Mendelssohn és a la teulada

Dissabte, 28 de gener de 2017

 

Ahir es commemorava el Dia internacional en memòria de les de les víctimes de l'holocaust i a TV3 passaven una pel·lícula* sobre un jove fiscal que per casualitat descobreix el passat del seu país i decideix portar els membres de la SS al tribunal quan s'adona que part d'Alemanya viu immersa en el silenci i l'altra no en té ni idea del que va passar a Auschwitz. En honor dels supervivents i en memòria de les víctimes lluita per portar els assassins als tribunals en un judici que es va fer famós i va permetre que els crims no quedessin impunes. Precisament per vèncer la impunitat, els llibres de testimonis se'ns continuen fent necessaris malgrat el dolor insuportable que ens provoquen quan els llegim, i ara més que mai ens serveixen de mirall per veure que no estem tan lluny del silenci d'aquella època i que nosaltres també podem acabar sent còmplices si no actuem ja amb tots els refugiats. 

Jiří Weil va néixer en el si d'una família jueva benestant, militant comunista des de ben jove, marxista convençut, va ser expulsat del partit per les purgues estalinistes i es va exiliar a l'Àsia. El 1935 quan torna a Praga, l'ocupació nazi no li permet marxar a Londres com era la seva intenció i entra a treballar al Museu jueu de Praga fins que anys més tard li arriba l'ordre d'internament al gueto de Terezín, aleshores decideix amagar-se i fingir la pròpia mort per escapolir del destí més temut, durant més de tres anys viu amagat en pisos il·legals. Tots aquests trets autobiogràfics són molt importants per entendre la novel·la que es va publicar a títol pòstum i que Philip Roth va rescatar.

Weil enceta la novel·la amb una anècdota que faria riure si no fos pel que deixa intuir. A la Casa de les Arts s'ha de celebrar un gran concert amb la cúpula nazi, a la teulada hi ha tot d'estàtues d'artistes, entre les quals la del compositor jueu Mendelssohn, un SS vol fer retirar l'estàtua però no estan identificades i pren com a consigna el nas gros que caracteritza els jueus, el que ell no sap és Wagner tenia una nàpia prominent... I amb aquest toc d'humor arrenca una novel·la farcida de trets autobiogràfics que va desgranant l'ocupació nazi entre la població txeca i com es va transformant la vida d'una ciutat.

"Després del 15 de març, alguns llogaters alemanys s'instal·laren a l'edifici, buscant pau i discreció; no volien atraure l'atenció. Anaven a assassinar a les hores normals de feina, però a casa feien el paper d'oficinistes, s'escuraven amb cura les botes a l'estora i a l'ascensor s'apartaven amb cortesia per deixar passar les senyores."

Weil que va treballar al Museu jueu com un dels protagonistes del llibre, classificant les obres d'art, joies i tota mena d'objectes espoliats es consolava pensant que ells potser moririen però que la memòria del seu poble havia de romandre viva. Amb un bisturí de precisió Weil ens narra la vida de diferents protagonistes a mesura que l'ocupació avança, el gueto va creixent i comencen les deportacions en vagons de tren amb un destí incert pels ocupants. Com l'instint de supervivència et fa treballar al costat dels teus botxins creient que així te'n sortiràs quan en realitat, el llibre descobreix la perfecta orquestració d'un dels genocidis més grans de la història: jueus, comunistes, gitanos, discapacitats, bessons, revolucionaris...

"Que davant seu parlessin amb tanta indiferència era el més terrible de tot. Significava que ja estava condemnat des del principi, que només tenia tant de temps de vida com ells volguessin adjudicar-li, que per això no calia que es retinguessin en absolut de parlar: era un mort vivent."

Una de les històries que conté el llibre és la de dues germanes que viuen en un pis, amagades en un recambró tapat per un armari, l'Adela i la Greta. Són elles dues les que representen la dignitat i el coratge de tota una població o la dels onze executats que moren cridant als botxins que perdran la guerra mentre els miren els ulls.

"Els arbres creixien, victoriosos i immortals. Donaven fruits i feien servei, i quan no tenien més remei que morir, morien dempeus. No eren làpides aixecades en memòria de l'extinció o per perpetuar el record, eren la vida que supera la mort."

Per a mi la literatura hauria de ser una assignatura per anar per la vida, però quan llegeixes llibres com aquest és quan t'adones com la lectura d'alguns fragments llegits a les classes d'història i no de literatura dels instituts cobra tot el sentit. La transversalitat de la literatura.

 

Traduïda per Jaume Creus

Editada per Viena edicions/Impedimenta en castellà

*La conspiració del silenci de Giulio Ricciarelli (us la recomano)