La possibilitat de dir-ne casa

Dimecres, 18 de gener de 2023

 

 

 possibilitatdedirnecasa

 

La Tina és una corresponsal que al cap de molts anys torna a casa. Després de viure amb una maleta sempre a punt, a prop de la porta, per poder sortir corrent allà on la notícia ho requereixi. Vint anys a l’estranger són molts i en aquest últim viatge de tornada sent una mena de nervis diferents dels altres retorns de Nadal i vacances, ara és per quedar-se a prop dels seus, reprendre la feina a la redacció, per pair i endreçar els últims anys de corresponsalia en una zona que estima però que l’ha desgastada.

Un cop al poble retroba la família, els amics i algú a qui havia estimat. Passada l’eufòria dels primers dies i amb la consciència que no hi ha data de marxa, la Tina prova de trobar el seu encaix en una família avesada a no tenir-la a prop i que ha establert una dinàmica de relacions que l’exclouen. El pare està malalt, la mare s’ha fet gran i la germana viu pels fills, el marit i el negoci familiar. Els amics fan la seva vida, creen un espai per veure-la però segueixen empesos pel seu dia a dia, la Tina ja fa massa que no forma part de la quotidianitat de les seves vides.  A ell R., l’home a qui tant havia estimat, el retroba al supermercat, està casat, té fills i no sap on posar-se, li deu una disculpa i una explicació, ell no va estar a l’alçada.

Mentre la Tina recompon el mapa vital fa balanç en primera persona dels anys al Líban. En aquest provar d’encaixar en un present que no se’l sent massa seu endreça el passat, l’ofici i un amor no reeixit per aquella por de no dir, de no viure. Les connexions a peu de carrer, el càmera, el fixer i la família que tries quan vius tant de temps fora, amb aquella adrenalina a la cerca de la notícia, on tot és massa important, bèstia i radical en especial a l’Orient Mitjà.

Marta Orriols ha fet un pas més en la carrera d’escriptora, aquest llibre és diferent dels altres per l’estructura però no en el fons, Orriols escriu d’allò que tan bé sap: la quotidianitat, les relacions, els lligams. És una novel·la que m’ha sacsejat fins al moll de l’os, no soc corresponsal ni he retornat a casa després d’anys fora, però és que en aquest retornar que escriu la Marta tots ens hi podem trobar. La vida és feta d’anades i vingudes a les que cal adaptar-se, fluint i deixant-se portar. La Tina, Valentina, Valen és un personatge molt ben construït, de qui en coneixem les debilitats, la força i l’enteresa. La Tina escull una feina però l’ofici li tria la manera de viure la vida, al final tots necessitem pertànyer algun lloc i cadascú opta pel seu en funció de la llum que l’habita, les persones que t’hi acompanyen o la passió per allò que fas.

Agafeu el llapis i la llibreta, perquè subratllareu frases i paràgrafs sencers. Sempre que intento analitzar l’escriptura de la Marta me la imagino com si anés amb una petita càmera súper 8 captant converses, subtileses i llums que a la resta ens passen desapercebudes. John Berger parlava de les maneres de mirar, i la Marta Orriols tindria una mirada i una veu pròpies que anem retrobant a cada llibre.

“Potser l’error és pensar que la vida es regeix per alguna mena d’ordre, però tant se val, l’única certesa és aquesta llum perversament bella, tan d’aquí i d’enlloc més. Podria traçar mapes amb les llums d’arreu on he estat, seguir partint cap a rutes imprevisibles, empaitar la urgència que em provoca allò forà, deixar després que el viatge perdi pes, i que aflori la nostàlgia del que m’era familiar, per retornar, una vegada i una altra, a totes aquestes llums que són fars, que són casa.”

Marta, traçar mapes amb les llums dels llocs és de les coses més boniques que he fet mai, trobar-ho per escrit en una novel·la em mostra la dimensió de l’amistat.

Edita Proa i Destino en castellà

 

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

 


Eufòria

Dissabte, 29 d'octubre de 2022

 

euforia web

Aquest octubre Sylvia Plath hauria fet 90 anys, però no va viure més enllà dels trenta-un, va deixar dues criatures i una obra descomunal a qui sempre haurem d’agrair. Aquest mes també ha arribat a les llibreries Eufòria d’Elin Cullhed, una novel·la que ficciona l’últim any de vida de Plath. Quan la Maria Sempere, editora de Les Hores, em va explicar que la publicarien se’m va remoure alguna cosa, cal ser molt valenta per posar-se a la pell de Plath, narrar aquest any tan important i que funcioni.

