Dissabte, 12 d'octubre de 2019
Ousman Umar diu: “Necessito explicar la meva història perquè no s’hagin d’explicar més històries com la meva”, però malauradament encara hem de llegir i sentir més històries com les de l’Ousman per prendre consciència de què s’amaga darrere el mot refugiat.
A viatge al país dels blancs Ousman Umar narra en primera persona el seu periple vital des que deixa el seu poble natal a Ghana essent un nen, com es desplaça pel país fins arribar a la capital on es convenç que el seu futur passa per arribar a Europa. A partir d’aquí, la vida d’un adolescent en mans de les màfies, l’abús, els mercats d’esclaus a Líbia, l’abandonament al desert, la travessa en una barcassa pel mar, el racisme més cru i l’arribada al que ell esperava que fos el paradís. La primera rebuda de mans de la Creu Roja, respirar alleujat de pensar que ha sobreviscut a l’horror i descobrir dies després què vol dir viure en un CIES, dormir al carrer i descobrir el metro i les escales mecàniques.
Llegir el llibre de l’Ousman és com un cop de puny a l’estómac, no perquè desconeguem la realitat que s’hi descriu, si no perquè t’interpel·la com a persona amb tots els privilegis. És també un missatge d’esperança en l’espècie humana, la família que va decidir donar-li la mà i acompanyar-lo pensant que si mai els seus fills es trobessin en aquella situació, voldrien que algú fes el mateix. Perquè és evident que si arribes com ell i tantes altres persones és difícil de sortir-se’n.
“Vaig descobrir que si arribes a Europa en les condicions en què jo hi havia arribat és fàcil entrar en un cercle de pobresa i d’indigència del que és molt difícil sortir. És complicat començar una vida des de zero si ets un immigrant africà, sense amics, sense estudis, sense diners, sense conèixer bé l’idioma. No tens res.”
I aquest paràgraf m’ha fet pensar molt en en Richard, el protagonista de Les formes del verb anar de Jenny Erpenbeck, que un dia al bell mig de Berlin, descobreix un grup de subsaharians en vaga de fam, primer els veu com un grup, però en mica en mica s’hi acosta, hi parla i va veient que aquell tot és una pinya de persones amb nom i cognoms, d’edat desconeguda, però tots amb una història pròpia i intransferible. Referir-nos a ells amb un genèric és una forma de deshumanitzar-los i de no voler sentir ni veure què han viscut ni patit, perquè la veritat dol i fa mal. Sobretot perquè la societat actual encara no ha trobat la forma de canalitzar què en fa de la mala gestió de la política en tots els àmbits, també en l’internacional, en el d’explotació dels recursos dels països d’origen, de provocar fams, guerres i genocidis per obtenir-ne un rendiment econòmic. És per això que llegir la història de l’Ousman cou tant, perquè t’explica mirant-te els ulls tot el que ha patit i ha sobreviscut, la majoria no se’n surt, el desert i el mar s’estan convertint en cementiris de cossos que ens recorden que la vella Europa no existeix.
El dia 25 d’octubre tindrem l’Ousman presentant el llibre i explicant-nos com si algú et dona la mà i creu en tu és possible deixar de ser un noi analfabet, és possible de tenir el somni de voler ser químic, d’arribar a la universitat i d’haver creat una organització, NASCO, que alfabetitza i educa nois i noies en el país d’origen perquè puguin decidir el seu destí i perquè no hagin de patir el seu calvari.
“El desert està ple de cadàvers que esquitxen les dunes. A nosaltres, uns mafiosos ens havien abandonat a traïció enmig del no-res, sense cap explicació. Volíem arribar al Paradís, a la Terra Promesa. Érem quaranta-sis persones. Només en vam sobreviure sis.”
Edita Rosa del Vents