2015

Avui que Mercè Rodoreda hauria fet 107 anys, me la imagino (somiar desperta és tan bonic) asseguda a una de les butaques de la llibreria contemplant-nos amb aquell somriure tan seu mentre escolta la Jenn Díaz confessar que s'ha llegit la seva obra d'una tirada, mentre parlem de jardins i flors i de tot un reguitzell de dones. No sé si somriuria de saber que l'Armand Obiols ha donat el cognom a un dels protagonistes masculins de la novel·la de Jenn Díaz, Mare i filla, però potser estaria contenta de saber que una de les protagonistes es diu Natàlia en homenatge a la Colometa...

 

Aquesta ha estat una setmana de tornar a reprendre les rutines, els nens tornen a l'escola, els dies ja s'escurcen, fa aquella xafogor del setembre i la tardor té ganes d'arribar. És la setmana dels propòsits habituals: aprendre anglès, anar al gimnàs i un reguitzell d'il·lusions que al cap d'un parell de mesos ningú recorda. També és el mes de sentir queixar-se del preu dels llibres o de sentir a la llibreria: "què en farem de tants llibres a casa si no serveixen per a res" amb la conseqüent cara d'astorament per part de servidora.
Penso en forma de desig que si aquestes famílies s'haguessin donat l'oportunitat de compartir contes com aquests amb els seus fills la realitat seria una altra.

Tal com vaig escriure al mes de setembre, mantinc la intenció i les ganes de parlar de literatura infantil per fer-vos entrar aquell cuquet a la panxa de quan un llibre t'enamora. Aquest mes he fet una tria de cinc llibres relacionats d'una manera o altra amb la tardor .

Avui em declaro enamorada de la il·lustració de Marianne Dubuc, del seu enginy, del sentit de l'humor i la intel·ligència dels seus contes.

Arriba l'estiu, les hores de tedi, de sol, sota un arbre, estirats a l'hamaca o amb els peus en remull. És una època ideal per embrutar-nos de pintura, retallar, agafar una lupa, experimentar, investigar sota les pedres, sortir a descobrir el món i compartir estones de confidències dins d'una tenda.

 

 

En la setmana més estranya, trista i absurda, on la barreja de sentiments és un nus a l'estómac, on hauria volgut parar-ho tot, respirar fons i cridar ben fort de ràbia hi ha hagut un munt de petites coses que m'han recordat com n'és d'important recordar que val la pena viure, malgrat la mort. Repartir el dolor a la balança de manera equilibrada m'ha donat la força per agrair tot el que ha passat a casa i a la llibreria.

Compartir el reconeixement dels autors que han passat per la llibreria sempre és motiu de satisfacció, però en el cas d'en Joan Carreras té un component que el fa especial.