Lectures

Dissabte, 2 de febrer de 2019

Kaye Gibbons va escriure la seva primera novel·la mentre era estudiant de literatura, el llibre porta el nom de la protagonista, l’Ellen Foster, Foster no és pas el cognom, foster és com s’anomena al sistema d’acollida de menors als Estats Units. Tota una declaració d’intencions com el principi de la novel·la:

“Cuando era pequeña pensaba cómo podía matar a mi padre. Cada vez que se me ocurría una manera la repasaba mentalmente hasta que la tenia bien pulida.”

Gibbons dona veu a l’Ellen, una nena amb la mare molt malalta i un pare alcohòlic. La mare un dia pren una dosi massa gran de pastilles i el pare la deixa morir fent creure a l’Ellen que ha estat culpa seva. Un cop la mare ja no hi és, comencen els maltractaments i abusos per part del pare mentre que l’àvia materna és incapaç d’acollir-la perquè hi veu la mirada de l’home que ha matat la seva filla. L’Ellen lluny de resignar-se, desenvolupa una supervivència que li permet escapolir-se i refugiar-se a casa dels veïns negres que treballen a la plantació. L’Ellen amb una mirada intel·ligent i neta comença a qüestionar-se tot d’idees preconcebudes que li han estat traspassades sobre la classe, el racisme... Ella mateixa, tot i estimar la seva amiga Starletta com ningú, se sent superior. A casa de la Starletta l’acullen, ella no gosa ni menjar-hi ni anar al lavabo, però un dia que necessita refugi hi fa nit i quan es lleva s’adona que res no ha passat per dormir en una casa de gent negra.

Durant una temporada l’Ellen és acollida a casa d’una mestra de l’escola. L’Ellen descobrirà què és una llar i què vol dir l’amor familiar, malauradament un jutge decideix que l’Ellen ha de viure amb la seva àvia materna. Aquesta la fa treballar de sol a sol a la plantació de cotó, l’explota i l’humilia perquè no li perdona que la seva filla sigui morta. L’Ellen en té cura mentre l'àvia emmalalteix amb tota la dignitat del món, refugiada en la literatura traça el seu camí. L’obligació d’anar a missa li serveix per decidir qui serà la seva família a partir d’ara, un cop es troba sola al món.

Ellen Foster és d’aquells personatges que calen fons, aquella veu de la innocència infantil que permet dir les coses pel seu nom sense tremolar. Aquella mirada que gosa qüestionar l’explotació laboral, la discriminació racial i que alhora no vol dimitir de viure i sentir-se estimada perquè tot infant té dret a un lloc segur.

Una novel·la que podria semblar antiquada, però els canvis socials es fan així, a poc a poc, amb moltes Ellen Foster que dia rere dia gosen qüestionar allò establert perquè la societat tampoc tenia previst un lloc per elles.

Traducció de María José Rodellar

Edita Las afueras

Dissabte, 26 de gener de 2019

Amor és una nouvelle que pot portar confusions pel títol ja que no és una obra sobre l’amor romàntic si no que és una història que indaga sobre l’amor maternofamiliar o potser sobre l’absència d’aquest, per ser més clars.

“M’he d’esperar, pensa la Vibeke, vol aferrar-se a això que tenen sense malmetre-ho- Aquest cop sí. Aconseguiré contenir-me, ens encapsularé dins una intimitat muda fins que estiguem preparats per a la versió sense embuts de les paraules.”

Amor és una novel·la curta, políticament incorrecta, que aprofundeix en els sentiments d’una mare que té un vespre lliure la vigília de l’aniversari del seu fill. La Vibeke i en Jon s’acaben d’instal·lar en un poblet al nord de Noruega, en Jon surt per vendre tiquets per la rifa de l’equip i quan torna a casa es queda tancat a fora al carrer. La Vibeke s’arregla per tornar uns llibres a la biblioteca però se la troba tancada. A partir d’aquí els camins es bifurquen amb el desig com a brúixola. Mentre en Jon es dedica a imaginar que la mare li prepara alguna sorpresa pel seu aniversari, la Vibeke té feina a embolicar-se amb un firaire a qui acaba de conèixer. Els camins del silenci i de la incomunicació fan la resta d’aquest relat que és un cop de puny. L’ambient d’angoixa i la sensació de perill planen durant tot el relat.

