Lectures de l'Espolsada: L'últim dia abans de demà

Lectures de l'Espolsada: L'últim dia abans de demà

dissabte, 12 de març de 2011

L'últim dia abans de demà


Commovedora una novel·la que comença amb una urna de cendres humanes per ser llançades al mar.

Corprenedora una novel·la que ens descriu el retrobament de dos amics després de 20 anys de no veure's i que un va pel món amb un carretó de súper com a casa.

Fràgil una novel·la que ens descriu diferents nivells de relacions humanes, pare-fill, mare-fill, una relació de parella que es trenca, dos amics retrobats, un pèrdua...

Esborrona el passat i la història dels abusos per part dels hermanos i el d'un amor de joventut mort abans d'hora.

Sorprenent una novel·la que economitza tant el llenguatge i tanmateix diu tantes coses que et deixa sense alè.

Llegida d'una glopada i pendent de ser rellegida més d'una vegada. L'últim dia abans de demà, perquè per sort sempre hi ha un demà que neix de la foscor.

Publicada per Empúries/Alianza

5 comentaris:

Marta ha dit...

Gràcies Fe, la tinc en el primer lloc de la llista per Sant Jordi.

12 de març de 2011, 10:44 lultim-dia-abans-de-dema
Rosa ha dit...

Hola Fe,

M'ha agradat molt el comentari, principalment la definició de "llegida d'una glopada". Si no passa res tindrem l'Eduard Márquez al Racó el dia 31 de marc.

Una abraçada

12 de març de 2011, 11:40 lultim-dia-abans-de-dema
JMBA ha dit...

Gràcies per el comentari.

Jo que visc a Madrid, no tinc la referència directe diaria de les llibreries per saber el que val la pena llegir en català.

Així ja tinc anotacions per quan vaig per Catalunya...

Gràcies de nou.
Josep Maria

12 de març de 2011, 13:45 lultim-dia-abans-de-dema
SU ha dit...

Fe,

El teu apunt s'ha encomanat de l'estil Márquez! I això és bo...

Després de la "glopada", "L'últim dia abans de demà" s'ha de rellegir amb fruïció i encara gaudir-ne més!

Una abraçada enorme i una salutació per a la Marta i la Rosa...

SU

14 de març de 2011, 0:48 lultim-dia-abans-de-dema
kweilan ha dit...

Jo també la vull llegir.

15 de març de 2011, 20:25 lultim-dia-abans-de-dema

Ariadna al laberint grotesc: L'últim dia abans de demà

ariadna al laberint grotesc: L'últim dia abans de demà

12 de febrer de 2011

L'últim dia abans de demà


Eduard Márquez.
L'ÚLTIM DIA ABANS DE DEMÀ.

Ed. Empúries.


"No sabria com fer-li entendre que, ara més que mai, necessito tornar a casa amb les mans buides."

Podria parlar de la sensació de vertigen, l'esvoranc als peus i el nus a la gola. Però em perdria. Fragments, imatges i sons, omplen l'espai devorat per les paraules. El focus de llum dibuixa contorns clars, nítids, feridors i, latent en les ombres, un batec vital. Els presagis foscos, inclús sinistres, prenen forma, traspassen materials i s'aturen. Un to concís, frontal, no amaga la presència ni dilueix l'absència del daltabaix que colpeja, aspre i dur, la fragilitat de la vida.

Un relat bell i captivador.
Una història intensa i desconcertant.
Un llibre per llegir d'un glop i rellegir ben a poc a poc.


"... el buit entrà en aquella
vibració que ara ens exalta, ens consola i ajuda?"

R.M. Rilke, traducció de Joan Vinyoli.

Imatge Internet.
Facebook L'últim dia abans de demà.

9 comentaris:

viu i llegeix ha dit...

Impresionant!

12 de febrer de 2011, 21:24 lultim-dia-abans-de-dema (1)
viu i llegeix ha dit...

Impresionant!

12 de febrer de 2011, 21:24 lultim-dia-abans-de-dema (1)
L'Espolsada llibres ha dit...

Encara no l'he pogut agafar, espero fer-ho aviat i compartir les sensacions.

13 de febrer de 2011, 14:08 lultim-dia-abans-de-dema (1)
Anònim ha dit...

Fas venir moooltes ganes de llegir-la!!!!

