Patria

Ja fa uns dies que he acabat la lectura de Patria, l'he deixada reposar per poder pair-la i ser capaç de copsar tots els matisos que amaga. Penso en la Bittori, en les flors sobre la tomba del Txato mentre plou a bots i barrals, en el seu fill fent de metge en qualsevol racó de món i en la Nerea... penso en la conversa pendent amb el Txato abans que els trets se l'emportessin, plou i fa fred. Penso en la Miren i en el bonàs del Joxian, atemorit per la dona, i paralitzat pel que la vida ha reservat als fills.

Aramburu ha escrit la història d'un país a partir de dues famílies, els matrimonis són amics de tota la vida, ells van en bici i juguen al mus i elles comparteixen les fatigues domèstiques i van a berenar un dia a la setmana a Donosti. Som en una època en què la crisi econòmica fa estralls en una societat molt conservadora, on ningú gosa dir massa res en veu alta per por al que diran i on una generació de joves sense massa esperança abracen una causa ideològica que perd el nord per convertir-se en lluita armada contra un Estat que contraataca i no entén res. 

La història comença el dia que ETA decideix abandonar les armes, la Bittori a qui la banda va assassinar el marit, vol tornar al poble on va néixer i d'on la van fer fora a base d'amenaces, pintades a les parets i a trets. A partir d'aquí Aramburu es posa a la pell dels personatges de dues famílies que representen el ventall ideològic del país i ens explica trenta anys de la història d'Euskadi, de la lluita armada, de la inoperància de l'Estat, de la lluita ideològica per l'autodeterminació que acaba convertida en una guerra, en un silenci, en tota una generació de joves sense feina que abracen la causa, perden vida i joventut a les presons sinó acaben morts i tota una societat trencada pel dolor dels atemptats i assassinats. Aramburu ha escrit una novel·lassa, sense emetre judicis de valors ni posicionar-se, ens explica la mort del Txato des de tots els punts de vista possibles, posant-se a la pell de víctimes i botxins, desgrana com en una època de crisi els joves formen part d'una generació que poden ser el blanc perfecte per la radicalització de les idees. Aquesta és la història d'Euskadi i d'Espanya, una història molt local però el fons del conflicte armat és tan universal que mentre llegia no podia para de pensar en tants conflictes i en tantes radicalitzacions que vivim de prop. Aramburu de manera molt valenta narra sense tabús el conflicte d'una societat conservadora, on les dones manen, ells juguen al mus i van en bici i els joves es troben amb les cuadrillas. El narrador només explica però ni jutja ni es posiciona sinó que deixa a mans del lector ser capaç de posar-se a la pell de la mare d'un assassí, però també saber què sent la vídua i els fills d'una persona assassinada a sang freda. El conflicte viscut des de dins i des de tots els primes possibles.

Aramburu ha escrit per a mi un dels llibres d'aquest 2016 sense cap mena de dubte, un llibre valent i necessari. Escrit en molts capítols breus, tots amb un títol, fa que no puguis deixar-lo i alhora que visquis la mateixa història des d'una mirada diferent, vas engolint, descobrint i no voldries que s'acabés perquè ja formes part de la vida dels seus personatges. Imprescindible, paraula de llibretera. Visca la ficció que ens regala novel·les com aquesta i ens ensenya retalls de vida. Si feu clic aquí podeu veure un vídeo amb l'autor que val molt la pena.

Edita Tusquets editores