Eufòria no només funciona sinó que és un llibre important, d’aquells que et queden a dins i et fan ganes de tornar a llegir a Sylvia Plath per agrair-li tot el que va escriure i alhora somiar amb tot el que hauria pogut fer.

Elin Cullhed va ser dimarts a la biblioteca Francesca Bonnemaison dialogant amb Jordi Nopca sobre Eufòria. Cullhed, escriptora i mare de tres fills, nascuda a Suècia on les polítiques de maternitat ens passen la mà per la cara, ha viscut en primera persona el conflicte de voler ser escriptora i maternar, ens va explicar com li va costar de trobar paraules per explicar el desgast físic i mental de tenir cura dels infants i seguir creant. Admiradora de l’obra de Plath i com un homenatge, decideix escriure Eufòria per intentar entendre com una dona plena de vida i creativitat decideix morir. Cullhed amb la maternitat descobreix tota la dimensió de l’obra de Plath, la creadora i la mare, dos processos que tenen moltes coses en comú.

A Plath la persegueix l’ombra del seu suïcidi i la perfecció malaltissa que ella mateixa escriu en aquests versos del poema de Lady Lazarus, traduïts per Montserrat Abelló:

Morir

és un art, com qualsevol cosa.

Jo ho faig excepcionalment bé.

Tan bé, que sembla un infern,

Tan bé, que sembla real.

Podríem dir que en tinc vocació.

En canvi, Cullhed ha posat el focus en la plenitud de vida de Plath, amb Frieda ben petita, l’embaràs i el naixement d’en Nicholas i l’abandonament per part del seu marit i poeta Ted Hughes. Hughes més preocupat per la seva poesia que pel benestar de la seva parella, amant de totes les admiradores que li alimentaven l’ego i incapaç d’entendre-la:

“Un marit que m’entengués com m’entenia ella, m’hauria calgut. Que m’entengués i que m’estimés alhora.”

L’últim any deixen Londres, la ciutat que Plath adorava, per anar a viure en una caseta de Devon seguint els desitjos del poeta, un llogaret amb un jardí on fer créixer les flors més boniques i alhora una gàbia per Sylvia. Tot el que passa al jardí és una metàfora de la vida i la mort.

Plath ja havia publicat poesia, havia escrit gràcies a una beca La campana de vidre i tots de poemes que eren un crit d’auxili al món que només admirava la seva bellesa física.

Cullhed aconsegueix amb Eufòria una sensació similar a la que vaig viure amb la lectura de La campana de vidre, un dels llibres que més m’ha disseccionat com a lectora i que més m’ha interpel·lat com a persona. Fragilitat, sensibilitat i creació van de la mà d’una dona que hauria merescut viure per seguir oferint-nos un llegat poètic i narratiu. El món no la va saber entendre, però si llegiu Eufòria us vindran ganes de llegir i rellegir tots els seus poemes i la novel·la La campana de vidre que eren un senyal inequívoc de la fragilitat d’un dona talentosa i avançada al seu temps.

Aquesta és la segona novel·la de Cullhed, traduïda a més de vint-i-cinc llengües, guanyadora de l’August Prize i de qui sense cap mena de dubte voldrem llegir més coses.

La traducció esplèndida al català és de Mertixell Salvany

En castellà la trobareu a Navona

Matrix

Dissabte, 8 d'octubre de 2022

matrix

Lauren Groff recrea la vida de Maria de França, poetessa, de qui se'n sap ben poca cosa, només en tenim uns poemes amorosos escrits en romanç, els Lais, que són una mostra del renaixement literari de la segona meitat del s.XII. De la seva obra es desprèn que es deia Maria, que era francesa i que vivia exiliada a Anglaterra.