15 de febrer de 2011, 0:07 lultim-dia-abans-de-dema (1)
Mireia ha dit...

Ja ho he dit a Viu i llegeix, caurà i no trigarà massa. Amb el video de la trobada em vau acabar de fer entrar ganes de llegir-lo

15 de febrer de 2011, 6:37 lultim-dia-abans-de-dema (1)
SU ha dit...

Com sempre, un plaer llegir-te...

Fins aviat!

SU

17 de febrer de 2011, 11:43 lultim-dia-abans-de-dema (1)
El veí de dalt ha dit...

L'haurem de llegir...

18 de febrer de 2011, 0:12 lultim-dia-abans-de-dema (1)
digue'm ariadna ha dit...

Viu i llegeix, Su... em va agradar molt coincidir amb totes dues a la trobada, hauria estat bé poder tenir més temps per parlar...

Espolsada, Anònim/anònima, Mireia, Veí... si el llegiu, m'agradarà molt parlar-ne...

20 de febrer de 2011, 23:09 lultim-dia-abans-de-dema (1)
jolector ha dit...

Molt bona lectura i molt bona recomanació!

21 de febrer de 2011, 15:18 lultim-dia-abans-de-dema (1)

Lectures de l'Espolsada: L'última trobada

Lectures de l'Espolsada: L'última trobada

dissabte, 5 de novembre de 2011

L'última trobada


"Qui no accepta els detalls, és que probablement ho vol tot, absolutament tot."

Una trobada entre dos vells amics, que fa 41 anys que no es veuen, al castell on havien compartit jocs d’infantesa, adolescència, amors i caçaries. Una amistat que es veu truncada per un fet que marcarà la resta de les seves vides fins que decideixen retrobar-se passats els anys.

"Aquí resideix tot el sentit de l'amor i l'amistat. La seva amistat era seriosa i silenciosa com tots els grans sentiments destinats a durar tota una vida. I com tots els grans sentiments destinats a durar una vida. I com tots els grans sentiments, també aquest contenia una certa dosi de pudor i de sentit de culpa. No ens podem apropiar d'una persona i allunyar-la dels altres impunement."

"Perquè la passió no obeeix les lleis de la raó, no es preocupa en absolut d'allò que rebrà a canvi, es vol expressar plenament, vol imposar la seva voluntat, encara que només obtingui a canvi sentiments tendres, amistat i paciència. Tota passió veritable no té cap esperança, ja que altrament no seria una passió sinó un simple pacte, un acord raonable, un intercanvi d’interessos banals."

"Per què l’única manera de suportar la vida és que ens resignem a ser allò que som davant dels nostres ulls i davant dels ulls del món."

"M'ho vaig plantejar sovint, quan començava a escorcollar la meva ànima i els llibres. El temps passava, la vida al meu voltant canviava, s’enfonsava en una espècia de crepuscle. Els llibres i els records s’acumulaven, eren cada vegada més densos. I cada llibre contenia un pessic de veritat, i cada record m’ensenyava que és absurd que intentem descobrir la natura autèntica de les relacions humanes, perquè el coneixement no ens ajudarà a fer-nos més savis. Vet aquí perquè no tenim dret a exigir franquesa i plena fidelitat de qui hem escollit com a amic, encara que els esdeveniments hagin demostrat que aquest amic ens ha estat infidel."

Voleu més reflexions per llegir mentre cau la pluja?

Publicat per Empúries/Salamandra

Traduït per Antoni García Santiago

5 comentaris:

kika ha dit...

oohhh!!! un llibre fantàstic.... i la tria que has fet és molt suggeridora. m'agrada!

5 de novembre de 2011, 11:25 lultima-trobada
Quadern de mots ha dit...

Un llibre magnífic, em va agradar moltíssim.

5 de novembre de 2011, 11:58 lultima-trobada
carina ha dit...

Vaig llegir La dona justa i em va agradara tantíssim que repetiré amb Marai. Una prosa poètica i uns monòlegs interiors intenssos i densos, que diuen infinitat de coses de l'ànima humana. Fantàstic tast, el teu

5 de novembre de 2011, 15:09 lultima-trobada
fdalmases ha dit...

Un llibre dels que marquen

5 de novembre de 2011, 15:17 lultima-trobada
Elfreelang ha dit...

