Dissabte 14 de març de 2020
Llegir de Vigan no et deixa mai indiferent, no saps per on et vindrà però està clar que en sortiràs remoguda i amb tot d’interrogants que duraran dies. Les lleialtats és una novel·la breu, narrada a quatre veus per l’Hélène, en Théo, la Cécile i en Mathis. Els adults parlen en primera persona mentre que els joves ho fan en tercera persona, narrant-se l’un a l’altre. La novel·la arrenca amb una definició del que són les lleialtats, una primera pàgina subratllada de dalt a baix.
“Les lleialtats.
[...] Són les lleis de la infantesa que dormisquegen a l’interior dels nostres cossos, els valors en el nom dels quals ens aguantem drets, els fonaments que ens permeten resistir, els principis il·legibles que ens roseguen i ens empresonen. Les nostres ales i les nostres cadenes.”
Amb aquest paràgraf de Vigan ja et dona pistes del contingut de la novel·la que comença amb l’Hélène, professora d’en Théo, convençuda que al Théo el maltracten i que alguna cosa no va bé. En Théo està absent, comença a treure males notes, sempre ha estat un bon estudiant, té son, no respon... En Théo té alguna cosa que la connecta amb la seva infantesa, el pare l'apallissava, i que li fa saltar les alarmes encara que no sap massa bé com explicar-ho als companys de feina i això li fa prendre decisions que s’extradeixen de l’ofici. En Théo pateix violència però no deixa marques aparents.
En Théo té els pares separats, tenen la custòdia compartida, el pare va marxar de casa per estar amb una altra dona, tot i que ja fa temps que no es veuen. Quan en Théo torna de casa el pare, la mare el posa en quarantena emocional, les primeres hores el castiga sense ser-ne massa conscient, no pot suportar el seu ex i això l'encega. En Théo comença a assumir la seva lleialtat al pare i a la mare i fa un mur de contenció que el porta a no explicar res a la mare quan el pare perd la feina i cau en una profunda depressió. En Théo és un noi que assumeix un rol que no li pertoca, vol ajudar el pare enfonsat però no sap com posar-s’hi, mentre la mare no ho veu. En Théo comença a beure begudes d’alta graduació perquè és l’única manera que té de desconnectar-se d’una realitat que no sap gestionar. Al principi, en Mathis, l’únic amic que té, l’acompanya en el ritual de beure sota l’escala, però ben aviat s’adona que en Théo no està bé, però les lleialtats als nois més grans que els procuren la beguda, la por a quedar com un covard o de ser castigat per una mare desconcertada el fan romandre en silenci. La Cécile, la mare d’en Mathis no li acaba d’agradar el nou amic del seu fill, no sap què és però aquell nen el fa posar nerviosa, però ella ja està massa ocupada amb la descoberta que ha fet del seu marit, ella que sempre li ha estat lleial i ara descobreix una cosa que la pertorba fins al punt de parlar sola, es parla en veu alta per poder pair la situació.
Amb aquestes quatre històries de Vigan construeix amb mestratge una història que engoleixes. Un llibre sobre l’autoengany en què som capaços de viure, un retrat del món dels adults capficats en les seves coses sense ser conscients dels joves que ens envolten. Adults que no es comporten com a tals i joves que no poden ser-ho, benvinguts al segle XXI.
De Vigan reclama, un cop més, en la seva literatura el drets dels joves a viure una adolescència emocionalment sana perquè és l’única esperança de tenir una societat adulta competent.
Traducció de Jordi Martín Lloret
Edita Edicions 62 en català i Anagrama en castellà