Dissabte, 22 de febrer de 2020
La Gemma Ruiz ens va deixar a tots amb la boca oberta quan va publicar Argelagues, una novel·la sobre les dones resistents del tèxtil que van abandonar el camp per treballar a ciutat entre telers, fils i teixits. Recordo de llegir-la sense parar i subratllar paraules i expressions, la història de la Remei ja forma part del meu jo lector i ella és una de les protagonistes de ficció que habita a les parets de la llibreria. Quan vaig saber que la Gemma tornava a escriure, me’n vaig alegrar molt per ella és clar! però per a la comunitat lectora també. Pensava de què ens parlarà la Gemma ara? A qui donarà veu? En veure el títol del llibre em va interessar saber quina mirada crítica s’hi amagaria i només començar-lo vaig saber de seguida que volia anar-me a fer les mans a Ca la Wenling.
Si jo us explico que Ca la Wenling és una perruqueria del barri de Gràcia on s’hi fan manicures, pedicures, massatges i es pentina i que aquesta és l’ambientació de la novel·la es corre el risc de quedar-se en la imatge superficial de l’estètica. La protagonista de la novel·la és una periodista que s’hi va a fer les ungles, un fet que va començar fa temps per prescripció mèdica per acabar sent un acte de resistència i de defensa d’un espai com la perruqueria.
Ca la Wenling no dista tant de les perruqueries de barri on les nostres àvies s’asseien una estona sota els assecadors de cap mentre fullejaven una revista i s’oblidaven per una estona del seu dia a dia. Les perruqueries que sempre han estat vistes com a lloc de tafaneria i un territori femení, en realitat han estat el refugi de generacions de dones, el lloc on trobar-se, socialitzar-se, evadir-se i l’estona en què algú altre té cura de nosaltres. Aquests espais que en aparença podries ser considerats poc literaris és on la Gemma Ruiz hi posa l’ull. A base de feina d’observació, de prendre notes i de veure el que hi passava, Ruiz dona veu a la Wenling, una dona xinesa arribada a Catalunya amb el seu marit, perruquer, que decideix obrir un negoci propi al cor de Gràcia mentre deixa els fills a la Xina fins que s’estabilitzin. Una perruqueria on les àvies es troben per fer-se la manicura, pentinar-se i sentir que algú els dedica una estoneta i els fa un massatge al cap, però on també es donen converses de llengües viperines cap a la comunitat xinesa. A mesura que avança la novel·la, la protagonista va sabent i coneixent la Wenling i tota la família, i així va abandonant els prejudicis racials que tots arrosseguem i més cap a una comunitat que sempre ha estat invisibilitzada i caricaturitzada.
“A Vic, a Banyoles, a Santa Coloma de Gramenet, a Cambrils, a Manresa... A tot arreu, escenes cosines germanes d’aquesta que la Haijun i el Haitao hauran de fer el cor fort per entomar:
-Parles molt bé el català, d’on surts tu?
-D’aquí?
-No, que on vas néixer.
-Ah, a l’Hospital de Sant Pau.
- No, que d’on ets..
-Del barri de Gràcia.
-Que quina és la teva procedència, collons!
-Si l’hi acabo de dir.
-El teu país de veritat, caguntot!”
Ca la Wenling és una novel·la feminista, antiracista i plena de dignitat, narrada per una veu autòctona que veu que li trontollen moltes coses, tal com m’ha passat a mi, Fe lectora. Mentre la llegia vaig anar al basar del meu poble a buscar uns sobres, quan entrava per la porta em vaig trobar un senyor abraonat sobre el dependent mentre li retreia que segur que l’estafava amb el preu, un home que s’emportava mitja botiga i que es veia amb una superioritat moral de cridar al noi xinès que l’atenia, em vaig sulfurar perquè vaig pensar que aquest senyor amb mi no hauria gosat comportar-se d’aquesta manera. Per dins pensava que havia d’eliminar frases poc afortunades com als “xinos”, que havia de mirar de comprendre i entendre. El meu jo feminista també s’ha vist remenat amb aquesta novel·la, conèixer els àngels de la manicura que operen en residències de la tercera edat m’ha fet veure els pots i els pinzelletes d’una altra manera. En el fons, sempre és qüestió de la mirada, d’observar i de pensar molt abans d’obrir la boca. El que serà bonic és veure com les Wenling del futur formen part de la literatura catalana i ens narren les seves pròpies vides com ho va poder fer Amy Tan en el seu moment als Estat Units.
Escrit com una reflexió en veu alta en primera persona, combinat amb diàlegs i converses, la protagonista es va narrant a si mateixa tot el que experimenta mentre va endreçant els pensaments, dona veu i dignifica les àvies i tota una comunitat que treballa diligentment per servir-nos i a qui ni tan sols diem bon dia. Ca la Wenling és un mirall d'esperança en la necessitat d'entendre'ns.
Edita Proa