Des que vaig llegir aquesta novel.la em vaig enamorar de Budapest, de Sandor Marai i de tota la seva producció, m'ho he llegit quasi tot ( el que hi ha traduït) un escriptor excel·lent i un testimoni del seu temps

7 de novembre de 2011, 10:55 lultima-trobada

Lectures de l'Espolsada: L'Orgia verbal, converses amb en Màrius Serra

Lectures de l'Espolsada: L'Orgia verbal, converses amb en Màrius Serra

divendres, 4 de febrer de 2011

L'Orgia verbal, converses amb en Màrius Serra


"BARNILS Una llibreria no només és un lloc on es trafica amb llibres, sinó que és on es parla de llibres, hi ha entusiasme pels llibres."

Ja tornem a ser febrer i això vol dir que la llibreria fa 4 anys. Quatre anys d'aprenentage continu que m'han ofert moltes coses, entre les quals, conèixer gent fantàstica i sempre amb un sí per donar un cop de mà, en un món on sovint no tot és fàcil ni amable.

Quatre anys de llibreria m'han permès de conèixer, virtualment i en persona, altres companys d'ofici, apassionats dels llibres i també per la seva feina. Amb alguns he tingut la sort de compartir estones memorables fent de jurat del Premi Llibreter. Un d'aquests companys és en Biel Barnils.
Aquests quatre anys també m'han brindat la possibilitat de conversar amb autors i autores, de conèixer-los, posar-los cara, intercanviar correus... i de saber que en aquest país nostre tenim un bon planter i que a més tenim la sort que quan es tracta de treballar per la literatura, mai tenen un no. És el cas d'en Màrius Serra i d'en Jordi Puntí.

Per això, quan en Biel em va dir que treia un llibre, L'orgia verbal, converses amb en Màrius Serra, no em vaig pensar ni dues vegades que aquest era el títol amb el que volia celebrar els 4 anys d'Espolsada. No volia deixar perdre l'ocasió d'envoltar-me d'aquests tres homenots, Barnils, Serra i Puntí (que presentarà el llibre) per parlar d'un llibre que m'ha fet passar una molt bona estona alhora que m'ha fet reflexionar. No negaré que tant en Biel com en Màrius me'ls sento a prop i que comparteixo molts dels pensaments que recull el llibre i que fins i tot algun m'ha fet sortir els colors.

Obra publicada, traduccions, mots encreuats, articles i enigmes. Periodisme i mitjans de (des)informació. Catalunya lliure i xarnega. Dependència. La biblioteca de Màrius Serra. Mons literaris. La llengua. La mort.

Capítol a capítol van desgranant tots aquests conceptes. Des d'una relació molt cordial i amb afinitat de criteris, en Biel aconsegueix que coneguem un Màrius més enllà dels jocs de paraules, els anagrames i els palíndroms. Un Màrius que té molt clar el concepte de país i llengua, que el comparteixo, perquè en el seu país hi cap tothom.
És evident que el capítol de Mons literaris m'interessa en molts aspectes, però m'ha agradat sentir-los (llegir-los) parlar de política, la vida i la mort, de periodisme, d'amistat, família... en resum del cicle vital! Em fa enveja en Biel perquè ha espiat la biblioteca personal d'en Màrius. Jo també confesso que quan arribo a casa algú el primer que tafanejo són els llibres, què voleu que hi faci!

Vull compartir un fragment que per motius de formació m'ha agradat:

"BARNILS Parlem una mica de la figura del traductor. La feina de la traducció et serveix per desmuntar la llengua i després tornar-la a muntar.

SERRA El traductor és el lector més profund. És un bandejat injustament, jo no hauria llegit mai Dostoiveski sense traductors, ni jo ni la major part dels nostres conciutadans. És veritat que la indústria el tracta de zero a l'esquerra i en canvi és clau perquè és un intermediari. Jo ara mateix sóc traduït. El Farsa està en romanès, en italià i en castellà, i el Quiet fins i tot ha sortit en coreà. Penso que al lector el llibre li arriba a través de la perícia verbal d'aquest senyor. Com a traductor sempre he intentat estar en segon terme, entenc que el traductor és un intermediari de gran importància, cabdal, però no pot pretendre fer-se seu el text. He après molt com a traductor, justament perquè m'he posat a la pell d'un altre, els anglesos en diuen posar-se a les sabates, jo mai hauria escrit amb tantes subordinades com Tom Sharpe, però en canvi si l'has de traduir, ho has de fer així. Els jocs de paraules a vegades són intraduïbles i n'has de crear més, però sempre procurant aconseguir el mateix efecte que provoca l'original; si Groucho i Chico feien uns acudits molt immediats que feien riure el lector nord-americà dels anys trenta, tu has de traslladar-los al català i que el lector d'avui els entengui. La traducció és la gran escola de l'escriptura, la més meravellosa que hi ha."