Com a lectora t’hi sents implicada de tal manera que el llegeixes en estat d’alerta total. Els continus canvis en el punt de vista fan que el lector sigui com el protagonista tot i tenir més informació del que pensen i senten tots dos personatges, mare i fill. És un d’aquells llibres en què el silenci i el paisatge són un protagonista més tan típic de la literatura nòrdica. Ørstavik porta els seus personatges al límit i els situa en un paisatge fred, congelat i de nit. Ørstavik explora els límits de l’amor com si es tractés d’una expedició polar, ho fa i ens mostra sense concessió el no amor. No ens explica res del passat de la Vibeke perquè el lector no hi empatitzi, ens la mostra despullada perquè no puguem redimir-la.

Amor és una sotragada emocional que et porta a veure tots els perills que assetgen en Jon, a sentir llàstima de veure que no tindrà l’aniversari que desitja, mentre et trobes jutjant una dona, mare, que potser només volia una mica de temps per ella... Una reflexió sobre l’amor, les relacions, el que sabem dels altres o el que desconeixem. Aprendre a estimar o desitjar ser estimat.

Traduïda per Blanca Busquets

Edita Les hores en català i Duomo en castellà

Dissabte, 19 de gener de 2019

L’escriptora Fanny Britt i la il·lustradora Isabelle Arsenault tornen a fer tàndem per abordar un tema tan delicat com l’alcoholisme i l’efecte que té en les persones de l’entorn més immediat. Fanny Britt dona veu a en Louis, un noiet d’11 anys, que mira d’adaptar-se a la nova situació familiar amb el seu germà petit, a un pare que tot el dia plora i una mare que mira de readaptar-se per fer-se càrrec de la família. El pare es queda a viure a la casa al camp mentre que la mare viu en un pis petit a la ciutat. En Louis està profundament enamorat de la Billie però no gosa dir-li res, de fet arrel de la separació dels pares creu que l’amor fa mal.

Britt va desplegant el text en mica en mica, primer coneixem en Louise i en Boris, el seu germà petit, després el pare que passa de l’eufòria a l’abatiment més absolut, el record de la mare és per tot arreu. Britt ens fa creure que la desesperació del pare és fruit de la mort de la mare fins que sabem que és una absència voluntària. L’alcohol ha trencat la parella. Britt té una escriptura concisa i poètica que encaixa a la perfecció amb les il·lustracions d’Arsenault.

Si bé en l’anterior llibre Arsenault jugava amb el llapis i el color taronja, en aquest cas ho fa amb el llapis, la tinta xinesa i dos colors: el groc i el blau. Predominen els tons grisos durant tota la narració però el groc apareix per parlar de l’amor i l’esperança mentre que el blau posa de manifest el record i la tristesa de l’enyor. El groc apareix quan el pare es connecta a la vida sense alcohol i el blau s’apodera de la mare quan recorda com de feliços eren tots quatre plegats.

No és fàcil parlar d’aquest tema, però aquesta parella creativa ho fa de manera delicada i emotiva. Passen els dies i el record de la lectura encara és ben viu, perquè en els fons és una novel·la gràfica sobre el coratge de viure i sobreviure. Britt en l’anterior llibre feia servir una guineu per posar la nota de color en el text, en aquest cas ho fa amb un cadell d’os rentador que troben ferit fora al jardí. Aquest os rentador és una mena de talismà per la família, tots en tenen cura i els ensenya la necessitat de deixar-se ajudar quan cal, així el pare accepta ingressar en un centre de desintoxicació conscient que per poder tornar a combinar el groc i el blau cal deixar-se acompanyar, com l’os rentador. Deixar allà el pare no és una decisió fàcil però tots saben que és el millor:

"Boris no pregunta nada a la vuelta. Ni sobre Nueva York, ni sobre lo demás. Sabe tan bien como yo que el mapache regresó al bosque hace mucho, lejos de los humanos, y que hizo lo correcto."

S’acaben les vacances mentre el pare està ingressat, l’escola torna i sembla que en Louis també ha trobat el coratge per dir a la Billie què sent, mentre aquell estiu s'ha fet una mica més gran  i ha entès que el món dels grans és més complicat del que s'imaginava. Un llibre que emocionarà tant els joves com els pares perquè la pèrdua, l'amor, la tristesa són temes eterns i compartits. Un imprescindible.

