Dissabte, 18 de gener de 2020
Una de les alegries de final del 2019 va ser la recuperació i la revisió d'Entre dos silencis de l'Aurora Bertrana. L'edició de Georgina Solà i de Maria Bohigas del que hauria de ser un clàssic de la nostra literatura no hauria de passar desapercebuda. Parlar de la Bertrana hauria de voler dir parlar d'una de les grans autores del segle XX.
Quan llegeixes Entre dos silencis constates la grandesa de l'escriptura d'una autora que se la coneix més per ser filla de l'autor, Prudenci Bertrana, que per la seva producció literària. Bertrana és de les poques autores que ha escrit literatura de viatges, Paradisos Oceànics o el Marroc sensual i fanàtic, són dos exemples de com Bertrana viatjava i mirava el món. Bertrana va viatjar, va tocar en un conjunt de música per guanyar-se la vida en una Ginebra gèlida i hostil on va passar-hi fred i gana. Casada anys després amb un enginyer suïs va haver de lluitar per l'acceptació familiar i per poder tenir també la seva cambra pròpia.
Bertrana era una dona implicada i per això forma part d'una missió humanitària que la porta a Étobon, en una població ocupada i on els homes són reclutats per fer treballs forçosos per part dels soldats alemanys. Després de fer-hi estada, de sentir moltes converses, d'observar mirades i d'escoltar el silenci quan torna a Catalunya va escriure en aquesta magnífica novel·la que s'estructura en dues parts: El poble sense homes i Presoners de guerra.
En un poble de pagesos, l'estiu de 1944, els homes del poble s'amaguen i s'embosquen per no ser enviats a Alemanya a fer treballs forçosos, els soldats ja fa dies que s'instal·len a les cases i conviuen amb les dones dels fugits, dormen als seus llits, s'asseuen al cap de taula i donen ordres a crits com si això els fes més importants. La població viu sempre alerta, espantada però encara són capaços de planejar alguna acció com la que duu a terme al maquis que executa un general alemany al mig del bosc. Aquell fet provocarà una matança entre la població civil que desfermarà encara més el dolor i la ràbia.
"Altres vegades somniava en una humanitat millor, de qui els membres, desenganyats de la política i dels seus desastres, s'unirien per viure en pau i harmonia: reconstruirien cases, reorganitzarien llars i, oblidant les fronteres, s'ajudarien els uns als altres sense distinció de races ni de nacionalitats. No comprenia aquella idea absurda d'enemistat perpètua entre pobles, ni l'odi racial. "L'odi no pot ser obligatori -es deia-. L'home ha de poder odiar i estimar lliurement; si no, no val la pena viure."
Bertrana que va viure molts anys en un país neutre com va ser Suïssa, implicada políticament i de fortes conviccions, va ser capaç de plasmar en una novel·la el patiment i l'odi, però també va voler transmetre allò que va observar en la convivència després de la seva estada al poble. Els enemics ho són perquè algú els dona ordres i els diu que ho han de ser, quan conviuen forçadament durant dies, es va esborrant la condició d'enemic per passar a conèixer la persona que porta un uniforme o una arada. La condició d'exiliada dona segurament a Bertrana aquella mirada intel·lectual d'intentar d'entendre l'altre. La convivència de soldats rasos amb les dones dels executats, quan la guerra arriba a la seva fi i aquells que manaven passen a ser presoners de guerra, quan algú aprèn a estimar a un altra persona d'un altre bàndol i pren consciència de la seva condició de sotmetiment a un poder... la Bertrana narra coses gens fàcils i ho fa sense pontificar, sense deixar-se endur per la passió, ho fa amb una mirada neta, intel·ligent, lúcida i gens fàcil. I quina llengua! Imprescindible, la Bertana.
"Quan sento i llegeixo les crítiques d'alguns dels meus amics, arribo a pensar que amb aquesta novel·la he fracassat; quan sento i llegeixo l'aprovació dels altres, podria esperar haver-la encertat. No és sense dubtes que lliuro aquesta obra al públic: ell és, comptat i debatut, qui s'ha de pronunciar." Aurora Bertrana
Edita Club editor
Traducció de Núria Sales