31 de març de 2023

S'acosta final de mes i canviem d'escriptora de la columna, aquest mes us vull parlar de Maggie O'Farrell, l'autora irlandesa de somriure murri que em fascina des de fa anys.

Quan era una autora pràcticament desconeguda Angle editorial li va publicar La distància que ens separa, al cap d'un temps La Campana va treure L'estranya desaparició de l'Esme Lennox un dels llibres que més he arribat a recomanar a tots aquells que passeu per la llibreria. El nom de Maggie O'Farrell va començar a ser reconegut per alguns lectors, però coses del món editorial va semblar que l'autora no tenia prou lectors a casa nostra i la següent novel·la, una de les millors, només va sortir en castellà a Salamandra, Instrucciones para una ola de calor, suo cada cop que recordo la calor asfixiant de Londres i la història de la família que la protagonitza.
Maggie O'Farrell va començar a ocupar un lloc privilegiat a les lleixes de la llibreria encara que només fos en castellà, Salamandra va reeditar l'Esme un nadal i per error me'n van enviar molts, vaig trucar a l'Anna, aleshores la meva comercial, i li vaig dir: Anna, què en faig de tants llibres? Em va dir: vendre'ls Fe, vendre'ls i si no me'ls tornes. No en vam tornar cap perquè l'Esme va anar a parar a moltes cases... Una servidora quan li agrada molt una cosa procura escampar-la als quatre vents o intenta que algú l'escolti. Santa paciència la de l'Eugènia Broggi quan li vaig dir, has d'editar aquesta dona com sigui i recuperar-li tota l'obra... Un bon dia, va arribar de nou l'Esme en català, La mà que prenia la meva i Aquest deu ser el lloc (novel·la que em va permetre conèixer l'autora en un dinar amb llibreters).

 

L'agost de 2018, en un viatge per Irlanda vam travessar un petit poble amb el cotxe una tarda de pluja i sol, de cop vaig veure un aparador amb unes llumetes, una bicicleta i un vinil que deia: beu bon cafè i llegeix bons llibres. Sabeu on vam aturar-nos, oi? 

 

Després de fer-la petar amb les dues llibreteres vaig demanar si la Maggie O'Farrell havia tret alguna cosa nova, em van dir, sí, però no és novel·la, és una mena d'autobiografia d'ella i les seves experiències amb la mort. Dos dies em va durar el llibre, Visc, i visc, i visc (un homenatge al Soc, soc, soc de La campana de vidre de Sylvia Plath). Un petit tractat de la vida amb frases que no s'obliden:

“Hi haurà més ocasions en què et sentiràs colpida per l’amabilitat que no pas moments en què et veuràs abatuda per la crueltat. A vegades pensaràs que no ho pots aguantar més, però ho aguantes.”


Aquest llibre em va permetre tornar-la a veure en una xerrada a una biblioteca de Barcelona amb una anècdota que mai oblidaré, i que va sembrar la llavor de noves amistats rebels que sense entrada ens vam colar a la xerrada. Tampoc oblidaré la Maggie de dicció increïble llegint en veu alta.
Després va venir Hamnet que ha marcat un abans i un després en la rebuda a casa nostra de l'autora i ara acaba de sortir del forn El retrat de matrimoni que farà les delícies de tots els lectors que ara sí ja ha trobat aquí. Per molts anys de Maggie, de llibres que ens transformen i d'autores que viuen a la columna de L'Espolsada. 

Trobareu tots els llibres de la Maggie O'Farrell a la llibreria i ben aviat també en català i en castellà una nova edició, d'Instrucicones para una ola de calor. 

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Dissabte, 25 de març de 2023

Les que seguim la trajectòria literària de Maggie O’Farrell ens sentim afortunades d’anar-la llegint per odre cronològic i això ens permet apreciar l’evolució de l’autora, les decisions literàries i els reptes que es proposa. Hamnet va marcar un punt d’inflexió fent una incursió en la novel·la d’ambientació històrica, ara hi ha tornat amb una obra que ens porta al segle XVI a la Itàlia del Renaixement. Hi ha una característica de la seva escriptura que perdura en tota la seva obra, la sobreposició de diferents històries que s’entrellacen i presenten els personatges amb salts en el temps. El retrat de matrimoni és potser el llibre més pictòric de l’autora, és com asseure’s davant d’un quadre del Renaixement i observar totes les històries petites pintades amb detall i que tenen lloc més enllà dels protagonistes del quadre.

El Renaixement va ser una època de gran esplendor, de poder i opulència per les grans cases que manaven, els matrimonis eren pactes comercials entre famílies per assegurar-se la continuïtat de les dinasties. Malgrat l’esclat de color en les pintures, l’època amagava moltes ombres entre la gent que no tenia poder, que passava gana i que es dedicava a treballar per als grans senyors. En aquest punt és on O’Farrell situa la protagonista d’aquest llibre, Lucrezia de Mèdici, tercera filla del duc de Mèdici. La inspiració que va duu O’Farrell a escriure aquesta novel·la és el retrat que Bronzino va fer de la duquessa adolescent morta en estranyes circumstàncies i que mira el pintor com si tingués una història per explicar-nos, l’autora arriba al retrat gràcies al poema de Robert Browning “La meva última duquessa”

Vet aquí la meva última duquessa pintada a la paret;

sembla que estigui viva.

Llegint el poema on la duquessa no té veu, O’Farrell n’hi dona amb aquesta novel·la homenatge. Lucrezia creix en una cort on el destí de les dones està marcat pel poder, els seus pares es tenen un gran respecte i donen una gran educació a fills i filles, per separat. Estava previst que la germana gran de Lucrezia es casés amb Alfonso de Ferrara, però aquesta mor i designen la petita Lucrè com a candidata tot i ser encara una nena. Una de les dames de companyia que Lucrè té ben a prop s’empesca un truc per allargar un parell d’anys el matrimoni fent que aquesta ja no sigui tan criatura, però aviat Lucrè és casada i forçada a abandonar el palau familiar. La nit de noces de camí a Ferrara el carruatge és desviat cap a una vil·la al mig del camp on Lucrezia recupera una mica la llibertat que tant anhela lluny del palau principal, on pinta animals sobre fusta, corre pel bosc i s’allibera de la pressió. Malgrat tot, la trama política i els nervis del recent espòs la fan estar amb una tensió permanent sobretot quan arriba al Castello de Ferrara on capta els moviments tàctics per fer-se amb el poder, on pren consciència dels privilegis i és víctima dels jocs entre les germanes del marit.

"Al llom de l'euga de la llarga crinera, la Lucrezia es gira a la sella mentre s'allunyen de la vil·la. Vol que les teulades vermelles quadrangulars i la simetria dels jardins plens de fonts li quedin gravades a la memòria. Agafa fort les regnes i s'apodera d'ella l'estranya certesa que potser no tornarà a veure la delizia mai més, que potser no tornarà a ser mai tan feliç o tan lliure com ho ha sigut aquí. L'espera la vida de la cort, i el seu paper com a duquessa consort està a punt de començar."

El llibre arranca en un pavelló de caça on la duquessa té la percepció que el seu marit la vol matar després de sopar, som a Fortezza al 1561. A partir d’aquí i amb el neguit per la seva mort, O’Farrell fa un salt enrere en el temps a Florència i narra la vida de Lucrezia al palazzo familiar. És així com anem coneixent els Mèdici, la cort i l’educació rebuda. És en aquests capítols on O’Farrell desplega el seu talent narratiu, minuciós, reivindicatiu i magistral fent-nos viatjar en el temps. És també on descriu les trames pel poder, la lluita despietada per mantenir-lo al preu que calgui i la gàbia d’or on viu la protagonista. La jove que només sent una nena va gosar tocar el tigre que el seu pare havia fet portar de l’Índia només pel plaer de tenir a les masmorres animals exòtics. Ella, la menuda espavilada, que només acariciant el pelatge va comprendre la necessitat de llibertat que tenia l’animal.

O’Farrell escriu una novel·la plena de símbols, el tigre, el color blanc de la virginitat d’una nena obligada a casar-se amb un monstre, els paratges, els paisatges i l’esperit d’algú indomable amb un do per la pintura i amb un esperit rebel que busca la llibertat malgrat sentir la mort de ben a prop. No em feu triar entre l’Agnes de Hamnet i la Lucrè, no compareu els llibres, simplement gaudiu-los i estimeu-ne les protagonistes perquè estic convençuda que si s’haguessin conegut s’haurien agradat molt i haurien sortit amb un cistell a collir plantes remeieres.

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Traducció de Marc Rubió

Edita L'Altra editorial i Libros del Asteroide en castellà

Dissabte, 11 de març de 2023

La Gemma Ruiz ens va fer vibrar i aplaudir el dia que li van donar el premi Sant Jordi amb un discurs que homenatjava a totes les escriptores que l’han precedida i que mai no l’havien guanyat, des de Carme Riera el 2003 cap dona l’havia rebut. Li brillaven els ulls, li tremolava la veu, però quan va començar el discurs d’agraïment li va sortir la força que la caracteritza i que tot ho revoluciona.