Un gran encert d' aquesta parella creativa de qui esperem més obres.

Traduït per Regina López

Editat per Salamandra graphic

Dissabte, 12 de gener de 2019

La lectura d’aquesta novel·la ha estat rarament bonica, és un llibre d’una bellesa subtil que et va calant a mesura que n’avances la lectura.
Angharad Price és una autora gal·lesa que escriu en aquesta llengua, la qual cosa ja és tota una declaració de principis. Pot un paisatge parlar una llengua? Doncs sí, els paisatges abruptes i els penya-segats de Gal·les tenen la sonoritat pròpia d’una llengua minoritzada i veus com les de Price són més que necessàries perquè no desapareguin tot un món i una cultura.

“La nostra pulsió principal és la persistència. I, malgrat tot, naixem per morir. I dediquem tota la vida a acceptar aquesta paradoxa. Transcendència: posar la nostra vida eterna en mans de déu. Reemplaçament: bescanviar subjecte i objecte i viure per la terra, per la nostra cultura, la llengua o els nostres semblants. Sublimació: produir descendència en forma de fills, de fites, d’obres d’art.”

Price escriu unes memòries ficcionades de la seva família i per fer-ho dona veu a Rebecca Jones, la seva bestia que va viure a la granja familiar a la vall de Maesglassau tenint cura del bestiar i de la família. Rebecca Jones, la tia soltera, és el pal de paller de la família i conviu amb el seu germà i la seva estimada cunyada Olwen compartint  la feina a la granja i les terres perquè els altres tres germans, cecs de naixement, puguin estudiar en escoles privades a ciutat mentre ells preserven la casa familiar. Als tres germans cecs la genètica no els permet de veure el paisatge que tant estimen però sí sentir-lo, malgrat el desarrelament familiar i d’origen que senten, el gal·lès és el cordó umbilical que els lliga al verd i al fred a la vall, només hi tornen per les vacances. Mentre són fora cultiven la ment i esdevenen grans estudiosos, erudits editors i artistes que ja de grans retornen a la terra tot el que els ha donat. Són els encarregats de preservar una literatura i una llengua mentre els altres germans tenen cura de la terra i el paisatge. Heus aquí el binomi cultura i terra que van de la mà.
La vida de la Rebecca Jones és un homenatge al patrimoni no material d’una cultura, al passat i a un entorn rural gens bucòlic que Price narra amb tota la seva força. És també un record per als fills morts, la duresa d’un entorn i d’una època que son els vestigis d’una cultura que lluita per sobreviure. Price també descriu el paper de la dona en una època a qui mai se li van agrair els sacrificis fets, la Rebecca viu a la vall que tant estima però que alhora l’empresona, ningú gosa pensar que la Rebecca hauria volgut viure la seva vida, tothom assumeix que viu el que li pertoca.

“Tota la vida que he sigut cosidora. Avui veig davant meu un cobrellit fet de retalls que són records. Em dona caliu aquest últim hivern. El meu “jo” deu viure en el gest de fer-ne les costures, en les mateixes costures. El material el tinc aquí: retalls de roba que van dur la família i els amics, llana espessa d’arreu del món, el setí llustrós de Cwm Maesglasau, el vellut de la calma. Està fet d’elements contradictoris. Però no, em torno a enganyar. En aquest cas no soc cosidora. Perquè aquest cobrellit està fet de paper. Les paraules escrites són el patró del material. El fil: la història de la meva família.”

Price escriu un llibre a cavall entre les memòries amb documents, fotos i fragments del seu parent escriptor Hugh Jones com si endrecés la vida de la família i la d’una comunitat, alhora que en ficciona una part i ho fa amb un llenguatge viu, poètic i al·legòric, no en va el gal·lès va sobreviure gràcies als textos bíblics a l’església.

No busqueu en aquesta lectura un relat trepidant, en canvi cerqueu-hi la passió per les coses ben fetes i teixides.
El llibre està traduït de l’anglès per Yannick Garcia, compta amb els paratextos de Marina Espasa i Marta Sanz i amb un escrit al final del llibreter de la John Sandoe que va ser qui va recomanar el llibre a Iolanda Batallé, l’editora. És així, amb aquesta persistència que sobreviuen les llengües i les cultures.

