Lectures

Dissabte, 4 de juny de 2022

Que et plori el Tigris és la guanyadora del Goncourt a la primera novel·la, una història que no arriba a les 100 pàgines, coral, impactant i poètica sobre la condemna a mort d’una noia, sense nom, per salvar l’honor de la família. Quedar-se embarassada sense estar casada implica que el germà la pugui matar.

La protagonista espera la mort com ho fan tots els membres de la família que ho pateixen en silenci, ho aplaudeixen o senzillament no fan res per evitar-ho, l’honor té més força que l’amor i ella només té un destí, morir. La mare, els germans, la cunyada, l’home que estima en parlen, tothom pot opinar menys ella.

“Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida. Aquests cops al ventre, aquest esqueixament de la carn porten amb ells la mort, i la mort ja està venint. Arribarà d’aquí a poc, a la posta de sol, sentiré el seu pas una mica pesant, una mica desequilibrat, una mica coix, després la porta al final del passadís s’obrirà i la mort entrarà.”

Emilienne Malfatto ha escrit un llibre breu i punyent sobre l’Iraq, és corresponsal i fotoperiodista a l’Orient Mitjà i coneix molt bé el terreny on s’ubica la història. Entre totes les veus que sentim en el llibre n’hi ha una que destaca amb força, la veu del Tigris, el riu que ha sigut testimoni de la barbàrie, les invasions, els atacs i la guerra. El riu com a testimoni de la destrucció causada pels humans des de temps ancestrals. Som els animals amb capacitat d’estimar i alhora som els nostres principals depredadors. I com sempre, la dona com a boc expiatori de totes les falses creences i que es paga amb el feminicidi.

“Hi ha un arbre, a la meva riba, que ve dels paradís. Va ser d’allà que Eva va agafar la poma. L’arbre prohibit, l’arbre del coneixement.
Els homes hi creuen. L’arbre és tot neulit, sec, envoltat d’una barrera. Ha vist totes les guerres d’aquesta terra. I no obstant els homes continuen penjant-hi cintes, papers que demanen la vida i la pau.”

Sort de la bona literatura que ens remou, ens fa de mirall i ens humanitza. Hi ha llibres que no els cal ni una pàgina més perquè contenen la justa mesura de les coses, en aquest cas la denúncia que les dones no som propietàries ni del nostre cos ni del nostre honor. 

Traduït per Mia Tarradas

Edita Edicions de 1984 i Minúscula

Dissabte, 28 de maig de 2022

Aquesta setmana he acabat la lectura de Fusta d’eucaliptus cremada d’Ennatu Domingo, un llibre autobiogràfic sobre l’origen i la identitat. L’Ennatu és nascuda a Etiòpia i als 7 anys va ser adoptada per una família catalana després de perdre la mare i el germà petit, tots dos morts per la sida.

És un relat corprenedor, resilient i esperançador en algunes aspectes, sobretot per demostrar empíricament que l’educació és l’eina més poderosa que tenim, que només amb formació i cultura serem capaços de transformar el món. L’Ennatu va arribar a Catalunya essent analfabeta i va aprendre a llegir i a escriure en una llengua que fins aleshores no li era pròpia havent d’abandonar la llengua d’origen. Anar a l’escola de barri i conviure amb infants de moltes procedències li va facilitar el camí fins a l’ESO on va quedar en minoria per no parlar del batxillerat. D’esperit nòmada fruit de les vivències per sobreviure amb la Yamrot, la mare etíop, l’Ennatu decideix anar a la facultat a fora, estudiar Ciències Polítiques en una universitat amb gent d’arreu del món, per no ser l’única, la diferent. És en aquestes estades fora que aprèn a estimar la seva negritud, el seu cabell i tot allò que implica haver nascut al continent africà.

La identitat és de les coses més complexes que un ésser humà ha de construir, forjar-la i sentir-s’hi còmode no és una empresa fàcil i encara ho és menys si has nascut en una cultura i aterres en una altra, i encara ho és una mica més si formes part d’una família que no són com tu. L’adopció és una filiació molt complexa, meravellosa i alhora difícil de pair i de sustentar, és una aventura vital que et fa mirar el món de cap per avall i posar-te a la pell de l’altre. Un exercici d’humilitat que és un aprenentatge de vida per als pares adoptius. No hi ha dues adopcions iguals perquè cada infant té la seva pròpia història, ja fos adoptat amb mesos o més grans, els anys acaben portant les preguntes sobre els orígens, sobre l’abandonament, aflora la tristesa, la ràbia cap als pares biològics, cap al país de procedència, la negació per després acceptar, construir-se i admirar. L’Ennatu fa molts viatges de retorn a Etiòpia on es poden copsar aquestes fases, és bonic veure-la acompanyada per la família, per l’Anna i el Ricard que saben esperar pacientment i li obren les portes a no renunciar als orígens.