Aquesta força precisament és la que he trobat i reconegut a la novel·la Les nostres mares, engolida en dos dies i amb la veu de la Gemma com si me la dictés. Les nostres mares és un llibre homenatge a totes les dones que ens han precedit, que des de la discreció domèstica han sigut font d’inspiració i guia. El llibre comença amb una conversa de whatsapp, Sopar sense Tupperware, de dones que s’organitzen per una trobada on algú demana d’escoltar-les, només vol que parlin i expliquin les seves vides. Aquesta conversa introdueix l’estructura del llibre, deu capítols amb nom de dona: Lali, Anita, Dolors, Gabriela, Bet, Lana, Isabel, Montserrat, Dora i Mireia. L'autora es va asseure a escoltar les amigues de la seva mare, a partir d'un qüestionari elles van parlar i inspirar Ruiz per escriure les vides de les deu protagonistes de la novel·la.

Gemma Ruiz trena amb gran habilitat les vides de totes elles, en aparença no tenen res en comú, però a mesura que avances el llibre les unes i les altres van apareixent i es van entrellaçant. Diferents generacions, passat, present i futur de dones que m’han recordat les protagonistes de la Roig (potser és agosarat d’escriure-ho, però diria que Gemma Ruiz els ha fet un homenatge sentit i lila). Les nostres mares és un acte de generositat per tota una generació de mares que en silenci, abnegades i sense possibilitat van dedicar-se en cos i ànima a la llar abandonant carreres, estudis i aguantant l’inexplicable; també és una mirada a les migrants que arriben d’arreu per atendre les cures, les llars i els infants dels altres (sovint esclavitzades i amb fills a l’altra punta de l’oceà); un reconeixement de moltes filles cap a les seves mares després de prendre consciència d’on venim, on som i on volem anar; una reparació d’alguns homes, pares absents, que fent d’avis han entès el que s’esperava d’ells anys enrere i també és un crit de prou! De reivindicació al dret als nostres cossos i al nostre plaer.

“A vegades ploro, de pensar com ens en van fer avergonyir perquè era pecat, o estava prohibit, o feia de pendó. Com ens tenien el peu al coll, amb tanta ignorància de nosaltres mateixes. No saps com ajuda a viure, com ajudarà a viure també al Kris, que les coses importants de la vida tinguin un nom i un lloc.”

Les nostres mares ens proposa un exercici de mirar-nos, de parlar-nos i donar-nos l’oportunitat de ser generoses, de no callar mai més, de sentir, viure i expressar-nos. Un quadern lila de sororitat on deixar de sentir-se impostora per simplement ser. Tant de bo els nostres pares el llegissin.

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Edita Proa 

Dissabte, 4 de març de 2023

Eider Rodríguez em va remoure de cap a peus amb el recull de relats d’Un cor massa gran que Edicions del Periscopi li va publicar ja fa uns anys. He estat expectant a veure què més ens arribava, quan vaig veure que hi havia llibre nou en eusquera vaig córrer a preguntar si en tindríem traducció i només arribar el vaig engolir. Senyores i senyors, Eider Rodríguez ha escrit un llibre d’aquells que un cop acabats trigo uns dies a endreçar-lo perquè el vull sentir a prop, perquè l’obro de tant en tant i busco les frases subratllades i les pàgines amb petits doblecs.

La història comença amb un home en un llit de l’hospital després d’haver patit un ictus i amb una dona i una filla que se’l miren amb sentiments ambigus, des de la pena, la tristesa i el dolor. Un pare que ha estat bona persona, estimat i reconegut pels de fora però que ha fet estralls a dins de casa, ell i la beguda que l’ha acompanyat durant anys. Aquesta és la història del pare de l’autora, narrada després de la seva mort perquè hi ha sentiments que només es poden pair si s’escriuen.

“Es va haver de morir perquè jo el pogués estimar, perquè alliberés l’amor que sentia per ell, perquè, un cop mort, no em trairia.”

La família d’Eider Rodríguez regentava una botiga de materials de construcció on treballava part de la família. Aquests materials de construcció són els que permeten a l’autora reconstruir el seu passat i la seva educació emocional. No és fàcil ser una nena amb un pare que beu i que tothom ho sàpiga, avergonyir-se del progenitor en plena adolescència i no entendre perquè la mare ho permet. És al cap dels anys que Rodríguez pot escriure sobre el pare i agrair-li tot, a la mare. La novel·la es debat tota l’estona entre la compassió i la ràbia, l’estima i el ressentiment. Rodríguez construeix una novel·la aspra i plena de tendresa alhora, fa un recorregut vital per als estius, les festes del poble, les vacances lluny del País Basc (l’únic moment on el pare deixava de beure), i de fons la història d’un país. Són els anys de violència, d’assenyalar amb pintades i de les morts. Són els anys d’estimar una llengua, la dels avis,  que ha permès a Eider Rodríguez escriure la seva història des d’un lloc desconegut pels pares i explicar-se així la vida d’una família, la seva.

Materials de construcció és una novel·la plena de frases per emmarcar i per recordar-nos les grans contradiccions de la vida, la protagonista hauria preferit un pare a qui pogués retreure coses més grosses i poder-lo odiar profundament, però tenia un pare malalt i bona persona.

“Escriure és una manera desesperada de conèixer-te.

De mantenir-te viu.

D’acariciar-te.

L’única manera d’estar amb tu.

Necessitaves una malaltia per guarir-te.

Havies d’estar mort per estar viu.”

Em sembla d’una bellesa extrema aquest exercici literari que ha permès posar distància a l’autora i fer una carta d’amor a un pare, imperfecte i alcohòlic, però el seu.

El dibuix de la coberta és d'Arrate Rodríguez, germana de l'autora i que també apareix al llibre. 

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Traducció de Pau Joan Hernàndez

Edicions del Periscopi/Literatura Random

Quan entreu a la llibreria sovint em feu preguntes o observacions del color de les parets, les flors o les fotografies de la columna de dones. He pensat que seria bonic explicar-vos quines escriptores ens acompanyen i per què.

No recordo exactament l'ordre de les escriptores que he anat penjant però sí que sé quines són les primeres que vaig triar. Entre elles, hi ha la poeta i traductora, Montserrat Abelló.

La fascinació per l'Abelló em ve arran d'uns versos que sempre m'acompanyen.

M'estimo tant la vida
que la faig meva moltes vegades.

I per aquells ulls petits i vius que la caracteritzaven. Us convido a veure aquesta entrevista que enamora pel to, la calidesa i el seu somriure. Em va sorprendre que una dona de la seva generació fos la traductora de la poesia de la Sylvia Plath, això volia dir que parlava anglès en una època que no era freqüent. Filla d'un enginyer naval va viure temporades a diferents llocs, però l'exili la va dur a Londres allà entra en contacte amb una associació d'estudiants que acollien refugiats de la II Guerra Mundial, més tard la que es veu obligada a marxar més lluny és ella, a Xile, on treballarà, es casarà i tindrà els seus fills. Abelló fa de professora d'anglès. L'any 1960 torna a Catalunya on continuarà la docència, escrivint poesia i traduint. Abelló és qui ens ha permès llegir un munt de veus de dones que escrivien en anglès. Traductora intuïtiva, innata i de gran sensibilitat. També és una poeta que transgredeix la mètrica després del naixement del seu fill amb síndrome de Down. La poesia se li va fer imprescindible.

M'aturo a sospesar

M'aturo a sospesar
el meu viure. I ja no sé
qui soc
M'estavello
en les preguntes,
m'esquinço
en les respostes
Camino a les palpentes.
He perdut l'ombra,
la veu.
Em fugen les paraules.

De Memòria de tu i de mi

A partir d'ara, cada mes, rebreu un butlletí dedicat a una de les escriptores de la columna, també trobareu una taula a la llibreria amb els llibres per descobrir-les i una llista per poder-los comprar.

Ja no hi ha flors

Ja no hi ha flors
per a indicar el lloc
on han caigut,
sols el roig fosc
de la sang de tantes
ferides obertes.

I es torna ronca la veu
de tant cridar:
No a la guerra!

Espero que gaudiu d'aquesta iniciativa tant com jo he gaudit pensant-la, creant-la i fent-la vostra.

Fe
#lesescriptoresdelespolsada

Dissabte, 11 de febrer de 2023

Aterratge

1. Acció de prendre terra o aterrar un ocell.

Segons el diccionari la primera accepció que trobem és aquesta i en certa manera la novel·la de l’Eva Piquer s’adiu a la definició perquè hi ha la història d’una protagonista que després d’un sotrac vital mira d’aterrar suau com un ocell al món que segueix girant.  

2. AERONÀUTICA Conjunt de maniobres per a aterrar una aeronau.

Aquesta accepció també ens casa amb la història de Gregory Flecther, un jove pilot que es veu obligat a fer les maniobres d’aterratge que acaben amb l’avió sinistrat, sense víctimes, amb qui la protagonista s’escriu.

