Diumenge, 26 d’abril de 2020
Una de les coses que més em balla pel cap aquests dies de confinament és la pèrdua de llibertats, individuals i col·lectives, de grans, joves i petits, tothom té dret a tenir un espai propi, una cambra pròpia i això no ha de ser en detriment dels altres amb qui convivim, al contrari, hauria de ser un espai de silenci interior on retrobar-se per després socialitzar-se. Aquests dies de confinament, m’ha acompanyat la lectura d’un llibre que feia temps que m’esperava, Y llovieron pájaros de Jocelyne Suacier, una novel·la breu i extraordinària, que parla precisament de la llibertat.
“No entenderían que alguien les preguntara si son felices. No necesitan ser felices, tienen su libertad y solo temen a la trabajadora social que podrí llegar y quitársela. Eso fue exactamente lo que Tom me contestó cuando le pregunté qué lo había llevado hasta aquel rincón perdido del mundo.
-La libertad, guapa, la libertad de elegir mi vida.
-Y su muerte -añadió Charlie.”
Situada en els boscos espessos del Canadà tres homes viuen en cabanes de fusta amb els seus gossos, ells en comunió amb la natura perquè així ho han decidit. Vides intenses, viscudes, patides i al final del camí, la tria voluntària d’aïllar-se del món. Les visites arriben de l’exterior i una fotògraf que els canvia la mirada sense ser-ne conscients. Hi ha molt patiment en aquestes vides, els grans focs que van arrasar el país, dolor no gestionat, pors però al final la decisió valenta de pintar allò que ets incapaç de dir, de pescar, de sortir al bosc i sentir-se viu.
Tot canvia amb l’arribada de Marie-Desneige, una velleta de vuitanta anys, que s’ha passat la vida confinada en un sanatori, on ha patit abusos i vexacions físiques i mentals. Ella els canvia a tots, desprèn una llum vital, malgrat la foscor a què l’han sotmès, i en aquests últims moments descobreix la tendresa, l’amor i la necessitat d’abraçar que fins ara li han estat negades.
Y llovieron pájaros és una novel·la de personatges, que té el tret de sortida amb la fotògraf que arriba a la zona buscant l’últim supervivent dels grans focs d’Ontario de principi de segle XX, allà troba les cabanes del Charlie, en Tom i en Ted que just ha mort amb un llegat pictòric i vital, i dos homes més joves que configuren el paisatge humà d’aquesta arcàdia particular on s’han instal·lat. És una història breu, poètica i d’una gran bellesa, on l’amor i la llibertat es donen la mà.
"Y lloviernon pájaros, le dijo. Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda, tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caero como la lluvia a nuestros pies."
Traducció de Luisa Lucuix Venegas
Edita Minúscula