“El rumb de la primera etapa de la meva vida el va marcar la mort de la Yamrot, que va fer que em desarrelés d’Etiòpia, amb tots els significats de la paraula “desarrelar”, i reconstruir la meva identitat a Catalunya. Resistint a l’oblit. Ara començo la meva vida adulta equipada amb totes les eines i oportunitats que m’han ofert i que he trobat. I sento que no puc començar-la sense haver parlat amb la Yamrot, que va morir a la meva edat actual, als vint-i-cinc anys, a Gondar.”

És un llibre important, començar a tenir veus com la de l’Ennatu ens ajuden a construir-nos com a país i a repensar-nos en tot allò que no fem bé. És obvi que per a mi ha sigut una lectura que m’ha fet pensar molt en el meu paper com a mare d’un nen nascut a Etiòpia i que va ser adoptat amb vuit mesos. El llibre m’ha fet viatjar de nou pel nord d’un país que em va enamorar la primera vegada que hi vaig ser, un país preciós, bressol de la humanitat, i que m’ha fet el regal més gran del món. He identificat paisatges, carreteres, pols, castells, esglésies, llacs, l’olor del cafè i de la cerimònia que l’envolta, tantes coses boniques d’un país que no ho ha tingut fàcil i que en canvi és ric en recursos, natura i cultura.

Per construir la identitat ens cal sentir-nos segurs, saber que res trontolla, que tens un entorn disposat a bressolar-te, a ser-hi incondicionalment i a acompanyar-te en tots els teus trets, els d’aquí i els d’allà. Escric la ressenya del llibre, el dia que el meu fill ha sigut insultat per un company de classe, una vegada més, pel color de la pell, un microracisme latent que és evident que no ajuda en el seu relat de saber qui és. És per això que aquest llibre l’espera pacientment per trobar respostes que el facin sentir-se orgullós de qui és. Jo n’estic molt.

Editat Navona

Dissabte, 21 de maig de 2022

L’última cosa que et poden prendre com a ésser humà és la dignitat i és per això que a les persones refugiades cal acollir-les, empatitzar-hi i dotar-les de les eines perquè puguin començar de nou. Quan es produeix un procés migratori sobtat per un conflicte bèl·lic i l’allau ens desborda, els estats haurien de ser capaços d’organitzar-se i oferir una resposta, de la mateixa manera que ho fan amb la venda d’armament i de repartir-se els interessos que un conflicte sempre genera. Les víctimes sempre són les mateixes, els ciutadans de peu a qui la vida se’ls capgira.

Dijous al club de lectura vam comentar la novel·la gràfica Persèpolis de Marjane Satrapi, en una de les vinyetes la protagonista afirma: "Aquell dia vaig aprendre una cosa fonamental: un només pot sentir autocompassió quan les nostres desgràcies encara són suportables... un cop s’ha passat aquest límit, l’única manera de suportar l’insuportable és riure-se’n."

Aquesta frase m’ha fet pensar en l’àvia protagonista de la novel·la, La trena de l’àvia, una dona russa, que viu en una residència per a refugiats a Alemanya amb el marit i el net. La seva filla va morir i la ràbia, el mal humor i el desconsol van impregnar el cos i la ment d’aquesta àvia que governa la  família amb mà de ferro. El net, la veu narrativa de la novel·la, explica les sensacions de quan van arribar a Alemanya, de la residència, del la comunitat que es crea i de les moltes dones que tenen cura de fills o nets amb una mirada molt especial, entre innocent i la d’algú amb una expertesa que no li pertoca per edat. En Max ben aviat descobreix que la veïna, la Nina, i l’avi tenen una relació que va més enllà del veïnatge, la prova arriba quan la Nina es queda embarassada i pareix un bebè que és calcat a l’avi del Max. L’àvia Margo, una dona forta, valenta i malcarada, afronta la situació de manera tribal, accepta la Nina i el fill i els abraça com si fossin tots una família, una sororitat arcaica que ara ens costa d’acceptar, però l’àvia Margo també va ser jove, ballarina i plena de vida abans de perdre una filla i de viure en una residència de refugiats.