      3. MARINA, MARÍTIM Acció de recalar, terrejar o prendre terra una embarcació.

La tercera accepció ens lliga amb la tercera història que es narra, la d’un viatge llampec a Islàndia per fotografiar la carcassa de l’avió caigut l’any 1973. Un pol d’atracció pels turistes i curiosos que abans no arriben a lloc han de recalar i terrejar perquè el vent no se’ls emporti.

Aquestes tres definicions d’Aterratge em serveixen per parlar d’un llibre que m’ha agradat moltíssim. És un llibre important per l’autora pel que hi explica i per com ho escriu. La contenció del llenguatge està tan ben treballada que no calen més de 155 pàgines per adonar-nos que la protagonista comença a aixecar el cap després d’un aterratge vital terrible, conegut i públic. La protagonista, metòdica i organitzada, emprèn un viatge de quatre dies a Islàndia per acompanyar un fotògraf que vol retratar la carcassa d’un avió sinistrat l’any 1973 en els penya-segats de la costa islandesa. Se n’hi va amb tres desconeguts, cosa que no casa gens amb la seva manera de fer. Un cop a Islàndia sent la necessitat de reconstruir la història d’aquell avió i del pilot inexpert perquè en el fons ella se sent com la pilot de la seva nau vital.

“Més que un barranc, Tot allò va ser un terratrèmol amb tsunami. I el que n’ha quedat és un pont alt i estret. Quan sembla que ja en veus l’altra banda, el riu brut que estàs creuant s’eixampla i el pont no s’acaba. Estic obligada a tirar endavant sense mirar gaire enrere, però algú o alguna cosa malda per fer-me retrocedir.

     Potser no m’he fet prou de gel, encara.”

Aterratge és com entrar a la sala dels miralls, cada història s’emmiralla en l’altra i conformen una novel·la que permetrà que els lectors s’hi reflecteixin. A la vida tots tenim el nostre aterratge particular d’on tornar, i les paraules de l’Eva Piquer ens ho fan molt més fàcil.  

“No sabia què fer-ne, de l’amor que m’havia quedat orfe i circulava sense rumb com un nen perdut. Tampoc sabia que es podia estimar un terrat, una escala, unes finestres sense persianes que multipliquen la llum.”

Sí, Eva, es pot estimar una casa, la llum que l’habita i els llibres que ens acompanyen.

Edita Club editor

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Edicions del Periscopi fa 10 anys i 100 títols. Afirmar que els he llegit tots cent seria exagerar però dir-vos que la gran majoria de títols dormen a la meva biblioteca personal i que n'he llegit molts és un gran orgull. 

El primer record que tinc d'Edicions del Periscopi està vinculat a una persona molt especial, l'Elsa. L'Elsa era la comercial de la distribuïdora UDL, encarregada de la distribució a les llibreries. L'Elsa era molt bona lectora. Sempre arribava rondinant, fumant un piti negre i amb un hola, reinona! per bandera des de la porta. Acabava el cigarret, entrava i ens posàvem al dia del que havia llegit ella, la seva mare i les seves germanes i les meves lectures. Un dia des de la porta estant em va dir: avui porto una editorial nova que t'agradarà molt. I em va ensenyar la coberta del primer títol de la col·lecció, Terra de caimans de Karen Russell. El primer que em va cridar l'atenció va ser la disposició de la coberta, el trobar la sinopsi davant i la il·lustració grossa darrere, em va agradar molt aquell disseny (marca de la casa i amb noms i cognoms Tono Cristòfol). L'Elsa em va explicar la reunió de presentació amb l'editor i em va dir: "reinona, et caurà bé, és dels teus. El llibre es retarda perquè hi havia una errada a la coberta i l'ha fet retirar."
Tota una declaració d'intencions de tot el que seria l'editorial que tots avui coneixeu i de qui teniu, segur, algun llibre a casa. 

Si penso en aquests últims deu anys i tot el que m'ha aportat Edicions del Periscopi com a lectora no tinc prou espai. És de les editorials que més autors desconeguts m'ha fet llegir, que m'ha permès retrobar-me amb alguns de ja coneguts i on he vist créixer alguna escriptora molt propera. Hem fet clubs de lectura, molts, amb els llibres de Periscopi, n'hem conegut alguns autors, traductors... L'Aniol ja forma part de la història de la llibreria així com la resta de l'equip. Edicions del Periscopi és sinònim de coherència de catàleg, un equilibri d'autors d'arreu del món que dialoguen i s'interpel·len com fem els lectors dels seus llibres. 

Aquest febrer que la llibreria fa anys, 16, em va semblar molt bonic compartir la celebració amb una editorial a qui he vist néixer, créixer i fer-se gran en molts sentits. Permeteu que us digui que els cent títols també me'ls sento una mica meus. Ara que tanquem l'any del nostre 15è aniversari, desvetllats els 15 llibres més venuts, em fa molt feliç que Edicions del Periscopi n'hi tingui 4. 

És per això que el dia 17 de febrer a les 19:00h us esperem per celebrar els 100 títols de Periscopi. Us hem preparat un petit acte amb els editors, la cap de premsa i on alguns de vosaltres hi tindreu un protagonisme al costat dels seus llibres. 

Veureu que al capdamunt hi ha una foto d'Ànima de Wajdi Mouawad, no és la coberta que tots reconeixeu però és la coberta dels 10 anys. L'editorial ha triat 10 llibres per celebrar l'aniversari que s'aniran publicant tot aquest any en edició limitada i amb un epíleg de la persona de l'editorial que l'ha triat. 

Us esperem amb molta il·lusió i llibres el 17 de febrer. 

Una abraçada,

Fe

10 anys de Periscopi, 100 títols. 16 anys de L'Espolsada i moltes ganes de fer coses encara. 

Dimecres, 18 de gener de 2023

La Tina és una corresponsal que al cap de molts anys torna a casa. Després de viure amb una maleta sempre a punt, a prop de la porta, per poder sortir corrent allà on la notícia ho requereixi. Vint anys a l’estranger són molts i en aquest últim viatge de tornada sent una mena de nervis diferents dels altres retorns de Nadal i vacances, ara és per quedar-se a prop dels seus, reprendre la feina a la redacció, per pair i endreçar els últims anys de corresponsalia en una zona que estima però que l’ha desgastada.

Un cop al poble retroba la família, els amics i algú a qui havia estimat. Passada l’eufòria dels primers dies i amb la consciència que no hi ha data de marxa, la Tina prova de trobar el seu encaix en una família avesada a no tenir-la a prop i que ha establert una dinàmica de relacions que l’exclouen. El pare està malalt, la mare s’ha fet gran i la germana viu pels fills, el marit i el negoci familiar. Els amics fan la seva vida, creen un espai per veure-la però segueixen empesos pel seu dia a dia, la Tina ja fa massa que no forma part de la quotidianitat de les seves vides.  A ell R., l’home a qui tant havia estimat, el retroba al supermercat, està casat, té fills i no sap on posar-se, li deu una disculpa i una explicació, ell no va estar a l’alçada.

Mentre la Tina recompon el mapa vital fa balanç en primera persona dels anys al Líban. En aquest provar d’encaixar en un present que no se’l sent massa seu endreça el passat, l’ofici i un amor no reeixit per aquella por de no dir, de no viure. Les connexions a peu de carrer, el càmera, el fixer i la família que tries quan vius tant de temps fora, amb aquella adrenalina a la cerca de la notícia, on tot és massa important, bèstia i radical en especial a l’Orient Mitjà.

Marta Orriols ha fet un pas més en la carrera d’escriptora, aquest llibre és diferent dels altres per l’estructura però no en el fons, Orriols escriu d’allò que tan bé sap: la quotidianitat, les relacions, els lligams. És una novel·la que m’ha sacsejat fins al moll de l’os, no soc corresponsal ni he retornat a casa després d’anys fora, però és que en aquest retornar que escriu la Marta tots ens hi podem trobar. La vida és feta d’anades i vingudes a les que cal adaptar-se, fluint i deixant-se portar. La Tina, Valentina, Valen és un personatge molt ben construït, de qui en coneixem les debilitats, la força i l’enteresa. La Tina escull una feina però l’ofici li tria la manera de viure la vida, al final tots necessitem pertànyer algun lloc i cadascú opta pel seu en funció de la llum que l’habita, les persones que t’hi acompanyen o la passió per allò que fas.

Agafeu el llapis i la llibreta, perquè subratllareu frases i paràgrafs sencers. Sempre que intento analitzar l’escriptura de la Marta me la imagino com si anés amb una petita càmera súper 8 captant converses, subtileses i llums que a la resta ens passen desapercebudes. John Berger parlava de les maneres de mirar, i la Marta Orriols tindria una mirada i una veu pròpies que anem retrobant a cada llibre.

“Potser l’error és pensar que la vida es regeix per alguna mena d’ordre, però tant se val, l’única certesa és aquesta llum perversament bella, tan d’aquí i d’enlloc més. Podria traçar mapes amb les llums d’arreu on he estat, seguir partint cap a rutes imprevisibles, empaitar la urgència que em provoca allò forà, deixar després que el viatge perdi pes, i que aflori la nostàlgia del que m’era familiar, per retornar, una vegada i una altra, a totes aquestes llums que són fars, que són casa.”

