Dissabte, 8 de febrer de 2020
L'Hortensia i la Marion són dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap. L'Hortensia és negra, filla de caribenys que van marxar al Regne Unit a trobar una vida millor, esdevé una gran dissenyadora tèxtil que es casa amb en Peter, un anglès. No tenen fills i passen la vida laboral a Nigèria fins que es jubilen i arriben a Ciutat del Cap. S'estableixen al costat de ca la Marion, una dona blanca, arquitecta, mare de 4 fills, racista tot i que la seva família alemanya d'origen jueu s'estableix a Sud-Àfrica.
La Marion que viu envoltada de servei, detesta l'Hortensia, no està preparada per tenir una veïna negra econòmicament solvent, ella no es reconeix com a racista però no suporta que una dona negra li faci ombra en una comunitat on està acostumada a liderar les reunions socials. Ciutat del Cap és una ciutat fracturada, de ferides obertes però el barri on resideixen es porten més les partides de golf, les llimonades en gerra ben fresca i les tertúlies tafaneres. L'Hortensia no ha tingut les coses fàcils fins arribar en aquella posició, els estudis a Londres, la mort prematura del pare que l'encoratja a estudiar, no mirar enrere sens oblidar del lloc on venen, l'acceptació per part de la família d'en Peter, liderar la seva empresa des de la distància perquè la feina del marit és molt important. Una vida d'èxits, plena de renúncies.
"Segons ell, el més important era que sabessin d'on venien; era la seva manera d'ensenyar-los a tenir orgull."
Yewande Omotoso l'autora, arquitecta, nascuda al Carib, resident a Nigèria, fins que la família decideix establir-se a Ciutat del Cap coneix molt bé les Hortensia i el paper que els toca jugar. La veïna del costat és una novel·la política, sobre la raça, els orígens, el feminisme i la identitat. Yewande Omotoso fa ficció sobre temes molt importants i ho fa amb un gran sentit de l'humor. Aquestes dues veïnes que sempre s'han mirat de reüll, que s'han fet la vida impossible, resulta que poden conviure sota el mateix sostre i fins i tot tolerar-se. El dia que l'Hortensia decideix fer obres a casa per reparar el passat de l'apartheid i tornar part de la terra a la gent que l'habitava i hi volia ser enterrada, a la Mariona li agafen tots els mals. Una errada durant les obres fa que una part de casa la Marion s'enfonsi i es veu obligada a buscar recer en un altre lloc, els fills que se la sortegen i no l'aguanten l'envien en una pensió decadent al final de carrer, prefereixen tenir cura del seu gos que no pas d'ella. L'Hortensia que se sent amb el deute moral de compensar l'accident, li demana si vol viure a casa d'ella mentre duren les obres de restauració. Amb les dents ben serrades i amb l'orgull ferit, la Marion accepta de conviure amb la seva veïna fins al punt de sentir curiositat per la vida d'aquella dissenyadora, de mirada altiva i sempre capficada que acaba de perdre el marit.
El pretext de l'enfonsament de l'edifici no és sinó l'excusa per asseure-les, que es mirin i s'adonin que malgrat la diferència en el to de la pell, tenen més punts en comú del que mai haguessin imaginat. Una metàfora de la societat de Ciutat del Cap, dos món antagònics que miren de resoldre un conflicte podrit i arrelat. És a mesura que conviuen que anem coneixent la vida de totes dues, els seus matrimonis, els fills, les renúncies laborals, la cursa de fons per arribar a ser qui són, ben mirat ara només són dues dones de més de 80 anys que comparteixen casa i la resta... al capdavall deu ser això, la humanitat.
Traducció d'Àfrica Rubiés i Mirabet
Edita Les Hores