Diguem-ne amor

Dissabte, 26 de març de 2022

 

amor

 

Ha arribat l’hora d’aquest cant afable,

D’encendre un petit foc a un camp cobert de gebre.

I ara, com en direm de tot això?

Està bé dir-ne amor. De quina altra manera?

Dona callada de Joan Margarit

 

Quan la vida t’exigeix molt, sovint massa, tenir gent amb qui compartir-ho i fer camí és una de les formes del verb estimar. Joan Margarit dedica aquest poema a la seva parella, després d’haver perdut dues filles, tingut una vida complicada i en el procés d’encarar un càncer, de tot el que han viscut plegats versa que “està bé dir-ne amor.” L’amor com a motor del món, l’amor en totes les seves facetes.

La periodista Marta Vives, al capdavant de la cultura al Matí de Catalunya Ràdio, ha tingut la sort i l’ofici d’entrevistar molts autors que admira en secret, un d’ells Margarit, i d’aquí el títol del llibre que acaba de publicar, Diguem-ne amor. Un recull de dotze vivències reals a qui Vives dona forma i n’escriu les històries que els protagonistes li han confiat i explicat. Diguem-ne amor és ficció? No! Tot i que totes elles es mereixerien ser les protagonistes de moltes novel·les. Vives fa el que més li agrada i sap fer, escoltar, mirar amb aquells ulls vius i brillants que la caracteritzen i acompanyar la parla que surt de més endins.

Amb aquest material de fons, Vives reescriu les vides i les diferents històries d’amor com la de la Cinta i la seva gossa Llua amb en Silvio un sense sostre a qui ajuden a deixar el carrer; la història del Marcel i en Zuber que s’estimen més enllà de les fronteres i de les regles establertes; les amigues que es miren pel retrovisor al cap dels anys i després d’haver compartit pis a l’època d’estudiants, un pis on tornar després del divorci d’una d’elles i d’un càncer d’una altra; o aquell parell que estaven ben enamorats però no gosaven dir-s’ho fins al cap dels anys; els arquitectes i la passió per la construcció i la llum; en Marc i la Maeva que sense ni parlar-se s’ho saben dir tot... I així, fins a dotze històries que es fan curtes. Vides que emocionen.

No espereu trobar-hi un ideal de l’amor romàntic perquè en aquestes narracions hi ha dolor, pèrdua, amistat, sensualitat i tot allò que conforma la vida, diguem-ne amor o diguem-ne viure i dir-se les coses sense matisos. En aquests temps d’incertesa, de bipolaritat i de conflicte aquest llibre és una anhelada d’aire fresc. La Vives tot ho fa bonic, la Vives que dubta d’ella, la Vives a qui tantes hores de son aquest llibre li ha robat, la Vives que no es creia capaç de posar per escrit totes les confessions que li han fet, la Vives que ens desperta amb la paraula del dia i que s’escriu i es llegeix a sobre, la Vives de veu radiofònica i estima per la llengua, la Vives que ens ha fet un regal a tots lectors i encara no ho sap.

Edita Ara llibres


Bona sort

Dissabte, 19 de  març de 2022

 

 

P3181129 03

 

La setmana passada vam tenir la sort d’acompanyar Nickolas Butler en la presentació de l’última novel·la que ha arribat a casa nostra, La bona sort. Un Butler encantador que va dinar amb llibreters i que després va conversar amb Llucia Ramis a la Biblioteca Agustí Centelles. És un gust poder conèixer i parlar una estona amb un autor a qui li has llegit tots els llibres, de qui segueixes l’obra i que admires. Després de l’èxit mundial de Canciones de amor a quemarropa, El cor dels homes i Algo en lo que creer, Butler va més enllà amb aquesta novel·la de ritme frenètic que et porta al límit com a lector, una història que deixa la població de l’autor d’Eau Claire a Wisconsin, on fins ara havien tingut lloc els seus llibres, per dur-nos a Jackson a Wyoming. Butler situa, no en va, la narració en un paratge de gran bellesa dalt de tot d’una muntanya de vistes idíl·liques, amb un gorg d’aigües termals, un indret verge des d’on veure les estrelles i gaudir de l’entorn. Els llocs poden ser memòria per la gent i aquest és el cas de la Gretchen, una advocada que treballa hores i hores per un bufet, on ha fet diners, molts diners però que ni tan sols té temps de gastar-los, primera paradoxa.

La Gretchen es vol fer una casa de grans vidrieres integrada en el paisatge i ho proposa al Cole, el Bart i el Teddy, amics de la infantesa i propietaris de la constructora True Triangle. Els tres amics no es poden creure l’oferta que els han fet ni els zeros que implica. Tenen una única condició, la casa ha d’estar acabada al desembre, una cursa impossible d’assumir per calendari, condicions climatològiques i perquè és una salvatjada inhumana, però aquests tres amics van justets per la vida, un té quatre fills per mantenir i el somni de fer-se una pròpia casa, l’altre s’acaba de divorciar i el caramel dels diners i l’èxit els fa embogir, segona paradoxa.

