Anhelo de raíces

Dissabte 23 de gener de 2021

 

Anhelo

 

Descobrir autores és de les coses que més m’agraden, n’hi ha tantes i han estat tan amagades que és com una font inesgotable de descoberta i d’enriquiment. Algunes d’elles han escrit memoirs, aquesta barreja de ficció i biografia que és un exercici narratiu molt interessant. Despullar el jo sense pretensions i fent literatura no és a la mà de tothom, us recomano que llegiu la Vivian Gornick, la Lucia Berlin, la McCullers totes elles publicades a L’Altra editorial, llegiu-ne les novel·les però llegiu-les també amb aquests escrits testimonials sobre l’escriptura, la vida i les cases que han habitat.

En aquesta línia em va arribar a les mans Anhelo de raíces, fa un temps la Caterina Pérez em va preguntar, l’has llegit? Fes-ho, és com si fessis una amiga meravellosa. El llibre de la May Sarton m’esperava pacientment fins que el cap de setmana passat el vaig devorar amb un mal al cor perquè no volia sortir-ne i no volia que s’acabés. I sí, vaig tenir la sensació d’haver fet una nova amiga i el desig de voler llegir tot el que aquesta dona va publicar.

May Sarton, nascuda a Bèlgica, de pare belga-americà i mare anglesa, de pares exiliats, creix en una vida d’amunt i avall, viatges i escoles diverses. A la dècada dels 50, quan ella tenia 46 anys, es va comprar una granja rònega del segle XVIII, a Nelson, un poble de New Hampshire. Lluny de la gran ciutat, del brogit, dels ambients acadèmics, artístics i literaris. Sarton s’asseu amb la seva solitud i fa de la reconstrucció d’aquesta granja un exercici vital que culmina deu anys més tard amb aquest llibre.

Sarton era poeta, professora d’escriptura, va escriure novel·les i aquest llibre que és una metàfora de la vida. Comprar una propietat als 46 anys, refer-la, fer-se la seva mentre escriu poesia, cava la terra, aprèn a conviure amb el fred i el final de l’hivern. Sarton no té una visió gens idíl·lica de la natura però sí que té una mirada d’agraïment a tot allò que ens aporta. Sarton descriu el paisatge i com aprèn a adaptar-s’hi, no és el mateix un jardí anglès que un jardí sobre el terreny de Nelson, com la vida va canviant, cada dècada té les seves coses i com l’experiència ens va donant una calma per valorar-les. És molt bonic com Sarton descriu els sorolls de la casa, del jardí, les famílies d’ocells i animals de quatre potes que la miren des de l’ampit de la finestra o se li mengen l’hort. Com de mica en mica, forma part d’una comunitat que viu en cases disperses però que hi són quan se’ls necessita. Sarton fa una casa on rebre els amics i oferir-los una llar on trobar-s’hi bé mentre troba la pau per escriure.

“Yo también he conocido el desasosiego interior del exilio,

la peligrosa sensación de no estar en casa en ninguna

parte,

el centro disperso, el amor dividido;

ni aquí, ni allí, el salto a través del océano,

el vaivén entre dos firmes lealtades;

americana, salvo por una diferencia: las despedidas.”

 

May Statonat work

Anhelo de raíces és un diari d’una solitud volguda, de la necessitat de fer arrels, de tenir un lloc on exposar els mobles de la família, un espai on penjar les fotos, apilar els llibres i posar gerros amb flors de temporada. Un lloc des d’on reflexionar, envellir amb consciència i crear.

“La gente a menudo imagina que debo sentirme sola. ¿Cómo explicarles? ¿Cómo decirles que no, que la casa está conmigo? Y está conmigo de esa manera especial, como demanda y apoyo, únicamente cuando estoy sola en ella.”

Un cop més la casa com espai literari que tan bé descriu la Ginzburg a La ciutat i la casa o Giulia Alberico a La casa de 1908, ara hi afegim May Sarton a la llista d’autores amb qui voler seure a parlar, aprendre i admirar. Si estimeu algú regaleu-li aquest llibre, o encara millor, regaleu-vos-el.

Compra'm

Traducció de Mercedes Fernández Cuesta

Edita Gallo Nero