Dissabte, 27 de juny de 2020
Dime una adivinanza és un recull de quatre relats dedicats a persones grans, pobres i compromeses, ubicats en un entorn aspre, rural i dur. Publicats en revistes diferents entre 1956 i 1960. El primer ja és una declaració d’intencions. Em sembla preciosa l’arrancada del relat perquè condensa l’essència d’Olsen com a mare, escriptora, dona i activista política, sense un ordre clar: “Aquí estoy, planchando, y aquello que usted me pregunto oscila atormentado, atrás y adelante, al compás de la plancha.”
A l’epíleg del llibre, la seva filla Laurie Olsen parla de la seva mare com una persona afable que estimava les persones que coneixia, en parla d’una manera que et provoca una ganes immenses de viatjar en el temps i asseure’t a fer un cafè amb ella. Olsen admirava escriptors de qui penjava fotos a la paret de la cuina i les traginava amunt i avall.
“La mesa de Tillie, su despacho y su cocina estaban llenos de fotos con los rostros de aquellos escritores cuya vida y obra la habían conmovido profundamente. [...] Los escritores que tan profundamente conmovían a Tillie eran aquellos cuyas vidas y palabras dieron testimonio de un impulso creativo capaz de abrirse camino frente las barreras de clase, genero, racismo, antisemitismo o enfermedades mentales. Los rostros y las palabras de sus amados escritores eran compañeros de vida, lo mismo que sus vecinos de escalera, su familia o sus amigos.”
És només des d’aquest admiració per les persones que s’entenen les dedicatòries finals dels relats, des del marine mort a la retirada de l’Ebre, a la seva mare i les dones de la seva generació. Les dedicatòries et situen i et porten a un temps, una època on ser comunista era la pesta en un país com els Estats Units. Els pares d’Olsen eren activistes polítics d’origen rus i ella va adoptar el socialisme com a filosofia que vertebrava el seu pensament per una societat més igualitària i justa. Olsen traspua consciència de classe i gènere en una època que això era una utopia.
Els relats d’Olsen són literaris però són, sobretot, polítics i socials. És important que llegim i compartim aquestes autores perquè conformen la literatura d’un país perquè sinó correm el risc de veure i viure la història de manera esbiaixada.
I són literaris perquè aquesta consciència els dota de molta força, la tria de cada paraula posa al centre les persones, sobretot aquelles perseguides, represaliades i castigades per gènere, culte o pensament.
Són especials per a mi, el primer i el darrer que tanca el recull, Dime una adivinanza, on Eva una dona moribunda fa repàs del que ha estat la seva vida i recorda totes les paraules amb què el marit se li adreça i no n’hi ha cap de bonica, però això no la fa renunciar al seu ideal humanista.
“-¿Te ayudan en algo las palabras de los libros, dona filosófica? ¿Te ayudan? -Entonces sintió que ella se había pasado setenta años escondiéndole una grabadora microscópica que llevaba dentro y en la que había ido recogiendo infinitos kilómetros de cinta, atrapando cada canción, cada melodía, cada palabra leída, escuchada y dicha y que ahora, maliciosamente, se dedicaba a poner todo aquello que no tenía nada que ver con él, con los niños, con la intimidad que habían vivido juntos.”
Olsen ha estat una gran descoberta, imprescindible el pròleg de Jane Lazarre que obre el llibre, com ho van ser en el seu moment la lectura de Lucia Berlin i de Vivian Gornick.
Traducció de Blanca Gago
Edita Las afueras