Traduït per Yannick Garcia

Edita :Rata_

Diumenge, 25 de novembre de 2018

El novembre és aquell mes estrany, tranquil i bonic abans de la bogeria nadalenca i de final d'any. A la llibreria és un mes de feina interna, de poca activitat comercial, però un mes que permet que passin coses d'aquelles que no s'obliden.
Aquest novembre ens ha visitat la il·lustradora Alba Marina Rivera que ha compartit una sessió amb les nostres puces lectores, hem fet sessió de ratolins lectors i dimarts sentíem els joves parlar de Cavall de guerra, una novel·la sobre l'absurditat dels conflictes bèl·lics i alhora un cant a l'amistat entre un cavall i un jove separats per la Primera Guerra Mundial.

 

Tot això no seria possible sense l'ajuda i complicitat de l'Eli, la Lara, l'Anna i a partir de dilluns també de la Glòria Queirós que s'incorpora a l'equip de L'Espolsada.

Gràcies a tothom i que passeu una bona setmana,

Fe
#lespolsadallibres

Dissabte, 17 de novembre de 2018

Quan ho tens tot, és difícil sobreviure sense res. Sàvies paraules per definir una novel·la com aquesta. Veure un ratolí damunt d'un arbre observant el cel em porta a pensar en les paraules de la xerrada que va fer Ellen Dutie dissabte passat en el fòrum l’Àlbum a l’aula. Tota la setmana que dono voltes a tot el que va dir sobre la literatura i l’utilitat d’aquesta. Pensar en la literatura com a disparadora d’idees em sembla una molt bona cosa, posar-hi el nom i cognom de Willima Steig, encara millor.

L’editorial Blackie books ha decidit recuperar els llibres de William Steig i dignificar-los: bones traduccions i edicions precioses. Va començar amb dos títols per primers lectors: El Dr. de Soto i Irene la Valenta (que recomano fervorosament). Ara ens porta L’illa de l’Abel, una novel·la per un públic més jove i per als adults. L’Abel és un ratolí que ho té tot, no li cal treballar perquè duu una vida molt acomodada al costat de la seva estimada Amanda. El dia de l’aniversari del casament decideixen fer un pícnic però una pluja inesperada, seguida d’una riuada, fan que l’Abel navegui riu enllà i quedi aillat durant un any en una illa.

Aquest any assilvestrat, una mica com en Robinson Crusoe, desposseït de tot bé material li serveix per redescobrir-se. Reconeix les seves capacitats de rosegador i l’instint de supervivència el fa murri i àgil. L’Abel passa tot un any allunyat dels seus i del confort, per viure amagat dins d’un tronc que adopta com a casa. L’Abel no perd la confiança de poder tornar algun dia, de mentre, construeix unes estàtues amb la cara dels seus estimats per no oblidar-los, llegeix les pàgines d’un llibre immens que troba al bosc i que l'acompanyen.

“Per l’estat en què estava devia fer temps que era allà, i a part de la riuada devia haver sofert altres inclemències atmosfèriques. La cobert de tela estava bufada i clivellada; el títol, Fills i filles, estava mig esborrat i no es llegia bé. Per l’illa havia passat algun animal gros, potser per fer-hi un pícnic, i quan se n’havia anat s’havia descuidat el llibre i el rellotge. A l’Abel se li va accelerar el cor. L’illa era coneguda per éssers civilitzats que podien tornar a venir!”

S’alimenta d’allò que la natura li porta. L’Abel parla sol i s’adona de com n’és d’important tenir algú amb qui comunicar-se, fins i tot arriba a discutir-se amb si mateix per tal d’experimentar sensacions que tenia oblidades i que també són importants pel bon funcionament d’un ratolí i qui sap si d’un humà...

L’illa de l’Abel és un tractat de filosofia que nens i nenes llegiran com un llibre d’aventures i misteri, ple de joc simbòlic, però entre les pàgines hi ha tota una lliçó de vida plena d’humor com només les grans plomes saben fer. Al llibre hi trobareu les il·lustracions en blanc i negre del propi Steig que també era un gran ninotaire.

