Dissabte, 25 de març de 2017
"T'ho vaig dir i no em vas creure perquè mai no m'has cregut, com que sóc massa jove..., o això dius, que tampoc no n'hi ha per tant."
Us explicaré un petit secret. A final de setembre vam presentar Anatomia de les distàncies curtes de la Marta Orriols, la Jenn va establir un diàleg amb la Marta a partir dels seus contes ja que n'havia fet el pròleg. Després d'un d'aquells vespres bonics que et reconcilien amb la vida, vam anar a sopar les autores, parelles, un editor i algunes amigues. Tot parlant de literatura, vida i altres coses menudes la Jenn ens va explicar que s'havia presentat a un premi, que una mica més no hi arriba per culpa de la copisteria i les presses per Barcelona. És novel·la? -vaig demanar-li. No, són contes -em va dir. T'has presentat al Rodoreda -li dic. No, i ara!
Del no i ara, que no em vaig acabar de creure, a un missatge al matí de la nit de Santa Llúcia, quan es lliuren els premis: he guanyat el Rodoreda, te'n volia fer còmplice. La vas encertar. Són petites anècdotes que també formen part del panorama literari d'aquest país i que ajuden a teixir complicitats. Em va fer una il·lusió especial que ella hagués guanyat el Rodoreda, ella que té aquella veu i aquell univers tan propis, que llibre rere llibre va prenent cos i contundència.
Vida familiar és un recull de contes de to amarg i aspre conduïts per la família, la llar i les relacions personals. És un recull que dóna veu als silencis entre parelles, mares i fills, germans, avis o veïns que se'n van a una residència. Podríem dir que és la cara menys bonica de la vida domèstica. Díaz posa la lupa en les minúcies quotidianes per fer-les créixer fins a fer-les protagonistes d'uns relats que incomoden i remouen però que són molt bons, perquè fan de mirall. En aquesta institució que es diu família els homes no en surten massa ben parats, però no per un odi contra el gènere sinó com a representants d'un masclisme que portem incorporat fins i tot les generacions actuals que ens pensem tenir les coses molt clares fins que arriba la maternitat. La desmitificació de la maternitat és una constant en la seva literatura perquè ser mare no et fa més bona persona ni t'allibera de ser un ésser amb contradiccions, en especial quan tens una vida pròpia i ben plena. Poder parlar-ne i escriure-ho tampoc ens fa pitjors mares sinó que enriqueix un debat que Díaz ens brinda amb els seus contes.
Díaz té un estil que provoca una lectura ràpida, però no caigueu en la trampa perquè la tria de cada paraula i cada coma és volguda, llegiu-la i sobretot rellegiu-los, els contes ens permeten engolir i tornar a començar per veure els matisos i les intencions de la Díaz com a escriptora. Són contes plens de detalls i tan reals com la vida que Díaz observa atentament, els més autobiogràfics diu, no en va el llibre comença amb una cita de Carson McCullers: Tot allò que succeeix als meus relats, m'ha passat, o em passarà.
Editat per Proa