Amb aquests elements Butler cuina una novel·la vertiginosa amb un ingredient secret, la metamfetamina o cristall, una plaga que arrasa els Estats Units i una classe mitjana totalment empobrida. Una droga que et destrueix mentre et fa a anar a gran velocitat per construir, per aguantar i per resistir, tercera paradoxa.

Butler ens explicava que es va imposar el mateix termini, sis mesos, d’escriptura mentre els seus personatges construïen la casa, qualsevol moment que tenia escrivia i bevia molt cafè per seguir el ritme trepidant, un ritme que s’encomana al lector que no pot deixar de llegir. Butler va acabar la novel·la exhaust com els personatges i com la societat que denuncia on uns treballen per fer diners i construir-se cases absurdes només pel plaer de dir que la posseeixen mentre altres s’hi deixen la vida per fer realitat els somnis dels rics amb el caramel dels diners promesos que tampoc podran gaudir perquè tot s’haurà corromput. L’Amèrica rural, de paratges bucòlics on apareixen cases de gent rica que altera la vida de la població que hi viu i hi treballa. La Gretchen que somia una casa allà on vas ser feliç en la infantesa, on té memòria i records d’un amor que hauria pogut ser.

Bona sort és una novel·la amb moltes capes, de ritme frenètic amb tocs de thriller on Butler fa una crítica al capitalisme salvatge que impera el món i demostra que els diners només són per uns. Amèrica és el país més gran del món sempre que no et quedis sense diners, diu un dels protagonistes tal com deia el pare de Butler.

Traducció de Marc Rubió

Edita Periscopi i Libros del Asteroide

Mamut

Dissabte, 12 de març de 2022

 

mamut 1

 

Mamut tanca el tríptic dedicat a tres dones, sense nom propi, però que són un reflex dels títols: Permagel, Boulder i ara Mamut, el títol les defineix molt bé a elles i l’entorn on intenten sobreviure. Què tenen en comú? D’entrada, res; en el fons, tot! Es poden llegir per separat? Sí, en qualsevol ordre. De fet Mamut havia de ser la segona, però la història de Boulder va passar-li per davant.

Si hi hagués un fil per cosir-les seria la insatisfacció amb la vida que duen al món que habiten, hostil i difícil. El llenguatge precís com un rellotge també seria un fil d’unió en l’obra de Baltasar, però en aquest últim llibre Baltasar llueix un estil depurat i auster que funciona com un mecanisme poètic sense floritures i et situa de cop en el paisatge literari. La protagonista és una dona que malviu a Barcelona, sociòloga i que treballa en residències d'avis, i decideix fer un canvi d’hàbitat, vol ser mare i busca un lloc on començar de nou. S’instal·la en un entorn rural, eixut i aspre on despullar-se de tot allò que no li cal, amb prou feines es relaciona amb ningú, només amb un pastor i el bestiar. La protagonista té ecos de la Mila de Solitud, però sobretot hi podríem reconèixer les protagonistes dels Drames rurals de la Caterina Albert. La Mamut no busca la idealització de l’entorn rural més aviat el mimetisme, observa els animals com es comporten amb els instints més primaris i ella els persegueix per aconseguir el seu objectiu, engendrar una vida.

“M’adono que la proximitat de la muntanya m’impacienta. Els boscos i les pedres fan que em senti viva, increïblement corpòria, amb el cap integrat al cos i els pensaments vessats a dins, arribant vermells de sang a cada cavitat i a cada esponja, tornant-se crits. Tota jo soc instint sense tamís, com les daines o els senglars.”

Vaig tancar la lectura del llibre ben estabornida, és un llibre incòmode, brut, primari i no estem acostumades que sigui una dona que ens porti per aquests verals literaris, però renoi quina satisfacció quan el tanques. 

"De cop i volta em sento antiga, com la Bíblia, una d'aquelles dones que viuen la vida petita de dins les cases. Agafo un quinqué i pujo a l'habitació, em despullo, m'estiro al llit i em tapo amb la manta, rústega com la d'un cavall."

 

Edita Club editor

Las ciudades de papel

Dissabte, 26 de febrer de 2022

 

las ciudades

 

"Esperança" és la cosa amb plomes

que s'ha enfilat a l'ànima

i canta la melodia sense paraules

i no s'atura mai."

Aquest vers d'Emily Dickinson és potser dels que més he llegit aquests dos darrers anys tan desconcertants que ens han tocat viure. La poesia de Dickinson ha sigut far i la figura de la poeta també. Nascuda a Amherst, Massachusetts, l'any 1830, ben aviat es va manifestar com una persona única, sensible, amb una mirada crítica al món i de gran admiració per la natura. Dickinson es va fer famosa per haver-se reclòs a casa, a la seva habitació, des d'on va escriure centenars de poemes que relligava amb cura i que no es van trobar fins al cap dels anys. Dickinson també va fer un herbari de flors premsades i guardat amb molta cura, flors a qui tants poemes va dedicar. La figura controvertida de la poeta que va triar recloure’s com un acte d'alliberament personal. Aïllar-se per observar des del finestral els boscos que envoltaven la casa, els ocells que la visitaven, la llum que banyava la cambra i per escriure poesia.

"Aquesta és la meva carta al Món

que mai no m'ha escrit a Mi.

