Les possessions

Dissabte, 19 de maig de 2018

 

llibrepossessions

 

Llucia Ramis ha guanyat el Premi Anagrama de novel·la amb Les possessions, una obra que costa descriure perquè està feta de molts temes i capes que se superposen per acabr construint un molt bon llibre. Podríem dir que Les possessions és una novel·la sobre la corrupció? Sí. Sobre la veritat? Sí. Sobre els records i els fantasmes? També. Sobre la degradació del periodisme? Segur. Les possessions és tot això però també és un relat íntim sobre la por, la pèrdua, la terra i els conflictes. La protagonista de la novel·la, una periodista mallorquina que viu a Barcelona, torna a casa d'urgència després d'una trucada que li comunica que el seu pare no està bé. El pare pateix una depressió i ella se'n fa creus. Un pare lluitador de totes les causes perdudes és víctima de l'angoixa de la seva croada personal contra un mur i l'especulació urbanística. D'aquesta manera arrenca una novel·la construïda com si fos una paret seca de Mallorca, tot de capes que aglutinen diferents històries per fer un mur sòlid.  

Dijous era dia de club, el club número 100 i vam convidar la Llucia Ramis a parlar-nos d'aquestes possessions. Vaig demanar a la gent que triés un fragment o dos del llibre i que n'argumentés per què. A poc a poc i durant gairebé dues hores vam anar desgranant els temes de la novel·la. Així vam dibuixar el mapa íntim del llibre, des de les relacions de parella, passant per la família, essent testimonis de dones d'una certa edat que trenquen amb tot perquè s'enamoren de la vida o dones que fan costat a la parella quan més ho necessita. 

Tal com indica el títol de la novel·la pertànyer i tenir són verbs importants i en aquest llibre tan illenc, ser part d'una terra, sentir-la teva hauria de ser sinònim d'estimar-la i en canvi, l'especulació la destrueix. Ramis fa una crítica sòlida però molt dura a la corrupció sistèmica que ho acaba empudegant tot, periodisme inclòs. "Sense periodisme no hi ha democràcia" reivindicava la Llucia dijous, la protagonista intenta fer l'ofici mentre el seu pare es troba que ningú vol explicar ni denunciar la història del seu mur, aquest aïllament el porta a tornar-se boig i a caure en una forta depressió, un dels altres temes cabdals del llibre. Els trastorns mentals del pare i com la mare l'acompanya i com la resta fan veure que no existeix, conèixer i aprendre a conviure amb aquests trastorn: "I aquesta és la pitjor tortura per a ma mare, que en aquests moments, l'any 2007, encara no sé. No tan sols no tenir a qui explicar-li el que sent, perquè no ha confiat  mai en ningú, tret de mon pare. Sinó necessitar explicar-ho més que mai. És el més difícil que li ha tocat superar a la vida. I està sola, fins i tot sense estar-ho." Tot un aprenentatge per la narradora quan descobreix que els seus pares més enllà de ser progenitors són persones que són, senten, s'equivoquen i amb qui no sempre estàs d'acord.

Em sorprèn que un dels fets principals de la novel·la, el desfalc que fa el soci de l'avi de la narradora i que el porta a matar la família i a suïcidar-se posteriorment no ocupés ni un minut de la sessió, potser perquè com a argument literari funciona molt bé, però al club tothom sense excepció va preferir subratllar els petits instants domèstics, personals que conformen la memòria. 

"També som el que vàrem perdre. O potser som sobretot això."

 

ernest

 

Soc una defensora de la literatura infantil, de la literatura explicada des de l'afecte, des del vincle, des de la falda, arribar a lectura des de l'estima i no des de la imposició. La Llucia Ramis, potser sense ser-ne conscient, va fer evident allò que defenso en un paràgraf, quan la narradora recorda quan era petita i s'asseia a la falda de l'avi perquè li expliqués els contes de l'Ernest i la Celestina, quan la llegia m'emocionava de confirmar el que ja sabia. Dijous vaig poder regalar-li un exemplar del conte i veure la mirada de la Llucia i l'emoció em fa estar segura que estem en el bon camí, que només estimant la literatura s'aconsegueix la complicitat que dijous va inundar la llibreria. Tot un privilegi.

Editada per Anagrama

En castellà en traducció de la Llucia Ramis a Libros del Asteroide