Parlant de l'escriptura

SERRA Tu mateix has de modular. Pensa que verbalitzar moltes vegades vol dir establir el terreny de joc d'una realitat, que ja existia, naturalment, però que ets tu que quan la verbalitzes li dónes la forma. Llavors en la verbalització dels pensaments, dels sentiments, de les emocions, que és la clau de la literatura, de la retòrica, hi figura clarament en posició privilegiada el to."

I sobre la mort

"La mort és l'estat natural en el qual, en principi, ens passarem més temps, si és que existeix el temps en la mort."

I sobre la llengua

"Li diria que viatjant s'aprenen llengües, el poliglotisme és una gran riquesa i les llengües no depenen dels milions de parlants que tenen, sinó que cada vegada que desapareix una llengua és com si algú tirés una bomba sobre el Louvre, i mira si en van desapareixent."

Només em queda sinó convidar-vos a participar d'aquesta Orgia verbal tot llegint el llibre o bé acostant-vos a la llibreria el proper dia 11 de febrer a les 20:00h

Publicat per Edicions Dau

5 comentaris:

Biel Barnils ha dit...

Pensar en el llibre, conversar amb el Màrius, transcriure les 15 hores, retocar, presentar-lo arreu i escoltar les opinions dels lectors ha estat una orgia sense límits. Presentar-lo a L'Espolsada de llibres serà un plaer, un honor, ua altra orgia. I celebrar-hi el 4t aniversari una orgia quàdruple.
Espero que us afegiu tots a aquesta orgia i poder saludar-vos-hi a tots!

5 de febrer de 2011, 12:53 lorgia-verbal
viu i llegeix ha dit...

ostres, faré el que pugui per venir-hi, per compartir una estona amb els convidats de luxe i per felicitar a la llibretera per seguir al peu del canó despres de 4 anys

5 de febrer de 2011, 17:14 lorgia-verbal
SU ha dit...

Molt bé, molt bé... Però hi haurà cava? I aquella coca sublim?

Com podem dir no a una orgia?

Quina gran celebració!!!

SU

7 de febrer de 2011, 11:17 lorgia-verbal
L'Espolsada llibres ha dit...

Su, sí hi haurà cava i aquella coca ;P

10 de febrer de 2011, 18:01 lorgia-verbal
digue'm ariadna ha dit...

... Feliç aniversari! No podré venir, complicacions d'última hora... que vagi molt bé...

11 de febrer de 2011, 19:25 lorgia-verbal

Lectures de l'Espolsada: Llibertat

Lectures de l'Espolsada: Llibertat

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Llibertat


Aquest estiu en una entrevista al diari comarcal em demanaven que triés una paraula que m'agradés pel so i pel significat, vaig escollir llibertat. Això era abans de llegir la novel·la de Jonathan Franzen, on aborda la paraula i el seu significat segons els membres d'una família. Llibertat una paraula que Amèrica del Nord és indissociable de l'estat fundacional. Llibertat política i llibertat religiosa. Però també llibertat de mercat i molt sovint llibertat de
l'individu per damunt de la del col·lectiu. Tot i que el meu concepte de llibertat dista molt d'alguns dels significats o interpretacions que en alguns cercles es dóna a la paraula, l'autor ens mostra i descriu tots els accents i colors que pot prendre un concepte que a priori pot semblar senzill i diàfan. Res més lluny de la realitat. Almenys l'americana.
Franzen ho deia fa poc en una entrevista: "La dreta s'ha apropiat de la paraula llibertat."

