Argelagues

Dissabte, 29 d'octubre de 2016

Els llibres et commouen per moltes raons, per les històries, la veu narrativa, l'estructura, l'estil, fins i tot per la coberta o pel llenguatge, Argelagues m'ha robat el cor per la llengua viva, oral i rica. Sovint diem que en literatura ja està tot explicat, els temes universals són els mateixos però el que marca la diferència és com s'explica i aquí la Gemma Ruiz ha fet una gran feina. Deuen ser les hores de teatre, de sentir recitar, declamar textos que l'han dut a escriure una novel·la oral, com si sentissis parlar els personatges, com si els veiessis actuar. Corria un risc que tot això se li pogués escapar de les mans i tanmateix, el que neix com uns apunts periodístics es transforma en una novel·lassa, dedicada a la seva besàvia Remei.

La contracoberta ens explica que les argelagues són uns arbustos modestos però que punxen i la Gemma les ha triat per retre homenatge a una generació de dones que malgrat les punxes del temps van lluitar per tirar endavant, que van sobreviure una guerra a la rereguarda domèstica i que amb 14 anys passaven hores entre telers, perdent dits i patint humiliacions diverses. Ruiz ha volgut homenetjar les dones de la seva família que els toca viure en un entorn totalment hostil en què només són vistes com a cossos reproductors i a qui ningú els demana l'opinió per res, ni tan sols per saber amb qui volen compartir la vida. L'acció arrenca en una masia de Castellterçol per acabar a la Manchester catalana, Sabadell. El teló de fons la guerra, la desfeta, els somnis esvaïts, la fam, la immigració del sud i sobretot la vida, perquè malgrat la guerra, la vida s'entossudeix a continuar i a oferir les batalles domèstiques on les dones són les protagonistes.  

Argelagues

Argelagues és la història de la Remei, nascuda en una masia de Castellterçol a qui de ben joveneta envien a servir en una casa, una boca menys per alimentar. La Remei és una dona amb caràcter, gens formada intel·lectualment però amb un clar esperit de lluita que se les empesca per sobreviure en un Sabadell de cel gris pel fum escopit per les fàbriques tèxtils que canvien el perfil de la ciutat. A Sabadell coneixerà en Martí, tindran fills, néts fins arribar a la Gemma. A Argelagues també trobem molta crítica social, perquè les fàbriques van donar feina a molta gent, cert, però també van estroncar moltes vides i precisament Ruiz descriu les històries d'aquestes persones anònimes que configuren la Història i que sovint no surten als llibres. Argelagues és també un monument a la llengua oral i rica, a aquells mots i expressions dels nostres avis, gens normatius però que enriquien la parla... trobar paraules com hetxures, catipén, fer-se fotre, feina-fuig-mandra-no-em-deixis, tenir una flaca és recordar com hem aprimat la llengua.  

Llegint la Gemma Ruiz em fa pensar que la lluita d'aquelles dones sí que va valer la pena, ella escriu i fa de periodista cultural, jo faig de llibretera i tantes altres dones exerceixen qui volen ser. Encara avui, en molts racons, hi ha moltes dones que no poden ser i això ens recorda que les lluites per als drets no són mai en va i que les argelagues es mereixen tots els homenatges perquè elles també són la història. 

Editat per Proa