És un gran encert el to i la mirada d’en Max per explicar-nos una història de vides difícils, un tornar a començar i sobretot per retratar una àvia que podria fer por però que ell li sap veure la tendresa i l’amor incondicionals.

“Sempre havia pensat en dones quan sentia que una grapa glaçada m’estrenyia el cor. L’àvia havia començat molt aviat a preparar-me per la meva defunció. Jo sentia el temps que s’escolava com una esgarrifança i volia absorbir tanta bellesa com fos possible. En les dones tot em semblava meravellós. Les primes eren lleugeres i fràgils com les aranyes de potes llargues. Les més reforçades irradiaven escalfor i suavitat. Quan les dones eren altes n’admirava la força, i quan eren baixes, lamentava no poder-les protegir. Que la meva àvia també fos una dona, era una cosa que no em passava pel cap.”

El sentit de l’humor i les dones fortes són marca de la casa, Alina Bronsky, ja ens ho va demostrar a L’últim amor de Baba Dúnia i ara hi torna amb una àvia amb una trena com a símbol de resistència, una dona de ferro que ha d’aprendre a tornar a estimar.

Traducció de Ramon Farrés

Editorial Les Hores

Dissabte, 14 de maig de 2022

Un nou llibre de Sorj Chalandon sempre és motiu d’alegria literària perquè la seva narrativa mai et deixa indiferent, sempre t’interpel·la i tampoc en surts igual que quan hi entres. Chalandon no és un autor de masses, però té un públic fidel que espera pacientment els llibres. De les seves experiències com a ex-corresponsal de guerra i d’haver cobert conflictes com el de l’Ultser i el Líban n’han sortit novel·les molt potents com Retorn a Killybegs i La quarta paret i de la seva vida familiar també com Professió del pare.

Ara Chalandon ens sorprèn amb un títol Una alegria esbojarrada com si fos un llibre ple d’optimisme i ho és en certa manera, és el llibre amb més sentit de l’humor que li he llegit, però no deixa de parlar de les misèries humanes.

La protagonista és la Jeanne, una llibretera parisenca, a qui li diagnostiquen un càncer de pit i el marit la deixa perquè no pot suportar el seu patiment, sí, el d’ella. La Jeanne ha de començar el tractament de quimioteràpia on coneixerà un grup de dones a qui la vida no ha tractat massa bé però que seran el revulsiu de la Jeanne per fer front a aquesta nova situació vital i de salut. La Brigitte, l’Assia i la Mélody es converteixen en el puntal que la Jeanne no ha trobat a casa, per això quan una d’elles passa per un tràngol que requereix de molts diners, la Jeanne no dubta ni per un instant a formar part del pla: atracar una joiera de la Plaça Vandôme de París. A partir d’aquí bona part de la novel·la transcorre en la preparació d’aquest atracament sonat que requereix hores d’estudi, visionat d’imatges i una gran interpretació. Què hi perden aquestes tres dones a qui la malaltia rosega amb força i que han viscut als marges? La Jeanne no dubta a unir-se a un món que li és desconegut, perquè ella també està tornant a aprendre a viure amb el mal i sense en Matt.

“Em van treure el càncer.

                En Matt no m’havia pogut dur a l’hospital, va arribar després de l’operació.”

Ara que ja fa uns dies que tenim el llibre a la llibreria, que l’hem pogut recomanar i explicar, us sorprendrien les mirades que diuen tantes coses. La quantitat de dones que passen soles per processos traumàtics perquè les seves parelles no saben com acompanyar-les, ni fer front a les situacions que amenacen els puntals de moltes famílies, les dones. Si hi ha una cosa que m’ha sorprès d’aquesta novel·la de Chalandon és el to, la mirada i la capacitat de posar-se en el cervell i el cor de la protagonista, en cap moment tens la sensació d’una veu narrativa impostada, al contrari, tota l’estona vius i sents una Jeanne molt creïble. Em pregunto si Chalandon ho ha viscut de prop, si com a bon periodista ha observat, callat i guardat les sensacions, les mirades i el dolor o bé ha llegit un dels llibres que més m’ha marcat aquest any com a lectora, Els diaris del càncer d’Audre Lorde.

