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la gravació del Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio dedicat a la Roig, una meravella de programa que no us podeu deixar perdre amb lectura dramatitzada de textos i un acompanyament musical. Mentre tothom parlava, prenia apunts en una de les llibretes que sempre duc al damunt, mentre escoltava la lectura en veu alta dels textos de la Roig pensava que no estaria massa contenta d’on som ni com hi som. Els seus textos són d’una vigència que fa mal, però encara n’hi ha unes quantes que estirem el seu fil lila per fer-nos sentir, per reivindicar-la i per cridar ben fort que ens volem vives.

“La llibertat de les dones no implica l’esclavitud dels homes, de la mateixa manera que els homes no poden somiar a ser lliures si segueixen oprimint les dones. Però el feminisme és també una nova concepció del món, vist a través del prisma de les dones.”

L'obra de Montserrat Roig està editada a Edicions 62 i Rosa dels Vents

Aquí teniu un llistat dels seus llibres

Dissabte, 5 de juny de 2021

Estem d’enhorabona, l’editorial Rata s’ha despertat de la letargia editora i ha tornat amb la Natàlia Cerezo i una petita novel·la I van passar tants anys que ens ha robat el cor, un llibre dedicat a la memòria de la seva àvia. L’àvia Carme que li havia explicat històries de ben menuda, narracions orals que li van despertar el cuc lector i d’escriptora. 

“Hi ha dies que passen amb la tranquil·litat d’un passeig a la riba del riu, són una remor de fons, dolça i igual, una existència reposada. I després hi ha dies que sembla que passi tot de cop, com quan hi ha tempesta i el riu no para de créixer fins que s’ho emporta tot.”

Cerezo retorna a l’àvia la passió pels llibres amb una novel·la protagonitzada per una dona, la Caterina, que podria ser l’àvia Carme i tot el seu univers. Una dona dels anys 50 que creix en una fondalada a prop de Gallifa, en una granja aïllada del món i que per anar l’escola li cal travessar tot el bosc. Un incendi desafortunat fa que la família s’hagi de traslladar a viure al poble i començar una vida entre telers, la vida de la fàbrica a prop del riu. La vida de tantes i tantes dones que tan bé descrivia la Gemma Ruiz a Argelagues. La Caterina és una apassionada del teatre, de les sortides per veure el mar, de gaudir de la vida petita, però ja se sap que en aquella època les dones servien per treballar, casar-se, tenir fills i complaure al marit. La Caterina i la Rita ni tan sols poden mantenir l’amistat de joventut perquè l’època i les circumstàncies les obliguen, però la Caterina es nega a deixar de fer el que més li agrada, llegir. Els primers llibres li arriben de la mà dels pastors que fan intercanvis quan surten amb els ramats, després els compra de segona mà i els amaga per casa perquè en Gustau no entén aquesta dèria de trobar la veritat entre pàgines de paper.

La Caterina, no sé si en homenatge a la Víctor Català, en tot cas en record de l’àvia Carme i tantes àvies que van haver de viure amb la renúncia constant, però que feien petits actes d’insubmissió domèstica amb la discreció com a bandera, és la protagonista d’aquesta novel·la escrita amb una gran sensibilitat i admiració. Cerezo escriu de manera preciosa i simbòlica, les llançadores, el foc, l’aigua, la natura tot té un sentit en aquesta novel·la, Cerezo és tímida en públic però escrivint es consolida com una veu important amb moltes coses a dir, volem saber més coses de les àvies, els gats i el seu univers particular.

“La pluja picava als vidres de la casa i jo estava cansada. Els llençols feien l’olor densa de la lavanda, em feia una bola mentre esperava que passés el temps i somiava que els dies també picaven contra la finestra, les hores relliscaven com gotes de pluja i deixaven un rastre gris al vidre.”

L’edició acurada amb paratextos que inclouen escrits i dibuixos de la Natàlia Cerezo petita, correccions i fragments és marca de la casa. Si no heu llegit el recull de contes de Natàlia Cerezo A les ciutats amagades, ja trigueu.

Edita :Rata_

Dissabte, 29 de maig de 2021

Fa molt de temps que una lectura no em commovia tant i em removia de dalt a baix, potser perquè és en aquell moment que política i ciutadania estan més lluny que mai; potser perquè política és tota i cadascuna de les accions que fem cada dia i potser perquè hem confós el terme política per privilegis, per alguns és evident. Les notícies són plenes de gent al carrer a diferents llocs del món que són silenciats a trets, bombardejats o torturats fins a l’extenuació. Llegir ficció ens ajuda a comprendre el món i si és literatura testimonial ens porta a entendre conflictes socials que ens queden lluny però que en definitiva pateixen el mateix mal, la podridura del sistema. Els privilegis per uns i les sobres pels altres.

Héctor Abad Faciolince va escriure El olvido que seremos com un homenatge al seu pare, el Dr. Abad Gómez, assassinat en ple carrer de Medellín per lluitar per una sanitat pública que aspirava a la potabilització de l’aigua, llet pasteuritzada i accés a l’educació per tots. Uns principis que haurien de regir el món però que encara ara són motiu de conflicte i de lluita pel poder, l’aigua, l’aliment i l’educació de qualitat per tothom. 

“A los más ricos les parecía que, con su manía de la igualdad y la conciencia social, estaba organizando a los pobres para que hicieran la revolución.”

El olvido que seremos és un vers de Borges que dona nom a una novel·la que precisament pretén mantenir viu la memòria d’un pare que duia aquest poema a la butxaca el dia que el van matar. Abad Faciolince escriu una carta d’agraïment, d’enyor amb una mica de recança de saber que el seu pare mai podrà llegir tot el que ha escrit. Héctor Abad Faciolince neix el 1958 a Medellín en el si d’una família de cinc germanes i ell com únic noi, rep una educació basada en l’estima, en les mostres d’afecte i l’alegria, una llar on es persegueix la felicitat en la infantesa com un dret inherent a l’edat, tot infant ha de ser educat per ser feliç perquè aquesta és la base d’una vida adulta sana. El seu pare el Dr. Abad Gómez que renuncia a tenir una consulta privada es guanya la vida fent de professor a la Universitat on agita les consciències dels estudiants i recorre tots els barris de la ciutat per detectar-ne les mancances. El sou d’un professor universitari, sovint desterrat a l’exili per defensar les seves idees, no arriba per mantenir una família acomodada que viu gràcies a la tenacitat d’una mare que es posa a treballar alhora que reivindica la independència econòmica femenina.

“En la casa vivían diez mujeres, un niño y un señor. Las mujeres eran Tatá, que había sido niñera de mi abuela, tenía casi cien años, y estaba medio sorda y medio ciega; dos muchachas del servicio -Emma y Teresa-; mis cinco hermanas -Maryluz, Clara, Eva, Marta, Sol-; mi mamá y una monja. El niño, yo, amaba el señor, su padre, sobre todas las cosas. Lo amaba más que a Dios. Un día tuve que escoger entre Dios y mi papá, y escogí a mi papá.”

Abad Faciolince fa un retrat de la Colòmbia més convulsa, on els privilegiats pagaven els paramilitars perquè esbandissin de la vida qualsevol opositor d’idees i qualsevol que reclamés una vida digna per a tothom. Aquest va ser el cas del pare de l’autor que va ser desplomat a trets quan es presentava com a candidat a l’Alcaldia de la ciutat després de ser acomiadat per carta de la Universitat a la que havia dedicat tots els seus esforços. Abad Faciolinice fa un exercici de memòria familiar, una literatura del jo que commou, que et sacseja i que et fa sortir al carrer per cridar ben fort que la podridura persisteix aquí, allà o més enllà, que els privilegis continuen sent pels mateixos i que l’educació i la cultura ens farà lliures del totalitarisme que governa el món, deu ser per això que la dissidència de les idees és perseguida.

Llegiu el llibre i si podeu aneu a veure la pel·lícula que Fernando Trueba ha dirigit, literatura i cinema, de mentre en veu baixa aneu cantant: goodbye Ruby Tuesday.

“No es la muerte la que se lleva a los que amamos. Al contrario, los guarda y los fija en su juventud adorable. No es la muerte la que disuelve el amor, es la vida la que disuelve el amor.”

Edita Alfaguara

Dissabte, 15 de maig de 2021

Llamadas de mamá és una breu novel·la, divertida, irònica i alhora punyent i commovedora. És un monòleg telefònic de la protagonista, una dona d’uns seixanta anys malalta, a la seva filla. No tenim mai la resposta de les trucades, només la sentim divagar, plorar, atacar i estimar com ho fan les mares. La novel·la transcriu aquelles trucades que totes hem rebut i que segurament totes farem, mal ens pesi.

Les trucades de la Charlène a la seva filla desprenen tendresa i mala llet a parts iguals. Carole Fives construeix la novel·la de manera subtil i intel·ligent, trucada rere trucada la personalitat de Charlène es va desplegant i prenem consciència de la soledat i incomprensió que sent. L’autora aconsegueix que t’enamoris de Charlène només començar i que de tant en tant et generi un rebuig immens per manipuladora i egoista. Les trucades serveixen per rondinar del fill i la jove, a qui mai truca, dels nets que fan soroll quan la van a veure i li roben el protagonisme. Llamadas de mamá evidencia que a mesura que ens fem grans tornem a la infantesa en molts sentits, com si tanquéssim un cicle, ens comportem i requerim de l’atenció que donem als infants, però el cos està envellit, atrofiat i malalt i ja no despertem la mateixa tendresa.