Faríeu bé d’incorporar-lo a la vostra biblioteca. Mestres de cicle superior lectura ideal per llegir en veu alta i debatre.

Traduït per Xavier Pàmies i per M. Luisa Balseiro en castellà

Editat per Blackie Books

Dissabte, 10 de novembre de 2018

Vaig, vas, va, anem, aneu, van... mai havia reflexionat tant sobre la conjugació del verb anar com quan he llegit aquesta història. Hi ha moltes maneres d’anar per la vida: transitant-la, vivint-la intensament o mirant de sobreviure-la. En Richard és un professor universitari acabat de jubilar, vidu i que ha partit peres amb l’amant perquè l’enganyava amb algú altre. En Richard té una vida normal, sense estridències, amb amics i familiars amb qui compartir neguits, sopars i teatre.

Un dia passejant per Alexanderplatz topa amb un grup de refugiats africans que estan concentrats amb tendes de campanya. Més tard, sabrà que fan vaga de fam i que no només ocupen un espai al mig de la plaça berlinesa sinó que són allà per fer-se visibles. Anar-hi, veure’ls i mirar de parlar-hi el connecta amb el seu passat, Richard va fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial.

L'autora per veu d'un narrador omniscient explica la història de les persones refugiades que va conèixer, el personatge de Richard enriqueix la narració amb tot de reflexions i preguntes, sovint sense resposta, que donen veu a unes persones que viuen atrapades en un sistema que els vol acollir però que no sap què fer-ne quan els té a terra ferma. Erpenbeck ha escrit un llibre profund i contemporani que gosa interrogar la societat europea del segle XXI que encara es pregunta com vam deixar que existissin els camp de concentració i extermini però que en canvi no fa res, o gairebé res, per salvar les persones que moren ofegades a la Mediterrània o s'amunteguen a les fronteres.

“L’Osarobo, quan tenia quinze anys, va veure com mataven els seus pares i els seus amics.
I ara, des de fa tres anys, veu que el món no el necessita. Te’n recordes del do major?, pregunta en Richard.”

En Richard acompanya aquest grup de refugiats fins a saber com viuen, en una centre d’acollida, sempre amb la por constant de ser expulsats, no ser renovats, vexats per la policia o ser enviats a la mort directa si els retornen als seus països, per això molts opten pel suïcidi. En Richard es troba fent de mediador amb aquestes persones i les traves burocràtiques sense sortida, els acompanya en la recerca d’un ofici que no poden trobar perquè no tenen papers i per tant no són ningú. Els obre les portes de casa mentre és testimoni de les dificultats de conjugar els verbs a les classes d’alemany quan tens fred, gana i por, molta por i mires de fer-te visible en una societat que fa veure que no et veu. L’autora també posa de manifest el perill que la responsabilitat davant d’aquest drama recaigui només en la societat civil, mentre a l’altre costat de la balança són els partits ultranacionalistes amb discurs xenòfob qui van guanyant pes arreu del vell continent.

“A la vida d’aquests homes hi ha molta inquietud, i al cap no els queda espai per a les paraules. No saben què en serà, d’ells. Tenen por. És difícil, aprendre una llengua, quan no se sap per què s’aprèn.”

Erpenbeck ha escrit un llibre molt valent, gens paternalista, un llibre que posa sobre la taula un munt de qüestions que com a ciutadans no hauríem de deixar de fer-nos cada dia. Heus aquí la utilitat de la literatura, llibres com aquest. Una gran novel·la, de les millors que he llegit aquest any.

Traduït per Marta Pera Cucurell
Edita Angle editorial/Anagrama en castellà

Dissabte, 3 de novembre de 2018

Vaig acabar la lectura d’Una educació totalment trasbalsada i alhora admirada per l’autora, la seva tenacitat i fermesa. Una educació són unes memòries de Tara Westover, una noia nascuda en el si d’una família mormona fonamentalista que viu al mig d’una vall a Idaho amb el Buck’s Peak com a sentinella de les activitats familiars.