Lorde la poeta afroamericana, activista, feminista i escriptora que descriu tot el procés de conviure amb el càncer en format de dietari on explica les experiències més íntimes, la baixada als inferns i també el consol de les amigues que l’acompanyen en el procés. L’any 1978 Lorde ja denunciava un sistema sanitari més preocupat pels resultats que pel benestar de la pacient. Lorde parla de les alegries quotidianes que no formen part del tractament però que són essencials per acompanyar la pacient. Lorde aborda el càncer de mama des d’un punt de vista polític, combatiu i alhora molt solidari. No alliçona ningú amb què fer ni com fer-ho, simplement descriu amb una prosa exquisida i punyent la situació d’intempèrie emocional amb què viuen les dones el procés.

“El càncer de pit, amb la consciència de la mort que se’n deriva i l’amputació que comporta, pot ser, malgrat tot, una porta d’accés, per més cruel que hagi estat arribar-hi, que permeti fer créixer les forces i el coneixement i utilitzar-los millor. Hem d’aprendre a comptar els éssers vius amb la mateixa atenció particular amb què enumerem els morts” escriu Lorde.

I això és el que fan les protagonistes d’Una alegria esbojarrada comptar-se abans de morir, per ser algú digne que es mereix que en tinguin cura. L’atenció i el capteniment que tothom hauria de rebre ja sigui al centre de la vida o als marges. Chalandon no falla i Lorde tampoc.

Llegiu-los i no deixeu mai soles les vostres parelles abans d’entrar en un quiròfan.

Ens pots comprar aquí.

Una alegria esbojarrada de Sorj Chaladon, traducció de Josep Alemany, edita Edicions de 1984

Els diaris del càncer d’Audre Lorde, traducció de Caterina Riba, edita Cal·lígraf

Dissabte, 7 de maig de 2022

Em vaig llegir Adultos d’una glopada pensant que seria una novel·la lleugera per després de Sant Jordi, de no pensar massa i de flotar com la noia que hi ha a la portada. I potser és la sensació que t’acompanya quan la comences, però a mesura que t’endinses en aquestes 160 pàgines et vas sentint incòmode fins que el cap et fa boom. Ja ho tenen els autors de latituds nòrdiques, aquesta manera de narrar una mica austera i d’explicar-te els fets com aquell qui no vol la cosa. En canvi, quan tanques el llibre et deixen un ressò que dura dies.

Adultos és la història de l’Ida una arquitecta d’èxit que no té fills però sent una veueta interior que li diu que potser seria un bon moment per fer-se congelar els òvuls per si arribés el dia que volgués ser mare. L’Ida fa una consulta mèdica i agafa el bus que l’ha de dur cap a la cabana d’estiueig en un dels fiords noruecs, la mare celebra els 75 anys i es trobaran amb la germana, el cunyat, la filla del cunyat i el marit de la mare. És un entorn idíl·lic i ple de records perquè la seva germana, Marthe, els doni la notícia que està embarassada i que sembla que aquest cop sí que arribarà a terme.

A partir d’aquí les coses no van com estaven previstes, l’Ida rep una trucada que li afecta més del que ella hauria volgut; la Marthe sembla no portar massa bé tenir l’Ida a prop i que la filla del seu marit s’hi entengui tan bé. El cunyat sembla estar una mica desbordat per les hormones de la Marthe i la idea de tornar a ser pare. La cabana d’estiu és de tots però la Marthe i en Kristoffer en mica en mica se l’han anat fent seva sense demanar-li opinió i això li cou, també li fa mal veure la panxa de la Marthe. A l’aire es respiren petites tensions per les coses no dites, per la gelosia entre germanes, la Marthe és la petita i sempre ha estat delicada de salut i ha acaparat bona part de l’atenció familiar. L’arribada de la mare i el marit no serveix per relaxar més l’ambient, en aquella cabana hi ha incrustats els bons records d’infantesa però també els temes no resolts que sobrevolen la família.

“Soy la hija cumplida, la que hace bien las cosas, tiro bien los restos de comida a la basura y enjuago bien las tazas bajo el grifo, hasta el punto de quemarme con el agua. Volvía a casa agitando las notas, “mamá, mamá, mira esto, y esto”, me entran sudores solo de pensarlo, lleno el fregadero y friego los platos, jugaba al balonmano y bailaba ballet, los días que no tenía entrenamiento salía a correr y en clase hablaba en voz alta de política, de la Unión Europea y de machismo, conseguía que los chicos resoplaran y me decían “cállate ya la boca, joder, Ida...”