La lectura de Llibertat m'ha semblat imprescindible per entendre el batec de la societat nord-americana després de la caiguda de les Torres Bessones, una ferida encara oberta que el govern del president Bush no va ajudar gaire a cicatritzar. A partir d'aquests fets, Franzen aprofita per explicar-nos la vida dels Berglund, una família típica i tòpica de barri residencial a qui Franzen sap treure tot el suc oferint-nos uns personatges que senten, existeixen i actuen, uns personatges vius que evolucionen a mesura que la vida va fent el seu camí. Dos pares d'idees progressistes, en Walter i la Patty (filla d'una demòcrata amb càrrec absorbida pel partit), i els fills la Jessica i en Joey (ultraconservador) i un amic de l'ànima, un rocker compromès a qui l'edat no perdona. Es fa difícil quedar-te només amb un dels personatges perquè com que evolucionen amb la vida són polièdrics i això fa que a moments els odiïs, els planyis o bé hi vulguis anar a fer una copa. Personatges creïbles en definitiva.

No sé si us passa que quan et poses tant a dins d'una novel·la et trobes donant opinions als protagonistes i volent dir-los: No! Espavila, que no ho veus? Per aquí no vas bé... però és clar són ells sols que ho han de veure, perquè encara no tenen la informació que tu sí que tens com a lector quan se't van desgranant els personatges en mica en mica. Per a mi Franzen és un mestre i si bé la novel·la té alguns alts i baixos, d'altra banda normals en un llibre de 800 pàgines, és un llibre excel·lent del qual em quedo amb les paraules que en diu Robert Saladrigas: "Així que amb la lectura encara molt tendra penso que Llibertat és ara com la ficció nord-americana que cala més profund en l'esperit mediocre i els llots de la nostra embogida època. Un d'aquests cims entre núvols que tan sols assoleixen els escollits."
Jo no ho podria definir millor.

Publicada per Columna /Salamandra
Traduïda per Josefina Caball/Isabel Ferrer

5 comentaris:

carina ha dit...

Ostres, això sí que és rapidesa, però si només fa set dies que és al mercat! Quina enveja haver-lo llegit, jo encara no l'he ni comprat ( :( sniff). M'agrada molt Franzen, moltíssim -menys que DF Wallace i Lorrie Moore-, aviat en parlaré al meu bloc. La teva ressenya-informativa està molt bé, però pel que he pogut veure et va fer més el pes Les correccions. Què t'ha fallat en aquesta? M'ho podries respondre que en prenc nota, és que m'interessa molt. Ho fa tan bé aquesta fornada d`'escriptors ianquis, que han agafat el relleu de DeLillo, Roth i companyia i sembla que no hi hagia hagut cap daltabaix, que bons són. Felicitats i gràcies per parlar-ne, almenys tu l'has llegit

8 d’octubre de 2011, 12:51 llibertat
L'Espolsada llibres ha dit...

Carina, el vaig llegir a l'estiu en una edició no venal.
Al contrari a mi m'ha agradat molt! No he volgut desvetllar massa l'argument perquè val la pena entrar en el llibre i anar descobrint els personatges un a un i en cada moment i circumstància. Val molt la pena!

8 d’octubre de 2011, 12:56 llibertat
viu i llegeix ha dit...

el vaig tenir a les mans i em vaig quedar enganxada llegint-ne un bocinet a l'atzar. Al sac!

12 d’octubre de 2011, 16:30 llibertat
Maripepa ha dit...

Et passes, Fe! Tinc dos llibres dels gruixuts per llegir i un parell més de primets per llegir al llit. No tinc temps de seguir el teu ritme i tot el que ens proposses és bo. Com ho farem? Una abaraçada i segueix...

13 d’octubre de 2011, 23:42 llibertat
Núria ha dit...

Tinc moltes ganes de llegir-lo! Me l'apunto com a candidat als Reis, per això.

1 de novembre de 2011, 19:14 llibertat

Lectures de l'Espolsada: Llapis de colors, pinzells, pintura i tisores

Lectures de l'Espolsada: Llapis de colors, pinzells, pintura i tisores

dissabte, 23 de juliol de 2011

Llapis de colors, pinzells, pintura i tisores

Deixeu-me que faci un post ben estiuenc i amb propostes creatives per compartir grans i petits, poseu-vos una bata o embruteu-vos fins a les celles, però gaudiu de l'art al màxim.

El meu àlbum de fotos per dibuixar o acolorir, ed. Blume, Pascale Estellon


Ideal per dibuixar plats voladors, transformar un bròquil en una ballarina o fer parlar els peixos...

Llibre de platja, ed. Little títiris


Dos contes de plàstic, amb retoladors i esponja per esborrar. Banya't amb el llibre a la piscina mentre pintes, esborres i tornes a pintar.