“Está claro que estoy sufriendo, pero a la vez tengo la impesión de estar viviendo la aventura de mi vida.”

Charlène fa trucades des de l’hospital on la tracten de càncer, truca des de l’hospital psiquiàtric on fa tractament per la bipolaritat, aprofita per fer pena, cridar l’atenció sense adornar-se que així l’allunya encara més dels fills, però la Charlène també ens regala moments hilarants gràcies a la seva amiga i als contactes que fa a les aplicacions on coneix tot de personatges que posen un toc d’humor necessari a la novel·la.

L’escriptora Eider Rodriguez ha fet el pròleg del llibre, magnífic, on reivindica el sentit de l’humor: “Resulta incomprensible que el humor en literatura esté tan denostado. La tristeza encoge el pecho y enfanga el alma; sin embargo, la risa, como el canto, ensancha y oxigena, verbos que deberían formar parte de lo literario: mover el aire y renovar nuestro decorado interior, desempolvar parcelas íntimas que ni siquiera reconocíamos como propias.”

I és amb aquest humor que Fives dota de vida a Charlène que ens permet llegir entre línies la societat que dibuixa, en aquest cas la francesa però extrapolable arreu, societats avançades que tenen un problema amb la gent gran i la soledat. Amb la Charlène identificareu trucades que tots hem rebut, l’arrufar el nas d’un altre cop la mare, què vol? Siguem conscients que el dia que ja no soni les trobarem a faltar. Fives reivindica les dones, les dones d’una generació silenciades en la literatura com en la vida real, dones educades per servir, complir i no protestar i que ara, quan ja han acomplert la seva missió escupen verí per telèfon perquè se senten estafades.

Traducció de Julia Osuna

Edita Sexto Piso

Dissabte, 8 de maig de 2021

Segons el DIEC, planimetria: f. [AQ] [LC] [GG] [AR] Part de la topografia que ensenya a representar en una superfície plana una porció de la superfície terrestre.

Concepte arquitectònic que l’autora aplica a la família i que en aquest cas serveix per definir la felicitat, projectar-la sobre un terreny dalt d’un turó, en una casa on l’herba creix lliurament i les gallines campen per tot arreu.

L’autora dona veu a una nena de sis anys que narra en primera persona la vida d’una família als anys setanta que s’estableix a Gènova després de viure en tres països i celebrar cada trasllat amb l’arribada d’un fill. Pare, mare, un filla i dos fills, tres gossos, moltes gallines i la Maria, una dona calabresa analfabeta que és el puntal de la cuina, la llar i dels fills.

Planimetria d’una família feliç és un retrat familiar construït des dels records d’infantesa, Lia Piano ens avisa només començar: “Amb l’estupor amb què es rep una criatura nova de trinca he vist com em naixia entre les mans una novel·la: les imatges són totes de debò, però fets i personatges són fruit de la imaginació.”

Com si fos una pel·lícula gravada en Super 8 i sense so, ens asseiem a observar aquesta família totalment anàrquica, que penja cartells per casa de Prohibit prohibir, que viu lliurement, que campen pel jardí, experimenten amb la química, llegeixen i de tant en tant reben els calbots de la Maria quan no fan el que ella vol. La Maria és el puntal de la casa, mare de 13 fills amb un marit que entra i surt de la presó constantment, tira endavant amb la seva prole mentre té cura d’aquesta família establerta en una vil·la protegida per un mur.

“La Maria només tenia un abordatge en la seva relació amb aixetes i qualsevol mecanisme subjecte a rotació: obrir del tot. Ho rentava tot a 90º, ho cuinava tot a 280º. Ens vam haver de resignar al fet que la nostra roba, igual que la de la família reial anglesa, només es feia servir una vegada. Jo heretava els jerseis del pare després d’una sola rentada, enravenats com armadures però de la meva talla.”

En Marco, en Gioele, tartamut, i la  Nana tapdebassa, la narradora i observadora, són els protagonistes del que hauria de ser la infantesa, el paradís de la infantesa que topa amb la restricció de l’escola de l’època. Una novel·la divertidíssima i alhora simbòlica, una reflexió sobre la llibertat, les gallines en són la representació, primer campen per tot arreu i després les intenten tancar en un galliner però quan ja has tastat què vol dir viure al teu aire, és difícil viure entre barrots. La família mira de portar una vida normal i establir-se en un lloc i troben en aquesta vil·la el seu paradís particular, el pare construeix una embarcació al soterrani i la mare passeja amb talons alts i llegeix.

“La senyoreta ens havia explicat que un dia els llibres havien estat arbres, que la cel·lulosa prové de la fusta. Però això tampoc era veritat del tot, els grans sempre ho fan tot molt fàcil: els llibres encara eren arbres, i allà on els posaves hi feien arrels. Si hi havia llibres volia dir que allò era casa. Finalment ens havíem aturat.”

Entre Durrell i Calvino, la felicitat i la llum de Corfú i l’actitud de no voler baixar de l’arbre davant el món que ens envolta, podríem situar aquesta família feliç, imperfecta i anàrquica que s’escapoleix de les normes que la treballadora social els vol imposar, se’n surten i volen.

“Érem una família insomne i perdudament feliç.”

Compra'm

Traducció de Pau Vidal

Edita Empúries/Seix Barral

Dissabte, 10 d’abril de 2021

He estat un dies vivint dins d’aquesta novel·la de 400 pàgines, La meitat evanescent de Brit Bennett. He passejat per Louisiana, Nova Orleans, Califòrnia, Nova York, he viscut a la pell de moltes persones i m’ha permès entendre una mica més el procés de construcció de la identitat, la pròpia i la que projectem als altres.

La meitat evanescent narra la vida de dues germanes bessones, la Stella i la Desiree que viuen a Mallard, una comunitat aïllada a Louisiana, on les persones negres han après que l’única manera de sobreviure és casar-se amb blancs, barrejar-se i així anar-se emblanquint fins a passar desapercebuts. Les bessones són testimonis de la pallissa mortal que rep el seu pare per part d’un grup de supramacistes, totes dues entenen que per sobreviure han de fugir d’allà abandonant la mare, l’escola i les possibilitats d’anar a la universitat. Totes dues treballen en una bugaderia durant un temps a Nova Orleans però d’un dia per l’altre la Stella fuig sense deixar ni rastre, sense dir res. La Stella entén que per sobreviure no n’hi ha prou amb la pell ben pàl·lida i per això decideix fer-se passar per blanca, vivint com una blanca i esborrant el seu passat, negant-lo i explicant que tots els seus familiar van morir en un accident. La Stella es casa amb un home que l’adora, la Stella es construeix una nova identitat però quan neix la Kennedy, la seva filla, i aquesta es fa gran tot li trontolla. Podem fugir del nostre passat? Podem negar-lo? La vida sempre depara sorpreses i quan menys t’ho esperes el passat pot trucar a la porta.

La Desiree entén que el color de la pell no és el que la fa diferent, que per més blanca que vulgui ser és negra per cultura, per tradició, per genètica i per oportunitats negades. Es casa amb en Sam i durant molts anys es guanya la vida a l’FBI perquè és la millor desxifrant empremtes dactilars, però el marit la maltracta i un dia agafa la Jude, la filla, i se’n torna a Mallard, el lloc que no surt als mapes. L’impacte de la tornada és una sotragada per la comunitat, la Desiree torna amb una filla negra, ben fosca. Mare i filla no tenen pensat quedar-se gaire temps però la Desiree troba feina de cambrera i això permet pagar l’escola a la Jude que vol estudiar medicina i ho farà, acceptant la seva negritud i la seva identitat, malgrat que la comunitat no li posa fàcil perquè la veu com una amenaça.

“Li deien Quitrà.

Mitjanit. Negreta. Bombó. Li deien: somriu, tu, que no et veiem. Li deien: ets tan fosca que et confons amb la pissarra. Li deien: tu podries anar despullada a un enterrament. Segur que les cuques de llum et segueixen. Segur que a l’aigua sembles una taca de petroli. [...] Negra com el cafè, com l’asfalt, com l’espai exterior, negra com el principi i la fi del món.”

La Stella, la meitat evanescent, sempre viu en la inseguretat fruit de la pròpia mentida i sense ser-ne conscient li trasllada a la seva filla que necessita fugir també dels seus pares perquè té massa dubtes no resolts sobre qui és. La Jude, en canvi, el fet d’acceptar qui és li permet anar per la vida de manera més segura i acceptar el trànsit del Reese, la seva parella transsexual que en contraposició a la Stella fa un procés totalment pausat, raonat no exempt de dolor i patiment. Ambientada als anys 80, La meitat evanescent és una història familiar d’una gran dimensió antropològica, Bennett aborda molt temes i els trava molt bé, de manera que la lectura és compulsiva però el pòsit que deixa és impressionant.

L’estructura de vuit parts i disset capítols permeten a Bennett viatjar des de final dels anys seixanta a final dels vuitanta, salts en el temps, viatges al passat que permeten a l’autora donar respostes a alguna necessitat del present dels protagonistes.