Adultos és una novel·la sobre els llaços familiars, sobre el vincle entre germans, les coses no dites, encapsulades, que quan s’obren surten de la pitjor manera. És un retrat de la incapacitat emocional de les persones, de no fer front als sentiments i sobretot fa evident que a les relacions, de família, d’amistat o de parella cal parlar, cal dir i cal no pressuposar el que senten els altres. Marie Aubert situa la novel·la en els fiords noruecs però aborda un tema tan universal i necessari que per això s’ha traduït a 15 països i també ha rebut el reconeixement dels llibreters noruecs.

Aubert radiografia l’edat adulta de les dones, la pressió laboral i sobre els cossos, també mostra la relació entre una mare i dues filles després que el pare marxés de casa, la pinya necessària per sobreviure al dolor i seguir endavant. Adultos també és una mirada sobre les segones oportunitats, les famílies enllaçades amb un to àcid i amb humor, per què després de tot plegat si perdem l’humor que ens queda? Podria ser un monòleg teatral de l’Ida, una reflexió en veu alta d’una dona que es pregunta qui és i què vol i de com la veuen i què n’esperen els altres d’ella.

Em pots comprar aquí

Traducció de Cristina Gómez-Baggethun

Edita Nórdica Libros

Il·lustració de la coberta Egil Haraldsen

Dissabte, 9 d'abril de 2022

Aquesta setmana s'ha presentat en roda de premsa la Diada de Sant Jordi i l'Olivia de la llibreria L'Aranya feia unes reflexions que m'han dut a escriure quatre ratlles d'una idea que fa dies que em bull per dins.

A la roda de premsa va quedar palès que Sant Jordi només passa a Barcelona, que la resta del territori importem poc o gens, només per respondre a mig matí de la Diada sobre els més venuts o sobre la facturació.
Els que em coneixeu de fa temps, sabeu que cada vegada em costa més dissimular el malestar que em genera aquest dia perquè s'està convertint en tot el contrari del que defensem a L'Espolsada tot l'any. D'aquí que fes un àudio dels meus a la Núria Farrés, la dissenyadora, per explicar-li que necessitava uns punts de llibre i postals de propaganda, no de publicitat, sinó de propaganda d'idees i valors. Tinc la sort de fer un curs, Comunica't, amb dones emprenedores de comarques, i l'últim dimecres que ens vam trobar i els vaig explicar el malestar em van animar i em van dir: volem una campanya!

El dia que vam celebrar els 15 anys de L'Espolsada us vaig explicar que hi arribava fent tentines i més insegura que mai, hem superat dos anys de pandèmia i d'un canvi radical i profund interior on el món se'm fa cada vegada més hostil i s'assembla menys al que jo voldria, però si d'una cosa en sabem, les llibreteres, és de fer de formiguetes. Ha sigut un trimestre terrible i necessitem que aquest Sant Jordi brilli com mai i això em genera una contradicció molt gran perquè jo voldria que venguéssim llibres tot l'any. Jo somio en un país de lectors i no en un país que fantasieja en tenir la festa més bonica del món. Sant Jordi és un miratge que implica hores i hores de feina, de molts maldecaps i d'esquena, de mirar la previsió del temps compulsivament, de dormir malament i de nervis, molts. També d'atendre mitjans que pregunten per les teves recomanacions, escoles i biblioteques, benvingudes siguin! però des d'aquí un clam: hi som tot l'any per anar a la ràdio, a la tele, per parlar de llibres i per visitar instituts. A la premsa comarcal ja fa anys que els dic que no em truquin per respondre pels més venuts. Voleu saber quins són els més venuts? El 95% de llibres que es venen un a un i no en grans quantitats i és aquí on m'hi trobareu.

Les llibreries no només venem llibres, a les llibreries fem d'agents culturals i si no atureu-vos i penseu què fa la vostra llibreria per vosaltres? Què us aporta? Què aporta al teixit comercial i urbà de la ciutat o del vostre poble? I aleshores, penseu què podeu fer vosaltres per a la vostra llibreria.