Les notícies senzilles que amb tendra

Majestat la Natura va dir."

Dickinson és considerada una de les creadores de la poesia moderna nord-americana juntament amb Walt Whitman. Dickinson va fer el que va voler amb la poesia, fora de cànons i cotilles, només guiada pel seu instint, segurament viure aïllada del món intel·lectual, que l'hauria menystinguda per poc acadèmica i per ser dona, li va donar la llibertat estètica i creativa que ara tant valorem. L'única persona que havia llegit algun dels seus poemes va ser la seva cunyada amb qui s'escrivia moltes cartes. Lavinia, la seva germana, va trobar els poemes cosits i relligats a mà en quaranta fascicles dins d'una calaixera després de la mort d'Emily. 

Si us explico tot això, és perquè la Tina Vallès va escriure aquest article  sobre Las ciudades de papel, un llibre preciós sobre la vida d'Emily Dickinson. Un assaig novel·lat sobre la vida de la poeta, una biografia gens biografia que ens presenta Dickinson a partir dels llocs on va viure i escriure, començant des del carrer, la casa, la petita ciutat i les estances. Dominique Fortier ens presenta un llibre rebonic que és una porta d'entrada a la poesia i a la vida d'Emily. Un convit a perdre-li la por, a deixar-se seduir per la melodia i la bellesa dels versos. Fortier va guanyar el Renaudot amb un assaig molt poc acadèmic, com la poesia d'Emily, i que en canvi arriba al fons de l'ànima. 

"El otoño no nos necesita. Se basta a sí mismo con sus oros y sus bronces suntuosos. Tiene tantos que arroja al suelo sus riquezas con una risotada. Sabe que el verano es breve y la muerte larga. Emily entreabre la ventana y se queda casi sin aliento. Las fragancias se le suben a la cabeza. El mundo ha cobrado intensidad desde que lo contempla de lo alto de su cuarto. Como si la ventana concentrara los colores a la manera de las primeras cámaras fotográficas, camera obscura. Para verlo todo mucho mejor, para observarlo por entero, habría que mirar por el ojo de la cerradura." 

Las ciudades de papel ens fa evident que la llibertat viu dins la ment encara que impliqui renúncies per poder escriure i existir, les dones en saben molt de creació en espais petits. A Dickinson li va caldre veure molt poc món per poder-nos-el explicar amb els versos que ens commouen. Fortier ens ho narra des de l'admiració i la consciència perquè Dikinson trobi el lloc als prestatges. Llegiu-les, si us plau!

 

Las ciudades de papel de Dominique Fortier en traducció de Iballa López Hernández

Els poemes que acompanyen la ressenya són d'Aquesta és la meva carta al món, Poemes escollits, a cura de Marcel Riera, ed. Proa

Herbario y Antología Botánica a cura d'Eva Gallud editat a Ya lo dijo Casimiro Parker

 

Ai, William!

Dissabte, 12 de febrer de 2022

Ai William

 

Hi ha autores que podrien escriure sobre els ocells de l’Amazones o sobre l’apujada del preu de la gasolina i les seguiries llegint. Elizabeth Strout n’és una! Strout és d’aquelles autores que parli del que parli m’interessa per com ho fa: la forma, el to i l’humor són una constant en la seva narrativa. Llegir Strout és com tenir-la asseguda a taula mentre fas el cafè i et va narrant la vida interior d’un estol de personatges que passen a formar part del teu univers lector. És una autora múrria i a les seves novel·les sempre fa aparèixer protagonistes que has conegut en els llibres anteriors i d’aquesta manera aconsegueix fer-te partícip de les històries.

A Ai! William ens retrobem amb la Lucy Barton, a qui ja havíem conegut a Em dic Lucy Barton i Tot és possible, aquí la Lucy ja no viu amb els pares, ja no està en aquell llit d’hospital amb una mare que no sap ni com abraçar-la. En aquesta novel·la ja sabem: com va ser la infantesa de la Lucy; d’on ve; en quin entorn va créixer; les mancances emocionals; com se’n va sortir i com va conèixer en William. Aquí la Lucy ja és una dona adulta, mare de dues noies, divorciada d’en William i vídua d’en David, el segon marit.

“El meu segon marit, en David, va morir l’any passat, i dins del dolor que sento per ell hi ha també el dolor per en William. El dolor és... Déu meu, és una cosa tan solitària! Suposo que per això ens fa por. És com caure lliscant per l’exterior d’un edifici de vidre molt alt sense que ningú et vegi.”

Quan només fa un any de la mort d’en David, en William li demana si el pot acompanyar a fer un viatge perquè acaba de descobrir un secret familiar que fa trontollar-ho tot. La seva actual parella l’enganya amb un altre i ell descobreix que no és qui es pensa que era. La Lucy hi accedeix per tots els anys compartits des de la universitat, per les dues filles i per l’estima que li té un cop ha passat el dolor del divorci. En aquest viatge amb en William reviu i recorda tota una vida, però també li serveix per assimilar el dolor per la pèrdua d’en David a qui tant ha estimat i tant l’ha estimat.

“Només una miqueta, una micona, ens coneixem.

