Lo que queda de luz

Dissabte, 28 de novembre de 2020

 

loquedadeluz

El dia que l’editor de Sexto Piso ens va presentar aquesta novel·la en un d’aquells zooms que s’han convertit en habituals, el llibre ja em va cridar l’atenció per com en parlava i li brillava la mirada. Després de llegir la crònica periodística No diguis res sobre el conflicte de l’Ulster necessitava tornar a la ficció i la Núria Alemany em va convidar a participar d’un club de lectura de dones valentes, potents i úniques, jo anava tard per la sessió però aplicada com soc em volia posar al dia per seguir el seu ritme.

Lo que queda de luz m’ha anat atrapant i seduint mentre avançava per una prosa rica, descriptiva i punyent, no l’he pogut deixar malgrat els personatges no em queien bé i no aconseguia empatitzar amb cap d’ells al principi, però a poc a poc l’escriptura de Tessa Hadley ha fet que anés veient les escletxes i les imperfeccions que els han humanitzant i els he anat estimant a la meva manera. Lo que queda de luz és la història de dos matrimonis de classe mitjana-alta, en Zach té una galeria d’art i està casat amb la Lydia a qui li agrada deixar passar la vida, sense fer massa res, ni tan sols amb la seva filla amb qui té una relació freda i distant, potser perquè estudia escultura i això l’uneix més al seu pare. L’Alex és poeta i fa de professor d’escola i està casat amb la Christine que és pintora, tenen una filla en comú i l’Alex té un fill del seu primer matrimoni.

La Christine i la Lydia són amigues des de la infantesa, des que anaven amb uniforme de faldilla prisada fins a la universitat. La Lydia s’enamora bojament del seu professor l’Alex i fa mans i mànigues per conèixe’l i entrar a casa seva. L’Alex i en Zachary també es coneixen des de petits en un internat fred i humit on s’ho passen molt malament i del que no en volen parlar, però on forgen una amistat que els durarà fins que en Zach mor d’un atac de cor a la galeria d’art.

Els atzars de la vida porten a emparellar la Lydia amb en Zach i l’Alex amb la Christine, comparteixen criança, neguits, festes, sortides i viatges. El llibre arrenca amb una trucada de telèfon per dir-los que en Zach és mort, l’Alex agafa al cotxe i condueix fins a Glasgow per comunicar la pèrdua a la filla del seu millor amic. La Christine té cura de la Lydia que veu com se li ensorra el món que havia construït i que en Zach sostenia. De fet cap dels tres és conscient de fins a quin punt en Zach era l’ancoratge del que tots penjaven. La Christine i l’Alex no dubten a acollir la Lydia uns dies amb ells mentre es recupera de la sotragada però un cop és a casa no pot evitar desplegar els sentiments d’adolescència que l’aboquen a l’Alex i aleshores la desfeta és total i és quan la novel·la arriba al seu punt àlgid perquè Hadley desplega el talent narratiu, el que podria ser un nyap ple de tòpics deixa pas a una escriptura que posa de manifest els sentiments silenciats durant anys, les cotilles formals i familiars i posa la poca llum que queda sobre la Christine que agafa les claus del seu estudi i torna a la pintura d’on no hauria hagut de marxar mai. És com si la mort del Zach hagués fet encaixar les peces d’un trencaclosques vital que no acabava de funcionar fins que una de les peces ja no hi és.

“Al entrar al piso, se alegró de estar sola. La soledad y el silencio habían empezado a ser placeres sensuales para ella.”

Només per la bellesa de l’últim paràgraf del llibre ja val la pena de llegir-lo, i per acompanyar la Christine en el procés de saber estar sola i de saber reprendre allò que els ulls no sabien veure.

Quin talent narratiu el de Tessa Hadely i quina feinada de traducció de Magdalena Palmer. No seria estrany veure'n una sèrie d'aquí dos dies, tenen un guió fantàstic.

Edita Sexto Piso