Aquest 23 d'abril sortirem a plaça, amb alegria i amb ganes de fer la nostra feina, i amb un equip increïble de persones que es posaran la samarreta de la llibreria i faran de llibreteres per un dia, però també desitgem que torneu al maig, al juny, a l'octubre o al novembre, que no ens deixeu soles.
A les llibreteres ens agrada molt parlar de llibres, ho podem fer sempre, només aspirem a tenir visibilitat i espais on poder prescriure i fer allò que és essencial del nostre ofici. Requerim que les institucions valorin la nostra feina en pro de la cultura, que la dignifiquin i no ens collin amb descomptes absurds que només fan que la nostra supervivència sigui més fràgil. Somiem que la premsa no ens truqui només perquè hi posem un anunci. Volem que ens truqui per parlar de foment lector, que ens visiti en alguns dels nostres actes o clubs de lectura, que es parli de la feina que fem les llibreries del territori més enllà del Dia de Sant Jordi. Pretenem que les escoles i instituts ens vegin com aliades, com part de la cadena del llibre. Per això, també vull fer un agraïment públic i profund a tothom que confia en nosaltres, ens dona suport i ens valora pel que fem. 

"La meva feina consisteix a habitar els silencis en què viscut i a poblar-los de mi mateixa fins que tinguin els sons del dia més lluminós i del tro més potent." diu l'admirada Audre Lorde i no podia trobar paraules més boniques per dir-vos que hi som tossudament alçades i amb el cap ben alt, tot l'any.

Que visquin els llibres, sempre!

Fe

Dissabte, 2 d'abril de 2022

Natasha Brown és una autora que ha fet explotar el panorama literari britànic amb aquesta primera novel·la, breu i contundent. Brown que és matemàtica de formació i que ve de treballar en el món financer de la banca ha escrit un llibre que és un cop de puny sec i que retrona dies després d’haver-lo llegit.

“He viscut la vida segons el principi que quan encaro un problema he de treballar per descobrir com puc actuar per superar-lo; o per acollir-lo; o per obrir un nou camí que l’esquivi; per excavar-li el terra sota els peus, fins i tot. Així es com em van preparar. Així es com ens preparem a nosaltres mateixos, com ensenyem els nostres fills a afrontar aquest camp d’obstacles. Treballa el doble de fort. Sigues el doble de bo. I integra’t, sempre.”

La narradora és una dona negra, d’origen humil, que contra tot pronòstic i amb molt d’esforç aconsegueix arribar al món dels privilegiats i tenir un càrrec en un banc d’inversions. Jove, elegant i amb una parella que forma part de la classe blanca adinerada, la protagonista sembla tenir-ho tot de cara per dormir satisfeta. Un dia la parella la convida a una festa a la casa de camp dels seus pares, una reunió que li permetrà integrar-se del tot, oblidar per un moment que el color torrat de la pell ja no és un handicap per la societat d’un país que va colonitzar mig món i que mai n’ha acabat d’acceptar els fills. No obstant la vida sempre ens depara sorpreses i en aquesta reunió la protagonitza comença a decidir que no, que no vol formar part de la pantomima, que no vol ser còmplice d’un sistema de salut que només es pot permetre la gent que té molts diners, decideix que no vol ser part d’un país que l’expulsa ni ser la convidada que només somriu i aguanta la copa mentre fa silenci.

D’estil depurat, donant poca informació al lector Brown fa un exercici literari molt potent jugant i contraposant el significat del blanc i el negre, un llibre que et remet a Descolonitzar la ment de Thiongo i que ho fa en el marc d’una festa en un jardí emulant la Mansfield i les flors de La senyora Dalloway de Virginia Woolf.

En aquesta Reunió hi ha molt dolor també físic i emocional, un dolor que la protagonista tria per transformar-se. Un d'aquells llibres dels que no en surts indemne. És una alegria saber que encara hi ha veus potents i que arrisquen. 

“Triar sobreviure em converteix en partícip del seu relat. Tant si me’n surto com si no, la meva existència només reforça aquest constructe. Jo el rebutjo. Rebutjo aquestes opcions. Rebutjo aquesta vida. Sí, em faig càrrec del dolor. El dolor transforma -el dolor transcendeix: és la desfeta de l’estructura. És un retorn, afortunadament, a la pols.”

Traducció de Maria-Arboç Terrades

Edita L’Altra editorial i Anagrama

Dissabte, 26 de març de 2022

Ha arribat l’hora d’aquest cant afable,

D’encendre un petit foc a un camp cobert de gebre.

I ara, com en direm de tot això?