Marta, traçar mapes amb les llums dels llocs és de les coses més boniques que he fet mai, trobar-ho per escrit en una novel·la em mostra la dimensió de l’amistat.

Edita Proa i Destino en castellà

Ens agrada molt que ens vingueu a veure però també podeu comprar el llibre AQUÍ

Dissabte, 29 d'octubre de 2022

Aquest octubre Sylvia Plath hauria fet 90 anys, però no va viure més enllà dels trenta-un, va deixar dues criatures i una obra descomunal a qui sempre haurem d’agrair. Aquest mes també ha arribat a les llibreries Eufòria d’Elin Cullhed, una novel·la que ficciona l’últim any de vida de Plath. Quan la Maria Sempere, editora de Les Hores, em va explicar que la publicarien se’m va remoure alguna cosa, cal ser molt valenta per posar-se a la pell de Plath, narrar aquest any tan important i que funcioni.

Eufòria no només funciona sinó que és un llibre important, d’aquells que et queden a dins i et fan ganes de tornar a llegir a Sylvia Plath per agrair-li tot el que va escriure i alhora somiar amb tot el que hauria pogut fer.

Elin Cullhed va ser dimarts a la biblioteca Francesca Bonnemaison dialogant amb Jordi Nopca sobre Eufòria. Cullhed, escriptora i mare de tres fills, nascuda a Suècia on les polítiques de maternitat ens passen la mà per la cara, ha viscut en primera persona el conflicte de voler ser escriptora i maternar, ens va explicar com li va costar de trobar paraules per explicar el desgast físic i mental de tenir cura dels infants i seguir creant. Admiradora de l’obra de Plath i com un homenatge, decideix escriure Eufòria per intentar entendre com una dona plena de vida i creativitat decideix morir. Cullhed amb la maternitat descobreix tota la dimensió de l’obra de Plath, la creadora i la mare, dos processos que tenen moltes coses en comú.

A Plath la persegueix l’ombra del seu suïcidi i la perfecció malaltissa que ella mateixa escriu en aquests versos del poema de Lady Lazarus, traduïts per Montserrat Abelló:

Morir

és un art, com qualsevol cosa.

Jo ho faig excepcionalment bé.

Tan bé, que sembla un infern,

Tan bé, que sembla real.

Podríem dir que en tinc vocació.

En canvi, Cullhed ha posat el focus en la plenitud de vida de Plath, amb Frieda ben petita, l’embaràs i el naixement d’en Nicholas i l’abandonament per part del seu marit i poeta Ted Hughes. Hughes més preocupat per la seva poesia que pel benestar de la seva parella, amant de totes les admiradores que li alimentaven l’ego i incapaç d’entendre-la:

“Un marit que m’entengués com m’entenia ella, m’hauria calgut. Que m’entengués i que m’estimés alhora.”

L’últim any deixen Londres, la ciutat que Plath adorava, per anar a viure en una caseta de Devon seguint els desitjos del poeta, un llogaret amb un jardí on fer créixer les flors més boniques i alhora una gàbia per Sylvia. Tot el que passa al jardí és una metàfora de la vida i la mort.

Plath ja havia publicat poesia, havia escrit gràcies a una beca La campana de vidre i tots de poemes que eren un crit d’auxili al món que només admirava la seva bellesa física.

Cullhed aconsegueix amb Eufòria una sensació similar a la que vaig viure amb la lectura de La campana de vidre, un dels llibres que més m’ha disseccionat com a lectora i que més m’ha interpel·lat com a persona. Fragilitat, sensibilitat i creació van de la mà d’una dona que hauria merescut viure per seguir oferint-nos un llegat poètic i narratiu. El món no la va saber entendre, però si llegiu Eufòria us vindran ganes de llegir i rellegir tots els seus poemes i la novel·la La campana de vidre que eren un senyal inequívoc de la fragilitat d’un dona talentosa i avançada al seu temps.

Aquesta és la segona novel·la de Cullhed, traduïda a més de vint-i-cinc llengües, guanyadora de l’August Prize i de qui sense cap mena de dubte voldrem llegir més coses.

La traducció esplèndida al català és de Mertixell Salvany

En castellà la trobareu a Navona

Dissabte, 8 d'octubre de 2022

Lauren Groff recrea la vida de Maria de França, poetessa, de qui se'n sap ben poca cosa, només en tenim uns poemes amorosos escrits en romanç, els Lais, que són una mostra del renaixement literari de la segona meitat del s.XII. De la seva obra es desprèn que es deia Maria, que era francesa i que vivia exiliada a Anglaterra.

Amb aquesta informació l’autora nord-americana, Lauren Groff, dona vida a una Maria que amb només disset anys va ser expulsada de la cort d'Elionor d'Aquitània i enviada a Anglaterra per fer-se càrrec d'una abadia empobrida, devastada per la gana i assetjada per les malalties. 
Maria de França fa renéixer el convent i aquest esdevé un centre de poder regit només per dones en una època on l’autoritat estava en mans dels nobles. L'abadia es converteix en un indret envejat arreu, mentre les monges que hi viuen aprenen que la sororitat, la col·lectivitat i el desig és un utopia extraordinària. 

“La vida es fa lenta. El temps és rodes dins de rodes.”

Lauren Groff va ser a Barcelona, vaig tenir la sort de poder-la escoltar una estona i ens explicava que el llibre neix de la perplexitat de l’autora de veure com un tipus com Donald Trump es convertia en el president dels Estats Units. Groff va fer un viatge mental fins on podia tirar enrere per recrear una utopia femenina, on el món fos governat per les dones. Gran lectora, des de la seva època a la universitat, sempre havia sentit una predilecció pels Lais i llegint-los i rellegint-los va començar a fabular qui era la dona que els havia escrit. Després d’una gran tasca de documentació històrica, buidant arxius de l’Edat Mitjana, Groff va decidir posar al centre Maria de França i recrear una abadia gestionada per les dones. Monges que més enllà de resar, ocupar-se de les tasques del monestir, tenien cura unes de les altres. Monges que sentien desig i plaer i no per això eren castigades.

Matrix és una novel·la viva, ben escrita i documentada que et convida a somiar i que simplement dota a les dones de llocs que durant anys els han estat vetats. Matrix com a matriu, símbol de vida i origen del món.

Traducció Míriam Cano

Edita L’Altra editorial/Lumen en castellà

Dissabte, 17 de setembre de 2022

Memorial Drive és segurament una de les lectures d’aquest estiu que més m’ha impactat i remogut en molts sentits. No coneixia a Natasha Trethewey, poeta i membre de l’Acadèmia de poetes estatunidencs, però després de llegir aquestes memòries en buscaré la poesia.

“Cuando me fui de Atlanta, jurando no volver jamás, me llevé lo que había estado cultivando durante muchos años: una muda elusión de mi pasado, un silencio y una amnesia voluntaria enterrados en lo más hondo de mí como una raíz.”

Definir aquest llibre sense emocionar-se no és fàcil, Memorial Drive són tantes coses! Són memòries, és ficció, poesia, psicologia, dolor, pèrdua, desigualtat de classe, de gènere i racial. Natasha Trethewey fa un viatge al sud dels Estats Units marcat per la segregació racial, filla de mare negra i pare blanc casats però amb un matrimoni encara no legal, creix amb la sensació de viure als marges i de no pertinença enlloc. Els pares de Natasha se separen quan és petita, la dificultat d'un matrimoni interracial i les amenaces constants fan que la distància entre ells sigui insalvable. Anys més tard la mare de Natasha es casa amb en Joel i quan té 19 anys el seu padrastre mata la seva mare amb dos trets. Memorial Drive és doncs també la història d’un maltractament, d’un final sabut i no per això menys dolorós. La força del llibre rau en la prosa i en l’escriptura de Trethewey que amb aquestes memòries d’infantesa i joventut fa un retrat de tot un país i una de les xacres més grans: la violència.

“La imagen de mis palabras ocupaba el espacio que había entre nosotros. Había empezado a recomponerme.”

Trethewey reconstrueix la infantesa i joventut però també la vida de la seva mare, gràcies al diari que escriu abans de ser assassinada pel seu segon marit. Una dècada d’abusos a mare i filla per part d’un mal tractador que executa el seu pla sibil·linament. L’autora retorna al complex d’apartaments a Memorial Drive on van viure i van assassinar la mare i li ret un homenatge a la dona que va sembrar la llavor perquè fos poeta i escriptora i ho fa en forma de testimoni que es converteix en la veu de moltes dones negres que han estat silenciades reiteradament. Memorial drive també és un exercici de reparació col·lectiva, de reescriure la història des d’un altre color i de fer evidents les ferides de la població afrodescendent.

“Para superar un trauma, debemos ser capaces de contar una historia sobre él.”

Us en podria dir tantes coses, però és una lectura tan potent que prefereixo convidar-vos a llegir-lo i gaudir-lo.