La Tara va néixer durant l’any 1986, no se sap exactament la data perquè no consta cap certificat de naixement ja que els fills d’aquesta família neixen a casa, no van a l’escola i no són registrats perquè el govern no pugui exercir cap mena de control sobre una família que viu pendent de la fi del món i que es prepara per als Dies de l’Abominació. La Tara i els sis germans creixen fent conserves de préssec, destil·lant herbes per als medicaments que fa la mare i treballant a la planta de ferralla que el pare té al voltant de la casa.

La mare de la Tara fa de llevadora i atén els parts de la comunitat, ella l’ajuda essent una nena alhora que també es baralla amb la ferralla del pare, no va l’escola perquè els pares consideren que ells ja els eduquen en el treball i en els coneixements necessaris per preparar-se quan només ells sobrevisquin al caos. Els germans grans de la Tara havien estat escolaritzats però en la mesura que el sistema topa amb les creences del pare deixen d’anar-hi, una pràctica estesa en la comunitat mormona, però ningú sap l’impacte que té en aquests germans que es veuen atrapats entre les creences i la paranoia d’un pare que pateix una malaltia mental que ningú gosa mencionar perquè ni tan sols són conscients que existeix. Ell és el representant de Déu i parla en boca seva, qualsevol càstig i dolor que calgui suportar és pel seu bé. La Tara creix en un infern de ferralla i herbes que la mare fa servir per curar els fills dels accidents laborals, l’hospital tampoc entra en els esquemes familiars tot i el risc de morir. En aquest ambient i només amb l’intent dels avis d’emportar-se-la per poder-la escolaritzar, Tara Westover creix amb un sentiment de devoció per una família que la maltracta però que en definitiva és la seva.

No és fins als 17 anys que s’asseu en una aula universitària gràcies a l’ajut dels seus germans grans i dels professors de la Brigham Young University. Durant nits es prepara per fer la prova d’accés no tan sols a la universitat sinó a un univers que fins ara li era del tot desconegut. Tots els anys universitaris són una lluita interna per desaprendre les pors, el temor, el càstig i per aprendre que es pot viure sense por i amb afecte. Un afecte al que no està acostumada tot i que ella estima profundament la mare i fins i tot un dels germans que la maltracta fins a voler matar-la.

"Havia bastit una nova vida, i n'era una de feliç, però tenia una sensació de pèrdua que anava més enllà de la família. Havia perdut Buck's Peak, no per haver marxat sinó per haver marxat a la callada. M'havia retirat, havia fugit travessant un oceà i havia permès que el meu pare expliqués la meva història per mi, que em definís davant tothom que jo havia conegut. Havia cedit massa terreny: no tan sols la muntanya, sinó la regió sencera de la nostra història compartida."

Una educació és un testimoni de Westover escrit després de graduar-se en filosofia a Cambridge per després doctorar-s’hi en història. En aquest recorregut, Tara Westover defalleix, es turmenta i no es permet ser mínimament feliç. A mesura que es va formant se sent més allunyada del lloc on pertany, però cada cop que torna el magnetisme de la muntanya i la família poden amb ella. Westover ha de fer un exercici de sobreposar-se i descobrir que pots trobar molt a faltar algú cada dia de la teva vida, però que no els pots veure si vols sobreviure. En aquest intent ens regala un llibre commovedor, en què ella mateixa se sap que no té la veritat absoluta i que posa per escrit els records borrosos d’alguns fets familiars i els contraresta amb alguns dels altres membres de la família. És un llibre per sobreviure i també és una carta d’amor a uns pares que no en saben més i que temen la seva filla, en el fons ja sabien que tenia talent tal com veuen alguns dels professors que es troba en el camí i que l’ajuden a sol·licitar les beques necessàries per poder continuar estudiant.

“Aquell semestre vaig ser una estudiant sense interès. L’interès és un luxe reservat per als que tenen seguretat financera: tenia la ment absorbida per inquietuds més immediates, com ara el balanç exacte del meu compte bancari, a qui devia quant i si hi havia alguna cosa a la meva cambra que pogués vendre per deu o vint dòlars.”

Viure amb la por i l’amenaça no ha de ser fàcil, quantes Tares hi ha al món que es mereixen aquesta oportunitat. Podem ser molt crítics amb el sistema, podem voler millorar-lo però no sé fins a quin punt som conscients del poder transformador de l’educació en les persones. Un testimoni molt necessari.