La societat ja no és binària, és molt més complexa i diversa, la construcció de la identitat no és una broma és el que et dona les eines per sentir-te part d’una comunitat. La modulació de la identitat ens permetrà construir una societat més sana que hauria de donar fruits a nivell institucional.

Magnífica, una novel·la que genera moltes preguntes i poques respostes perquè cadascú es pensi i es repensi.

Compra'm

Traducció Marc Rubió

Edita Edicions del Periscopi i Literatura Random en castellà

Dissabte, 20 de març de 2021

Roma, any 1987, la Carme torna cap al pis per dir a l’Yngve que ja no l’estima, l’endemà mateix farà les maletes que la duran cap a casa, a Barcelona. L’Ynvge encara viurà a Roma un parell d’anys fins que decideixi tornar cap a Estocolm per treballar a l’Oficina de gent desapareguda. La Carme començarà a treballar al Liceu, fent i arreglant els vestits de sopranos i tenors. Com tot en aquesta vida només ens cal un instant perquè es capgiri del dret i del revés i l’incendi del Liceu deixa la Carme sense feina i amb una criatura.

Així arrenca Amor i no d’Alba Dalmau, amb un trencament i un últim petó, trenta tres anys d’història ordenats per capítols cronològics i amb una clara ubicació, Roma, Barcelona, Estocolm, Nova York són les ciutats que serveixen com a teló de fons d’aquests capítols, petits contes, que es troben en la forma d’una novel·la. Si Dalmau ja ens va sorprendre, molt, amb El camí dels esbarzers, aquí es consolida com una veu de la literatura catalana amb moltes coses a dir i amb un sentit de l’humor que la fa única.

Amor i no és un tractat de l’amor, del pur i genuí, de l’amor que a cadascú li doni la gana de viure mentre li estigui bé. La Carme i l’Ynvge ens mostren una forma d’estimar-se que molts ja voldrien, alliberant-se d'allò establert i explicant-ho al segle XXI, fugint de l’amor dramàtic que la Carme viu a través del vestuari que cus per les grans dives. És una radiografia de les relacions líquides que ens acompanyen perquè som maldestres a trencar les normes establertes durant segles, si goséssim estimar d’altres maneres veuríem que tot plegat potser seria més fàcil, des del respecte, la no gelosia i evitant les cotilles formals. L’Alba parla de la novel·la com si fossin els seus àlbums de fotos i de fet la lectura del llibre és com una seqüència d’instantànies que et permeten viatjar en el temps i per diferents ciutats viscudes.

“Fa una estona he sortit a collir flors silvestres per fer-li una corona a la Carme i he baixat al poble a comprar arengades en escabetx, patates, salmó, maduixes i dues ampolles d’aquavit per passar la nit.”

Dalmau es nodreix de diferents disciplines artístiques i per això els seus llibres són un convit a mirar, badar i escoltar. L’art hi és present en totes les seves formes, la fotografia, la música, la pintura, la literatura i en aquest llibre, en concret, l’amor va de la mà de l’art contemporani, quina metàfora més bonica perquè ningú ens digui com l’hem de viure ni com hem d’interpretar una pintura. El final del llibre, apoteòsic i gens racional, podria ser una performance de Marina Abramovic, però en el fons és un acte d’amor descomunal. Escrita des d’una senzillesa aparent, hi ha moltes capes per anar descobrint en aquest llibre.

El paratext que obre el llibre “We walked through night’til night was a poem” de Brenda Hillman no podria estar més ben triat per Aquest amor i no. Les noves formes de l’amor del segle XXI i veus que ens les narrin per obrir finestres.

Compra'm

Edita Angle editorial

Dissabte, 6 de març de 2021

La figura de William Shakespeare ha despertat i encara desperta molta admiració i ganes de saber més coses del geni del teatre. Les seves obres continuen pujant dalt dels escenaris d’arreu del món segles després, els textos són d’una vigència aclaparadora que com a societat encara ens interpel·len.

Virginia Woolf al seu assaig Una cambra pròpia ja mirava d’entendre la ment de Shakespeare i la seva escriptura: “De fet, una no es pot estar de pensar en la ment de Shakespeare com una ment andrògina, tot i que és ben impossible d’endevinar què devia pensar Shakespeare de les dones. I si fos cert que una de les característiques d’una ment totalment desenvolupada és que no pensa de manera especial o separada en els sexes, com no fora més difícil ara que abans d’aconseguir aquest òptim estat.”

Woolf també escrivia: “Imaginem-nos, vista l’escassetat de dades, que Shakespeare hagués tingut una germana de molt talent, que s’anomenés Judith, per posar-li un nom.” Woolf ens parla de les dificultats que aquesta suposada germana hauria trobat en la societat de l’època, no hauria estudiat llatí,  ni hauria viatjat fins a Londres a viure l’aventura i tota un sèrie de greuges malgrat tenir el talent del seu germà. Tot això us ho explico perquè Maggie O’Farrell, l’admirada Maggie, ha escrit una novel·la que porta per títol Hamnet, el nom del fill mort de Shakespeare a qui li dedicaria la cèlebre Hamlet. Som al segle XXI i se’ns ha venut el llibre d’O’Farrell com la història del fill mort de Shakespeare, però per a mi és una novel·la de les dones de l’època de Shakespeare, és una novel·lassa sobre Agnes, l’esposa de Shakespeare. Una dona talentosa, un esperit lliure, una sàvia que em recorda una mica a la Marduix de l’Enric Larreula, un conte que em fascinava de petita sobre una dona que vivia envoltada d’herbes remeieres, l’Agnes és així, un esperit indomable, capaç d’estimar de manera pura i genuïna el seu germà, els fills i el marit. Res en aquesta novel·la és gratuït, i els noms tampoc, la germana bessona de Hamnet es diu Judith tal com fabulava la Woolf.

Hamnet és una novel·la en dos plans, marca de la casa, dues històries que es van entrecreuant però que ens traslladen en el temps, al Londres caòtic, brut del tombant del segle XVI i als pobles dels afores. O’Farrell trena amb gran habilitat la infantesa de l’Agnes, la pèrdua de la mare, el casament del pare amb una altra dona que no l’entén i la menysté constantment i la vida dels seus fills quan la pesta fa estralls i els ha de criar amb un pare llunyà que s’està a Londres, l’Agnes entén que el seu marit necessita fugir de Stratford-upon-Avon.

“L’Agnes grata la cera pàl·lida, amb compte, amb compte, i la fa caure en un cistell; la mel llisca per la bresca amb degoteig mesurat, gairebé reticent. Lenta com la saba, d’un daurat taronjós, perfumada amb l’olor intensa de la farigola i la dolçor floral de l’espígol, va a parar dins del pot que sosté l’Agnes.”

Mentre l’Agnes té cura de les abelles, a casa la seva filla està molt malalta i en Hamnet mira de cercar ajuda però no troba ningú. Han tornat de l’escola i la Judith no es troba bé i no vol jugar prefereix estirar-se, en Hamnet es desespera, el pare és a Londres fent teatre i la resta de la família treballant al camp, quan aconsegueix fer venir el metge ja és massa tard, la pesta ha transformat el cos de la nena i la mort sembla haver arribat la família, en Hamnet s’estira al costat de la germana que revifa, però al final és ell que mor. Sembla que aquesta pèrdua sigui una oportunitat per ella, la seva bessona, la filla, la nena, la dona.  

Hamnet és una novel·la preciosa sobre el dol, la vida, la dona, les oportunitats i sobre l’art. Com la vida i el dolor es poden convertir en art i en paraules que declamades dalt d’un escenari fan que el patiment de l’Agnes sigui transformat en una admiració pel fill mort i pel marit que tampoc encaixava en la societat de l’època. Un text sobre l’esperança, l’acceptació i el renéixer narrats des d’un punt de vista molt humà, molt O’Farrell. He plorat amb l’Agnes, l’he admirada, l’hauria abraçada i hauria volgut que sortís del llibre per tenir-la a prop, perquè em donés una mica d’espígol i em transmetés aquells coneixements de bruixa que tan bé ens anirien per ser una dona al segle XXI.

Estic convençuda que la Woolf estaria meravellada amb aquest text perquè no li manca poder de suggestió, ens copeja i ens penetra.

Compra'm

Traducció de Marc Rubió

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Els fragments d’Una cambra pròpia són traducció d’Helena Valentí, editat per La Temerària

Diumenge, 21 de febrer de 2021

El palacio de hielo és d'aquells llibres pertorbadors, estranys però que et va atrapant en mica en mica. És una història de pèrdua i dol a la infantesa. Una nena arriba a viure en un poble de Noruega, ha perdut la mare i el pare no se sap on és, s'instal·la a casa una tia que amb prou feines coneix. A l'escola només un altra nena es fixa amb ella i es van fent amigues, una tarda la convida a jugar a casa i les coses no acaben de sortir bé, el silenci, la por a mostrar-se fan que l'endemà ella s'endinsi en el bosc, arribi al palau de gel i no la tornin a veure.

"El viento es más intenso, sobre todo arriba, entre las ramas coníferas, cuyas agujas extienden la lengua y entonan un desconocido canto nocturno. Cada lengua es tan minúscula que no se percibe, pero juntas suenan con tanta fuerza que podrían allanar las colinas si quisieran. Sin embargo, el aire es templado, la nieve se posa pegajosa y en silencio, sin formar montones."