Tots som mitologies, som misteriosos. Tots som misteris, això és el que vull dir.

Aquesta deu ser l’única cosa del món que sé del cert.”

Strout ens endinsa en les contradiccions més humanes, en aquelles línies fines entre l’amor, l’estima, la passió i l’amistat. Ai, William! és un títol magnífic, perquè mentre llegiu, podríeu posar-hi qualsevol nom que us sigui proper i funcionaria, perquè la història de la Lucy Barton és universal perquè tots vivim, estimem i patim contra tot pronòstic.

Traducció de Núria Busquet

Edicions de 1984/Alfaguara

Què és una llibreria? Càpsula 5

Dissabte, 5 de febrer de 2022

 

Arriba el febrer, l’aniversari de L’Espolsada i l’última de les càpsules que m’han permès explicar-vos una mica més el dia a dia de la llibreria. Us he parlat de com va néixer el projecte, de les activitats, de la comunitat, de com fem la nostra feina -la que es veu i la que no-, dels neguits, les pors, les alegries i satisfaccions, i penso que potser em quedava una cosa per explicar-vos, la més important.
Molt sovint em pregunten si només venc escriptores, si només llegeixo dones, si L’Espolsada és una llibreria feminista, si amb les meves recomanacions excloc els homes... No sé gaire quina cara dec fer quan responc, suposo que moltes vegades esbosso un somriure i callo perquè ja em cansa haver de respondre a això. L’Espolsada és una llibreria feminista, sí; radical, també. Com diu Angela Davis: “Feminisme és la idea radical que les dones som persones.” I com a persona, dona, mare i llibretera de L’Espolsada miro el món en femení. Quan vaig obrir la llibreria tenia molt clar que les escriptores tindrien la visibilitat que es mereixen a l’aparador, a les taules de novetats, a la zona infantil, a la poesia, a la narrativa, en tots els espais possibles i disponibles. I a poc a poc, sense ser-ne conscient, a la columna que hi ha al mig de la llibreria hi vaig començar a posar retrats d’escriptores que admiro en molts sentits, dones que m’han ensenyat a ser qui soc, que m’han capgirat com un mitjó i que em fan mirar i somiar el món d’una altra manera. No hi són totes, però les que hi ha em fan companyia mentre feinejo i els seus llibres m’han obert les portes a tota una dimensió literària i personal, i per això els estic profundament agraïda. I sabeu el que és més bonic? Veure-us mentre tafanegeu per la llibreria i aixequeu el cap mentre resseguiu les fotos i us acosteu per preguntar-me qui són totes i què han escrit.

 

 

A L’Espolsada hem escrit molts vespres en femení, s’ha parlat de moltes dones, de moltes vides difícils, dures, esgotadores, plenes de renúncies, però sobretot s’ha parlat de vida. Jo, Fe, no seria la mateixa si per les meves mans no haguessin passat Dinesen, la Víctor, Rodoreda, Roig, Alibés, Lindgren, Orriols, Plath, Munro, Murià, Ditlevsen, Abelló, Woolf, Strout, Morrison, Schwarzenbach, Cisneros, O’Farrell, Angelou, Bertrana, McCullers, Marçal, Carson, Sarton, Kincaid, De Kerangal, De Vigan, Chimamanda, Berlin, Allende, Grandes, Gornick, Kremser, Dalmau, Ruiz, Olsen, Tayler, French, Lepman, Toews, Smith, Orstavik, Lorde, Sapienza, Madieri, El Hachmi, Ginzburg, Delbo, Serrano, Ollé, Anglada, Duras, Alcott, Nin, Aleksiévitx, Montgomery, Dickinson. I tantes d’altres que m’han fet la dona que soc. Sense elles és evident que seria més pobra de pensament i d’esperit. A mi, la lectura no m’ha fet més bona persona, ni més intel·ligent, a mi la lectura m’ha transformat radicalment i m’ha donat l’oportunitat de transitar per la vida sentint, comprenent i valorant les coses importants, aquelles que no ho semblen en aparença i són el motor de tot plegat.

La Montserrat Roig m’ha acompanyat en moments molt importants i delicats, sempre ha format part de la meva intimitat lectora, entre altres coses perquè han hagut de passar 15 anys de llibreria per poder tornar a trobar tots els seus llibres en edicions dignes i al lloc que es mereixen.

“L’única droga que no et mata -encara que et faci emmalaltir-, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat.” Vaig subratllar, per primera vegada, aquest fragment de Digues que m’estimes encara que sigui mentida el febrer del 2002, en plena convalescència d’una intervenció dolorosa. Vint anys més tard soc aquí amb la Roig a les mans i celebrant que la vida em va regalar una llibreria ara fa quinze anys i que la puc compartir amb tots vosaltres.

Fe
#lespolsada15anys
 
 

Inquiets

Dissabte, 22 de gener de 2022

 

Inquiets

 

El record o la memòria són dos conceptes molt subjectius, què és en realitat el record? Una percepció de la veritat o un anhel íntim? I la memòria? És tal qual la pensem o ens arriba filtrada per l’enyor, el desig o l’esperança del que hauria pogut ser? Llegint Inquiets de la Linn Ullmann no he deixat de reflexionar-hi, contra més llegia més dubtes en venien el cap i més preguntes em feia mentre mirava de fer un exercici com el seu.

