Els grans optimistes

Dissabte, 20 de novembre de 2021

 

gransoptimistesweb

 

Ja fa uns dies de la meva lectura d’Els grans optimistes però he necessitat pair-lo i endreçar-lo perquè m’ha sigut bonic i dolorós alhora i perquè quan t’endinses en una novel·la tan llarga i de personatges acabes formant part de les seves vides.

Els grans optimistes és una novel·la en dos plans, un situat a Chicago l’any 1985 i l’altre a París el 2015, alguns dels personatges surten en totes dues èpoques i són fruit del temps que els va tocar viure al Chicago dels 80 en plena epidèmia de la sida. Un dels protagonistes principals és en Yale Tishman que treballa en una galeria d’art on comença a prosperar professionalment. Són anys de joventut, de festes i de viure la sexualitat en plenitud i a Chicago molts dels protagonistes poden viure la vida tal com volen lluny de famílies i cercles que no accepten la seva sexualitat, però de cop els amics emmalalteixen i moren aïllats en ales dels hospitals sense que ningú tingui massa clar què està passant. L’epidèmia de la sida va ser devastadora a nivell mundial i així és com Rebecca Makkai ens ho narra i ho fa donant vida a un grup d’amics que es van acomiadant, uns viuen atemorits i altres amb l’esperança que això a ells no els passarà, però la sida era per a tothom, homes casats amb fills i parelles homosexuals, no hi entenia de classes i els primers anys de la sida van ser aterridors. La novel·la arrenca just després del comiat del Nico que havia deixat dir que volia una festa quan no hi fos, cap a casa en Richard s’adrecen tots els amics per brindar per l’amic mort quan en Yale es troba amb la Fiona, la germana del Nico, un dels personatges sobre els quals pivota la novel·la.

“Ell va tenir ganes d’amagar el cap entre els cabells d’ella i plorar, però no ho va fer. S’havia passat el dia cultivant la insensibilitat, i s’hi havia quedat penjant com d’una corda. Feia tres setmanes, haurien pogut plorar junts, senzillament. Però ara tot s’havia encrostat, i hi havia aquella idea de fer festa per sobre de tot, aquell imperatiu de, fos com fos, estar bé. Feliços.”

La novel·la va avançant amb la vida de tots ells, els que sobreviuen i la memòria d’aquells que l’epidèmia s’ha endut. En Yale es refugia en la gestió d’un llegat artístic que amaga peces de gran valor pictòric i sentimental dels anys 20 i s’esforça a trobar les ganes de viure entre la por, el dolor i l’esperança. L’altre pla de la novel·la té lloc a París el 2015 amb la Fiona que busca la seva filla desapareguda i captada per una secta, la Fiona s’està a casa en Richard un vell amic fotògraf que va retratar els anys de la pandèmia. És en aquesta estada a París i el tornar a les fotos que la Fiona entén quin abast va tenir la sida en la vida de molts i en la seva en concret. Els grups de gais, sovint rebutjats per les famílies, construïen una xarxa d’amistat molt sòlida on refugiar-se, la família triada que els sustentava i els acompanyava en tot. Veient els estralls emocionals que ha causat la COVID podem intuir el dolor que va causar una epidèmia que una part de la població considerava un càstig diví. La sida no ha deixat de causar morts, no té cura, s’ha aconseguit cronificar però el cost dels tractaments és elevat i no tothom el pot pagar i per tant la sida té una altra cara, la de la pobresa.

Rebecca Makkai ha escrit una novel·la sobre la mort i en canvi està plena de vida; sobre l’amistat en majúscules; sobre l’art i tota la seva transcendència; sobre l’època en què els Regan van perdre un gran amic, Rock Hudson, i no van pronunciar la paraula sida fins anys més tard; sobre la incomprensió i el rebuig d’una malaltia que generava por, ni les esglésies volien fer-ne els funerals però sobretot ha escrit una novel·la sobre l’optimisme i l’alegria de viure.

En un dinar amb l’autora, ens va explicar que s’havia entrevistat amb un munt de gent per documentar-se i que un testimoni la va dur a un altre i així ha anat recollint les paraules, les fotografies i els records de moltes famílies. Encara ara rep molts correus electrònics i ha fet una carpeta especial que duu per títol Tiets, l’han escrit molts nebots que van tenir un tiet gai que va morir de sida. Jo soc una d’aquestes nebodes que als anys vuitanta va perdre un tiet mort de sida, en aquells moments ningú sabia quin nom posar-li, però la sida se’l va endur de mala manera sense demanar permís als que l’estimàvem. Ell va tenir la sort, de tenir una parella que en va tenir cura i una germana, la meva tia, que el va cuidar fins al final. Els grans optimistes és una novel·la que m’ha permès entendre una part de la història de la meva família, uns a Chicago i els altres al Vallès, allò tan local que acaba essent tan universal. Els grans optimistes de Rebecca Makkai un llibre que hauríeu de córrer a llegir.

Traducció de Marc Rubió

Edita Periscopi i Sexto Piso en castellà