Està bé dir-ne amor. De quina altra manera?

Dona callada de Joan Margarit

Quan la vida t’exigeix molt, sovint massa, tenir gent amb qui compartir-ho i fer camí és una de les formes del verb estimar. Joan Margarit dedica aquest poema a la seva parella, després d’haver perdut dues filles, tingut una vida complicada i en el procés d’encarar un càncer, de tot el que han viscut plegats versa que “està bé dir-ne amor.” L’amor com a motor del món, l’amor en totes les seves facetes.

La periodista Marta Vives, al capdavant de la cultura al Matí de Catalunya Ràdio, ha tingut la sort i l’ofici d’entrevistar molts autors que admira en secret, un d’ells Margarit, i d’aquí el títol del llibre que acaba de publicar, Diguem-ne amor. Un recull de dotze vivències reals a qui Vives dona forma i n’escriu les històries que els protagonistes li han confiat i explicat. Diguem-ne amor és ficció? No! Tot i que totes elles es mereixerien ser les protagonistes de moltes novel·les. Vives fa el que més li agrada i sap fer, escoltar, mirar amb aquells ulls vius i brillants que la caracteritzen i acompanyar la parla que surt de més endins.

Amb aquest material de fons, Vives reescriu les vides i les diferents històries d’amor com la de la Cinta i la seva gossa Llua amb en Silvio un sense sostre a qui ajuden a deixar el carrer; la història del Marcel i en Zuber que s’estimen més enllà de les fronteres i de les regles establertes; les amigues que es miren pel retrovisor al cap dels anys i després d’haver compartit pis a l’època d’estudiants, un pis on tornar després del divorci d’una d’elles i d’un càncer d’una altra; o aquell parell que estaven ben enamorats però no gosaven dir-s’ho fins al cap dels anys; els arquitectes i la passió per la construcció i la llum; en Marc i la Maeva que sense ni parlar-se s’ho saben dir tot... I així, fins a dotze històries que es fan curtes. Vides que emocionen.

No espereu trobar-hi un ideal de l’amor romàntic perquè en aquestes narracions hi ha dolor, pèrdua, amistat, sensualitat i tot allò que conforma la vida, diguem-ne amor o diguem-ne viure i dir-se les coses sense matisos. En aquests temps d’incertesa, de bipolaritat i de conflicte aquest llibre és una anhelada d’aire fresc. La Vives tot ho fa bonic, la Vives que dubta d’ella, la Vives a qui tantes hores de son aquest llibre li ha robat, la Vives que no es creia capaç de posar per escrit totes les confessions que li han fet, la Vives que ens desperta amb la paraula del dia i que s’escriu i es llegeix a sobre, la Vives de veu radiofònica i estima per la llengua, la Vives que ens ha fet un regal a tots lectors i encara no ho sap.

Edita Ara llibres

Dissabte, 19 de  març de 2022

La setmana passada vam tenir la sort d’acompanyar Nickolas Butler en la presentació de l’última novel·la que ha arribat a casa nostra, La bona sort. Un Butler encantador que va dinar amb llibreters i que després va conversar amb Llucia Ramis a la Biblioteca Agustí Centelles. És un gust poder conèixer i parlar una estona amb un autor a qui li has llegit tots els llibres, de qui segueixes l’obra i que admires. Després de l’èxit mundial de Canciones de amor a quemarropa, El cor dels homes i Algo en lo que creer, Butler va més enllà amb aquesta novel·la de ritme frenètic que et porta al límit com a lector, una història que deixa la població de l’autor d’Eau Claire a Wisconsin, on fins ara havien tingut lloc els seus llibres, per dur-nos a Jackson a Wyoming. Butler situa, no en va, la narració en un paratge de gran bellesa dalt de tot d’una muntanya de vistes idíl·liques, amb un gorg d’aigües termals, un indret verge des d’on veure les estrelles i gaudir de l’entorn. Els llocs poden ser memòria per la gent i aquest és el cas de la Gretchen, una advocada que treballa hores i hores per un bufet, on ha fet diners, molts diners però que ni tan sols té temps de gastar-los, primera paradoxa.