“Veure, recordar, comprendre. Tot depèn de la teva posició i de la teva perspectiva en cada moment.”

Inquiets és un llibre de memòries, de records, de percepcions d’una de les filles d’Ingmar Bergman, el reconegut cineasta suec que coneixem a través del seu cinema i la seva manera de mirar, però Linn Ullmann ens narra el pare, la persona reconeguda arreu del món però a qui ella només veia a l’estiu a l’illa de Fårö, al mar Bàltic. Els pares de Linn ni tan sols es van casar, la mare era una actriu i musa de Bergman, Liv va decidir tirar endavant l’embaràs i tornar a la Noruega natal, mantenien una relació cordial per la filla i de respecte pel geni del cine. Linn sabia que el seu pare es dedicava al cine per la sala de projeccions que hi havia a la casa que els acollia a l’estiu i per les pel·lícules que s’hi veien i s’hi comentaven com un ritual entre germans. Linn sabia que al pare no se’l podia molestar mentre treballava, no es podien obrir ni portes ni finestres però en canvi li regalava la llibertat d’explorar l’exterior, els boscos, el mar, les escultures naturals de pedra de l’illa que gairebé toquen el cel i viure al ritme de la llum que banya el Bàltic.

Inquiets m’ha semblat un llibre meravellós que m’ha permès endinsar-me en la vida d’una família coneguda on es veuen els clarobscurs. Una mare jove, bonica i actriu amb una filla que no li permet ser a tot arreu com voldria, a qui estima però amb mesures, les pròpies d’una dona que vol ser mare i no renunciar a la vida laboral, que es veu obligada a traslladar-se ella i la protagonista als Estats Units per motius laborals i a desarrelar una filla que l’única cosa que té segura és Noruega, Oslo i la veïna i amiga. Aquest exercici literari fet des de la maduresa, un cop Linn ha viscut, s’ha casat i ha sigut mare, li permet confeccionar un puzle familiar com si fos una sala de muntatge d’una pel·lícula, a partir dels records, dels textos i de les entrevistes gravades en cintes a una pare senil. Un llibre que van planificar junts però que la mort de Bergman va posposar, unes cintes enregistrades de manera precària que van quedar en unes golfes fins que al cap d’uns anys surten per reprendre el llibre que tenim a les mans. Inquiets és una radiografia de la família, del dolor, el dol i l’amor i totes les seves cares. Una de les coses més boniques del llibre és veure com Linn pren consciència que el seu pare va estimar moltes dones, però que només amb una va saber què era l’amor genuí, la pèrdua d’Ingrid el deixa devastat i fora del món. És un exercici madur i pur, no des del retret pel pare absent i la mare musa si no que és un exercici literari des de l’empatia d’haver viscut i sobreviscut als obstacles de la vida real. Linn no jutja la família, la mostra, l’exposa i ens hi vincula com si el lector en fos un membre més. Una de les coses que més m’ha emocionat del llibre és l’admiració pels llocs, les cases, les finestres i els paisatges, m’ha fet volar de nou a Fårö, al seu paisatge i no només veure’l sinó sentir-lo!

“Aquell signe d’admiració que el pare havia fet al marge parla de totes aquestes circumstàncies. Una ratlla curta i un punt. Una espelma encesa. Un branquilló trencat. Terra ferma i una illa.”

Un llibre important que no té por de la veritat familiar, ni de les pèrdues ni dels trencaments. Un llibre ple de respecte per l’art en tots els sentits.

Traducció esplèndida de Meritxell Salvany

Edita Les Hores i Gatopardo en castellà

Què és una llibreria? Càpsula 4

Dissabte, 15 de gener de 2021

 

lespolsada 40

Som gener i no ha arribat la quarta càpsula de la llibreria -em deia l’altre dia una clienta i no us negaré que em va fer il·lusió, saber-se llegida i saber que algú espera les teves paraules hauria de ser motiu suficient per trobar la inspiració, però m’ha costat. Som a mitjans de gener i hem passat una altra campanya de nadal, la més rara que mai hem viscut, i no us negaré que estic esgotada en molts sentits, les coses no han anat prou bé o no tan bé com esperàvem. Caldrà aturar-se, reflexionar i pensar, estem a punt de fer 15 anys de llibreria i jo m’imaginava que hi arribaria amb pas ferm, convençuda i em trobo que hi arribo fent ziga-zagues i plena de dubtes. Si una cosa m’ha regalat la campanya és trobar-me amb els lectors i poder fer allò que tant m’agrada, prescriure i recomanar (de viva veu o bé amb els Imprescindibles que trobeu damunt d'alguns llibres).