COMPRA'M

Traducció de Mariano Peyrou

Edita Errata Naturae

Dissabte, 2 de juliol de 2022

Aquest dijous 30 de juny s'han fet públics els llibres guanyadors del Premi Llibreter, un premi que es va consolidant any rere any; un guardó que les llibreries ens sentim molt nostre.
Ser jurat del Premi és un honor i un privilegi, enguany he estat en el jurat d'Altres literatures que m'ha permès participar en la tria de finalistes de la categoria: Inquiets de Linn Ullmann, Trilogia de Copenhaguen de Tove Ditlevsen i Els grans optimistes de Rebecca Makkai, tres novel·les excepcionals.

L’objectiu del Premi és donar una segona vida a alguns llibres que han passat desapercebuts entre l’allau de novetats, sempre amb la qualitat literària per davant i amb una mirada atenta. Les llibreries som espais de compromís com ho són els llibres premiats: epidèmia de la sida als anys 80; el món salvatge i agressiu de les agències de publicitat; un primer amor tòxic que permet a la protagonista créixer i aprendre; un avi que aprèn a fer-se gran i una cua d’infants plens de somnis, infants a la frontera, infants als camps de refugiats, infants!

Ara que s'acosten vacances, que els dies s'allarguen i el temps sembla anar més a poc a poc, us convidem a llegir-los i gaudir-los.

Els grans optimistes, Rebecca Makkai, Ediciones del Periscopi/Sexto Piso

L'instant abans de l'impacte, Glòria de Castro, Edicions del Periscopi

Mary John, Ana Pessoa, L'Altra Tribu

L'hivern del Sr. Jeroni, Euàlia Canal, Animallibres

Cues de somnis, Ana Pessoa i Laia Domènech, Akiara Books

Dissabte, 4 de juny de 2022

Que et plori el Tigris és la guanyadora del Goncourt a la primera novel·la, una història que no arriba a les 100 pàgines, coral, impactant i poètica sobre la condemna a mort d’una noia, sense nom, per salvar l’honor de la família. Quedar-se embarassada sense estar casada implica que el germà la pugui matar.

La protagonista espera la mort com ho fan tots els membres de la família que ho pateixen en silenci, ho aplaudeixen o senzillament no fan res per evitar-ho, l’honor té més força que l’amor i ella només té un destí, morir. La mare, els germans, la cunyada, l’home que estima en parlen, tothom pot opinar menys ella.

“Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida. Aquests cops al ventre, aquest esqueixament de la carn porten amb ells la mort, i la mort ja està venint. Arribarà d’aquí a poc, a la posta de sol, sentiré el seu pas una mica pesant, una mica desequilibrat, una mica coix, després la porta al final del passadís s’obrirà i la mort entrarà.”

Emilienne Malfatto ha escrit un llibre breu i punyent sobre l’Iraq, és corresponsal i fotoperiodista a l’Orient Mitjà i coneix molt bé el terreny on s’ubica la història. Entre totes les veus que sentim en el llibre n’hi ha una que destaca amb força, la veu del Tigris, el riu que ha sigut testimoni de la barbàrie, les invasions, els atacs i la guerra. El riu com a testimoni de la destrucció causada pels humans des de temps ancestrals. Som els animals amb capacitat d’estimar i alhora som els nostres principals depredadors. I com sempre, la dona com a boc expiatori de totes les falses creences i que es paga amb el feminicidi.

“Hi ha un arbre, a la meva riba, que ve dels paradís. Va ser d’allà que Eva va agafar la poma. L’arbre prohibit, l’arbre del coneixement.
Els homes hi creuen. L’arbre és tot neulit, sec, envoltat d’una barrera. Ha vist totes les guerres d’aquesta terra. I no obstant els homes continuen penjant-hi cintes, papers que demanen la vida i la pau.”

Sort de la bona literatura que ens remou, ens fa de mirall i ens humanitza. Hi ha llibres que no els cal ni una pàgina més perquè contenen la justa mesura de les coses, en aquest cas la denúncia que les dones no som propietàries ni del nostre cos ni del nostre honor. 

Traduït per Mia Tarradas

Edita Edicions de 1984 i Minúscula

Dissabte, 28 de maig de 2022

Aquesta setmana he acabat la lectura de Fusta d’eucaliptus cremada d’Ennatu Domingo, un llibre autobiogràfic sobre l’origen i la identitat. L’Ennatu és nascuda a Etiòpia i als 7 anys va ser adoptada per una família catalana després de perdre la mare i el germà petit, tots dos morts per la sida.

És un relat corprenedor, resilient i esperançador en algunes aspectes, sobretot per demostrar empíricament que l’educació és l’eina més poderosa que tenim, que només amb formació i cultura serem capaços de transformar el món. L’Ennatu va arribar a Catalunya essent analfabeta i va aprendre a llegir i a escriure en una llengua que fins aleshores no li era pròpia havent d’abandonar la llengua d’origen. Anar a l’escola de barri i conviure amb infants de moltes procedències li va facilitar el camí fins a l’ESO on va quedar en minoria per no parlar del batxillerat. D’esperit nòmada fruit de les vivències per sobreviure amb la Yamrot, la mare etíop, l’Ennatu decideix anar a la facultat a fora, estudiar Ciències Polítiques en una universitat amb gent d’arreu del món, per no ser l’única, la diferent. És en aquestes estades fora que aprèn a estimar la seva negritud, el seu cabell i tot allò que implica haver nascut al continent africà.

La identitat és de les coses més complexes que un ésser humà ha de construir, forjar-la i sentir-s’hi còmode no és una empresa fàcil i encara ho és menys si has nascut en una cultura i aterres en una altra, i encara ho és una mica més si formes part d’una família que no són com tu. L’adopció és una filiació molt complexa, meravellosa i alhora difícil de pair i de sustentar, és una aventura vital que et fa mirar el món de cap per avall i posar-te a la pell de l’altre. Un exercici d’humilitat que és un aprenentatge de vida per als pares adoptius. No hi ha dues adopcions iguals perquè cada infant té la seva pròpia història, ja fos adoptat amb mesos o més grans, els anys acaben portant les preguntes sobre els orígens, sobre l’abandonament, aflora la tristesa, la ràbia cap als pares biològics, cap al país de procedència, la negació per després acceptar, construir-se i admirar. L’Ennatu fa molts viatges de retorn a Etiòpia on es poden copsar aquestes fases, és bonic veure-la acompanyada per la família, per l’Anna i el Ricard que saben esperar pacientment i li obren les portes a no renunciar als orígens.

“El rumb de la primera etapa de la meva vida el va marcar la mort de la Yamrot, que va fer que em desarrelés d’Etiòpia, amb tots els significats de la paraula “desarrelar”, i reconstruir la meva identitat a Catalunya. Resistint a l’oblit. Ara començo la meva vida adulta equipada amb totes les eines i oportunitats que m’han ofert i que he trobat. I sento que no puc començar-la sense haver parlat amb la Yamrot, que va morir a la meva edat actual, als vint-i-cinc anys, a Gondar.”

És un llibre important, començar a tenir veus com la de l’Ennatu ens ajuden a construir-nos com a país i a repensar-nos en tot allò que no fem bé. És obvi que per a mi ha sigut una lectura que m’ha fet pensar molt en el meu paper com a mare d’un nen nascut a Etiòpia i que va ser adoptat amb vuit mesos. El llibre m’ha fet viatjar de nou pel nord d’un país que em va enamorar la primera vegada que hi vaig ser, un país preciós, bressol de la humanitat, i que m’ha fet el regal més gran del món. He identificat paisatges, carreteres, pols, castells, esglésies, llacs, l’olor del cafè i de la cerimònia que l’envolta, tantes coses boniques d’un país que no ho ha tingut fàcil i que en canvi és ric en recursos, natura i cultura.

Per construir la identitat ens cal sentir-nos segurs, saber que res trontolla, que tens un entorn disposat a bressolar-te, a ser-hi incondicionalment i a acompanyar-te en tots els teus trets, els d’aquí i els d’allà. Escric la ressenya del llibre, el dia que el meu fill ha sigut insultat per un company de classe, una vegada més, pel color de la pell, un microracisme latent que és evident que no ajuda en el seu relat de saber qui és. És per això que aquest llibre l’espera pacientment per trobar respostes que el facin sentir-se orgullós de qui és. Jo n’estic molt.

Editat Navona

Dissabte, 21 de maig de 2022

L’última cosa que et poden prendre com a ésser humà és la dignitat i és per això que a les persones refugiades cal acollir-les, empatitzar-hi i dotar-les de les eines perquè puguin començar de nou. Quan es produeix un procés migratori sobtat per un conflicte bèl·lic i l’allau ens desborda, els estats haurien de ser capaços d’organitzar-se i oferir una resposta, de la mateixa manera que ho fan amb la venda d’armament i de repartir-se els interessos que un conflicte sempre genera. Les víctimes sempre són les mateixes, els ciutadans de peu a qui la vida se’ls capgira.