Amb aquesta informació l’autora nord-americana, Lauren Groff, dona vida a una Maria que amb només disset anys va ser expulsada de la cort d'Elionor d'Aquitània i enviada a Anglaterra per fer-se càrrec d'una abadia empobrida, devastada per la gana i assetjada per les malalties. 
Maria de França fa renéixer el convent i aquest esdevé un centre de poder regit només per dones en una època on l’autoritat estava en mans dels nobles. L'abadia es converteix en un indret envejat arreu, mentre les monges que hi viuen aprenen que la sororitat, la col·lectivitat i el desig és un utopia extraordinària. 

“La vida es fa lenta. El temps és rodes dins de rodes.”

Lauren Groff va ser a Barcelona, vaig tenir la sort de poder-la escoltar una estona i ens explicava que el llibre neix de la perplexitat de l’autora de veure com un tipus com Donald Trump es convertia en el president dels Estats Units. Groff va fer un viatge mental fins on podia tirar enrere per recrear una utopia femenina, on el món fos governat per les dones. Gran lectora, des de la seva època a la universitat, sempre havia sentit una predilecció pels Lais i llegint-los i rellegint-los va començar a fabular qui era la dona que els havia escrit. Després d’una gran tasca de documentació històrica, buidant arxius de l’Edat Mitjana, Groff va decidir posar al centre Maria de França i recrear una abadia gestionada per les dones. Monges que més enllà de resar, ocupar-se de les tasques del monestir, tenien cura unes de les altres. Monges que sentien desig i plaer i no per això eren castigades.

Matrix és una novel·la viva, ben escrita i documentada que et convida a somiar i que simplement dota a les dones de llocs que durant anys els han estat vetats. Matrix com a matriu, símbol de vida i origen del món.

Traducció Míriam Cano

Edita L’Altra editorial/Lumen en castellà

Memorial Drive

Dissabte, 17 de setembre de 2022

 

Memorial Drive és segurament una de les lectures d’aquest estiu que més m’ha impactat i remogut en molts sentits. No coneixia a Natasha Trethewey, poeta i membre de l’Acadèmia de poetes estatunidencs, però després de llegir aquestes memòries en buscaré la poesia.

“Cuando me fui de Atlanta, jurando no volver jamás, me llevé lo que había estado cultivando durante muchos años: una muda elusión de mi pasado, un silencio y una amnesia voluntaria enterrados en lo más hondo de mí como una raíz.”

Definir aquest llibre sense emocionar-se no és fàcil, Memorial Drive són tantes coses! Són memòries, és ficció, poesia, psicologia, dolor, pèrdua, desigualtat de classe, de gènere i racial. Natasha Trethewey fa un viatge al sud dels Estats Units marcat per la segregació racial, filla de mare negra i pare blanc casats però amb un matrimoni encara no legal, creix amb la sensació de viure als marges i de no pertinença enlloc. Els pares de Natasha se separen quan és petita, la dificultat d'un matrimoni interracial i les amenaces constants fan que la distància entre ells sigui insalvable. Anys més tard la mare de Natasha es casa amb en Joel i quan té 19 anys el seu padrastre mata la seva mare amb dos trets. Memorial Drive és doncs també la història d’un maltractament, d’un final sabut i no per això menys dolorós. La força del llibre rau en la prosa i en l’escriptura de Trethewey que amb aquestes memòries d’infantesa i joventut fa un retrat de tot un país i una de les xacres més grans: la violència.

“La imagen de mis palabras ocupaba el espacio que había entre nosotros. Había empezado a recomponerme.”

Trethewey reconstrueix la infantesa i joventut però també la vida de la seva mare, gràcies al diari que escriu abans de ser assassinada pel seu segon marit. Una dècada d’abusos a mare i filla per part d’un mal tractador que executa el seu pla sibil·linament. L’autora retorna al complex d’apartaments a Memorial Drive on van viure i van assassinar la mare i li ret un homenatge a la dona que va sembrar la llavor perquè fos poeta i escriptora i ho fa en forma de testimoni que es converteix en la veu de moltes dones negres que han estat silenciades reiteradament. Memorial drive també és un exercici de reparació col·lectiva, de reescriure la història des d’un altre color i de fer evidents les ferides de la població afrodescendent.

“Para superar un trauma, debemos ser capaces de contar una historia sobre él.”

Us en podria dir tantes coses, però és una lectura tan potent que prefereixo convidar-vos a llegir-lo i gaudir-lo.