De les coses boniques que té l’ofici és intentar seduir els lectors, fer-los sortir de la zona de confort per convidar-los a viatjar per altres espais literaris que no haguessin imaginat. El primer cop que entra algú a la llibreria que et demana consell sempre li pregunto: quina és l’última cosa que has llegit? Quin és el llibre que més t’ha agradat? A partir de la resposta el cervell s’activa i començo a fer creuament de llibres, personatges i situacions fins que m’acosto a les taules, a les prestatgeries de fons i n’agafo dos o tres, els explico, en parlo i deixo un espai perquè el client se’ls miri i se’ls faci seus, sempre hi afegeixo: si no et fan el pes en busquem un altre joc. Sovint no cal, entre la primera tria n’hi ha un que els pica l’ullet, és el que tenen els llibres que saben esperar pacientment que el lector els trobi. Poder fer aquesta feina és un privilegi, és com ser part de la biblioteca de moltes persones, sobretot quan tornen i et diuen: aquell llibre que em vas recomanar m’ha agradat moltíssim, a partir d’aquí anem construint un camí lector. Penso en aquests 15 anys i en els camins lectors que he vist fer, per dins somric i penso que és molt bonic poder-ho fer. És un autèntic privilegi arribar al punt de comunió amb alguns lectors que quan entren per la porta els poso un llibre a les mans i dic, aquest, sense més.

 

 

De les coses especials de ser llibretera és el retorn dels lectors, grans i petits. És gratificant rebre missatges en totes les seves formes que la tecnologia permet, sigui el dia que sigui. Quan el cap de setmana s’il·lumina la pantalla i veus missatges que diuen: Fe aquest llibre... o els àudios de lectors amb fragments i frases subratllades, les trobades pel carrer amb petits lectors que t’aturen per dir: Fe, aquell llibre que em vas recomanar ja me l’he llegit, o quan una mestra et truca per explicar com han compartit aquella lectura a l’aula i les sensacions que ha provocat o un simple, gràcies era just el llibre que necessitava. Tot això ens regenera i ens fa seguir endavant, àvides de lectura i nous horitzons per explorar, oferir i compartir. La Fe lectora té les seves dèries que no sempre pot compartir, llibres que m’han agradat moltíssim i que en canvi, no soc capaç de convèncer, també passa!

De les coses increïbles que passen a la llibreria en dies de feina és veure-us als propis lectors fer de llibreters i recomanar-vos llibres entre vosaltres mentre feu cua o espereu el vostre torn. Vosaltres no ho sabeu però quan això passa aplaudeixo per dins i m’emociono. Al final de la jornada poder compartir amb la Glòria les lectures, les percepcions, els neguits, ser i fer equip fa que el projecte tingui sentit. Saber-me unida per un fil invisible a moltes persones, a través dels llibres, és de les millors coses que m’haurà passat a la vida. Ja ho deia l’admirada Karen Blixen a El festí de Babette: "L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."
Gràcies!

Fe
#lespolsada15anys 

 

Què és una llibreria? Càpsula 3

Dissabte, 27 de novembre de 2021

 

lespolsada 110

Si no tingués una llibreria, potser tindria una papereria o una floristeria o un combinat de tot plegat, us ho imagineu? A casa hi conviu tot, llibres, flors i llibretes, moltes llibretes. Sempre en duc una a la bossa per anotar un pensament, una frase o alguna cosa que després m'agrada compartir. Si les llibretes parlessin us explicarien l'origen de la llibreria o de les activitats que hi fem: presentacions, clubs, recitals, xerrades.
És evident que L'Espolsada no seria tal com la coneixeu si no fos per la vida que hi aporteu.
Sempre explico que les llibreries venem totes el mateix però no ho fem de la mateixa manera. A L'Espolsada vivim la literatura i és així com entenem les activitats que hi duem a terme, tant per grans com per petits. 
Un dels reptes més grans d'aquests anys és el de fer lectors amb criteri, el d'acompanyar-los en la construcció de la biblioteca personal de la que sempre em sentiu parlar, la biblioteca viscuda on tornar sempre que cal aixopluc. És des d'aquest lloc que penso les presentacions i els clubs i des d'on miro de convèncer-vos de venir, de compartir i de viure. Les coses boniques si es comparteixen ho són el doble i amb aquest afany a L'Espolsada tenim un club per adults, un de joves i quatre per infants que es troben cada mes per seure, reflexionar, pensar, debatre, intercanviar i alimentar l'esperit. Com agents culturals que som, les llibreries, tenim una responsabilitat en allò que fem i programem sempre amb la divisa present: respecte pel lector.

 

lespolsada i laltra editorial 21 2

Cada mes un centenar de persones passeu per tots els clubs, més les que assistiu a les formacions, presentacions, hores del conte i les que veniu a comprar, a buscar un regal o simplement a saludar i fer petar la xerrada. La llibreria és tot això i sou tots vosaltres, la comunitat de L'Espolsada, el comando Sant Jordi, les docents, les bibliotecàries i també els que ens compreu online. 
Tot aquest moviment no seria possible sense la Glòria, a la llibreria, i en Marc, al capdavant dels quatre clubs infantils. Els clubs infantils van néixer d'una idea de les que tinc sovint mentre em dutxo, a l'altre costat m'esperava la Glòria Gorchs, més tard la Lara, l'Anna i l'Àgata. Els clubs en totes les seves versions és una de les coses més boniques que hauré fet a la vida ja que m'ha permès veure créixer lectors de moltes edats, establir complicitats i fer grans amistats. 