Dijous al club de lectura vam comentar la novel·la gràfica Persèpolis de Marjane Satrapi, en una de les vinyetes la protagonista afirma: "Aquell dia vaig aprendre una cosa fonamental: un només pot sentir autocompassió quan les nostres desgràcies encara són suportables... un cop s’ha passat aquest límit, l’única manera de suportar l’insuportable és riure-se’n."

Aquesta frase m’ha fet pensar en l’àvia protagonista de la novel·la, La trena de l’àvia, una dona russa, que viu en una residència per a refugiats a Alemanya amb el marit i el net. La seva filla va morir i la ràbia, el mal humor i el desconsol van impregnar el cos i la ment d’aquesta àvia que governa la  família amb mà de ferro. El net, la veu narrativa de la novel·la, explica les sensacions de quan van arribar a Alemanya, de la residència, del la comunitat que es crea i de les moltes dones que tenen cura de fills o nets amb una mirada molt especial, entre innocent i la d’algú amb una expertesa que no li pertoca per edat. En Max ben aviat descobreix que la veïna, la Nina, i l’avi tenen una relació que va més enllà del veïnatge, la prova arriba quan la Nina es queda embarassada i pareix un bebè que és calcat a l’avi del Max. L’àvia Margo, una dona forta, valenta i malcarada, afronta la situació de manera tribal, accepta la Nina i el fill i els abraça com si fossin tots una família, una sororitat arcaica que ara ens costa d’acceptar, però l’àvia Margo també va ser jove, ballarina i plena de vida abans de perdre una filla i de viure en una residència de refugiats.

És un gran encert el to i la mirada d’en Max per explicar-nos una història de vides difícils, un tornar a començar i sobretot per retratar una àvia que podria fer por però que ell li sap veure la tendresa i l’amor incondicionals.

“Sempre havia pensat en dones quan sentia que una grapa glaçada m’estrenyia el cor. L’àvia havia començat molt aviat a preparar-me per la meva defunció. Jo sentia el temps que s’escolava com una esgarrifança i volia absorbir tanta bellesa com fos possible. En les dones tot em semblava meravellós. Les primes eren lleugeres i fràgils com les aranyes de potes llargues. Les més reforçades irradiaven escalfor i suavitat. Quan les dones eren altes n’admirava la força, i quan eren baixes, lamentava no poder-les protegir. Que la meva àvia també fos una dona, era una cosa que no em passava pel cap.”

El sentit de l’humor i les dones fortes són marca de la casa, Alina Bronsky, ja ens ho va demostrar a L’últim amor de Baba Dúnia i ara hi torna amb una àvia amb una trena com a símbol de resistència, una dona de ferro que ha d’aprendre a tornar a estimar.

Traducció de Ramon Farrés

Editorial Les Hores

Dissabte, 14 de maig de 2022

Un nou llibre de Sorj Chalandon sempre és motiu d’alegria literària perquè la seva narrativa mai et deixa indiferent, sempre t’interpel·la i tampoc en surts igual que quan hi entres. Chalandon no és un autor de masses, però té un públic fidel que espera pacientment els llibres. De les seves experiències com a ex-corresponsal de guerra i d’haver cobert conflictes com el de l’Ultser i el Líban n’han sortit novel·les molt potents com Retorn a Killybegs i La quarta paret i de la seva vida familiar també com Professió del pare.

Ara Chalandon ens sorprèn amb un títol Una alegria esbojarrada com si fos un llibre ple d’optimisme i ho és en certa manera, és el llibre amb més sentit de l’humor que li he llegit, però no deixa de parlar de les misèries humanes.

La protagonista és la Jeanne, una llibretera parisenca, a qui li diagnostiquen un càncer de pit i el marit la deixa perquè no pot suportar el seu patiment, sí, el d’ella. La Jeanne ha de començar el tractament de quimioteràpia on coneixerà un grup de dones a qui la vida no ha tractat massa bé però que seran el revulsiu de la Jeanne per fer front a aquesta nova situació vital i de salut. La Brigitte, l’Assia i la Mélody es converteixen en el puntal que la Jeanne no ha trobat a casa, per això quan una d’elles passa per un tràngol que requereix de molts diners, la Jeanne no dubta ni per un instant a formar part del pla: atracar una joiera de la Plaça Vandôme de París. A partir d’aquí bona part de la novel·la transcorre en la preparació d’aquest atracament sonat que requereix hores d’estudi, visionat d’imatges i una gran interpretació. Què hi perden aquestes tres dones a qui la malaltia rosega amb força i que han viscut als marges? La Jeanne no dubta a unir-se a un món que li és desconegut, perquè ella també està tornant a aprendre a viure amb el mal i sense en Matt.

“Em van treure el càncer.

                En Matt no m’havia pogut dur a l’hospital, va arribar després de l’operació.”

Ara que ja fa uns dies que tenim el llibre a la llibreria, que l’hem pogut recomanar i explicar, us sorprendrien les mirades que diuen tantes coses. La quantitat de dones que passen soles per processos traumàtics perquè les seves parelles no saben com acompanyar-les, ni fer front a les situacions que amenacen els puntals de moltes famílies, les dones. Si hi ha una cosa que m’ha sorprès d’aquesta novel·la de Chalandon és el to, la mirada i la capacitat de posar-se en el cervell i el cor de la protagonista, en cap moment tens la sensació d’una veu narrativa impostada, al contrari, tota l’estona vius i sents una Jeanne molt creïble. Em pregunto si Chalandon ho ha viscut de prop, si com a bon periodista ha observat, callat i guardat les sensacions, les mirades i el dolor o bé ha llegit un dels llibres que més m’ha marcat aquest any com a lectora, Els diaris del càncer d’Audre Lorde.

Lorde la poeta afroamericana, activista, feminista i escriptora que descriu tot el procés de conviure amb el càncer en format de dietari on explica les experiències més íntimes, la baixada als inferns i també el consol de les amigues que l’acompanyen en el procés. L’any 1978 Lorde ja denunciava un sistema sanitari més preocupat pels resultats que pel benestar de la pacient. Lorde parla de les alegries quotidianes que no formen part del tractament però que són essencials per acompanyar la pacient. Lorde aborda el càncer de mama des d’un punt de vista polític, combatiu i alhora molt solidari. No alliçona ningú amb què fer ni com fer-ho, simplement descriu amb una prosa exquisida i punyent la situació d’intempèrie emocional amb què viuen les dones el procés.

“El càncer de pit, amb la consciència de la mort que se’n deriva i l’amputació que comporta, pot ser, malgrat tot, una porta d’accés, per més cruel que hagi estat arribar-hi, que permeti fer créixer les forces i el coneixement i utilitzar-los millor. Hem d’aprendre a comptar els éssers vius amb la mateixa atenció particular amb què enumerem els morts” escriu Lorde.

I això és el que fan les protagonistes d’Una alegria esbojarrada comptar-se abans de morir, per ser algú digne que es mereix que en tinguin cura. L’atenció i el capteniment que tothom hauria de rebre ja sigui al centre de la vida o als marges. Chalandon no falla i Lorde tampoc.

Llegiu-los i no deixeu mai soles les vostres parelles abans d’entrar en un quiròfan.

Ens pots comprar aquí.

Una alegria esbojarrada de Sorj Chaladon, traducció de Josep Alemany, edita Edicions de 1984

Els diaris del càncer d’Audre Lorde, traducció de Caterina Riba, edita Cal·lígraf

Dissabte, 7 de maig de 2022

Em vaig llegir Adultos d’una glopada pensant que seria una novel·la lleugera per després de Sant Jordi, de no pensar massa i de flotar com la noia que hi ha a la portada. I potser és la sensació que t’acompanya quan la comences, però a mesura que t’endinses en aquestes 160 pàgines et vas sentint incòmode fins que el cap et fa boom. Ja ho tenen els autors de latituds nòrdiques, aquesta manera de narrar una mica austera i d’explicar-te els fets com aquell qui no vol la cosa. En canvi, quan tanques el llibre et deixen un ressò que dura dies.

Adultos és la història de l’Ida una arquitecta d’èxit que no té fills però sent una veueta interior que li diu que potser seria un bon moment per fer-se congelar els òvuls per si arribés el dia que volgués ser mare. L’Ida fa una consulta mèdica i agafa el bus que l’ha de dur cap a la cabana d’estiueig en un dels fiords noruecs, la mare celebra els 75 anys i es trobaran amb la germana, el cunyat, la filla del cunyat i el marit de la mare. És un entorn idíl·lic i ple de records perquè la seva germana, Marthe, els doni la notícia que està embarassada i que sembla que aquest cop sí que arribarà a terme.

A partir d’aquí les coses no van com estaven previstes, l’Ida rep una trucada que li afecta més del que ella hauria volgut; la Marthe sembla no portar massa bé tenir l’Ida a prop i que la filla del seu marit s’hi entengui tan bé. El cunyat sembla estar una mica desbordat per les hormones de la Marthe i la idea de tornar a ser pare. La cabana d’estiu és de tots però la Marthe i en Kristoffer en mica en mica se l’han anat fent seva sense demanar-li opinió i això li cou, també li fa mal veure la panxa de la Marthe. A l’aire es respiren petites tensions per les coses no dites, per la gelosia entre germanes, la Marthe és la petita i sempre ha estat delicada de salut i ha acaparat bona part de l’atenció familiar. L’arribada de la mare i el marit no serveix per relaxar més l’ambient, en aquella cabana hi ha incrustats els bons records d’infantesa però també els temes no resolts que sobrevolen la família.