Traduït per Anna Torcal i Salvador Company
Edita Més llibres/ en castellà Lumen

Dissabte, 20 d'octubre de 2018

Aquesta setmana s’ha celebrat la nit de les llibreries, una nit on els lectors podien estar fins tard dins la llibreria, a la ciutat de Barcelona s’han organitzat un seguit d’actes però què passa arreu del territori? Sense saber-ho ni voler-ho va coincidir amb el nostre tercer dijous de mes que és sinònim de club de lectura i a més els astres van voler que coincidís que l’Eva Baltasar, autora de Permagel, ens hi acompanyés. Va ser una sessió divertida, espontània i alhora molt literària. Passen els anys i no em deixen de fascinar els processos d’escriptura dels autors ni la manera com construeixen personatges i com poleixen la llengua. Va ser un vespre pausat on tot va anar fluint de manera màgica. Us explico tot això, en una setmana que no he tingut una estona per asseure’m a escriure sobre el llibre de la setmana. Som dissabte a la nit, i després d’un dia de bojos m’ha vingut la necessitat de compartir amb vosaltres, lectors, quatre pensament i reflexions sobre el nostre univers.

Sovint em diuen, no pares! Feu moltes coses! Des de fa un temps les llibreries hem deixat de ser espais on venem llibres que també, per ser un espai d’acollida al diàleg, la reflexió, el pensament, el debat asserenat, un espai on aturar-se del brogit del món. Aquesta setmana hem assessorat un parell d’escoles en biblioteques d’aula, hem atès gent que buscava una bona lectura o volia regalar-ne. Una persona que casa per primer cop una parella i vol llegir-los un conte, una altra que té un alumne amb una dificultat però no vol deixar de llegir-li, algú que volia sorprendre algú amb un llibre original, també hem ajudat algun adolescent despistat que necessitava un llibre per abans d’ahir, hem preparat dues primeres biblioteques per aquells que tot just arriben al món. Hem assistit al dinar de Llegir en català per conèixer de primera mà els llibres que sortiran, qui millor que els seus editors que hi aposten i molt per fer-los possible. Hem atès un mitjà, nombroses trucades que ens posen a prova la nostra capacitat intuïtiva de saber quin llibre volen, hem fet dues comandes de nadal, hem rebut el paper d’embolicar pensat per vestir els llibres de tardor, hem fet xarxes, hem acabat un llibre que ens ha deixat sense paraules: Les formes de verb anar, n’hem començat un altre que ens té ben atrapats, hem buidat caixes de llibres, els hem col·locat i els hem buscat el seu lloc a la llibreria, hem reclamat els paquets perduts i no arribats, hem demanat disculpes als clients per la demora.

També hem fet un club juvenil amb dotze joves que s’asseuen un cop al mes a parlar de llibres. Uns joves que ens donen moltes lliçons i que posen de manifest com es tracta la lectura a l’escola. Joves que verbalitzen que l’únic lloc on se’ls pregunta sobre què pensen d’un llibre és a la llibreria i que en canvi no els preguntem mai el nom de la veïna del segon per saber si han llegit el llibre. Hem sopat amb dues dones fantàstiques, la Glòria i la Lara, per acabar de preparar el taller que farem al seminari de l’Àlbum a l’aula i hem acabat la setmana amb un taller d’escriptura divertida a proposta de Blackie Books i amb Hematocrítico i l’Olga Capdevila. Una sessió que ha servit per capgirar la idea de l’escriptura que es transmet als infants. Escriure és i pot ser divertit, deixar de preguntar per les vacances d’estiu i preguntar què somien els ocells és la diferència.

Tot això ha implicat moure les taules, treure i endreçar cadires unes quantes vegades, alhora que arrossegar caixes i llibres. Tot això fem a les llibreries més la feina burocràtica, pagar la quota d’autònoms, fer malabarismes perquè surtin els números per haver de sentir algú que diu: tot això ho fa per vendre... doncs sí i gràcies als que entenen que tot això ho fem per vendre llibres, perquè si no venguéssim llibres hi ha un ecosistema molt fràgil que desapareixeria del tot i amb ell les llibreries en primer lloc, però després la distribució, el transport, els editors, els escriptors, il·lustradors, traductors, impressors... tota una indústria cabdal i necessària. Som dissabte a la nit, he acompanyat el meu fill a una festa d’aniversari, hem sopat amb família, i ara escric, mentre m’espera un llibre i poques hores de son... dilluns és a la cantonada i al matí seré a Catalunya Ràdio per parlar de llibres i anirem fent fins arribar a divendres que mourem taules, cadires i el que convingui per presentar Aprendre a parlar amb les plantes de la Marta Orriols i així com nosaltres moltes llibreries que setmana rere setmana ofereixen un munt d’activitats.