lespolsada puces lectores oct21 55 2

 

A L'Espolsada no hi ha res escollit a l'atzar, cada llibre triat per fer-ne una activitat està pensat i repensat i si no pregunteu-ho a en Marc! o a la Glòria quan arribo un matí i dic, he tingut una idea, podríem... 
Taules, cadires, llums i molta conversa a la llibreria o al bosc que ens acull. Les bambolines de L'Espolsada en llibretes, notes i molts llibres, però sobretot molta estima per la literatura i un gran agraïment a tots els que ho feu possible i confieu en nosaltres. Aquestes fotos són un petit exemple d'un dissabte al matí en ple club de lectura, però podrien ser d'un dijous al vespre o d'un divendres. M'agrada pensar en totes les llavors que hem sembrat durant aquests 15 anys de llibreria i m'agrada pensar que L'Espolsada viu en els racons de moltes cases.

Gràcies!

Fe
#lespolsada15anys

Els grans optimistes

Dissabte, 20 de novembre de 2021

 

gransoptimistesweb

 

Ja fa uns dies de la meva lectura d’Els grans optimistes però he necessitat pair-lo i endreçar-lo perquè m’ha sigut bonic i dolorós alhora i perquè quan t’endinses en una novel·la tan llarga i de personatges acabes formant part de les seves vides.

Els grans optimistes és una novel·la en dos plans, un situat a Chicago l’any 1985 i l’altre a París el 2015, alguns dels personatges surten en totes dues èpoques i són fruit del temps que els va tocar viure al Chicago dels 80 en plena epidèmia de la sida. Un dels protagonistes principals és en Yale Tishman que treballa en una galeria d’art on comença a prosperar professionalment. Són anys de joventut, de festes i de viure la sexualitat en plenitud i a Chicago molts dels protagonistes poden viure la vida tal com volen lluny de famílies i cercles que no accepten la seva sexualitat, però de cop els amics emmalalteixen i moren aïllats en ales dels hospitals sense que ningú tingui massa clar què està passant. L’epidèmia de la sida va ser devastadora a nivell mundial i així és com Rebecca Makkai ens ho narra i ho fa donant vida a un grup d’amics que es van acomiadant, uns viuen atemorits i altres amb l’esperança que això a ells no els passarà, però la sida era per a tothom, homes casats amb fills i parelles homosexuals, no hi entenia de classes i els primers anys de la sida van ser aterridors. La novel·la arrenca just després del comiat del Nico que havia deixat dir que volia una festa quan no hi fos, cap a casa en Richard s’adrecen tots els amics per brindar per l’amic mort quan en Yale es troba amb la Fiona, la germana del Nico, un dels personatges sobre els quals pivota la novel·la.

“Ell va tenir ganes d’amagar el cap entre els cabells d’ella i plorar, però no ho va fer. S’havia passat el dia cultivant la insensibilitat, i s’hi havia quedat penjant com d’una corda. Feia tres setmanes, haurien pogut plorar junts, senzillament. Però ara tot s’havia encrostat, i hi havia aquella idea de fer festa per sobre de tot, aquell imperatiu de, fos com fos, estar bé. Feliços.”

La novel·la va avançant amb la vida de tots ells, els que sobreviuen i la memòria d’aquells que l’epidèmia s’ha endut. En Yale es refugia en la gestió d’un llegat artístic que amaga peces de gran valor pictòric i sentimental dels anys 20 i s’esforça a trobar les ganes de viure entre la por, el dolor i l’esperança. L’altre pla de la novel·la té lloc a París el 2015 amb la Fiona que busca la seva filla desapareguda i captada per una secta, la Fiona s’està a casa en Richard un vell amic fotògraf que va retratar els anys de la pandèmia. És en aquesta estada a París i el tornar a les fotos que la Fiona entén quin abast va tenir la sida en la vida de molts i en la seva en concret. Els grups de gais, sovint rebutjats per les famílies, construïen una xarxa d’amistat molt sòlida on refugiar-se, la família triada que els sustentava i els acompanyava en tot. Veient els estralls emocionals que ha causat la COVID podem intuir el dolor que va causar una epidèmia que una part de la població considerava un càstig diví. La sida no ha deixat de causar morts, no té cura, s’ha aconseguit cronificar però el cost dels tractaments és elevat i no tothom el pot pagar i per tant la sida té una altra cara, la de la pobresa.

Rebecca Makkai ha escrit una novel·la sobre la mort i en canvi està plena de vida; sobre l’amistat en majúscules; sobre l’art i tota la seva transcendència; sobre l’època en què els Reagan van perdre un gran amic, Rock Hudson, i no van pronunciar la paraula sida fins anys més tard; sobre la incomprensió i el rebuig d’una malaltia que generava por, ni les esglésies volien fer-ne els funerals però sobretot ha escrit una novel·la sobre l’optimisme i l’alegria de viure.