COMPRA'M

Traducció de Mariano Peyrou

Edita Errata Naturae

Premi Llibreter

Dissabte, 2 de juliol de 2022

 

IMG 20220701 WA0035 01



Aquest dijous 30 de juny s'han fet públics els llibres guanyadors del Premi Llibreter, un premi que es va consolidant any rere any; un guardó que les llibreries ens sentim molt nostre.
Ser jurat del Premi és un honor i un privilegi, enguany he estat en el jurat d'Altres literatures que m'ha permès participar en la tria de finalistes de la categoria: Inquiets de Linn Ullmann, Trilogia de Copenhaguen de Tove Ditlevsen i Els grans optimistes de Rebecca Makkai, tres novel·les excepcionals.

L’objectiu del Premi és donar una segona vida a alguns llibres que han passat desapercebuts entre l’allau de novetats, sempre amb la qualitat literària per davant i amb una mirada atenta. Les llibreries som espais de compromís com ho són els llibres premiats: epidèmia de la sida als anys 80; el món salvatge i agressiu de les agències de publicitat; un primer amor tòxic que permet a la protagonista créixer i aprendre; un avi que aprèn a fer-se gran i una cua d’infants plens de somnis, infants a la frontera, infants als camps de refugiats, infants!

Ara que s'acosten vacances, que els dies s'allarguen i el temps sembla anar més a poc a poc, us convidem a llegir-los i gaudir-los.

 

Els grans optimistes, Rebecca Makkai, Ediciones del Periscopi/Sexto Piso

L'instant abans de l'impacte, Glòria de Castro, Edicions del Periscopi

Mary John, Ana Pessoa, L'Altra Tribu

L'hivern del Sr. Jeroni, Euàlia Canal, Animallibres

Cues de somnis, Ana Pessoa i Laia Domènech, Akiara Books

 

 

Que et plori el Tigris

Dissabte, 4 de juny de 2022

 

tigris

 

Que et plori el Tigris és la guanyadora del Goncourt a la primera novel·la, una història que no arriba a les 100 pàgines, coral, impactant i poètica sobre la condemna a mort d’una noia, sense nom, per salvar l’honor de la família. Quedar-se embarassada sense estar casada implica que el germà la pugui matar.

La protagonista espera la mort com ho fan tots els membres de la família que ho pateixen en silenci, ho aplaudeixen o senzillament no fan res per evitar-ho, l’honor té més força que l’amor i ella només té un destí, morir. La mare, els germans, la cunyada, l’home que estima en parlen, tothom pot opinar menys ella.

“Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida. Aquests cops al ventre, aquest esqueixament de la carn porten amb ells la mort, i la mort ja està venint. Arribarà d’aquí a poc, a la posta de sol, sentiré el seu pas una mica pesant, una mica desequilibrat, una mica coix, després la porta al final del passadís s’obrirà i la mort entrarà.”

Emilienne Malfatto ha escrit un llibre breu i punyent sobre l’Iraq, és corresponsal i fotoperiodista a l’Orient Mitjà i coneix molt bé el terreny on s’ubica la història. Entre totes les veus que sentim en el llibre n’hi ha una que destaca amb força, la veu del Tigris, el riu que ha sigut testimoni de la barbàrie, les invasions, els atacs i la guerra. El riu com a testimoni de la destrucció causada pels humans des de temps ancestrals. Som els animals amb capacitat d’estimar i alhora som els nostres principals depredadors. I com sempre, la dona com a boc expiatori de totes les falses creences i que es paga amb el feminicidi.

“Hi ha un arbre, a la meva riba, que ve dels paradís. Va ser d’allà que Eva va agafar la poma. L’arbre prohibit, l’arbre del coneixement.
Els homes hi creuen. L’arbre és tot neulit, sec, envoltat d’una barrera. Ha vist totes les guerres d’aquesta terra. I no obstant els homes continuen penjant-hi cintes, papers que demanen la vida i la pau.”

Sort de la bona literatura que ens remou, ens fa de mirall i ens humanitza. Hi ha llibres que no els cal ni una pàgina més perquè contenen la justa mesura de les coses, en aquest cas la denúncia que les dones no som propietàries ni del nostre cos ni del nostre honor. 

