Dissabte, 2 de desembre de 2017

Només està a les mans de les grans plomes fer que els relats de petites vides siguin interessants i Elizabeth Strout n'és una mestra. Ser capaç de posar en valor la quotidianitat d'una població rural qualsevol, perduda a l'Amèrica profunda, entendre la psicologia dels personatges, el seu comportament i fer-ne material literari de qualitat, heus aquí la gran Strout. 

"La Patty es va acostar al televisor i va aprimar els ulls, i al cap d'uns minuts la Lucy Barton --que havia escrit una novel·la--va aparèixer a la pantalla i la Patty va dir: "Ostres, tu!"

Strout recupera el format de l'Olive Kitteridge de contes en forma de novel·la per descriure'ns la vida dels habitants d'Amgash, Illinois, el poble d'on prové la protagonista del llibre anterior, Em dic Lucy Barton. La gent passeja encuriosida per la llibreria del poble per constatar que la Lucy Barton ha escrit un llibre, s'ha fet famosa i viu a Nova York. Una Lucy Barton que recorden amb la roba foradada, les sabates de soles gastades i a qui agradava anar a l'escola, el seu refugi. A Tot és possible el personatge de la Lucy creix perquè acabem d'entendre els interrogants que Strout només apunta al llibre anterior. Tot i que ella només apareix en un relat memorable quan torna al poble per retrobar-se amb els germans després d'anys de no haver-se vist. Llums i ombres d'una escriptora que necessita retornar a casa per mirar de guarir les ferides familiars. Un poble, una comunitat, capaç de regalar el millor, la solidaritat, però també el pitjor, el silenci que no condemna allò que tothom sap i dissimula.

Strout amb el seu estil sobri i planer aborda les relacions com ningú, les misèries de la condició humana i ho fa amb aquests relats on els protagonistes es posen al capdavant per desaparèixer dins d'una casa i tornar sortir dos carrers més enllà quan l'escriptura ho necessita (tot un homenatge a Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson). Strout té una prosa punyent i àcida com la de la dona casada amb un advocat ric: "un advocat reconegut que no hi és mai. La noia s'estima els seus fills però ho avorreix: avorreix tota la feina que porten. I li fan ràbia tant la mainadera com la senyora que li fa la feina de casa, i el marit, no en vol sentir ni mitja paraula..., i per això a ella ja no li agrada ficar-se al llit amb ell, perquè això també s'ha convertit en una feina de la casa. I dóna un cop d'ull a la resta de la seva vida i pensa: Mare de Déu, però ¿on m'he ficat? Els nens es faran grans, i ella s'adona que viu a ca l'Ensopit, i es comprarà un braçalet nou, i llavors un parell de sabates, i potser això li servirà de consol durant cinc minuts, però com més va més angoixada està, i aviat li receptaran vàliums o antidepressius, perquè la societat ja fa anys que droga les seves dones..." 

Podríem dir que Strout escriu un llibre d'antiherois, gent pobra i abusada. En canvi, la seva escriptura fa que brillin literàriament alhora que fan de mirall i denúncia de la societat en què vivim, que calla i permet fets intolerables. Strout fa protagonistes els infants de pares traumatitzats i hi posa tota l'esperança. La bellesa de la tristesa, en això Strout també és única.

Traduït per Esther Tallada

Editat per Edicions de 1984/Duomo en castellà