Dissabte, 7 de març de 2020
Entre els anys 2005 i 2009 més de 130 dones mennonites van ser drogades per ser violades pels homes de la comunitat, és a dir, pares que van violar filles, germans que van violar germanes, nenes petites i àvies… Passava a la colònia de Molotschna, una comunitat mennonita ultraconservadora de Bolívia. Les dones eren ruixades amb un gas anestèsic per bestiar per ser agredides amb el consentiment de Déu. Miriam Toews quan va saber aquesta història va decidir fer-ne una novel·la, Toews també va créixer una família mennonita, mal vista per la resta de la comunitat entre d’altres coses perquè tenia un piano a casa. Sap de què parla i coneix les colònies per dins, el que no podia saber ni imaginar és el que va passar durant anys sistemàticament en aquesta colònia remota de Bolívia. Les dones es llevaven adolorides, ensagnades i amb alguns embarassos, però els homes els feien creure que era obra del diable, l’havien provocat, o que simplement eren imaginacions seves fruit de la histèria femenina.
Miriam Toews quan va veure les imatges del judici es va sentir en l’obligació d’explicar la història d’aquestes dones i ho va fer com ella sap, té un do narratiu, escrivint una novel·la, a la que no li falta l’humor, marca de la casa, encara que narri situacions duríssimes. La novel·la té una estructura molt original, són quaderns d’apunts presos per l’August, un home que ha tornat a la colònia després d’anys d’estudi a Europa per fer de mestre. L’August va ser expulsat amb els seus pares, el pare va abandonar la família i amb la força de la mare aconsegueixen sortir-se’n, però ja adult, després d’un intent de suïcidi, té la necessitat d’entendre el passat i de mesurar la força centrífuga que et fa pertànyer a una gent que et deshumanitza perquè creguis ens uns principis absurds, masclistes i d’extrema violència. Aquesta readmissió i fer de mestre li permet acostar-se a les dones de la colònia i ser testimoni del que els ha passat i del que volen fer. Sense dir gran cosa però prenent apunts i acompanyant-les veu com les dones comencen a prendre consciència dels atacs rebuts, com van encaixant les peces d’un trencaclosques que triga a fer-se. Es troben al paller per cosir mantes que després venen als turistes, entre punt i punt i retalls de roba comencen a decidir que han de fer alguna cosa per aturar els atacs, els homes són fora venent el bestiar per pagar la fiança que permetrà alliberar els violadors i elles aprofiten les hores soles per actuar. Tenen tres opcions, representades per unes miniatures tallades en fusta, no saben llegir ni escriure, amb això podran emetre el seu vot:
- No fer res i quedar-se, núvols i camps.
- Quedar-se i lluitar, representada per una parella amb ganivets
- Fugir, representada per un cavall.
Els apunts del mestre són el testimoni de la seva veu, elles parlen i decideixen per primera vegada, sospesant les conseqüències de totes tres opcions, alhora que decideixen què fer amb els fills i filles que tenen a càrrec.
“I afegiré, diu l’Agata, que ja hem decidit que volem tenir temps i espai per pensar...
I que volem i ens cal que se’ns reconegui el dret de pensar de manera independent, la interromp la Salome. O simplement pensar, diu la Mejal. I punt. Se’ns reconegui o no.“
Toews amb el personatge d’Agust fa un homenatge al seu pare que també era mestre, a les colònies regides per una sistema patriarcal els homes sensibles i cultes també eren víctimes, el pare de Toews es va acabar suïcidant. Agust observa, parla poc però els posa les bases perquè puguin decidir i sobreviure, conscient que el preu que pagarà serà molt gran però l’efecte que tindrà en les dones de la comunitat serà el ciment pel futur. Narrada en múltiples veus, Elles parlen és un joc d’enginy narratiu, talent i denúncia, una obra fruit de la desbocada imaginació femenina, vosaltres ja m'enteneu. Toews situa la violència dins la colònia però els temes que aborda són universals, la culpa, la responsabilitat, el masclisme i la dona vista com un receptacle útil per reproduir-se sense badar boca.
No us perdeu la conversa amb l’autora a la biblioteca Bonnemaison el proper 30 de març.
Traduïda per Carme Geronès
Edita Les hores i Sexto piso en castellà