Tot allò que no es diu, s'intueix, s'imagina ho descriu bellament Tarjei Vesaas en aquesta novel·la de l'any 1963. Magníficament escrita, com si un conte de fades fos, narra el dolor de la pèrdua jugant amb la natura, el gel i la neu. M'ha recordat als silencis i la tensió d'Amor de Hanne Ørstavik. Llibres perquè el lector acabi de construir, per pensar i rumiar. Aquest és el segon títol de l'editorial Trotalibros a qui fa poc hem donat la benvinguda i de qui esperem nous títols.

Compra'm

Traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo

Edita Trotalibros

Dissabte, 13 de febrer de 2021

Acabo la lectura de Jo, que no he conegut els homes i el primer que em ve el cap és l’autora, Jacqueline Harpman de qui no n’havia sentit a parlar mai. Llegeixo que era psicoanalista, jueva, part de la seva família va ser deportada a Auschwitz i començo a reflexionar sobre la novel·la i el que ens devia voler transmetre.

Estic impactada per la bellesa del text, per l’ús del llenguatge i per la duresa del relat. La història, narrada en primera persona, és una interpel·lació constant al lector perquè no puguis aixecar la mirada del llibre, no hi ha capítols, i això provoca una sensació de desassossec lector. Situada en una terra desconeguda, quaranta dones viuen empresonades en un subterrani, no poden sortir, no els falta de res. Uns vigilants les alimenten, en tenen cura però no les deixen sortir, sempre amb l’amenaça d’un fuet que podria tornar a espetegar en qualsevol moment. La narradora i protagonista de l’obra no recorda com va arribar allà a diferència de la resta de dones que totes havien viscut en llibertat, sabien quina olor feia el sabó, havien sentit l’aire, havien conegut els homes i gaudit de la pròpia sexualitat. La protagonista molt més jove que elles ni tan sols ha tingut la regla, desconeix el món que elles han viscut i creix amb les imatges que es deriven de les converses que les dones tenen.

Un dia se sent una forta alarma, els vigilants desapareixen i la porta de la gàbia queda oberta, les dones no gosen sortir per por, però en mica en mica una barreja de curiositat i desig les porta a pujar les escales que les duran a l’aire lliure. De sobte van prenent consciència de l’espai que les envolta, una terra desconeguda, càlida i solitària.

“Ah, aquella primera vegada que vaig pujar l’escala! Quan la recordo, em venen llàgrimes als ulls, sento aquell impuls com un devessall de glòria, em sembla que acceptaria de tornar a passar dotze anys empresonada a canvi de reviure aquella ascensió prodigiosa, aquella certesa admirable que em feia tan lleugera que vaig pujar els cent graons seguits, sense aturar-me a recuperar l’alè, i reia.”

Estan soles, descobreixen que el lloc on estaven amagades tenia ventilació, llum, congeladors carregats i un rebost amb provisions per una bona colla d’anys, però on són? Hi ha algú més viu? Decideixen emprendre el camí a la cerca de la vida que havien conegut abans, per la protagonista tot és nou i gaudeix de cada moment a l’aire lliure. Dies després de caminar arriben a un altre subterrani amb provisions i amb tot de persones mortes que no van poder sortir després de l’alarma. Van passant els anys i les captives continuen caminant sense destí, descobrint més garites amb queviures però sense gent viva, ben aviat viure a l’aire lliure es converteix en una altra presó perquè no hi ha futur. La protagonista va veient com les companyes envelleixen, emmalalteixen fins que queda sola durant més de vint anys vagarejant pels camins i amb moltes preguntes sense resposta.

Jo, que no he conegut els homes és un petit tractat de filosofia sobre la condició humana; és una utopia, pot existir un món sense homes, només regit per les dones? I és una reflexió sobre la llibertat, el poder i la tirania. Llegint-lo et ve el cap la Delbo quan parla de tornar a la vida després de la mort dels camps i això et porta a pensar en el passat familiar de l’autora. La deshumanització extrema que et droga el pensament i les ganes de viure, però malgrat tot la persistència a seguir endavant. Mentre el llegia em venia al cap La clivella de la Doris Lessing, La pared de Marlen Haushoffer i Elles parlen de Miriam Toews per la contínua reflexió sobre la condició humana i femenina. 

Com diu l’autora del pròleg: “A vegades llegim un llibre tan singular i excepcional, i alhora tan convincent, que ens preguntem com pot ser que no hagi trobat més lectors. Jo, que no he conegut els homes, de Jacqueline Harpman, és una obra que té el cor robat a un petit cercle de lectors apassionats, però el gran públic encara no l’ha descoberta.”

No trigueu, jo ja tinc sort de formar part del cercle de lectors del cor robat.

Compra'm

Traducció de l’Anna Casassas

Pròleg de Sophie Mackintosh

Edicions del Periscopi i Alianza en castellà

Dissabte, 6 de febrer de 2021

Una dècada més tard m’he retrobat amb l’Olive Kitteridge i ha estat magnífic. L’Olive Kitteridge és dels personatges que formen part del meu univers lector particular, haver estat jurat del Premi llibreter que la va premiar l’any que també el guanyava Jordi Puntí, que Strout i Puntí es coneguessin en un festival de literatura i que fa quatre anys les editorials convidessin l'Elizabeth Strout i poguéssim parlar una estona amb ella és d’aquelles coses que ja formen part de la meva vida de llibretera i que guardo com un tresor.

He llegit totes les novel·les de Strout però aquest tornar de l’Olive ha estat un regal. Llum de febrer, Olive again en anglès, és un títol que sobta fins que llegeixes la novel·la i saps que la llum de febrer és especial aquí i a Maine, el sol brilla d’una manera única i entra amb força en alguns moments de la novel·la. Una llum que banya uns instants dels personatges i en mostra els clarobscurs.

“Hauria pogut escriure sobre la llum de febrer, això sí. De com alterava l’aspecte del món. La gent es queixava del febrer; era fred i nevava, i moltes vegades plovia i feia una humitat tremenda, i la gent frisava perquè arribés la primavera. Però per a la Cindy la llum d’aquell mes sempre havia sigut com un secret, i fins i tot ho continuava sent. Perquè pel febrer els dies es començaven a allargar i, si t’hi fixaves bé, es notava. I arribaves a veure que al final de cada dia era com si el món s’esberlés, i llavors la mica de claror afegida s’obria pas entre els arbres descarnats i era tota una promesa. Prometia aquella llum, i allò sí que era una meravella.”

Strout, seguint passos de Sherwood Anderson, construeix una novel·la a partir d’històries, en aquest cas de les vides petites dels habitants de Crosby, un poblet de Maine, on retornem anys després, l’Olive ara té 80 anys, ja no està casada amb el farmacèutic del poble i s’ha casat amb un republicà que l’estima tal com és, sense filtres. L’Olive ja és gran però no ha renunciat a viure, sentir i sobretot a dir el que pensa i fer el que li ve de gust. En paraules de Strout, l’Olive és un personatge complex, però és que en el fons tots ho som. L’Olive sembla antipàtica, ja ho tenen les professores de matemàtiques, però en realitat és la més empàtica de tots els personatges. La construcció de la novel·la fa que els protagonistes siguin els habitants de Crosby, però de cop ella és allà rere una llauna de salsa de tomàquet del súper i aquest anar i venir pel llibre fa que l’Olive sigui un personatge polièdric ja que l’observem des de molts punts de vista i encara que a vegades sigui eixuta després la voldries abraçar.

Llum de febrer és un cant a no deixar de viure, a les segones oportunitats i continuar creixent fins al final dels dies. És una novel·la que no contempla l’autocompassió i reflexiona sobre la vellesa, l’enamorament i la sexualitat a la tercera edat, la culpa, el perdó, les relacions però també és una novel·la política, sobre els Estats Units, sobre els refugiats, sobre Trump i els possibles votants captius a qui la vida ha maltractat. Maine és un estat del Nord, benestant, lluny dels focus de poder i decisió, un lloc ideal des d’on narrar la vida genuïna de cada dia.

Deixeu tot el que estigueu fent i correu a la llibreria, ara sí, regaleu-vos aquesta novel·lassa que m’ha fet riure com poques. Jo de gran vull ser l’Olive Kitteridge per la seva mala llet. Estem davant d’un llibre que pivota entorn un personatge però on els secundaris són importants per com veuen l’Olive però sobretot per allò que els passa. Les experiències, les misèries i la felicitat dels secundaris fa créixer la protagonista, la fa observar-se i la porta a no renunciar a la vida malgrat la mort truqui a la porta. Ambientar la novel·la en una població i que no decaigui és a les mans de pocs escriptors, Crosby em porta al Holt de Ken Haruf o a Les joies de la Castafiore d’Hergé que concentra tota la tensió narrativa dins d’una casa i el jardí. No calen focs artificials per fer vibrar el lector però molt d’ofici i psicologia per fer viure els personatges de manera tan intensa i real. Els diàlegs entre els personatges són brillants però els del capítol que tanca el llibre, Amiga, tota una declaració de com viure i com morir.

Un llibre d'aquells que no vols acabar, d'aquells on voldries viure per sempre. 

Compra'm

Traducció d’Esther Tallada

Edita Edicions de 1984/Duomo en castellà

Dissabte, 30 de gener de 2021

Els amants de Coney Island és aquella novel·la que portava esperant-me des que va arribar a la llibreria. No ha estat fins fa una setmana que he trobat el temps per dedicar-li i us puc dir que hi he caigut rendida.