Traduït per Mia Tarradas

Edita Edicions de 1984 i Minúscula

Fusta d'eucaliptus cremada

Dissabte, 28 de maig de 2022

 

fusta

Aquesta setmana he acabat la lectura de Fusta d’eucaliptus cremada d’Ennatu Domingo, un llibre autobiogràfic sobre l’origen i la identitat. L’Ennatu és nascuda a Etiòpia i als 7 anys va ser adoptada per una família catalana després de perdre la mare i el germà petit, tots dos morts per la sida.

És un relat corprenedor, resilient i esperançador en algunes aspectes, sobretot per demostrar empíricament que l’educació és l’eina més poderosa que tenim, que només amb formació i cultura serem capaços de transformar el món. L’Ennatu va arribar a Catalunya essent analfabeta i va aprendre a llegir i a escriure en una llengua que fins aleshores no li era pròpia havent d’abandonar la llengua d’origen. Anar a l’escola de barri i conviure amb infants de moltes procedències li va facilitar el camí fins a l’ESO on va quedar en minoria per no parlar del batxillerat. D’esperit nòmada fruit de les vivències per sobreviure amb la Yamrot, la mare etíop, l’Ennatu decideix anar a la facultat a fora, estudiar Ciències Polítiques en una universitat amb gent d’arreu del món, per no ser l’única, la diferent. És en aquestes estades fora que aprèn a estimar la seva negritud, el seu cabell i tot allò que implica haver nascut al continent africà.

La identitat és de les coses més complexes que un ésser humà ha de construir, forjar-la i sentir-s’hi còmode no és una empresa fàcil i encara ho és menys si has nascut en una cultura i aterres en una altra, i encara ho és una mica més si formes part d’una família que no són com tu. L’adopció és una filiació molt complexa, meravellosa i alhora difícil de pair i de sustentar, és una aventura vital que et fa mirar el món de cap per avall i posar-te a la pell de l’altre. Un exercici d’humilitat que és un aprenentatge de vida per als pares adoptius. No hi ha dues adopcions iguals perquè cada infant té la seva pròpia història, ja fos adoptat amb mesos o més grans, els anys acaben portant les preguntes sobre els orígens, sobre l’abandonament, aflora la tristesa, la ràbia cap als pares biològics, cap al país de procedència, la negació per després acceptar, construir-se i admirar. L’Ennatu fa molts viatges de retorn a Etiòpia on es poden copsar aquestes fases, és bonic veure-la acompanyada per la família, per l’Anna i el Ricard que saben esperar pacientment i li obren les portes a no renunciar als orígens.

“El rumb de la primera etapa de la meva vida el va marcar la mort de la Yamrot, que va fer que em desarrelés d’Etiòpia, amb tots els significats de la paraula “desarrelar”, i reconstruir la meva identitat a Catalunya. Resistint a l’oblit. Ara començo la meva vida adulta equipada amb totes les eines i oportunitats que m’han ofert i que he trobat. I sento que no puc començar-la sense haver parlat amb la Yamrot, que va morir a la meva edat actual, als vint-i-cinc anys, a Gondar.”

És un llibre important, començar a tenir veus com la de l’Ennatu ens ajuden a construir-nos com a país i a repensar-nos en tot allò que no fem bé. És obvi que per a mi ha sigut una lectura que m’ha fet pensar molt en el meu paper com a mare d’un nen nascut a Etiòpia i que va ser adoptat amb vuit mesos. El llibre m’ha fet viatjar de nou pel nord d’un país que em va enamorar la primera vegada que hi vaig ser, un país preciós, bressol de la humanitat, i que m’ha fet el regal més gran del món. He identificat paisatges, carreteres, pols, castells, esglésies, llacs, l’olor del cafè i de la cerimònia que l’envolta, tantes coses boniques d’un país que no ho ha tingut fàcil i que en canvi és ric en recursos, natura i cultura.

Per construir la identitat ens cal sentir-nos segurs, saber que res trontolla, que tens un entorn disposat a bressolar-te, a ser-hi incondicionalment i a acompanyar-te en tots els teus trets, els d’aquí i els d’allà. Escric la ressenya del llibre, el dia que el meu fill ha sigut insultat per un company de classe, una vegada més, pel color de la pell, un microracisme latent que és evident que no ajuda en el seu relat de saber qui és. És per això que aquest llibre l’espera pacientment per trobar respostes que el facin sentir-se orgullós de qui és. Jo n’estic molt.