Cuaderno de playa, Laura Vaqué i Raquel Marín, ed. Thule



Un compendi de jocs, exercicis i activitats fresques i estiuenques per practicar o fer sobre el paper mentre tens els peus en remull o estàs sota el parasol. Dibuixa mapes del tresor, dissenya vestits o escriu la cançó de l'estiu.


Quadern de pintura per aprendre els colors, Pascale Estellon, ed. MTM





Convertiu-vos en els mags dels colors amb aquest quadern fantàstic ple de colors càlids i freds. Què passa si barregem el blau i el groc? I si afegim blanc al fúcsia?

La tira de nens i nenes, Glòria Falcón, ed. SD


Un àlbum-acordió poètic per llegir, pintar i retallar.


El gran bazar, V. Radunsky, ed. Kókinos


En paraules del propi autor: “A primera vista, parece un libro. A segunda vista, ya no está tan claro… Primero, porque todas las páginas del libro pueden y, de hecho, deben ser separadas del libro. Segundo, porque no puedes hacer nada con este libro sin usar tijeras, lápices y grapadora. Tercero, porque dentro de este libro grande y único caben dos libros más, dos libros más pequeños. Ahora no puedo decirte mucho más. Tendrás que darte cuenta por ti mismo.”

1 comentari:

SU ha dit...

Mareta meva, quina bona lectura estiuenca de tallar, enganxar, dibuixar, remenar... i somiar!!!

Gràcies, un dissabte més!

SU

PS. Vigila amb les "feresques" que sonen a "feréstecs".

23 de juliol de 2011, 10:16 llapis-de-colors-pinzells-pintura-i

Lectures de l'Espolsada: L'edifici Iaqubian

Lectures de l'Espolsada: L'edifici Iaqubian

dissabte, 26 de març de 2011

L'edifici Iaqubian


La lectura de l'article de l'Ada Castells al Culturas em va recordar un d'aquells llibres que tens pendents de fa temps, que saps que vols llegir però que no trobes mai al moment, les continues revolucions que viu el món àrab i de rebot el món i la ressenya de l'Ada em van fer decidir a llegir L'edifici Iaqubian, ara sí.

"Déu ha creat els egipcis sota l'ombra d'un govern. Cap egipci pot oposar-se al seu govern. Hi ha pobles que són revolucionaris i rebels per naturalesa, però de tota la vida l'egipci abaixa el cap per alimentar-se. Ho diu la història; el poble egipci és el més fàcil de governar del món. Tan bon punt arribes al poder, se sotmeten a tu i s'humilien davant teu i fas amb ells el que vulguis."

Aquesta és la història de l'edifici Iaqubian, un immoble del Caire construït el 1934 com habitatge pels nobles i pels estrangers que vivien a Egipte a l'època. El barri va anar passant de moda i en conseqüència l'edifici va entrar en decadència, la qual cosa fa que en l'actualitat hi convisquin tot tipus de persones que pertanyen a classes diferents. El terrat ha estat rellogat a famílies més pobres que malviuen en una habitació o la fan servir de taller de confecció. Els pisos els ocupen gent molt diversa. Al Alswani el coneix i sap de què parla perquè hi va tenir la consulta de dentista. L'edifici és una metàfora perfecta per explicar-nos la societat egipcía i el que hi bull.
Així coneixem la història d'en Taha, el fill del porter, un alumne d'expedient brillant però que és rebutjat al cos de policia perquè el seu pare és un simple porter. En Taha acaba abraçant la causa islàmica radical. També descobrim la Buthina una noia jove amb aspiracions i que no vol ser com les altres però per promocionar-se a la feina ha d'accedir que el cap la grapegi. En Hatim és un bon periodista que ha d'amagar la seva homosexualitat i s'ha de moure per indrets infectes per poder estimar. I tot un ventall de personatges que acabes entenent i vivint en primera persona.

"-Tu no ho entens perquè vius en bones condicions. Quan et passes dues hores esperant l'autobús o has d'agafar tres transports per arribar a casa i et sents humiliada; quan la casa se t'ensorra i el govern et deixa al carrer, a tu i a la teva família, en una tenda de campanya; quan la policia t'insulta i t'apallissa pel sol fet d'entrar en un minibús de nit, quan et passes el dia voltant per trobar feina i no en trobes; quan et saps ben dotat i amb títols i et trobes que a la butxaca només hi tens una lliura, i de vegades ni una, aleshores saps per què odies Egipte."

