Montserrat Abelló

 

 

Quan entreu a la llibreria sovint em feu preguntes o observacions del color de les parets, les flors o les fotografies de la columna de dones. He pensat que seria bonic explicar-vos quines escriptores ens acompanyen i per què.

No recordo exactament l'ordre de les escriptores que he anat penjant però sí que sé quines són les primeres que vaig triar. Entre elles, hi ha la poeta i traductora, Montserrat Abelló.

La fascinació per l'Abelló em ve arran d'uns versos que sempre m'acompanyen.

M'estimo tant la vida
que la faig meva moltes vegades.

I per aquells ulls petits i vius que la caracteritzaven. Us convido a veure aquesta entrevista que enamora pel to, la calidesa i el seu somriure. Em va sorprendre que una dona de la seva generació fos la traductora de la poesia de la Sylvia Plath, això volia dir que parlava anglès en una època que no era freqüent. Filla d'un enginyer naval va viure temporades a diferents llocs, però l'exili la va dur a Londres allà entra en contacte amb una associació d'estudiants que acollien refugiats de la II Guerra Mundial, més tard la que es veu obligada a marxar més lluny és ella, a Xile, on treballarà, es casarà i tindrà els seus fills. Abelló fa de professora d'anglès. L'any 1960 torna a Catalunya on continuarà la docència, escrivint poesia i traduint. Abelló és qui ens ha permès llegir un munt de veus de dones que escrivien en anglès. Traductora intuïtiva, innata i de gran sensibilitat. També és una poeta que transgredeix la mètrica després del naixement del seu fill amb síndrome de Down. La poesia se li va fer imprescindible.

 

M'aturo a sospesar

M'aturo a sospesar
el meu viure. I ja no sé
qui soc
M'estavello
en les preguntes,
m'esquinço
en les respostes
Camino a les palpentes.
He perdut l'ombra,
la veu.
Em fugen les paraules.

De Memòria de tu i de mi

A partir d'ara, cada mes, rebreu un butlletí dedicat a una de les escriptores de la columna, també trobareu una taula a la llibreria amb els llibres per descobrir-les.

 

Abellocares 

 

 

Ja no hi ha flors

Ja no hi ha flors
per a indicar el lloc
on han caigut,
sols el roig fosc
de la sang de tantes
ferides obertes.

I es torna ronca la veu
de tant cridar:
No a la guerra!

Espero que gaudiu d'aquesta iniciativa tant com jo he gaudit pensant-la, creant-la i fent-la vostra.

 

Fe
#lesescriptoresdelespolsada