Editat Navona

La trena de la meva àvia

Dissabte, 21 de maig de 2022

 

trenavia

L’última cosa que et poden prendre com a ésser humà és la dignitat i és per això que a les persones refugiades cal acollir-les, empatitzar-hi i dotar-les de les eines perquè puguin començar de nou. Quan es produeix un procés migratori sobtat per un conflicte bèl·lic i l’allau ens desborda, els estats haurien de ser capaços d’organitzar-se i oferir una resposta, de la mateixa manera que ho fan amb la venda d’armament i de repartir-se els interessos que un conflicte sempre genera. Les víctimes sempre són les mateixes, els ciutadans de peu a qui la vida se’ls capgira.

Dijous al club de lectura vam comentar la novel·la gràfica Persèpolis de Marjane Satrapi, en una de les vinyetes la protagonista afirma: "Aquell dia vaig aprendre una cosa fonamental: un només pot sentir autocompassió quan les nostres desgràcies encara són suportables... un cop s’ha passat aquest límit, l’única manera de suportar l’insuportable és riure-se’n."

Aquesta frase m’ha fet pensar en l’àvia protagonista de la novel·la, La trena de l’àvia, una dona russa, que viu en una residència per a refugiats a Alemanya amb el marit i el net. La seva filla va morir i la ràbia, el mal humor i el desconsol van impregnar el cos i la ment d’aquesta àvia que governa la  família amb mà de ferro. El net, la veu narrativa de la novel·la, explica les sensacions de quan van arribar a Alemanya, de la residència, del la comunitat que es crea i de les moltes dones que tenen cura de fills o nets amb una mirada molt especial, entre innocent i la d’algú amb una expertesa que no li pertoca per edat. En Max ben aviat descobreix que la veïna, la Nina, i l’avi tenen una relació que va més enllà del veïnatge, la prova arriba quan la Nina es queda embarassada i pareix un bebè que és calcat a l’avi del Max. L’àvia Margo, una dona forta, valenta i malcarada, afronta la situació de manera tribal, accepta la Nina i el fill i els abraça com si fossin tots una família, una sororitat arcaica que ara ens costa d’acceptar, però l’àvia Margo també va ser jove, ballarina i plena de vida abans de perdre una filla i de viure en una residència de refugiats.

És un gran encert el to i la mirada d’en Max per explicar-nos una història de vides difícils, un tornar a començar i sobretot per retratar una àvia que podria fer por però que ell li sap veure la tendresa i l’amor incondicionals.

“Sempre havia pensat en dones quan sentia que una grapa glaçada m’estrenyia el cor. L’àvia havia començat molt aviat a preparar-me per la meva defunció. Jo sentia el temps que s’escolava com una esgarrifança i volia absorbir tanta bellesa com fos possible. En les dones tot em semblava meravellós. Les primes eren lleugeres i fràgils com les aranyes de potes llargues. Les més reforçades irradiaven escalfor i suavitat. Quan les dones eren altes n’admirava la força, i quan eren baixes, lamentava no poder-les protegir. Que la meva àvia també fos una dona, era una cosa que no em passava pel cap.”

El sentit de l’humor i les dones fortes són marca de la casa, Alina Bronsky, ja ens ho va demostrar a L’últim amor de Baba Dúnia i ara hi torna amb una àvia amb una trena com a símbol de resistència, una dona de ferro que ha d’aprendre a tornar a estimar.

Traducció de Ramon Farrés

Editorial Les Hores

Una alegria esbojarrada

Dissabte, 14 de maig de 2022

 

Alegria

 

Un nou llibre de Sorj Chalandon sempre és motiu d’alegria literària perquè la seva narrativa mai et deixa indiferent, sempre t’interpel·la i tampoc en surts igual que quan hi entres. Chalandon no és un autor de masses, però té un públic fidel que espera pacientment els llibres. De les seves experiències com a ex-corresponsal de guerra i d’haver cobert conflictes com el de l’Ultser i el Líban n’han sortit novel·les molt potents com Retorn a Killybegs i La quarta paret i de la seva vida familiar també com Professió del pare.