En un dinar amb l’autora, ens va explicar que s’havia entrevistat amb un munt de gent per documentar-se i que un testimoni la va dur a un altre i així ha anat recollint les paraules, les fotografies i els records de moltes famílies. Encara ara rep molts correus electrònics i ha fet una carpeta especial que duu per títol Tiets, l’han escrit molts nebots que van tenir un tiet gai que va morir de sida. Jo soc una d’aquestes nebodes que als anys vuitanta va perdre un tiet mort de sida, en aquells moments ningú sabia quin nom posar-li, però la sida se’l va endur de mala manera sense demanar permís als que l’estimàvem. Ell va tenir la sort, de tenir una parella que en va tenir cura i una germana, la meva tia, que el va cuidar fins al final. Els grans optimistes és una novel·la que m’ha permès entendre una part de la història de la meva família, uns a Chicago i els altres al Vallès, allò tan local que acaba essent tan universal. Els grans optimistes de Rebecca Makkai un llibre que hauríeu de córrer a llegir.

Traducció de Marc Rubió

Edita Periscopi i Sexto Piso en castellà

Apeirògon

 Apeirogon

 

Dissabte, 13 de novembre de 2021

Quan vaig rebre les galerades d’aquest llibre el primer que vaig fer va ser anar al diccionari a buscar què volia dir apeirògon, una figura geomètrica amb un nombre infinit de costats. Posar aquest títol en una novel·la ja és tota una declaració d’intencions, quan després llegeixes que la novel·la aborda el conflicte entre Israel i Palestina entens a la perfecció el missatge que ens vol transmetre l’autor. El conflicte arabo-israelià és d’aquelles qüestions complexes, infinites i que molts ja fa molt de temps que no entenem i que sovint ens preguntem quins interessos amaga i a qui convé?

Només un autor de la solvència de Colum McCann podria posar-se en l’embolic de ficcionar una història real, la d’en Rami Elhanan i en Bassam Aramin, dos homes que viuen molt a prop l’un de l’altre però que els separa un abisme i un mur. En Rami és israelita i en Bassam és palestí. En Rami i en Bassam són reals, són dos pares units pel dolor, tots dos van perdre les seves filles, amb deu anys de diferència, un en un atemptat suïcida i l’altre per una bala de goma disparada al clatell, tots dos són combatents per la pau i activistes humanitaris. És bonic de veure com han estat capaços de transformar el dolor en una causa, la d’entendre’s, la de la no-violència com a lema de vida, moguts per l’esperança i no per l’odi. En Bassam es va passar molts anys a la presó, acusat de terrorisme, on va ser vexat i torturat, allà és on va decidir investigar sobre l’holocaust per mirar de comprendre el seu enemic, el de l’altre costat del mur i es va tornar un expert en el tema. En Rami també fa la seva evolució particular gràcies a la seva dona i al sogre, tots dos enderroquen el mur invisible per descobrir que són dos éssers a qui el cor els batega amb força.

“Em podeu odiar tant com vulgueu, no passa res. Podeu construir tants murs com vulgueu, no passa res. Si creieu que un mur us dona seguretat, endavant, però feu-lo al vostre hort, no al meu.”

Colum McCann va decidir explicar la vida d’aquests homes i transformar-la en una novel·la monumental, no només per les 549 pàgines, ni pels capítols, 1001 en clara al·lusió a Les mil i una nits i les històries que s’hi expliquen, sinó per la forma i l’estructura d’aquesta novel·la on caben infinitat de petites històries que són les que ens conformen com a humans. Ambientada en zona de conflicte a l’Orient Mitjà, podria ser localitzada en qualsevol lloc del món perquè els conflictes són inherents a la condició humana com també ho són les ganes de viure en pau i de somiar un món millor. Des de la literatura, McCann ens convida a reflexionar sobre la no-violència, sobre la bellesa del món i de la paraula i a pensar en les històries com a les millors armes per transformar la societat. És un llibre on conviuen les matemàtiques, la religió, la sociologia, la història i l’ornitologia, els passatges amb ocells són pura poesia per l’ànima, la zona del conflicte és lloc de pas per moltes aus durant la migració i aquests ocells des del cel són els únics capaços de sobrevolar el mur aixecat pels humans.

En els agraïments Colum McCann diu: he mirat per moltes finestres durant l’escriptura d’aquest llibre.

Una bona definició d’aquest llibre seria finestres, al món, a la humanitat i a la memòria.

“Al final t’adones que has de preservar la teva humanitat -el dret a riure i a plorar- per salvar-te.”

Dimarts vam tenir l’oportunitat de dinar i conversar amb l’autor, en una taula llarga de fusta en un cafè amb nom de reminiscències literàries on Colum McCann va despatxar amabilitat, simpatia i molta intel·ligència. Per què la classe política no acostuma a llegir ficció? Ens vam preguntar tots. Potser perquè l’escriuen, la protagonitzen i viuen d’esquena a la realitat. McCann ens deia que l’esperança l’hauríem de posar en els joves i els mestres, i jo hi afegeixo oferint-los llibres com aquest plens d’històries que uneixen, reparen i fan avançar el món, com deia McCann en un dels seus anteriors llibres Que el món no pari de rodar i que nosaltres tinguem la sort de poder-lo llegir.

Sens dubte, un dels llibres de l’any.

Apeirògon en traducció magnífica de Marta Pera Cucurell, edita L’Altra editorial/Seix Barral en castellà