Planimetria d'una família feliç

Dissabte, 8 de maig de 2021

 

planimetria

 

Segons el DIEC, planimetria: f. [AQ] [LC] [GG] [AR] Part de la topografia que ensenya a representar en una superfície plana una porció de la superfície terrestre.

Concepte arquitectònic que l’autora aplica a la família i que en aquest cas serveix per definir la felicitat, projectar-la sobre un terreny dalt d’un turó, en una casa on l’herba creix lliurament i les gallines campen per tot arreu.

L’autora dona veu a una nena de sis anys que narra en primera persona la vida d’una família als anys setanta que s’estableix a Gènova després de viure en tres països i celebrar cada trasllat amb l’arribada d’un fill. Pare, mare, un filla i dos fills, tres gossos, moltes gallines i la Maria, una dona calabresa analfabeta que és el puntal de la cuina, la llar i dels fills.

Planimetria d’una família feliç és un retrat familiar construït des dels records d’infantesa, Lia Piano ens avisa només començar: “Amb l’estupor amb què es rep una criatura nova de trinca he vist com em naixia entre les mans una novel·la: les imatges són totes de debò, però fets i personatges són fruit de la imaginació.”

Com si fos una pel·lícula gravada en Super 8 i sense so, ens asseiem a observar aquesta família totalment anàrquica, que penja cartells per casa de Prohibit prohibir, que viu lliurement, que campen pel jardí, experimenten amb la química, llegeixen i de tant en tant reben els calbots de la Maria quan no fan el que ella vol. La Maria és el puntal de la casa, mare de 13 fills amb un marit que entra i surt de la presó constantment, tira endavant amb la seva prole mentre té cura d’aquesta família establerta en una vil·la protegida per un mur.

“La Maria només tenia un abordatge en la seva relació amb aixetes i qualsevol mecanisme subjecte a rotació: obrir del tot. Ho rentava tot a 90º, ho cuinava tot a 280º. Ens vam haver de resignar al fet que la nostra roba, igual que la de la família reial anglesa, només es feia servir una vegada. Jo heretava els jerseis del pare després d’una sola rentada, enravenats com armadures però de la meva talla.”

En Marco, en Gioele, tartamut, i la  Nana tapdebassa, la narradora i observadora, són els protagonistes del que hauria de ser la infantesa, el paradís de la infantesa que topa amb la restricció de l’escola de l’època. Una novel·la divertidíssima i alhora simbòlica, una reflexió sobre la llibertat, les gallines en són la representació, primer campen per tot arreu i després les intenten tancar en un galliner però quan ja has tastat què vol dir viure al teu aire, és difícil viure entre barrots. La família mira de portar una vida normal i establir-se en un lloc i troben en aquesta vil·la el seu paradís particular, el pare construeix una embarcació al soterrani i la mare passeja amb talons alts i llegeix.

“La senyoreta ens havia explicat que un dia els llibres havien estat arbres, que la cel·lulosa prové de la fusta. Però això tampoc era veritat del tot, els grans sempre ho fan tot molt fàcil: els llibres encara eren arbres, i allà on els posaves hi feien arrels. Si hi havia llibres volia dir que allò era casa. Finalment ens havíem aturat.”

Entre Durrell i Calvino, la felicitat i la llum de Corfú i l’actitud de no voler baixar de l’arbre davant el món que ens envolta, podríem situar aquesta família feliç, imperfecta i anàrquica que s’escapoleix de les normes que la treballadora social els vol imposar, se’n surten i volen.

“Érem una família insomne i perdudament feliç.”

Compra'm

Traducció de Pau Vidal

Edita Empúries/Seix Barral