L'edifici Iaqubian és una novel·la de petites frustracions i de desesperança, de gent que estima més la mort que la pròpia vida i una mostra de l'abús de poder sempre per part dels mateixos que ho acaben controlant tot. Un llibre quotidià que et permet posar cara i nom a situacions que ens queden lluny, o no tant. Si m'hagués de quedar només amb un personatge ho faria amb Taha, Al Aswani el construeix molt bé. Un noi jove que podria aspirar a tot i tanmateix opta per ser un màrtir, esfereïdor.

"És per això que els enemics de l'islam tremolen de por, perquè vosaltres estimeu la mort tant com ells estimen la vida."

Publicada per 1984/Maeva

3 comentaris:

Rosa ha dit...

Hola Fe,
Aquest llibre el vaig llegir quan va sortir l'any 2007 en castellà i em va agradar molt. deixo el final de la meva ressenya.
Un llibre per a mi molt ben escrit i que m’ha deixat un bon regust de boca, fins i tot l’he trobat curt. Segons sembla sobre aquest llibre s’ ha fet una pel•lícula el director és l’egipci Marwan Hamed i pel que he vist a Internet ha tingut molt bona crítica.
Una abraçada

26 de març de 2011, 11:47 ledifici-iaqubian
kweilan ha dit...

A mi el llibre em va agradar molt. He vist la peli que no està malament però que no és el mateix. Després d'aquesta autor vaig llegir Chicago que em va decebre una mica però és perquè hi havia el llistó molt alt amb aquesta novela que tu avui comentes. Bona ressenya!

26 de març de 2011, 12:36 ledifici-iaqubian
viu i llegeix ha dit...

vaja, una altre ressenya que destil·la lecturina, l'haurem d'afegir al sac

26 de març de 2011, 13:14 ledifici-iaqubian

Lectures de l'Espolsada: La nevada del cucut

Lectures de l'Espolsada: La nevada del cucut

dissabte, 19 de febrer de 2011

La nevada del cucut


"El silenci té els seus perills i un és que la impunitat s'escampa com una taca d'oli"

Continuem en ratxa lectora i aquest cop amb autora de casa. La nevada del cucut és una novel·la protagonitzada per dues dones, la Tònia i la Lali, separades per un segle en el temps, però unides per una dona de ficció, la Mila de Solitud.

Cadascuna en el seu segle va fent el seu camí, marcat per l'escriptura, els llibres i la pintura. Totes dues escriuen per fer la vida més suportable, la Tònia ho fa a la llum de les espelmes en un hostal de traginers Catalunya endins i la Lali a la Barcelona actual. Dues dones que també comparteixen el silenci com a còmplice de secrets i de dolor.

"La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau. Jo ja feia un cert temps que no sabia què em passava, que em sentia malament, que em sentia com si fos una gerra buida que s'ha d'omplir amb alguna cosa perquè, si no, s'hi fa un pou de pols i un niu mortuori d'escarabats i de sargantanes."

La Tònia viu el seu drama rural particular a principi del segle XX. La vida a pagès no era fàcil i encara menys la de les dones que eren casades en funció de la seva força com si fossin mules de càrrega i la seva fertilitat. La Tònia té la sort de tenir un mossèn a prop que l'entén i la respecta més que ningú i li posa a l'abast tota mena de llibres, clàssics de la literatura universal, entremig d'alguns que narren la vida de sants. La Tònia gràcies a aquests llibres i a Solitud en particular se n'adona que aquella necessitat vital que té d'escriure no és només d'ella i que gràcies a l'exercici de l'escriptura pot anar buidant la por, la frustració i la pèrdua alhora que pot expressar els sentiments ocults que hi ha algú que li desperta.

"Aquella nit, després de l'episodi del quadre, vaig necessitar escriure. Sort del mossèn. Sense ell, no hauria pogut llegir mai. És a dir que, si hagués tret els llibres d'una altra banda, a casa no m'ho haurien permès, si ja la primera vegada que el pare em va veure llegir d'aquella manera, s'hi va afrontar d'entrada, perquè ell, és clar, no en sap, de llegir, i no entén què diuen els llibres i sembla com si li fes por veure tanta lletra junta."