Billy O’Callaghan recordeu el nom d’aquest jove escriptor irlandès perquè m’ha semblat sublim, amb domini del to, el tempo, la narració, la llengua, la creació dels personatges i la prosa.  

Els amants de Coney Island narra la vida de la Caitlin i en Michael dos amants de mitjana edat que es troben un cop al mes des de fa 25 anys a Coney Island. La història té lloc en un sol dia, de fet en unes hores grises d’un mes de gener, un dia fred, ventós i amb una tempesta de neu que persegueix els protagonistes. O’Callaghan aconsegueix que només en unes hores coneguem la vida de la Caitlin i en Michael, els situa en el trajecte en metro fins a l’habitació gèlida de l’hotel on es trobaran, es despullaran, s’estimaran i s’explicaran les novetats que capgiraran les seves vides.

O’Callaghan escriu i descriu la vida de tants irlandesos que van marxar cap als Estats Units per no tornar mai, però per qui els records de l’illa que els va veure créixer són imprescindibles, la memòria d’Irlanda també és present en aquesta història d’amor. La gran part de l’obra passa dins les quatre parets d’una habitació asèptica, freda i que només s’escalfa per la llum que desprenen els personatges. Em sembla magistral el que aconsegueix O’Callaghan amb aquest llibre, com a partir d’ells dos estira un fil cap a la vida del Michael amb la seva dona, la Barb, molt malalta de càncer. En Michael i la Barb van perdre un fill i aquest va ser el punt de no retorn per una parella que no va poder conjugar el dol per un fill mort.

“Cultivar el balanç entre la feina, l’amor i els somnis havia sigut prou fàcil fins que, en el que triga el cor a fer un batec, va arribar el daltabaix.”

I l’altre fil, ens porta a la vida de la Caitlin que es casa una mica per sortir de casa, és una somiadora: “Els llibres, per a la Caitlin, sempre havien sigut una mena de bruixeria. De petita sempre en duia algun a sobre, i ja abans de l’adolescència s’havia convertit en una lectora tan voraç que les visites que feia dos cops per setmana a la biblioteca del barri amb prou feines podien saciar-la. A part d’educar-la, els llibres li permetien alliberar-se en totes les direccions possibles.”

Els llibres i l’escriptura, durant un temps, havien ajudat la Caitlin a evadir-se de la vida de mestressa de casa, unes hores cada dia a escriure i a llegir per sortir de la cuina, la neteja i complaure en Thomas. La lectura l’havia ajudat a transitar per la vida d’una mare dolguda, d’ulls vidriosos i amb olor de patata bullida, dos intents fallits de creure en l’amor feien que no veiés en bons ulla la parella de la Caitlin. La relació de la Caitlin i en Thomas comença ben viva i apassionada, en Thomas lluita i treballa per assolir un estatus, és ambiciós i sap on vol anar, però a la Caitlin li cal alguna cosa més que la faci sentir qui és. No és casual, que un dia, asseguda a la barra d’un bar la mirada es creui amb la del Michael, un ball plegats és suficient per fer esclatar l’espurna. S’estimen, haurien d’estar junts per viure aquella història que es mereixen, però ni l’un ni l’altra són capaços de trencar les seves vides fins que el destí els té preparada una oportunitat, potser egoista, però seran capaços d’aprofitar-la?

O’Callaghan no jutja els seus protagonistes, només narra de manera subtil i magistral la vida de dues persones que podria ser la vida de tantes altres que no gosen viure la vida que voldrien per por, per covardia o per incapacitat emocional.

“Amb els anys han après que hi ha moltes maneres de fer l’amor, i moltes menes d’amor que val la pena fer. I fins i tot els dies menys animats, cap dels dos ha considerat mai l’estona que han passat junts com una pèrdua de temps.”

Compra'm

Traducció de Ferran Ràfols Gesa (menció especial per una traducció gens fàcil i que batega com si fos la llengua original)

Edita L'Altra editorial

Dissabte 23 de gener de 2020

Descobrir autores és de les coses que més m’agraden, n’hi ha tantes i han estat tan amagades que és com una font inesgotable de descoberta i d’enriquiment. Algunes d’elles han escrit memoirs, aquesta barreja de ficció i biografia que és un exercici narratiu molt interessant. Despullar el jo sense pretensions i fent literatura no és a la mà de tothom, us recomano que llegiu la Vivian Gornick, la Lucia Berlin, la McCullers totes elles publicades a L’Altra editorial, llegiu-ne les novel·les però llegiu-les també amb aquests escrits testimonials sobre l’escriptura, la vida i les cases que han habitat.

En aquesta línia em va arribar a les mans Anhelo de raíces, fa un temps la Caterina Pérez em va preguntar, l’has llegit? Fes-ho, és com si fessis una amiga meravellosa. El llibre de la May Sarton m’esperava pacientment fins que el cap de setmana passat el vaig devorar amb un mal al cor perquè no volia sortir-ne i no volia que s’acabés. I sí, vaig tenir la sensació d’haver fet una nova amiga i el desig de voler llegir tot el que aquesta dona va publicar.

May Sarton, nascuda a Bèlgica, de pare belga-americà i mare anglesa, de pares exiliats, creix en una vida d’amunt i avall, viatges i escoles diverses. A la dècada dels 50, quan ella tenia 46 anys, es va comprar una granja rònega del segle XVIII, a Nelson, un poble de New Hampshire. Lluny de la gran ciutat, del brogit, dels ambients acadèmics, artístics i literaris. Sarton s’asseu amb la seva solitud i fa de la reconstrucció d’aquesta granja un exercici vital que culmina deu anys més tard amb aquest llibre.

Sarton era poeta, professora d’escriptura, va escriure novel·les i aquest llibre que és una metàfora de la vida. Comprar una propietat als 46 anys, refer-la, fer-se la seva mentre escriu poesia, cava la terra, aprèn a conviure amb el fred i el final de l’hivern. Sarton no té una visió gens idíl·lica de la natura però sí que té una mirada d’agraïment a tot allò que ens aporta. Sarton descriu el paisatge i com aprèn a adaptar-s’hi, no és el mateix un jardí anglès que un jardí sobre el terreny de Nelson, com la vida va canviant, cada dècada té les seves coses i com l’experiència ens va donant una calma per valorar-les. És molt bonic com Sarton descriu els sorolls de la casa, del jardí, les famílies d’ocells i animals de quatre potes que la miren des de l’ampit de la finestra o se li mengen l’hort. Com de mica en mica, forma part d’una comunitat que viu en cases disperses però que hi són quan se’ls necessita. Sarton fa una casa on rebre els amics i oferir-los una llar on trobar-s’hi bé mentre troba la pau per escriure.

“Yo también he conocido el desasosiego interior del exilio,

la peligrosa sensación de no estar en casa en ninguna

parte,

el centro disperso, el amor dividido;

ni aquí, ni allí, el salto a través del océano,

el vaivén entre dos firmes lealtades;

americana, salvo por una diferencia: las despedidas.”

Anhelo de raíces és un diari d’una solitud volguda, de la necessitat de fer arrels, de tenir un lloc on exposar els mobles de la família, un espai on penjar les fotos, apilar els llibres i posar gerros amb flors de temporada. Un lloc des d’on reflexionar, envellir amb consciència i crear.

“La gente a menudo imagina que debo sentirme sola. ¿Cómo explicarles? ¿Cómo decirles que no, que la casa está conmigo? Y está conmigo de esa manera especial, como demanda y apoyo, únicamente cuando estoy sola en ella.”

Un cop més la casa com espai literari que tan bé descriu la Ginzburg a La ciutat i la casa o Giulia Alberico a La casa de 1908, ara hi afegim May Sarton a la llista d’autores amb qui voler seure a parlar, aprendre i admirar. Si estimeu algú regaleu-li aquest llibre, o encara millor, regaleu-vos-el.

Compra'm

Traducció de Mercedes Fernández Cuesta

Edita Gallo Nero

Dissabte, 16 de gener de 2020

Anne Tyler és l’autora discreta que passa desapercebuda tot i haver escrit grans novel·les. Li agraden molt els personatges anònims, defuig les grans gestes i els grans drames i en canvi, brilla en la creació de vides petites. És capaç d’escriure la vida d’en Micah un informàtic que treballa per compte propi a mitja jornada mentre fa de manetes de l’edifici on viu a canvi de viure al soterrani. En Micah, L’INFORMANIÀTIC com s’autoanomena, ha de passar per la sala de la caldera i les rentadores per entrar a seu apartament meticulosament endreçat. En Micah va créixer en una família bohèmia amb quatre germanes que fan de cambreres en una casa que els plats es rentaven quan s’havien de fer servir. És l’únic universitari de la família i també és l’únic que té certes dificultats per socialitzar-se. És educat i amable en la justa mesura abans no comenci a suar. Tyler fa protagonista un home de qui ella mateixa escriu: “costa no preguntar-se què passa pel cap d’un home com en Micah Mortimer.”

