Diumenge, 9 d'abril de 2017
Parlar de Ginzburg no és fàcil perquè corres el risc de banalitzar-la i no s'ho mereix, ella es descrivia a si mateixa com "una escriptora petita" i a mi em sembla d'una grandesa extraordinària. Potser es considera petita perquè parla de coses menudes, de petits trasbalsos, alegries i d'instants fugaços que amaguen la contundència de viure, potser perquè té un estil planer i gens carregat.
"No tens ni idea de quantes coses hi ha en una casa. Massa coses. Sembla mentida haver-ne comprat tantes. Sembla mentida haver-les comprat amb tanta il·lusió. En el moment que has de decidir si deixar-les o endur-te-les, les odies totes."
Ginzburg no va tenir una vida fàcil, casada amb Leone Ginzburg, capturat per la Gestapo i torturat fins a la mort, li va tocar lidiar la vida amb tres fills, més tard es tornaria a casar i tindria dos fills més. L'univers de Ginzburg és molt familiar, potser pel fet de ser dona, escriptora, traductora, mare, esposa i mestressa de casa, potser per això les novel·les de Ginzburg no parlen de grans gestes sinó que són plenes de batalles domèstiques.
La ciutat i la casa és una novel·la que sorprèn per l'estructura epistolar, llegeixes una carta rere l'altra i quan acabes t'adones que Ginzburg ha construït una novel·la immensa i profunda. És a través d'aquestes cartes que descobrim la vida d'uns vells amics que es cartegen per explicar-se el seu dia a dia a Roma, l'Úmbria i a Amèrica, amics que es narren les angoixes, les pors, la tendresa i la solitud, amics que canvien sovint de casa com si busquessin el seu lloc al món. Ginzburg descriu a pinzellades cada casa de manera que t'imagines el pis d'un, la casa amb porxo de Les Margarides o el fred de l'hivern a Princeton i alhora vas descobrint la buidor, la solitud, la tristesa d'un pare absent, d'un matrimoni fallit, de dos germans que ja no saben què dir-se, descriu com si res i de cop una pèrdua o una mort sobtada arriba. És una novel·la moderna no només per l'estructura sinó perquè a través dels personatges Ginzburg fa trontollar els models tradicionals de família, d'amor i de filiació. Ginzburg no és només una novel·lista és una intel·lectual que té molt clar què vol fer dir als seus personatges, què vol posar de manifest i quines situacions vol denunciar.
"Ens en vam anar, i pel carrer, pensava que és ben difícil desfer un matrimoni, en queden sempre miquetes escampades, que de tant en tant, tot de sobte, espurnegen i escupen sang."
Si encara no coneixeu la Ginzburg feu-vos el favor, la podeu trobar publicada a Lumen (de ja fa temps) i Acantilado en castellà i ara en català al Club editor, Àtic i Edicions de la ela geminada, el seu Léxico familiar és un gran exercici literari i el concepte de lèxic familiar és sensacional, jo tinc la sort de compartir un lèxic familiar amb la gent del club de lectura perquè compartim noms de personatges de novel·la, trossos de capítols i només nosaltres ens entenem perquè formen part de la nostra família lectora.
Traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba (gran feina)
Edita Club editor i Lumen en castellà