La Gretchen es vol fer una casa de grans vidrieres integrada en el paisatge i ho proposa al Cole, el Bart i el Teddy, amics de la infantesa i propietaris de la constructora True Triangle. Els tres amics no es poden creure l’oferta que els han fet ni els zeros que implica. Tenen una única condició, la casa ha d’estar acabada al desembre, una cursa impossible d’assumir per calendari, condicions climatològiques i perquè és una salvatjada inhumana, però aquests tres amics van justets per la vida, un té quatre fills per mantenir i el somni de fer-se una pròpia casa, l’altre s’acaba de divorciar i el caramel dels diners i l’èxit els fa embogir, segona paradoxa.

Amb aquests elements Butler cuina una novel·la vertiginosa amb un ingredient secret, la metamfetamina o cristall, una plaga que arrasa els Estats Units i una classe mitjana totalment empobrida. Una droga que et destrueix mentre et fa a anar a gran velocitat per construir, per aguantar i per resistir, tercera paradoxa.

Butler ens explicava que es va imposar el mateix termini, sis mesos, d’escriptura mentre els seus personatges construïen la casa, qualsevol moment que tenia escrivia i bevia molt cafè per seguir el ritme trepidant, un ritme que s’encomana al lector que no pot deixar de llegir. Butler va acabar la novel·la exhaust com els personatges i com la societat que denuncia on uns treballen per fer diners i construir-se cases absurdes només pel plaer de dir que la posseeixen mentre altres s’hi deixen la vida per fer realitat els somnis dels rics amb el caramel dels diners promesos que tampoc podran gaudir perquè tot s’haurà corromput. L’Amèrica rural, de paratges bucòlics on apareixen cases de gent rica que altera la vida de la població que hi viu i hi treballa. La Gretchen que somia una casa allà on vas ser feliç en la infantesa, on té memòria i records d’un amor que hauria pogut ser.

Bona sort és una novel·la amb moltes capes, de ritme frenètic amb tocs de thriller on Butler fa una crítica al capitalisme salvatge que impera el món i demostra que els diners només són per uns. Amèrica és el país més gran del món sempre que no et quedis sense diners, diu un dels protagonistes tal com deia el pare de Butler.

Traducció de Marc Rubió

Edita Periscopi i Libros del Asteroide

Dissabte, 12 de març de 2022

Mamut tanca el tríptic dedicat a tres dones, sense nom propi, però que són un reflex dels títols: Permagel, Boulder i ara Mamut, el títol les defineix molt bé a elles i l’entorn on intenten sobreviure. Què tenen en comú? D’entrada, res; en el fons, tot! Es poden llegir per separat? Sí, en qualsevol ordre. De fet Mamut havia de ser la segona, però la història de Boulder va passar-li per davant.

Si hi hagués un fil per cosir-les seria la insatisfacció amb la vida que duen al món que habiten, hostil i difícil. El llenguatge precís com un rellotge també seria un fil d’unió en l’obra de Baltasar, però en aquest últim llibre Baltasar llueix un estil depurat i auster que funciona com un mecanisme poètic sense floritures i et situa de cop en el paisatge literari. La protagonista és una dona que malviu a Barcelona, sociòloga i que treballa en residències d'avis, i decideix fer un canvi d’hàbitat, vol ser mare i busca un lloc on començar de nou. S’instal·la en un entorn rural, eixut i aspre on despullar-se de tot allò que no li cal, amb prou feines es relaciona amb ningú, només amb un pastor i el bestiar. La protagonista té ecos de la Mila de Solitud, però sobretot hi podríem reconèixer les protagonistes dels Drames rurals de la Caterina Albert. La Mamut no busca la idealització de l’entorn rural més aviat el mimetisme, observa els animals com es comporten amb els instints més primaris i ella els persegueix per aconseguir el seu objectiu, engendrar una vida.

“M’adono que la proximitat de la muntanya m’impacienta. Els boscos i les pedres fan que em senti viva, increïblement corpòria, amb el cap integrat al cos i els pensaments vessats a dins, arribant vermells de sang a cada cavitat i a cada esponja, tornant-se crits. Tota jo soc instint sense tamís, com les daines o els senglars.”

Vaig tancar la lectura del llibre ben estabornida, és un llibre incòmode, brut, primari i no estem acostumades que sigui una dona que ens porti per aquests verals literaris, però renoi quina satisfacció quan el tanques. 

"De cop i volta em sento antiga, com la Bíblia, una d'aquelles dones que viuen la vida petita de dins les cases. Agafo un quinqué i pujo a l'habitació, em despullo, m'estiro al llit i em tapo amb la manta, rústega com la d'un cavall."

Edita Club editor