En Micah surt amb la Cass, una mestra de quart de primària, però no sembla acabar de trobar la manera de fer-li saber què sent i es desborda quan ella li diu que estan a punt de desnonar-la, Tyler no diu que ell tingui por explícitament però els lectors intuïm que per un home maniàtic de l’ordre i les rutines, el fet que la Cass pugui instal·lar-se a casa el destarota fins al punt de no estar a l’alçada. Tyler li té una sorpresa reservada, rep la visita d’en Brink, el fill d’una xicota que va tenir a la universitat que creu que podria ser fill seu. La Lorna, la mare, no li ha explicat mai qui és el pare biològic i arran d’una foto que troba de la mare i en Micah intueix que ell podria ser-ne el pare.

L’arribada d’en Brink, el retrobament amb la Lorna, la discussió amb la Cass, un dinar familiar, l’herència inesperada d’una clienta, porten a fer reflexionar un personatge que se sent feliç i que creu dur la vida que desitja...

“¿Es para mai a pensar en la seva vida, el Micah? ¿En el significat o la finalitat que pugui tenir? ¿El preocupa la idea que probablement es passarà els propers trenta o quaranta anys d’aquesta manera? No ho sap ningú. I és gairebé segur que ningú l’hi ha preguntat mai.”

I de fet, aquest és un dels grans temes del llibre, una de les grans veritats universals que s’amaguen en les històries de Tyler, qui som, vivim la vida que volem o la que s’espera de nosaltres. Tyler pot escriure de qualsevol tema que ho broda, potser no és apta per amants de la literatura trepidant però si per aquells que llegim amb un llapis i subratllem una paraula, una frase, un gest o un pensament. Des del primer llibre que li vaig llegir que defenso que la Tyler és una mestra teixint històries i aquí ho ha demostrat un cop més.

“—A vegades – va murmurar—, pots recordar la teva vida i gairebé creure que estava tot disposat amb antelació, com un camí gran i pla que estava destinat a agafar encara que en aquell moment et semblés ple de punxes i esbarzers. ¿Saps què vull dir?"

Compra'm

Traducció de Marc Rubió

Edita Proa/Lumen en castellà

Dissabte, 5 de desembre de 2020

Avui us diem gràcies per tot el suport que heu donat a L'Espolsada aquest any tan complicat. Us agraïm ja que vingueu a comprar els regals de Nadal i us volem explicar com ho podeu fer.

- Ens podeu venir a veure, de fet ens agrada moltíssim, però tenim l'aforament limitat i caldrà paciència, no espereu a l'últim dia.

- Ens podeu enviar un correu a This email address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it. amb els vostres dubtes o encàrrecs. 

- També podeu fer els encàrrecs al web de Libelista amb opció recollida a la llibreria, triant L'Espolsada com a llibreria de referència, quan ho tinguem a punt us avisarem.

- Us els podem fer arribar a casa si trieu l'opció al web de Libelista.

- Sí, emboliquem els vostres regals, però potser us direm que ens els deixeu i els passeu a buscar més tard si se'ns acumula la gent a la llibreria. 

- També podeu passejar pel nostre web on trobareu totes les ressenyes i recomanacions. 

Moltes gràcies per creure en nosaltres i la nostra feina. Per fer comerç local i de proximitat. Per creure en les llibreries independents i per regalar cultura.

Us esperem a L'Espolsada.

Dissabte, 28 de novembre de 2020

El dia que l’editor de Sexto Piso ens va presentar aquesta novel·la en un d’aquells zooms que s’han convertit en habituals, el llibre ja em va cridar l’atenció per com en parlava i li brillava la mirada. Després de llegir la crònica periodística No diguis res sobre el conflicte de l’Ulster necessitava tornar a la ficció i la Núria Alemany em va convidar a participar d’un club de lectura de dones valentes, potents i úniques, jo anava tard per la sessió però aplicada com soc em volia posar al dia per seguir el seu ritme.

Lo que queda de luz m’ha anat atrapant i seduint mentre avançava per una prosa rica, descriptiva i punyent, no l’he pogut deixar malgrat els personatges no em queien bé i no aconseguia empatitzar amb cap d’ells al principi, però a poc a poc l’escriptura de Tessa Hadley ha fet que anés veient les escletxes i les imperfeccions que els han humanitzant i els he anat estimant a la meva manera. Lo que queda de luz és la història de dos matrimonis de classe mitjana-alta, en Zach té una galeria d’art i està casat amb la Lydia a qui li agrada deixar passar la vida, sense fer massa res, ni tan sols amb la seva filla amb qui té una relació freda i distant, potser perquè estudia escultura i això l’uneix més al seu pare. L’Alex és poeta i fa de professor d’escola i està casat amb la Christine que és pintora, tenen una filla en comú i l’Alex té un fill del seu primer matrimoni.

La Christine i la Lydia són amigues des de la infantesa, des que anaven amb uniforme de faldilla prisada fins a la universitat. La Lydia s’enamora bojament del seu professor l’Alex i fa mans i mànigues per conèixe’l i entrar a casa seva. L’Alex i en Zachary també es coneixen des de petits en un internat fred i humit on s’ho passen molt malament i del que no en volen parlar, però on forgen una amistat que els durarà fins que en Zach mor d’un atac de cor a la galeria d’art.

Els atzars de la vida porten a emparellar la Lydia amb en Zach i l’Alex amb la Christine, comparteixen criança, neguits, festes, sortides i viatges. El llibre arrenca amb una trucada de telèfon per dir-los que en Zach és mort, l’Alex agafa al cotxe i condueix fins a Glasgow per comunicar la pèrdua a la filla del seu millor amic. La Christine té cura de la Lydia que veu com se li ensorra el món que havia construït i que en Zach sostenia. De fet cap dels tres és conscient de fins a quin punt en Zach era l’ancoratge del que tots penjaven. La Christine i l’Alex no dubten a acollir la Lydia uns dies amb ells mentre es recupera de la sotragada però un cop és a casa no pot evitar desplegar els sentiments d’adolescència que l’aboquen a l’Alex i aleshores la desfeta és total i és quan la novel·la arriba al seu punt àlgid perquè Hadley desplega el talent narratiu, el que podria ser un nyap ple de tòpics deixa pas a una escriptura que posa de manifest els sentiments silenciats durant anys, les cotilles formals i familiars i posa la poca llum que queda sobre la Christine que agafa les claus del seu estudi i torna a la pintura d’on no hauria hagut de marxar mai. És com si la mort del Zach hagués fet encaixar les peces d’un trencaclosques vital que no acabava de funcionar fins que una de les peces ja no hi és.

“Al entrar al piso, se alegró de estar sola. La soledad y el silencio habían empezado a ser placeres sensuales para ella.”

Només per la bellesa de l’últim paràgraf del llibre ja val la pena de llegir-lo, i per acompanyar la Christine en el procés de saber estar sola i de saber reprendre allò que els ulls no sabien veure.

Quin talent narratiu el de Tessa Hadely i quina feinada de traducció de Magdalena Palmer. No seria estrany veure'n una sèrie d'aquí dos dies, tenen un guió fantàstic.

Edita Sexto Piso

Dissabte, 21 de novembre de 2021

Cap al final de La casa de Mango Street hi ha un fragment que diu: “Que quan te’n vagis, recorda’t sempre de tornar, pels altres. És un cercle, ho entens? Sempre seràs l’Esperanza. Sempre seràs Mango Street. No pots esborrar el que saps. No pots esborrar qui ets.”

És un petit tros dels molts que he subratllat d’aquest llibre de Sandra Cisneros que ha arribat a les llibreries aquesta setmana. La primera vegada que vaig sentir a parlar de Cisneros va ser a la facultat, també era la primera vegada que em parlaven de les veus xicances, de les veus de frontera. Aquest fragment m’ha fet pensar molt, perquè és cert que no podem esborrar qui som i tampoc podem esborrar el que sabem i des d’aquí dono gràcies al grup de professores que fragment a fragment, relat a relat van sembrar la llavor de qui soc ara. La consciència de la literatura i el gènere, de la diversitat de veus i mirades que conformen el meu mapa lector que m’ha permès créixer com a dona. Eumo editorial publicava una col·lecció que es deia Capsa de Pandora, plena d’assaigs que no deixaven de sorprendre’t un rere l’altre. Quan cursava el curs de Doctorat que mai vaig poder acabar, es va publicar Veus xicanes. Contes, a cura de la Pilar Godayol, un recull de contes i fragments de veus d’una generació de dones i intel·lectuals que van créixer en un espai de frontera, entre dues cultures i en un país que no era el de les seves mares però on van haver de sobreviure, ser i fer-se sentir. La intel·lectualitat xicana es reivindicava entre la seva dualitat identitària, lingüística, social, l’explotació laboral i la no representació institucional.

Sandra Cisneros és una d’aquestes veus, poeta, assagista, narradora i autora de La casa de Mango Street una novel·la composta de relats que hauria agraït molt haver llegit quan tenia 15 anys, una llibre escrit l’any 1984 i que és d’una gran vigència. Cisneros dona veu a l’Esperanza una noieta que es trasllada a viure a Mango Street en una caseta, des de la finestra de la qual observa el barri, les famílies, les relacions, la natura... Esperanza escolta les mamacitas, observa les comadres i veu com els patrons es van repetint, l’engany de l’amor romàntic, el matrimoni com a escapatòria per caure a l’infern, l’abandonament dels estudis, la violència masclista... I unes dones que fan tot el possible perquè les seves filles no abandonin els estudis perquè saben que és l’única manera de tenir una veu i poder-la fer sentir. L'Esperanza està cansada de ser bonica, ella vol poder tenir una casa pròpia per les flors i les màquines d'escriure.