Ara Chalandon ens sorprèn amb un títol Una alegria esbojarrada com si fos un llibre ple d’optimisme i ho és en certa manera, és el llibre amb més sentit de l’humor que li he llegit, però no deixa de parlar de les misèries humanes.

La protagonista és la Jeanne, una llibretera parisenca, a qui li diagnostiquen un càncer de pit i el marit la deixa perquè no pot suportar el seu patiment, sí, el d’ella. La Jeanne ha de començar el tractament de quimioteràpia on coneixerà un grup de dones a qui la vida no ha tractat massa bé però que seran el revulsiu de la Jeanne per fer front a aquesta nova situació vital i de salut. La Brigitte, l’Assia i la Mélody es converteixen en el puntal que la Jeanne no ha trobat a casa, per això quan una d’elles passa per un tràngol que requereix de molts diners, la Jeanne no dubta ni per un instant a formar part del pla: atracar una joiera de la Plaça Vandôme de París. A partir d’aquí bona part de la novel·la transcorre en la preparació d’aquest atracament sonat que requereix hores d’estudi, visionat d’imatges i una gran interpretació. Què hi perden aquestes tres dones a qui la malaltia rosega amb força i que han viscut als marges? La Jeanne no dubta a unir-se a un món que li és desconegut, perquè ella també està tornant a aprendre a viure amb el mal i sense en Matt.

“Em van treure el càncer.

                En Matt no m’havia pogut dur a l’hospital, va arribar després de l’operació.”

Ara que ja fa uns dies que tenim el llibre a la llibreria, que l’hem pogut recomanar i explicar, us sorprendrien les mirades que diuen tantes coses. La quantitat de dones que passen soles per processos traumàtics perquè les seves parelles no saben com acompanyar-les, ni fer front a les situacions que amenacen els puntals de moltes famílies, les dones. Si hi ha una cosa que m’ha sorprès d’aquesta novel·la de Chalandon és el to, la mirada i la capacitat de posar-se en el cervell i el cor de la protagonista, en cap moment tens la sensació d’una veu narrativa impostada, al contrari, tota l’estona vius i sents una Jeanne molt creïble. Em pregunto si Chalandon ho ha viscut de prop, si com a bon periodista ha observat, callat i guardat les sensacions, les mirades i el dolor o bé ha llegit un dels llibres que més m’ha marcat aquest any com a lectora, Els diaris del càncer d’Audre Lorde.

Lorde la poeta afroamericana, activista, feminista i escriptora que descriu tot el procés de conviure amb el càncer en format de dietari on explica les experiències més íntimes, la baixada als inferns i també el consol de les amigues que l’acompanyen en el procés. L’any 1978 Lorde ja denunciava un sistema sanitari més preocupat pels resultats que pel benestar de la pacient. Lorde parla de les alegries quotidianes que no formen part del tractament però que són essencials per acompanyar la pacient. Lorde aborda el càncer de mama des d’un punt de vista polític, combatiu i alhora molt solidari. No alliçona ningú amb què fer ni com fer-ho, simplement descriu amb una prosa exquisida i punyent la situació d’intempèrie emocional amb què viuen les dones el procés.

“El càncer de pit, amb la consciència de la mort que se’n deriva i l’amputació que comporta, pot ser, malgrat tot, una porta d’accés, per més cruel que hagi estat arribar-hi, que permeti fer créixer les forces i el coneixement i utilitzar-los millor. Hem d’aprendre a comptar els éssers vius amb la mateixa atenció particular amb què enumerem els morts” escriu Lorde.

I això és el que fan les protagonistes d’Una alegria esbojarrada comptar-se abans de morir, per ser algú digne que es mereix que en tinguin cura. L’atenció i el capteniment que tothom hauria de rebre ja sigui al centre de la vida o als marges. Chalandon no falla i Lorde tampoc.

Llegiu-los i no deixeu mai soles les vostres parelles abans d’entrar en un quiròfan.

Ens pots comprar aquí.