“Soy la hija cumplida, la que hace bien las cosas, tiro bien los restos de comida a la basura y enjuago bien las tazas bajo el grifo, hasta el punto de quemarme con el agua. Volvía a casa agitando las notas, “mamá, mamá, mira esto, y esto”, me entran sudores solo de pensarlo, lleno el fregadero y friego los platos, jugaba al balonmano y bailaba ballet, los días que no tenía entrenamiento salía a correr y en clase hablaba en voz alta de política, de la Unión Europea y de machismo, conseguía que los chicos resoplaran y me decían “cállate ya la boca, joder, Ida...”

Adultos és una novel·la sobre els llaços familiars, sobre el vincle entre germans, les coses no dites, encapsulades, que quan s’obren surten de la pitjor manera. És un retrat de la incapacitat emocional de les persones, de no fer front als sentiments i sobretot fa evident que a les relacions, de família, d’amistat o de parella cal parlar, cal dir i cal no pressuposar el que senten els altres. Marie Aubert situa la novel·la en els fiords noruecs però aborda un tema tan universal i necessari que per això s’ha traduït a 15 països i també ha rebut el reconeixement dels llibreters noruecs.

Aubert radiografia l’edat adulta de les dones, la pressió laboral i sobre els cossos, també mostra la relació entre una mare i dues filles després que el pare marxés de casa, la pinya necessària per sobreviure al dolor i seguir endavant. Adultos també és una mirada sobre les segones oportunitats, les famílies enllaçades amb un to àcid i amb humor, per què després de tot plegat si perdem l’humor que ens queda? Podria ser un monòleg teatral de l’Ida, una reflexió en veu alta d’una dona que es pregunta qui és i què vol i de com la veuen i què n’esperen els altres d’ella.

Em pots comprar aquí

Traducció de Cristina Gómez-Baggethun

Edita Nórdica Libros

Il·lustració de la coberta Egil Haraldsen

Dissabte, 9 d'abril de 2022

Aquesta setmana s'ha presentat en roda de premsa la Diada de Sant Jordi i l'Olivia de la llibreria L'Aranya feia unes reflexions que m'han dut a escriure quatre ratlles d'una idea que fa dies que em bull per dins.

A la roda de premsa va quedar palès que Sant Jordi només passa a Barcelona, que la resta del territori importem poc o gens, només per respondre a mig matí de la Diada sobre els més venuts o sobre la facturació.
Els que em coneixeu de fa temps, sabeu que cada vegada em costa més dissimular el malestar que em genera aquest dia perquè s'està convertint en tot el contrari del que defensem a L'Espolsada tot l'any. D'aquí que fes un àudio dels meus a la Núria Farrés, la dissenyadora, per explicar-li que necessitava uns punts de llibre i postals de propaganda, no de publicitat, sinó de propaganda d'idees i valors. Tinc la sort de fer un curs, Comunica't, amb dones emprenedores de comarques, i l'últim dimecres que ens vam trobar i els vaig explicar el malestar em van animar i em van dir: volem una campanya!

El dia que vam celebrar els 15 anys de L'Espolsada us vaig explicar que hi arribava fent tentines i més insegura que mai, hem superat dos anys de pandèmia i d'un canvi radical i profund interior on el món se'm fa cada vegada més hostil i s'assembla menys al que jo voldria, però si d'una cosa en sabem, les llibreteres, és de fer de formiguetes. Ha sigut un trimestre terrible i necessitem que aquest Sant Jordi brilli com mai i això em genera una contradicció molt gran perquè jo voldria que venguéssim llibres tot l'any. Jo somio en un país de lectors i no en un país que fantasieja en tenir la festa més bonica del món. Sant Jordi és un miratge que implica hores i hores de feina, de molts maldecaps i d'esquena, de mirar la previsió del temps compulsivament, de dormir malament i de nervis, molts. També d'atendre mitjans que pregunten per les teves recomanacions, escoles i biblioteques, benvingudes siguin! però des d'aquí un clam: hi som tot l'any per anar a la ràdio, a la tele, per parlar de llibres i per visitar instituts. A la premsa comarcal ja fa anys que els dic que no em truquin per respondre pels més venuts. Voleu saber quins són els més venuts? El 95% de llibres que es venen un a un i no en grans quantitats i és aquí on m'hi trobareu.

Les llibreries no només venem llibres, a les llibreries fem d'agents culturals i si no atureu-vos i penseu què fa la vostra llibreria per vosaltres? Què us aporta? Què aporta al teixit comercial i urbà de la ciutat o del vostre poble? I aleshores, penseu què podeu fer vosaltres per a la vostra llibreria.

Aquest 23 d'abril sortirem a plaça, amb alegria i amb ganes de fer la nostra feina, i amb un equip increïble de persones que es posaran la samarreta de la llibreria i faran de llibreteres per un dia, però també desitgem que torneu al maig, al juny, a l'octubre o al novembre, que no ens deixeu soles.
A les llibreteres ens agrada molt parlar de llibres, ho podem fer sempre, només aspirem a tenir visibilitat i espais on poder prescriure i fer allò que és essencial del nostre ofici. Requerim que les institucions valorin la nostra feina en pro de la cultura, que la dignifiquin i no ens collin amb descomptes absurds que només fan que la nostra supervivència sigui més fràgil. Somiem que la premsa no ens truqui només perquè hi posem un anunci. Volem que ens truqui per parlar de foment lector, que ens visiti en alguns dels nostres actes o clubs de lectura, que es parli de la feina que fem les llibreries del territori més enllà del Dia de Sant Jordi. Pretenem que les escoles i instituts ens vegin com aliades, com part de la cadena del llibre. Per això, també vull fer un agraïment públic i profund a tothom que confia en nosaltres, ens dona suport i ens valora pel que fem. 

"La meva feina consisteix a habitar els silencis en què viscut i a poblar-los de mi mateixa fins que tinguin els sons del dia més lluminós i del tro més potent." diu l'admirada Audre Lorde i no podia trobar paraules més boniques per dir-vos que hi som tossudament alçades i amb el cap ben alt, tot l'any.

Que visquin els llibres, sempre!

Fe

Dissabte, 2 d'abril de 2022

Natasha Brown és una autora que ha fet explotar el panorama literari britànic amb aquesta primera novel·la, breu i contundent. Brown que és matemàtica de formació i que ve de treballar en el món financer de la banca ha escrit un llibre que és un cop de puny sec i que retrona dies després d’haver-lo llegit.

“He viscut la vida segons el principi que quan encaro un problema he de treballar per descobrir com puc actuar per superar-lo; o per acollir-lo; o per obrir un nou camí que l’esquivi; per excavar-li el terra sota els peus, fins i tot. Així es com em van preparar. Així es com ens preparem a nosaltres mateixos, com ensenyem els nostres fills a afrontar aquest camp d’obstacles. Treballa el doble de fort. Sigues el doble de bo. I integra’t, sempre.”

La narradora és una dona negra, d’origen humil, que contra tot pronòstic i amb molt d’esforç aconsegueix arribar al món dels privilegiats i tenir un càrrec en un banc d’inversions. Jove, elegant i amb una parella que forma part de la classe blanca adinerada, la protagonista sembla tenir-ho tot de cara per dormir satisfeta. Un dia la parella la convida a una festa a la casa de camp dels seus pares, una reunió que li permetrà integrar-se del tot, oblidar per un moment que el color torrat de la pell ja no és un handicap per la societat d’un país que va colonitzar mig món i que mai n’ha acabat d’acceptar els fills. No obstant la vida sempre ens depara sorpreses i en aquesta reunió la protagonitza comença a decidir que no, que no vol formar part de la pantomima, que no vol ser còmplice d’un sistema de salut que només es pot permetre la gent que té molts diners, decideix que no vol ser part d’un país que l’expulsa ni ser la convidada que només somriu i aguanta la copa mentre fa silenci.

D’estil depurat, donant poca informació al lector Brown fa un exercici literari molt potent jugant i contraposant el significat del blanc i el negre, un llibre que et remet a Descolonitzar la ment de Thiongo i que ho fa en el marc d’una festa en un jardí emulant la Mansfield i les flors de La senyora Dalloway de Virginia Woolf.

En aquesta Reunió hi ha molt dolor també físic i emocional, un dolor que la protagonista tria per transformar-se. Un d'aquells llibres dels que no en surts indemne. És una alegria saber que encara hi ha veus potents i que arrisquen. 

“Triar sobreviure em converteix en partícip del seu relat. Tant si me’n surto com si no, la meva existència només reforça aquest constructe. Jo el rebutjo. Rebutjo aquestes opcions. Rebutjo aquesta vida. Sí, em faig càrrec del dolor. El dolor transforma -el dolor transcendeix: és la desfeta de l’estructura. És un retorn, afortunadament, a la pols.”