“No se n’ha de tenir de vergonya. La vergonya no és bona, oi que ho saps? Fa que et quedis enrere. Vols saber per què vaig deixar l’escola, jo? Perquè no tenia roba bonica. I no tenia roba, no, però tenia cervell.”

L’Esperanza m’ha recordat molt a la Francie Nolan de Creix un arbre a Brooklyn, una en un barri hispà de Chicago, l’altra en un barri d’irlandesos a Nova York, però totes dues mirant per la finestra, amb un arbre ben a prop i els llibres.

La casa de Mango Sreet és el que es pot esperar de la literatura, una novel·la commovedora, incisiva i molt ben escrita, adreçada a un públic juvenil i adult perquè en definitiva la bona literatura no té edat. Quan un llibre et fa vibrar com aquest saps que el pots recomanar a tothom amb sensibilitat i ganes de mirar el món. Les xicanes van haver de construir un subjecte femení que a més patia triple discriminació de gènere, classe i racial. Obres com la de Cisneros sí que contribueixen a fer Amèrica gran i són un regal per la literatura universal.

“Només una casa callada com la neu, un lloc on anar, neta com el full abans del poema.”

La casa de Mango Sreet ha estat traduïda a moltes llengües, ara la gaudim en català en una traducció preciosa de la Míriam Cano que sé que l’ha fet gruar però que ha aconseguit transmetre la bellesa, la poesia, el dolor i la reivindicació de Cisneros i l’Esperanza. He llegit molts fragments en veu alta i aquesta veu és tan potent que seria molt bonica veure-la al teatre.

És un llibre d'edició molt acurada amb il·lustracions de la Núria Solsona. Ja podeu córrer!

Compra'm

Traducció Míriam Cano

Il·lustracions Núria Solsona

Edita L’Altra tribu

Dissabte, 14 de novembre de 2020

Vivim en una societat que dona l’esquena a la mort i de rebot al dolor que ens provoca quan perdem algú. El dol és aquell estadi tan necessari que ens permet transitar entre els que ja no hi són i els que ens quedem amb el buit i la pena. Anem tan de pressa que no deixem lloc a l’aflicció ni ens permetem estar tristos, aturar-nos i trobar un lloc per endreçar el dolor de la pèrdua. Els dols no fets sempre tornen, podem amagar-los, fer veure que no hi són però tard o d’hora tornen en forma de fantasmes.

L’Ida viu a Roma amb en Pietro el seu marit, són una parella que ha arribat a un acord vital, però l’Ida transita amb una insatisfacció vital a la que no sap posar-li paraules. Un dia rep la trucada de la seva mare que li demana que l’ajudi a buidar el pis familiar de Messina. L’Ida torna a Sicília, la rep la llum de l’illa, les fotografies, els records i una mare que va quedar eclipsada per la desaparició del marit.

“-Em vaig equivocar amb tu, no amb ell. La seva malaltia m’exasperava, t’hauria embenat els ulls amb les meves pròpies mans, si hagués pogut. No volia que el veiessis així, ni a ell ni a nosaltres. Però no ho vaig saber fer, no ho vaig aconseguir. Tu no saps què significa tenir un fill i no poder-lo protegir. La felicitat és important, Ida.”

Quan l’Ida tenia 13 anys un dia el seu pare va sortir de casa i no va tornar mai més, no en van saber res. Per una adolescent aprendre a conviure amb el mai més, sense tenir un cos a qui dir adeu, quan ets a l’edat de viure intensament i de creure’s immortal és un contrasentit difícil de manegar. Quan conviuen més d’un dol el joc d’equilibris i sentiments pot anar de la mà o pot topar de manera frontal com és el cas de les protagonistes. Marxar de l’illa, fer vida a Roma i posar terra per mig és una fugida que esclata quan l’Ida retorna i no li queda més remei que fer front als fantasmes de la infantesa.

De manera àgil i poètica Nadia Terranova estructura la novel·la en tres parts: el nom, el cos i la veu com a metàfora del dolor, primer cal anomenar-lo, sentir-lo i verbalitzar-lo. A cada part i entre capítols s’hi amaguen els nocturns que permet a l’autora donar una melodia lliure per expressar el més profund i que no gosa dir.

Dir adeu hauria de ser més fàcil, a l’Ida, o a la pròpia Nadia, li costa mitja vida perquè aquell pare no va morir només va marxar i no va tornar.  Els fantasmes l’esperen a la casa de Messina, mentre la buida d’objectes i records ella exhala dolor que s’emporta l’aigua.

“Però el que no es pot estendre s’enfonsa sense parar, i els mites existeixen per recordar-nos-ho.”

Compra'm

Traducció de Judith Jordà

Edita L’Altra editorial i Libros del Asteroide

Dissabte, 6 de novembre de 2020

Arvid Jansen veu com la vida se li desmunta en un moment, perd part de la família en l'incendi d'un ferri i descobreix que la dona, mare de les seves tres filles, ja fa temps que no l'estima. Jansen queda sol, amb el silenci d'una casa sense nenes i una buidor profunda. Surt de nit, trepitja els carrers freds d'Oslo traçant un camí que el duu de bar en bar a la cerca d'una amnèsia etílica, però quan es desperta el dolor roman allà, esperant que algú li posi nom i l'endreci.

La novel·la arranca amb una trucada de la seva exdona, confusa, no sap on és, Jansen intenta ubicar-la en el mapa i pensa on pot ser mentre condueix i reflexiona sobre la vida, la mort i els seus llibres. De cop deixa de veure les nenes i té hores per pensar i refugiar-se, beure i anar-se'n al llit amb qualsevol, el que podria ser un catàleg d'experiències sexuals fallides per explicar davant dels amics esdevé un mapa de la tristesa, la desolació, del tocar fons i renéixer.

“Estem condemnats a ser lliures. Condemnats. Però jo no volia ser lliure, estava esgotat, jo volia que algú m’agafés pels braços i m’aixequés, em portés a una habitació on no hagués estat mai, una habitació fresca on pogués dormir i no somiar.”

Arvid Jansen, alter ego de Per Petterson, explica trencant els tòpics la tristesa masculina com pocs, perquè molts no gosen, les contradiccions d'un comunista confés que es troba parlant amb un Déu amb qui no creu esperant que la resposta li arribi del cel.

Petterson juga amb la literatura, fa sortir els personatges en molts dels seus llibres, ara passegen per aquí, surten a les pàgines del més enllà, tot per dibuixar la història de la seva vida, perdre la família en un ferri, divorciar-te i que la mare t’expliqui que el càncer se l’emporta no ha de ser fàcil de digerir. En veu d’Arvid Jansen, Petterson canalitza tots aquests sentiments i ens fa passejar per Oslo i pels paisatges de Noruega, els boscos, la boira, la pluja i el fred intens, però també descriu la calidesa de les llibreries que l’acullen, la cafeteria on s’asseu a prendre cafè i pastissets i els seus refugis on digerir la tristesa.

El denominador comú d’aquests autors nòrdics que s’exposen té per resultat una literatura que ens captiva a molts i expulsa als altres. Llegir Petterson és sentir-me acompanyada, acaronada per una literatura que remou i que val la pena perquè precisament ens recorda que estem vius i que som fràgils.

“Pots mirar enrere si vols, va dir en Magnar, pots enyorar el passat i imaginar-te el que sigui, però tornar enrere no pots, va dir.”

Jordi Puntí va dialogar amb Petterson des de la cabana on escriu i li explicava que la novel·la la va començar amb un dels capítols finals quan Arvid Jansen acompanya la filla gran a l’hospital, en aquell lloc de llums i bates blanques és on Jansen torna a la vida quan veu que la seva filla el necessita. Em sembla molt bonic que aquest episodi hagi quedat al final del llibre i Petterson s’hagi remuntat enrere per entendre el llast del camí. La conversa et permet espiar un estudi on s’intueixen els arbres dels boscos noruecs, els llibres que conviuen amb Petterson, els quadres, gravats i fotografies que l’acompanyen que són un regal pels seus lectors.

Compra'm

Traducció de Carolina Moreno

Edita Club editor i Libros del Asteroide

Dissabte, 31 d'octubre de 2020

Avui hauria d’acomiadar l’octubre parlant d’algun dels llibres que he llegit, donaria la benvinguda per correu al novembre amb l’agenda que teníem pensada, però estic a l’ordinador i només em venen ganes de cremar-ho tot.

Estic trista i emprenyada, la llibreria aquesta vegada es considera un bé essencial i, de moment, no ens toca tancar, però sí que ens han deixat sense activitats que són la saba de la llibreria, ens han tancat el perímetre dels caps de setmana i això no permet que els clients de fora del municipi ens vinguin a veure. Ja sé que tenim venda online a través del portal de Libelista i que aquesta vegada us podré preparar els paquets jo, sé que tinc uns clients que no me’ls mereixo i que des de dimecres van desfilant per la llibreria i apilant llibres per si de cas... ens hem escrit amb autors, editors i comercials, petons i abraçades virtuals de suport, però jo estic esgotada, mentalment exhausta. Des del març que d’un dia per l’altre em toca improvisar, programar, reprogramar, trencar-me les banyes, passar nervis. No estic sola, tinc la Glòria a l’altre costat del taulell mentre jo sovint soc a casa, teletreballant, i mirant de veure com salvem els mobles d’un negoci que de per si ja és precari.