No em fa vergonya dir-ho, les llibreries us necessitem en els actes, en la complicitat i també en la venda de llibres perquè tot això no s’aturi mai. Gràcies!

Dissabte, 13 d'octubre de 2018

Una de les persones més entusiastes pel seu ofici que conec es diu Iolanda Batallé. Al mes de febrer a la llibreria, vam dedicar una nit a l’Aurora Bertrana que ella acabava de recuperar pel segell Rata, abans de venir em va trucar i em va dir: vindré acompanyada d’una noia que publicarem, es diu Natàlia. Va ser un vespre preciós, ple de literatura i vida per celebrar que L’Espolsada feia 11 anys i que els lectors podien tornar a llegir Paradisos Oceànics. Acabada la presentació, la Iolanda em va presentar la Natàlia Cerezo amb molt entusiasme i amb aquell somriure que la caracteritza. La Natàlia molt tímida i una mica aclaparada em va dir que publicava un llibre de relats després de l’estiu. Aquella timidesa amagava un univers molt bonic que porta per nom A les ciutats amagades.

“Surt amb el nen a buscar mores per fer melmelada. Emplena la bossa de mores brutes de pols i camina amb les passes tranquil·les i mecàniques de qui travessa el menjador de casa. El nen la segueix i, com un esquirol, agafa avellanes i mores i les posa a la bossa. Quan surt la lluna, s’adona que ja no hi ha camí, només un garbuix d’espines en una clariana envoltada d’alzines.”

Cerezo porta escrivint des de l’institut, amb calma, mesura i una perfecció innates. Devia anar guardant tot el que feia al calaix fins que la vida va fer que topés amb en Josep Lluís Badal i els escrits arribessin anys més tard a Rata. Unes ciutats que són l’estructura per bastir unes històries fetes de retalls de vida, relats independents però units per un fil invisible vital. Cerezo engega amb un conte que plasma la llibertat de dos germans que estiuegen en un càmping que es crema mentre la mare agonitza a l’hospital i tanca el recull viatjant en un camió amb un pare que li és desconegut, durant els relats l’autora va carregant una motxilla plena d’experiències com l’àvia que es perd al bosc amb el net i no gosa tornar a casa per por que no li deixin el net o la mare que s’ofega al mar.

“Fins ara, les coses havien succeït una darrere de l’altra, com una filera de nombres consecutius, segurs i previsibles. Però ara, pensa l’Aura, les coses són com quan el cor se salta un batec."

Diria que és impossible no sentir-se identificada en algun moment amb els contes de Cerezo, perquè té la capacitat de descriure instants que formen part de la intimitat. A través dels contes viatgem a ciutats que l’autora ha conegut però sobretot viatgem per la literatura, Cerezo és una gran lectora i això es tradueix en un estil pulcre, precís i alhora ple de detalls que fan que en una història o en una altra ens sentim reconeguts com si Cerezo ens hagués espiat perquè posa per escrit aquella veu interior dels pensaments que mai gosem dir en veu alta. Tal com diu Josep Lluís Badal en un dels paratextos que acompanya el llibre: “Allò més íntim meu, allò impronunciable, és allò que més s’assembla al teu inefable interior, al teu desig, la teva por, somni o sentiment del temps. Si no compartíssim aquest abisme l’art no ens comunicaria res, no ens faria sentir que formem part de la vida, de la matèria, de l’amor, el temps i la mort.”

Sorprèn la maduresa de la seva escriptura. Uns relats orgànics que et transporten al mig del bosc, al mar o a l’asfalt de la ciutat per retrobar-se quan la pèrdua ens acompanya.

Edita :Rata_
Paratextos de J. L. Badal i Marta Orriols