Traducció de Maria-Arboç Terrades

Edita L’Altra editorial i Anagrama

Dissabte, 26 de març de 2022

Ha arribat l’hora d’aquest cant afable,

D’encendre un petit foc a un camp cobert de gebre.

I ara, com en direm de tot això?

Està bé dir-ne amor. De quina altra manera?

Dona callada de Joan Margarit

Quan la vida t’exigeix molt, sovint massa, tenir gent amb qui compartir-ho i fer camí és una de les formes del verb estimar. Joan Margarit dedica aquest poema a la seva parella, després d’haver perdut dues filles, tingut una vida complicada i en el procés d’encarar un càncer, de tot el que han viscut plegats versa que “està bé dir-ne amor.” L’amor com a motor del món, l’amor en totes les seves facetes.

La periodista Marta Vives, al capdavant de la cultura al Matí de Catalunya Ràdio, ha tingut la sort i l’ofici d’entrevistar molts autors que admira en secret, un d’ells Margarit, i d’aquí el títol del llibre que acaba de publicar, Diguem-ne amor. Un recull de dotze vivències reals a qui Vives dona forma i n’escriu les històries que els protagonistes li han confiat i explicat. Diguem-ne amor és ficció? No! Tot i que totes elles es mereixerien ser les protagonistes de moltes novel·les. Vives fa el que més li agrada i sap fer, escoltar, mirar amb aquells ulls vius i brillants que la caracteritzen i acompanyar la parla que surt de més endins.

Amb aquest material de fons, Vives reescriu les vides i les diferents històries d’amor com la de la Cinta i la seva gossa Llua amb en Silvio un sense sostre a qui ajuden a deixar el carrer; la història del Marcel i en Zuber que s’estimen més enllà de les fronteres i de les regles establertes; les amigues que es miren pel retrovisor al cap dels anys i després d’haver compartit pis a l’època d’estudiants, un pis on tornar després del divorci d’una d’elles i d’un càncer d’una altra; o aquell parell que estaven ben enamorats però no gosaven dir-s’ho fins al cap dels anys; els arquitectes i la passió per la construcció i la llum; en Marc i la Maeva que sense ni parlar-se s’ho saben dir tot... I així, fins a dotze històries que es fan curtes. Vides que emocionen.

No espereu trobar-hi un ideal de l’amor romàntic perquè en aquestes narracions hi ha dolor, pèrdua, amistat, sensualitat i tot allò que conforma la vida, diguem-ne amor o diguem-ne viure i dir-se les coses sense matisos. En aquests temps d’incertesa, de bipolaritat i de conflicte aquest llibre és una anhelada d’aire fresc. La Vives tot ho fa bonic, la Vives que dubta d’ella, la Vives a qui tantes hores de son aquest llibre li ha robat, la Vives que no es creia capaç de posar per escrit totes les confessions que li han fet, la Vives que ens desperta amb la paraula del dia i que s’escriu i es llegeix a sobre, la Vives de veu radiofònica i estima per la llengua, la Vives que ens ha fet un regal a tots lectors i encara no ho sap.

Edita Ara llibres

Dissabte, 19 de  març de 2022

La setmana passada vam tenir la sort d’acompanyar Nickolas Butler en la presentació de l’última novel·la que ha arribat a casa nostra, La bona sort. Un Butler encantador que va dinar amb llibreters i que després va conversar amb Llucia Ramis a la Biblioteca Agustí Centelles. És un gust poder conèixer i parlar una estona amb un autor a qui li has llegit tots els llibres, de qui segueixes l’obra i que admires. Després de l’èxit mundial de Canciones de amor a quemarropa, El cor dels homes i Algo en lo que creer, Butler va més enllà amb aquesta novel·la de ritme frenètic que et porta al límit com a lector, una història que deixa la població de l’autor d’Eau Claire a Wisconsin, on fins ara havien tingut lloc els seus llibres, per dur-nos a Jackson a Wyoming. Butler situa, no en va, la narració en un paratge de gran bellesa dalt de tot d’una muntanya de vistes idíl·liques, amb un gorg d’aigües termals, un indret verge des d’on veure les estrelles i gaudir de l’entorn. Els llocs poden ser memòria per la gent i aquest és el cas de la Gretchen, una advocada que treballa hores i hores per un bufet, on ha fet diners, molts diners però que ni tan sols té temps de gastar-los, primera paradoxa.

La Gretchen es vol fer una casa de grans vidrieres integrada en el paisatge i ho proposa al Cole, el Bart i el Teddy, amics de la infantesa i propietaris de la constructora True Triangle. Els tres amics no es poden creure l’oferta que els han fet ni els zeros que implica. Tenen una única condició, la casa ha d’estar acabada al desembre, una cursa impossible d’assumir per calendari, condicions climatològiques i perquè és una salvatjada inhumana, però aquests tres amics van justets per la vida, un té quatre fills per mantenir i el somni de fer-se una pròpia casa, l’altre s’acaba de divorciar i el caramel dels diners i l’èxit els fa embogir, segona paradoxa.

Amb aquests elements Butler cuina una novel·la vertiginosa amb un ingredient secret, la metamfetamina o cristall, una plaga que arrasa els Estats Units i una classe mitjana totalment empobrida. Una droga que et destrueix mentre et fa a anar a gran velocitat per construir, per aguantar i per resistir, tercera paradoxa.

Butler ens explicava que es va imposar el mateix termini, sis mesos, d’escriptura mentre els seus personatges construïen la casa, qualsevol moment que tenia escrivia i bevia molt cafè per seguir el ritme trepidant, un ritme que s’encomana al lector que no pot deixar de llegir. Butler va acabar la novel·la exhaust com els personatges i com la societat que denuncia on uns treballen per fer diners i construir-se cases absurdes només pel plaer de dir que la posseeixen mentre altres s’hi deixen la vida per fer realitat els somnis dels rics amb el caramel dels diners promesos que tampoc podran gaudir perquè tot s’haurà corromput. L’Amèrica rural, de paratges bucòlics on apareixen cases de gent rica que altera la vida de la població que hi viu i hi treballa. La Gretchen que somia una casa allà on vas ser feliç en la infantesa, on té memòria i records d’un amor que hauria pogut ser.

Bona sort és una novel·la amb moltes capes, de ritme frenètic amb tocs de thriller on Butler fa una crítica al capitalisme salvatge que impera el món i demostra que els diners només són per uns. Amèrica és el país més gran del món sempre que no et quedis sense diners, diu un dels protagonistes tal com deia el pare de Butler.

Traducció de Marc Rubió

Edita Periscopi i Libros del Asteroide

Dissabte, 12 de març de 2022

Mamut tanca el tríptic dedicat a tres dones, sense nom propi, però que són un reflex dels títols: Permagel, Boulder i ara Mamut, el títol les defineix molt bé a elles i l’entorn on intenten sobreviure. Què tenen en comú? D’entrada, res; en el fons, tot! Es poden llegir per separat? Sí, en qualsevol ordre. De fet Mamut havia de ser la segona, però la història de Boulder va passar-li per davant.

Si hi hagués un fil per cosir-les seria la insatisfacció amb la vida que duen al món que habiten, hostil i difícil. El llenguatge precís com un rellotge també seria un fil d’unió en l’obra de Baltasar, però en aquest últim llibre Baltasar llueix un estil depurat i auster que funciona com un mecanisme poètic sense floritures i et situa de cop en el paisatge literari. La protagonista és una dona que malviu a Barcelona, sociòloga i que treballa en residències d'avis, i decideix fer un canvi d’hàbitat, vol ser mare i busca un lloc on començar de nou. S’instal·la en un entorn rural, eixut i aspre on despullar-se de tot allò que no li cal, amb prou feines es relaciona amb ningú, només amb un pastor i el bestiar. La protagonista té ecos de la Mila de Solitud, però sobretot hi podríem reconèixer les protagonistes dels Drames rurals de la Caterina Albert. La Mamut no busca la idealització de l’entorn rural més aviat el mimetisme, observa els animals com es comporten amb els instints més primaris i ella els persegueix per aconseguir el seu objectiu, engendrar una vida.

“M’adono que la proximitat de la muntanya m’impacienta. Els boscos i les pedres fan que em senti viva, increïblement corpòria, amb el cap integrat al cos i els pensaments vessats a dins, arribant vermells de sang a cada cavitat i a cada esponja, tornant-se crits. Tota jo soc instint sense tamís, com les daines o els senglars.”

Vaig tancar la lectura del llibre ben estabornida, és un llibre incòmode, brut, primari i no estem acostumades que sigui una dona que ens porti per aquests verals literaris, però renoi quina satisfacció quan el tanques. 

"De cop i volta em sento antiga, com la Bíblia, una d'aquelles dones que viuen la vida petita de dins les cases. Agafo un quinqué i pujo a l'habitació, em despullo, m'estiro al llit i em tapo amb la manta, rústega com la d'un cavall."

Edita Club editor