Visc, i visc, i visc

Dissabte, 23 de febrer de 2019

 

 

 visc

 

 

Plovia, feia molta estona que anàvem en cotxe, un tenia gana, l’altre pipí, jo volia estirar les cames. Passàvem pel mig de la població de Kilcullen quan unes llumetes i una bicicleta dins d’un aparador em van fer dir: parem aquí! Servidora acabava de veure una llibreria petita i bonica. Pare i fill van fer la seva i em van deixar una estona per a mi. És curiós com unes llums o com la manera de posar els llibres en un aparador et fan notar que aquella llibreria té alguna cosa d’especial. Les dues llibreteres estaven molt atrafegades preparant lots de llibres de text, amb prou feines van alçar la mirada, però quan vaig dir si hi havia res de nou de la Maggie O’Farrell van deixar tot el que feien, em van oferir un cafè i una bona estona de conversa sobre el nostre ofici. Vaig sortir carregada de llibres i entre ells, I am I am I am, que aquí s’ha traduït com a Visc, i visc, i visc.

És el primer cop que O’Farrell publica un text de no ficció i ho fa per explicar-nos disset topades amb la mort o com la mort l’ha vinguda a trobar de ben a prop. Ho fa en uns relats que porten per títol diferents part del cos afectades per accidents, incidents o malalties. L’últim, però es diu Filla. Després de fer un repàs cronològic se situa en el present i en la malaltia immunològica que pateix la seva filla. Aquests disset relats s’agrupen sota aquest títol extret de La campana de vidre de la Sylvia Plath.

Maggie O’Farrell va omplir dimecres a la tarda la biblioteca Maragall Sant Gervasi on va conversar amb Sebastià Bennasar sobre la novel·la anterior, però també va parlar d’aquest llibre i per què l’havia escrit mentre reflexionava sobre l’ofici d’escriure. Preguntada per quin consell donaria als futurs escriptors, la resposta va ser contundent: primer, llegiu; segon, llegiu i tercer, llegiu!

O’Farrell, gran lectora, escriu unes memòries gens habituals i ho fa de manera molt intel·ligent. Fa un repàs vital que ens serveix per conèixer la Maggie de nena, filla, adolescent, mare, parella, amiga, la viatgera... i ens situa en el present quan ens narra un dels xocs anafilàctics de la seva filla petita. És aquesta filla la que la porta a escriure unes memòries amb el to inconfusible de la seva escriptura, que la fa reflexionar sobre què vol dir estimar algú: “que, en qualsevol moment, et poden arrencar de les mans? Hi penso tot sovint.”

En aquest pensar-hi sovint, O’Farrell escriu aquest llibre imprescindible, un cant a viure i a respirar conscientment.

“Hi haurà més ocasions en què et sentiràs colpida per l’amabilitat que no pas moments en què et veuràs abatuda per la crueltat. A vegades pensaràs que no ho pots aguantar més, però ho aguantes.”

Que no us espanti el tema, perquè hi ha moments d’humor, hilarants i altres plens de por i angoixa però aquest llibre és una declaració d’amor a la vida. Hi trobareu aquesta mirada al passat, al present i al futur tan típica de la seva prosa. Una escriptura franca, punyent, múrria i incisiva.

Quin regal dimecres, sentir-la llegir en veu alta, amb aquella dicció! Després en parlàvem amb l’Eduard Márquez, a qui esperem sentir ben aviat llegint la seva obra en veu alta.

Que bonic saludar-la i que em mirés amb aquells ulls blaus i em digués: Have we met before? I em sortís un filet de veu per dir, yes. Un vespre molt lluminós enmig d’una setmana molt fosca. L’hauria abraçada ben fort.

* Gràcies Montse per acompanyar-m'hi.

Traducció de Marc Rubió al català i de Concha Cardeñoso en castellà

Edita L’Altra editorial/Libros del Asteroide