Una alegria esbojarrada de Sorj Chaladon, traducció de Josep Alemany, edita Edicions de 1984

Els diaris del càncer d’Audre Lorde, traducció de Caterina Riba, edita Cal·lígraf

 

Adultos

Dissabte, 7 de maig de 2022

 

Adultos SOLOWEB

 

Em vaig llegir Adultos d’una glopada pensant que seria una novel·la lleugera per després de Sant Jordi, de no pensar massa i de flotar com la noia que hi ha a la portada. I potser és la sensació que t’acompanya quan la comences, però a mesura que t’endinses en aquestes 160 pàgines et vas sentint incòmode fins que el cap et fa boom. Ja ho tenen els autors de latituds nòrdiques, aquesta manera de narrar una mica austera i d’explicar-te els fets com aquell qui no vol la cosa. En canvi, quan tanques el llibre et deixen un ressò que dura dies.

Adultos és la història de l’Ida una arquitecta d’èxit que no té fills però sent una veueta interior que li diu que potser seria un bon moment per fer-se congelar els òvuls per si arribés el dia que volgués ser mare. L’Ida fa una consulta mèdica i agafa el bus que l’ha de dur cap a la cabana d’estiueig en un dels fiords noruecs, la mare celebra els 75 anys i es trobaran amb la germana, el cunyat, la filla del cunyat i el marit de la mare. És un entorn idíl·lic i ple de records perquè la seva germana, Marthe, els doni la notícia que està embarassada i que sembla que aquest cop sí que arribarà a terme.

A partir d’aquí les coses no van com estaven previstes, l’Ida rep una trucada que li afecta més del que ella hauria volgut; la Marthe sembla no portar massa bé tenir l’Ida a prop i que la filla del seu marit s’hi entengui tan bé. El cunyat sembla estar una mica desbordat per les hormones de la Marthe i la idea de tornar a ser pare. La cabana d’estiu és de tots però la Marthe i en Kristoffer en mica en mica se l’han anat fent seva sense demanar-li opinió i això li cou, també li fa mal veure la panxa de la Marthe. A l’aire es respiren petites tensions per les coses no dites, per la gelosia entre germanes, la Marthe és la petita i sempre ha estat delicada de salut i ha acaparat bona part de l’atenció familiar. L’arribada de la mare i el marit no serveix per relaxar més l’ambient, en aquella cabana hi ha incrustats els bons records d’infantesa però també els temes no resolts que sobrevolen la família.

“Soy la hija cumplida, la que hace bien las cosas, tiro bien los restos de comida a la basura y enjuago bien las tazas bajo el grifo, hasta el punto de quemarme con el agua. Volvía a casa agitando las notas, “mamá, mamá, mira esto, y esto”, me entran sudores solo de pensarlo, lleno el fregadero y friego los platos, jugaba al balonmano y bailaba ballet, los días que no tenía entrenamiento salía a correr y en clase hablaba en voz alta de política, de la Unión Europea y de machismo, conseguía que los chicos resoplaran y me decían “cállate ya la boca, joder, Ida...”

Adultos és una novel·la sobre els llaços familiars, sobre el vincle entre germans, les coses no dites, encapsulades, que quan s’obren surten de la pitjor manera. És un retrat de la incapacitat emocional de les persones, de no fer front als sentiments i sobretot fa evident que a les relacions, de família, d’amistat o de parella cal parlar, cal dir i cal no pressuposar el que senten els altres. Marie Aubert situa la novel·la en els fiords noruecs però aborda un tema tan universal i necessari que per això s’ha traduït a 15 països i també ha rebut el reconeixement dels llibreters noruecs.

Aubert radiografia l’edat adulta de les dones, la pressió laboral i sobre els cossos, també mostra la relació entre una mare i dues filles després que el pare marxés de casa, la pinya necessària per sobreviure al dolor i seguir endavant. Adultos també és una mirada sobre les segones oportunitats, les famílies enllaçades amb un to àcid i amb humor, per què després de tot plegat si perdem l’humor que ens queda? Podria ser un monòleg teatral de l’Ida, una reflexió en veu alta d’una dona que es pregunta qui és i què vol i de com la veuen i què n’esperen els altres d’ella.

Em pots comprar aquí

 

Traducció de Cristina Gómez-Baggethun

Edita Nórdica Libros

Il·lustració de la coberta Egil Haraldsen