Aquesta setmana he fet tres sessions amb una escola del municipi amb infants de 5è, una de les preguntes més freqüents ha estat: a què et dedicaries si no fossis llibretera? I per dins em desmuntava, no ho sé els deia amb un fil de veu, a alguna cosa relacionada amb els llibres, segur, però no sé quina. Una nena se’m va acostar i em va dir: Fe, jo sense la llibreria no sé si t’hi sabria veure... Jo tampoc vaig pensar.

Aquests mesos de caos, d’ordres contradictòries, ens hem adaptat a tot el que se’ns ha demanat. Amb en Marc hem treballat colze a colze per tirar endavant els tres clubs infantils, els fem a l’aire lliure amb totes les mesures, hem programat el curs, triat llibres, pensat activitats per no tornar a l’online perquè ens agrada la presència com als infants i les seves famílies. El club juvenil també a l’aire lliure amb joves suplicant poder trobar-se i no tornar a les pantalles. La pantalla com si fos l’alternativa a respirar, sentir, a moure’s. El club d’adults que s’ha pogut fer gràcies a la bona voluntat de la gent que ens ha cedit espais privats per complir amb les mesures. Els actes amb distàncies, asèptics, sense abraçades, amb streaming. Ho hem fet tot, però ja no podem més. Perquè mentre som responsables els qui ens manen no ho són. Estic tipa que em manin, que em donin ordres, que m’infantilitzin, soc conscient que gestionar una pandèmia no és una cosa fàcil, però per això hi són i per això els paguem. Els impostos no s’han deixat de cobrar, la quota dels autònoms tampoc. Soc una adulta que espera respecte per part de l’administració que no ha fet els deures, als centres sanitaris falta personal i a l’exèrcit n’hi sobra, les escoles són centres segurs per la voluntat i la tenacitat dels qui hi treballen però els falta personal també.

Cal dir que l’administració ens ha ajudat en forma de compres per les biblioteques però se’ns exigeix un descompte que és la meitat del nostre benefici, tot plegat fa explotar el cap. I de mentre se’ns diu que només són 15 dies i tots sabem que no és cert, com ho saben en Joan i la Clara, companys i veïns de la plaça a qui van tancar el negoci fa 15 dies, com ho sap la Mercè que té l’escola d’anglès a qui fan tancar d’un dia per l’altre mentre les escoles oficials romanen obertes.

En la literatura sempre he trobat refugi, últimament hi trobo inspiració i el llibre que més fort em ressona és la novel·la gràfica Sufragistas, aquelles dones que ho van donar tot, fins i tot la vida, perquè jo ara, avui i aquí pugui votar i escriure això i tanmateix, l’última cosa que tinc ganes de fer és votar. En canvi faria com els bombers de Fahrenheit 451 que en comptes d’apagar el foc ho encenien tot. Som responsables, la cultura ha estat responsable i ha patit moltíssim en tots els seus vessants, és prioritària se’ns deia en alguna de les mil rodes de premsa i jo ric perquè no han entès res, precisament perquè no se’ns considera essencials se’ns confina, perquè se’ns vol adormits i alienats.

Treballar, produir i cap a casa, no fos cas que les ganes de viure superessin la por i ens féssim preguntes.

Dissabte, 24 d'octubre de 2020

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és una novel·la que no deixa indiferent a ningú, o l’adores o el llibre t’escup, una mica com li passa al protagonista, Aleksy, amb la seva mare.

La novel·la arranca de manera abrupta, contundent i salvatge: “Aquella mañana en que la odiaba más que nunca, mi madre cumplió treinta y nueve años. Era bajita y gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que haya existido jamás.”

L’Aleksy és un pintor reconegut amb una profunda crisi creativa, el psiquiatra li recomana com a teràpia que revisqui els últims dies amb la seva mare i és així com ens arriben uns records plens de tristesa, rancor que poc a poc es van modulant fins a convertir-se en poesia. La germana de l’Alesky mor, el pare fuig i la mare cau en una depressió profunda que el porta a ignorar l’Alesky, aquest creix amb l’àvia, la beguda i una mare que no pot mirar-lo a la cara. La vida sempre ens dona segones oportunitats, la de l’Alesky i la mare arriba quan a ella li diagnostiquen un càncer terminal, rabiüt i desesperant. Una malaltia que la mare arriba a estimar perquè és la primera cosa en molt temps que només li pertany a ella: “Pero tampoco para vivir encontraba ya un porqué ni un cómo, pues estaba agotada por la falta de amor. “Por fin tengo algo mío, Aleksy, algo que me quiere solo a mi.”

L’estiu, tres mesos, en un poblet de la Provença és el temps que tenen per reconstruir una relació inexistent, plena de dolor, però l’amor, el perdó i la comprensió van apareixent mentre els dies avancen i els sentiments de l’Alesky van modulant-se a mesura que entén la seva mare i deixa de veure-la només com una mare i la percep com la dona que és amb la vida que li ha tocat viure. Una mare que es rendeix a la mort com a l’única cosa segura que ens arribarà a tots.

Țîbuleac combina capítols curts amb capítols d’una sola frase, versos, que llegits seguits fan una poesia bellíssima combinats són un respir per al lector que li permet acompanyar els protagonistes en aquesta redempció i en el comiat final.

Los ojos de mi madre eran un despropósito

Los ojos de mi madre eran los restos de una madre guapa

Los ojos de mi madre lloraban hacia dentro

Los ojos de mi madre eran el deseo de una ciega cumplido por el sol

Los ojos de mi madre eran campos de tallos rotos

Los ojos de mi madre eran mis historias no contadas

Los ojos de mi madre eran las ventanas de un submarino esmeralda

Los ojos de mi madre eran conchas despuntadas en los árboles

Los ojos de mi madre eran cicatrices en el rostro del verano

Los ojos de mi madre eran brotes a la espera

Un llibre bellíssim, poètic i contundent, una lectura que no deixa res tancat i espera que el lector acabi de reconstruir la pròpia història.

Compra'm

Traducció de Marian Ochoa de Eribe

Edita Impedimenta

Dissabte, 17 d'octubre de 2020

En aquests temps incerts i capgirats es fa més necessari que mai aturar-se, respirar i mirar. Tenir algú que t’ensenyi a mirar és bàsic, no parlem de veure-hi, parlem de mirar, observar, copsar, sentir, valorar totes i cadascuna d’aquelles coses que ens envolten i que fan que la vida tingui sentit. Posar en valor la vida petita, heus aquí la clau de tot plegat.

Aquest estiu vaig llegir un petit llibre d’encara no 50 pàgines de la Rachel Carson que es diu El sentido del asombro. Carson era biòloga marina, és considerada la inspiradora de l’ecologisme modern gràcies al seu llibre La primavera silenciosa en què denunciava l’ús indiscriminat de DDT. Carson defensava que no hi ha millor manera de preservar la natura que estimant-la i per fer-ho cal conèixer-la.

En aquest llibret Carson explica la seva experiència amb el seu nebot a qui va adoptar després de perdre la mare i a qui va acompanyar en aquest procés de descoberta, la costa de Maine, la platja, els boscos tot era ple de tresors naturals. Carson va fer créixer el seu nebot fent-lo aturar en les petites coses que no per menudes deixen de ser importants i essencials perquè l’entorn segueixi rodant.

“El mundo de los niños es fresco y nuevo y precioso, lleno de asombro y emoción. Es una lástima que para la mayoría de nosotros esa mirada clara, que es un verdadero instinto para lo que es bello y que inspira admiración, se debilite e incluso se pierda antes de hacernos adultos.”

És una lectura reveladora, que provoca unes ganes irrefrenables de conèixer aquesta dona que als anys 60 defensava allò que ara ens sembla tan modern i essencial. El llibre neix com un article que explica les experiències pràctiques amb en Roger, passar de la teoria a la fascinació en viu i en directe.

Acompanyar en la mirada, educar la mirada, posar a l’abast tot allò que la natura ens ofereix per després valorar-ho i retornar-ho. Carson en aquest sentit no era gens acadèmica i destacava que la natura és aquí per a tothom i per trobar-hi totes les respostes que calguin.

“Los placeres que perduran al contacto con la naturaleza no están reservados para científicos, sino que están al alcance de cualquiera que se sitúe bajo el influjo de la tierra, el mar y el cielo y su asombrosa vida.”

Aturar-se, observar i deixar-se meravellar. Mai podré donar les gràcies a Rachel Carson per aquesta lectura però sí que tinc l’oportunitat de donar a conèixer el seu llegat, que no és massa extens però sí molt influent.

“Aquellos que contemplan la belleza de la tierra encuentran reserves de fuerza que duraran hasta que la vida termine. Hay una belleza tan simbólica como real en la migración de las aves, en el flujo y reflujo de la marea, en los repliegues de la yema preparada para la primavera. Hay algo infinitamente reparador en los reiterados estribillos de la naturaleza, la garantía de que el amanecer viene tras la noche, y la primavera tras el invierno.”

Traducció de M. Ángeles Martín R-Ovelleiro

Edita Ediciones Encuentro