La Lali, jove i vital, s'ofega en un entorn urbà i també ho expressa escrivint. La Lali necessita reconstruir una identitat, saber qui és, i s'escapa al poble. La resposta la troba remenant uns papers familiars que la porten a desxifrar un trencaclosques familiar volgudament ocult.

"Devia tenir catorze anys quan havia batejat l'altra, la del mirall, com a Mila. La professora de literatura els havia posat davant del nas a ella i als companys de classe la novel·la Solitud, de Víctor Català. De literatura era l'única assignatura en què la Lali treia bones notes perquè no li costava gens, perquè quan tota la classe remugava davant d'una lectura obligatòria, la Lali ja se l'havia empassat. I Solitud més que cap altra. Tot i la muntanya, que coneixia molt poc, la Lali s'havia trobat de front amb la seva ànima quan l'havia llegida. Per això va posar-li Mila a aquella a qui s'adreçava quan parlava sola. Mila, com la protagonista de Solitud.

Blanca Busquets teixeix una novel·la sòlida, ben tramada que capítol a capítol ens fa anar d'un segle a l'altre sempre amb l'ai al cor, fins que els camins de les dues protagonistes es troben i en mica en mica tots els misteris es van resolent. La nevada del cucut és una novel·la trista i bonica, gosaria dir que molt, que t'atrapa fins al final. Jo l'he acabada i acte seguit tornada a començar.

Publicada per Rosa dels Vents

9 comentaris:

ricard99 ha dit...

Bon dia, Fe! M'agrada la recomanació que ens fas avui. Em sembla que el llegiré!!!
Salutacions!

19 de febrer de 2011, 12:07 la-nevada-del-cucut
Biel Barnils ha dit...

A mi m'ha agradat molt també. M'ha recordat la Mercè Rodoreda de "La Plaça del Diamant" i, a estones, "Solitud" de Víctor Català.
La Blanca Busquets gasta una llengua funcional, gens forçada. Un argument que ja hem llegit altres vegades però que m'ha agradat tornar a llegir des d'altres veus. Lliga molts bé els diàlegs i els pensaments a la narració.
Va, busquem-li una pega: no m'agrada la portada, per bonica que sigui la noia.

19 de febrer de 2011, 13:35 la-nevada-del-cucut
viu i llegeix ha dit...

he sentit elogis diversios d'aquesta autora, però encara no n'he llegit res. Ho faré. Com aprofitaré també per llegir Solitud, que és un dels clàsscs pendents

19 de febrer de 2011, 17:37 la-nevada-del-cucut
Mireia ha dit...

Me n'has fet venir ganes, un altre a la pila. Això no s'acaba mai ;)

19 de febrer de 2011, 20:39 la-nevada-del-cucut
Anònim ha dit...

Hola,
de la Blanca Busquets he llegit El jersei i Tren a Puigcerdà, les dues ben recomenables.
Com diu en Biel Barnils: "bé els diàlegs i els pensaments de la narració".
Imma C.

20 de febrer de 2011, 1:25 la-nevada-del-cucut
L'Espolsada llibres ha dit...

Llegiu-lo que no us decebrà i si la voleu veure en directe el dia 8 d'abril la tindrem a la llibreria.

Biel, estic d'acord, la noia de la coberta és molt guapa però no ens transmet res del llibre...

21 de febrer de 2011, 9:58 la-nevada-del-cucut
Màgia ha dit...

Aquesta definició del fet d'escriure com una necessitat m'ha recordat el què en diu en Jaume Cabré, que escriure es fa perquè es necessita i no per res més. Em va agradar molt "Solitud" en el seu moment i em crida l'atenció que sigui el vincle entre les protagonistes, m'apunto el llibre. Molt bona ressenya!

21 de febrer de 2011, 13:48 la-nevada-del-cucut
JMBA ha dit...

M'ha agradat molt el llibre, i he publicat un article sobre aquesta novel.la al meu blog personal: http://jmbigas.blogspot.com/2011/07/la-nevada-del-cucut-de-blanca-busquets.html

Gràcies per la recomanació.

Josep Maria

13 de juliol de 2011, 1:07 la-nevada-del-cucut
Anònim ha dit...

Només dir que m'ha semblat molt bonica.

2 d’octubre de 2012, 23:08 la-nevada-del-cucut